31 de març 2022

Veredicte del concurs de microrelats

Els dies 29 i 30 de març va tindre lloc la trobada entre l'alumnat d'ESO i Batxillerat que havia llegit La drecera i el seu autor, Miquel Martín i Serra. En el marc d'aquestes sessions, es van lliurar els diplomes a les persones reconegudes en el concurs de microrelats, com també els lots de llibres que els corresponien com a premi.

Ací teniu el veredicte complet:

Primer premi

·      «Ni música ni infantesa», Teo Flores (IES Sant Vicent Ferrer – València)

 

Segon premi

·      «Dues botes», Lucas Català Bazhan (IES Veles e Vents)


Tercer premi (ex æquo)

·      «Eloisa», Julia García Rico (Col·legi Nuestra Señora de los Desamparados – Salesians d’Ibi)

·      «Et pense cada dia», Carla Martínez Lloret (IES Sant Vicent Ferrer – Algemesí)

 

Menció Maite Boscà

·      «Què és l’èxit?», Alicia Tolosa Enguídanos (Col·legi Pío XII)

 

Menció especial a la participació

·      «Sense títol», Rosa Busó (IES Sedaví)

·      «Mai», Àngela Busó (IES Albal)

 

Accèssit

1.    «Un record efímer però acollidor», Tingting Huang (IES Albal)

2.    «Sense títol», Paula Gil (IES Beatriu Civera)

3.    «El gratacel», María Rubio Martínez (IES Sant Vicent Ferrer – Algemesí)

4.    «Turbulències», Dina Azziyani (IES Sant Vicent Ferrer – València)

5.    «Altre poble, altra casa, altre lloc…», Andrea Bataller Ibáñez (Col·legi Pío XII)

6.    «Llibertat», Mariam Khalil Martínez (IES Malilla)

7.    «Res és igual», Elia Arnau (IES Sedaví)

8.    «Sense títol», Maria Martínez Roselló (IES Didín Puig)

9.    «Un full en blanc», Carla Pérez Redondo (IES Sos Baynat)

10. «La vida es va parar, però el temps segueix passant», Júlia Mut Alemany (IES Sos Baynat)

11. «De la infantesa a la joventut», Mireia Villalba (IES José María Parra)

12. «Tot ja ha passat», Andrea Espinar (IES José María Parra)

13. «M’aclame a tu», Blanca Chovares (IES Almenara)

14. «Amor adolescent», Jorge Delgado (IES La Purísima)

15. «Punt i a part», Lucía Martín (SES Alpuente)

10 de març 2022

IES SANT VICENT FERRER (VALÈNCIA). LA DRECERA/22

 NI MÚSICA NI INFANTESA

En un petit poble de la província d’Alacant vivia un xiquet, es deia Xavi. La seua infantesa era com la de qualsevol xiquet, tenia els seus amics, li agradava jugar al futbol, anar en bicicleta i la música, sobretot la música.
Al poble hi havia una banda, aquella banda tocava sempre en les ocasions especials; el seu millor concert era sempre a Nadal. Des de molt prompte va ser una atracció per a Xavi apuntar-s’hi, i només complir els tretze anys estava ja plantat a la porta de l’església per parlar amb el capellà, que era el que organitzava tot allò. Xavi volia tocar el saxòfon, li encantava escoltar-los quan anaven tocant pels carrers; era el seu instrument preferit. Però aquell home va aconseguir acabar amb la passió per la música d'aquell xiquet, i sobretot, va acabar amb la seua infantesa.
Tots els dimecres a les cinc, la banda es reunia a l’església per a assajar les obres que interpretarien a la pròxima festa. Aquell assaig durava sempre dues hores, però per a Xavi més d’una vegada aquell assaig es va allargar i tornava a casa més tard que els altres, despentinat i plorant.
Mai va dir res, i mai més va tornar a ser un xiquet. 


 Teo Flores 

2n Bat. B




SENSE TÍTOL 2

Des que Paula s’havia mudat d’aquell xicotet poble, la seua vida havia canviat molt. Quan va agafar les maletes tenia dotze anys i ara va camí dels divuit. Eren tants els canvis que recordava, que no sabia per on començar a anomenar-los. El pas del cole a l’institut nou va suposar una etapa nova i interessant, de madurar internament i de buscar nous amics, alguns dels quals encara l’acompanyen. El primer amor a tercer de l’ESO, una mica tòxic, que la va fer espavilar abans de temps però del que tant ha après. O de la quarentena i la consegüent depressió, que va ser un canvi total en la seua mentalitat, la va fer madurar més que mai, aprendre a qui podia dir amic o no, a gestionar millor les seues emocions, però sobretot a estar a soles amb ella mateixa i poder disfrutar d’aquest temps sense que el seu cap li jugara una mala passada. Perquè haver d’ aprendre a estar amb un mateix és un treball costós, però molt gratificant quan aconsegueixes l’objectiu. I la Paula així ho sentia, mai havia estat tan feliç com ara. 


 Sara Gálvez 

 2n Bat. B



 
SENSE TÍTOL 3

Era un octubre de 1971 , en un poble al nord de Castelló. Eva, de catorze anys vivia amb els seus pares i dos germans petits en una casa humil. La xiqueta anava a l’escola del poble i era molt bona estudiant, el seu pare era comerciant i la mare cuidava dels fills i de la llar. Eva tenia especial interés per les ciències naturals, per això, volia convertir-se en metgessa i els seus pares treballaven durament per a donar-li els estudis i complir el seu somni. Un dia, el seu pare va haver d’anar a la ciutat per comprar algunes ferramentes, però, de camí, va patir un accident de cotxe. Hores després que l'home eixia de casa, van comunicar la mort a la seua família. Malauradament, Eva va deixar d’anar a l’escola perquè va començar a ajudar a la seua mare a mantindre la família. Cuinava per als quatre, feia la compra, les tasques domèstiques i també feia petits treballs per als veïns. Amb aquesta feina no tenia temps per anar a l’escola, i Eva va acceptar que en lloc d’estudiar com la gent de la seua edat, hauria de renunciar al seu objectiu i treballar per tenir cura la família. Lucía Arriarán 2n Bat. A Era un octubre de 1971 , en un poble al nord de Castelló. Eva, de catorze anys vivia amb els seus pares i dos germans petits en una casa humil. La xiqueta anava a l’escola del poble i era molt bona estudiant, el seu pare era comerciant i la mare cuidava dels fills i de la llar. Eva tenia especial interés per les ciències naturals, per això, volia convertir-se en metgessa i els seus pares treballaven durament per a donar-li els estudis i complir el seu somni. Un dia, el seu pare va haver d’anar a la ciutat per comprar algunes ferramentes, però, de camí, va patir un accident de cotxe. Hores després que l'home eixia de casa, van comunicar la mort a la seua família. Malauradament, Eva va deixar d’anar a l’escola perquè va començar a ajudar a la seua mare a mantindre la família. Cuinava per als quatre, feia la compra, les tasques domèstiques i també feia petits treballs per als veïns. Amb aquesta feina no tenia temps per anar a l’escola, i Eva va acceptar que en lloc d’estudiar com la gent de la seua edat, hauria de renunciar al seu objectiu i treballar per tenir cura la família. 


 Lucía Arriarán 

 2n Bat. A


SENSE TÍTOL 1

Encara que ja tenia 15 anys crec que no vaig passar de ser una xiqueta a ser una adolescent fins que em vaig mudar. Fins llavors sempre havia tingut tot el que necessitava, volia i més. No sabia cuinar, llavar un plat, no em sabia cap direcció, mai m'havia quedat sola a casa i mai havia anat a cap festa que no fóra a casa d'algú que els meus pares conegueren. Vivia en una bombolla. La bombolla de la infància en la qual segur que seguiria si visquera a Caracas. La bombolla que es va trencar en el moment que vaig haver de pujar en un autobús i recordar el nom de la parada en què havia de baixar. La bombolla que es va trencar quan vaig haver d'enfrontar-me a problemes amb què mai havia torejat i suportar comentaris sobre com parlava de diferent. Eixa que es va trencar quan havia d'arribar a casa a calfar el meu menjar perquè ningú m'estava esperant amb el dinar fet o vaig haver d’anar a buscar el meu germà al col·legi per primera vegada perquè els meus pares treballaven. Aquella bombolla que va desaparèixer quan vaig haver de convertir-me en la germana major. 


 Victoria Peña 

2n Bat. A



POR ALS CANVIS 

Sempre havia esperat aquest moment. Les meues amigues i jo sempre parlàvem de l’entrada a l’institut, l’escola dels majors. Però hi havia un problema, eixe estiu jo havia canviat, el meu cos havia canviat, m’havien crescut els pits, m’havia estirat i ara tenia el que la mare anomenava “la menstruació”. Em donava molta vergonya, tots aquests canvis havien ocorregut a l’estiu i ningú, llevat de la meua amiga Carla, ho sabia. M’havia costat dir-li-ho però era la meua millor amiga i no podia guardar-li cap secret, a ella li havia paregut molt interessant i estava molt gelosa, jo li vaig dir que si poguera li ho donaria, que jo no volia res d’allò. El primer dia d’escola va arribar, jo no havia pogut pegar ull, però vaig fer el cor fort, em vaig alçar del llit i vaig preparar-me. La mare estava esperant-me a la cuina, anava a acompanyar-me a classe. En arribar a l’institut vaig sorprendre’m, jo no era l’única que havia canviat, moltes de les meues amigues també s’havien desenvolupat, però aparentment elles no s'avergonyien. En eixe moment em vaig adonar que la mare tenia raó, els canvis són normals i tothom els patim, a més compartir-los és millor i només significa que estem creixent. 


 Eva Zanón 

 2n Bat. B


PETJADA 

Hi ha mans suoroses, mans fredes, mans grans, mans petites, però aquella mà no sé què tenia que era perfecta. L'estrenyia, però no massa, i gaudia de la seva suavitat, temia el moment de soltar-la per sempre. El sol començava a caure per la finestra i la nit naixia, ja anava sent hora de marxar a casa, demà havia d'anar a classe i el partit del Barça estava a punt de començar. De sobte la mà que jo agafava va perdre la calidesa que fins ara tenia, i ell començà a moure's agitadament sense cap precedent. Què ocorre mare?  preguntí preocupat.  Ma mare girà el cap i dirigí una mirada a mon pare, que va fer el mateix al moment que s'alçava de la cadira, tots dos miraren al llit on estava el meu avi. En aquest precís instant un so llarg i monòton inundà l'estança i tots els caps allí presents miraren a terra mentre feien força amb el cor. Acabava d'ocórrer el que tots temien. Jo, sense saber què significava aquest molest so, escoltí les paraules del metge. Instants després vaig ser conscient que la persona que més estimava, ja no hi era i part de mi havia marxat amb ell. 


 David Ferrer 

 2n Bat. A





NADAL

I tornava a ser Nadal. Apareixien de nou les caixes del Betlem i de l'arbre, aquell esperit nadalenc. Amb molta il·lusió i nervis, esperava la nit del 24 de desembre. Aqueixa nit màgica en la qual baixava corrent amb els meus cosins al portal de casa per a recollir els regals que ens havien deixat. Tots estàvem reunits amb molta il·lusió ja que estàvem tots els membres de la familia. I tornava a ser Nadal. Ja no apareixen totes les caixes, només l'arbre. La il·lusió que arribara el dia 24 de desembre tenia un sabor agredolç, ja no era igual. Ja no estan els avis i per la covid ja no ens podem reunir tots . Els regals sí que apareixen però ja no anem corrent al portal a recollir-los. Ens havíem fet majors. Tota la màgia que hi havia abans havia desaparegut. 


 Andrea Pastor 

 2n Bat. B


ME 

La llum que es colava pel badall i el trontoll del tren em van despertar. No recordava quina cosa havia somiat, però no importava. Feia mesos que no dormia, només xicotets descansos entre tren i tren, entre missió i missió, entre monstre i monstre. Vaig mirar l'home que tenia al costat, sense entendre com podia conciliar el son. Vaig suposar que ja estava acostumat, era un adult, portava en aquest treball molts anys. Jo encara era una xiqueta sense experiència. Em vaig preguntar quina criatura ens esperaria aquesta vegada. Però no importava. El meu treball no era fer preguntes, era arribar i eliminar. Encara que em costara la vida. De fet, si no tinguera al Dave, hauria mort diverses vegades. - En què penses?- La seua veu em sobresaltà. Vaig reflexionar un segon. - El de sempre Dave, crec que he crescut massa ràpid. Va fixar la vista en l'horitzó, i quan pensava que no contestaria, va parlar: T’has enfrontat a diverses situacions de vida o mort, però això no et converteix en un adult. Trobar més pèls caiguts en el teu coixí quan et despertes, adonar-te que estàs sopant a soles… L'acumulació d'aqueixes xicotetes desgràcies és el que ens fa adults. 


 Susela Roselló 

 2n Bat. A



CLAMAVI DE PROFUNDIS 

Els seus ulls eren secs. Sí, era això: el vent i les minúscules partícules de pols que portava. Picaven. Plorava pel dolor dels pol·luents, no l'escena que transcorria davant seu. Mai li va agradar la casa familiar amb la seva granja adjunta. Era massa feina, feia nosa. Així que veure el seu substitut monstruós no el va sacsejar. Veure els núvols de fum eixint de la fàbrica – genets precidint la calamitat, procedents del ventre d’una criatura infernal - no li impressionava, ni l'olor pungent de foc, cendra i suor. No era que el seu cor es retorçava, era que resultava difícil respirar amb tot l'aire pesat, espés com el fang i la sang, a partir del qual es formen homes. Va tancar els ulls i de seguida començaren a ballar els fantasmes del passat, anterior a la ciutat, records d’una innocència i ingenuïtat perduda – ací la mare somriu, i el seu pit s'alça i cau amb un ritme encara no afectat pel càncer. No li importava res, però les llàgrimes i els sanglots que procedien de les profunditats de la seua ànima cantaven una cançó diferent – en un racó de la seua memòria, el capellà del poble entonava:


 Octavia Buret

 2n Bat. A



UNA SORPRESA INESPERADA

Festivals a la guarderia, aniversaris, nits de Reis, vesprades senceres a les urgències de la Fe, primer parell de sabatetes, primers quaderns escolars, el xiquet ja llig, el xiquet no menja, primera classe de natació, el xiquet ja sap nadar, quin mal de cap si l´agafaran o no al col.le, el xiquet necessita una disfressa de mussol, jo li compraré la bicicleta.... el xiquet tenia tot el món per a ell a soles, tots els adults eren seus, de tots els teatres n´era protagonista, ell aprenia les primeres cançons, a ell sols li anaven omplint la cartilla taronja a l´ambulatori, per a ell s´escrivien totes les cartes als reis, i per a ell eren totes les festes d´aniversari, totes les fotos i tots els vídeos de celebracions familiars. De sobte, un dia, un lladre li ho va furtar tot. Ja no tenia en propietat exclusiva els adults, els regals, les preocupacions, les notícies i les festes. Ara tenia un company amb qui jugar, i el lladre no era roí. 


 Onofre Cristófol 

 2n Bat. A


26 DE NOVEMBRE 

Amb la mateixa futilitat que l'enlairament d'una gavina va assentar-se un xiquet al costat d'un altre, i amb quina destresa van unir els corrents a una mar i a un cel, ara inseparables. Un gaudia de l'autumne i l'altre de l'hivern, però ambdós havien nascut a l'estiu. I quins estius, enforinyats sota les escales que creuaven les cremoses vies que sortien de l'estació del Nord. Entre aquells dos, riure era un so seràfic, era l'espatarregar d'una foguera d'ortigues. Aquesta era una amistat arrelada a una desensonyada garbança. Potser era de dia o de nit que amb agrïment eren rebudes aquelles paraules embolicades per una inesquinçable lona de sinceritat. Va ser el 26 de novembre de 2018 que, embriagats per l'euforia, van acordar el començament d'una marca de roba que, encara que sense cap succés, va entaular un fil resplandent, cremós com aquelles vies, entre aquells dos xiquets. 


 Beltran Claramunt 

2n Bat. A




EL SOSTRE

Joan sempre ha somiat en deixar l’escola, ara ho pot fer, però per a treballar a la fruiteria dels pares. Ell es nega rotundament, prefereix anar a escola tots els dies, abans d'estar ancorat a una vida rutinària de treball. Ara, el seu desig és que tanquen la botiga. Dalt de la fruiteria se situa la seua casa, connectada per unes escales de caragol velles, amb la barana mig trencada. A la nit, en tancar la botiga, puja les escales ràpidament i es tomba en el sostre a mirar les estreles i dibuixar el que veu. Li sembla que està en un altre món paral·lel. Durant uns quants dies se n'adona que a la mateixa hora una estrela brilla més. Aleshores comença a investigar, fins i tot es passa tota l’estona estudiant astronomia a la botiga. A les nits calcula el moment exacte en què l’estrela intensifica la seua lluentor i va anotant tot el que descobreix. Un dia l’ entrevista “Notícies Astronòmiques” i Joan, entusiasmat, conta tot el que hi ha descobert. Al dia següent, rep una trucada, és la companyia astronómica “AstroRed”, no s’ho pot creure, és la primera persona que ha descobert l’estrela!!!, li demanen que treballe amb ells.


 Patricia Mora 

2n Bat. B



MUDANÇA

Ja eren les 9, hora de sopar. Asier va sortir del bany i en passar per la seua habitació es va aturar a observar la caseta de nines amb què solia jugar. Estava al capdamunt de la llibreria, amb una lleugera capa de pols i tancada amb un antic cadenat de plàstic que tan enigmàtic li havia semblat de petit. La va baixar del prestatge i la va obrir amb cura. Va començar a recordar les vegades que hi havia jugat. Ara aquella casa era buida, semblava que tota la vida que en algun moment va haver-hi, s'havia extingit. Recordava la seua àvia quan li la va regalar, arribar de classe i berenar a terra per poder seguir la història i sopar i deixar tot l'escenari preparat per a continuar l'endemà. Quan el temps va passar, la seua àvia va morir i la caseta es va desplaçar. El seu lloc va deixar de ser el terra de l'habitació per ser la cantonada del costat de la porta, i, finalment, a dalt d'aquell moble tan alt. - Asier a sopar!! - Va escoltar des de la cuina. La va tornar a tancar i la col·locà al costat de la tauleta de nit. 



 Lúa Miquel 

 2n Bat. A


EL VIATJE D'ITZIAR

Estàvem en el tren. Jo estava asseguda al costat de la mare i de la finestra, jugava amb els meus joguets i cantava una cançó mentre mirava tot el que hi havia fora: molts trens i en un cartell gegant vaig poder llegir: “Infància”. El tren va eixir sense que poguera adonar-me’n. Uns segons després, vaig veure que hi havia dos xiquets que pareixien de la meua edat, acompanyats dels seus pares. La meua mare va començar a parlar amb la d´ells i vaig fer-me amic dels germans; Carlota i Pere. Al principi jugàvem junts a la pilota i a l'amagatall, però, a mesura que avançàvem cap a la propera estació, vàrem començar a interessar-nos per altres coses; en comptes de jugar preferíem quedar-nos parlant. Els pares es canviaren de seients a uns que estàven més lluny i quan anàvem a parlar amb ells solíem acabar discutint. Em preguntava què li havia eixit a Pere sota el nas, quan, de sobte, vaig sentir que el tren ralentia el seu ritme; vaig mirar per la finestra i ho vaig vore: un altre cartell com el de la primera estació, però aquesta vegada deia: “Adolescència”.


 Laura Hernández 

 2n Bat. B



EN UN OBRIR I TANCAR D'ULLS

Em vaig despertar aquell matí de març i una sensació d’allò més estranya es va apoderar de mi. De moment, el que sempre havia considerat normal ara m´ho començava a qüestionar. No entenia res del que m'envoltava i tot el que em deien els meus pares, em semblava una ofensa. El parc, on sempre m´havia agradat passar les vesprades, era un lloc avorrit. Ja no m´agradava que la meua mare em llegís contes i menys anar amb el meu pare a pegar una volta. No entenia els canvis que estaven produint-se al meu cos, ja no era la xiqueta que se n’havia anat a dormir el dia anterior. Estava sola i perduda en aquell món on ningú del meu voltant m´entenia i, per ser sincera, ni jo mateixa sabia què em passava.. 


 Maria Bort 

 2n Bat. B


LA MARE 

“Que ja esta bé mare, que sempre la mateixa història, estic farta de tu” es queixava una joveneta a la seua mare. “Mai em deixes anar a les festes dels meus amics i ja tinc setze anys. Setze! Que he d’esperar-me que m’isquen canes per a poder eixir amb els amics o com?”. La mare es va cabrejar amb la contestació de la seua filla i la va enviar a l’habitació. La jove va tancar de colp la porta i es va tombar al seu llit. “Estic tan farta de la mare, mai em comprén ni prova de fer-ho. No sé en quin moment va canviar tant la nostra relació. Si quan jo era xicoteta estàvem sempre juntes i felices, réiem per qualsevol cosa i érem inseparables. Ara tot és una merda, sempre ens barallem i mai riem com abans. Ni m’entén a mi ni l’entenc a ella. Recorde quan era menuda que la mare em va fer una sorpresa l’últim dia de escola, vaig arribar a casa i n’hi havia un muntó de xocolatines i dolços per a berenar i quina felicitat! però quan vaig començar l’institut, mai més vaig vore una sorpresa d’ella.


 Carla Martí 

2n Bat. A




METAMORFOSI

Mai no m'havien interessat els jocs de xiques; eren massa complicats i sempre, d'una manera o d’altra, s’acabaven rient de mi o em prenien el pèl. Per això m’estimava més jugar amb els xics, amb aquells jocs tan sorollosos i ràpids que et feien suar fins a fer una olor fatal. Amb el pas del temps els meus amics es van fer més forts i grans que jo, però jo seguia sent més ràpid que ells. El que més ens agradava fer quan ens cansàvem de jugar, era mirar a les xiques i riure’ns de les seues tonteries, encara que també ens agradaven i parlàvem de quina era més guapa. De tant en tant també miràvem als xics grans, però no perquè ens agradaren, no, sinó perquè volíem ser com ells: amb els muscles amples i el pit ple de quadrats.  Poc a poc Jaume, Pau , Marc i la resta van anar aconseguint-los; però a mi, en canvi, em van anar creixent els peduncles. Estava molt trist perquè no tenía el mateix cos que ells, jo tenia mamelles, i no les volia. 


Aitana Martínez 

2n Bat. A




EL DESIG

Només han passat dues setmanes de l'incident i me’n penedisc d'haver demanat aquell desig, tota la meua vida amb aquesta idea al cap, i ara desitjant eixir d'ella. Estàvem els meus pares i el meu germà a la fira del poble gaudint la nostra graduació de 6é de primària. Vàrem anar als castells inflables i després a un mercadet medieval on ens paràrem en una cabanya dels desitjos. Ja feia temps que anava pensant en la majoria d'edat i la maduresa que aquesta comportava, desitjava amb totes les meues ganes tindre 25 anys, la millor època per a mi. El que mai m'imaginava era que el desig es compliria de la nit al matí. Vaig passar de tindre 13 anys a 25, però també als meus pares i al meu germà se’ls van sumar els anys, amb la diferència que ells sí que havien viscut tot aquest temps. La meua mare morí 3 anys després de l'incident i quan m'enterí, vaig començar a tindre nàusees, tots aquests anys sense viure i sense records. En aquell moment m'adoní que el pas del temps comporta canvis no sempre desitjats i que la maduresa no te la dona l'edat, sinó les experiències. 


 Iván Noguera 

 2n Bat. A



ACOMIADAR-SE SENSE PARAULES 

Jo encara vivia a Sogorb, tenia 10 anys, hi havia moltes coses que no entenia. Per què havia d’anar-me´n amb ella? A penes la coneixia, no volia conèixer-la, però em van dir que papà se n’havia anat de viatge i que no em podia quedar-me amb la meua mare. Va ser difícil. Almenys tenia la meua germana. Els dos ens negarem a entrar a la seua casa, va vindre a policia, supose que estàvem trencant alguna llei, jo a aqueixa edat no ho sabia, encara seguisc sense saber-ho. Vaig passar la nit en una casa. Hi havia més xiquets. No estava la meua germana. Vaig plorar, molt, ara no em molesta dir-ho, supose. Crec que vaig plorar tant i tan fort que em van portar amb la meua germana a algun poblet de l'Horta Nord. La meua germana arriba algunes nits marejada, no l'entenia molt bé quan parlava, plorava i em demanava perdó, després s'adormia. La meua germana no va tornar. Mai la vaig recuperar. Vaig tornar amb la meua mare, el meu pare va tornar de viatge. Sempre vaig pensar que ella estava espantada, que va córrer sense mirar arrere. Em va costar molt entendre-la, em va costar molt perdonar-la. Encara no sé perquè se’n va anar, però vaig aprendre a acomiadar-me sense paraules. Encara espere la meua germana. 


Fernando Russi 

2n Bat. A


13 ANYS 

Havia arribat el dia, no sé si per fi o per desgràcia. Era el meu aniversari, però no un aniversari nomal, era l'últim que anava a passar a València, lloc on havia viscut tota la meua infantessa, que no havia sigut gens fàcil, i lloc que només em traslladava al día que va morir la meua mare.
Complia 13 anys, edat que sempre havia volgut tindre, perque complir 13 anys significava començar l’institut, iniciar una nova etapa plena de canvis que em feien por.
Havien passat ja uns mesos des d’aquell aniversari i he de dir que, inesperadament, tot m'anava bé. Tenia un grup d'amics i l'institut no era per a tant. Però la meua vida va canviar per complet quan la meua àvia es va morir. Havia fet el paper d'àvia, de mare i fins i tot d'amiga, i ara ja no estava.
El meu lloc preferit de la nova ciutat era un parc on passava les vesprades i on vaig descobrir que el que més m'agradava era escriure. Ara estic escrivint açò l'últim día d'institut, en el banc del parc de totes les vesprades d'aquesta nova etapa que tant desitjava començar quan tenia 13 anys. 


Lucía Nogués 

2n Bat. B


TURBULÈNCIES

Lara no sap en quin moment li va tocar crèixer, no sap en quin moment de la seua vida tot va canviar per a, de sobte, abandonar el seu món sense límits i passar a un altre replet de caos quasi com un onatge. De xicoteta somiava amb ser major, perquè creia que seria més feliç, somiava amb un príncep que vinguera a ajudar-la i a la vegada sentir-se lliure. Però en crèixer, en el seu camí es va trobar monstres amb els quals havia de lluitar enmig de la foscor, regar el seu jardí de roses perquè l’amor en ella continuara creixent i aprendre que aquell jardí no podia deixar-lo en mans de qualsevol; que les portes es tanquen i s’obrin i que l’única persona capaç de salvar-la d’aquest món, a vegades tan cruel, era ella. Lara ja no somiava amb històries de fades, ara només tancava els ulls i desitjava tornar a ser aquella xiqueta que només volia jugar fins a acabar esgotada i nadar en aqueixa mar tan calmada on ara li tocava aprendre a surfejar les ones de la seua vida. 


 Dina Azziyani 

2n Bat. B




VOLUNTAT DE FOC

El Joan era un xiquet que vivia a Barcelona, al qual el procés de maduració li començà abans del previst, ja que en tan sols onze anys hagué d’ajudar a sa mare en la biblioteca on treballava, degut a la imminent mort de son pare, que havia patit càncer cerebral. Joan era incapaç de comprendre la mort de son pare, no comprenia perquè els neuròlegs no l’havien pogut salvar. El que no sabia Joan, era el poc pressupost que tenien els hospitals degut als retalls en la sanitat pública. Estigué pegant voltes al llit durant uns dies, sense menjar absolutament res, reflexionant sobre una pregunta que li havia sorgit: per què son pare? Malgrat aquesta sensació d’impotència, Joan es centrà en compaginar el treball a la biblioteca amb els estudis. A l’hora de complir díhuit anys, sol·licità plaça a la Universitat de Medicina. L’últim any de carrera s’especialitzà en neurologia. Només acabar la carrera, el contractaren en un laboratori on havia estat fent pràctiques. Quan Joan complí trenta-dos anys, desenvolupà un tractament capaç d’alentir la disfuncionalitat completa del cervell deguda al càncer. La qual havia acabat en la mort de son pare en tan sols dos dies. 


 Marc Máñez 

2n Bat. B




EL BOMBER DÍDAC

Dídac era un xic de nou anys que vivia en un pis en el barri de Russafa a València. Una vesprada, la mare de Dídac li va dir que anara al forn a comprar uns pastissos de moniato per a l'esmorzar mentores la mare estava preparant la paella. Quan Didac estava arribant a casa es va trobar un muntó de bombers intentant apagar el foc que hi havia a l'edifici on vivien,en aquest moment se li va caure els pastissos de moniato a terra, es va quedar sense pastissos, paella i pares. El forense va dictaminar la mort dels pares per intoxicació de fum. Aquesta tragèdia va provocar que Didac volguera a toda costa ser bomber de major. Es va esforcar i va conseguir una placa de bomber a València. El coneixia tot el barri per la seua tragèdia de la infantessa. Era el millor en el seu ofici. Fins que va arribar l'avís de foc en l'edifici dels seus avis, Didac va anar ràpidament a intentar salvar-los però van acabar morint els tres per les flames. 



 Diego Moya 

 2n Bat. A


EL SOMRIURE PERDUT

Uns dels aspectes més envejables de ser menut és, per exemple, l’escassa importància de l’aparença física i la facilitat a somriure. Encara que sempre n’hi han excepcions, com és el cas de Carmen. Aquesta era una xiqueta alegre que sempre portava una mitja lluna als llavis. Però, malauradament, amb el pas del temps, se li va anar esborrant fins arribar a formar una línia recta on mai apareixia cap tipus de somriure. Al contrari dels seus companys, Carmen s’avergonyia tant de mostrar la seua dentadura que va aprendre ha evitar-ho. Practicava amb l’espill a parlar sense revelar cap peça que la formara. A aquesta xiqueta, després que se li hagueren caigut els incisius de llet, no li varen arribar a eixir uns substituts. Tanmateix, el dentista no li prestava gaire atenció perquè era menuda, i això era relativament “normal”. En eixe precís instant, el seu pensament canvià. Envejava als demés, quan gaudia d’una situació, ella sols pensava en no somriure, s’ocultava, mentre tothom reia. Finalment, en canviar d’ortodoncista vingué l’esperança, li posaren correctors dentals fins poder col·locar-li implants. Sols necessitava temps per poder ser la mateixa persona de nou. 


Elena Navas 

2n Bat. A



EL MOMENT IDONI

Ring! Riiing! Eren les huit del matí, el primer dia de classe estava a punt de començar. No és que siga un gandul, però no m’abellia gens retrobar-me amb els meus companys, m’aterria la situació. L'any passat, quan vaig dir-li a la mare que em deixara d'anomenar Marta, quasi li dona un cangueli. Aquella mateixa vesprada la vaig passar debatent amb el Ramonet quin nom em quedaria millor. Quan vaig arribar a casa em va començar a fer preguntes, no entenia d'on havia tret aquelles idees, així que li vaig explicar que era una cosa que sabia des del dia del meu naixement, i sempre havia volgut dir-li-ho, però no havia trobat el moment idoni. Ella es va quedar perplexa en veure un xiquet amb idees tan clares. Afortunadament es va adaptar de seguida a la nova realitat. En entrar a classe, Ramonet de seguida va alçar la mà perquè em segués al seu costat, jo hi vaig anar. Ningú no va dir res fora del comú. Era com si no saberen qui era. Ramonet i jo vam decidir fer un joc, actuar amb total naturalitat, com si res hagués canviat. Va funcionar, van passar els dies, i jo era Xavi, "el nou de Barcelona". 


 Hana Hergueta 

 2n Bat. A



 LO SOMNI

Aquella nit no vaig poder dormir. Em trobava a soles, a soles amb els meus pensaments. Una corrent d’aigua que m’eixia del cap i em travessava el pit, fent-me tremolar. Preguntes llançades a l’aire sense que ningú les recollira. Que on ets? Que quan et tornaré a veure? Que per què em feies això? Les agulles es movien, silencioses, tic-tac... tic-tac... No aconseguia ordenar-me la ment. Potser era la son? Vaig intentar canviar de posició, el llit cruixia. Tot havia ocorregut de sobte, sense cap tipus d’avís, sense que jo estiguera preparat, sense que m’hagueren preguntat. El vaig vore, amb aquell somriure. Sentia com si m’abraçara, malgrat estar lluny, distant, una mena de record. Tot va començar a tremolar, pum! pum! pum! Em vaig alçar a obrir la porta. Era ma mare. Havia d’anar a l’institut. 


 Albert Sanmartín

 2n Bat. A



EL PAS DE LA INFANTESA A L'ADOLESCÈNCIA
 
A finals de la dictadura franquista, va nàixer a Barcelona un xiquet que li deien Joan. Pertanyia a una familia de classe baixa, cosa que va fer que la seua infantesa fora difícil i estiguera plena de dificultats. A més, va estar afectada per la soledat en què es trobava, ja que el poble on vivia era molt trist. Joan sempre pensava que la culpa de viure en aquelles condicions era dels seus pares, no mirava més enllà, sols pensava en ell. A mesura que va anar creixent es va adonar que els seus pares li havien donat sempre tot el que podien. Fins i tot l’havien apuntat a una acadèmia d’escriptura, tot i que no s’ho podien permetre. Gràcies a això, Joan va començar a escriure poemes i va veure que tenia talent i li agradava. Una vegada va acabar la dictadura, Joan va voler publicar els seus poemes que parlaven de la seua vida i de les dificultats per les que va haver de passar. A més, es reflexa molt bé el procés de maduració pel que va passar. 


 Blanca Botella 

2n Bat. B




EL XALET

Cada vesprada anàvem, la colla i jo, a pegar una volta per la muntanya, era la nostra rutina. A les onze arribaven Marta i Joan i m'arreplegaven per anar a casa de Carla per banyar-nos a la seua piscina. Quan ja eren les dos i ens havíem arrugat com passes, tornàvem a casa pel dinar. Jo menjava amb els meus avis perquè els meus pares treballaven sempre, però , en realitat, no els trobava a faltar. De vegades, el meu cosí passava uns dies al xalet i jugàvem a tota mena de coses, ens banyàvem a la piscina, donàvem passejos i féiem el salvatge. A les sis, quan la calor havia baixat, agafava la bici i anava a la font de dalt del poble on tots esperaven. Joan sempre era el primer en arribar perquè els seus avis el deixaven eixir a les cinc i mitja i Carla l'última perquè feia la migdiada. Quan per fi estàvem tots decidíem què fer. Cada vesprada era una aventura nova. 
L'any següent no vaig anar al poble perquè l'àvia havia faltat i quan vaig poder tornar al poble la colla ja no era la mateixa. Els més majors deixaren de vindre i ens van quedar sols 5, érem suficients, però havíem crescut i no era el mateix.


 Cira González 

 2° Batx A




ELS ÚLTIMS ESCACS

Una tarda estàvem a la casa del poble amb el meu avi, era un dia que no volies eixir de l’escalfor que feia a casa i només tenies ganes d’estar al sofà sense fer res; però jo era un xiquet i volia estar actiu. Aleshores, em vaig disposar a preguntar-li a l’avi si volia fer-se uns escacs amb mi, fet que va acceptar. Mai l’havia guanyat i les poques vegades que havia jugat havia sigut contra ell, A més, ell m’havia ensenyat a jugar i semblava que la situació estava molt desigual. La partida va començar sent més renyida del que ens esperàvem. Quan estava a punt de matar un dels seus cavalls, el meu oncle em va cridar perquè havia d’ajudar a l’obra de la casa de camp que es trobava als afores del poble, així que vam acordar posposar la partida per al dia següent. A l’endemà, vaig continuar la partida i sorprenentment li vaig guanyar, l’alumne es va convertir en mestre i una il·lusió em va envair. 
Setmanes més tard, ja a València, li van diagnosticar, al meu avi, alzheimer i mai més vaig jugar una partida d’escacs amb ell.


 Alejandro Navarro 

 2n Bat. A




PAS DE L'ESCOLA A L'INSTITUT

Quan jo tenia 11 anys va ser el canvi a l’institut, i jo estava molt nerviós perquè sempre havia considerat  majors als de 6é de primària i no sabia molt bé el que em depararia i em trobava amb bastant por ja que tot el món em deia que era un semi-adolescent i anava a canviar de pensaments, físic, etc.
 

Tot això va passar i no va suposar el gran canvi que jo temia, però mirant cap a eixa època i mirant-me ara puc reconèixer que sí que es nota el canvi ja que ja no pense com abans, ara tinc altres temes en la ment, com pot ser una futura família, amb esposa i fills, i com he d’ estudiar per poder proporcionar-los una estabilitat. També està l’elecció d’ ofici , cosa que en la infantesa  no em plantejava, el salari com un factor important, entre altres consideracions.
A part va estar el progressiu canvi físic, que no  notes fins que comences a veure les coses des d’un punt de vista amb més altura que abans, i a tenir més pels per tot el cos. 
No obstant, el canvi no és per a mal perquè en algun moment s’ha de créixer i madurar.


Alberto Pérez

2n Bat. A




MARIA

Mirava cap a l’horitzó quan un crit em va sobresaltar. Havien passat deu minuts, però pareixien hores. Tornava del funeral de Maria. Ens havíem vist per primera vegada en aquesta platja. La recorde amb el seu vestit blau, els seus cabells i la seua rialla sempre a la cara. Era molt més ingènua. Vaig acostar-me a ella per preguntar-li un lloc on prendre un gelat i, amb molta cortesia, m’hi va acompanyar. Teníem tretze anys. Quinze anys després jo la vaig acompanyar a Madrid, a perseguir el somni de ser actriu, ja era molt més madura, amb la vida per davant i un futur prometedor. Per això, amb tota la pena del món, va haver de tornar a València quan ens assabenràrem del seu embaràs. Ningú s’ho esperava, ni tan sols nosaltres mateixos. No ens havíem ni promés encara! Sorpresos vàrem prendre la decisió de tindre el fill a València i Maria va renunciar a la seua carrera. Mai la vaig escoltar renegar, malgrat que no ens véiem gens. Eren temps difícils, jo estava quasi tot el dia treballant. Quan Valèria arribà, mai l’havia vista tan cansada i feliç al mateix temps. Mai va tornar a ser la mateixa Maria. El meu amor.


Mireia Rovira


2n Bat. B




EN UN NO RES


En la porta del col·legi mirava a un costat i un altre a la recerca de la persona que havia vingut a per mi. El que més m'alegrava era que foren els meus avis. En eixir, el primer que em deia la meua àvia era que endevinara què hi havia per a dinar i, només quan ho deia amb aquell to de misteri, sabia que es tractava del "arròs al forn del iaio" que tant m’agradava. En la tornada a casa anava pegant pots, supose que era perquè estava contenta. En arribar, ja estava la taula parada, les meues cosines m'esperaven assegudes i el meu avi servia l'arròs. Fa ja uns anys, em va arribar un missatge de la meua mare dient-me que m'havia deixat macarrons en la nevera, que si volia, que afegira més tomaca. Va ser ací quan em vaig adonar que m'havia fet major i que havia deixat enrere, probablement, la millor etapa de la meua vida. 



 Claudia Calatayud
 
 2n Bat. B




ON ESTÀ LA DIVERSIÓ?

No entenc res del que em passa, la vida ha canviat tant.... De xicotet només pensava a jugar i a estar amb els meus amics, a divertir-me durant tot el dia, i ara què, només ho passe mal, si no és pels exàmens, és per les amistats i si no, per les meues inseguretats. N’estic fart, però no sé com canviar-ho. Porte mesos i mesos al psicòleg i aquesta situació pareix que no canvia; sincerament, ja no sé què fer. Intente ser positiu però m'és impossible de ser-ho, pensar en el passat m'entristeix, i pensar en el futur m'atemoreix. I si no aconseguisc superar això? I si aquesta situació pot amb mi? Per què no puc eixir amb els meus amics com tots els adolescents de la meua edat? Per què he de suportar aquesta situació? El meu pensament més fort va ser: tinc ganes de divertir-me com abans. Després de fer-me aquestes preguntes vaig prendre la decisió de redreçar la meua vida i de divertir-me com ho feia abans. 


 Javier Rubio 

 2n Bat. B





JUSTÍCIA

La nit era fosca i tancada i una fina pluja començava a banyar l´asfalt, conduir era cada vegada més perillós, sobretot per aquelles carreteres tan desconegudes per a mi. Les mans fermes al volant i els ulls atents a qualsevol imprevist que poguera sorgir davant meu. Era tard i estava cansada. La visita a la masia dels meus pares no havia sigut el que jo esperava, tot s´havia precipitat d´una manera totalment contrària al que creia. Confiava en ells, pensava que era el moment de contar la veritat , de contar tot el viscut quan tenia 15 anys, ja n’havien passat 20 d´aquell calvari. El meu cap no parava de pegar-li voltes a la situació viscuda, no em podia creure que la meua pròpia família no ho entengués i em donés l´esquena en estos moments tan difícils per a mi, quan més els necessitava. En eixos moments tan sols volia arribar a casa, dutxar-me en aigua calenta i llevar-me la roba tota tacada de sang que em poguera delatar. El velocímetre marcava 180Km per hora, jo mateixa em vaig espantar i vaig aminorar la velocitat. Els records no em deixaven centrar-me en la carretera, una vegada i un altra el meu pensament s´omplia de records desagradables plens d´odi cap a aquelles persones que en principi deurien d´haver cuidat de mi, escoltar-me i creure´m , però es veu que la paraula del rector de l’església, persona de plena confiança dels meus pares i a qui varen encomanar la meua educació a l´internat durant aquells anys, valia més que la p paraula de la seua pròpia filla. De sobte, vaig perdre el control en una corba, i el cotxe es va precipitar pel penya-segat. Un únic i últim pensament de pau va envair la meua ment, la justícia a voltes depèn de nosaltres mateixos. Vaig tancar els ulls i vaig descansar.


 Martina Bustamante 

 2n Bat. A




EL PAS DEL TEMPS

Aquell dia vaig anar a casa dels meus iaios a dinar, com qualsevol altre divendres. Era menuda, tindria uns 9 anys, i recorde com la meua iaia em mostrava fotos de quan el meu pare i els meus oncles tenien la meua edat. Jo li preguntava com eren les coses en aquella època, perquè veia la forma de vestir, les cases, els carrers, etc. molt diferents i em semblava que no era del tot real, com si amb aquelles fotos estigués veient una pel.lícula. El meu iaio deia que no volia veure-les perquè el feien sentir molt vell i que trobava a faltar aquella vida, que la manera de viure havia canviat molt, però en el fons, la meua iaia i jo sabiem que li agradava recordar tot allò i contar historietes, es notava que ho disfrutava.

Jo els veia i em quedava pensant que, igual que ells un dia van tindre la meua edat, arribaria un moment en què jo estaria en el lloc en què estaven ells ara, contant les coses que em passaven a mi de menuda. I no m’equivocava, ací estic, ensenyant-vos fotos de quan els vostres pares tenien la vostra edat.


Laia Rodrigo

2n Bat. B

7 de març 2022

 MICRORELATS DE LA SES ALPUENTE - LA DRECERA 2022

 

ELS AVIS

 

Quan van ingressar el seu avi a la residència el novembre de 2018, ella tenia 12 anys, més tard va passar una cosa que li va canviar la vida per sempre. Van passar els dies i va anar amb el seu pare i el seu germà a veure'l, però, quan ja passaven els mesos, ella volia sortir més amb els amics i no anar tant a veure l’avi.

Un diumenge normal d’octubre de 2019 el seu pare li va dir que volia anar a la residència amb ella a veure’l, ella no volia perquè havia quedat amb els seus amics, però el pare va insistir i va anar. Al dilluns següent, quan va arribar a la seua casa, es va trobar als seus pares i la seua família a casa i li van dir que eixa nit, el seu avi havia mort.

En eixe moment es va adonar que no tota la vida és de color de rosa i que no tot és sortir, sinó que hi havia moltes coses més importants que això, com la família.

Diana Clemente Amblar

 

 

ELS DINERS NO DONEN LA FELICITAT

 

Un dia anava pel camí de sempre a comprar el pa, quan em vaig trobar Jorge, un amic de la meua família i em va donar un bitllet de loteria. Em va dir que me’l guardara que, si tocava, ens ajudaria econòmicament. Quan arribí a casa, li ho vaig contar a la meua família. Mon pare estant al bar, escoltà per la tele que el número concordava amb el bitllet que teníem. 

 

Quan ens van ingressar els diners, ens separàrem i començàrem a viure cadascú en una casa diferent, al llarg del temps ens vam anar distanciant. Un dia vaig decidir fer una dinar per a posar-nos al dia, en el dinar em m’adoní que la meua família estava molt antipàtica i que s'havien convertit en uns desgraciats. 

 

Vaig decidir tallar-los l'aixeta perquè s’adonaren que u ha d'apreciar el que té i que per molt que vulgues més coses t'has de conformar amb el que tens. A la setmana es van adonar que no tenien ingressos pel que van vindre a queixar-se a ma casa i els vaig comentar el que pensava, ells van entrar en raó i decidirem comprar una casa gran i estar tots junts igual que quan estàvem en la pobresa, usant sols els diners necessaris.

 

Laia López García

 

 

 

FER-SE MAJOR ABANS DE TEMPS

Ja fa molts anys, en 1976, va nàixer un xiquet molt especial anomenat Joan. Aquest xiquet sempre havia sigut molt rialler, de fet, cada vegada que no tenia els deures fets, li portava caragols a la seua mestra perquè no s’enfadara i per fer-la riure.

Quan va créixer un poquet, amb quatre anys, va tindre una germaneta menuda, però a la mateixa vegada li digueren que el seu pare estava molt malalt. La mare de Joan cuidà tot el que va poder al seu marit, però el destí no depenia d’ella. Joan ja hi tenia cinc anys i sabia el que ocorreria, era molt intel·ligent.

Quan començaren a trobar a faltar el pare del xiquet, ell ja sabia que sa mare necessitaria la seua ajuda, i no va ser molt més temps després quan Joan començà a fer les feines del camp, ja que no tenien molts diners i calia tindre un plat damunt la taula. Lamentablement, Joan comprengué amb tan sols cinc any el que era fer-se major abans de temps.

Noa Navarro Varea

 

 

INFANTESA DESTRUCTIVA

 

Soc Sebastián, tinc 12 anys, estic a 1r d’ESO. Aquest any m’he canviat de col·legi perquè el meu germà major anomenat Luis, va tindre un problema amb un dels professors. Però, el dolent és que els meus pares no m’havien preguntat la meua opinió pel que fa a canviar-nos de col·legi. Clarament jo estava en desacord de canviar-me perquè tenia els meus amics i em semblava una cosa estranya, canviar-me de col·legi així com així, estava molt bé on estava…

 

Quan arribí el primer dia al nou col·legi, estava bastant incòmode perquè no coneixia a ningú. Potser era massa innocent per l’edat i la meua primera opinió de l'institut va ser que els professors que m'havien presentat i m'havien ensenyat l'institut eren molt educats. Un centre bastant gran, de fet. Quan estava en la fila de l'institut em van assaltar unes companyes del meu curs, el primer que em van preguntar era que si jo era pobre i si no era espanyol, en aquell moment em vaig sentir molt incòmode, de fet, em vaig sentir diferent als altres…

 

Després d'aquell moment va començar la gran història que em va fer assabentar-me que el món està ple de tota mena de persones i que has de conéixer-los abans de fiar-te d'ells.

 

Joel Guillamón González

 

 

 

LA MEUA HISTÒRIA

 

Un dia era al parc amb els meus amics quan em vaig començar a marejar i em vaig desmaiar. Em van portar al metge, em van fer una anàlisi i es van adonar que tenia una malaltia. Els meus pares em van començar a informar sobre la malaltia. 

 

Quan vaig tornar a l'institut després d'una setmana, Em vaig adonar que tots m'excloïen menys Paula, al llarg del trimestre Paula i jo ens vam introduir en un altre grup, ja que l'anterior grup d'amics ens va deixar de costat. Un dia vaig quedar amb el meu nou grup per a anar a menjar per ahí. 

 

En tornar a casa em vaig trobar al meu antic grup d'amics i es van parar a parlar-me, em van començar a dir que es penedien d'haver-me deixat de costat. Jo sabia que ells s’ho havien repensat i que s'havien adonat que soc igual que algú sense cap malaltia, però jo no els vaig perdonar perquè en el seu moment m'ho van fer passar malament.

 

Adrián Rubio Varea

 

 

 

LA MORT DEL MEU AVI

 

Quan jo era xicotet, passava el dia al costat del meu avi. Ell sempre ens recollia a mi i als meus cosins del col·legi i ens portava a donar voltes per la muntanya amb el cotxe. També ens portava a casa de la meua àvia a berenar i ens feia xocolate amb galetes.

 

Ells sempre se n’anaven de viatge a molts llocs. Un dia se’n van anar de viatge ell i la meua àvia. Jo ho vaig saber a última hora i vaig anar a acomiadar-me d'ells. En aquell viatge el meu avi va morir.

 

Va ser un moment molt dur per a mi perquè havia sigut un pilar en la meua vida. A partir d'ací jo vaig decidir donar un canvi i madurar ja que era el major i era el que havia de cuidar dels meus cosins i donar-los un bon exemple perquè ells foren bones persones i educats. 

 

A partir d'aquell dia cada vegada que m'esforce en alguna cosa ho faig pensant en ell perquè em motiva a posar més ganes i més treball en el que faig.

 

Guzmán Pinazo Polo

 

 

  

LA VERTADERA REALITAT

                                               

En el meu viatge de fi de curs a Itàlia amb els meus companys i companyes, em vaig adonar d'una cosa, que realment tenim molt pocs amics en els que pots confiar, jo pensava que això no era veritat que per veure tots els dies i eixir amb ells eren els meus millors amics i que no em fallarien mai.

 

En eixe viatge vaig veure que no eren els meus amics, tan sols eren coneguts i companys, res més. El dia de triar els companys d'habitació ningú va voler vindre amb mi i em van deixar sol en una habitació individual, també quedaven a les nits i no em cridaven i jo em quedava sol en la meua habitació.

 

En el tercer dia de viatge un «amic» em va sorprendre molt perquè li vaig escoltar parlar malament de mi a les meues esquenes. Tampoc va ser tot tan malament, també vaig guanyar més confiança amb persones que quasi ni les coneixia. Ara que ho pense fredament vaig tindre molta sort perquè em vaig adonar del que realment pensaven els meus «amics» de mi, vaig fer molts amics o coneguts...

Héctor Andrés Ramos

 

(SENSE TÍTOL)

 

És veritat que ell i jo no teníem una relació molt propera però no sabia el que anava a perdre quan no estiguera. El meu avi va ser un punt i a part a la meua vida.

 

Vivíem molt lluny i ens véiem poques vegades però mai m’havia adonat de la falta que em feia estar amb ell o simplement donar-li una abraçada més forta.

 

Quan va començar el confinament a març del 2020, mai m’haguera imaginat que la meua vida anava a canviar tant de sobte.

 

Ell estava de viatge a Madrid, acabava de començar la Covid i no tenia cap cura. Me'n recorde perfectament de la trucada que va rebre la meua mare dient-li que el meu avi estava a la UCI.

 

Parlàvem tots els dies per videotrucada i l'última vegada em va donar esperances que poguera recuperar-se. Mai oblidaré l’última frase que em va dir: “Crec que m’han ressuscitat, estic millor que mai”

 

Al dia següent ma mare va trucar-li, però ningú li va agafar el mòbil; quan, de sobte, una infermera li va dir que havia mort. Tant de bo haguera pogut acomiadar-me d'ell i haguera gaudit més tots el moments al seu costat.

 

Marina Jiménez Aláez


 

MANERES DE VEURE LA VIDA

La veritat és que no he madurat en absolut, només he canviat la meua manera de veure el món perquè la que tenia abans no m'agradava gens.

He canviat una manera de veure les coses com un món meravellós sense cap mal en el qual tot era fantàstic; per una altra manera més realista en la qual la gent et fa mal, t’enamores i et trenquen el cor, la gent mor i només unes poques persones es preocupen de veritat per les altres, però no és una visió pessimista del món, sinó realista, i no tot és mal i dol, també hi ha coses bones perquè de tot el mal es pot traure alguna cosa bona.

Sempre acabes aprenent alguna cosa nova de totes eixes coses i de totes eixes experiències, que abans de ser dolentes, eren coses bones i boniques. Quan et trenquen el cor, has de pensar en els bonics sentiments que tenies abans i, quan mor algun familiar, has de pensar en els moments bonics amb ell i quedar-te amb això.

Jo no he canviat per un cert moment de la meua vida, sinó per molts d’ells, però soc la mateixa persona que quan vaig nàixer.

Diego Rochina Martínez

 

 

NO SAPS EL QUE TENS FINS QUE HO PERDS

Un dia em vaig adonar de què és madurar de veritat, vaja, no bé si va ser madurar o adonar-me de com és la vida i de que les coses que vols no sempre estaran ahí.

El 12 d'octubre de 2021, es va morir la meua gossa Mora, l'havia tingut des que era xicotet des que tenia uns tres o dos anys. Des de xicotet jugava molt amb ella i la volia molt, encara que moltes vegades no m'abellia molt haver de despertar-me més prompte que de normal per a anar a traure-la a passejar, però jo anava igualment.

El 10 d'octubre es va posar malalta i se li inflà la pota dreta del darrere. Al dia següent, li empitjorà i no sabíem què fer. Parlí amb mon tio, que sap, i em va dir que la traguera a passejar inclús més i jo la treia tot el dia a passejar i als dos dies de posar-se malalta, va morir.

Eixe dia em vaig adonar que no saps el que tens fins que ho perds. Em vaig adonar que les coses que vols no estaran sempre.

Miguel Herrero Martínez

 

PUNT I A PART

 

Em costa molt parlar d’aquest tema, no sé realment per què, pot ser perquè fou un punt i a part en la meua vida i en la meua visió del món.

 

Tot va començar en el 2018 quan em vaig enterar que la meua mare tenia càncer.

 

M’ho va dir ella, em va dir que li havia eixit una cosa dolenta al pit i que s’havia de curar, m’ho va explicar però jo no ho recorde molt, tenia 11 anys i potser no sabia bé de què em parlava.

 

Però, me’n recorde d’un dia com si fora ahir. La meua mare ja havia pres la primera quimio i estava sortint de la dutxa, jo estava al bany. Quan s’estava eixugant els cabells, va vore que ja li començaven a caure, em va mirar i es va posar a plorar. 

 

A la vesprada, quan jo vaig arribar a casa, la meua mare ja estava rapada. Aquell dia, vaig començar a valorar tot més, especialment a la meua família, va canviar en mi alguna cosa per a sempre.

 

Lucía Martín Herrero

 

 

 

(SENSE TÍTOL)

 

Aquest canvi a la meua vida començà quan m’aplegà l’edat de tindre el carnet de la moto i el meu oncle em donà una Puch de quaranta anys, òbviament no tenia assegurança ni ITV ni tenia la documentació, però, així i tot eixia amb ella per tots els llocs possibles. Un dia aparegué la Guàrdia Civil i, en el moment que la vaig veure, vaig fugir com si m’anara la vida.
 

Quan vaig poder anar-me’n i deixar-los de costat, en aquell mateix moment, va canviar una cosa dins de mi i, com no volia tindre en contra a la Guàrdia Civil, vaig anar a la caserna i els vaig explicar tot el que havia passat. Al final vam quedar molt bé, em van dir que era un home amb molt d’honor, i aquelles paraules em van fer adonar-me que aquelles persones sols estan per fer complir la llei i que, fins i tot, eren persones que podien arribar a entendre el que havia passat.

 

Aquest va ser el moment en què vaig evolucionar en la meua forma de pensar i actuar.

 Iván Cebellán Rubio