Era dissabte per la nit i jo caminava molt de pressa pel carrer principal de Benetússer.
Una estona després, em vaig introduir en un carreró fosc i estret. Havia quedat eixa mateixa nit a les onze a la porta d’un club d’ambient gòtic, allí m’esperaven Verònica i uns amics d’ella.
Mentre caminava en silenci vaig pensar que tal volta no era bona idea quedar per acabar en aquell club perquè jo no estava familiaritzat amb la subcultura dels gòtics i no sabia què em podia trobar o si seria capaç de mantenir una conversa agradable amb els amics de Verònica; als quals no coneixia; i per arrodonir-ho, el meu rellotge marcava les onze i dos minuts i jo encara no havia aconseguit trobar aquell maleït club, sols coneixia aquell nom el Darkness, que estava situat prop de les vies del tren, però per molt que el buscava no el trobava.
Després de buscar sense descans, el meu rellotge marcava les onze i quart, ja arribava tardíssim i estava més perdut que una altra cosa. Em vaig decidir a preguntar al primer caminant que passara per allí, però vaig tindre mala sort perquè en dos carrers que vaig recórrer no em vaig creuar amb ningú i quan ja estava apunt de donar-me per vençut, vaig sentir unes rialles i unes veus que conversaven alegrement entre elles.
Una de les veus em resultava curiosament familiar i vaig decidir seguir el so d’aquella veu i en girar una cantonada vaig trobar pintat en un mur amb lletres gòtiques la paraula Darkness i allí mateix estaven Verònica i els seus amics. Ella i els seus amics em varen saludar amablement i un a un es presentaren. Va ser aleshores quan em vaig adonar que tots portaven roba de color negre, blanc i roig els teixits de la qual eren de seda o de cuir. Els xics portaven els cabells llargs i les xiques faldes de vellut o d’encaix i els seus llavis pintats de color roig fort o negre.
Després de les presentacions, vam entrar dins del local queestava il·luminat únicament per uns focus petits que penjaven del sostre. Allí tot el món parlava, bevia i escoltava música.
La nit transcorria tranquil·la fins que em vaig adonar d’un xic que bevia absent a la barra tot sol; amb la mà dreta sostenia una copa mentre que recorria tot el local amb una mirada curiosa. Vestia roba molt elegant i per l’expressió del seu rostre vaig concloure que era un xic misteriós i elegant, amb carisma i acostumat a marcar les diferències.
Segurament treballava en algun despatx d’advocats , un treball en el qual es requeria confiança en un mateix i molta facilitat amb els clients, però també podia ser un músic apassionat, ja que em vaig adonar que a les puntes dels dits tenia la pell endurida, cosa que fa pensar que tocava un instrument de corda o percussió, tal volta en una orquestra simfònica i en la seua intimitat componia melodies precioses, però també es dedicava a la pintura i al dibuix, perquè observava tot el local amb una mirada curiosa, com altre pintor.
Aleshores el xic es girà cap a mi i quan el vaig mirar als ulls, el seu pensament em donà la clau del meu misteri; aquest era un geni que sabia el que es feia i que estava molt per damunt de tots els que allí érem.
Una estona després, em vaig introduir en un carreró fosc i estret. Havia quedat eixa mateixa nit a les onze a la porta d’un club d’ambient gòtic, allí m’esperaven Verònica i uns amics d’ella.
Mentre caminava en silenci vaig pensar que tal volta no era bona idea quedar per acabar en aquell club perquè jo no estava familiaritzat amb la subcultura dels gòtics i no sabia què em podia trobar o si seria capaç de mantenir una conversa agradable amb els amics de Verònica; als quals no coneixia; i per arrodonir-ho, el meu rellotge marcava les onze i dos minuts i jo encara no havia aconseguit trobar aquell maleït club, sols coneixia aquell nom el Darkness, que estava situat prop de les vies del tren, però per molt que el buscava no el trobava.
Després de buscar sense descans, el meu rellotge marcava les onze i quart, ja arribava tardíssim i estava més perdut que una altra cosa. Em vaig decidir a preguntar al primer caminant que passara per allí, però vaig tindre mala sort perquè en dos carrers que vaig recórrer no em vaig creuar amb ningú i quan ja estava apunt de donar-me per vençut, vaig sentir unes rialles i unes veus que conversaven alegrement entre elles.
Una de les veus em resultava curiosament familiar i vaig decidir seguir el so d’aquella veu i en girar una cantonada vaig trobar pintat en un mur amb lletres gòtiques la paraula Darkness i allí mateix estaven Verònica i els seus amics. Ella i els seus amics em varen saludar amablement i un a un es presentaren. Va ser aleshores quan em vaig adonar que tots portaven roba de color negre, blanc i roig els teixits de la qual eren de seda o de cuir. Els xics portaven els cabells llargs i les xiques faldes de vellut o d’encaix i els seus llavis pintats de color roig fort o negre.
Després de les presentacions, vam entrar dins del local queestava il·luminat únicament per uns focus petits que penjaven del sostre. Allí tot el món parlava, bevia i escoltava música.
La nit transcorria tranquil·la fins que em vaig adonar d’un xic que bevia absent a la barra tot sol; amb la mà dreta sostenia una copa mentre que recorria tot el local amb una mirada curiosa. Vestia roba molt elegant i per l’expressió del seu rostre vaig concloure que era un xic misteriós i elegant, amb carisma i acostumat a marcar les diferències.
Segurament treballava en algun despatx d’advocats , un treball en el qual es requeria confiança en un mateix i molta facilitat amb els clients, però també podia ser un músic apassionat, ja que em vaig adonar que a les puntes dels dits tenia la pell endurida, cosa que fa pensar que tocava un instrument de corda o percussió, tal volta en una orquestra simfònica i en la seua intimitat componia melodies precioses, però també es dedicava a la pintura i al dibuix, perquè observava tot el local amb una mirada curiosa, com altre pintor.
Aleshores el xic es girà cap a mi i quan el vaig mirar als ulls, el seu pensament em donà la clau del meu misteri; aquest era un geni que sabia el que es feia i que estava molt per damunt de tots els que allí érem.
Verónica Sánchez, IES Berenguer Dalmau (Catarroja)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.