De sobte desperta de l’horrorós malson amb la
respiració entretallada i el rostre pàl·lid i xopat de suor. Tot és fosc i se
sent incòmode, enclaustrat. No nota el confortable llençol cobrint el seu cos.
No és capaç de veure res. S’intenta incorporar per tal d’obrir el llum però és
inútil, el cos no respon. Comença a escoltar-se un murmuri paregut al d’un
eixam d’abelles que ressona durant un instant i tot seguit es perd en la
llunyania. De nou el murmuri. Són persones repetint a l’uníson unes paraules
que no aconsegueix desxifrar. Totes les veus callen alhora. Després d’uns
instants de silenci s’escolta (aquesta sí, més nítida i pròxima) una veu amb un
timbre i un ritme que li semblen molt familiars. És sens dubte la d’aquell que
setze anys enrere li va posar l’hostieta per primera vegada a la boca. Les
oracions religioses li recorden a altres ja escoltades. Presa del pànic intenta
cridar però no li ixen les paraules. Diuen el seu nom i tot seguit sentència:
“Que el nostre germà descanse en pau”. Després d’aquella estona d’insomni,
aconsegueix per fi tornar a adormir-se per a no despertar mai més.
Víctor Martínez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.