10 de març 2017

COL·LEGI PÍO XII

MICRORELATS 4t ESO

La Mort
La Mort sempre apareix en totes les històries; no obstant això, mai ningú s’ha plantejat la història de la Mort. 
La Mort és eterna, igual que la Vida. Les dues són germanes. És normal que la Mort odiara la seua germana. Sempre feliç, les seues accions eren motiu d’alegria segura entre els humans. Tal volta algú s’alegrava quan la Mort actuava, però no solia ser el més comú. La Mort se sentia sola, ningú sobrevivia a ella, i ningú la comprenia. Haguera donat qualsevol cosa per poder intercanviar papers amb la Vida, i provocar somriures i rialles per allà on passava. 
Però la realitat era com era, i molt prompte la Mort va acceptar el seu destí. Arrabassava vides d’una manera silenciosa, artística, inclús bonica. 
El dia que va trobar Woody, tots els sentiments que la Mort pensava que estaven soterrats van sorgir ràpidament. Davant d’ella tenia la possibilitat de jugar a ser la Vida, i no va pensar-s’ho massa abans de provocar el naixement del nen. Però està clar que la Mort no és la Vida, i quan el nen es va suïcidar, la Mort va decidir abandonar el seu somni, i condemnar-se a estar sola, per sempre. 
Lucía Tomás – 4t ESO A


Margarida se sentia plena. Finalment havia aconseguit quedar-se en cinta, prompte tindria algú que l’acompanyés els seus dies de solitud. Havia sigut fruit del gran amor que va sentir per Humboldt, el seu antic jardiner i el primer home que la va fer sentir verdaderament feliç. Llastimosament va haver de retornar al seu lloc de procedència per raons desconegudes per a ella. En realitat mai s’havia preocupat per conéixer el seu passat fins aleshores.
Tot just vuit mesos i vint-i-tres dies després per fi va tindre el seu fill als braços, però potser no era el que ella esperava. La comare es va quedar tota espantada i sense paraules en veure la petita “cosa” que Margarida ara sostenia amb les mans. Aquesta criatura era molt més xicoteta del que mai s’havia vist abans. Allò inquietant va ser els seus ulls oberts, amb una mirada color violeta blavosa que desprenia molta intensitat en contrast amb el silenci de l’habitació. Ni un sol plor va eixir dels seus diminuts llavis. La comare va eixir corrents per la porta exclamant alguna cosa sobre una criatura endimoniada. Més endavant Margarida es va preguntar sobre el destí del seu estrany i petit fiII.
Alison Caero 4t ESO C


Era dia de mercat. La senyoreta Stram es va allunyar del carrer principal per a visitar a la dona de la colina. Esta era una vella que tothom pensava que era una bruixa, però es deia que podia curar tots els patiments.
La senyoreta Stram estava bojament enamorada del senyor Clock però aquest encara no sabia de la seua existència. Boja d´amor, va fer un pacte amb la bruixa per aconseguir el matrimoni dels seus somnis.
El que la jove i innocent senyoreta Stram no sabia era el preu que anys després es veuria obligada a pagar: una vida de desgràcies i patiments per als seus descendents que ella mai arribaria a entendre.
Àngela Carro - 4t ESO A


La filla dels Simons
La filla dels Simons va ser una xiqueta molt roïna i desagradable amb les persones del seu voltant. Solia fer bromes de mal gust, com la que li feu a la senyoreta Clock.
A la celebració del seu aniversari, la xiqueta va posar condiment picant al pastís, ferint greument als convidats. I, amb solament tres anys, va simular una malaltia durant una setmana per a no anar a l’escola.
Però aquestes dues brometes eren només una petita representació de la psicologia maligna d’aquesta xiqueta, perquè els Simons no sabien què més fer amb ella. Ho havien intentat de  totes les formes possibles (psicòlegs, opinions dels familiars, lectura de llibres especialitzats en aquestos casos...) però la xiqueta els superava.
No obstant això, després de la broma a la senyoreta Clock, els Simons van decidir enviar a la seua filla a un dels millors orfenats d’aquella època, situat a Londres. La xiqueta va viure allí durant tres anys i visitava els seus pares cada dos mesos. Els Simons estaven preocupats per la seua filla, però sabien que era el millor per ella i pel seu futur.
Quan la xiqueta va tornar definitivament, els Simons no podien creure l’evolució psicològica de la seua filla i van viure molt feliços la resta de la seua vida.
Simón Alcaraz – 4t ESO A


La tieta Bernardette
La tieta Bernardette era una dona molt diferent a la gent normal. Físicament no es podia considerar una dona molt agraciada. El seu cap estava molt desproporcionat en comparació amb la resta del seu cos, ja que era molt petit. Les seues cames eren molt curtes i els malucs molt amples.
Però hi havia una persona en tot el món que quan la mirava s’oblidava del seu físic i només tenia ulls per fixar-se en el seu interior. Aquesta persona era la senyora Ford.
La tieta Bernardette i la senyora Ford tenien una relació amorosa però no la feien pública per por dels prejudicis de la gent per ser homosexuals. En aquella època no estaven ben considerades aquest tipus de coses. Així que, malgrat que eren les dones més afortunades per estar l’una amb l’altra, la tieta Bernardette va decidir acabar la relació perquè la seua germana tan exigent i de mentalitat tan endarrerida, la senyora Buvot, les va veure donant-se un petó.
La vida de la tieta Bernardette va canviar molt i va caure en una gran depressió. Tan profunda que va decidir optar pel suïcidi per no patir el sofriment de no estar amb l’amor de la seua vida i haver de suportar la seua germana.
Blanca Andreu – 4t ESO A


La senyoreta Gosset
La senyora Gosset sempre havia sigut una dona peculiar, sobretot per a la seua època. Sempre havia tingut molta mala sort en tot, tant en l'amor com en la vida diària, però sempre quan deia alguna cosa, deia de veritat.
La senyora Gosset s'havia casat tres vegades, i es va separar de tots ells, i això no estava molt ben vist per la societat. Sempre havia tingut una fòbia una miqueta estranya, tenia fòbia a la carn, des de xicoteta, i per aquesta raó no va durar gens ni mica amb els seus marits, perquè no l' acceptaven.
Ara mateix estava amb un home molt bo, que l'acceptava i la volia molt, la fòbia no afectava a la parella.
La senyora Gosset era una dona feliç amb el seu marit, però sabia que la carn acabaria amb la parella. No sabia com, però el que sabia era que no podia estar tot tan tranquil. Vivia amb por que el seu marit es cansara de la seua fòbia com tots els altres. Fins que un dia es va despertar i va dir que anava a provar la carn, que tota la seua por s'acabaria per sempre i podria estar bé amb el seu marit.
Al dinar, va agafar un tros de pollastre del plat del seu marit, i quan estava a punt d'acabar es va escanyar amb un os del pollastre, amb molta mala sort com sempre... La senyora Gosset va morir, però amb la raó, ja que sabia que la carn acabaria amb la parella i així va ser.
Carola Gallart – 4t ESO A


La filla de la lluna
En una inoblidable nit de plaer els Crumb van concebre una filla, però no eren conscients de què no naixeria com la resta. Ella seria distinta, però quina seria la diferència? Una carència o tan sols una prova que som únics? Un estrany fenomen va donar lloc a aquesta criatura. Crumb sospitava de la blanca esfera anomenada lluna, que encara apartada i oblidada va estar present en aquella estranya nit.
Les seues vides es van complicar en nàixer ella, Emma, una xiqueta pàl·lida i menuda. La gent la considerava estranya, després de 8 anys de vida no havia pronunciat cap paraula i la seua vida es resumia en mirar el cel darrere del vidre de la finestra
Fins que un dia, quan el senyor Crumb tornava de la fàbrica a boca de nit, va trobar la seua filla a la vora del port, observant fixament aquella esfera blanca. Inexplicablement Emma es va acostar a la mar fins desaparéixer en la foscor, però Crumb sabia que continuava viva, tan sols havia tornat amb la seua verdadera mare, la lluna.
Ara Crumb vivia d’eixos records que intentava esborrar, però ni l'alcohol, ni la companyia de l’enterramorts van aconseguir que oblidara la seua filla.
Carlos Aparicio – 4t ESO B


La persona del cel
            Grum, fins que va arribar a l’adolescència, patia una sèrie de problemes que no eren normals en la resta de persones. Era seriós, sempre estava trist, mai somreia, ni parlava. Era un xiquet diferent.
            Des que va nàixer, fins els 16 anys, no va eixir de la seua casa. Només se l’escoltava parlar amb un amic imaginari que tenia, no parlava amb ningú més. De sobte, segons ell, se li va aparèixer una persona del cel, una persona que va canviar-li la vida.
            A partir d’eixe moment, Grum ja no era una persona diferent. Eixa imatge que veié va convertir-lo en una persona normal. La seua vida va canviar per complet. Va eixir de la seua habitació, va parlar amb els seus pares, va eixir al carrer, va somriure, va gaudir, etc. Encara que ningú sap com li va passar això.  
            Hui, amb 40 anys, Grum treballa a Oxford amb el doctor Sean, un dels doctors més importants d’Anglaterra. És una persona feliç, gaudeix de la vida, dels amics i de tot el que fa. No vol recordar el que li va succeir, i no utilitza la seua casa per a res, ja que no vol perdre més temps de la seua vida.
Alejandro Escribano – 4t ESO B


MICRORELATS 1r BATXILLERAT

D´arena
La senyora Molucke començà el part davant l´expectació de tot el parc Longstone. Sens dubte, allò que estava passant es trobava fora de la normalitat. Els metges no havien pronosticat el part per a aquell mes i la senyora es trobava completament confusa. Va donar llum a un xiquet paregut a son pare, que es trobava lluitant a l´Índia. Li va posar de nom Edwin. Aquest es va desenvolupar com un xiquet qualsevol durant els primers anys de vida. Als tres anys li van sorgir de sobte una sèrie d´escames per tot el seu cos. Començà a desenvolupar uns ulls grans i negres, que eliminaven les seues pupil·les. Ningú sabia què li passava a Edwin. Sense cap dubte, aquests canvis es van relacionar amb el seu naixement  prematur.
Els senyors Molucke no sabien allò que li estava passant a la seua “criatura”, es pareixia cada vegada més a un escorpí que a un ésser humà. El van portar a diversos metges durant moltes setmanes sense trobar solució. Fins que, un dels especialistes va donar-li a Edwin un rellotge d´arena. Atordit, quan va caure totalment l´arena va ocórrer el pitjor. Edwin havia mort.
Luis Alegre Ballester - 1r Batxillerat A

La bèstia dels arbres
“Bèstia dels arbres”. Així era com li deien al fill de la senyora Margarida, tia de la senyora Clock. Aquesta bèstia, fruit de una relació passatgera de Margarida amb un jardiner de la seua casa, segons deien les persones que l’havien vista, semblava un vertader homínid. La senyora Teresa no volia fer cas als comentaris sobre el seu fill que es feien en el cercles de l’alta societat de la ciutat però quan els escoltava, sentia una mena de cremor que recorria tot el seu cos.
Sí que és cert que quan va nàixer la criatura, Margarida es va quedar molt estranyada amb l’aparença que tenia.
La criatura, que es deia Livingston, passava la major part del dia a l’habitació que la seua mare havia habilitat per a ell. Estava plena de plantes exòtiques amb un gran cedre al centre que havia manat trasplantar del jardí. Encara que fora un homínid, Margarida el va voler educar com a un xiquet però, no anava a l’escola ja que això provocaria que fora la burla de tots els altres nens. Aleshores, Margarida ensenyava al seu fill totes les coses que havia de saber.
Margarida volia al seu fill i per això havia fet de la seua casa una fortalesa per a protegir-lo de qualsevol amenaça de l’exterior. Les persones.
Josep Asís Pascual -1r Batxillerat A

Sentiments trobats
Ja feia tres anys que el senyor Guizot treballava a la torre del senyor i la senyora Beef. Havia arribat una vesprada realment freda. Portava caminant quatre dies sense descans quan es va trobar amb aquella majestuosa torre. Guizot va trucar a la porta. El que ell només volia era recuperar la seua vida i fugir del lloc on aquesta havia canviat de cop.
Mai oblidaria aquell dia en què algú va trucar a la porta, just com havia fet ell anys enrere. A l'entrada es trobava una dona consumida pels anys que ell coneixia prou bé. El senyor Guizot no sabia per què ella tornava a aparèixer en la seua vida.
Des de feia mesos ja no tenia cap mal somni amb aquell nadó. Va ser una de les experiències més estranyes que havia patit al llarg de la seua vida. Un nen que li tallava l'alè a qualsevol. Per a ell era el record d'una vida passada, el record d'una vida que mai pogué conèixer a causa de la malaltia de qui va ser la seua esposa. El nen li havia transmès esperança, amor, dolor. Tots aquells sentiments tornaren a aparèixer en el moment en què tornà a veure a la senyora Petarol a la porta d'aquella torre que, de sobte, va perdre tot el seu encant.
María Clemente Serra - 1r Batxillerat A


El jove senyor Mailon va anar a la festa per tal de veure la senyoreta Clock, amb qui tant havia somiat últimament. En veure la seua estimada amb aquell vestit tan imponent i adequat per a l´ocasió, una mescla de felicitat amb una sensació indescriptible d´emoció s’apoderà d’ell. En aquell moment el senyor Mailon va sentir que estava viu. Estava molt nerviós. La notava trista i de seguida la senyoreta Clock es va marxar portant-se amb ella la felicitat del senyor Mailon.
La festa va terminar i el senyor Mailon no va aconseguir desfer-se de la imatge de la senyoreta Clock. Al dia següent, va baixar a desdejunar amb la seua mare i va escoltar com la senyora Third comentava que la senyoreta Clock s´havia tornat vella i en uns pocs dies moriria.  A partir d´aquell moment el senyor Mailon va caure en una forta tristesa i va començar a tonar-se boig. L´amor de la seua vida moriria i ell no podia fer res per evitar-ho. Amb aquesta notícia la vida per al senyor Mailon va deixar de tenir sentit i es va adonar que preferia anar-se’n amb la seua estimada que viure en un món sense aquesta.
Nuria León Pérez - 1r Batxillerat A


La tieta Lignina, germana del besavi de l’àvia, va nàixer amb branques en els dits. La història real del seu descobriment és diferent.
Un bon dia d’hivern, un home, el senyor Jefferson, estava recollint llenya i de sobte es va trobar amb un arbre robust amb el qual va pensar que podria fer fàcilment foc. Aleshores va començar a tallar-lo i va notar com si començara a moure. En acabar va poder veure com l’arbre es transformava a poc a poc fins que es va convertir en una xiqueta de carn i ossos.
De l’arrel van sorgir dues cames. Tot era semblant a una nena de 13 anys, llevat dels cabells que estaven replets de flors i dels dits que eren branques pures. Va prendre la decisió de entregar-los-la als seus veïns. El senyor i la senyora Miller eren una parella que no podia tindre fills. Van acceptar-la malgrat les seues característiques tan peculiars. Les seues arrels s’havien transformat en cames en ser tallades.  Van fer el mateix amb els cabells i prompte van desaparèixer les flors; però va haver d’aprendre a fer vida normal amb les branques a les mans.
Lucía López Martí - 1r Batxillerat A



len i Adele eren una parella que vivia prop de la ciutat. Després de molt de temps, Adele es va quedar embarassada, estaven molt contents.  Va arribar el gran dia i va nàixer una xiqueta molt guapa.  Quan Lignina va complir el seu primer any, va ocórrer una cosa molt estranya: la seua mà va començar a tindre forma d’arrel d'arbre. Adele es va espantar. En complir els dos anys li va ocórrer el mateix en l'altra ma, les seues mans eren dos arrels. El temps anava passant i Lignina en una setmana compliria els díhuit anys. Només conservava la seua cara de xiqueta, el seu cap estava cobert de fines i llargues branques. Un dia estant prop de sa casa, de sobte el cel va començar a apagar-se, a ploure i a tronar. Lignine anava molt lentament, ja quasi no podia caminar. De sobte un raig va caure en les fines branques que cobrien el seu cap. A poc a poc l’arbre va anar transformant-se en una bella xica. Lignina no ho podia creure. Quan la van veure els seus pares, es van fondre en una abraçada. Feia temps que no podien gaudir de les abraçades de Lignina!
Cristina Maicas Guillen - 1r Batxillerat A


Hauria d’haver eixit una mica més aviat, però el seu avi, Grayson, necessitava substituir una peça del rellotge  per a finalitzar la comanda que li havia deixat el senyor Clock. Calia complir el compromís i Grayson havia pregat per trobar la peça fins a l’últim minut, no havia sigut possible i havia acabat desmuntant un dit al seu nét Nicholas. Li havia tret l’engranatge de la ròtula mitjana i l’havia aprofitat perquè el rellotge  tornara a funcionar.
El cos metàl·lic de Nicholas funcionava millor que els ossos de Grayson, encara que la boira i la pluja no li sentaven massa bé; res que no puguera solucionar una bona capa de greix i d’oli.
La mansió dels Clock quedava una mica allunyada, però en cinc minuts amb la seua  màquina a tota velocitat, Nicholas s’havia plantat davant la porta dels Clock amb el rellotge a la mà. Com tant havia desitjat, sentint tots el bàtecs del seu cor de llanda, obrí la senyoreta Clock, de la qual estava enamorat des que l’havia vista el mes passat. No va tindre Nicholas la prudència de callar i li amollà:
-       Has envellit molt!
La senyoreta, ofesa, li llevà de la mà el rellotge, diguent-li:
-       Fora d’ací llanda rovellada!                     
      Andrea Pastor Calero - 1r Batxillerat A                                                      


Les bessones silents
La senyora Hendrix va donar a llum a dues belles criatures una vesprada d'hivern a les quals els va posar els noms de Diane i April. Les bessones Hendrix, a mesura que van anar creixent, van ser conegudes com les "bessones silents". Això era a causa que no parlaven amb ningú més que entre elles i ho feien en un llenguatge secret que ningú més podia entendre. Molts pensaven que les bessones tenien la capacitat de llegir els pensaments d'altres fins i tot que eren fruit del diable. El senyor i la senyora Hendrix, desesperats, van acudir als millors psiquiatres de tota la ciutat. Els psiquiatres afirmaven que la millor opció era separar-les per un temps i van ser enviades a diferents internats. Deu anys més tard, els psiquiatres van trobar convenient tornar-les a ajuntar. Després de tant de temps, va ser inevitable per a les bessones que les llàgrimes isqueren dels seus ulls. Des d'aquell dia, les bessones Hendrix van començar a parlar amb la gent com si res, com si el seu passat mai haguera existit. Des d'aquell moment  les "bessones silents" van deixar de ser silents per ser les "bessones Hendrix".
Majo Pérez Pérez - 1r Batxillerat A


La Senyoreta Aidi

La dona del Senyor Fer mai havia sigut escoltada pel metge, pel cirurgià ni tan sols pel seu marit. Sempre havia estat en una posició d'inferioritat o, almenys, així és com ella s'havia sentit. El dia de noces havia tractat d'advertir el Senyor Fer de la raresa que tindria la seua descendència segons els seus somnis. Havia somiat amb una granja d'animals feliços, cosa poc comuna en el seu poble, en les gallines, dos d'elles se li apropaven especialment. Va arribar el dia del part. La Senyora Fer va estar contenta en veure que la seua criatura s'assemblava als seus somnis. Ella estimaria a tothom sense importar les seues rareses a vista dels altres, ella tan sols veia cors. Però ella mai va ser escoltada. Tots van considerar aquella com una bèstia de dos caps, vuit potes i un mateix tronc. Sense escoltar sa mare i després de moltes disputes, aquella criatura va acabar en un circ per les seues característiques. Per a la Senyora Fer aquella criatura ja havia mort. Ella va decidir posar fi a aquella vida de patiments. Va anar-se'n a un lloc on sigués escoltada, com ho mereixia la seua veu, i va prendre el nom de Senyoreta Aidi, una dona independent i, finalment, feliç.
Miriam Ruiz López - 1r Batxillerat A



Una vegada ja casada, la tieta Lignina se'n va anar de viatge de nóvios amb el seu marit i d’aquelles terres llunyanes va tornar embarassada. Un temps més tard, va donar a llum un xiquet molt pelut a qui van batejar amb el nom d’Anthony. Quan va començar a créixer, els seus pares s’adonaren que havia heretat la mateixa malformació que sa mare quan era jove: li van començar a eixir fulls en els braços. Conforme passava el temps, els braços es transformaren en branques. El metge els va dir que l'única solució que hi havia era que Anthony tinguera un gest d'amabilitat amb algú; si no, moriria. Lignina es penedia per haver tingut un fill. Desitjava amb totes les seues forces que el seu fill no patira aquesta malformació. Anthony, en ser tan xicotet, no va saber tindre cap gest d'amabilitat amb ningú i va acabar morint al poc de temps. La mare entristida no volia tornar a tindre un altre fill per si ocorria novament el mateix. El seu marit, Arthur, es va separar d'ella. Ell sí que volia intentar-ho. Pensava que mai calia perdre l'esperança.
Eva Serrano Rubio - 1r Batxillerat A


La tulipa de la senyoreta Brisel
L’ajudant de l’enterramorts es dirigia a la caseta per fer una consulta a l’enterramorts i es va topar amb una tulipa que creixia de la terra. Una tulipa plantada feia quatre anys. Es notava per la forma amb què creixia.
Aquest ajudant avisà a l’enterramorts perquè no sabia si l’havia de llevar d’aquell tros de terra. Quan li ho digué,  l’enterramorts es va quedar bocabadat i de seguida li vingué al cap la història que li contà la senyora Brot quan encara era senyoreta Brisel. L’ajudant, el senyor Robert, li va indicar on era per petició de l’enterramorts, que va deixar tot el que estava fent per anar a veure la tulipa. Una vegada allí, la tulipa era més gran que feia deu minuts, quan el senyor Robert l’havia vista. Aquest es sorprengué i ho comentà sorprès a l’enterramorts. No li van donar molta importància. L’enterramorts s’apropà a veure-la bé perquè notava alguna cosa estranya a la planta: eren uns ulls! Uns ulls amb la mateixa forma que els de Woody, el seu fill mort.
L’enterramorts caigué a terra, sorprès, espantat. Què podia ser aquella criatura que eixia de la terra? Potser... l’ànima de Woody?
Inma Tomás Cortés - 1r Batxillerat A


El jove senyor Campbell
Sempre l’havien anomenat "la criatura" i no li agradava. La seua mare, Margarida, el va engendrar com a conseqüència d'una aventura amb un estranger que treballava de jardiner a casa seua. La criatura, igual que el seu pare, era molt peluda. Les males llengües deien que no era un animaló exòtic, com Margarida volia fer creure, sinó fruit del pecat. Quan la criatura va créixer, ja no suportava viure a l'arbre de la seua casa i amb nou anys va marxar. Es va amagar en un carruatge que li va portar al port.
Va treballar tot l'estiu en una drassana que estava construint un gran vaixell de vapor. El treball era dur i el sou molt baix, tot i que es va poder fer passar per un adult per la seua gran quantitat de vellositat. El jove senyor Campbel, va ser com va dir que es deia, es va posar molt malalt per les condicions de treball i la falta d'alimentació. Tenia una malaltia que amb gran prevalença conduïa a la mort: la tuberculosi. A la tardor, el jove senyor Campbell "la criatura" va morir sol en un cau del moll.
Borja Vicó Ferrairó - 1r Batxillerat A


Lignina
Una vesprada al centre del bosc, va ocórrer un fenomen molt insòlit. Una dona embarassada passejava tranquil·lament. De sobte es va posar de part. Va nàixer la nena Lignina, una xiqueta amb branques en lloc de dits. Ningú sabia per què li passava això, era un poc estrany. Amb el pas del temps es van adonar que quan arribava la primavera la xiqueta era molt més feliç. Quan arribava la tardor era una època molt roïna. No tenia molta agilitat i era molt més dèbil. Necessitava eixir al bosc per poder respirar l’ambient de la naturalesa i sentir-se bé. Sense les branques no podia viure, eren part d’ella, però li feien la vida un poc complicada. El temps va passar i la xiqueta va créixer. Era feliç i no se sentia diferent a la resta. Feia una vida com qualsevol. El senyor Sturla la va enamorar. Van tindre una nena, tenien por que nasqué altra bèstia. Va nàixer una xiqueta molt bonica, amb les característiques de Lignina i la intel·ligència de Sturla. Una xiqueta que junt als pares va donar una lliçó de vida. Sigues com sigues i estigues on estigues, ningú és menys que l’altre.
Olga Adiego Gelabert - 1r Batxillerat B


Brots inesperats, arrels apassionades
La senyoreta Brisel era famosa pel fet de tenir les flors més boniques de tots els jardins. Les cuidava amb mimo, fins que un dels seus brots no aconseguiu eixir. Estava molt preocupada però no podia fer res més que parlar-li. Passaven les estacions i ella continuava acomiadant-se dient-li: “Sempre t’esperaré”… Un dia boirós i fred, amb les fulles remogudes pel vent de la tardor, va arribar un home sense identitat. No calien paraules, la senyoreta Brisel va sentir un calfred en assabentar-se que l’home portava una quantitat desmesurada de terra a les sabates. El va mirar fixament als ulls i li va dir: “Sempre t’esperaré”, i ell li va estendre una mà que semblava feta d’arrels. La natura tornava a la Senyoreta Brisel tot l’amor que ella li havia donat. Els sentiments van créixer com els ametlers en flor fins que l’hivern va retirar la saba dels rocosos braços del seu enviat. La senyora Brot el va enterrar a la terra que li havia donat sentit, però cap llàgrima va eixir del seus ulls. Ara ja sabia la fórmula per a no tornar a estar mai més a soles.
Francisco Bellido Álvarez - 1r Batxillerat B



Uns rajos roïns de sol entraven aquell matí per la finestra de l'habitació de la senyora Blou i tendrament li acariciaven les galtes i les del seu xicotet fill Angus. Encoratjats perquè obriren els ulls i miraren pel finestral, es delectaven de tan espectacular vista del pic Monturull banyat per una fina capa de neu tan blanca com la mateixa llet.
Després del desdejuni, la mare va decidir quedar-se a casa tot el dia, ja que l'hivern tan fred, trist, sense vida i alegria li provocava un grau de tristesa absoluta.
Llavors, va agafar el xicotet Angus i el va situar en l'estora del menjador principal, on descansava la seua trompeta. Sí, la seua trompeta, la qual el xiquet tocava amb una força de cent mil cataclismes junts, amb una capacitat pulmonar impròpia d'un xiquet de dos anys. Però, ací estaven els dos compartint un moment únic, on les paraules sobraven i només existia una única comunicació, la del cor. En aquell moment, i en aquella casa es trobaven dos cors bategant al mateix compàs i pel mateix motiu, una admiració de mare cap al seu fill i del seu fill cap a la pròpia música, la qual més tard per capritx del destí, atrauria a la mort cap al pobre Angus per l'admiració d'un fanàtic.
Sol Borneo - 1r Batxillerat B


El secret de Lignina
El pare va obrir la finestra perquè la petita Lignina contemplara el seu nou món. La va agafar de la mà i la va unir a la seua, la nena estava realment enganxosa.  Havia sigut un part complicat. La mare estava decantant-se per la vida o la mort. Va obrir els ulls per veure la seua petita i els va tancar definitivament. Lignina creixia feliç amb el seu pare, George, i les tres minyones de la casa. A primera vista pareixia una nena normal, però tenia una pell distinta a la resta. Allò més misteriós era la resplendor de la seua pell en entrar en contacte amb l’aigua. Era estrany, però George no li va donar importància. Lignina va complir els tres anys. Pareixia mentida! Una vegada dins de l’aigua, Lignina se sentia diferent, la seua pell s’il·luminava de forma espectacular. Com si fóra màgia, li va eixir una cua de sirena. Va cridar de tal manera que va espantar fins als cavalls que estaven al peu de la mansió. Seria un secret, no volia que la gent pensara que era una bèstia. Es va convertir en el seu màgic secret.
Edelweis Láinez Ramírez - 1r Batxillerat B


Els ulls dels Sungen
Les famílies tenen tradicions al voltant dels seus talents. Els Cliff, amb una oïda extraordinària, eren músics. Els Goldshire, amb un càlcul mental extraordinari, banquers. Els Sungen tenien els ulls: no eren diferents a la resta, però veien la bellesa allà on altres no. Per això eren dibuixants. No era una professió respectada i no es guanyava molt, però gaudien del que feien.
Henriette, filla d'empresaris arruïnats, es va casar amb l'últim Sungen, John. El seu marit es passava el dia pels carrers, dibuixant: tenia ulls per a tot, menys per a ella. Un dia va decidir tindre un fill, així John tindria ulls per a ella i el nen. Quan li va contar que estava embarassada, John es va emocionar: ensenyaria el nen a apreciar la bellesa com ell, i li ensenyaria la tradició familiar. Quan Henriette va escoltar açò es quedà gelada: ja no sols el marit no tindria ulls per a ella, tampoc el seu fill.
Diuen que els desitjos de la mare poden influir en el nadó. I potser siga veritat. El xiquet Sungen mai va arribar a obrir els ulls: la pell de les parpelles es fonia amb la del rostre.
Miguel López de la Reina Gisbert - 1r Batxillerat B



La criatura tenia una figura grotesca, principalment per la panxa. Uns braços tan llargs i desproporcionats respecte al seu cos i aquell cap xicotet amb uns ulls que no indicaven que poguera tractar-se d'un ésser humà. Des del principi es va resistir que li taparen amb la roba que la tia Margarida havia buscat per a ell. Caminava descalç i ocultava mínimament els caràcters externs del seu sexe.
Només el servei de la casa, en la intimitat i sempre de forma casual va poder observar detalls de la relació especial que se va anar forjant entre la criatura i la tia Margarida. Al principi, llegint-li contes en els seus genolls, després jugant amb puzzles i altres jocs i finalment parlant-li a la cara lentament com intentant ensenyar-li a parlar. La criatura demostrava molt d'interés. A les nits, esperava impacient entre les branques que la casa quedara tranquil·la i apareguera la tia Margarida. L'evolució va ser espectacular i la tia Margarida ja no el va poder ocultar. Després d'un any de trobades diàries, va començar a balbucejar sons que després es van convertir en paraules. Va ser llavors quan van descobrir l’ésser humà que s'amagava darrere de l'aspecte desmanegat de la criatura.
Carlos Martínez Montes - 1r  Batxillerat B



“La criatura” era un ésser diferent a qualsevol ésser viu. Era un ésser inofensiu, l’únic problema era que s’alimentava de vides humanes. Al llarg dels anys la criatura havia sigut l’encarregat de portar l’ànima i la mentalitat dels xiquets del món i, aquesta vegada, va ser el torn de Cloe.
Cloe era una xiqueta diferent a la resta. Massa avançada mentalment i física per a la seua edat i això preocupava a la seua família i als metges, incapaços de descobrir allò que li passava.
La criatura era feliç. Cloe als 16 anys d’edat jugava i parlava com una adolescent, però creixia i creixia sense parar, sense poder gaudir de la seua joventut. Quan va complir els 24, semblava ser major i ja estava arribant la seua hora. La criatura va començar a prendre l’aspecte de Cloe, al igual que els seus costums i la seua forma de ser.
Finalment, després de l’esperada mort de la xica, l’ésser que es va apoderar de la seua vida i per tant de la seua felicitat, s’havia transformat en ella sense que ningú se n’adonara. De la mort de Cloe mai es va saber res ja que la bèstia va aprendre a conviure amb “la seua família”. 
Olivia Martínez Santana - 1r Batxillerat B


La Senyoreta Lignina
Aquella nit es va fer llarguíssima per al senyor Sever. Estava neguitós pel naixement del seu segon fill. Al matí va eixir la minyona per avisar-lo, ja podien entrar. La senyora Sever, esgotada per l’esforç del part, dormia. El senyor Sever es va apropar al bressol que havia estat d’en George, el seu primer fill. Va veure una nena preciosa però en agafar-la aprecià que no tenia dits, sinó unes petites branques verdes molt tendres. Al principi estranyat, però se la va mirar amb tendresa. Al cap i a la fi era la seua filla. L’anomenaren Lignina.
Lignina va créixer com una xiqueta normal només calia prendre precaucions quan venien visites a casa, s’havia de posar guants. Es manejava perfectament en tot i abans de la primavera i de la tardor cridaven el jardiner per arreglar-li les branques. No suposava un gran problema, però a la senyora Sever li preocupava si algun home voldria casar-se amb ella.
El festeig va començar amb un xicot de bona família, llicenciat en Botànica. El dia en què la va veure sense guants es va enamorar i aquella vesprada encenent el foc, Lignina va sacrificar els seus dits. Un temps després li van brotar uns dits normals i lluïa l’anell amb una flor blava molt poc comú.
Sari Molins Escrig - 1r Batxillerat B
                  

L’Oliver Sungen
A l’Oliver Sungen mai no li havia importat tenir els ulls tancats. Des que va nàixer, la gent es lamentava de la seua desgràcia, des dels seus veïns fins a aquells que escoltaven la història, per molt lluny que es trobaren; però ell mai havia entès el perquè. Per a l’Oliver, de tan sol sis anys,  el fet de veure era una cosa molt relativa. Creia que la gent sobreestimava el poder dels ulls, ja que la majoria, inclús posseint aquesta ferramenta, no percebia verdaderament allò que els envoltava. Ell, en canvi, sabia perfectament on es trobava, el que passava al seu voltant i, fins i tot, com es comportaven els seus estimats, com quan la senyora Sungen s’enfadava amb ell i escoltava que la seua respiració era més ràpida i forta, sense tenir allò que semblava essencial. Però, quan vertaderament s’adonava de com d’equivocada estava la gent era quan seia al jardí a primera hora del matí i olorava les herbes i la terra amb l’aigua de rosada o escoltava com el ocells notaven la seua presència mentre als fons s’aixecaven els primers carruatges. Allí era quan s’adonava que, malgrat la falta d’ulls, era la persona que més veia al món.
Aina Navarro Cuesta - 1r Batxillerat B


El miracle de la tieta Lignina
La tieta Lignina era una dona molt especial, ja que quan va nàixer en lloc de tindre dits tenia branques. Mai havien pensat que arribaria a contraure matrimoni, ja que no era com la resta de xiques, però aquell dia fou el començament d’una nova vida.
Era una nit obscura i la tieta Lignina havia quedat amb el seu enamorat per a passar el temps a la vora del riu. Com s’havia fet de nit, el noi va anar a buscar llenya per a encendre un foc. Durant el temps que es va quedar sola va decidir donar-li una sorpresa, faria el foc amb les branques de la seua mà però ella no tindria dits durant un temps. Finalment, quan el noi va arribar i va veure a la tieta Lignina sense dits i el foc encès se li va declarar. Va ser la millor nit de la vida de la tieta Lignina. El dia de la boda va ocórrer el miracle, a la tieta li havien sortit dits de veritat i no branques.
Mai ningú va pensar en allò que li va ocórrer a la tieta, ni tampoc que arribaria a contraure matrimoni.
María Peiró López  - 1r Batxillerat B


Sobren les paraules
Cinc dies va estar la senyora Hendrix de part per poder conèixer les seues filles. La primera va nàixer amb les primeres llums del dia; l’altra, pel contrari, de nit, quan el sol ja s’ocultava. Malgrat la diferència horària eren dues gotes d’aigua. La casa de la família Hendrix havia estat un lloc trist i fosc fins a l’arribada de les xicones, que van omplir la llar de vida. El temps passava i les criatures creixien fortes i sanes, encara que degut a l’alta edat de la mare els doctors havien predit que tindrien dificultats en el seu desenvolupament. L’única preocupació dels pares era que les bessones no es comunicaven entres elles, ni es tocaven, ni tan sols jugaven juntes, cadascuna s’anava a una part de la casa i allí passaven el dia. Amb els anys, els Hendrix s’adonaren que allò no era una cosa normal, però ho van haver d’ocultar per la seua alta posició social. Per tal que tingueren companyia els van comprar quatre gossos, amb els quals pareixia que eren més feliços. El dia del 10é aniversari de les bessones els pares les van trobar abraçades al llit, havien mort juntes.
Inés Pérez Peris - 1r Batxillerat B


El fill dels Blou
Aquell dia va ser un dia alegre i càlid. La gent visitaria la família a l'hospital. Va ser un part dolorós i esperat, va ser el part del fill dels Blou. La família brindava pel nou membre quan els metges van comunicar la notícia: la mare no havia pogut aguantar-lo. Es quedava un xiquet amb un gran talent que encara ningú coneixia. Aquest xiquet, ros i d'ulls blaus, era encantador. El primer dia ja somreia. Un somriure bestial. Van passar els dies. Creixia. Tenia uns dits llargs, suaus i fins com agulles i la criatura començava a tocar la trompeta com un professional. La gent gaudia sorpresa amb aquella 'bèstia' de la música. Les seues cançons feien reviure l'alegria, però no aconseguien tornar-li el somriure, felicitat i esperança a son pare. El xiquet creixia al mateix temps que el seu talent mentre que son pare continuava vivint entre el rancor. El culpava de la mort de la seua volguda esposa. Finalment una nit fosca i freda, quan la criatura amb tan sols 12 anys dormia, el pare va tornar a casa embolicat en alcohol i bogeria, va arrabassar la vida al seu fill enfosquint el seu esplèndid futur. Posteriorment, ell es va llevar la vida.
Carmen Prades Gil - 1r Batxillerat B


El nen dels Sungen
No eren encara les onze de la matinada quan la senyora Sungen va patir una punxada espantosa al ventre. Va despertar al senyor Sungen i ràpidament, parlaren amb la minyona perquè avisara al metge. El part va ser llarg i dolorós, i el desenllaç, tràgic. La senyora Sungen no el soportà i la bèstia quedà a càrrec de son pare.
El senyor Sungen anomenà al seu fill Christian, i no tardà en adonar-se que no era un xiquet qualsevol, ja que als dos mesos de vida, començaren a aparéixer-li a la pell una mena de taques aspres de color marró que anaven creixent segons Christian es feia major. A l’edat de sis anys, era evident que el senyoret Sungen feia més aspecte a un arbre que a un nen.
Son pare estava desesperat i, després del mal funcionament dels tractaments del metge, decidí avisar al millor apotecari de la ciutat, per tal que solucionara el seu problema amb herbes i remeis més pròxims a la natura de la bèstia sense cap resultat.
A poc a poc el xiquet hagué de necessitar ajuda inclòs per moure’s i el senyor Sungen s’adonà que la vida com a humà estava acabant per a Christian.
Finalment decidiren deixar-lo dur per la seua condició i el plantaren al jardí junt a la tomba de sa mare. Van romandre junts per sempre.
Laura Roa Gómez - 1r Batxillerat B


MICRORELATS 2n BATXILLERAT

I va obrir els ulls. No veia res. No hi havia res. Va intentar alçar-se però no podia, no havia cap cosa a alçar. Mai havia experimentat allò. Bé, això creia ell. Una sensació de suavitat i lleugeresa, eternitat i obscuritat. No sabia on era. No ho sabia fins que va sentir una veu. La mateixa veu que escolta sempre que succeeix. Una veu femenina i alhora profunda. Tan profunda que pareixia no acabar, que dins dels sons hi haguera vida i al mateix temps mort.
La veu deia el mateix. Una i altra vegada. Si ell haguera pogut tindre por, no la tindria. Encara que sempre era igual, mai ho pareixia, sempre descobria detalls imperceptibles per a la ment humana, insignificants però pertorbadors. Sabia que és el que passaria. Aquell rostre fosc que havia vist per primera vegada a l’orfenat, cada vegada era mes nítid i brillant, tota una revelació.
Cornie va obrir els ulls. El verd dels arbres no el reconfortava. El soroll d’un carruatge el va despertar per complet. Havia de continuar el seu camí, saber la veritat. La veritat suprema, pujar a allò més alt i baixar a allò més profund. La por no el detenia. Ell continuava a buscar allò amb què seria feliç, perquè després de tants anys, la Mort encara fugia d’ell.
Inés Gimeno Molina - 2n Batx B


Hairy
“Feia una olor estranya, ple de pèl i amb la mirada freda”. Així és com va descriure la tia Margarida a la criatura. Per alguna raó, aquesta bèstia havia arribat a la seua vida per a canviar-la. Entre ells hi havia una connexió especial, s’entenien només amb la mirada. Però aquest home, d’origen desconegut, causava por i desconfiança al seu voltant. Condemnat a la soledat, va decidir allunyar-se de Margarida i del seu entorn.
El dia que marxava de la mansió tot era silenci. Eixiria discretament, tal com havia arribat. Margarida, dreta des de l’escala, contemplava tristament com el seu estimat desapareixia deixant-la plena d’esperança. L’home enorme i pelut va ser incapaç de girar-se i contemplar per última vegada el jardí on tan feliç havia sigut els últims mesos.
Sense destí i desorientat, una nit ventosa de març arribà a aquella casa enmig del bosc on habitava una dona dolça i bondadosa amb un xiquet innocent, alegre i inquiet. La necessitat de sentir-se novament estimat li va fer buscar refugi al porxo de la casa. Despertà bruscament. La porta s’obria. Aparegué la silueta curiosa del xiquet que el mirava bocabadat i amb unes ganes irrefrenables d’acaronar-lo. “Hairy, Hairy”, deia il·lusionat.
Mireia García Lozano - 2n Batx B


Deixa’m a fosques
La taverna dels Sungen es trobava prop del Camí Reial per on els carruatges es dirigien a la capital. Walter Sungen era un home arisc que treballava de sol a sol en la seua taverna. La seua dona Betty Walter passava la jornada entre porcs, pollastres i cabrits que en les seues mans passaven de vius a morts i escorxats per a servir de menjar a la nombrosa clientela.
Quan van saber que Betty estava embarassada no van fer cap gest d'alegria i van continuar treballant com sempre. El xiquet va nàixer sense parpelles, mai podria obrir els ulls, però no els va importar. “No importa. Tampoc es perd gran cosa”, pensava Betty.
Un cirurgià que va parar en la taverna, es va interessar pel seu cas i va voler operar-lo. Els pares accediren. En tallar la pell, les parpelles es van obrir durant uns segons i al moment es van vetlar per la llum i va perdre la vista per sempre. A Betty no li va estranyar res, el seu fill havia conegut la realitat des que estava en el ventre tan sols amb els ulls de la mare. Allò era tot el que calia veure en esta vida i per a veure això, era millor "quedar-se a fosques".
Paula Márquez Navarro - 2n Batx B



Per un moment tot es va il·luminar, per un moment pensava que tot anava a canviar, però això va ser a soles un moment. Un calfred li va recórrer tot el cos i va escoltar com algú cridava el seu nom amb molt d’entusiasme. De sobte, va caure desplomat a terra.
Es  va despertar confús, es va rentar la cara intentant no ser conscient que tot havia tornat a ser com abans. Es va llançar al carrer, com qualsevol altre dia. Tot era igual,  com si res haguera canviat. Escoltava xiuxiuejar: “Mireu-lo pensava que d’aquesta no eixia”. Ell, com de costum, pàl·lid i corbat, va continuar el seu camí. Unes veus li van fer posar-se tens i nerviós, ja no se’n recordava d’aquella sensació. Ràpidament, va passar per aquell parc on anava quan era menut, tot eren rialles, colps i xiquets fent burla.
Quan se’n va adonar, ja era on volia arribar, tot era tranquil. No ho va dubtar ni un segon, els seus peus actuaven amb més voluntat que el seu cervell i es va llançar. Abans que el seu cos es colpejara contra el terra, va veure una llum i com algú cridava amargament el seu nom. Aleshores es va adonar que tot havia acabat. 
Teresa Torres Pérez - 2n Batx B


El fill dels Sungen
Una setmana abans de donar a llum, la senyora Sungen va veure com el seu servent va caure escales avall quan li portava el menjar. En aquell moment va tancar els ulls per a evitar veure la desgràcia, i gràcies a déu tot es quedà en un esglai. 
La senyora Sungen va parir el nen un dia de primavera. Va ser un part fàcil, però hi havia una cosa estranya. Els metges van dir-li que el nen no havia obert els ulls encara i la pell de les parpelles se li fonia amb el rostre. El senyor Sungen i els altres familiars estaven una miqueta nerviosos, però ella el veia feliç com els altres xiquets. Donava la sensació que es trobava endinsat en un món interior del que ningú formava part. Sis anys després, el nen continuava amb els ulls tancats i un dels millors cirurgià de la ciutat va voler operar-lo. Els senyors Sungen van acceptar i el cirurgià va fer un treball magnífic. Quan va obrir els ulls va veure com una persona va caure escales avall, i aquesta va ser l´única imatge que el nen dels Sungen havia arribat a tenir del món.

Ana Vañó Frías - 2n Batx B


L’esposa del forner
Es deia Allison. Estava cansada que la conegueren com l’esposa del forner. Tenia un nom i a partir d’ara l’utilitzaria.
Quan va morir el seu fill en els seus braços, va entrar en depressió; però, en superar-la va decidir canviar de vida. Amb provisions per a un mes, pujà al carruatge per a fugir de la ciutat. Es va acomiadar del seu marit mitjançant una carta. Aquest no volia acceptar-ho, així que va decidir buscar a la seua esposa. Helen, l’aristòcrata, seria incapaç de confessar el parador d’Allison. Sabia ben bé què significava voler començar de nou.
Estava preparada. Intuïa que no tardarien en anar a per ella. Es va trobar amb el seu espòs i aquest va intentar portar-se-la a casa. Ella es va defendre, volia ser lliure i viure en honor al seu fill. Un colp del seu espòs la va matar. El poble va rebel·lar-se fins que al forner va rebre com a castic la soga.
Cinc anys després es va construir una estàtua d’Allison amb el seu fill al braç. En la placa deia: “Símbol de la lluita de la dona per la llibertat. Ningú t'arrabassarà la vida.”
Iván Calatayud Palacios - 2n Batx A


La Mort Mare
La mort pot arribar en qualsevol moment i al propi enterramorts li va arribar quan menys s'ho esperava.
Se sentia l'escenari sepulcral, ple d'insectes i tombes. Ara, la Mort tenia un nou objectiu. Volia fer desaparèixer l'estima que tenia el seu propi fill al món dels vius, és a dir,  Woody amb el pare adoptiu, l' enterramorts. L'home havia tingut vivències amb Woody, tot i que el va ajudar al seu aprenentatge. La Mort visitava el nen totes les nits, l'abraçava, el sentia; però, a més, tenia enveja per tot el temps que passava amb l' enterramorts.
En fosquejar, la Mort va aprofitar per introduir-se a la casa del seu propòsit. Va mirar-lo, detingudament mentre dormia. Aproxima el dit al seu cos de l’home per tal de posar-li fi a la seua vida. De sobte, Woody el va interrompre per protegir el pare.
La Mort, amb vergonya, va desaparèixer. Tot i que ella sabia que el xiquet en defendria el pare, no volgué causar la seua mort per no perdre el seu únic fill. Malgrat que pel seu recel, no va tornar fins temps després.
La Mort era perversa, però també era mare.
Carolina Enguix García - 2n Batx A


El nen dels Sungen
Edge, el major dels nens dels Sungen, va nàixer amb els ulls segellats i no podia veure. La pell de les parpelles se li fonia amb la del rostre, però això no va suposar un problema amb els seus amics.
Passaven els anys i sorgien diferents teories sobre la possible causa de la seua malaltia. Però la més estranya va ser suposada per un cirurgià, que deia que la senyora Sunsen havia sigut atacada, sense adonar-se’n, per alguna bèstia quan estava prenyada. Reings, el cirurgià, va proposar a la família una intervenció quirúrgica. Els senyors Sunsen acceptaren esperançats.
La intervenció no va tenir èxit. El nen a soles va veure un instant. Va veure unes bates encarnades amb restes de sang seca, estris tendrosos, una grada plena de joves estudiants i unes cintes que li subjectaven les mans i els peus.
Els senyors Sungen van iniciar una investigació per a saber què li havien fet a Edge. Un experiment de la monarquia per a la medicina.
Daniel Badimón Monsell - 2n Batx A

Els secrets de Jack i  Claire
Claire va veure Jack quan passejava amb el seu carruatge, les mirades es creuaren i l’amor va nàixer. Sabien que no seria fàcil. Decidiren viure a la mansió de Jack, lluny de les mirades indiscretes d’aquells que els consideraven diferents.
Claire era bellíssima i Jack tot un cavaller. Una parella perfecta, però simplement un miratge de la realitat. En caure el sol, ella eixia al pati i es submergia al llac per a transformar-se en una sirena que havia d’estar acompanyada durant tota la nit, perquè si no, les forces del mar se l’endurien. L’única condició era l’amor més pur i sincer, l’amor de Jack que no va dubtar a quedar-se amb ella. Ell no podia veure’s reflectit en un espill, ni tan sols en la mateixa aigua, perquè de fer-ho envellia sense remei.
De les gotes d’aigua dels seus besos van créixer uns arrels que els donaren bessons. Però la mort l’aplegà i Jack tancà els ulls. Mentre el soterraven al llac, Claire es convertia en sirena per última vegada i desapareixia davant la tendra mirada dels seus fills.
Al poc de temps, damunt la tomba de Jack, va aparèixer una sirena de marbre blanc amb una incripció: “Per sempre junts”.
Irene Herrera Giménez - 2n Batx A


L'home vellut
Un matí fred, tan fred que congelava l'aigua dels cavalls i posava els llavis violetes i la pell blanca com la neu, va nàixer un pobre xic amb una malaltia en el cos on li creixia pertot arreu un pèl color marró castany, brillant, amb reflexos daurats amb el sol. Aquest xiquet es va dir Edward Philips Morris, però mai va ser cridat així després del seu naixement tan sorprenent.
       Els pares d'Edward el van deixar, de nit, ficat en una cistella en l'àgora de la ciutat, enfront de l'església i al costat del pou d'aigua. Una anciana molt anciana, tan anciana que es deia que era immortal, i amb molts diners, va passar per allí minuts abans del clarejar i va destapar a aquella bèstia que ocultaven mantes gruixudes i calentes. La pobra boja, amb problemes de vista, va pensar que aquella criatura es tractava d'un gos i la va portar a la seua casa. La seua infància no va ser fàcil. Quan va complir la majoria d'edat es va mudar de ciutat i va conèixer l’amor de la seua vida: Mare Jane, una senyoreta obsessionada amb la jardineria. Edward va treballar durant anys en la casa de la tia de Mare Jane, Margarida, podant els arbustos i fent grans obres d'arts.
Tobías Iaschuk - 2n Batx A



Feia temps que el senyor Soiler havia enterrat a la seua dona, encara jove, en aquell cementeri. Cap home havia sentit el mateix amor que sentia el senyor Soiler per la seua dona; cap home havia deixat la seua riquesa per treballar com a enterramorts en el cementeri on estava la seua estimada, cosa feta pel senyor Soiler. Sempre deixava en la tomba les tulipes que ell plantava, fins que la família més important de la ciutat, els Brisel, van comprar aquell cementeri per a destruir-lo  (incloent-hi les tombes) i construir la seua nova casa. El senyor Soiler plorava en el nou cementeri per no estar amb la seua dona; les restes d’ella havien sigut destruïdes i les tulipes eren l’únic record que en tenia.
Les estacions passaven, ell continuava plorant. En un dia estrany per a la ciutat, la infelicitat del senyor Soiler va ser història quan una jove dona amb un ram de tulipes va aparèixer. No importava que tinguera el cos cobert amb terra, era la seua dona. Va tornar per finalitzar amb el seu dolor sense haver-li explicat allò sobrenatural de les tulipes d’aquella terra. En aquell moment el senyor Soiler va entendre la senyora Brot.
Jaime Llop Expósito - 2n Batx A


Adam, la història continua
Adam va acabar la nit com totes, al fons del calaix, però el dia següent va ser el més estrany dels seus dos mesos d’ existència.
Era capaç de tocar-se la cara, oldre i inclús podia caminar. S'havia adonat que havia succeït allò que més desitjava, havia pres vida. Es va acostar al seu creador, Parker, que es va quedar petrificat. No ho podia creure, el seu dibuix havia pres la forma tal com ell l’havia dibuixat. Lluny d'espantar-se, li va agafar la mà per a veure si era cert i, efectivament, el seu dibuix cobrava vida des del seu quadern.
Quan li va contar a sa mare allò que estava passant, ella tampoc podia creure-ho. Es repetia la mateixa història! A ella també li havia passat. El seu dibuix de Caterina va cobrar vida i va tractar de suplantar-la i eliminar-la per a ser ella qui tinguera una vida d'humans.
No va acabar de contar la història quan Peter puja les escales a tota velocitat, buscà desesperadament la goma d’esborrar, agafà el quadern i...
José Lozano Pérez-Crespo - 2n Batx A


Les bessones Hendrix van nàixer d’un pètal de rosa. Van volar pel cel fins que finalment van caure i es van transformar en dolces xiquetes amb perfectes ulls i cabells negres. La senyora Jordan passejava en el seu carruatge com tots els dies, quan de sobte les va veure recolzades en una porta. Va fer detenir el carruatge, les va agafar en braços i va decidir considerar-les les seues filles. Amb el pas del temps les xiquetes van créixer i aprenien més dia a dia, amb les seues institutrius.
Un dia la senyora Jordan i les seues dos encantadores filles estaven caminant quan una xica, cansada de passar fam, va decidir robar-les. Es resistiren molt i la xica, espantada, va traure un ganivet i el va clavar en el pit d’una de les bessones.. Quan la senyora Jordan es va girar va veure les seues filles esteses en terra sense alé. Amb grans esforços ambdós agraïren a sa mare els esforços que havia fet per elles. Segons després la senyora Jordan va veure com s’apagava la llum en els ulls de les seues filles i va comprendre que les ànimes d’ambdues estaven més unides del que podia haver imaginat.
Mireia Pérez Durá - 2n Batx A


Ell solia tindre sort, però aquesta vegada... no volia anar-se’n. El seu viatge per a trobar el seu pare s’estava allargant massa. A soles sabia que treballava de jardiner, encara que no arribava a comprendre com podia guanyar-se la vida d’aquella manera, però, des que ell va fugir de la seua família per la infàmia de tenir un fill tan dolent com ell era, una criatura que pareixia més ximpanzé que humà, no havia viscut mal.
Després de rebre notícies que el seu pare estava a Anglaterra, per un xafardeig de la seua àvia materna amb les amigues, va decidir pujar a un vaixell mercantil d’espècies destí Londres. Va conèixer principalment dones majors, ja que freqüentava zones rurals, com la Sra. Smith, que el tractaven molt bé, però cap com la tia Margarida. Va prendre la decisió de quedar-se entre branques i amb ella i deixar anar al seu pare… a qui no sabia ja per què buscava. Prompte tornaria a casa.
Pablo Roselló Gil - 2n Batx A


John Blou
El senyor i la senyora Blou van ser beneïts amb un nen preciós, amb els ulls verds i el cabell negre com el carbó. Amb només dos anys, John sabia tocar la trompeta amb una facilitat sorprenent i una tècnica impecable. Creixia molt ràpidament, no solament com a músic, sinó també físicament. Quan va complir quatre anys, pareixia en tindre deu. El seu oncle Rob, membre de l’orquestra simfònica de Viena, en conèixer el talent del seu nebot, va voler portar-lo amb ell a aquesta ciutat.
Després d’anys de treball i èxits, arribà el dia més important per a ell: l’estrena de l’obra composta pel seu oncle amb ell com a solista de trompeta. Va eixir a l’escenari. Tots les llums l’apuntaven. Quan va inflar els pulmons, va sentir una punxada molt forta al pit i va deixar caure el seu instrument al sòl. Es posà la mà en el cor, i quan la va mirar, la va veure tota manxada de sang. Sang negra. El següents seixanta segons va passar com seixanta anys. La gent no podia creure el que veien: el jove es convertia en un ancià. El seu cor no aguantà més, i John es desplomà en el sòl.
Mar Tajahuerce Peris - 2n Batx A




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.