EL LLEGAT DEL CEMENTERI
Deu anys havien
passat des que l'ajudant de l'enterramorts s’havia convertit en el nou
enterramorts. El seu cos s'havia acostumat al so de la pala en la terra i a la
solitud del seu ofici; solitud que només acompanyava la tulipa que havia extret
d'una zona del cementeri anys enrere.
Una tulipa que
havia sobreviscut al temps, però que es mantenia igual de bonica que quan la
descobrí. Per molt que a l’enterramorts li agradara observar-la no tenia temps,
ara havia d'ocupar-se de sepultar els desgraciats que morien a causa de
l’epidèmia. Feia temps que la gent del poble emmalaltia greument, a poc a poc
la població minvava mentre les tombes augmentaven; no hi
havia una raó aparent per a aquesta afecció. Havia aparegut de sobte, com si la
mà de la Mort arrabassara vides de manera egoista... però existien motius. La
Mort va entrar als somnis de l’enterramorts per a demanar-li, que retornara la
tulipa on pertanyia, no li agradava que la mort de Woody haguera sigut tan prematura
però ara volia que continuara allà on havia descansat. Afortunadament,
l’enterramorts conservava la sensatesa del seu mentor i va obeir el que havia
escoltat en somnis i va retornar la tulipa al seu lloc. L’epidèmia es va
aturar.
Daniel Olmeda Pérez
1r Batx B
LA NENA QUE VA ENFOSQUIR EL CEL
Era un dia clar. Els pardals i les papallones volaven per
tot el cel però, de sobte tot es va enfosquir. Feia tres anys que l’aprenent de
l’enterramorts havia decidit viure al cementeri. El dia després de la seua decisió, una nena d’uns
tretze anys va morir d’un infart cerebral. Ell la va soterrar nua com el seus
pares volien i dies després l’enterramorts començà a escoltar plors i crits
provinents d’una tomba no molt recent... Era la tomba de la nena. La nena va
començar a plorar, no recordava res del que havia passat abans de la seua mort.
El noi va decidir viure amb ella a la caseta del cementeri perquè ningú podia
saber de la seua resurrecció. Si els pares de la nena se n’assabentaven, se l’emportarien
i ell no ho podia permetre. Des que la va vore s’havia enamorat d’ella. Li estava
confessant el seu amor quan, de sobte, ella va començar a recordar el seu
passat i va tornar amb els pares deixant al noi desemparat. Des d’eixe dia tot
és fosc i els pardals i les papallones ja no volen.
Lucia Morell Pinazo
1batxB
LA VERITAT DE LA SENYORETA
LARME
La senyoreta Larme era una minyona que va començar a
treballar a casa dels Painsec. El primer dia a la nova casa va estar molt bé
perquè va conéixer el fill menor de la família, de qui es va enamorar. Pol, que
era com es deia el xic, també es va sentir atret per ella. Ambdós començaren
una relació secreta perquè com eren de diferent classe social, els Painsec mai
acceptarien la relació. La senyoreta Larme es va quedar embarassada i decidiren
que s’havia de amagar al bosc. Pol cuidaria d’ella fins que el naixement del
nadó. Però quan va nàixer, s´adonaren que la criatura tenia una carabassa en
lloc d’un cap. Allò els va espantar i Pol va abandonar la senyoreta Larme. Ella
estava espantada i no sabia què fer. Va estimar la seua filla fins que quan
tenia 6 mesos va morir. La seua cara es va podrir i amb ella, el cos sencer… La
senyoreta Larme per tal de refer la seua vida va buscar un altre treball en una
nova casa que es va convertir en el seu refugi: la casa dels Petarol.
Andrea Garrido Valeriano
1r
Batx B
LA
SENYORETA LECREUSET
Una matinada d’estiu la senyoreta Lecreuset estava
asseguda en una de les cadires més pròximes a la finestra del menjador, quan de
sobte, va escoltar un crit. Era la minyona, que amb un crit esgarrat baixava
corrent les escales amb una expressió de pànic al seu rostre. En baixar no
podia parlar, l’únic que va entendre la jove senyoreta Lecreuset va ser: “home”.
Espantada i encuriosida va decidir pujar les
escales. Hi havia més de set habitacions, però hi tenia un pressentiment. Es va
dirigir a l’habitació principal. Amb molt de compte va agafar el pom de la
porta i el va girar per obrir-la. Quan va observar el que hi era dins la
cambra, va sentir una sensació infinita de por pel seu cos. Un home, de mitjana
edat, despullat, es trobava dins de l’habitació de la jove senyoreta Lecreuset
plorant d’una forma aborronadora. Ella no entenia res, es trobava en una
situació inesperada i no sabia què fer. Lentament, es va apropar a l’home i li
va preguntar amb un fil de veu: “Qui ets? Que fas en la meua habitació?”
L’home es va relaxar en escoltar la veu de la jove
i entusiasmat va dir: “Crec que m’he enamorat.”
Lucía Carlón Cots
1r Batx B
EL FILL DE LA TERRA
La senyoreta Lecreuset, com havia nascut mal feta i era molt lletja, no
havia tingut l'ocasió de trobar l'amor. Cap home se sentia atret per ella. Ella
desitjava ansiosament tindre un fill i un dia se li va ocórrer la brillant idea
de plantar un xiquet al jardí de la seua casa. Nou mesos després de plantar la
llavor va escoltar un soroll al jardí i en mirar per la finestra va veure un
nadó ple de terra. El va agafar i l’entrà a casa. Al tercer dia, el nadó tenia
un aspecte cansat i espantós per això eixa mateixa vesprada la senyoreta
Lecreuset va decidir anar al metge per a veure què li passava. De camí es va
posar a ploure i es van haver de tornar a casa. Quan van arribar estaven
amerats i el xiquet havia recuperat el seu aspecte d'abans. El va dutxar i es
va adonar que com més el banyava, mes bonic era, però si deixava de fer-ho,
emmalaltia. Va arribar a la conclusió que l'aigua li feia bé i com que havia
nascut de terra havia de regar-lo com a les plantes perquè sinó acabaria
morint-se.
Alba García Ochando
1r Batx B
LA TIA MARGARIDA
El jardiner de la tia Margarida era un home alt, pàl·lid i musculat, força
vellut. N’esdevenia més una bestiola del nord que no pas un humà.
Els seus ulls de cristall amagaven un mar de dubtes. No parlava la mateixa
llengua, ni ell pareixia xarrador. Margarida observava en la distància com
plantava les flors que dibuixaven un tapís de perpètua primavera. Ell disposava
les flors perquè els seus colors i olors contaren històries de la seua vida, tot
i que Margarida no ho sabia. La seua infantesa blanca, pura i freda com la neu,
havia transcorregut als països on llegenda i història en confonien en l’ escuma
de les muntanyes. La tia Margarida el mirava dia rere dia fins que una nit,
mentre l’estranger s’abraçava a Morfeu, entrà decidida a la seua cambra. Enfront
del cos dormit, enllumenat per una planta desconeguda, trobà el propòsit que el
destí havia predisposat per la seua trobada. Al seu capoll verd es
transparentava un coret que, en bategar, desprenia llum. Prompte, de la flor
creixeria una criatura, i corregué instintivament a la seua habitació per
amagar-lo.
En eixe moment, la tia Margarida comprengué que la seua vida no seria la
mateixa.
Marta Rumín Guillot
1r Batx B
UN FUTUR DESVETLLAT
Tot va començar un dia com un altre qualsevol, la vídua Buvot estava
treballant en la fàbrica on posaven els peixos en les safates per a portar-los
al mercat. Aquest dia no es trobava com sempre. Se sentia molt estranya no sabia
què li ocorria, era com que sabia el que ocorreria al cap d’unes hores. Estava
fora de la fàbrica asseguda al carrer pensant què li podria passar, però per
més que intentava esbrinar-ho no ho aconseguia.
A la nit, la vídua havia de tornar a casa, però va sentir alguna cosa
darrere d’ella, i en girar-se es va trobar amb una persona que pareixia un àngel.
L’àngel la va observar durant una estona i tot seguit li va parlar. La vídua no
ho podia creure, l’àngel deia que tenia poders, podia veure què passaria en un
futur. Més tard, quan va arribar a casa i es va adormir. L’endemà, la vídua
Buvot ho va comprendre tot. La seua mare de vegades deia que hi havia coses que
no es podien explicar. Va tindre por i va decidir ocultar els seus poders. Amb el pas del anys va continuar mantenint el
secret i, finalment, els va acceptar i acabà passant desapercebuda.
Valeria Pedrajas LLoria
1r Batx B
L’APRENENT DE L’ENTERRAMORTS
Com cada dissabte de matí, l’aprenent va acompanyar l’enterramorts al
mercat. Allí va conèixer una xiqueta, Sofia, ambdós es van fer molt amics,
jugaven, reien i es divertien junts. Així va començar una gran amistat, eren inseparables.
Un dissabte, el nen va anar al mercat esperant trobar-se Sofia, però no la
va veure per enlloc. Li va preguntar a la mare de la nena on estava i li va dir
que estava molt malalta. L’aprenent, en escoltar allò es va posar molt trist.
Anava gairebé cada dia a visitar-la a casa, volia passar tot el temps possible
amb ella i la feia riure perquè se sentís millor.
Un dia, quan l’aprenent va arribar a casa de Sofia, la mare li va dir amb
llàgrimes als ulls que la xiqueta havia mort. Una llàgrima incrèdula va
recórrer la galta de l’aprenent, que va decidir veure-la per última vegada.
Quan va entrar a l’habitació va trobar una nota amb el seu nom a la tauleta de
nit. Estava signada per Sofia i deia que mai l’oblidaria i sempre estarien
junts.
Andrea Venancio López
1r Batx B
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.