8 de març 2015

MISSA

De sobte desperta de l’horrorós malson amb la respiració entretallada i el rostre pàl·lid i xopat de suor. Tot és fosc i se sent incòmode, enclaustrat. No nota el confortable llençol cobrint el seu cos. No és capaç de veure res. S’intenta incorporar per tal d’obrir el llum però és inútil, el cos no respon. Comença a escoltar-se un murmuri paregut al d’un eixam d’abelles que ressona durant un instant i tot seguit es perd en la llunyania. De nou el murmuri. Són persones repetint a l’uníson unes paraules que no aconsegueix desxifrar. Totes les veus callen alhora. Després d’uns instants de silenci s’escolta (aquesta sí, més nítida i pròxima) una veu amb un timbre i un ritme que li semblen molt familiars. És sens dubte la d’aquell que setze anys enrere li va posar l’hostieta per primera vegada a la boca. Les oracions religioses li recorden a altres ja escoltades. Presa del pànic intenta cridar però no li ixen les paraules. Diuen el seu nom i tot seguit sentència: “Que el nostre germà descanse en pau”. Després d’aquella estona d’insomni, aconsegueix per fi tornar a adormir-se per a no despertar mai més.

Víctor Martínez

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada