23 d’abr. 2009

Microrelats IES Benimàmet

Ací teniu altres dos microrelats de l'IES Benimàmet. Es tracta de la mateixa història contada des de dos punts de vista diferents.

MIRADES 1

Mare meua,quins nervis,és la meua primera entrevista de treball. Quina hora serà?Encara són les deu i mitja, menys mal. A vore,estíc a Empalme, per tant em queden cinc parades; tinc temps.Pareix quehi ha poca gent,serà perque plou. Quina xicona acaba d’entrar, pareix que s’apropa. S’ha assegut davant meua, crec que he cridat la seua atenció. Em pareix que allò dels rajos UVA era una bona idea, i ma mare que deia que pareixía un pollastre socarrat… Ai,està mirant-me! Ja ho deia jo.Segur que és per la roba que porte, quin bon gust tinc…Però tot això no és només per l’entrevista,que sóc un xic molt apanyat. Crec que faríem una bona parella, té cara de bona persona.Ai,em pica alguna cosa ací al front, i aquets matí no hi era. I si me’l rasque?Com pica…No,no pot ser! És un gra! Vaig a girar-me que no vull que ella me’l veja.Pareix que està eixint alguna cosa del gra.”Plaff”. Oh no,s’ha rebentat! Perdone senyora,no era la meua intenció tacar-la! Merda,damunt se’n va la xicona, si havíem escomençat bé…
Definitivament hui no és el meu dia.

Garasi Flores, 2n BAT
MIRADES 2

Merda! Les deu i mitja i encara no he agafat el metro… bufff! Entre que no m’ha sonat el despertador i que estic tota mullada avui hem despedeixen. Sí! Crec que eixe és el meu metro!.Almenys pareix que avui no hi ha molta gent. Mira, vaig a seure, ahí però… aix! Quin hortera! Però això què és, rajos UVA? Déu meu, si pareix un pollastre socarrat, és que no li ho ha dit ningú? I eixa roba, on creu que va? Espere que no vaja a cap lloc important perquè si no…encara així, crec que li faria un favor si se la cremara, ja! Que roïna que sóc! Espera… això és un grà o un volcà en erupció? No, per favor, no! No el toques que esclata! Aquest xic és un borinot, no sap que això ix disparat? I damunt es gira! Como li caiga tot a la senyora del costat no podré parar de riure…“Plaff!”, d’acord, açò era inevitable… he de fugir, no pot vore que m’estic rient! A la fi, aquest xicot m’ha fet passar una bona estona.
Sara Casaña, 2n BAT

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.