21 d’abr. 2009

Avis

Havia quedat amb un amic per prendre’ns unes cerevesetes a un “garito” de València, i així em vaig pujar al Metro, encara em quedaven nou o deu parades fins a baixar en Aragó. Tot transcorre com qualsevol altre dia, busque un lloc lliure mirant de no tindre cap persona al costat per poder seure còmodament, em pose els auriculars a tota hòstia i m’aïlle, m’evadisc del món que m’envolta igual que la resta de persones assegudes al meu voltant, cada una abstreta en els seus propis pensaments, en les seues pròpies preocupacions.
Tot transcorre amb una normalitat quotidiana fins que de sobte em crida l’atenció una dona major que acaba de pujar en Colón. Va vestida de dol, tota d’un negre immaculat que contrasta amb el blanc dels cabells, un blac pàlid que amb els anys ha anat guanyant terreny al negre obscur i brillant de la seua joventut. Vesteix espardenyes, calces, un vestit molt simple amb una bruseta, mocador al coll i un gaiato per quan les poques forces que encara no li ha pres l’edat li fallen. Em recorda les persones majors del meu poble i sobretot als meus iaios, als pocs vellets que encara hi queden i que han viscut als escassos pobles dels voltants de València que encara no s’han convertit en grans urbs i ciutats dormitori. Em recorda als vellets com el meu iaio que han viscut tota la vida de llaurar, cultivar, ruixar, plantar, fumigar, collir l’hort, de tractar-lo com si fós un fill seu i que ara els cauen les llàgrimes de veure com l’han d’abandonar per culpa de la competència que els fan les taronges que vénen del Marroc, per culpa d’una globalització duta a terme pels governs i els personatges més poderosos del món amb els quals ell no te res a veure. I em fa pensar també en la meua iaia, en aquesta persona sofridora que s’ha passat la vida cosint, prenent mesures de vestits agenollada amb el metre en les mans, al cap i a la fi com qualsevol altra dona que s’ha hagut de guanyar la vida, i que ara, deprés de tota una vida treballant ha de despertar-se dia a dia amb una constant angoixa perquè els diners, per molt que els estire, mai arriben a final de mes.
Potser aquesta dona siga així, una iaia com les del meu poble, amb preocupacions, sí, però també contenta de veure que els seus fills s’han convertit en persones respectables i treballadores, també xafardera i xerradora quan està amb les amigues i cada una treu a relluir com de fadrins estan ja els seus netets. O potser no, potser no és una dona major com totes les altres, potser eixe rostre, eixa expressió d’infinita tristesa, de resignació i d’abatiment em fa pensar que no es així. Potser ella vivia en un poblet prop del port de València quan era xicoteta, en una alqueria amb els seus pares. I com qualsevol altra xiqueta va gaudir de la seua infantesa i ja des de ben menuda va tindre clar que volia ser mestra. La fascinava eixe ofici, com els bons professors eren capaços, ja no de fer que l’alumnat mantingués l’atenció, sinó que cadascun dels seus alumnes se n’anés cada dia amb ganes d’aprendre més al dia següent. Així es va fer major i a la universitat conegué Jorge, un company de classe amb el que a poc a poc va anar parlant i descobrint-se i del qual, sense adonar-se’n, va anar enamorant-se. Ell la correspongué i amb el poc que tenien se n’anaren a viure a casa d’ella, a eixa alqueria que tant estimava, ja que al seu pare no el va conèixer i la seua mare havia mort un parell d’anys abans. Els dos junts i amb tota una vida per davant es posaren a fer classe a un poblet proper al seu. Tot ocorregué tal i com ho havien somiat fins que un succés els canvià la vida per complet, el general Francisco Franco donà un cop d’estat i pujà al poder.
En principi, tot succeïa amb normalitat, no notaven cap canvi, però un dia de sobte el que havia sigut alcalde durant tants anys va desaparèixer sense cap explicació i sense que ningú tornés a saber res d’ell i fou reemplaçat per un estrany, lògicament, amb idees molt més afins al nou règim. A partir d’aquest moment tot va canviar, van començar a sentir-se perseguits, a l’escola l’alcalde entrava cada dos per tres per inspeccionar tot el que explicaven als seus alumnes. Però encara així, se sentien a gust en arribar a casa i trobar-se l’un amb l’altre i compartir eixa felicitat. Aleshores, una nit mentre tots dos dormien abraçats al llit després d’un apassionat dia de treball van sentir un fort colp al pis de baix i notaren com la porta queia deixant pas als soldats que entraren i pujaren directament al dormitori. Agafaren Jorge i mentre ell cridava enmig del remombori i de la confusió mentre el duien al camió que l’esperava baix per a donar-li el “paseillo”, i mentre ella s’adonava del que ocorreria amb imminència i no podia reprimir un plor trist i desconsolat, sols va rebre la resposta d’un soldat, que foren les últimes paraules que va sentir: “Cierra la boca, rojo cabrón!”
Així va acabar l’època més feliç de la seua vida. A partir d’eixe moment es va sumir en una espiral de depressió, tristesa, soledat… i no foren poques les vegades que es plantejà el suïcidi com a escapatòria. L’únic que li quedava era l’alqueria, era l’únic lloc on asseguda en el sofà i mirant la televisió amb l’única foto que li quedava d’en Jorge a les mans es podia refugiar del món, de la vida.
Havia pujat en Colón, venia de visitar un advocat perquè li portés el tema de l’expropiació de l’alqueria. Ara l’ajuntament de València li volia llevar l’únic que li quedava en aquest món, l’únic que estimava per ampliar el port de València per a donar cabuda a una competició de vela, “America’s Cup” creia que es deia. Decepcionada amb la vida i cansada de tot l’únic que demanava a Déu es que li fes el favor d’acabar ja amb aquest sofriment, silenciosament, sense més, d’una vegada per totes. El que no s’imaginava la iaia era que aquest moment anava a arribar més prompte del que ella pensava, el que no s’imaginava era que eixa mateixa nit quen acabara de sopar i es sentara en el sofa a veure eixa sèrie que li feia recordar vells temps, l’Alqueria Blanca, es dormiria i no tornaria a despertar.
De sobte, m’adone que ja estic en Aragó, baixe del metro corrent mentre es tanquen les portes. Em pose els auriculars, Extremoduro em relaxa, i mentre isc a l’aire lliure i m’encenc un cigar, m’asalta un sensació de tristesa, d’impotència i de ràbia per tots els intents d’aquesta societat xenòfoba i globalitzada de ferir i maltractar als nostres iaios i iaies, d’intentar desfer-los del que s’estimen perquè no compleixen els cànons d’aquesta societat del “benestar”. Expulse tan fort com puc el fum de la primera xamada, mire l’hora, arribe tard.

Joan Arenas Martínez
2n Batxillerat (IES Enric Valor, Picanya)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.