8 de març 2017

El meu xiquet
 

  Després de tantes hores de dolor, per fi va nàixer. Encara recorde el seu plor esgarrifós. Quan el vaig veure per primera vegada, em vaig quedar perplexa, no comprenia la situació, aquella cosa era el meu xiquet. No tenia res, era com una massa de carn amb dos forats i un melic, un d’ells pareixia com una espècie de boca i l’altre per on expulsava la matèria fecal. Allò que encara no entenc és el perquè el sentia, no tenia cap manera física de fer-ho.
  Amb el temps vaig descobrir que només el sentia jo, i per això el vaig mantenir amb vida. Al principi només feia sorolls, però només als primers mesos va començar a parlar-me, em donava conversació i demanava que el tragués a veure món, però mai ho vaig fer. En casa hi havia menjar suficient per a mi i ell no el demanava, semblava sa. Tot pareixia “normal” fins que un veí va preguntar per l’olor de putrefacció.
Nacho Ferrando, 2n batx B
IES Rei en Jaume




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada