Diàleg entre l'escriptor i els lectors joves 2012

Reunió de treball

2012-01-11T01:34:00.000-08:00

El dia 31 de gener de 2012, a les cinc de la vesprada, farem una reunió de treball per a compartir estratègies de lectura sobre el Nou llibre de les bèsties de Carles el Saure. La trobada serà a l'aula 702 de la Facultat de Filologia, Comunicació i Traducció de la Universitat de València (Blasco Ibàñez, 32).

El Diàleg, també a Twitter

2012-01-11T01:29:00.000-08:00

Gràcies a la iniciativa de Natxo Moral, professor de l'IES El Quint, de Riba-roja, el Diàleg s'escampa per Twitter. Els seus alumnes, i tots aquells que hi vulguem participar, podrem intervindre en una tertúlia literària virtual al voltant de l'etiqueta #dialeg12.

Concurs 2012

2011-11-24T02:55:00.001-08:00

Com sabeu, des de fa tres anysuna de les activitats del Diàleg consisteix en un premi literari, per al qual els vostres alumnes han de crear unescomposicions breus a l'estil de l'obra que treballem.

En aquest cas, la lectura del Noullibre de les bèsties convida a redactar una entrada de dietari en què esdone compte d’un viatge científic inventat, com de fet ocorre en la novel·la.Així, els alumnes podrien narrar aventures, descriure animals imaginaris ipresentar territoris de fantasia que, tanmateix, poden recordar molt el món queconeixem, fins al punt que aquells més agosarats podrien endinsar-se en el jocmetaficcional que proposa Carles el Saure. La profusió de dades científiquesque apareixen en la novel·la pot ser un punt de partida per a les recreacionsdels alumnes, en particular per a aquells que han orientat els seus estudis capa les ciències naturals.

Com l'any passat, hi haurà premi i el nom dels guanyadors escomunicarà durant la trobada amb Carles el Saure, tant a Gandia com a València.A banda de l'obsequi, es donarà a cada premiat un diploma signat per l'autor.

Per a participar en el concurs,cal tindre en compte les quatre normessegüents. Fora d'això, la imaginació i el trellat vos guiaran:

Només poden participar textoselaborats segons el model del Nou llibre de les bèsties.
La data límit per a publicar lesentrades és el 5 de març de 2012.
Es textos hauran de tindre alvoltant de 200 paraules com a màxim.
Només es valoraran lesentrades de dietari publicades al blog (podeu aprofitar lamateixa estructura paratextual de les entrades del blog i simular que la datad’escriptura és la mateixa que la de publicació, per exemple).

Reunió de preparació del Diàleg 2012

2011-10-08T03:14:00.000-07:00

Si esteu interessats a participar en elDiàleg 2012 amb els vostres alumnes, heu d'assistir a lareunió que tindrà llocel 8 de novembre de 2011, a les 17.00 h,a l’aula 702 del DepartamentdeFilologia Catalana de la Facultat de Filologia, Traducciói Comunicació de laUniversitat de València.

La reunió ens servirà per a tractar elsdiferents aspectes referits al treball del llibre a classe, l’organització del'acte i la possible realització d'activitats complementàries.

Recordeu que les places disponibles s’adjudicaranpresencialment en la reunió, de manera que les peticions per altres vies només podran ser ateses en cas dequedar places vacants.

Fins prompte!

Preparant el Diàleg del 2012

2011-10-06T08:42:00.001-07:00

Tornem a la marxa! Prompte convocarem la reunió de preparació del Diàleg de l'any 2012, que tindrà com a protagonista Carles El Saure i la seua novel·la Nou llibre de les bèsties.

Fins prompte,

L'equip organitzador del Diàleg

Ramon Solsona a València

2011-05-01T00:10:00.000-07:00

Dijous que ve, dia 5 de maig, Ramon Solsona ve a València a presentar la seua darrera novel·la, L'home de la maleta, guardonada amb el premi Sant Jordi 2010. L'acte tindrà lloc a la Casa del Llibre del Passeig Russafa a les 19.30 i, a més de l'autor, hi intervindran Carme Gregori i Ferran Cremades i Arlandis, l'únic novel·lista que ha guanyat dues vegades el Sant Jordi.

No cal dir que serà una oportunitat de retrobar-nos amb l'escriptor que va protagonitzar en el Diàleg de l'any 2009 amb l'obra Línia blava, i de compartir amb ell paraules i literatura.

Recordant el Diàleg d'enguany

2011-04-21T07:25:00.000-07:00

Com es veu en altres entrades del blog, el Diàleg continua generant activitat després de la trobada amb Josep Maria Fonalleras. Així, alguns centres, com ara l'IES Enric Valor, s'han fet ressò de l'acte en la seua pàgina web. En altres casos, s'han compartit fotografies de les xarrades de Gandia i València, com demostra l'àlbum confeccionat per la professora Alícia Alcaraz.

I ací, finalment, vos deixem algunes instantànies més.

Els microrelats guanyadors

2011-04-20T09:01:00.000-07:00

Els relats guanyadors d'enguany han sigut els següents:

"Empresonat", de Clara Ferrando (IES Jaume II el Just)
"Vicent Tarrasó", de Zineb el Moutia (IES Berenguer Dalmau)
"Aperences", d'Irene Blasco (Col·legi Pío XII)

Enhorabona als tres guanyadors i, també, a tots aquells que van obtindre accèssits!

SÍNTESI DEL DIÀLEG AMB FONALLERAS

2011-04-11T09:52:00.000-07:00

El dia 5 d’abril, els alumnes de 2n batxillerat vàrem fer una visita a la facultat de Filologia traducció i comunicació de València. La finalitat de l’eixida cultural era participar en un diàleg amb Josep Maria Fonalleras, autor del llibre de relats Sis homes.

La universitat porta deu any organitzant diàlegs amb escriptors per motivar els joves a la lectura i que tinguen l’oportunitat de fer les seues preguntes a l’autor.

El primer que va dir Fonellaras va ser que els personatges que apareixen en el seu llibre són cinc homes que es troben en una situació límit i després començà el diàleg.

Algun dels relats està basat en una experiència personal?

Sí, prenc experiències personals i les formalitze perquè prenguen un caràcter literari i canvien a un altre tipus de realitat. Acumule situacions viscudes con per exemple visites a una residencia d’ancians, les olors que allí se’n perceben, la proximitat a la mort... i per altra banda anècdotes que després transcric al relat. Un altre exemple podria ser el cas de l’home que pateix un atac al cor. Aquesta experiència va se la d’un amic i jo vaig introduir el dragó que de menut em feia por per si era verinós i tot ho integro en un marc literari que és la història.

T’identifiques amb algun personatge del llibre?

Amb el tercer, Vicenç Úbeda, mai has pensat matar algú, encara que no d’eixa manera, l’enveja és un mal social que ens inunda a tots. Aquest llibre està fet com una confessió, a la vida real hi ha gent que necessita confessar els seus pensaments més interns, un exemple molt clar és aquest relat, tots necessitem esplaiar-nos.

El sisè home és el narrador ho s’hauria de fet un relat a banda per completar la relació de les històries?

Tots els protagonistes de les històries tenen un relat que el narrador ocult escolta. Jo volia que es veiés com aquest narrador és alhora oient i protagonista, la idea que el sisè home sigui el narrador és bona però a mi m’interessava més que el narrador sols fos la figura d’aquella persona que escolta, com un confident.

Fa uns anys a la selectivitat va eixir un fragment teu, que et va semblar? Creus que era l’adequat?

El que més m’ il·lusionaria seria trobar-me’l en el meu examen, però ara ja és impossible. Encara que m’agradaria que a un fill meu li eixirà i veure con ho faria. El text a què et refereixes al final no va ser l’elegit per a l’examen, pot ser van decidir que hi havia un altre més adequat.

Per què escrius?

És difícil saber perquè escrius. Uns dirien que per a lligar, uns altres perquè la gent els estime, perquè et llijan, perquè s’ establisca eixa relació lector-escriptor... Però a la fi, escrius perquè tens alguna cosa a contar, plantejar un dubte que té l’escriptor i pot ser també el lector... Et preguntes, tot el que escric és necessari? I reflexionant t’adones que el que escrius és important i té un impacte en la gent.

La vida de les persones és com la cua d’un dragó?

Quan escrius un mecanisme molt utilitzat són les imatges després es topetem amb l’angoixa d’explicar-les, a la fi el més important és fer-ho. La veritat no sé com contestar-te, la vida de cada persona és única i la cua del dragó representa això mateix, continua vivint i movent-se, té relació amb la vida trista de les persones, açò és el dolent d’aquests relats, que és un llibre trist replet d’històries tristes, encara que jo sóc una persona que gaudeix dels plaers de la vida.

Com vas triar la foto de la portada?

Jo treballe molt amb pintures i fotografies, sobre tot d’autors francesos. Esta la vaig elegir perquè si, pels pits i també perquè vaig pensar que aquesta imatge podríem veure-la hui en dia a Barrio Sésamo. Als anys vint, pots ser als cabarets de Paris causés algun impacte entre el homes, però hui dia tots ja ho hem vist. Però per exemple, en Girona, en una llibreria, em van prohibir ficar el llibre en l’aparador. La propietària es amiga meus i un dia ens vam jugar que ella no ficaria el llibre mai a l’aparador, però ella deia que un dia el ficaria, i així va ser. Quan el meu llibre va guanyar un premi ella va posar un full que tan sol deixava veure la cara de les dones i el cos el tapava el paper que deia “Premi de la Crítica Serra d’Or” i va guanyar ella l’aposta. I també perquè d’aquesta manera les dones són presents també al llibre.

Per què no va escriure una sisena història per al narrador en què emmarcara les altres?

Les històries tenen un marc, però les deixe obertes perquè el llibre poguera també perfectament estar compost per les històries de sis, set o més homes. Però vaig optar per un narrador protagonista de la història completa que s’integra en el diàleg d’una forma original i més difusa en què no té l’oportunitat de donar la seua opinió, tan sols escolta i no se sap res més d’ell. Les que han arribat al límit conten la seua experiència i ell escolta. -Amb aquest recull de microrelats , vols transmetre alguna cosa més del que ens contes? -Això ho ha de contestar el lector. És el lector el que ho ha de dir. Puc dir les coses que jo pretenia, però no estic segur que el lector ho hagi entès. El llibre és un objecte que està marcat, que té un marc, un fi determinat tancat. L'escriptor quan escriu el llibre és com si tirara un artefacte que explota i no saps on anirà a parar. El lector acaba de completar l'obra, és una literatura entre l'argument i l'impacte. Cada paraula , cada fragment és important.

-Què influències has rebut?

jo sóc un autor que dono molta importància a la forma dels meus relats, sempre els situo dins d’una límits i sempre dono pistes sobre el meu estil que penso que és propi, reconec que per a escriure les primeres narracions vaig basar-me en altres autors, vaig fer intents de copiar-los l’estil, però aquests últims contes ja els considero com a meus. Hi ha moments que et van canviant la vida... I l'estil és un procés d'adaptació de molts anys.

Per què apareixen al llibre cites en francès?

En la vostra generació l’idioma que estudieu és l’anglès, però en la meua era el francès. La cita del començament del llibre és en francès perquè forma part d’un joc d’oca que es troba dins un museu a Catalunya i apareix aquesta cita. En realitat no té cap transcendència especialment definida.

Redactat per les alumnes de 2n Batxiller Humanístic de l'IES CLARA CAMPOAMOR d'Alaquàs: Maria Andrés Eslava, Esther Navarro i Maria Cervera

Un article de J. M. Fonalleras

2011-04-08T04:28:00.000-07:00

La columna de J. M. Fonalleras d'avui constitueix una bella reflexió sobre l'acte de llegir i conclou amb una referència al Diàleg d'enguany, que ens ha omplit d'il·lusió i agraïment:

El club parteix del concepte de lectura que va dir Proust: «Els lectors no són els meus lectors sinó els lectors d'ells mateixos; el meu llibre és com un d'aquells vidres d'augment de l'òptic de Combray: a través del llibre, els lectors hi veuen millor». Aquesta mateixa setmana he estat a Gandia i a València convidat per la universitat a dialogar amb uns 500 estudiants de batxillerat. És la desena vegada que organitzen un acte així, a l'entorn d'una novel·la que nois i noies han treballat durant tot el curs. He vist als seus ulls el delit de la lectura i m'han fet dubtar i m'han fet trontollar i m'han emocionat. Han estat, també, uns vidres d'augment.

Dies de diàleg

2011-04-04T01:11:00.000-07:00

Avui a Gandia, i demà a València, tindrem ocasió de compartir el diàleg dels lectors joves amb l'escriptor Josep Maria Fonalleras al voltant de l'obra Sis homes. A més a més, es lliuraran els diplomes als microrelats guardonats en el concurs.

Aviat vos en farem cinc cèntims!

Guillem, t'esperàvem

2011-03-25T09:44:00.001-07:00

Un diumenge com qualsevol altre estàvem tota la família unida dinant a la caseta.

Estàvem els de sempre, excepte Guillem, Anna i els seus tres fills que mai fallaven i als que estàvem criticant per no avisar que no venien a dinar, ja que sobraven cinc plats de fideuà.

Era l’hora del café i jo vaig anar a per una llibreta per apuntar-me els aniversaris que no em sabia de la nostra nombrosa família, érem tots contents i, de sobte, sonà el telèfon, es posà ma tia i s’apartà un poc de tots. Tornà plorant i ens va dir que Guillem no s’havia despertat aquell matí…, era mort.

Les primeres paraules de l’àvia van ser “el primerito”; tothom va començar a plorar, aquell moment es va convertir en un desconsol total, se’ns veia pels racons, telefonant als familiars que no havien vingut i sense dir-nos quasi paraula.

Ja s’ha trencat la meua nombrosa família, n’ha perdut la peça que tirava d’ella.

Laura Gutiérrez

IES María Enríquez (Gandia)

PAU

2011-03-23T10:32:00.000-07:00

M’explicava Pau allò que era per a ell el pas del temps.

Recorde quan era xiquet i estava a classe el temps passava lentament, un sol segons era quasi una eternitat. Em passava les hores des de la primera hora del matí a la classe de matemàtiques fins a l’última de castellà mirant aquell rellotge que el ficaven al fons de de classe per què a tots els xiquets tingueren mal de coll, ho pensava quan tenia cinc anys i ho seguis pensant, quan ho dic la gente encara li fa gràcia, però jo no la trobe ho dic de veres.

Ara quan pense en el pas del temps, és com si la duració d’una hora haguera canviat. Quan me n´adone ha acabat ja l’any i no he tongut temps ni de complir els propòsits que vaig fer la nit de cap d’any.

Recorde millor la meua infantessa, que el que vaig fer ahir, pot ser que siga perquè és més interessant o perquè tinc més ganes de contar-ho.

El que més il·lusió em fa i amb més cara de felicitat pense, es que tot el pas del temps, des que anava al col·legi i volia fer-me major, és que ho he compartit amb una persona. Sí, al col·legí vaig coneixer a Marta, i ella ha viscut i ha vist cada moment de la meua vida.

Com si foren un llibre que conta la mateixa història però des de dos punt de vista diferent, però amb tants anys junts més de la meitat de fets serien el mateixos.

Marta seria com l’espectadora d’una pel·lícula,aquesta pel·lícula seria la meua vida.

La imatge d’això seria Marta a una sala de cinema ella sola i a la pantalla un fragment de la meua vida, per eixemple el dia que vaig acabar la carrera de medicina.

Un treball al qual apareixes a la vida de moltes persones i pots observar com passa de ràpid la vida i el temps.

Alba Murciano
IES Districte Marítim

2011-03-23T10:31:00.001-07:00

Em vaig trobar amb MATEO FERRE, aquell xiquet que tots anomenàvem “mateuet”.Es va amagar a un raconet quan em va veure. No volia asustar-lo home, ja tenia almenys 24 anys.Finalment va accedir a donar-me la mà, a més, desprès de parlar una llarga estona i de disculpar-nos un de l’altre per les batalles que teníem en la nostra joventut, em va convidar a menjar a un restaurant de luxe, però la cambrera ens va col.locar al pitjor lloc de tot el local, damunt dels nostres dos caps de suro hi havia un monumental rellotge que marcava l’hora perfectament, vaja sí que la marcava bé sí, “tic-tac, tic-tac…”.Li dic que aquest és insuportable, però ell em talla:<<No t´he contat la meua història veritat?Doncs calla que vas a escoltar el que és insuportablement inquietant>>.

-Feia anys que compartíem classe.Tots els nens miraven angoixats com passaven les hores, en aquell rellotge immens.Mentre la professora recitava poemes:

<<La pau;

No és només una paraula sobre un paper.

No és només una enyoranÇa sense un perquè.

No és només…>>

“Gloriosa”, vaig escoltar la nostra campana salvadora.Imagina’t tots els nens corrent amb tota la potència que bategava el seu cor. Igual que jo, no eren conscients del que passava i per a més desesperació els pares corrien per a portar als seus fills al cotxe o a casa, mentre que a mi semblava no voler-me ningú.Vaig estar com a dues hores esperant. A què? Diu Mateo ara que té uns quants “anyets” i veu el món amb més nitidesa, però li dic que en realitat no tenia la culpa.

No venia ni el pare ni la mare, ni la germana ni el germà, res de res. Era menut i finalment va decidir intentar buscar la seua casa.”Vint-i-tres hores” en un febrer molt calorós, intentava trobar algú que poguera dir-li l’hora, però ningú portava rellotge i a més s’hi havia gent, corria pel carrer, la majoria com a desesperats.Fins que va veure a un senyor; orgullós i rient, mirant tota l’ avinguda del port deserta.L’home va dir a Mateo que tenia hora en la seua botiga, no volia però finalment va acceptar.Només entrar a l‘establiment, em vaig fixar en un curiós calendari que duia en gran<<23-2-1981>>, l’home s’adonà de l’hora, va agafar el telèfon i comenÇa a parlar en un despaxt llunyà:<<Perfecto Tejero, no hay ni estorninos por la calle, ¡Aguantad fuerte ahí!…>>.L’home em va observar escoltant, la seua mirada va precedir a la meua carrera per tota la avinguda, al mateix temps que veia a la gent en els bars observant a un home en la televisió, com fent un discurs.Per a perdre de vista al meu perseguidor vaig amagar-me a un carreró sense eixida.Passat un temps vaig eixir i es van fusionar dues sensacions ben distintes en mi; per un costat del carrer vaig trobar ma mare buscant-me, i de sobte per l’altra una sèrie de tancs.

Mateo em diu que ja més adult ,aquella sensació no se li oblidarà; que la pau treballa contra tot vent.

Daniel Torres García 2ºBatx-D

IES Districte Marítim

CHURRO EL FRANCÉS

2011-03-23T10:30:00.000-07:00

“Ens està prenent el pèl” vaig pensar de seguida. Però a mesura que hi avançava, res, ho deia de veres. Francesc (o “Churro” que era com l’anomenàvem els amics) havia viscut prou anys al sud de França- el que explicava la decoració de la tenda- Encara així conservava l’accent “valencianot” de poble que el caracteritzava. Des de ben menut tenia passió pels cotxes, encara que el que més el fascinava eren les rodes i, curiosament, tenia una estranya obsessió amb les cobertes d’aquestes.

Ens contava a Carmen i a mi com havia descobert que tenia l’obligació moral d’obrir una tenda de cobertes. No em sorprenia gens que no es dirigira a mi del tot. Només mirava a Carmen, i en sabíem perquè: li agradava com res més al món. Així que jo, a banda d’escoltar-lo,em dedicava a observa tot el que feia. I allí estàvem: “ i vaig passar per una d’aquestes tendes menudetes,que per cert es venia, típica d’un poble francès, on vaig vore per casualitat una foto d’un tal Robert Doisneau. Hi apareixia un xiquet amb un carro, que mirava com un altre de més gran havia punjat. Deuria ser dels anys 50 o 60. I no sabeu el millor de tot! “ es va dignar a mirar-me, pel que vaig comprendre que es tractava d’alguna cosa molt important, “el xiquet era el meu avi! Si, aquell que va nàixer a França.” Churro no deia mai mentides, podia exagerar, però res prop de la mentida. “ I sabeu com ho vaig descobrir? Pel barret que portava el menut, i pel cotxe... i perque la foto me l’havia ensenyada el meu avi abans de morir.“ -Carmen estava bocabadada- “S’hem va ocórrer, doncs, una idea, la idea: compraria el local, emmarcaria la foto i muntaria una tenda de cobertes de rodes. I us preguntareu per què... jo tampoc no ho sé ben bé, però sempre ha sigut la il·lusió de la meua vida. “ I allí estàvem, tots tres reunits a França, inaugurant la “Roues Churro”, escoltant Francesc i jo, com no, tractant de trobar “la inspiració divina” de la meua pròxima obra mestra: un llibre de cuina francesa.

Jaume

2011-03-23T10:25:00.001-07:00

Aquell dijous a aquesta mateixa hora em disposava a anar a l’hospital ràpidament, jo estava fulletjant un llibre de la diversitat de les aus, i mentres llegia a les grans velocitats que podia anar el falcó peregrí quan atacava la seua pressa, de sobte, va sonar el telèfon. No em podia imaginar el motiu de la telefonada, el meu cap encara estava disfrutant de la llibertat d’ésser al cel, però quan em digieren que cridaven de l’hospital i que el meu amic havia estat operat vaig baixar al sòl d’un cop. No podia haver imaginat mai que quan s’havia tallat la telefonada per manca de cobertura aquell matí havia sigut perquè el meu amic de la infantesa, Jaume Martí, havia xocat amb la mitjana mentre conduïa per l’AP-7 direcció al seu treball a la Ford. Quan els infermers van vore que l’ultima telefonada que havia fet havia sigut a mi em van cridar de seguida. Quan vaig arribar a l’habitació 332 de l’hospital general vaig vore a Jaume amb una cama i el maluc trencats, tanmateix, la primera cosa que em va dir quan em veié va ser: “Per colpa d’un cap de suro m’han fotut el cotxe nou!” Jo, restant-li importancia, em vaig interesar pel seu estat. Jaume era un amant dels vehicles a motor, totes les setmanes anava a carreres, fires… De fet, la setmana anterior s’havia comprat un cotxe a la fira de l’automòbil no assequible per al seu salari de mecànic a la cadena de producció, era un cotxe dels anys 60, una reliquia deia ell. Encara que jo tractava de preocupar-me per ell i els dos mesos que havia de passar amb el guix, ell insistia a parlar-me del tema del seu cotxe, exaltant-se cada vegada més: “Tu saps el que m’agraden a mi els cotxes, quan era xicotet la meua mare em va comprar en cotxe de joguet, des d’aquell moment vaig perdre el cap pels vehicles amb quatre rodes, jugava a conduir com els cotxes grans i ser el més ràpid del món, sempre he volgut ser pilot de carreres, quan era damunt del meu cotxe de plàstic mirava amb enveja els cotxes grans i pensava que algun dia estaria jo en ells, possiblement en algun gran circuit. Però quan vaig anar creixent vaig anar adonant-me que aixó no seria posible, tanmateix, va continuar la meua afició pels cotxes. Fa una setmana em vaig comprar una reliquia de cotxe, que havia aconseguit amb tota una vida de treball i avui el meu somni s’ha trencat” I jo, apropant-me a ell i posant-li la mà al muscle li vaig dir: “Has d’estar satisfet perquè possiblement el cruel destí se t’haja emportat un somni que anaves perseguint tota la vida, però no ha acabat amb la teua vida tan ràpidament com els falcons peregrins acaben amb la seua indefensa pressa a més de 150 kilòmetres per hora.

Jorge Risueño

IES Districte Marítim

La fórmula per aturar el temps

2011-03-23T10:24:00.001-07:00

Estava esperant el meu amic Robert Doisneu a una cafeteria prenent un café, quan va aparéixer

-Bona vesprada senyor Doisneu

-Bona vesprada. He de contar-li un acosa que m’ha ocorrugut ara mateix; saps que estic treballant en un projecte fotogàfic, i avui per fi he culminat el meu treball. Voràs. Estava fent unes foto sal peu de la torre Eiffel quan s’ha posat a passar gent per davant meu. Jo, com podía intentava que la gent s’aturara per poder fer les fotos bè, però tote l mon deía que no podía, que hi teníen pressa. Així que vaig decidir fer fotos d’aquest “maremagnum” de gent que anava corregent d’ací cap allà. De sobte he vist una parella de jóvens els dos junts, aliens a aquest anar i tornar del a gent, besant-se, i he decidit retratar-los com a símbol de la tranquil.litat d’un moment especial, en contrast amb la vida “boja” que hi portem, tots pendents del rellotge.

Açò va passar farà deu anys. Hui en dia el meu amic Doisneu és famós, i pel que fa a mi, va ensenyar-me una lliçó moral molt important, la de disfutar el moment, perquè el temps passa, i aquestos moments, com un simple bes, no tornen

Álvaro Crespi Hurtado

IES Districte Marítim

Lliure

2011-03-23T10:23:00.001-07:00

Estavem junts, sentats a la vora de la mar, escoltant el soroll de les ones. I mentre recordàvem la nostra infantesa em va ensenyar una fotografia. Hi havien tres xiquets, en una classe i un d’ells estava mirant el rellotge i em va dir:

- A què et recorda aixó?

- A nosaltres, quan erem xiquets i també miràvem desesperadament l’hora per anar-nos a casa.

- Com passa el temps, eh! – em va dir

I de sobte em van inundar múltiples records de la meua infantesa. Els jocs, els amics, els estius en la platja... Com passa el temps i què fàcil és oblidar els vells costums, oblidar els vells amics...

- Tinc una cosa a fer - em va dir i es va anar ràpidament sense donar-me temps tan sols a preguntar-li a on anava. Al cap de dos hores em va cridar i em va dir que aquella foto li havia portat molts records, que sentia que havia perdut moltes coses i necessitava recuperar el temps perdut. No vaig saber res més d'ell fins que al cap d'un any va arribar a les meues oïdes que anava viatjant de país en país, visitant cada racó, provant tota la gastronomia del lloc. Em van dir que en cada lloc deixava la seua empremta, encara que oculta perquè ningú notara la seua presència.

Sempre es va caracteritzar per ser una persona fora del comú, però aquest acte em va paréixer meravellós. Almenys, ara, podia sentir-se lliure i fer el que volguera, i jo estava feliç per saber que havia aconseguit el que volia. Encara que haguérem passat tants anys separats, era el meu millor amic, havíem passat tantes coses junts... I ara li trobava a faltar, no sàbia que feia ni on estava. Quan se’n va anar es va desfer del mòbil, no volia sentir que res li lligava al seu lloc d'origen. Passat el temps, quan jo em trobava a Praga per un viatge de negocis, vaig observar en un mur del pont Carlos, que travessa el riu Moldava, una inscripció que deia: "Vages on vages, recorda dos coses molt importants: mai has de deixar de sentir-te lliure però sobretot recorda't dels que et volen, que vetlen per tu a cada moment”. Vaig somriure, sabia que això era cosa seua i vaig sentir que per molt lluny que estiguera seguia prop de mi a cada moment.

Lorena Cornago Tarín

IES Districte Marítim

MARIA

2011-03-23T10:22:00.001-07:00

Fa uns dies vaig anar a casa de la meua àvia Maria, i em va contar una història que mai havia contat a ningú.

-Quan era jove, em deia, treballava de recepcionista en un hostal. Un dia va arribar un jove català que anava a passar unes setmanes a valència. Ell em va demanar una habitació i jo li la vaig donar, aleshores em va somriure, em va tancar un ull i em va dir: –adéu bonica!

Un dia el vaig veure a la cafeteria que es trobava al costat de l´hostal. Es va presentar, es deia Joan, i vam estar parlant molt de temps. Era intel.ligent, simpàtic i pareixía un poc seductor. Els dies següents els vam passar tot junts.

Un matí vam quedar, com sempre, per a desdejunar. Vaig estar esperant-lo, però no apereixía. L´encarregada de la cafeteria em va donar aqueta carta, -la meau àvia senyalava la carta que jo havia trobat minuts avans a la golfa, i va començar a llegi-la: << Tinc que tornar a Barcelona, m´ha sorgit un imprevist. A les deu i mitja agafe el baixell. Espero que em predones.Joan>>

Vaig arribar al port i el vaig trobar. Li vaig donar un abraç i un bes, un bes llarg i apasionat, com si fora l´últim. Em parexía que el temps es parava. Jo estava trist però no plorava. Li vaig dir adeu i ell em va contestar però aquesta vegada no em va dir bonica ni em va tancar un ull.

Uns dies després, un cosí seu em va dir que s´anava a casar amb la seua novia. Jo no sabia com reaccionar i li vaig dir que li donara l´enhorabona de la meu part.

El temps va fer que m´oblidara de tot allò i de Joan, em va dir.

Isabel Funes Celada

IES Districte Marítim

EVA

2011-03-23T10:21:00.000-07:00

Està Eva asseguda, com cada vesprada, al seu silló preferit. Però hui la trobe distinta. Ja m´havia anunciat que tenia una cosa important que dir-me. Aleshores, la mire i la inste a començar.

- Em case. No, no em mires així que no m´he tornat boja. Ja sé que ahir ni tant sols hi tenia parella, però, em case. D´ací a quatre mesos. Ja sé que és una bogeria i que la gent hi parlarà, però, dona, Aixa és l´amor. Xe! Cambia eixa cara de fava que ja t´ho explique. El novié s Pau. Aquell xic amb qui jo festejaba quan teniem 17 anys. El meu primer amor.

No puc creure-ho. Eva mai ha sigue una persona massa impulsiva. De fet pareix que te orxata a les venes. Y ahí és, asseguda davant de mi, dient-me que es casa, amb ulls brillants. Li dic que sí, que es una bogeria, que no entenc res. Fa més de deu anys que no ha vist a Pau.

- Be, – continua ella- ja saps que la història meua amb Pau va acabar-se perquè vair haber de canviar de ciutat. Però anava jo haches matí pel carrer, camí del treball, i era un dia d´eixos que preferiries no haver eixit del llit. I de sobte, algú va agafar-me pel braç i va besar-me. De la manera més romàntica que pugues imaginar. Ni tant sols vais poder veure-li la cara, però ja sabía qui era. Com oblidar aquells llavis? Es va detindre el temps. I quan vais obrir els ulls, allà estava ell, Pau, el meu Pau. De seguida em va confesar que m´amava i que no havia pogut oblidar-me. Em va demanar matrimoni.

No done crèdit al que escolte, i no puc ser més feliç per Eva. És curiós com poden ser de forts sentiments. Es puposa que el temps tot ho cura, també l´amor. I ahí tens a Eva, preparant la seua boda, amb el seu primer amor. La felicite i la deixe asseguda al seu silló, amb els ulls billants d´alegria, feliç, enamorada.

Marina Blanco González

IES Districte Marítim

2011-03-23T10:19:00.000-07:00

- Que vell estic, ja no valc ni per a tirar menjar als coloms! Recorde el dia que em van posar al motor 250782RMS. Allò sí que era efusivitat. Vaig eixir de la fàbrica juntament amb altres cinquanta mil germans bessons. No van tindre temps ni d’acomiadar-nos, ni tan sols de conéixer-nos. He de dir que en alguna ocasió m’he creuat amb algun però no he tingut temps ni de preguntar com els anava. I ara mira com estic, amb una roda desfeta; el 250782 MRS encara bombeja gasolina però no sé si el meu amo encara em voldrà per a alguna cosa o m’enviaria a la ferralla.

El menut, el cotxet, quasi es posa a plorar de sentir els laments moribunds d’aquell cotxe vell, cansat, esgotat i rebentat. “Jo tinc dos pedals de competició infantil i, si vols que et diga la veritat, veient aquest xiquet com és de tapatroles, em jugaria alguna llepolia amb tu que encara acabaré jo en la ferralla més prompte que tu. Escolta, -va prosseguir el menut- el cotxet-, quants quilòmetres t’has menjat en la teua vida? Quantes vegades t’han omplit l’estómac amb gasolina de la bona? Eh? Què dius?

El cotxe vell, cansat, esgotat i rebentat, amb prou feines obria els fars per veure el menu t-el cotxet- se sentia amb ben poca gana d’explicar-li la seua vida, encara que ja hi n’havia fet cinc cèntims curts. Del seu 250782 MRS era del que estava més pagat, i, això, ja ho havia fet notar. Què, potser, li havia d’explicar quan va estar a dos pams i mig del front a la I Guerra Mundial, o li hauria de contar les vegades que el van usar per a amagar gent, i armes, i diners, i dones, i no se sap quins embalums més. La veritat és que havia servit amb escreix per a la funció que l’havien fet. Però ara tocaven “ retirada”, ara tocaven a dol les campanes del taller mecànic. Tocaven lentament, a colps secs, pausats, tristos, serens, de comiat.

- Adéu senyor cotxe, adéu”- va dir el menut -el cotxet- en sentir que el menut –el xiquet- posava els peus als pedals. Això era la prèvia a menar-se la vorera, els vianants, la vida. “Adéu senyor cotxe”-va repetir i se’n va anar.

- Adéu cotxet, adéu.

Laura Torró

IES Districte Marítim

2011-03-22T10:52:00.000-07:00

Roger Dalmau

I allò ens va caure al damunt com si fóssim formigues”. Amb aquesta metàfora començà el Roger a contar-me la seva experiència com a ratolí de laboratori. Feia molt que no parlàvem, des que ell es va casar i se n'anà a viure amb la seva dona a aquell poble idíl·lic, encara que jo ja m'imaginava que alguna cosa no devia anar bé pel preu tan barat del xalet, de recent construcció. Pensat i fet, signaren el contracte i s'hi establiren la seva dona i ell, doncs encara no havia nascut la Marina. D'aleshores ençà que jo no n'havia sabut res més, però un dia, vingué a ma casa cames ajudeu-me per contar-me el terror que havia viscut, i jo, molt gustosament, el vaig escoltar, però sense fer cas de les seves pretensions perquè ho publicara en el meu periòdic. Resulta que al poc d'arribar-hi van començar a notar que hi havia gent que els vigilava, al principi només al carrer, però més tard dia i nit, tot i que ho feien camuflats sota una aparença normal. “Així estiguérem uns mesos”, em digué, fins que un dia, millor dit, una nit, va sentir-se un soroll en tot el poble que els despertà i feu que tothom sortís al carrer amb pijama i batí, aleshores és quan veren la cúpula opaca que se'ls queia al damunt, i quan aquesta cobrí tot el poble i el sumí en una obscuritat impenetrable, tothom cridà i corregué per intentar fugir, però va aparèixer una imatge projectada a la paret de la cúpula, un senyor calb que els digué que des d'aquell moment passaven a formar part d'un experiment sociològic del govern, que consistia a aïllar-los amb la finalitat de comprovar les lleis de la supervivència. “Ho tenien planejat des del principi” em digué el Roger, per això el preu del xalet, perquè anaven a tancar-los-hi fins que només quedara una persona viva, a la qual deixarien sortir. En aquell moment fou quan entenguí el que m'estava contant, per què plorava així, “ho vaig fer, vaig haver de matar-les per poder sobreviure i eixir d'aquell infern”.

Javi Montaño Sierra. 2n batxillerat A. IES Berenguer Dalmau. Catarroja

2011-03-22T10:31:00.000-07:00

Vicent Tarrasó

M’explicava Vicent Tarrasó que fou l’actitud indiferent d’aquella xiqueta la que va frenar en aquell moment de valentia, la gana que podia tindre de materialitzar el seu suïcidi. “Cent trenta-dos persones s’aturaren davant el meu balcó per contemplar l’espectacle” em replica.

Li comento que l’última cosa que pensaria en un moment de crisi existencial és a fer comptes.

Ben bé, si em trobés en una situació similar; no ho sé, pensaria en les raons que fan de la meua existència un infern tal que volgués avançar la visita inexorable de la mort, o bé en com o quant m’estime la vida.

Tarrasó és clar: “La xiqueta ”.

- Entre totes les mirades, endinsades en un silenci sepulcral, que suplicaven que no llençara la meua vida al vent, només la xiqueta continuava el seu pas lleuger, feliç, innocent sense contemplar allò que tots contemplaven: un home patètic que amenaçava de suïcidar-se .

Em diu que la xiqueta coneixia ben bé que no ho faria.

Tarrasó em confessà que feia mig any que fabulava amb el seu suïcidi, després que la vida ja no guardava cap sentit per a ell.

Ell prou sabia que mai escriuria el final. Feia tres mesos que els amics insistíem perquè busqués ajuda professional , cosa que se sol fer en aquests casos. Però ell mai acceptava de fer-ho.

“Saps?” em va dir.

- En veure passar la xiqueta em vaig adonar de la situació patètica en la qual em trobava, era protagonista d’un circ rondaire. Per decepció dels espectadors, trobí l’espenta per retrocedir, tancar la porta del balcó i encendre la ràdio. Patia una lluita entre les veus de la ràdio i les meus internes. Oïa sense escoltar, planyia de mi mateix. Fins i tot un acte de rendició com és el suïcidi demanava de ser valent.

”Sóc un covard, tant que ni he pogut acabar amb el meu suplici ”

Vaig concloure que si no trobava la força per acabar la seua congoixa que fóra almenys valent per trobar-li un sentit a la vida, una motivació per no romandre pusil·lànime a l’espera de la desitjada mort.

Zineb el Moutia. 2n batxillerat A. IES Berenguer Dalmau. Catarroja

2011-03-22T10:29:00.000-07:00

Carme Hernández

Allí estava Carme Hernández en aquell país gelat, gris i buit d’esperança, esperança de guanyar una guerra davant una gran potència com era Alemanya. Agafada de la mà de sa mare buscava un lloc on passar la nit, on establir-se per un temps, espantades i acabades d’arribar del seu país, Espanya, que per por o Déu sap per quina altra raó van haver d’abandonar. Cap de les dues sabia el que estava a punt d’ocórrer, carregades amb una maleta d’il·lusions i esperances per establir una nova vida, quan es van trobar amb Miquel Vives, pensador i escriptor valencià resident en aquell país des de feia dos anys.
- Senyores que fan pel carrer si han eixit els avions, que no heu sentit les sirenes ?
- vostè, vostè… parla la nostra llengua?
- Per descomptat, soc Miquel Vives, hi porte dos anys, seguisc parlant valencià i no ho deixaré de fer mai . Vosaltres tampoc ho hauríeu de fer, deixeu un xicotet rastre de la vostra procedència, no us n’oblideu.
Les paraules d’aquell desconegut els van canviar la vida i decidiren obrir un camí a l’ensenyament del valencià en aquell país.
No tornaren a saber res d’aquell home, sols van veure una foto de les dues presa per Miquel Vives aquella vesprada de tardor de 1938 en l’antiga URSS, una foto que va pegar la volta al món, anys després quan Carme Hernández junt a sa mare Pepi Montero van fundar la primera escola de valencià a l’estranger per a tots aquells que com elles van haver d’abandonar la seua terra per diferents motius, perquè no pergueren la seua llengua, aquella que els donava una personalitat especial.
Avui, 70 anys després estic mirant aquesta descolorida foto on apareix la meua iaia i sa mare i encara puc sentir aquell sentiment que tantes vegades descriu la meua iaia asseguda a la seua agrunsadora.

Rosana Mompó Chardí. 2n batxillerat A. IES Berenguer Dalmau. Catarroja

2011-03-22T10:25:00.000-07:00

Antònia Company

Em va mirar als ulls fixament i em va repetir unes vint voltes que ho va passar d’allò més mal ...
Tots el dies i totes les nits varen ser un calvari per Antònia. Ja no podia parar-se a pensar com de mal ho havia arribat a passar. “ L’Olívia no vol anar a l’escola, vol quedar-se amb mi, en Pere ha d’anar a treballar amb son pare Joan i la meua filla Pilar havia d’anar tots els matins a netejar a casa de la família Pujades – Cunyat, i jo he d’ anar a comprar el menjar, tot el que es pot, tindre cura de la nena i, a més a més, anar a cosir a casa l’Enriqueta”. Quan anava a visitar la tia Antònia em contava una i mil vegades el mateix, jo no sé si era per la malaltia que patia la pobra dona o pel ressentiment que tenia per no haver viscut en una època millor, una època de menys sofriment.
Tots els dies anava a la residència a veure-la i ella es posava d’allò més contenta!
Aquell dia, portava unes calces marrons, una falda d’un marró molt paregut al de les calces i una camisa d’encaix de color beige i per damunt s’havia posat una jaqueteta de punt d’un color molt paregut al de la camisa, anava arreglada per a ser un dia normal.
On vas Antònia? – Li vaig preguntar – .
Filla, no ho recordes? Hui és un dia especial, hui a la residència es celebrarà la missa en què resarem per totes les persones mortes en la Guerra Civil, sempre m’ha agradat resar pel meu home Rafel, pel meu gendre Joan i pel meu nét en Pere i per tots els meus germans i les altres persones que van morir ... – Cada vegada que pensava en ells, es posava a plorar – .
Pocs minuts abans de morir, Antònia em va contar una història que li va succeir quan la seua néta era petita, com va haver de salvar la vida d’aquella xiqueta, ja havia sofert massa, no podia suportar la pèrdua de la menuda. Aquesta història me l’havia contada milers de vegades, però sols aquella volta em va aplegar al cor i va fer que em posara a plorar com mai ho havia fet.
La tia Antònia abandonà aquest món després de vesar l’última llàgrima de dolor.

Andrea Ortiz Gamón. 2n de batxillerat A. IES Berenguer Dalmau. Catarroja

2011-03-22T10:24:00.001-07:00

Agnès

Agnès Marti Roig estava asseguda al menjador quan em va convidar a passar, asseguts tots dos, va oferir-me alguns dolços i alguna cosa per a beure. Érem amics des de la infància i ara que ella estava malalta anava a visitar-la quasi tots el caps de setmana.

Aquell diumenge xerrant, xerrant, acabà contant-me la primera vegada que va veure un eclipsi de sol, ella era menuda, potser tindria entre 5 o 6 anys, i caminava amb molta presa pel carrer acompanyada de la mà de la seva mare, doncs havien d’anar a comprar abans que la tenda tancara. Aquella vegada ningú no coneixia la notícia que cap al migdia s’anava a produir un eclipsi, la qual cosa a la seua mare li va estranyar, ja que sempre anunciaven aquell tipus d’esdeveniments en la televisió. Agnès tenia por, doncs mai no n’havia vist cap ni ningú ho havia considerat tan important com per a explicar-li-ho. Ella mirava tot el carrer, i com que tots estaven sorpresos per l’esdeveniment, tots miraven cap a dalt, és per això que Agnès estava espantada, no entenia què estava passant i per què tots miraven cap al cel. Però quan l’eclipsi passà i ja es podia veure el sol de nou, va preguntar a la mare què havia passat. La mare primer va riure, en veure-la tan preocupada, i després va entendre que realment la seua filla no sabia què havia passat, així és que li va contar que es tractava d’un eclipsi, que aquest tapa el sol i és per això que s’havia fet de nit de sobte, però que aquest efecte durava poc i de seguida tornava a eixir la llum.

No sé per què, però el que és ben cert, és que Agnès li tenia un amor especial a la seva mare, i cada esdeveniment viscut amb ella li encantava contar-ho. Cada setmana quan anava a sa casa me’n contava un de diferent, però en tots apareixia la seva mare.

Raquel Moret Mayo. 2n de batxillerat A. IES Berenguer Dalmau. Catarroja

2011-03-22T10:18:00.000-07:00

Gretchen

No podia parar de mirar-la, amb el pas del temps no havia canviat, plàcida, segura com un dia assolellat…-M’escoltes?- Sí, sí, perdona, continua. No sé com he pogut despistar-me, la veig serena. Va parlar d’allò que mai m’havia revelat, em digué que no ho havia pogut oblidar. “Anava amb la tia seixanta anys enrere, veníem de comprar tomaques un dia qualsevol, sentia molt de soroll i els crits: No! Pareu!, Gretchen! Gretchen!”… a poc a poc anava coneixent per què tenia aquell nom tan estrany.

Ara estava plorant, plorava desconsolada. Eixia del seu interior el seu secret més íntim. Quan deixà de plorar begué aigua, decidida a acabar la seua història.

“Ja no veia la tia, tenia sis anys! Què passava? No pensava en res, però m’ envaïa la por, aquells homes procedents del cel em feien mal als braços, no entenia el seu idioma ràpid i fluid, tractaven de tranquilitzar-me, impossible…” Semblava nerviosa. Acabà de llançar-ho tot enfora. Tremolà tota la nit.

Entenia ara les seues cicatrius al cos i el seu nom, alemanya! Clar, Gretchen com l’amant de Faust, la creació de Goethe, ara me n’adone. Sóc el primer que sent la seua història i pense escriure-la tot just com sigué, plena i completa. Seran les seues paraules, totes. Les paraules d’una dona torturada pels aliats, o això diuen, esclavitzada per ells, pel seu passat, com ella mateixa em contà. “Vaig treballar per a ells vora deu anys” (jo encara recorde les seques paraules pronunciades per ella) “no ho suportava més, me n’anava. Decidit i fet, una nova vida a València, ho vaig superar, per ton pare, per tu… “

Tot s’havia acabat, estava resolt, havia comprés, tenia avantpassats alemanys, una mare exiliada en la segona Guerra Mundial i un llarg camí d’investigació per recórrer a fi de descobrir la veritat.

Aquesta mateixa vesprada isc amb l’avió cap a Berlín.

Marga Fernández. 2n batxillerat A. IES Berenguer Dalamau. Catarroja

2011-03-22T10:14:00.000-07:00

Mariona Romeu

Mariona Romeu riu, i tanca els ulls. Els obri i segueix explicant-me quan va trobar aquell braçalet d’or en ple centre de València. Em diu que travessava el parc del Parterre i que entre la pols de les petjades va veure una cosa que brillava.

- Jo pensava que era una moneda i quan la vaig tindre més a prop me n’adoní que es tractava en realitat d’ una polsera d’aquelles bones, ben treballades; més que una polsera era un braçalet, tot redonet i daurat. El vaig agafar de seguida i el vaig posar dins la butxaca de l’abric blanc que m’havia comprat l’any anterior, d’eixos que l’home de la botiga et diu que et duraran tota la vida, i vaig començar a caminar ràpid com si algú em perseguira. I mira que jo creia que la gent passava i es quedava mirant-me.

Mariona no sap que ja l’he escoltada aquesta història. Però jo la torne a escoltar, i li assentisc amb el cap, sobretot quan fa això de: saps… i fa un silenci. Abans de l’últim m’ha explicat que el braçalet el té guardat en un mocador fi en l’últim calaix de l’armari, i que ni quan a la guerra hi havia tanta fam l’havia venut per a traure diner. I és que, per a Mariona, segons em diu, l’aret d’or sempre li va ajudar quan ho necessitava; aquell mateix dia es va salvar de veure un home nuet cridant barbaritats des d’un balcó del carrer de la Pau, perquè ella anava concentrada en el braçalet que duia a la butxaca. Després d’aquell dia, ella tocava el braçalet una vegada al matí i una altra a la nit.

- Gràcies a l’aret he tingut home, gràcies a ell! Perquè el dia que va conéixer al Jaume havia tocat tres vegades el braçalet. I els meus fills sans i forts, ben bé que ho saps que el Francesc es ben arriscat.

I fa una llista de totes les coses bones que li han passat a la vida, donant les gràcies, fins i tot hui, perquè he vingut a vore-la, hui que ha tocat el braçalet unes set vegades i encara no és ni l’hora de dinar.

Andrea Ramón Alfonso. 2n de batxillerat A. IES Berenguer Dalmau. Catarroja

2011-03-22T10:05:00.000-07:00

Laia Costa

Em va dir la Laia, que quan arribaven ella i la seua filla Amparo a la plaça de l’Ajuntament, varen sentir un gran soroll, Laia mirant al cel va observar com pujava una carcassa. Ella és molt segura i encara que tot el món es parava a mirar, el seu objectiu era clar. Jo sincerament no podria ser tan fort com ho fou ella.

- T’ho dic de veres en eixe moment només podia pensar en salvar la meua filla.

Ja feia dos dies que fugíem i no pensava perdre a ningú més. Et juro que el temps se’m feia interminable, em feia la sensació que les cames se’m feien més petites i que em costava caminar cada vegada més. En canvi Amparo, caminava amb molta tranquil·litat, se’m feia impossible pensar que el seu pare havia mort feia uns dies.

Laia estava molt tranquil·la quan m’ho contava, amb la tranquil·litat que li donava pensar en el que havia passat i que tot havia acabat bé. Laia em parlava asseguda al sofà, mentre Amparo, ja amb 40 anys, ens preparava un té.

- Eixes falles van ser inoblidables. No em podia fixar en l’ ambient. Caminava i caminava, anava corrent. Dos dies abans uns amics del meu marit ens varen dir que si passava qualsevol cosa podríem anar. I després de la seua mort l’únic que podíem fer era acudir-hi.

Laia Costa em contava que la por se li apoderava a cada racó, a cada cantó que girava sofria. Però el que més li preocupava era la seua filla, ella pensava que la vida d’Amparo se li escapava, que en qualsevol moment apareixeria algun braç que s’emportaria la seua filla.

Poc a poc Laia em deia que veia com la seua existència es podia comparar amb la carcassa, que mentre caminava i cavil·lava sobre les seues pors, veia com la carcassa pujava i pujava i que ella sabia que explotaria d’un moment a l’ altre, però que sense adonar-se’n, mentre observava el cel de falles, arribà a la casa dels amics i aplaçava la seua explosió.

Marc Domingo Costa. 2n batxillerat A. IES Berenguer Dalmau. Catarroja

2011-03-22T09:57:00.000-07:00

Aquesta és la imatge que han "mirat" els joves escriptors de l'IES Berenguer Dalmau de Catarroja

Relat IES Rei En Jaume

2011-03-22T01:58:00.000-07:00

“El millor de tot, es saber-ne que, el que semblava la fi del camí fos el nou començament de la partida. Tindre la meravellosa sort de poder alçar-te un matí més i desdejunar junt als menuts, o vore la teua dona com s’aparta els cabells del front mentre renta els plats. Són eixos petits detalls que, abans d’un incident com n’és un infart no valores de propet, ja que tan sols et dediques a passar el més ràpid que pots els dies, dies de una vida que no has pogut disfrutat malgrat a l ‘estrés que suposa alçar-se cada matí per a dedicar-se a una rutina programada amb anterioritat que no et deixa un segon del dia per a poder relaxar-te i apreciar els petits detalls que diàriament assolim com a carents d’importància.”

Aquesta és la reflexió diària que, cada matí em fa el meu pare mentre anem en cotxe camí, cadascun de la nostra rutina, enfrontant-nos cada matí als nostres reptes. Ell, considera que la vida és molt curta en comparació a la longitud dels dies i cada dia m’anima a disfrutar-lo com si fos l’últim.

Chabel Boluda Bodí 2n Batx B

JOAN RUBIRA

2011-03-21T16:36:00.000-07:00

Cap a la vesprada, a la taverna, com sempre Joan Rubira amb dos gots de més, em contava la com trobava a faltar l'Anna. Les copes el rodejaven en la barra, mirant si quedava encara alguna gota d'allò que tan agre li estava. Les ajuntava de dos en dos.

-Mira-les , totes juntes, emparellades. Així ha de ser el món, una persona amb altra, compartint l'amor, la tendresa, i no les baralles i els divorcis. Molt trist amic, molt trist.

-Bon home, açò que et passa a tu , no li passa a ningú. Em deixa perplex , no ho entenc

- I m'ho dius a mi? Sóc un cap de suro no hi ha més. Ja fa cinc mesos, i ni una sola paraula he sentit més d'ella. Pots pensar que una persona desaparega així de la meua vida? Ni he pogut explicar-me.

-Però , no vares dir-li que va ser tot un malentès?

- No entrava en raó. Helena, Helena va ser el dimoni. Jo l'únic que volia era que Anna es distanciara d'ella , ens robava , tenia les claus de casa i entrava quan volia. Ens va enganyar, als dos. Deixant-me marques de carmí per les camises, una dona així no està bé. Qui va a casa de la seua amiga i el seu marit , però fastidiar-los , per fer creure a ella que jo estic amb altra?

- Anna no et va creure?

-Anna sols va vore que jo era un mentider, que tenia roba d'altres dones, que fins i tot jo volia l'Helena. Helena es va fer marques , marques que Anna cregué que jo l'havia fet. I així un dia qualsevol, se'n va anar. I ací estic. Si et conte la veritat... Amic, açò s'acaba per a mi.

Una bala , una pistola , a la butxaca. La va traure. De sobte el soroll més cridaner que havia sentit a la vida va sonar. Tot es va omplir de roig. Una vida, una equivocació , un tret, i un final.

María Andrés Eslava

2n Batxiller Humanística

JAUME

2011-03-21T15:55:00.000-07:00

Passat un temps de l'esglai ocorregut, Jaume comença a posar-se melancòlic i tot tancant els ulls fortament em conta la seua infància. Li dic que comence contant-me el que ha fet recentment per a portar aquell estat d'ànim, però ell no m'escolta. Seguix amb la seua infància i em conta que, al morir el seu pare, portava els seus germans als afores del poble, per a jugar amb un cotxe que feia temps que estava abandonat i que els seus vertaders amos ja s'havien encarregat de vendre tot el que era aprofitable. Però que aquell cotxe els havia proporcionat llargs moments d'entreteniment que els feien oblidar la fam i l'avorriment. Ell, que era el major, sempre havia sigut l'inventor de les històries infantils i amb aquell cotxe havien arribat més lluny que en tota la seva vida. El deixe contar-me algunes històries inventades i m'explica que tots tenien un paper assignat en aquell joc i que normalment, ell sempre feia d'aventurer i el segon germà de xofer mentre que la germana més menuda es quedava asseguda i es reia cada vegada que s'inclinaven per a fer com si giraren cap a un costat. Després d'un temps amb la mirada perduda em conta el que li havia passat feia dos dies, quan ell anava tot tranquil pel carrer i va vore passar una xiqueta amb els cabells rossos com la seva germana que li somreia des de la finestra d'un cotxe. Ell en veure la mirada innocent de la xiqueta va continuar caminant amb un somriure. Jo vaig pensar que certament sempre havia sigut de somriure fàcil. Me'l vaig mirar ben mirat i em va sorprendre la facilitat amb què s’havia esborrat aquella mirada plena d'alegria. Va continuar, pausadament, amb els ulls més desenfocats que mai i per fi em va contar el que havia passat. Uns segons després d'aquell somriure el cotxe havia xocat contra un altre que venia en sentit contrari. En aquell moment va perdre el sentit de l'espai i del temps i corregué cap al cotxe per salvar la xiqueta però era tard, massa tard per salvar ningú.

ANNA MONTALVÀ RIPOLL. 1r Batx B. IES Jaume II el Just

CHRISTOFER

2011-03-21T13:39:00.000-07:00

Era un dia com altre, hui anava a casa del meu cosí Christofer, tenia dos anys més que jo i estava molt, molt malalt, tenia una infermetat que ja no era possible curar, ell sabia que li quedaven pocs mesos de vida o fins i tot dies, no ho sabien ni els metges.
Ell volia que mai m’oblidara d'ell, sempre me contava totes les seues històries d'amor i ara volia contar-me l’última.
Va conèixer una noia una vesprada prenent-se un café, i ella en veure’l a soles va apropar-se i van començar a parlar de tot i molt, cada vegada hi havia més i més mirades que ells dos se’n tornaven, fins que van acabar al costat, entrellaçats, amb el llavis apropats.
Em va dir que ell va sentir com formigues en l'estómac i que es va adonar que s'havia enamorat però aquesta vegada de veritat, volia passar la resta de la seua vida al seu costat fins que li arribara la seua hora, ella sentia la mateixa sensació i passió que ell, i cada nit la passaven junts fins que arribava el matí i havien de separar-se i fer cadascun la seua vida.
Ell un bon dia no resistia no contar-li el que li passava, ella bocabadada va respondre-li
-Si a tu et passa això i perds la vida, jo me n'aniré amb tu sense pensar-ho dues vegades.
Ell sense saber què dir va agafar-la amb força com mai més l'havia.
Dies després va a morir i ella com un ninot va caure des del capdamunt de l’edifici.

BEATRIZ GABALDÓN

2n Batxiller Humanístic

FERRAN

2011-03-21T13:07:00.000-07:00

Amb sort he conseguit que m'òbriga la porta de l'habitació i entre. Ell està tombat en el sòl sense moure's, amb la mirada perduda.

Durant més d'una hora silenci, sense aguantar més vaig a la seua vora i li faig parlar però no contesta:

–Ferran! Per favor parla'm, algun dia hauràs d'afrontar açò. Cada minut que passa els meus nervis augmenten, no puc fer res i no sé què dir.

Quan per fi li pregunte què pensa, ell s'agarra a mi i comença a abraçar-me, jo tan sols li conteste a l'abraçada. Comença a plorar i cada vegada eixa abraçada es fa més intensa.
Ara sí que és una situació incòmoda, si segueix així sembla que es vaja a ofegar entre tantes llàgrimes. No puc aguantar-me més i també comencen a relliscar per les meues galtes unes llàgrimes. Llavors ell per fi em diu:

- ja no hi és!, no hi està!, no estarà!. Impotent li responc: Tranquil sí que hi és, per favor, tranquil·litza't. Ell em torna a repetir el mateix.-No està!, ja no!, no la puc veure, no la puc oldre, ni escoltar, ni la puc sentir, No hi és!

Creient-se que no l'entenc deixa d'abraçar-me i se n'aparta. M'alce del sòl on estàvem, em pose davant seu i li conteste una altra vegada:

-Sí que hi és. Quan veges una foto seua la podràs veure, si escoltes el que solia dir o alguna cançó que li agradara la podràs sentir, quan sentas la seua colònia la podràs oldre.
Li agafe la mà i li la pose sobre el seu cor.

-I la sentiràs ací dins de tu, mai se n'anirà, sempre serà amb tu i per açò has de continuar el teu camí.

La seua mare, el seu exemple, el seu model, ara estava enlloc o a un lloc millor on tots tard o d'hora hi acudirem.

Ferran em somriu i s'alça.

CARLA ARDID LÓPEZ
2n Batxiller Humanístic.

JOANOT

2011-03-21T13:04:00.000-07:00

Què li ha pogut ocórrer a Joanot aquest matí?, Què passava pel seu cap?. Un home tan gran, amb una mentalitat tan forta, incapaç de ser vençut. Proprietari de cases, baixos, cotxes…. Tindria a veure amb el nou treball de la seua dona? Cal recordar que Joanot era un poquet masclista, cosa que podria causar-li gelosia ¿podria ser això? Pensem que no!.
- Joanot, portes mala cara durant tot el dia, ocorre alguna cosa?
- Si ocorre i molt, però crec que tu no entendràs el que passa Jaume
- A vore digues i et diré coses, però crec que sé per on vas.
- Carmen, la meua dona, ha sigut ascendida a gerent. Jo hauria d’alegrar-me, però això significa que tindrà mes sou que jo, que treballarà menys hores que jo, portarà més diners a casa. Em produirà malson, desconfiança, vergonya, no em considere ja cap de família però ni gens ni mica, estaré en boca de tots en el bar, però ¿ tu saps què significa que la teua dona siga més que tu? ¿una dona? Això no s’ha vist mai...
Jaume talla de colp el Joanot
- Joanot, para, para, això que estic escoltant és veritat, fins a quin punt arriba el teu masclisme, més estàs dient que la cara que portes tot el matí, el motiu pel qual no has esmorzat i les ulleres que portes és perquè la teua dona cobra més sou que tu? Et conec de fa molt de temps i sé com eres però això és….
- Estàs escoltant el que dius, veus com no entens res, ets una persona titella depens d´una dona i això no pot ocórrer-me a mi, sota cap concepte.
Joanot ix del oficina, tots queden sorpresos pel seua comportament, però creuen que està de broma que ho oblidarà. Jaume es queda pensatiu, bocabadat, intueix una tragèdia.
A l’endemà Joanot no acudeix a l’oficina, ningú no es sorprén excepte Jaume, ell sabia que això era extrany. Després de la jornada les sospites de Jaume eren certes Joanot era mort en el sòtol del seu pis. Quina tragèdia!

Emilio Cintero

2n Batxiller Ciències

SERGI ESCRIVÀ

2011-03-21T12:48:00.000-07:00

No hi havia manera de consolar el Sergi Escrivà. Encara plorava i continuava sense creure el que havia ocorregut eixe matí. Li dic que si anem a fer-nos- en una, però ell em diu que no li ve de gust. En una reflexió en veu alta, el Sergi començava a descriure la situació viscuda d’eixe maleït matí:

-Sempre havia tingut la sensació que eixe veí meu no era de fiar. La seua mirada freda feia sospitar d’ell i la meua dona i jo ja n’havíem parlat més d’una vegada. Però mai vaig sospitar que podria arribar a fer una cosa com aquesta. Abans d’anar a treballar aquest matí vaig besar la meua dona. Mai pensaria que eixe seria el nostre últim bes.

Diu que quan va arribar a l’hora de dinar i va vore tots els cotxes de policia la seua ment es va centrar directament en el seu veí.

-Vaig entrar corrent i vaig pujar les escales de tres en tres. Quan vaig entrar a ma casa hi vaig vore eixa imatge... eixa imatge que mai oblidaré, la de la meua dona morta amb un colp al cap i amb tots els policies al voltant del seu cos encara calent.

El Sergi parà de parlar i les llàgrimes començaren a sortir dels seus ulls. Tanmateix, tot demostrant la seua força, continua contant-me les sensacions que va tindre quan va escoltar als policies anomenar el seu veí com a culpable de l’assassinat.

-No sé per què no vam dir res a la policia abans d’açò. Sabíem que eixe home amagava alguna cosa...
Li dic que com que no hi tenien proves, no podien haver acusat el seu veí de res. Tanmateix, el seu sentiment de culpabilitat era prou gran i sens dubte el succés d’eixa matinada marcaria un abans i un després a la vida d’un home que abans d’anar-se’n va prometre venjança.

Sergio Checa Barbero

2n Batxiller Humanístic

Col·legi Pío XII

2011-03-21T12:34:00.000-07:00

XAVI AGULLÓ

L’última volta que parlí amb Xavi estava molt il·lusionat. Feia uns mesos que havia partit a l’Índia per fer treballs d’ajuda humanitària, col·laborant amb un hospital del sud-est del país. Em va trucar dient-me que estaven fent importants progressos a l’hora de proporcionar assistència sanitària a zones totalment ruralitzades. Deia que era una tasca complicada, que no tenien els mitjans necessaris, que hi havia molta feina per fer... però no perdien l’esperança. Jo em vaig limitar a dir-li que ací el trobàvem a faltar, i en saber que tornaria en dues setmanes no ho vaig dubtar i aní decidit a casa seua.

Estiguí una bona estona trucant a sa casa, però ningú em va obrir. Vaig pensar-ho detingudament. Feia mes i mig que havia parlat amb ell, hauria d’haver tornat feia ja un temps, i Xavi no era d’aquells que sortien aviat. Alguna cosa passava. En baixar les escales i arribar al portal, m’adoní d’un xicotet detall, potser imperceptible per a la resta de veïns però, quasi sense voler-ho, els meus ulls es van centrar en un paper que sobresortia d’una de les bústies. El primer que vaig pensar fou: “Maleïda publicitat...!” però quan me’n vaig apropar per sortir al carrer, vaig poder llegir clarament: “Xavi Agulló, pta 5” Ràpidament m’apropí a la bústia i en traure el paper em vaig trobar una fotografia. Es tractava d’una xiqueta, d’uns cinc anys i amb trets orientals, potser hindús. A l’altra cara hi havia un text escrit, que vaig endevinar de seguida que era de Xavi per la seua il·legible lletra de metge. La carta deia així:

“Estimat amic, faig aquesta carta amb la seguretat que tornaràs per a cercar-me, però ja no hi estaré. No patisques, estic bé. És curiós com un sol instant, una sola mirada, un sol gest pot canviar la resta de la teua vida, i des d’aleshores saps que res tornarà a ser com abans. I no penses que ho dic amb tristesa, tot el contrari. Ací he trobat allò que anava buscant, allò que tothom cerca en la seua vida. No parle de dones, plaers, diners... Parle d’ells, dels seus somriures,de les seues rialles, dels seus agraïments. Espere de debó, amic, que trobes allò que et faça feliç. Una abraçada de tot cor.”

Eixes foren les darreres notícies que tinguí del meu amic Xavi, i és curiós que, tot i que sabia que no el tornaria a veure, vaig eixir del portal segur que aquelles eren unes molt bones notícies.

Jorge Martín 1r Batxillerat

ANTONI ALCOCER

Antoni Alcocer agafà el got de conyac que es trobava a la taula del saló i es va asseure al sofà, enfront meu. Volia ensenyar-me alguna cosa perquè començà a regirar dins la butxaca de la seua americana amb impaciència sobtada. Desdoblegà la foto que hi va traure i la posà damunt la taula. Era ell, un jove d’ uns trenta anys.

-Vols un cigarret, Lluís?- agafà l’encenedor i ell se’n va encendre un.

Li vaig rebutjar l’oferiment, com sempre. Agafà la fotografia i unes llàgrimes començaren a relliscar per les seues galtes. Em vaig inquietar naturalment, mai l’havia vist així.

-Per què ha passat el temps i jo no me n’he adonat? Treballant fins a ben entrada la nit a l’empresa, discutint amb uns, rient amb altres; fumant; esmorzant, dinant, sopant amb els companys o amb els caps; fumant; barallant-me amb el banquer que no vol donar-me el crèdit; escoltant els nens per tota la casa jugant i jo sense jugar amb ells; discutint amb la Mercedes perquè el fill de puta del banquer no m’ha donat el crèdit per als mobles del nou pis i que ella no es pot estar sense eixe pis i que torne al banc a convéncer-lo; i altra vegada fumant; i els nens jugant i jo sense jugar amb ells...

Veia en els seus ulls una profunda tristesa i cert penediment.

-I ara què, Lluís? Els xiquets ja no juguen, clar si ja són majors..., la Merceditas s’ha compromès, la Fani que ha començat la carrera de professora i el Toni que vol ser futbolista... I jo què, Lluís? Fumant com un descosit i veient com actua eixe maleït, el més gran dels meus enemics, ni el fill de puta del banquer n’ és tant d’enemic com aquest... I és ràpid, silenciós, actua contínuament i jo sense adonar-me de la seua presència, del seu pas...

Jo el mirava sense comprendre’l.

-Odie tant el jove de la foto, Lluís, perquè si ell s’haguera enfrontat amb valentia podria haver jugat amb els meus fills... Podria haver gaudit més d’ells, haver-los vist créixer tranquil·lament, sense estrès, sense preocupacions, deixant el tabac un minut i jugant, Lluís, jugant amb ells...

Ho vaig entendre tot en eixe moment. I com m’esperava va acabar dient:

-Vols un cigarret, Lluís?

Cristina Játiva Sáez 1r Batxillerat

En Pep es va aixecar del llit sobresaltat pel repiqueteig constant de les gotes de pluja a la finestra de la seua habitació. Tenia l’estranya sensació que havia dormit més de l’habitual. Mentre es vestia pensava en la inusual hora que era; mai no s’havia despertat un dissabte a les huit del matí. En acabar de fer-se el nus a les esportives, es quedà observant-les amb una mirada força picaresca. Li agradaven de debò, sobretot des d’aquell dia que una xica de classe li va fer un comentari adulador: "M’agraden les Reebok que portes". Potser ho deia perquè de veres li quedaven bé, o perquè li agradaven per a ella, o potser només era un comentari d’aquells que es fan per tal de quedar bé, potser...

Mentre es pentinava li va distraure la música que tocaven les bandes valencianes del Casino Musical. En Pep se’l coneixia ben bé; tot i creuar el carrer arribava a ca sa tia i, al costat, es trobava el centre musical. Havia perdut el compte de les vegades que havia estat en aquell lloc. Coneixia a tothom, segurament perquè el seu avi gaudia de molt prestigi. En Samuel era conegut per tot arreu per la seua gran vocació musical. Amb nou anys va fer l’ull a una placa commemorativa que li van regalar i que posava: "A Samuel Chasán Fenoll: una vida sencera dedicada a l’estudi del saxòfon". En Pep entrà a l’ascensor i mentre baixava s’assegurava que tenia prou diners per comprar el pa. Creuà el carrer Cuenca Tramolleres i avançà tot recte. Es va creuar una banda musical. "València és una ciutat de músics", solia dir el seu avi amb un somriure d’orella a orella.

Quan era tornant cap a casa amb una barra de pa sota el braç, passà per davant del Casino i no va poder evitar recordar... Una nit, fa molts anys, anà al centre per veure actuar a en Samuel. Quan era a la porta, el trobà en un racó fosc amb un gest i amb una mirada evidentment trista per la recent mort de l’àvia. En adonar-se de la seua presència, va fer un gest d’alegria i el va invitar a pujar-se a les seues cames. En Pep recordava que no parava d’acariciar-lo i de repetir quant l’estimava, alhora. Cinc minuts més tard, abans de començar l’audició, el va escoltar com murmurava: "Ahhh, solamente cambiamos cuando estamos al borde del precipicio". Quasi de forma instantània, un calfred va recórrer la seua esquena. Una vegada a casa, els seus pares desdejunaven i sense pensar-s’ho els va fer un bes a cadascun...

José Franco 1r Batxillerat

CARLES SALVADOR

Carles Salvador, més conegut la setmana passada com el jove de l’aparició estel·lar, em conta la seua tràgica i fabulosa història de la fama.

Carles estava en un programa molt famós de televisió assistint com a públic quan el presentador va donar-li l’oportunitat de la seua vida per a deixar de ser un desconegut i convertir-se en un personatge de la televisió. Jo li pregunte si no se sentia nerviós, i ell em respon que va fer-ho de colp i volta i que voldria retrocedir en el temps per a no sofrir el que està sofrint ara. L’escolte sense entendre el to tràgic de la seua veu, ja que un dels seus somnis era convertir-se en un personatge famós, amb diners i sense treballar durament, simplement vivint del conte.

Carles continua amb la seua història dient que quan va acabar el programa li van oferir una sèrie d’actuacions que no va poder negar per la pressió dels diners que li donaven per cadascuna d’aquestes. Al principi feia goig veure’l en les seues aparicions, criticava i defenia a altres que després no li parlaven fora d’aquest teatre anomenat televisió. Va desfer-se de tot allò que li feia ser una persona del carrer, va deixar el seu treball en el restaurant, va enfadar-se amb els seus amics i familiars perquè volien baixar-li els peus a terra, es va comprar una casa i un cotxe, i va malgastar diners a forfollons. "Em sentia poderós i ambiciós". Carles s’atura en el seu relat i canvia l’expressió del seu rostre. "He aprés la lliçó, la fama és efímera". De sobte va deixar d’agradar al públic perquè hi havia un altre en el seu lloc que ho feia millor, va perdre els seus nous i falsos amics, tots els diners i, finalment, l’embenat dels ulls que no li deixava veure el tipus de persona en qui s’havia convertit.

Ara Carles intenta recuperar el que va perdre per voler ser qui no era, perquè la televisió és teatre i mentides que serveixen per a entretenir. "Moltes vegades ens oblidem que la fama hauria de pertànyer a les persones que col·laboren amb la seua originalitat al progrés de la humanitat i que la fama, hui en dia, amb totes les oportunitats que ofereixen els mitjans de comunicació no és fama, sinó segons de glòria o de vergonya."

Andrea 1r Batxillerat

EM TROBAVA ENMIG d'aquella olor que em recordava la meua infantesa. Potser estava en la séquia amb aquell xiquet anglés que acabava d’instal·lar-se al poble. De fons, la brossa cremant-se i milers d’espurnes omplint una voreta del camp. Seia en un banc del metro mentre aquest record va aturar l’acció d’alçar-me i abandonar el vagó. Però una veu semblant a la de Josep Fonalleras em féu reaccionar. De sobte, vaig botar i comencí a caminar. Aquell dia el terra estava ple de diaris. El meu amic Josep, a qui vaig tindre l’oportunitat de conéixer quan residia a Girona després de cursar els estudis de cinema, se sentia també atret per l’escriptura. Recorde els caps de setmana, les estones de rialles i les vesprades al Montjuïc. Sovint llegia com una mena de papers, de contes d’homes, cadascú amb les seues històries. Per aquell temps visitàvem uns editors a Barcelona i passàvem uns dies a casa dels meus oncles. Ell estimava passejar per la platja i sentir la sorra en caminar i alçar-la amb els peus... Acostumava a dur en la seua motxilla algun exemplar de Riba... A mesura que pujava les escales del metro amb dificultat (aquell lloc estava ple de gom a gom), trobí un cartell immens, a tot color. Una nova pel·lícula, no recorde ara el títol. Segur que es tractava d’una superproducció de Hollywood (com deia Fonalleras, una manera de mostrar al públic com evolucionava la gran indústria dels ordinadors). Era una d'aquestes pel·lícules el final de la qual ja es desxifra en els deu primers minuts. Aquella vesprada, en arribar a casa, vaig telefonar i el “clic” dels botons era diferent. Continuava prement les tecles quan ell despenjà. Llach sonava lluny. Aquell silenci i un petit sospir confirmaren que l' havien contractat. Una setmana després érem a la sala quatre del cinema. Vèiem la superproducció de Hollywood. L’empresa on treballàvem tancà per robatori.

Irene Guerrero Aleixandre 1r Batxillerat

APARENCES

Heikki Martínez Seppanen és una persona d’allò més convencional. Això és el que totes les persones diuen només conéixer-lo i també jo ho pensava. L’única cosa que em va cridar la atenció fou el seu nom, d’aquells que costen de memoritzar però que una vegada la ment els reté són difícils d’oblidar. De pare finlandés i mare espanyola, mai li havia agradat que li preguntaren a quin poble se sentia pertànyer, cada vegada que algú ho feia li envaïa una estranya sensació. De menut havia viscut a Finlàndia, però no li agradava la forma de ser d’aquella gent, tan puntuals i freds, massa correctes. Tampoc li agradava la manera de ser dels espanyols, tan càlids com sorollosos. Semblava que qualsevol acte s’hagués de convertir necessàriament en una celebració. Amb la influencia de cultures totalment oposades, Heikki no n’havia trobat cap que s’ajustara a la seua mida i potser per això havia decidit feia molt de temps ocultar la seua personalitat. Aparentment era un professor de biologia amb la seua dona i els seus fills, als quals volia profundament, que escrivia i tocava el violí en el seu temps lliure. Es comportava com un ciutadà convencional i intentava passar desapercebut: prenia cafè amb els companys, de vegades veia partits de futbol i feia acudits enginyosos. Realment odiava aquells comportaments de la gent, però els adoptava com a seus i només es mostrava tal i com era amb els seus fills. Potser tenia l’esperança que encara no estigueren contaminats o que no arribaren a ser com la resta de la gent.

Jo sempre vaig intuir un raig de misteri en els seus ulls, un misteri atractiu que m'encisava fins i tot després del nostre casament. Però... van nàixer els nens. Sempre intentant fer que pensaren per sí mateixos, lliurement, cosa que potser ells encara no entenien. En canvi, amb mi actuava com amb la resta del món i mai sabré per què, segurament em considerava ja insalvable. I jo me’n vaig adonar de tot allò quan vaig llegir els seus escrits, pàgines que parlaven d’un home que jo mai no havia conegut.

Irene Blasco 1r Batxillerat

LA IAIA

Un dia qualsevol vaig dir a la meua iaia que m’agradaria que em contara una història d'aquelles que ella conta, de la seua joventut. La meua iaia va deixar de fer el dinar i es va seure amb mi al sofà. Va començar com sempre, dient que les coses que passaven abans ja no són com ara, que abans eren altres temps... Em va contar la seua innocent història d’amor.

La meua iaia és la major d’onze germans. No va tindre opció a uns estudis, tan sols va anar al col·legi fins als quinze anys, quan va començar a treballar en una botiga venent regals. “Havia de guanyar diners per ajudar els meus pares!”. Una xicoteta part del salari era per a ella, per a comprar-se coses o per a anar al cine, perquè com diu ella “en aquella època no hi havia moltes coses que fer”. Un dia regalà una entrada de futbol al seu pare pel seu aniversari. Els dos junts passaren una vesprada molt divertida. “No m’imaginava que aquella vesprada de diumenge el coneixeria”. Quan va acabar el partit i van eixir del camp, els jugadors estaven allí signant autògrafs. Amb timidesa s'hi van acostar i els van saludar. Ràpidament s’adonà d’una mirada molt especial... Una mirada que...

Un temps després sopava en el bar de sempre amb les seues amigues de sempre i... allí es trobava aquell jugador de futbol mirant-la d’aquella manera tan especial. Passaren uns segons interminables fins que es va acostar a ella i a les seues amigues, les va saludar. Començaren a parlar i a fer bromes. Ella no es fiava massa “Saps? Deien que eren joves que sempre estaven de festa i amb diferents acompanyants...” Però ell... s’assabentà on treballava i la sorprenia contínuament amb xicotets regals. Començaren la seua especial història d’amor fins que... Ell és el meu iaio.

África Carrasco 1r Batxillerat

JOAN MARÇAL

Avui és la primera vegada que veig Joan Marçal des de fa quasi un any. No l’havia vist després dels seu accident i em va impressionar el seu típic “com va tot, màquina?” amb aquell to alegre i feliç. Jo li pregunte per l’accident i com es troba, parlem una mica d’aquest tema però no vol continuar perquè “tenim tantes coses per contar que l’accident resulta intrascendent”. Així és el meu amic Joan i sempre ha sigut així. Jo no. Sóc una persona senzilla, amb un treball tranquil i sense necessitat d’aventura. Sempre he admirat en Joan i els seus viatges a l’estranger: Cuba, Canadà, la Xina… països molt diferents que trobe massa llunys ...

Anem junts al mateix café on anàvem durant molts anys per passar el temps. Sempre era allí on Joan començava el seu relat del viatge que havia fet i em donava un regal de vegades massa exòtic per a mi. Avui és diferent. Camine molt lentament pel carrer i tracte de mirar els ulls del meu company, necessite escoltar la història. “Ací estic com a ma casa” i comença aleshores amb el seu viatge per Àfrica. Amb una veu calmada i serena em relata el seu safari, com diu ell, que va acabar de sobte al Marroc quan el cotxe on viatjava va topar amb un altre vehicle i com va perdre el coneixement. Joan es va despertar a una habitació bruta i una suor va recórrer el seu cos quan es va adonar que no podia moure les cames, va ser el moment més dur del viatge. Tres mesos a Rabat sense cap contacte amb els amics i els efectes de l’accident no van debilitar el meu amic. De fet, ell mateix diu que tenia més forces per recuperar-se ben aviat i tornar a Girona. Ara li pregunte què farà i admire el seu coratge quan afirma “Tornaré a Àfrica per concloure el meu viatge!”. Sense cap dubte, la cadira de rodes no ha acabat amb l’esperit d’aventura de Joan Marçal.

Víctor González 2n Batxillerat

SALVA FERRER

Cau la tarda i arriba la foscor. Plou a la ciutat. Passege sol, amb l’única companyia de les gotes d’aigua, mullant-me la nova muda, i les llums dels fanals. És d’aquesta manera com conec Salva Ferrer: assegut en un banc, submergit en els seus pensaments i amb l’ànima en pena.

Salva és d’Alcoi però viu ací, a València. De sobte em pregunta quina és la raó per què estic tan solitari. "Necessite un fil per a poder pensar". Sense temps per a preguntar-li, ell comença a parlar sobre allò que porta dins del cor. Gràcia Claramunt, la seua dona des de feia tres anys, l’enganya amb un altra persona... amb...

- Sospitava que alguna cosa anava malament, però mai em podia imaginar que ella em trairia d’aquesta manera. Tot començà arran d’una discussió que no puc recordar. Ja sé que tots els problemes de parella són per discussions, no et penses que sóc un estrany en aquests temes. El problema de tot açò és el motiu de la baralla... Definitivament, no entenc a les dones, t’ho confesse. Gràcia s’enfadà amb mi una nit de març. Havíem organitzat una trobada d’amics per passejar pel centre de la ciutat. El fet és que als meus amics sempre els ha agradat que jo festejara amb Gràcia i en moltes ocasions m’acompanyava amb tots ells... però aquell dia no li vaig dir res. Quin motiu més absurd, no creus? El destí va fer possible aquest final. Coincidírem i... les vaig veure. Juntes, besant-se... No vaig poder reaccionar i, des d’aleshores, ja no sóc el mateix.

La seua desgràcia, l’ambient fosc i, alhora, calmat pel silenci de la pluja i la meua orientació m’anima a fer-ho. Quan comença a plorar per tot allò que m’havia confessat, el bese amb tanta força i passió com mai en la vida.

Santiago Ferri 2n batxillerat

CARLES

Recorde el dia que Carles m’explicava com se sentí quan l’ingressaren a l’hospital, després de l’accident que li podia haver costat la vida. Jo li deia que encara era jove i no s’havia de preocupar tant per aquell moment, però ell em deia: "Més jove era la xiqueta que estigué al meu costat". No li vaig contestar, mai no he estat tan a prop de la mort, potser tot és qüestió de sort.

- Després del colp a l’altura del fetge, no podia imaginar com una part del meu cos, de la qual mai no havia sentit parlar, podia haver-me causat la mort. Recorde com vaig tractar d’agafar el xiquet que m’ havia donat el colp, fou inútil. Vaig caure enmig del pati de l’escola. Quan vaig obrir els ulls, ja havien cridat la meua família i estaven preparats per portar-me a l’hospital. Quan hi arribàrem, vaig perdre el coneixement de nou.

El despullaren."Feia fred dins la sala i sentia la veu d’un home". El metge li preguntava coses tractant que no es dormís. "Això em va dir una infermera". Després d’urgències el portaren a intensius.

- En obrir els ulls una infermera dient-me si volia pixar en un tub de cristall. Gairebé no em podia moure i sense pensar-ho vaig dir-li que no. No et rigues. Vaig haver-me d’aguantar fins que no vaig poder més. La resta de dia fou tranquil, no podia rebre visites, sols els meus pares i una amiga a través d’una finestra. Aquella nit era l’última en la cambra d’ intensius i encara no sabia què m’havia passat. Em vaig dormir. Ben entrada la nit, un soroll a la cambra em despertà. Un grup de metges. Vaig tractar de mirar què hi passava. Una infermera posà un panell al davant. Entre crits vaig sentir només una paraula, adrenalina.

Carles em deia que a l’endemà ja a la nova habitació s’assabentà de la notícia. Una xiqueta havia mort a la nit per un colp d’un cavall a l’altura del fetge. Carles repetia i repetia... "Un colp a l’altura del fetge, un colp a l’altura del fetge...".

Carlos Rubio 2n Batxillerat

ANTONI RIBAS

2011-03-21T12:32:00.000-07:00

Antoni Ribas

A aquestes alçades de la lectura haureu comprovat que sols conte les apassionants històries que aquests hòmens m’han explicat, ara és l’hora que sapigueu qui sóc, en efecte, sóc Antoni Ribas.

He tractat d’amagar el meu relat per por a la narració, encara que no ho parega una història també és un argument, una successió de paraules, per descomptat, coordinades i coherents. Bo allò millor serà començar ja.
Vaig casar-me amb la més sensual i reixida de totes les dones, l’estimava per damunt de tot, però mai m’hauria adonat, ella no sentia el mateix, ni ho havia sentit mai.

Un bon dia va agafar la porta dient “ja esta bé de tantes mentides, ja no em fas falta, adéu.” No m’ho creia, de seguida vaig culpar-me, no sabia què havia fet perquè se n’anara.

La vaig buscar i rebuscar però res, no estava disposta a tornar-hi. Per què? No és just! Tot em recordava a la meva rosa apassionada, a la mentida d’aquest matrimoni: els carrers, la casa, la música... Plorar, ara l’únic que feia, no podia parar, de vegades pense que podria haver-me assecat, cada dia estava més afonat, sufocat, desganat, era horrible.
Però per fi la solució perfecta... paraula difícil de pronunciar però fàcil de pensar... el suïcidi, horrible veritat? Ho sé, però també inevitable. Disposat a fer-ho m’adrecí cap al garatge amb una corda a la mà però apunt de penjar-me: una llum, seguidament una granja d’animals i entre ells un cavall negre, brillant, majestuós, no sè per què però aquesta corser em va aturar, no l’havia vist mai, però m’encantava, deixí de plorar i vaig somriure. Sé que pot resultar absurd, però així va ser.
Cada vegada que ho pense, m'aborrone. Sempre he volgut amagar-ho em feia molta por, i no sols el fet de recordar-ho sinó escriure-la pot parèixer fàcil a la ment, però al full... Com començar? Com seguir? Com acabar? La veritat costa, i molt, però ara que he acabat la sensació d’haver-ho aconseguit sé que...és la millor de les sensacions.

Maria Cervera March
2º Batx Humanístic

L'HOME DE LA FINESTRA

2011-03-21T12:18:00.000-07:00

Tot va passar un dia de juliol a Madrid, feia una calor que no es podia suportar i va decidir apomar-se a la finestra perquè li acaronarà l'aire. En un colp d'aire va fer un sospir d'amor i es va enamorar.
-Com pot ser possible?- es repetia amb constància. Jo mai m'he enamorat de ningú-afegí
No podia oblidar aquell cabell negre llarg que havia vist per la vesprada aquell dia, intentà dormir, però li tornava al cap aquella dona, prima, rosa i bella que havia conegut per la finestra. Es posava trist ja que ella mai sabria que ell existeix, però es digué – He de fer fer alguna cosa, no puc deixar que aquest amor desaparega,
Van passar les vesprades plujoses al mes de juliol, plovia com mai no hi havia plogut i no podia obrir la finestra per poder veure-la.
Desprès d’unes setmanes, amb molt de desig, es ficà a la finestra i un cartell a la casa d’ella li va fer caure l’ànima els peus: -ES .
Pensava que allò havia sigut un somni, que no podia ser veritat, la dona dels seus somnis se n'anava i no tornaria mai a veure-la.
- Com et trobes, Jaume?-preguntà.
-Molt be Joan, vaig a comprar que no tinc res de menjar
-Doncs, estic esperant per ajudar Rosa amb la mudança que se'n va a altra ciutat per viure- vaja, pensà, es coneixen, com de petit és el món.
-Jaume va posar cara de sofriment i li va contestar, -Per què vol anar-se'n?
-Perquè durant tres anys va passar mirant per la seua finestra, esperant algun dia parlar amb tu, però tu no sabies ni que existia, avorrida de perdre el temps, marxa per sempre.
Jaume, no va poder vocalitzar ni dir cap paraula, tan sols va donar la volta, pensant com havia malgastat el seus dies, se sentia culpable de no adonar-se de no intuir, de no atrevir-se .
Com podia ser tan idiota- pensava ell mateix, havia perdut la dona dels seus somnis i tenia clar que mai trobaria una dona com aquella, ara ja era massa tard.

Estefanía Rubio.

2n Batxiller Humanístic

EMPRESONAT

2011-03-21T05:35:00.000-07:00

Em diu que ara ni tan sols ho hagués pensat, que no sap com se li va acudir fer una cosa així, que en la situació que es trobava estava desorientat.

Comença a explicar-m’ho com si tingués pressa i jo li dic que així no, que m’intertessen els detalls. Riu. Diu que té la sensació que li estic fent una entrevista però jo li assegure que no escriuré la seua història, que estiga tranquil. M’interessa més saber per què una persona íntegra pot acabar així.

- Ja m’agradaria saber què hagueres fet tu en el meu lloc.

Li dic que no se’n vaja per les rames, que em conte la història que tan intrigat m’havia deixat quan, per telèfon, m’havia dit que l’havien detingut per robatori i assetjament a menors i que volia parlar amb mi.

- Feia poc que m’havien despatxat del treball i, amb una dona malalta de càncer i dos fills menuts, no tenia cap ingrés, exceptuant el que cobrava de l’atur. Em desesperava i buscava feina com un xiquet que ha perdut sa mare al parc i la busca, però només troba les mares dels altres.

Gira el cap i el seu rostre adopta el gest d’un nen avergonyit que sap que el castigaran pel que ha fet. Li dic que continue contant, que no el jutjaré pels seus actes.

- Per no aconseguir treball m’identificava amb eixe xiquet perdut. I la situació a casa havia empitjorat: el tractament de la meua dona s’encaria però abans em moria jo que deixava que no el rebera. Estava al parc, desolat, i veia com els altres nens disfrutaven les llepolies que les seues mares els havien comprat, i jo encara seguia sense trobar la meua. De sobte, la gelosia s’apoderà de mi i vaig començar a furtar-los les llepolies perquè no trobava ma mare.

Comença a plorar avergonyit i em diu que sols volia que la seua família estigués bé, que en realitat no pretenia furtar res. El mire i li recorde que no el jutjaré. No diu res. Li comente que se’m fa estranya l’associació de sentiments que l’han dut a fer allò. Ell para de plorar i em pregunta novament què hauria fet jo en el seu cas. No ho sé realment.

CARLA FERRANDO CORDO. 1r Batx. B. IES Jaume II el Just

PERE BUENAVISTA

2011-03-21T04:04:00.000-07:00

Un dia d’ estiu de molta calor, Pere Buenavista em va contar el que li va succeir un dia en la carretera quan va creuar el carrer Buenavista. tota la seua vida la recordava com si fóra un somni en el qual existixes o no en qüestió d'uns minuts.
Tot va començar un dia d'estiu de 1993 en què Pere va estar tot el dia provant-se vestits per a la nit més especial, amb els seus amics i caps en el sopar d'empresa. La seua dona Maria va ser al final qui va posar el passador únic amb l'elecció del vestit blau turquesa.
Pere va començar a vestir-se quan es van fer les 9:30 de la nit. A les 10:00 va baixar de sa casa en direcció al bar 'El aguila' però de sobte un cotxe conduït per una banda d'adolescents alcohòlics va xocar contra ell, pare de dos fills i marit de Maria.
Això m’explicava Pere, -jo em vaig quedar en el sòl tirat i només veia un túnel fosc amb una llum blanca en l'infinit del món ,saps?.
En aquells moments a Pere se li va passar pel cap la seua frase 'La vida és un somni'.
Pero este no serà el meu final inesperat. En'arribar l'ambulància el van agafar de terra, els conductors suïcides es van pegar la fuga, i se'l van portar a l'hospital general la Fe.
Els metges van interrompre la mort, una mort que començava a tastar, i ara m’explicava per motivar-me al relat.
-Tots els dies done gràcies als metges, ells van aturar aquell malson, ells van interrompre la meua mort, te n’adones- insistia.
Però jo no vull trames, ni d’alegries ni de penes, no necessite narrar, necessite sentir, com un flaix.

Alejandro Cerdán
2n Batxiller Humanístic

Relats IES Rei En Jaume

2011-03-21T03:42:00.000-07:00

Aitana Comín

Aitana aparentava tenir menys anys dels que tenia. La vaig conèixer a Eivissa , estava plovent, ella anava pel carrer Jose Ribas en direcció a l’alberg on jo m’ostentava, va entrar. Curiosament preguntava per mi. Ens posàrem a parlar i em contà que vivia dos carrers més amunt i que la seua germana s’havia avançat i l’esperava allí.

-La meua germana té la mateixa edat que jo, som bessones, ella es la major. Fa dos anys tinguérem un accident . Estàvem a la platja les dos a l’aigua i una ona ens passà per damunt i ens enfonsà , vam perdre el coneixement i despertàrem a l’hospital de la ciutat, la meua germana estava bé però jo vaig entrar en un coma profund.

Aitana parlava apresa i tenia la mirada perduda. Continuà contant-me que fins que despertà del coma ,mentre estava a l’hospital, la seua germana la visitava tots els dies , li llavava el pèl , la maquillava, li posava perfums , li contava coses... ella la sentia de vegades, com un so de fons distorsionat. Moltes vegades li parlava en francés , la llengua de sa mare.

-En França va ser on ens comprarem aquell gos, Pepi . Anàvem tots els estius a visitar els iaios. Durant el coma vaig reviure molts moments de la meua infantessa. Com quan jugàvem al monopoli . La meua germana diu que no te estratègia, que caiga on caiga ho comprarà, que així gaudeixes més. Però mai acabàvem de jugar ja que ella quan passava mig hora deia, ja no vull continuar si continue potser vaja a pitjor i s’alçava. La meua germana és molt llesta, si vols després la cride i que te conte ella detalls del meu coma, coses que jo he oblidat.

-No cal.

La nostra conversa va estar interrompuda per una infermera que entrà preguntant per Aitana. Deia que s’havia distanciat del grup en l’excursió. Em digué que la disculpara si m’havia causat alguna molèstia que la pobre no estava gens bé des que la seua germana morí en aquell accident a la platja i que després de despertar del coma la ingressaren a l’hospital psiquiàtric que hi ha dos carrers més amunt.

_________________________

"Ja veus -li vaig contestar a Aníbal Yebra - Jo , que em vaig nomenar escriptor en contra dels arguments , i aquests ara , em regalen un final feliç . Jo que parlava de l'escriptor com un espectador de la realitat , els faig de celestina i torne a unir els seus destins . Si tot va bé , tindrem una reunió familiar ,Marçal Helena ens farà un pastís i tu ens llegiràs els teus poemes . " Vaig penjar el telèfon i vaig somriure , potser jo també estigués començant la partida .

August Ànger torna a mirar-se al mirall . Es sorprèn del reflex somrient que li retorna la seua imatge . Duu dies esperant aquest moment . Duu segles pensant que mai es realitzaria . Altre cop , comença la partida . Al seu cap bullen mil pensaments i imatges . La seua infantesa a Paris . Aquella adolescència solitària a Espanya , quan la seua mare va decidir començar una nova vida .

Imagina els seus fills a la platja . La reunió familiar amb l'avi inclòs . Moltes preguntes quedaven sense resposta ; Perquè Raül Francesc, marí mercant , mai havia arribat al seu port ? . Nerviós , torna a mirar les fotos dels seus pares a l'Hôtel Ville , de sa mare a l'escenari del Concert Mayol , i acuradament se les fica a la cartera .

-A la residència les Magnòlies per favor - li va dir al taxista - i va somriure .

Raül Francesc , que s'estava quedant cec , es mira de reüll a l'espill i somriu . Al seu cap bullen mil pensaments i imatges . Maria i ell als carrers de Paris . Maria i ell abraçats immortalitzats per Figareda . Maria a l'escenari del concert Mayol . Els comiats al port . Un amor en cada port . Imagina també una reunió familiar amb fill , nora i néts. Adéu a les magdalenes i a les tardes al pati de la residència . La infermera toca a la porta de la seua habitació , "Ja està ací la seua visita En Raül " .

És clar que no només volien els bombons - va pensar de sobte - i va somriure .

Mar Hernàndez

Més relats de l'IES Enric Valor

2011-03-20T14:59:00.000-07:00

INFORME DRA. BENLLOCH

Estefania Garcia. 2n de Bat.

- Observacions: embolic de cables

- Explicació: cap

Un día més per esborrar del calendari, em vaig despertar amb la intensa olor del café brollant. La rutina seria la protagonista del meu dia, o això pensava jo... Quan les faroles dels carrers encara brillaven, deixant el sol protagonitzant un paper secundari, em vaig dirigir a l’hospital on treballe si fa no fa des uns… quatre anys. Al meu caseller, no hi havia més que una columna d’informes de la qual, sense exagerar, no veies el final. De sobte, vaig sentir que algú cridava desesperadament al corredor. Vaig eixir corrent i em vaig trobar a l’entrada del quiròfan 1 de l’edifici de maternitat, el Dr. Ölsen, amb les mans empapades de sang i els seus ulls noruecs com a plats.

Sense preguntar res vaig entrar al quiròfan perquè suposava que una vida estava en perill. Tan sols vaig necessitar obrir la porta per adonar-me que el cas era més greu del que realment esperava. Com imaginar que una criatura podia haver nascut amb un embolic de cables dins del cap? Bocabadada és la paraula adequada per descriure la meua cara en aquell moment? No ho sé. Em faltava l’aire que necessitava per respirar i l’única estúpida explicació que trobava era que podia ser un robot. Una càmera oculta? Si en aquell moment algun psiquiatra procedent de la planta 4 de l’edifici m´haguera escoltat, ja tindria un peu dins del manicomi, per sort o desgracia encara continuava amb un menut al quiròfan. Vaig decidir aïllar-lo, ocultant el nadó de la premsa per evitar que la veu correra i l’hospital fóra “El show de Truman”. Realitzàrem totes les proves però no vam traure un resultat en clar. Què se n’anava de les nostres mans? Entre café i café vaig passar més d’una nit llegint llibres, però res…

Tres anys morta per un curtcircuit i encara continue preguntant-me si nosaltres no seríem els causant d’aquell estrany cas que continue estudiant. La tecnologia regnava en la casa de la família del menut, la tecnologia havia afectat el curs de l’embrió! …o no?

QUI O QUÈ SÓC?

Carlos Ruiz. 4t ESO. IES Enric Valor

Xavi era un xiquet diferent, especial i estrany des de menut. Els seus pares eren molt protectors, no tenia amics, però ell no entenia per què. La gent no l’acceptava però ell no es comportava de manera diferent a la resta de xiquets. A més, els pares actuaven com si aquesta manca de relació social no importara o com si ells no pugueren fer res per evitar-la. Però no es va plantejar seriosament aquest rebuig fins el seu setzé aniversari. Els seus companys de classe feien festes, anaven al cine o anaven a menjar a un restaurant per celebrar el seu aniversari, i estaven invitats tots els amics. Però Xavi mai havia estat invitat a cap, i a les seues festes solament estaven presents els seus pares, perquè, a més, aquestos no tenien relació amb la resta de la família. Xavi mai havia disfrutat dels avis, germans, cosins, oncles... I ara als seus setze anys, havia obert els ulls i el seu cap estava ple d’interrogants: Qui sóc? Per què no tinc amics ni més família que els meus pares? Són ells els culpables que siga rebutjat per tothom?

Aleshores, Xavi va començar a investigar sobre el seu passat, sobre els seus pares, avis... Primer va provar preguntant als seus pares, encara que no esperava rebre res. I així va ser, ells evitaren totes les seues qüestions. Després va buscar a Internet, però en escriure els seus cognoms només va trobar una notícia a la qual no va donar molta importància al principi. Aquesta parlava sobre l’intent d’una empresa de poder ressuscitar persones mortes però com a robots quasi idèntics als que un dia van perdre la vida. Però, per què aquesta notícia estava lligada al seus cognoms? Seria ell un robot? Aleshores, Xavi va insistir als seus pares sobre aquest tema, ells seguien ignorant-lo, fins que ell va amenaçar de suïcidar-se, si era un robot no moriria. En eixe moment el seu pare cridà:

-No ho faces! No ets un robot, ets l’últim humà de la Terra. Tota la resta som robots.

ELS COLONITZADORS

Flor Alvarez. 2n de Bat. IES Enric Valor

Em vaig alçar com tots els dies, en eixir de la cabanya la llum que entrava entre les palmeres cegà els meus ulls i un vent fresc m’ajuda a despertar. Com si fóra un dia corrent, la meua mare anà a conrear el camp i el major dels meus germans isqué a caçar mentre jo cuidava la resta dels germans. Cap al migdia eixírem de la cabanya espentats pels crits de la resta de la tribu, en preguntar que s’esdevenia, el cacic em va fer assabentar que els pescadors havien avistat la nau més gran vista fins aleshores i acte seguit, tots ens dirigírem cap a la platja. En aplegar veiérem aquell vaixell i contemplàrem paralitzats com baixaven d’ell homes amb cossos de metall luminós pujats a animals gegants i que conduïen rere seu bèsties ferotges que ens lladraven. Els pocs homes que no els adoraren caigueren presoners de les seues urpes, uns pals fets pels Déus que llançaven llampecs i trons. Ningú no hauria imaginat mai tot el que esdevindria amb aquesta visita “accidental”...

DÉIEM AHIR...

Adrià Sanchez. 1r de Bat. IES Enric Valor

Hola! em diuen Plató, escric aquest microrelat per a donar a conéixer les meues intencions de les teories. El nostre univers està format per dos tipus de món, el món sensible i el món intel·ligible. Tot ésser material està en continu canvi, aleshores qualsevol coneixement d'aquestos no és cert, solament és cert en el moment en què l'hem dit. Per això, el món sensible és el món marginat, perquè per a tindre un coneixement total, cal anar al món intel·ligible, el món on es coneix la realitat per mitjà de la raó. Tot allò que captem pels sentits són sols imatges, còpies de les Idees Supremes, la Idea de Bé. Per arribar al món de la realitat s’ha de tindre passió, Eros, perquè si ens conformem amb les percepcions i prou, no podrem jutjar amb certesa. Per arribar a la idea de bé caldria passar primer per les matemàtiques, que són les còpies més properes a la Idea. Després de conèixer bé les matemàtiques per arribar a la dialèctica, a la Idea de Bé caldrà anar fent un sèrie de preguntes i quan arribem a les contradiccions, aquestes són les idees supremes, la Idea de Justícia, la Idea de Bé, la Idea de Bellesa... Aleshores ja hem arribat al coneixement permanent, la realitat. En conclusió: de què em serveixen els sentits? per a recordar l'essència que deixa eixa idea. Doncs si ja conec el coneixement permanent, de què em serveixen els ulls? de res. Aleshores me'ls vaig arrancar. Però què idiota que estic! ara de què em serveix conéixer la Idea Suprema si no vaig a poder jutjar perquè no tinc ulls per a vore com actuen els altres, si correctament o no, i poder guiar-los al coneixement permanent. Açò va ser el final de la meua vida, tot el temps fent la meua teoria de coneixement, per a formar una vida plaentera i... mira com he acabat! sense els meus sentits i sense poder jutjar i formar una societat justa.

MIREIA ONÍRICA

Carles Tordera. 4t d’ESO. IES Enric Valor

Hi havia una vegada una xica anomenada Adis. Estava una nit en la discomòbil que havien instal·lat per les festes. De sobte, va veure un xic guapíssim que la va atraure ràpidament. Com conduïda per un corrent elèctric, anà a parlar amb ell sense poder-ho evitar. Li deien Tsaris i era un xic simpàtic, amb gran sentit de l'humor, atractiu fins a un punt desconcertant. Amb quina força ingent l’atreia! Li encantava aquell xic, el xic perfecte per a ella. Es feren amics i eixiren junts a moltes festes, i de tantes festes acabaren enamorant-se. Però Adis començà a sospitar perquè això d'un xic perfecte no existeix. Encara que ella continuà disfrutant d'ell, això no era cap somni, sinó la realitat. Fins que un dia estant esmorzant al bar, Adis notà que Tsaris feia una olor sospitosa, és que feia una olor a oli i a benzina impressionant. La xica li preguntà què passava, ell no digué res, s'alçà i se n'anà. Adis no comprenia el seu comportament. Per aquesta raó començà a espiar-lo. Descobrí que tots els dies es passava pel taller mecànic i després, per la gasolinera i això que no tenia ni cotxe ni moto. Des d’aquell dia Tsaris no telefonava, ni parlava amb Adis. Començà a sospitar que estava amb una altra xica, bé de la gasolinera, bé del taller mecanic o, potser, dels dos a la vegada. Per aquesta raó, Adis, trastornada, es presentà en ca Tsaris perquè li donara explicacions. Aleshores li contà la veritat: - No sóc humà, sóc robòtic. Tsaris es va fer la ratlla al mig, es va obrir el cap per la meitat i començà a llevar-se caragols i femelles. Ella es quedà al·lucinant i amb dolor sentí que sa mare li deia:

- Mireia! Què plores! Què estaves somiant?

LA DECISIÓ DE MERTIL

Vicent Blanch. 1r de Bat. IES Enric Valor

Això era una volta un jove que s’anomenava Mertil.Un bon dia, Mertil va quedar amb la seua xicota. Aquesta estava molt enutjada amb ell i va decidir acabar la relació. Mertil estava destrossat, no entenia perquè l’havia deixat i no parava de plorar. Per això, al dia següent va decidir trencar amb tot i fer una nova vida lluny del seu amor. Dies després va anar a l’aeroport. Volia volar cap al País de Foc, a l’altra banda del món i, d’aquesta manera oblidar el passat. Allà va comprar una casa molt xicoteta, feta amb palla amb els diners estalviats que havia guardat des de feia molt de temps. Tot i que en aquelles terres les coses eren molt més barates, no es va permetre molts luxos i per a desplaçar-se, es comprà una bicicleta.Tan sols una dia desprès de la seua arribada, van començar a escoltar-se notícies sobre un terratrèmol. Al País de Foc estaven molt acostumats a ells, però Mertil preveia que aquest no anava a ser tan suau com els altres. Els rumors es van complir i es va produir un terratrèmol, però com Mertil preveia, molt més fort que altres vegades. Mertil es va quedar sense casa i poc després va arribar un tsunami. Aquest va desfer tot el país i per suposat Mertil. Als pocs dies, van trobar Mertil però tenia la cara sense ulls ni boca. Tots pensaven que estava mort però va ser capaç de moure un braç. Ningú s’ho creia però era cert, estava viu. A l’hospital del País Groc, un país veí, se li va comunicar que no podien fer res per la seua cara. Aleshores va decidir anar-se’n de l’hospital i fer-se ell la seua pròpia cara. Decidí tornar a la seua terra. Quan arribà, va localitzar la seua estimada i li va contar tot el que l’havia succeït mímicament. La núvia el va perdonar. Planejaren reconstruir el seu rostre, el dissenyaren amb el Paint, van anar al cementeri i peça a peça robades van fer la seua nova cara. Així pogueren viure una nova vida junts. I conte contat...

JAUME

2011-03-20T14:40:00.000-07:00

Jaume estava destroçat. No sabia què fer, què dir, com actuar quan la seua dona el va abandonar, s’havia portat al seu fill, el que més estimava en aquest món.
-Com et trobes Jaume? Estàs bé?
-No puc entendre com l’Ermínia m’ha pogut fer això… no puc entendre res. Cada vegada que pense en tots els moments de felicitat que he compartit amb ella… no puc entendre. No puc entendre com pot emportar-se el meu fill! No puc entendre com el jutge l’ha donat la custodia a ella i a mi no! M’ofegue quan penso que el meu fill sols em recordarà com l’home que el visita els caps de setmana… Estic destroçat. Parlen i parlen del masclisme d’aquest país, però en quina posició s’ha quedat l’home en els assumptes del divorci? Jo et diré en quina posició, en la de perdedor! He perdut tot amic, he perdut tot…
-No et preocupes, almenys pots veure el teu fill, altres no poden dir això.
- Però no és just amic… Igualtat? Què igualtat? No trobe aquesta igualtat en cap moment, jo necessite veure el meu fill tots els dies! Ah! I després està el tema del pis, que com és clar el correspon a ella, el mateix que el meu cotxe… no és just amic, no és just…
Jaume no podia fer front a la manutenció, el treball es va veure perjudicat perquè necessitava el cotxe per poder anar-hi, estava deprimit molt deprimit. Vaig anar a la pensió on es trobava, entre amb la clau que em va donar i vaig veure la imatge que causa els meus malsons de totes les nits. Allí estava penjat de la gran làmpada de l’habitació, amb el seu cinturó. La suposada “igualtat” d’aquest país havia matat, havia assassinat un Home bo, que tan sols volia un poc de justícia.

Marta Aguilar Alfaro
2n Batxiller Humanístic

CARLOS HERNÁNDEZ

2011-03-20T14:39:00.000-07:00

Era un dia molt especial per a Carlos Hernández. Era l’últim dia que podia canviar el seu destí. Tenia 18 anys i la vida no l’havia afavorit. A l’àmbit familiar tenia problemes amb la seua mare, el seu pare i amb les seues 3 germanes. Ell era l’únic que cuidava a la seua germana menuda, les seues 2 germanes majors estaven tot el temps fora de casa. A l’àmbit acadèmic també tenia problemes, estava en 2n batxillerat i els seus problemes li ocupaven massa temps i com a conseqüència va suspendre algunes assignatures. Personalment estava destroçat. Per a ell els versos: “con una mano te dan y con la otra te quitan” y “poco a poco las falsas amistades se descubren” es van complir a la perfecció. Feia anys que no tenia una relació sentimental( amb l’excepció d’un amor adolescent que no va arribar a res, però encara tenia alguns sentiments per ella), però des de fa 6 mesos una companya de classe s’havia convertit en més que una companya per a ell.
El problema era que ella ja tenia una relació amb un altre xic. Però a pesar d’això els seus sentiments no van canviar sinó que es van potenciar. Cada vegada l’estimava més però era un amor no correspost( perquè ella no sentia el mateix o perquè no s’havia adonat dels seus sentiments per la seua falta d’expressivitat) i amb el pas del temps l’amor va començar a anar acompanyat de patiment. El patiment és va potenciar tant que ell mateix va rebutjar i negar els seus sentiments cap a ella. Quant més rebutjava els seus sentiments més s’enfrontava a ells. És trobava amb ella en tots els llocs on anava,la biblioteca, el supermercat, el parc, etc. El destí els ajuntava però el mateix destí els mantenia lluny i provocant-li patiment. Cada matí és preguntava a ell mateix si li confessava el seu amor i s’arriscava a perdre la seua amistat o és mantenia patint en silenci.
La resposta definitiva a eixa pregunta es produiria en un viatge a Madrid a què aniria tota la classe i els 2 personatges principals d’aquesta història. En eixa ciutat canviaria el seu destí.

CATALIN RAZVAN VOICILA
2n Batxiller Humanístic

UN ACCIDENT POT CANVIAR LA TEUA VIDA

2011-03-20T14:37:00.000-07:00

Em vaig despertar. Sentia un dolor fort en el cap i tenia ferides per tot el cos. De sobte vaig veure una senyora vestida de negre i plorant-me. Jo no la vaig reconèixer però ni a ella ni a ningú que estava present en eixa habitació de l’hospital.
Totes aquestes persones s’emocionaren quan jo vaig despertar però la senyora seguia plorant. Començaren a preguntar-me que si em recordava de alguna cosa en concret i jo vaig respondre que no. Fins i tot no sabia ni com m’anomenava. Era una situació un poc incòmoda perquè totes aquestes persones estaven feliços per veure’m a mi i jo no sentia cap sentiment per ells.
Es varen espantar i començàrem a explicar-me el que m’havia passat. Segons ells, jo anava amb la meua novia amb la moto quan xocàrem amb un cotxe. Ella s’havia mort i la senyora de negre era la seua mare, la meua suposada sogra.
Al dia següent, em donaren l’alta i vaig anar a la casa de la meua mare. Jo estava molt incòmode perquè em sentia com un desconegut. La meua mare estava molt feliç per haver tornat a casa però jo no sentia el mateix.
Finalment vaig decidir anar-me i viure la meua vida en una altra ciutat.
No us desitge aquesta situació, la de no recordar res i no sentir cap sentiment per la que era, la meua família.

ADRIAN HORTELANO
2n Batxiller Humanístic

FRANCESC LLOPIS

2011-03-20T14:35:00.000-07:00

Francesc Llopis es va despertar, tombat, a un llit. Va mirar per tot arreu, i va deduir que estava a un hospital : molts llits, infermeres, tossits, vendes, etc. Però no era un hospital modern, net, organitzat i, per descomptat, esterilitzat, pareixia un hospital precari, tercermundista. Va mirar al seu cos, es tocava i mirava tot, la cara, els braços, el pit... tot bé, però, espera, una cama, i l’altra? On esta? On estic? Qui sóc? No recorde res!.
En aquell moment, va aparèixer un home, vestit com un retor. Se li va apropar i li va dir:
- Bon dia! Per fi es desperta! Portava setmanes així. Com està, es troba bé?
- Si, però què m’ha passat?
- El seu comboi va ser atacat per les forces rebels, no se’n recorda? Va ser l’únic supervivent. Soc el pare Secundí –li va apropar la mà- , i Vostè?
- No sé.
- Com? – va agafar una borsa i va agafar un carnet- Vostè és Francesc Llopis, periodista de guerra destinat ací, a Serra Lleona.
- ... – Francesc no entenia res-.
- No se’n recorda, bé. – va pensar i es disposà a parlar- El vam trobar a una carretera, al sud de Kailahun, els rebels atacaren el comboi, al seu vehicle va explotar una mina antitancs, a la resta els van disparar i, repetisc, vostè és l’únic supervivent, però amb un alt preu, la seva cama... Ah! Ací té les pertinències que vam recuperar. – li donà la borsa-.
- Gràcies, per tot. –El pare Secundí se n’anà

Va obrir la borsa, en la qual hi havia moltes coses: acreditacions, passaport, diners, una càmera trencada i una PDA, la va agafar, i l’encengué i , en un moment, recordà tot allò que havia oblidat. Francesc no va vindre sols per una notícia, o fotos impactants, va vindre per rescatar la seva muller Patricia, fotògrafa de guerra. Explorant un arxiu, va observar una imatge de Patricia morta, afusellada. Francesc va plorar, impotent, albirant el seu futur, sense cama i sense amor.

Preferia l’amnèsia.

FRANCISCO JAVIER GONZÁLEZ
2n Batxiller Ciències

CLARA PLANELS

2011-03-20T14:33:00.000-07:00

Clara, una dona simple, sempre contenta gràcies a dur una vida senzilla, casada i amb tres fills, una amiga de tota la vida, a qui fa molt que no veia.
Un matí la vaig trobar asseguda al portal de la meua casa. S’havia barallat amb el seu marit, i ella portava un ull blau, la vaig convidar a pujar a casa i perquè m’ho contara tot.
Encara que va pujar no va voler contar-me res, ens miràrem sense dir res, els nostres ulls es creuaren en una mirada còmplice on tots dos sabíem el que havia ocorregut ,però ningú s’atrevia a dir-ho. Milions de preguntes passaren pel meu pensament i sense poder evitar-ho,vaig preguntar: -Què passarà ara amb els xiquets?.La seua contestació va ser tant sols una llàgrima. Vaig anar a la cuina i vaig agafar dos gots plens de cafè, quant vaig tornar ,tenia un mocador a la mà i les galtes roges. Acostant-li el got li vaig dir:- pren-te’l ara que està calent, ella va obeir sense dir res i en acabar-se’l es va aixecar de la cadira i amb una veu purificada i un brill estrany als ulls em va dir: - No pense deixar que se’n surti amb la seua, com fa sempre, ja l’he suportat massa temps!- i va sortir de la casa donant un fort cop de porta.
Desprès tant sols vaig saber d’ella mitjançant la televisió, havia sofert l’atacament del seu exmarit, encara que hi havia una ordre d’allunyament. Vaig anar a visitar-la però per la seua seguretat i la dels seus fills s’havien mudat, el seu telèfon ja no era el mateix, no hi havia manera de saber res d’ella. Però el dia menys esperat una altra vegada havia pogut saber d’ella per la televisió, com una notícia més, comunicada sense cap sentiment, una notícia que sovinteja, una altra víctima de la violència de gènere.

EVA ALVAREZ CORONAS
2n Batxillerat Ciències

SOMNI O REALITAT?

2011-03-20T14:31:00.000-07:00

Somni o realitat?. Tantes voltes havia passat per l’hospital. La primera volta, el mateix que tantes altres, vaig estar amb ell. Era el primer infart d’un home de seixanta anys. Em vaig posar més nerviosa que ell, a més de per la situació, perquè li continuava el dolor després que el metge, hagués diagnosticat un simple refredat. El portàrem a l’hospital.
L’espera se’ns va fer eterna. No sabíem com reaccionar, ni què fer. Havia estat un dia normal com tants que havíem passat junts. Allò no podia ser real. Vaig pensar si seria la fi per a ell, no volia que allò passara, almenys fins que no s’acomiadara d´una persona més.
Es va estabilitzar, però va passar allí uns dies.
És clar, li prohibiren fumar, beure i menjar coses perjudicials. Feia cas quan volia. En un de tants infarts que va patir, va dir que havia vist els seus pares i que li havien dit que anara amb ells.
No tot era dolent, els moments que no era a l’hospital, eren de sol i mar. No hi havia minut de sol que se’ns escapara.
Recorríem tants i tants camps de tarongers. Recórrer aquestos paradisos de Sueca era el que més ens agradava als tres, i no ens feia falta ningú més.
Podíem passar hores així, junts sempre. En arribar a casa bevíem suc de taronja i menjàvem un arròs caldós o una paella.
Tants moments que hem estat junts, tantes coses que he aprés dels dos, que se’m fa impossible pensar que ara ja no el tinc .
No puc explicar-me per què el vaig haver de trobar jo. Allí després de vuit mesos al llit, després de l’últim infart que l’havia deixat immòbil i sense parla. Tantes voltes li havia dit que s´alçara de nou. Que havíem de tornar al sol. Tornar a la mar. Ell m’escoltava tot el que li contava de mi, i només podia somriure, però la majoria de voltes plorava per no poder alçar-se i vindre amb mi. Allí vaig haver de trobar al meu avi ja, sense vida.

TARA TENDERO EGEA
2n Batxiller Humanístic

PAU TORRES

2011-03-20T14:29:00.000-07:00

Vaig conèixer Pau als 20 anys d’edat però malgrat això, parlava com si en tinguera 20 més, allò que segurament tindria relació amb la seua història.
-Vaig arribar a Florència als sis anys d’edat, els meus pares van enamorar-se d’aquella ciutat quan van fer el seu primer viatge, tan sols festejaven un any- deia. Era juny de 1996. Els anys passaven i als 15 anys va tindre la seua primera novia Giovanna però la relació va ser efímera, eren molt joves.
-Vaig passar tres anys de la meua adolescència coneixent jovenetes bellíssimes. Pareixia com si el mateix Boticelli haguera estat pintant Venus per tota Florència. Fins el dia que vaig conèixer Sofia.- Va conèixer Sofia quan la primavera esclatava. Deia que tenia 18 anys quan en tornar de la biblioteca a l’entrada del Ponte della Santa Trinità, abans de creuar l’Arno, la casualitat va voler que els seus ulls es fixaran en una joveníssima dameta. –Era com de porcellana- deia –mai havia vist una bellesa com eixa. Els seus cabells d’or, la seua pell blanca, els ulls blaus, era perfecta.-

La va seguir amb la mirada i va adonar-se que vivia al seu costat. En arribar a casa va anar-se’n al llit però va ser impossible oblidar aquella xica que ara vivia en la seua ment. L’observava contínuament des de la finestra de l’habitació, tots els dies fins que un dia ella es va sentir observada. Al dia següent, per casualitat, es van trobar al mercat i ella li va dir que se sabia observada, que es deia Sofia i que abans que ella tornara a La Spezia li agradaria eixir amb ell. Pau va gravar eixes paraules i va anar-se’n a sa casa. El pànic no el va paralitzar, estava tan enamorat... I deixà passar el temps.
–Un dia em vaig alçar del llit, tot disposat a parlar-hi. Baixí ràpidament a la porta quan vaig veure que se n’anava, va dir-me adéu amb la mà i va desaparèixer.- Des de fa dos primaveres continua esperant-la, i seguirà fent-ho, per a dir-li que encara viu en la seua ment.

AMPARO GOMARIZ
2n Batxiller Humanístic

DOS DONES

2011-03-20T14:27:00.000-07:00

Marta em contava la seua història. Estàvem en l’hospital i ella s’estava morint. El càncer se li havia expandit per gran part del seu cos i els metges no podien fer res, espantós. Però es pitjor de tot és que no tenia ningú al seu costat, ningú hi havia anat a visitar-la des que va ingressar. Mentre parlàvem em contava la seua història i jo escoltava atentament i, li vaig preguntar per la seua família i amics.
- La meu vida ha sigut molt complicada. Quan complí trenta any em vaig veure com una persona més al món. La meua vida començà a no tindre sentit i aquell sentiment és convertí en una malaltia. Tenia por a no ser ningú. Tenia mols amics i una gran família però, ni tenia treball, la crisi havia afectat a la meua empresa, ni un company amb qui recórrer el meu camí. Em sentia buida i vaig voler canviar la meua vida, volia ser algú important, eixa persona que tot el món vol imitar i aspiren a ser. Però en lloc d’arribar a ser eixa persona, em vaig convertir en una persona horrible, i vaig acabar sent eixa classe de persona a qui tothom odia.
Eixe era el motiu pel què ara no tenia amics. Pobra dona, tota una vida insatisfeta. Fins als trenta anys se sentia buida i a partir dels trenta es va quedar sola. Ara quan estava morint-se i necessitava gent amb qui comptar, no hi havia ningú. Sentia pena per ella però em sentia satisfeta en pensar que jo estava en el llit del costat i cada dia venia algú a visitar-me.

ESTER NAVARRO
2N Batxiller Humanístic

RICHARD BENAVENT

2011-03-20T14:24:00.000-07:00

RICHARD BENAVENT NO PODIA creure la sort que va tindre aquella nit. La recorda com si encara estiguera allí: una nit fosca, sense gent al carrer, una nit on la humitat es clavava als ossos i fins la teua ombra et fa por i comences a caminar més i més ràpid fins que acabes quasi corrent.
Però Richard Benavent no corria per això, ell fugia. Fugia per haver vist el que mai un home ha de veure. Ell em comptava la història com si fóra un malson:
-Sents una sensació indescriptible, tant horrible que no reacciones com has de reaccionar - digué Benavent -Al principi vaig pensar a impedir-ho però quan varen traure les pistoles vaig restar paralitzat.
Tot això m’ho contava amb un gest a la cara d’horror i d’impotència i no és per a menys quan veus el que ell va veure. Observar una violació i no poder fer res perquè si no et maten a tu i a la dona de la qual estaven abusant pot deixar seqüeles per a tota la vida.
-Però, allò pitjor encara no hi havia començat. Quan per fi vaig reaccionar, decidí avisar la policia. Vaig eixir del meu amagatall i, encara no sé com no la vaig veure, vaig xafar una llauna que hi havia al sòl.
Va seguir contant-me que, amb aquell soroll, els violadors el varen descobrir. Aleshores, començà a córrer per tots els carrers perseguit per dos delinqüents carregats amb armes. Benavent va tindre molta sort, si es pot dir així.
Quan va arribar a un atzucac, deshabitat i pensava que estava perdut, va caure per una claveguera que, casualment, estava oberta. Els violadors armats no van caure i el maleïen mentre se n’anaven amb el cap de la banda, al racó on estava la dona.

-Jo, coix per la caiguda, vaig eixir amb moltes dificultats de les cloaques i vaig tocar a la porta més a prop que vaig veure i, amb la col·laboració dels veïns, vaig trucar a la policia.

En arribar van procedir al rescat de la dona i van agafar als dos còmplices. Però, desafortunadament, va fugir el cap de la banda.
Richard Benavent m’ho contava assegut en una cadira de la terrassa de sa casa amb el peu enguixat damunt d’un tamboret mentre que la seua dona feia el cafè.
Tal vegada sí que utilitzaré aquesta història
ELENA GARCÍA GRANDE
2n Batxiller Ciències

TARA

2011-03-18T19:38:00.000-07:00

-No s’hi podia fer res res, així que li ho vaig dir directament.

La Tara em contava que aquella xica, en saber que segurament moriria abans de dos mesos, no es va preocupar gens per lluitar contra el seu temps, per durar més, sinó per aprendre a tenir fe. Semblava insòlit però ella ho deia seriosament.

“Abans creia, però a l’institut, tothom em preguntava com podia creure’m totes les historietes de la Bíblia, com una pel·liculeta. Ho vaig analitzar i vaig trobar que tenien raó: religió, Déu, cristianisme, dogmes.. quelcom sense sentit. Però ara em veig en aquesta situació i, ja se sap, més val creure que anar a buscar-ho, preferisc fer-me un lloc al paradís, si n’hi ha, que no pas anar-me’n a l’infern de cap, amb la calor que farà, per incrèdula. Sap vosté que l’esperança és l’últim que es perd, doctora?” -De veritat, Carles, no sé com algú pot opinar sobre el que té sentit i el que no en té, dient aquestes bogeries. De pel·lícula, eh? Per això t’ho conte.

A la nit no podia dormir pensant en el propòsit de la dona. Imaginava que era tal la desesperació que tindria que s’hauria tornat boja però, cavil·lant, vaig pensar que la majoria hem sigut batejats, hem pres la comunió i, després, hem deixat de creure. Jo, definitivamente em negava a creure, però ella tenia una necessitat; per molt que havia conclòs que res no tenia sentit sobre el que era la major mentida per a uns o la veritat universal per a uns altres, volia creure que sí que hi havia quelcom i que no s’acaba tot en caure en el son etern. Ella no se n’adonava però realment no havia perdut la fe si, havent-la perduda, creia que podia tornar a creure. No sé si m’explique. Era admirable la força de voluntat i la devoció que tenia. Volia pensar que tot el que havia cregut alguna vegada no havia sigut en va, de la mateixa manera que l’enamorat està convençut que estarà per sempre amb qui estima, sense tindre cap certesa del que passarà, sense cap evidència, perquè la ciència no podrà mai teoritzar res al respecte. I, ocorre, és clar. L’amor no controla ni és controlat, però existeix i existirà sense planificar-lo. Espontàniament. L’actitud d’aquella xica vertaderament va fer que em plantejara en quina societat vivim, tan materialista. És irònic, però va ser ella qui va fer que em plantejara “on anirem en morir?” quan jo sempre havia pensat que d’això res de res. Quan et tocava, allà et quedaves.

-Potser -li dic finalment a Tara- creiem per costum i deixem de creure també per costum.

JÚLIA ENGUIX CERDÀ. 1r Batx. B. IES Jaume II el Just

SIMON GOLDBERG

2011-03-18T19:17:00.000-07:00

Deixava que se’m mullara l’abric mentre esperava l’autobús al carrer de Friedrichstrasse. Amb la mà esquerra comptava les monedes que em quedaven a la butxaca per poder pagar l’autobús: deu, trenta, cinquanta... A la ràdio havia sentit aquell matí que la pluja s’intensificaria al llarg del dia. Al meu cap s’anava reconstruint com un puzle la conversa que havia tingut amb la meua muller. Em demanava que vengués la meva ànima, aquella que m’havia acompanyat durant tants llargs anys arreu del país: el meu instrument.

Fou la vespra de Nadal quan, gràcies al meu primer treball a la tenda del ferreter i després d’haver estat sis mesos estalviant els diners, vaig aconseguir comprar-me’l. Un violoncel marca Cremona, dels més assequibles de l’època. En un principi la nostra relació no fou com jo l’esperava, a mi sempre m’havia atret la música però per desgràcia a casa no teníem diners per poder satisfer la meua curiositat musical. En tenir el cello entre les meues mans vaig sentir que hi estàvem fets l’un per l’altre, com si ja ens coneixérem, fou com un llarg dejavu que s’hi va quedar fins el dia que vam haver de vendre'l. Com ja t’havia dit, la meua dona hi va insistir molt. Després dels bombardejos dels últims dies, la ciutat s’havia tornat un lloc impossible on no podíem ni treballar per causa de la nostra condició. Portàvem unes setmanes sense diners perquè a mi m’havien fet fora després que descobriren que jo era jueu. Al principi el cap s’enfadà molt i decidí despatxar-me, encara que després se’n penedí i intentà compensar-me econòmicament. D’aquells diners ja no ens quedava res i ara m’havia de separar d’una part de mi i la protegia de la pluja amb un paraigües. No m’importava mullar-me però no volia que sofrís cap dany l’instrument, no perquè això li rebaixara el seu valor a la tenda de segona mà, sinó perquè des de sempre havia simbolitzat la meua ànima i ara més que mai necessitava protegir-la de la forta tempesta que s’acostava, encara que només ens quedaren uns pocs minuts d’estar junts.

NÚRIA MARCO MAGRANER. 1r Batx. B. IES Jaume II el Just

TOMÀS PEREDA

2011-03-18T14:36:00.000-07:00

Vaig trobar Tomàs Pereda assegut en un banc, mirant al buit, com si el seu cos i la seua ment s’hagueren separat. Ni el vent de la tardor que bufava fort i tombava a terra nombroses fulles seques, ni el soroll dels xiquets que jugaven al parc pareixia que l’immutaven.

Tenia els ulls oberts però no mirava. Li dic que si vol passejar una estona i no em contesta. S’alça i mou com si anara sol. Caminem un al costat de l’altre amb un silenci de cementeri.

La vida ha sigut dura amb ell. Fa uns mesos se n’anà la Roser després de passar d’hospital en hospital. La seua companya de joc l’havia deixat, però el sofriment quedava amb ell.

Vaig suposar que no hauria menjat i el vaig convidar a prendre un cafè amb llet. Asseguts al bar, ens mirem. Crec que sóc l’única persona que han vist els seus ulls en dies.

Tomàs Pereda havia arribat a l’extrem de confondre’s amb un d’aquells mobles de la xicoteta cafeteria del barri on tantes vegades havíem anat.

Li dic que, si vol, ens podríem veure tots els dies a l’hora del desdejuni per a parlar i fer una partideta i sols em contesta amb un no quasi imperceptible.

Passada una estona ens alcem i trau de la butxaca una carta tancada de l’interior d’un sobre engroguit pel pas dels anys i em diu que si el puc guardar durant un temps.

Tomàs havia passat la seua vida com tants homes, del treball a casa i poc més, però açò havia estat la seua felicitat. Era senzill i dels que ben bé podíem anomenar “ bona persona” tanmateix el destí l’havia traït. Tants mobles, tantes finestres que havia obert al món!

Va passar el temps i no ens tornàrem a trobar. Un matí descobrí el sobre que havia guardat en aquella butxaca oblidada i sense pensar-ho, la meua mà curiosa el va obrir. La nota sols contenia una frase:

“Done gràcies per tot el que he tingut i per tot el que m‘espera.”

JÚLIA HUERTAS LLEDÓ 1r. Batxillerat B. IES Jaume II el Just

MARTA PEIRÓ

2011-03-18T14:30:00.000-07:00

Marta Peiró sempre havia sigut riallera, divertida, d’eixes amigues que t’alegren les vesprades dels diumenges menjant pipes al futbol per passar l’estona, d’eixes que val la pena conéixer. Sempre va ser així fins que va decidir casar-se. Amb només dihuit anys va i diu que està enamorada i que es casa.

- Tu estàs boja? Et trobes bé? Amb dihuit anys, com has de deixar perdre tota la vida? Tens el cap al lloc? Que t’han menjat el cervell? Segur que ha sigut eixa sogra teua que et té ben lligada...

- No estic boja, sols estic enamorada i no vull separar-me mai d’ell. Per això vull casar-me i viure amb ell. Com es nota que no has estat mai enamorada així, que creus que no hi ha res millor, que tot et fa riure, que qualsevol cosa que sents, veus o dius et recorda el teu estimat, eixa persona que voldries tindre cada segon al teu costat, que no canviaries per res del món, que és per l’únic que vius... segur que tu eixe sentiment no l’has tingut mai! I a més...

- A més què? Hi ha alguna cosa més que no ens has contat? Estàs pensant en alguna altra bogeria? Estàs prenyada?

- El que passa és que no voleu entendre’m. Vosaltres esteu ací clavades en els estudis, en tindre una carrera. I l’amor què? Què no és important? On l’heu deixat? A més saps què? Que no us necessite, que jo sola puc amb tot el que em ve damunt. Deixeu de marejar-me i, millor, no cal ni que vingau a la boda, que no em feu falta, sols voleu el meu mal, perquè si no esteu d’acord amb què em case és que no voleu la meua felicitat...

Així ens va deixar, amb un pam de nassos. Però no patiu, que va recapacitar. Ens volia massa com per a perdre’ns per un xic que coneixia de feia dos mesos... Era massa còmica la situació perquè fóra certa. Per algun motiu la Marta va trobar eixe cap que havia perdut i va tornar a la realitat.

ARANTXA GIMENO SÁNCHEZ. 1r Batx. B. IES Jaume II el Just

EMPAR PALOMARES

2011-03-18T11:08:00.000-07:00

Uns segrestadors la reclogueren durant dos dies en un amagatall. Ara en feia cinc que havia eixit i, en contar-m’ho, plorava.

- És la pitjor experiència de la meua vida! Tornava a casa després d’un matí sencer al laboratori observant com reaccionaven les rates al nou medicament. Uns individus m’assaltaren per darrere i em pujaren a un cotxe. No podia defensar-me. Van ser uns vint minuts de viatge. Ignore on em dugueren perquè, amb una bena negra als ulls, no m’hi veia gens. No parlaven i estava tan nerviosa que pensava que no era real. Jo, víctima d’un segrest? Aquesta paraula m’espantava. Qui voldria retindre’m i per què? Una companya de classe amb qui no m’avenia gaire? No. Descartat! Era incapaç.

En arribar, caminàrem un poc, em feren seure amb les mans lligades i se n’anaren. Tancaren la porta i rodaren la clau. Volia moure’m, llevar-me la bena, alliberar les mans, però fou impossible. L’endemà vaig saber que eren dos homes perquè reconeixia dues veus diferents quan els preguntava qui els ho manava o què havia fet jo. Ells només m’ordenaven que callara, que arribat el moment ja m’assabentaria. Aquell moment arribà quan em preguntaren qui era. “Empar Palomares” – els vaig dir- i l’home de veu més greu digué que s’havien equivocat de persona. Comencí a plorar d’alegria però, a l’instant, una esgarrifança recorregué el meu cos. Ignorava què volien fer-me. Vaig suplicar que m’alliberaren i, després d’un debat entre ells, em pujaren novament al cotxe. Tota acovardida els pregava que no em maltractaren, que no havia vist res ni sabia qui eren. Al cap d’una estona em deslligaren, vaig eixir amb els ulls embenats i el cotxe s’allunyà. Ràpidament em vaig llevar la bena. Estava allà mateix on m’havien segrestat.

“Què has fet aquets dies?” –Em digueren, preocupades, les companyes de pis. Però vaig mentir. Tu ho podries escriure. Seria una bona història...

- Saps que no busque un argument, preferesc capturar l’instant, un detall. Imagina’t que has caigut a la casella 58 i que pots reiniciar el joc, com si hagueres tornat a nàixer – vaig dir mentre l’abraçava.

LOLA DELAMO PALOMARES. 1r Batx. B. IES Jaume II el Just.

Microrelats de l'IES Enric Valor de Picanya

2011-03-17T17:14:00.000-07:00

EL CURTCIRCUIT.

Ciara González. 2n de Bat.

Estressat pel treball acumulat. Sabia que l'ascens no havia sigut una bona idea. Sentia que el seu cap era una CPU d'ordinador i que prompte es produiria un curtcircuit. Després d'una dura jornada, anant a casa, rebé una telefonada dient-li que la seua dona havia sigut atropellada. Arribada a l’hospital. Estava molt greu, les costelles clavades als pulmons. Molt probable que morira.
Quan tornà a casa, quaranta-huit hores després, continuà amb el treball que li quedava per fer. En poques hores, altra trucada li comunicava que havia mort. Al dia següent, el seu enterrament. Quan tornà a casa , continuà amb el treball pensant que seria el millor per evadir-se. De sobte, sentí com en el seu cap es produïa una mena de curtcircuit. Tancà els ulls i en obrir-los, va veure que estava en un món tridimensional, fosc, sense persones ni cases ni parcs, ni natura, ni res. I els fills? Pensà que era un somni però en comprovar que no es despertava, desesperà, no podia creure que fóra veritat . Bruscament, li caigué el cap a terra, estava ple de cables!. Notava com la seua pell anava desapareixent i com les seues venes eren filsdaram per on l'electricitat corria. Decidí cercar una porta per poder eixir d'aqueix món, però no trobava res. La idea de no poder tornar a casa i vore la resta de la seua família i els seus companys de treball el van fer embogir. Desesperat, va seguir cercant i cercant, fins que arribà a una porta. Aquesta tenia una clau penjada al pom. Obrí la porta, trobà un forat negre. No sabia què ocorreria se el travessava, tornaria a casa? apareixeria en un lloc desconegut?... Era l’oportunitat per a poder fugir, ja que les altres parts del cos se li començaven a desenganxar del cos i a caure, como les fulles dels arbres. Temia que la seua fi fóra imminent. Prengué la decisió i travessà el forat negre… Agafà en les mans el Manifest Comunista de Marx i esperà llegint tranquil que la realitat …

2011-03-17T17:01:00.000-07:00

EL DESIG DE LA LLIBERTAT

Marta Díaz. 2n de Bat. IES Enric Valor Picanya

Clara Zetkin va nàixer en el ventre d'una pereta. Des de xicoteta, sense saber per què, havia viscut tota la seua vida presonera en una pereta menuda integrada en un fosc gegant mar, on Clareta tenia una visió dels éssers que vivien al voltant de la seua petita pereta manipulada per la foscor. De vegades, veia altres làmpades de llum que la impregnaven de desitjos d'intentar aconseguir eixa llum, però sempre era impossible aconseguir-la.

El dia 8 de març aparegué una ingent tempesta, que produí un fort corrent en el fons del mar que arrossegà la bombeta quilòmetres i quilòmetres, fins arribar a una escullera, on hi havia moltes més llampades de llum de les que ella coneixia. A les primeres clarors aparegueren uns poderosos rajos de llum que il·luminaven totes les roques fent que Klara poguera veure amb claredat tot al seu voltant, a més que explotara la pereta, la qual cosa provocà que isquera del seu captiveri i seguira el camí de llum fins arribar a la superfície on es va quedar impressionada amb el món real.

MALALTIA: REVOLUCIÓ INDUSTRIAL

Daniela Arteaga. 2n de Bat. IES Enric Valor

Tot va començar a l'any 1960, jo era una persona normal com totes, de fet tenia 20 anys i ja m'havia casat amb una dona molt bella però, treballant al camp, no tenia prou per donar-li tot el que es mereixia, ja que només tenia un vestit amb el qual passava molt de fred, estàvem esperant el nostre primer fill. Llavors jo vaig decidir que ens n’anàrem a la ciutat perquè en aquest moment tots se n’estaven anant i guanyaven més que jo.

Quan vaig arribar trobí una feina ràpidament: en una fàbrica. La fàbrica es dedicava a fer cotxes, llavors jo treballava en una cadena de muntatges, cada obrer tenia un ofici i la veritat és que tots semblaven massa cansats i amargats, però jo seguia amb el meu propòsit de fer feliç la meua dona. Però un dia vaig començar a notar que ja no m'agradava estar a casa i preferia anar a la taverna, que no aguantava els caps ... Per tant, em vaig preocupar a veure què els semblava als meus companys i vaig decidir buscar la raó. Primer, vaig mirar un diari a veure si em donava una resposta... i la vaig trobar: deia que la divisió del treball tornava la gent en una mena de robots, és a dir, que el cervell es partia en peces de muntatge com fils d’aram, cargols...que feien funcionar el cervell com un mecanisme de rellotge autòmata. A més, deia que els primers símptomes eren anar del treball a la taverna i després a casa, sense importar-te els seus familiars. Aleshores jo em vaig sentir identificat i decidí orbir-me el cap per tal de veure si era veritat i efectivament: van eixir moltes peces metàl·liques del meu “cervell” que més endavant aprofitarien per a la meua factoria per a fabricar els cotxes.

LA COMPLEXITAT DE LES COSES SENZILLES

Yolanda Cifre. 4t d’ESO. IES Enric Valor

Si Leonard Stain haguera volgut, hauria pogut tenir-ho tot. Des d’un cotxe car i una mansió fins a una entranyable família. Tenia un coeficient intel·lectual altíssim, i era una persona molt treballadora i atractiva. Però ell va preferir dedicar-se a un altre tipus de vida, sense relacions sentimentals ni luxes, basada només en el seu treball. Des de petit li havia atret tot allò relacionat amb l’espai i amb la vida extraterrestre. Anys després, ja se’l podia veure en missions espacials i qualsevol feina, per molt complicada que fóra, semblava estúpidament senzilla si la exercia ell. En les seues missions, investigava pel seu compte, amb la seua pròpia maquinària i tot. Estava acostumat a la tecnologia, la dominava tant com un arquitecte un llapis. Es va aïllar de tal manera de la resta del món fins al punt de no saber utilitzar materials bàsics com una maquineta de traure punta. Els seus descobriment eren impressionants, va descobrir vida a l’espai, va trobar galàxies noves totalment desconegudes i va aconseguir viatjar a velocitats inimaginables. Ja havia passat més temps de la seua vida a l’espai que a la terra. No li agradava aquell planeta ple de gent estúpida i incrèdula, ja que cap dels seus descobriments fou reconegut. El prenien per boig. Van començar prohibint-li viatjar a l’espai, la qual cosa va ser un colp molt dur per a ell. Després el van internar en una Unitat de Salut Mental massificada (havien converit els Hospitals Psiquiàtrics en llocs inhumans i denigrants i per aquest motiu, els havien abolit). Durant anys, ell va estar deprimit pensant en el que podria estar fent en l’espai i el temps que estava perdent. Qui sap? potser haguera pogut assolir la velocitat de la llum o arribar als límits de l’univers. Però estant allí, en aquell lloc de bates blanques, passava el temps dissenyant màquines, i somiant amb envellir més lentament viatjant a una velocitat que sobrepassara la de la llum. Mai va parar a reflexionar sobre què tenia en la ment: només màquines.

MOMENT DE MORT

Adrià Marco. 2n de Bat

No sé com, però allà estava, una caixa quadrada, no massa gran però bastant còmoda. Encara recorde quan m'arrancava tots el dies del llit per a desdejunar, comprava el periòdic i me n'anava a treballar. Per a qui no ho sàpiga, jo treballava en una joyería d’élite, tots els dies eren la mateixa rutina de sempre, venien clients pretensiosos de comprar una joia ostentosa, generadora status. Però, aquesta vegada anava a ser diferent. Entrà un home d’aparença agradable, refinat, lluïdor i, de sobte, m'apuntà amb una pistola. El temor m’envaí, paralitzà però vaig intentar raonar amb el lladre perquè es plantejara la seua vida. Ell m'ignorà –ja, ja, ja, ja…- i va seguir amb la seua filosofia –Què?- De sobte, un arrabat em va fer ser valent (és l’ùnica explicació que li trobe) i m'abalancí al damunt del lladre, hi hagué un forceig i sentírem un tret.

Note com si em clavaren mil agulles al meu pit, el lladre fuig corrent amb un botí suculent. Mentre, jo romanent al sòl desagnant-me. Ve l'ambulància, intenten reanimar-me, però, en lloc d'aixó, l'únic que poden fer és certificar l'hora de la meua mort. I aci em teniu, mirant-me què tinc dins de la caixa, m’entreté. Romandré, tal volta, temps …infinit.

QUENTIN ERIKSEN

Júlia Marí. 4t d’ESO. IES Enric Valor

Sempre m’ha agradat ser psicòleg per tal d’ajudar la gent a solucionar els seus problemes, però des que un adolescent homosexual es va sucidar en la meua consulta, estic destrossat. Sé que no és culpa meua, però no puc evitar sentir-me culpable. A més els pares del xic m´han demandat i el meu amic Pere, un bon advocat, està ajudant-me a guanyar el cas, però sé que serà difícil i segurament hauré de pagar alguna cosa.

El dijous passat, una dona va venir a la meua consulta dient que era una emergència i que necessitava que l’ajudara de seguida, però estava capficat en els problemes d’una altra persona i no podia dir-li que se n’anara, així que havia de fer esperar aquella dona. De tant d’esperar, es va posar histèrica i va perdre el coneixement. Després d’aquell desastre, la meua secretària, va decidir que no podia continuar suportant allò i es va despatxar. Ara jo havia de ser la meua secretària.

El meu amic Pere, l’advocat, continuava amb el cas, i de pas em va contractar una secretària molt maca que ja no podia treballar més per a ell perquè l’havia denunciat per assetjament sexual.

Dues setmanes després, la meua consulta no havia millorat gens ni mica. Quan vaig arribar a les tres, el jove indú de vint-i-u anys que tenia problemes perquè la dona del seu matrimoni de conveniència era grossa i lletja, estava tancat en l’habitació dels productes de la neteja plorant. Fou horrible.

A casa la meua muller començava a notar que estava deprimit, molt deprimit. Vaig explicar-li-ho i em va dir que potser hauria cridar el senyor Llop, qui solucionava problemes, perquè m’ajudara a superar els meus. Tal vegada hauria de començar a plantejar-me buscar ajuda, però eixa idea no m’agradava gens, era un bon psicòleg i prioritàriament volia intentar ajudar-me a mi mateix. Estava tombat a la meua consulta escoltant la Cinquena Simfonia de Beethoven a tot volum i intentant solucionar jo sol els meus desfases mentals. Podria fer-ho?

LLUM

Javier Lagar. 2n de Bat. IES Enric Valor

Llum era la xiqueta més rara del poble. Va nàixer quan la seua mare estava absent. Era pàl·lida, cabells estranyament arrissats com de filferro, ulls transparents, grans. No es relacionava amb cap dels companys de la guarderia, només somreia assentant el cap. Solia dir que li agradaven els robots i que de major en tindria un.
Als cinc anys, el seu pare morí d’una descàrrega elèctrica minuts després d'haver intentat matar Llum. Poc després els seus oncles l’acolliren en la seua casa. La tia desaparegué en fum als tres dies i des de llavors el seu oncle sempre l’acusava de les tragèdies. A l'escola els xiquets la perseguien i es burlaven d'ella. Els caps de setmana es tancava i escoltava el so de l’Univers que tenia guardat en el mp3. A poc a poc Llum anava creixent sense canviar. Amb setze anys es va obrir un compte al "facebook". Un dia li arribà una petició d'amic d'un xic de Madrid. Ella, intrigada, acceptà i estigueren mesos parlant. Els dos semblaven ser de caràcter semblant. A l'oncle, que poc d’afecte li tenia, no li agradaven les relacions per Internet i li trencà l'ordinador. Ella seguia parlant amb ell en l'ordinador de la biblioteca. Un any després,agafà un tren i se n’anà allà per trobar-se amb Maquivel. Ell mai es presentà i va descobrir que aquest xic no existia. Li donà moltes voltes. Per què? El seu cap estava apunt d’esclafir, tenia els cables creuats. Xiques de classe s'havien fet passar per qui, possiblement havia sigut el millor amic de Llum. Fora de cabrejar-se, volgué ocultar la seua tristor. Amb setze anys encara no havia plorat.
Un matí d’estiu, una abella picà Llum. L’abella caigué fulminada.

- Però què tinc? Cridà.

La mare l’escoltà: -Anem filla!

I se l’emportà cap al planeta Elektrò, a casa.

Ningú va arribar a conèixer realment Llum, ningú s’assabentà qui era. una persona elèctrica d’una altra espècie, que estava al Planeta Terra per accident.

IES Rei En Jaume

2011-03-17T10:32:00.000-07:00

M’alce un dia rere l’altre, desdejune la tostada amb mantega i el meu suc de taronja, a les 8.13 he d’alçar-me de taula perquè si no és així,no em donarà temps a rentar-me les dents i estar a classe a les 8.30 i em tocarà escoltar el discurset del professor.

Riiing… merda, ja faig tard!

Com sempre, sermó matutí. Un hora i darrere un altra, sense posar molt d’esment en la resta de la gent fins que sona la sirena de tornar a casa.

Hui és dilluns,em toquen llentilles -pense pujant les escales-

He de tornar a classe ,m’he d’alçar de taula a les 3 si espere arribar a hora aquesta vegada.Com sempre vaig amb els cascos, pensant tot el que he de fer per a l’endemà,tot el que he d’estudiar per a aquesta setmana, i el que em depara la vesprada… com sempre,mire abans de creuar,però en eixe moment un cotxe se m’emporta per davant.. No em recorde de més.

M’alce un dia rere l’altre,aquesta vegada en un lloc diferent,demane la meua tostada amb mantega però em porten un iogurt, que damunt no m’agrada. Em passen les hores més lentes del normal, i hui no sé què tinc per a dinar. A la 1.30 toquen a la porta i apareix ma mare: T’he dut les llentilles,no et penses que te n’escaparàs. Ha passat una setmana.

Dimecres torne a classe amb la meua tostada amb mantega i el meu suc de taronja, aquesta vegada no porte els cascos, i somric en pensar que hui em toquen macarrons,m’ha tocat el paper del jugador que cau a la casella de la 58 i ha de començar de nou,però sense haver perdut la partida.

Maria Rubio Aranda

IES Rei en Jaume (Alzira)

Microrelats de La Purísima (Torrent)

2011-03-16T04:19:00.000-07:00

Ramón Sampedro

Ramón Sampedro, el meu amic de la infància, va tindre un accident , el culpable? Jo. Fent el panoli amb la moto i per mostrar signes de la nostra homenia, Ramón hi va caure i de quina manera: es quedà paraplègic. Mare, he de contar-te un poc més sobre esta història- vaig dir-li- amb dèria d’abandonar el meu desassossec intern. No em preocupes, Ramón - em va dir atemorida.

Mira Marc- em digué un dia d’aquells que acotumava visitar-lo - estic en un llit ja fa 6 anys, estic cansat d’aquesta vida, camine sense rumb i no tinc cap esperança; en fi, ja n’estic tip. Necessite desconnectar-me d’aquest món- em digué quasi suplicant.

Prenguí una decisió davant de la seua demanda, només havia de fer una cosa, proporcionar-li un verí. Porta'm cianur potàssic, és l'única forma de poder morir tranquil•lament i en pau. Per favor, ajuda'm , sense tu no puc fer-ho. Això em va dir ell, mare, i només vaig veure la seua imatge de desesperació, de dolor, demanant ajuda... al principi no em feia la idea i l'únic que feia era intentar persuadir-lo però a poc a poc no vaig tindre una altra opció. És la meua voluntat , fes-ho Marc, em suplicà.

Li'l vaig proporcionar i després de dos anys …ja saps la veritat. Ara t’ho conte a tu, mare. Amb els ulls plorosos em diu : fores molt valent i només acomplires el seu desig. En nom del nostre Senyor. “Ego te absolvo a peccatis tuis in nomine Patris et Filii et Spiritus Sancti “ Amén, fill meu.

Rubén González. 1er B Batx.

Retrat d’un fracassat

Marc Dubon, anava vestit molt elegant, amb un abric de vellut negre i portava un Rolex. Amb ulls educats i amb seguretat es decidí a contar-me la causa que li havia portat a amassar tal fortuna. Respirà profundament. No sé si te’n recordaràs d’ell, Xavier, Xavier Penyat- em digué - doncs, l’altre dia vaig entrar a la seua habitació d’acord amb les ordres del criat que m’havia trucat eixa mateixa nit, dient que el senyor volia parlar amb mi urgentment. Vaig reconèixer la seua figura de milionari ja envellida pels anys, i el trobí immers en la lectura d’un llibre , que en apropar-me vaig descobrir que era la famosa història d’Oscar Wilde “El retrat de Dorian Gray”. En eixe moment Xavier va reparar en la meua presència i arrancà a plorar. Quan ja no li vessava cap llàgrima ,començà a parlar-me:
-Amic meu, ja no me’n queda molt de vida i m’agradaria que abans de morir saberes que la meua proximitat amb el somni etern, m’ha fet reflexionar molt. Llegint Wilde, veig que la meua vida és similar a la de Dorian Gray; com ell, vaig començar a menysprear el valor de les coses i seguint una vida hedonista ,el plaer i el poder es convertiren en l’únic important i, com al retrat, la meua ànima suportà el pes dels meus pecats, els quals no es veien al meu rostre egoista. Però ara comprenc que persones com tu sou les que heu estat sempre al meu costat i les que, com un llibre, perduren durant l’eternitat . En agraïment a la teua amistat , volia fer-te un present que de segur sabràs donar bona utilitat.
Seguint les seues indicacions, vaig trobar un cofre a la caixa fort darrere del quadre de Delacroix que Xavier havia adquirit a una subhasta a París. En veure el contingut, els meus ulls no donaven crèdit, una muntanya de monedes d’or lluïen a la llum dels ciris i junt a aquestes, una carta tancada. Quan vaig tornar la vista al llit de Xavier ,aquest ja no respirava, així que, després de cridar el criat vaig eixir de l’habitació i vaig obrir la carta.

-“L’èxit se’l dóna als forts, i els febles estan obligats al fracàs...”

Kevin Llamas Muñoz . 1er B Batx.

Una de pirates

Em diu, Johannes, que l`època en què va emigrar va ser una de les que recorda amb més nostàlgia per ser una de les més excitants de la seua vida, ja que el mitjà de transport que emprà per al seu periple va ser un vaixell . Jo sempre li dic que unir-se a una colla de pirates és poc ètic, però ell em respon : "Tu no saps el que és viure en la pobresa, enrotllar-se amb una banda de pirates és el mínim del que alguns farien per tal d’eixir de la misèria".

-Senzillament –m’explica Johannes- passejant un dia pel port , em van oferir un treball. Necessitaven una persona que s’encarregara de fer tasques senzilles de manteniment o de vigilància del vaixell, i no em costà res decidir-me ja que veia l’oportunitat de deixar enrere una vida sense lligams. La meua intenció era de baixar-me en el primer país ric de parla anglesa però amb el temps em doní compte que la vida de pirata m’agradava més que la idea d'una vida estable.

Diu que. al principi ,la seua tasca no li era molt entretinguda: mantindre net el vaixell, comprovar les municions, comprovar si el nivell de combustible era correcte, mantindre en bon estat la llanxa que servia per a les incursions... Però quan van començar els actes delictius , la cosa es tornà interessant .Es quedava defenent el vaixell amb una metralladora antiaèria mentre la resta assaltava ports i robava mercaderies que, més tard, venien en altres països. Observava com cinc d’aquells intrèpids feien els abordatges muntats en una xicoteta llanxa però, això sí, armats amb unes AK-47 comprades a Rússia. Sempre els comparava- comentava- amb els de la pel•lícula Master and Commander, on tots els tripulants es llançaven cap al vaixell enemic a lluitar amb el major honor possible i en igualtat de condicions..

- ¿I per què t'ho vas deixar?-Li pregunte.
- Una vida estable no és tan roïna.

Alexandre Mas. 1er B Batx

A Canadà

Durant un instants, mentres mirava la pluja que queia, vaig recordar els moments de conversa que havia mantingut amb Erick,en els últims darrers quatre mesos Tot va començar el dia en què vam quedar en la cafeteria la Toscana, que sempre freqüentàvem.

-Hui, he rebut un nou pacient. S´anomena Sara, té 27 anys i acaben de detectar-li càncer de pàncrees. Li han donat 3 mesos de vida. És un dels casos mes difícils que he tingut.

Erick era un fantàstic psicòleg. Treballava a l´Hospital General en psicologia clínica. Per la manera com contà el cas , vaig adonar-me de com l´havia influït. Sentia un gran pes, perquè la seua ajuda podria determinar la qualitat dels últims mesos de vida de la pacient.

Durant la setmana, Erick es dedicà a estudiar a fons el cas. Rudolf, em deia excitat, he decidit enfocar el tractament de Sara tal com vam fer amb Julius. Te’n recordes quan el nostre millor amic, resolgué gaudir de la vida que li restava ?, ¡sis mesos només!, eh? Te’n recordes? I volgué acomplir els seus somnis i es rodejà de la seua familia? Sí, li respongué, però li ajudà molt la lectura de “ L’última lliçó”. Mira, Erick, tots anem a morir, pero veiem la mort lluny, sense adonar-nos que pot vindre en qualsevol moment. A la meua pacient li’n queden només tres i té l’oportunitat de traure una mirada positiva a la vida que li resta i de deixar les seues últimes paraules a la gent que estima.
Mesos més tard en una visita a Erick , m’acabà de contar el final.

- Sara, morí fa 27 dies a l´hospital, no pogueren fer res per salvar-la. Malgrat això, crec que vaig aconseguir- ho, Rudolf. Va estar tot el temps rodejada pels seus i setmanes abans viatjà a l’Àfrica.Encara tinc ,veus, la girafa que em dugué i que ara m’agradaria regalar-te a tu. Ara sóc jo, qui ha de realizar els somnis... Erick, em queden 2 mesos.

Torní a casa amb una girafa de fusta amb piques negres. Erick , supose, que aniria a altre lloc menys exòtic, tal volta a Canadà.

Neus Doménech. 1er B Batx.

Eloi Azcàrraga

2011-03-14T16:03:00.000-07:00

Conec Eloi Azcàrraga des de fa onze anys. A Eloi li agrada definir-se com un "mediocre escriptor amb sort", però els seus èxits no diuen el mateix.

Estic a sa casa, assegut enfront d'ell i disposat a escoltar com de prop estigué de la mort. Eloi em mira fixament, prén un glop d'aigua i comença.

- Aquell matí vaig girar lentament la cadira i vaig contemplar el quadre durant una llarga estona. Sospirant, torní a inclinar-me i vaig escriure l'última frase del dia. Aleshores, ocorregué tot. Una sensació inexplicable s'apoderà de mi. Se m'havia passat pel cap en diverses ocasions, però aquesta semblava la definitiva. Havia arribat el moment de posar fi la tortura en què s'havia convertit la meua vida des de feia alguns anys. Era el moment de dir adéu a aquell sofriment desconegut al que mai havia trobat solució.

Eloi fa una pausa, mira per la finestra i després de fer una ullada al seu diari continua. Em diu que va eixir, va anar carrer avall i avançà cap a la platja.

Caminava, observant amb deteniment els cotxes que trobava aparcats, i evitant girar a la dreta ja què, aleshores, agafaria la direcció equivocada. Ell volia anar a la platja, el seu racó preferit, i allí terminar amb tot. Finalment, hi arribà. S'apropà a la mar segur i dispost. Havia planificat una negada ràpida i infal.lible però, de sobte, s'adonà. Va entendre que aquella era la pitjor decisió que podia prendre. Es posà nerviòs, es donà la volta i emprengué el camí de tornada a casa.

- Aleshores el comprenguí. Comprenguí per què la meua vida era un sofriment, per què havia estat més temps del necessari mirant aquell quadre, per què esperava veure aquell cotxe aparcat... El vaig saber tot i vaig ser conscient que la solució a aquella tortura no era la mort, sinó la lluita. Em vaig decidir i vaig marcar el seu número. A l'altre costat, una veu coneguda contestà. Jo no vaig poder més i li vaig dir l'única frase que mai havia pogut escriure:

La vida no em funciona des que et vas anar...

Nerea Maria Gómez Fernández
Col.legi Pureza de Maria 1r Batxillerat

És dur quedar-se a soles

2011-03-14T15:10:00.000-07:00

Penses que mai et passarà a tu fins que et trobes assegut a la sala d'espera de l'hospital perquè vols veure eixa persona que tant aprecies, a la qual mai li passaria res. Però la vida és injusta i aquesta vegada li ha tocat al meu amic Jaume.

Fa dues setmanes que va tindre un accident amb el cotxe. No va ser culpa d'ell; un camió li va pegar per darrere i ara està en coma. No parla, no obri els ulls, pareix que estiga mort però alli està, lluitant per sobreviure.

És la tercera vegada que vinc a visitar-lo. M'agrada fer-li companyia, encara que pot ser ni tan soks puga escoltar-me. Estic segur que eixirà d'aquesta, ja li ho vaig dir en la meua primera visita.

-Ànim, Jaume! Jo sé que tu ets valent i et recuperaràs. Eixiràs ben parat, tranquil. Ja veuràs com passa el mateix que quan érem menuts. Recordes? Sempre ens castigàvem als dos perquè no ens portàvem bé a l'escola, però jo no sé com te les apanyaves per a lliurar-te. Això si, també em salvaves. Per això sé que tu mai em deixaràs sol, igual que feies a l'escola.

Tot això ho vaig dir amb la veu tremolosa de la impressió que em va causar veure't tot ple d'hematomes i cicatrius i amb la cara quasi tapada per una mascareta que l'ajudava a respirar.

- Aquesta vegada no estic tan segur, amic meu. Però lluitaré per sobreviure i d'ací un temps parlarem d'açò com si fóra una de les nostres aventures de la infantesa.

Quan vaig acabar de parlar vaig sentir com si em contestara dins del meu cap o com si m'estiguera parlant a cau d'orella. Però de seguida vaig rebutjar-ne la idea. Era impossible! Com havia de parlar-me si estava en coma?

En fi, entre de nou a l'habitació. Ho faig amb un somriure ben gran com si ell em puguera veure.

- Com va, Jaume? - li dic.

- Bé, millor ara que has vingut a visitar-me. Ja feia temps que no ho feies.

De nou m'arriba la sensació de què em contesta. M'estic tornant boig.

- Saps què? He parlat amb els metges i diuen que tens moltes possibilitats de recuperar-te per complet! Què bé, no?

- Creus que no ho sabia? Però si des d'ací se sent tot! Sembla mentida que no ho sàpigues!

De sobte, una de les màquines a les que està connectat Jaume comença a pitar i el seu cos es convulsiona. Tinc por. Tot passa molt ràpid. Els metges entren corrent i proven a reanimar-lo. No s'adonen que estic darrere ni escolten com dic baixet:

- Jaume, no pots morir-te, em vas prometre que mai em deixaries sol. M'ho vas prometre. No te' vages, m'has sentit?

- No et preocupes, estaré bé i sempre et vigilaré per a què no estigues sol mai. És un honor tindre't com a amic. Gràcies

Àngela Bonilla Tramoyeres
Col.legi Pureza de Maria 1r Batxillerat

Relats IES Sedaví

2011-03-14T11:08:00.000-07:00

Ací teniu els microcontes de l'alumnat de l'IES Sedaví. Recordeu que tots estan fets a partir de la imatge que vam publicar en l'entrada anterior. La selecció és fruit d'un concurs en què han participat els alumnes que participen en el Diàleg i les professores que desenvolupem l'activitat. L'ordre no reflecteix els resultats de la votació. Esperem que us agraden. Fins aviat.

Una nit ...

Em vaig disposar a eixir de casa com totes les nits de dijous, però passaria una cosa que canviaria la rutina d'aquestes nits. Caminí escales avall i vaig eixir del vell edifici on vivia. De sobte, un llamp va caure sobre mi, i em va deixar fulminat durant una llarga hora que pareixia dies dins el meu cap.

Quan em vaig alçar tot em pegava voltes. Una parella que passava em va decidir ajudar en veure que no caminava recte. El xicot, en agafar-me del braç, començà a tremolar com el que patix un atac epilèptic, al cap de uns segons estava en terra tirant fum per les orelles. En sentir la xica que l'acompanyava cridant, arranquí a córrer sense parar, perseguit per un agent de policia que havia vist l'escena. Vaig continuar sense fer cas al policia fins a un mirador proper amb la idea del suicïdi, però en botar, vaig començar a volar. No podia creure el que passava, però estava nedant per aquell cel que començava a obrir-se i deixava de llampegar.

Álvaro Gascó, 1r B

Pluja de llàgrimes

Mentre xafe els bassals del carrer i em cau l’aigua de la pluja damunt meu, mentre veig el cel amb una difuminada capa grisa acolorida amb llamps que creuen d’un costat a un altre, no puc deixar de pensar que porte tres dies assegut en una cadira al costat de la finestra amb les cortines baixades perquè les meues llàgrimes no es puguen reconèixer des del carrer. A la llunyania a la part alta ja puc veure el meu fill. A poc a poc m’acoste sense poder evitar xafar l’herba mullada que s’ha convertit en fang. Ja ha arribat el capellà i per fi podem iniciar la cerimònia. Les meues llàgrimes comencen a aparèixer pels meus ulls negres mentre el meu fill baixa a poc a poc fins posar-se sobre el llit del forat on el recordaré fins l’últim dia de la meua vida.

Jaime Sancayetano, 1r B

Àfrica Àsia Europa

Em mirà clavant els seus ulls negres en els meus. No li agradava contar-ho.
Va començar, com sempre, pel motiu del seu viatge a les Filipines. Explicava que havia decidit anar allí per conèixer alguna cosa diferent a la ciutat, i perquè el seu germà Jaume li havia parlat molt bé d'aquell “paradís oblidat”.

-Ja saps que no m'agradava gens l'avió, i que estava tan a prop de la meua veïna que li podia vore l'ADN.

Encara jo estava sorprés que el Mario haguera decidit fer aquest viatge. Estava llegint alguna de les revistes que hi ha al seient del davant quan el pilot va parlar. Em deia, menejant el cap, que no va creure el que estava dient fins a la primera turbulència.

-La pitjor tormenta de la història. No sé com estic ací contant-ho. I ara vénen els crits, la pluja de llamps, les màscares d'oxigen, i les hostesses anant als seues seients sense escoltar res. La meua veïna feia estona que s'havia desmaiat.

Diu que va preferir tancar els ulls i que passara el que el destí havia preparat per a ell.
Paula Rizo, 1r B

Relats d'un violador

Nit de tempesta. Hi ha raigs i plou molt. Jo sabia que ella anava a eixir a les 6. L'espere. Ix, i allí estava jo. L'agarre pels cabells i la fique al meu cotxe. Ella cridava. Això m'excitava més. La porte a una fàbrica que tinc llogada. La trec del cotxe i li done dos hòsties, no puc aguantar-me més. La viole,una, dues, tres i fins quatre vegades. Jo encara tinc més ganes, però ja estic satisfet. La torne a sa casa. Després del que he fet, espere que em denuncie, però no tinc por. Ella no ho fa. La següent setmana torne a per ella. Aquesta en veure'm, puja al cotxe, sense dir res. La duc a la fàbrica i fem el mateix de l'altra vegada. Encara que a mi, no m'ha agradat gens.Vam fer això durant tres setmanes, a la quarta, em canse i no torne més. Ella va ser l'última xica que vaig violar.

Sofía Lago, 1r B

Sense títol 1

Estava sol al parc de Sant Antoni quan va aparèixer el meu millor amic, Fran, amb cara d’haver passat una bona nit. Ens vam saludar i em va dir que anava a sa casa, que havia passat la nit en casa de Carme, la noia que a mi em portava boig. Jo, mort de enveja i de ràbia, vaig dir-li que el convidava a ma casa a desdejunar. Ell va acceptar sense pensar que jo tenia intencions de matar-lo. Quan vam pujar a casa, i mentre ell esperava al saló que li duguera la llet, vaig agafar el ganivet i vaig amagar-me’l al drap. Quan vaig estar al seu costat, el vaig traure i li vaig tallar el coll.
Em vaig despertar tot suat, vaig assegurar-me que tot havia sigut un somni i vaig eixir al balcó a fumar-me un cigarret, feia nit de llamps, plovia, i feia una olor a terra mullada que juntament amb el cigarret em creava una atmosfera perfecta.

Pablo Gimeno, 1r B

Sense títol 2

Em vaig alçar a la vesprada quan encara estava eixe sol ataronjat tan bonic de les vesprades d'estiu a Calp. Em vaig quedar tombada amb la finestra oberta de bat a bat deixant entrar la brisa calorosa, pensant en el meu mal d'amors. Ma mare m'havia renyat per haver arribat tard a casa i no alçar-me per a ajudar-la a netejar.
Es va passar la vesprada ràpida parlant amb les amigues de la nit anterior i planejàvem la nit que ens esperava. Eixa mateixa nit vaig anar a casa amb el xic que havia ocupat tants somnis en el meu cap i paràrem a la vora de la platja a parlar perquè no m'abellia anar-me'n a casa. Després d'una bona estona parlant i mirant-nos fixament als ulls amb les llums dels vaixells de fons, ens besàrem i sentírem un soroll prop, uns llamps en ple estiu van caure amb el meu bes perfecte.

Soraya Sánchez, 1r A

Sense títol 3

Un llamp, dos, tres i quatre. No paraven de ressonar al meu cap. Anaven en cadena, com si l'espectacle fóra dirigit per un director d'orquestra. Les ombres. Això era el pitjor. Venien se n' anaven, es burlaven, em semblava. Volia dormir per a no veure res. Però no podia, així que vaig decidir recórrer a la inconsciència. Però les parets eren molles. Vaig córrer, vaig botar, vaig rebolcar-me per tot arreu però aquella ombra sempre anava darrere de mi i jo cada volta em posava més nerviós. Vaig demanar ajuda. Sols va vindre un home, però a fer-me mal. M'arrossegava i jo m'oposava tot el que podia. Aquella maleïda camisa no em permetia variar la posició constant d'autoabraç.

Víctor Pascual, 1r B

Per a evitar confusions

2011-03-09T10:04:00.000-08:00

Ahir, sense buscar-lo, em va caure a les mans un text escrit per Fonalleras l'any 1991 que ja no recordava: "L'amic escriptor del meu amic". Si ara ho comente és perquè en aquest text l'autor presenta l'experiència d'un suposat escriptor, amic d'un amic seu, en un d'aquells seminaris en què un escriptor sotmet una obra seua a l'anàlisi d'un grup d'estudiants que volen ser escriptors. Les interpretacions estrambòtiques dels participants en el seminari i l'arrogància amb què s'enfronten al conte causa una comprensible crisi de confiança en l'escriptor, el qual decideix abandonar en el futur el minuciós treball de preparació de les seues obres que venia fent fins al moment, després de l'experiència viscuda que li n'ha demostrat la inutilitat.

La ironia de Fonalleras resulta evident en aquest text, més encara si pensem que el conte que descriu, obra del suposat escriptor amic del seu amic, es correspon fil per randa amb el conte inicial, "Els Cardozo aprenen a ballar", del primer llibre de Josep M. Fonalleras, Botxenski i companyia.

Crec que és convenient que, des d'ací, fem saber a l'autor del nostre Diàleg 2011 que qualsevol similitud entre els irresponsables personatges del seminari que descriu i els lectors valencians que l'esperem els dies 4 i 5 d'abril només podria respondre a una perversa fabulació imaginada per un escriptor que, per exemple, cove un injustificat ressentiment contra els valencians.

Salutacions des de l'IES Sedaví

2011-02-14T09:24:00.000-08:00

Salutacions des de l'IES Sedaví de part de Rosa Busó, Manuela Picazo i tot l'alumnat que participa enguany en el Diàleg. Nosaltres ja hem començat a treballar a partir de la proposta de treball des de la Filosofia de Manuela, enriquida amb les aportacions de la reunió anterior, i del concurs de relats. Hem decidit que continuarem amb el format del microconte (bé, això ho hem decidit les professores, per ser més exactes), ja que el nostre alumnat hi és acostumat i la brevetat ajuda a la selecció de la informació i al treball sobre la llengua. Els alumnes i les alumnes han lliurat un microconte de 150 paraules més o menys a partir de la mateixa imatge, que hem triat entre les imatges que tothom va portar a classe. La consigna és que l'estil siga el més paregut possible al de Fonalleras (amb totes les dificultats que això suposa) i que la imatge estiga inclosa en el relat de la manera que consideren oportuna. No ha de ser, doncs, el punt de partida per obligació, pot ser el que vulguen. Durant aquesta setmana farem la tria de les que més ens agraden i les penjarem per al concurs. Com sempre i per molt que es queixen d'incici, sorprenen i són capaços de fer coses que no pensen. Sols cal donar-los una "espenteta". De moment, us lliurem la imatge que vam triar i que serveix de motiu comú en tots els nostres relats. Una forta abraçada.

El sisé home

2011-02-13T11:47:00.000-08:00

Els protagonistes del llibre de Josep M. Fonalleras són personatges singulars i fascinants; el que més m'interessa és, curiosament, aquell de qui l'obra dóna menys informació (si més no, en apariència): a diferència dels altres personatges, no en sabem el nom ni tampoc gaires dades sobre qui és i com viu. En podríem dir "el sisé home", com si es tractés d'una nova pel·lícula d'espies protagonitzada per Orson Welles. El sisé home -ja ho haureu endevinat- és el narrador que, segons sembla, ens conta la seua relació amb els altres cinc personatges; és algú que els mira, perquè no vol "narrar-los" (és a dir, explicar-los). Sobre la seua condició de narrador i sobre la forma com l'entén ens en dóna molta informació, en contrast amb el silenci que guarda sobre altres circumstàncies i opinions. En realitat, aquest sisé home se'ns està revelant a través de la mirada sobre els altres; està construint la pròpia imatge a través de l'escriptura. No us deixeu enganyar, el sisé home és l'autèntic protagonista del llibre, encara que ho dissimula, amagat rere els altres cinc.

Hi ha una portada, però n'hi havia més…

2011-02-04T01:36:00.000-08:00

Per cortesia de Josep Maria Fonalleras, ací vos mostrem un parell de portades alternatives que es van dissenyar per a l'edició de Sis homes. Mireu-les i penseu quina sensació vos faria el llibre si, en lloc de tindre la portada definitiva, s'haguera optat per una d'aquestes dues. Com que un llibre és un objecte, tot allò que el configura comunica coses a la persona que el té entre les mans i, per tant, li crea diferents expectatives de lectura. No cal dir que s'accepten comentaris.

Kafka

2011-01-30T07:47:00.000-08:00

I sobretot, un conte, "Un artista de la fam", el qual vaig trigar tres tardes a llegir sencer davant la feble rialla assentidora de Yebra. En el conte, hi ha un dejunador que en podríem dir professional que es tanca a la gàbia d'un zoològic per tal que els visitants puguin admirar la seva gesta.

Sis homes, Josep Maria Fonalleras (p. 44)

Robert Crumb va adaptar el conte de Kafka a què fa referència Sis homes a l'obra Kafka, publicada per La Cúpula en castellà.

Portada del còmic de Robert Crumb, amb textos de D. Z. Mairowitz

Una mirada obliqua

2011-01-28T04:08:00.000-08:00

L'experiment de Figareda va consistir a plantar un quadre a l'aparador de la botiga. Va retirar les fotografies i hi va deixar el retrat d'una dona jove, emmarcat amb tot de motllures d'un dit de gruix. La noia ensenyava el cul i s'emmirallava en un saló distingit i només duia unes mitges que li arribaven al genoll. L'espectador, la veia d'esquena. Figareda va fer córrer la cortina de l'aparador, hi va col·locar una màquina de fotografiar i va esperar que els vianats s'aturessin davant la botiga.

Sis homes, Josep Maria Fonalleras (p. 93)

Un regard oblique, Robert Doisneau (1948)

Concurs de microrelats

2011-01-20T11:25:00.000-08:00

Com sabeu, des de fa dos anys una de les activitats del Diàleg consisteix en un premi literari. Els lectors joves han de crear unes composicions breus a l'estil de l'obra que treballem. En aquest cas, la lectura de Sis homes permet escriure retrats de personatges que, com en el llibre, expliquen la seua història a un narrador que es limita a mostrar-la, sense intervindre-hi aparentment. La descripció del personatge pot estar motivada per una fotografia, un quadre, un fotograma, etc. També podeu treballar a partir de creacions gràfiques i, en cas que siga oportú, penjar-les al blog. A més a més, les referències culturals que apareixen en el llibre de Fonalleras, amb al·lusions a altres llibres, jocs, etc., poden resultar d'allò més suggeridores.

Com l'any passat, hi haurà premi i el nom dels guanyadors es comunicarà durant la trobada amb Josep Maria Fonalleras, tant a Gandia com a València. A banda de l'obsequi, es donarà a cada premiat un diploma signat per l'autor.

Per a participar en el concurs, cal tindre en compte les quatre normes següents:

Només es valoraran les narracions publicades al blog.
Només poden participar històries fetes segons el model de Sis homes.
La data límit per a publicar-les és el 21 de març.
Les narracions hauran de tindre al voltant de 350 paraules com a màxim.

Esperem la vostra col·laboració!

Preparatius

2011-01-17T10:31:00.000-08:00

Estem treballant en el Diàleg d'enguany. Fins prompte!

DIÀLEG AMB MARIA BARBAL

2010-03-28T16:00:00.000-07:00

Lidia Martí, de 2n de batxillerat Humanístic de l'IES CLARA CAMPOAMOR, ha transcrit el diàleg de dijous amb Maria Barbal:

Entrevista amb Maria Barbal.

El passat 25 de març els alumnes de segon de batxillerat del IES Clara Campoamor i el IES Doctor Faustí Barberà acudirem a l’entrevista amb l’autora de l’exitós llibre ‘Pedra de Tartera’, Maria Barbal.

Aquesta ens va rebre en la sala d’actes de la Universitat de València. Quan érem tots seguts Carme Gregori, la professora de la Universitat, va començar la presentació informant que enguany any és el vint-i-cinc aniversari del llibre. Sembla curiós que encara que aquesta va ser la seua primera novel•la, va vendre moltíssims exemplars a Espanya i fins i tot a Alemanya, on ha venut uns 100.000.
La novel•la compta amb seixanta edicions en editorials i col•leccions diferents, tant en català com en castellà, bable, portuguès, romanès , francès, holandès i eslovè. Està previst que per a un futur també es puga llegir en anglés i italià.
Quan Carme va acabar de presentar-nos l’autora, es va seure i va començar el torn de Maria Barbal, qui va agrair-nos a tots que acudirem a la xerrada, se li veu una persona molt amable i fàcil de tractar.

Al començament, va fer una reflexió sobre el seu treball i sobre la literatura en general i de com entenem les novel•les: ‘Sempre llegim el que som’- va dir.
També comentà que qualsevol llengua es pot usar per a escriure, encara que les que més traduccions tenen són l’anglés i el castellà.
I tot seguit començà el Diàleg amb l’escriptora:
- Els personatges són reals?
- Moltes vegades la ficció procedeix de la realitat. És cert que em vaig inspirar en una família en concret que habitava al Pallars, però a altres zones la història va ser exactament la mateixa. La protagonista existeix, a l’igual que molts dels personatges, però moltes de les situacions són inventades per mi. Quan vaig publicar la novel•la els fets no eren tan llunyans com per a donar als personatges noms i cognoms reals, per això els vaig canviar.
- On acaba el dialecte i comença l’estàndard?
- Quan jo escrivia el llibre no havia tingut ninguna formació de català, però sabia molt bé la diferència entre dialecte i estàndard. D’aquesta forma era conscient que no podia fer-la parlar l’estàndard, així que vaig utilitzar el llenguatge estàndard amb un vocabulari propi del Pallars.
- Se sent identificada amb la protagonista?
- Parcialment. És necessari situar-te en el teu interior per trobar un personatge amb el qual la gent puga connectar. Directament no estic explicant la meua experiència, al llibre tal volta hi hagen poques coses que m’han passat a mi.
- Quines són les teues referències literàries?
- En concret jo diria que dos lectures. La lectura és una mena de país interior que nosaltres dibuixem i que ens va a acompanyar a l’hora d’escriure. En concret admire Mercè Rodoreda i també m’agrada la tradició castellana.
- Per què t’has inspirat en aquesta època?
- Quan comencí a escriure, vaig partir de l’experiència de dues generacions anteriors a la meua. A casa meua, la meua família sempre parlava de la guerra, i del que ens havia arravatat. Definitivament aquesta els havia trasbalsat el seu camí de forma ben negativa. Vaig voler saber per què se sentien així i vaig pensar que escriure seria la millor manera de saber-ho. Tampoc imaginava la repercussió que comportaria aquest llibre. Quan el vaig acabar, el deixí dins d’un calaix fins que el vaig presentar a un concurs.
- Per què la protagonista presenta aquesta passivitat i indiferència?
- Ella no és indiferent. Era la suau de caràcter, per això la van enviar a ella a casa dels oncles. La família tenia molta autoritat davant els fills, cosa que ara s’ha perdut molt. No es que siga passiva, és que des d’aquell moment fins al present hi ha hagut un canvi impressionant.
- Hi ha un moment en què pensa suïcidar-se. Per què quan sa tia mor ja no vol fer-ho encara que es succeeixen les desgràcies?
- No és que ja no pense en suïcidar-se, és que una vegada més fa cas al col•lectiu.
- Conxa, que sempre és moguda pels altres, com és que lluita per Jaume?
- Ella demostra que és capaç de lluitar per Jaume. Això descarta la seua pressumpta passivitat.
- Que et va impulsar a escriure?
- Per una banda, que la guerra va afectar molt la generació anterior a la meua i per altra, la compassió que vaig sentir per aquesta dona.
- Per què el títol ‘Pedra de Tartera’?
- Vaig descobrir el que era una tartera (pedra que va amb altres similars formant un conjunt de pedres sotmeses) i pensí que era un símbol que definia perfectament la protagonista.
- Voldria saber a quin tipus de lector va dirigit?
- Doncs a mi també. (Rialles) La vaig escriure per a mi mateixa, per a conèixer més, tampoc tenia pensat que tinguera tant de reclam. Supose que aquest llibre va dedicat a tota persona que desitge conèixer més sobre el seu país.
- Hi ha hagut algun contacte amb alguna productora cinematogràfica? Imagines la visualització de la protagonista?
- Hi ha hagut tres proposicions per passar al cine ‘Pedra de Tartera’, però no he volgut. Va haver-hi una adaptació al teatre que va resultar molt bona, la va fer Joaquim Vila Folc. La van portar per Catalunya durant més d’un any i va guanyar molts premis. Hi ha pendent una nova adaptació amb set actors i que es representarà al teatre Real de Barcelona.
- Què li recomanaria a algú que vol ser escriptor?
- Escriure, repassar, escriure, repassar, escriure... Insistir perquè hi ha molt de volàtil entre les idees i les paraules. També cal creure en un mateixa. El perill més gran d’un escriptor és el desànim. El que cal fer és escriure un poc, deixar-ho reposar i uns dies després retornar a la feina.
- Què opina de les comparacions que han fet entre aquest llibre i ‘La plaça del Diamant’ de Mercè Rodoreda?
- Una de les crítiques més dures que vaig rebre portava de títol ‘La colometa que parlava pallarès’ és cert que hi ha moltes similituds. Jo no era conscient que n’hi havia tantes, però és una cosa normal si es parla de la mateixa època.
- Sols escriure el títol primer?
- Trobar el títol abans és una gran sort per a un escriptor. La majoria de vegades el trobe primer.
- Podries considerar un altre títol?
- M’han agradat els títols que han pensat per a la traducció al castellà (Canto rodado) i la del alemany (Com una pedra de Tartera)
- De totes les obres, és d’aquesta de la que se sent més orgullosa?
- No és certament orgull. Li dec molt.
Amb aquesta va acabar la roda de preguntes. L’ultima part de l’acte va ser el lliurament dels premis del concurs de microrelats, en el qual una alumna del nostre centre, Sandra Fernández va replegar-ne un.

Enric Sòria i el Diàleg

2010-03-28T09:23:00.000-07:00

Dijous passat, mentre Maria Barbal dialogava amb els lectors joves a València, ens va sorprendre la notícia que Enric Sòria, a la seua secció "Cartes de prop" del Quadern d'El País, es feia ressò de l'article de Ramon Solsona sobre el Diàleg.

Una altra bona notícia per a l'edició d'enguany!

l'alumnat del Jaume II el Just, entusiasmat amb el Diàleg 2010

2010-03-26T13:10:00.000-07:00

Benvolguts participants i organitzadors del Diàleg 2010,
Sóc Rosa Magraner, professora de l'IES Jaume II el Just de Tavernes de la Valldigna. En nom de les meues companyes Àngels Lloret i Empar Moragues, del nostre alumnat i en el meu propi, vull felicitar-vos per la meravellosa vesprada que passàrem a Gandia amb Maria Barbal. L'experiència ha estat molt enriquidora. Inés Ferrando, l'alumna premiada pel seu relat, està exultant i jo, agraïda i sorpresa encara pel reconeixement. No ens ho esperàvem. Celebrem també l'èxit de l'acte a València i esperem trobar-nos llegint, escrivint i dialogant el 2011 i molts anys més.
Gràcies per donar-nos l'oportunitat de gaudir amb la bona literatura. La gent sensible, que estima l'art en majúscules ho sap valorar. És un goig que no té preu!

MATÍ JOIÓS

2010-03-26T07:44:00.000-07:00

Gràcies a l'organització per proporcionar-nos un matí ple d'alegria i emocions.

Pedra de Tartera ens ha emocionat a més de permetre-nos descobrir una memòria col·lectiva que ignoràvem, però a més a més el diàleg amb Maria Barbal va ser plenament colpidor.

Enhorabona a l'organització des de l'IES CLARA CAMPOAMOR (Alaquàs).

Agraïment

2010-03-26T04:44:00.000-07:00

Hola! Sóc Àngela Busó, la professora de l'IES Beatriu Civera.
Vull agrair públicament el reconeixement que em vau atorgar ahir a mi i a la meua narració. Sincerament, no tinc inclinacions litaràries, i, com ja vaig explicar, vaig penjar el relat per animar els meus alumnes a escriure els seus. No esperava en absolut que ningú, llevat dels meus alumnes i, és clar, de la meua germana Rosa, hi parara la més mínima atenció. Va ser una gran sorpresa i un moment emocionant. Crec que la meua germana, els meus alumnes i Fede, el col·lega que ens hi va acompanyar, encara estaven més emocionats que jo!
Moltes gràcies a tots ells per la seua col·laboració i als organitzadors i a Maria Barbal per haver-me proporcionat el moment literari més emocionant de la meua vida.

Més narracions de vida

2010-03-24T03:51:00.000-07:00

Per fi hem pogut acabar i publicar els relats, i, tot i que ha sigut llarg, ha valgut la pena l'experiència.

Moltíssimes gràcies als meus alumnes per la seua aportació i als organitzadors del Diàleg per la seua estupenda idea i la magnífica gestió.

Àngela Busó

IES Beatriu Civera

NARRACIONS DE VIDA

En els anys 50, aproximadament, a Valverde del Júcar, Conca, la meua iaia junt amb les seues germanes i els seus pares van viure uns temps molt difícils. El pare de la meua iaia havia d’anar a treballar diàriament caminant fins a la capital per poder portar diners i alimentar els seus fills.
Esta etapa tan dura va empitjorar amb la construcció del pantà d’Alarcón, va ser molt dur per a totes les famílies que vivien al poble. Van haver d’abandonar-lo i anar cap a altres llocs on els van proporcionar noves residències. La zona triada pels pares de la meua iaia va ser les barraques dins de l’actual Aldaia. Allà va conéixer el meu iaio. Van passar-hi uns anys molt bonics i especials.
Després de la mort dels pares de la meua iaia, tot va ser molt complicat: a la barraca, la baralla entre els germans per l’herència dels camps i la casa era constant. Alguns se’n van anar amb la seua corresponent part dels diners que li havien de donar els que se la quedaven. Els meus iaios van decidir quedar-s’hi fins que, cansats per problemes familiars, se’n van anar amb la seua part d’herència a viure a Aldaia. Allà van tindre els seus sis fills, entre els quals es troba ma mare, Ángeles.

Eddie Santamaría
2n Batxillerat
IES Beatriu Civera (Aldaia)

S’ha ofegat

Moltes vegades la meva mare em conta històries que li han passat en la seva infància, i una d’elles és aquesta:
“Fa trenta o trenta-tres anys, un dia de primavera, jo i els meus germans estàvem jugant tota la tarda a la vora del riu que està molt a prop de la meva casa. El nostre joc preferit sempre era l’AMAGATALL i la primera que buscava els altres sempre era jo. Clar, jo, la noia, amb els dos nois... És una cosa molt normal en aquestes circumstàncies. Quan em va tocar buscar, de seguida vaig trobar el meu germà major, Oleg, però no podia trobar el meu germà bessó. Quan havien passat un parell d’hores, i els dos no poguérem trobar el nostre germà, el major se’n va anar amb els seus amics, perquè -va dir- l’avorria buscar-lo sense saber on podia estar. Llavors, ja s’acostava l’hora de berenar i la meva mare ens cridà perquè mengéssim alguna cosa i em preguntà pel desaparegut, i jo, petita i sense saber què contestar, li vaig dir que s’havia ofegat. La meva mare no em va fer cas i va seguir amb les seves coses de casa, i quan arribà el vespre em preguntà una altra volta per Igor, i li vaig dir el mateix: “S’ha ofegat, mama!!!” Ella es va preocupar molt i començà a buscar-lo sense trobar-lo. Llavors, cridà el meu pare, que estava amb el marit de la seva germana. Tots van buscar el petit, i jo seguia dient que s’havia ofegat. Van escorcollar el riu de dalt a baix. La meva mare, desesperada, cridà els bombers i a la policia. Aquests, en quinze minuts, ja estaven al nostre pati informant-se dels detalls sobre l’ocorregut i se’m va acostar un policia de mitjana edat i em va preguntar: “No saps on pot estar el teu germanet?” Jo crec que per repetir-ho tantes voltes ja m’havia cregut que el meu germà s’havia ofegat. Va començar a ploure amb molta força i la meva mare tenia tots els paraigües a la casa petita i, especialment, el traster on teníem la roba vella i la resta de coses que no ens feien falta junt amb un llit vell que la meva mare no volia llençar perquè li havia costat massa per llençar-lo només pel fet de no utilitzar-lo. Quan la meva mare entrà al traster per agafar els paraigües per continuar la busca amb altres persones va sentir una roncada forta que provenia de sota la roba vella que hi havia al llit. Va voler veure què era allò i quan es va adonar que era el petit desaparegut es va posar a plorar. De seguida va sortir i va dir que ja havia trobat Igor i quan em va veure em va llençar una mirada fulminant. No em va parlar durant tot el sopar però l’endemà sí que em va dir coses, i tantes!!!

Oksana Zhukovska
2n Batxillerat
IES Beatriu Civera (Aldaia)

12/05 /1939
Avui és un dia especial perquè el meu germà major Xavi m'ha regalat una llibreta i un llapis perquè practique l'escriptura i m’ha estat ensenyant en l'estona de després del sopar durant dies. La veritat és que es la primera vegada que escric un diari, i com que encara no tinc molta pràctica em costa bastant escriure, però Xavi m’ha dit que escriga les coses que em passen i els meus pensaments.
A ma casa som quatre germans i el meu pare, està Xavi que és el major, té tretze anys i és l'únic que va a l'escola, després la meua germana Rosa, ella té dotze anys i pràcticament fa el paper de mare de tots nosaltres, perquè la nostra mare morí d'una pulmonia quan jo sols tenia un any. No recorde gran cosa d'ella, sols l'he vist en una fotografia de la seua boda ,però està un poc estropejada. Després el meu germà Arnau que té deu anys i per últim jo que en tinc set.
Al meu pare el veig més bé poc, perquè sempre està treballant al camp, en unes terres que tenim llogades a una senyora rica del poble, gràcies a les quals no patim fam, no com alguns dels nostres veïns. A la senyora aquesta jo no l'he vist mai però Rosa l’anomena “la senyoreta”, amb un to un tant sarcàstic, però no entenc per què. Jo crec que és perquè li té gelosia. El pare algunes nits va a sopar a casa de “la senyoreta” quan acaba de treballar les terres. L'altre dia vaig sentir dir a Rosa que li deia a Xavi que sospitava que el nostre pare tenia un romanç amb ella i que per això passava les nits allí, perquè hi havia vegades que no el véiem fins a dos o tres dies desprès.
Per altra banda es troben les meues amigues amb les quals isc a jugar al carrer algunes vesprades, quan Rosa i jo hem acabat de fer les tasques de la casa i mentre ella cus alguna peça de roba asseguda a l’entrada. Però no ens solem allunyar molt de la casa, perquè Rosa ens ha dit que podria ser perillós. Un dia no li férem cas i ens n’anàrem als afores del poble sense que se n’adonara i de sobte veiérem passar un avió molt gran, i un xic que passava per allí ens digué que era “la pava”, jo no entenia res, però de sobte tots havien començat a córrer i ens vam amagar en un magatzem abandonat que hi havia prop. Però a pesar d'això és divertit jugar amb les meues amigues i una d'elles ens ha ensenyat a fer-nos una nina amb cartó i arena encara que es trenquen fàcilment.
Però ja no puc seguir escrivint perquè Rosa ja ha acabat de rentar els plats i m’està cridant perquè vaja a resar amb ella. M’ha agradat començar un diari.
Anna Soria
2n Batxillerat
IES Beatriu Civera (Aldaia)

Una dura vida

El meu avi va nàixer el 1934 en un poble de Còrdova i realment no té records de la guerra en si, però sí que es recorda de la fam de la postguerra i de tot allò que la seua mare (la meua besàvia) li contava de son pare.
El meu avi es deia Juan, tenia una altra germana més petita que ell, nascuda l’any que va esclatar la guerra. Prompte els tres (ell, la germana i la mare) es quedaren a soles a la seua casa, ja que el meu besavi va haver d’anar al front a lluitar en el bàndol republicà. Allà van estar sota l’empara de la meua besàvia tot el temps que va ser possible esperant notícies d’aquesta guerra, però només aplegaven males notícies: els nacionals avançaven i prompte aplegarien al seu poble.
A la meua besàvia no li arribaven notícies del seu espòs i era de primera necessitat que se n’anaren del poble, encara que la meua besàvia es resisitia a anar-se’n sense tenir-ne notícies.
La meua besàvia contava que algú li havia dit que l’havien vist morir al front, lluitant, però mai foren notícies oficials. Esta, finalment, junt amb els seus fills i la seua sogra, va eixir del poble sense voler mirar cap enrere, sentint, dins i fora del seu cap, les bombes i tirs, i intentant posar fora de perill la seua família. Al cap d’una anys es varen instal·lar a València, començant una nova vida que no va ser fàcil.

Borja Baños
2n Batxillerat
IES Beatriu Civera (Aldaia)

NO SÉ VIURE SENSE ELLA

Hui és un dia gris. No deixa de ploure des de fa uns dies. Aquest matí vaig despertar i com de costum em vaig disposar a mirar per la finestra i a recordar, que és l'única cosa que aconseguix fer-me feliç a estes altures de la vida. Als meus 83 anys em sent sol, dèbil, cansat i no aconseguisc desxifrar què és el que encara em manté viu. Tal vegada siga el fet de pensar en ella, de continuar amant-la encara que Déu se l’emportara i la llevara del meu costat per sempre.
Érem xiquets quan la vaig conéixer. Anàvem agafats de la mà a l’escola. Prompte ambdós vam créixer i va arribar un dia en què m’adoní que ella havia deixat de ser la nena amb qui havia passat la meua infància. S’havia convertit en tota una dona. La seua bellesa, la seua vitalitat, les seues mirades, el seu somriure… em van captivar. Vaig quedar completament corprés per la seua persona. Tenia molts pretendents però sols jo l’amava. Des d’aleshores vam començar a ser alguna cosa més que amics. Treballava de fuster; també tocava el saxofó però prompte vaig saber que la meua prioritat era ella així que vaig deixar de tocar-lo i d’anar a les classes per dedicar-li tot el meu temps lliure. Recorde que ens besàvem d’amagat i totes les nits anava a veure-la. Parlàvem per la finestra de la seua cambra sota la llum de les estrelles. La nit era la nostra còmplice.
Ella era alegre, tranquil.la. La seua veu era dolça, la seua mirada serena. Era una d'eixes poques persones que són capaces de fer d'un dia gris un dia meravellós. Era una primavera errant que suaument es va anar instal·lant en allò més profund del meu cor. Quan caminava al meu costat, pareixia que ballava, tal era la gràcia dels seus moviments. Les flors pareixien envejar-la. El seu encant era perceptible a distància. Sens dubte, hi havia màgia en ella. Tenia una habilitat especial per a convertir les coses més insignificants en quelcom preciós, com els moments que passava amb mi. Quan la sentia prop de mi m’agradava percebre el seu perfum, un lleuger i dolç perfum que m’atreia cap a ella i em feia desitjar-la amb força. Em mirava i somreia. Sempre somreia. Simplement era eixa classe de persona que sempre es mostra feliç i que carreja la felicitat com una aura portant-la a tota la gent que la rodeja. Em vaig percatar que tenia cinc somriures diferents: un quan se sentia feliç, a gust amb ella mateixa; un altre diferent quan alguna cosa li provocava rialla de veritat; un altre quan es reia d’ella mateixa; altre distint quan es reia per cortesia i altre diferent i especial quan em mirava a mi. Aquest és el que més m’agradava.
Al cap d’uns anys ens casàrem. Vam tindre huit meravellosos fills.
Mai vaig pensar que algú com ella podria aparéixer en el meu camí. Necessitava conéixer una influència positiva, una persona capaç d'entendre la vida i viure-la amb senzillesa i plenitud com ella feia. Sempre tenia la certesa que tot el que feia li anava a eixir bé i bolcava un optimisme indestructible en tot el que realitzava. Passara el que passara, mai perdia les esperances. Viure al seu costat ha sigut el millor que m'ha pogut passar.
I aquell dia se'n va anar. Em va deixar ací. A soles. El cel no va poder esperar i no va voler portar-me a mi abans. L'única idea que no se m'havia passat pel cap és que ella poguera ser mortal. I sí, desgraciadament ho era.
He tardat anys a comprendre la magnitud de la meua desolació. Recorde aquells anys en què va entrar en la meua vida, com un àngel distret que en passar em va robar l'ànima. La meua vida era com una nit molt fosca abans de trobar-la, encara que hi havia punts de llum, motivacions. I llavors es va creuar ella en el meu cel com un meteor. De sobte, es va il·luminar tot, tot va estar ple de brillantor i bellesa. Quan ella se'n va anar, quan el meteor va desaparéixer per l'horitzó, tot es va tornar obscur. No havia canviat res, però els meus ulls havien quedat cegats per la llum. Ja no podia veure les estrelles. I res tenia sentit.
Amar-la va fer que tot meresquera la pena.
Durant la seua absència he pensat en ella cada dia, a cada minut, en cada lloc, en cada somni. Mai oblidí aquells ulls blaus. Ella sens dubte era la millor part de mi.
Encara imagine que dorm tranquil.lament al meu costat i que demà despertarem junts. Encara crec que pots escoltar-me quan en el silenci de la casa et parle. Siga quina siga la distància entre nosaltres t’envie el meu amor. Gràcies per ser la persona de qui sempre he estat orgullós.
La meua vida no ha estat plena de proeses que puguen ser recordades, sinó de xicotets moments que han sigut omplits pel seu amor i això, per a mi, sempre va ser suficient.

Toñi Mestre Venegas
2n Batxillerat
IES Beatriu Civera (Aldaia)

Sóc fester de 1958

Sóc d’un poble de la província d’Àvila. Casavieja. Un poble que es troba endins de la Serra de Gredos i la vall del Tiétar.
Tots els anys, en el lloc més alt de la Serra naixen unes flors especials i úniques, que es diuen clavellines i les utilitzem per a fer un arc a la porta de l’església del poble amb ous pintats de colors, encara que en la meua època els arcs es feien per tot el poble.

Recorde quan vaig fer els 19 i va començar la meua quinta. A les festes de Nadal, cantàvem per tot el poble el que nosaltres anomenem “las rondas”. Al febrer arribaven les festes de Carnestoltes, on tots ens disfressàvem i organitzàvem els balls i la festa. Treballàrem molt durant aquell any, però va ser un dels millors de la meua vida. Per l’abril començà la Setmana Santa. Dijous Sant els meus festers traguérem la verge i el Crist i férem processó per tot el poble. Divendres Sant a la nit se celebrà la processó del silenci, durant la qual, igual que dijous, els festers ens vam encarregar de traure i passejar el Crist, eixe dia els habitants del poble van participar en la processó. El dissabte ens va tocar matinar, quedàrem a las sis del matí a la plaça del poble i arribàrem a la punta de la muntanya a les nou del matí. Hi feia molt de fred perquè hi havia estat nevant i la neu encara es podia agafar. Estiguérem com quatre hores buscant aquelles meravelloses flors per tota la serra. Recorde com ens separàvem i ens comunicàvem amb corns per la més gran i meravellosa serra. Quan vam acabar baixàrem al poble, vam fer els arcs i a partir de les dotze de dissabte començaven les rondes com per Nadal. A les cinc del matí començà la missa de Resurrecció, els festers estàvem cansats i pràcticament ens quedàvem adormits en qualsevol racó. Nosaltres volíem ballar i passar-ho bé i quan va acabar la missa ens en vam anar a la revetla on bevíem i festejàvem les nostres dones.
Per l’estiu es feien rondes, i elegíem la miss i el míster dels festers del l’any següent.

Quin gran any vaig passar, tan inoblidable i meravellós que ara que s’apropa Setmana Santa m’agradaria que la meua néta continuara amb la tradició i que visquera les mateixes experiències que vaig viure jo.
I com és costum en la meua terra, us deixe amb un refrany que té veure amb el que us he contat: “Tres dies hi ha a l’any que s’ompli la panxa: Dijous Sant, Divendres Sant i el dia de la matança”.

Marta Lucas
2n Batxillerat
IES Beatriu Civera (Aldaia)

Una alegria abans del Diàleg

2010-03-21T02:48:00.000-07:00

Com tots sabeu, la setmana que ve tindrà lloc el Diàleg amb Maria Barbal, que ens visitarà dimecres a Gandia i dijous a València.

I, mentre acabem de preparar els actes, totes les persones que prenem part en el Diàleg –organitzadors, professors i alumnes– ens podem sentir ben contents per les paraules tan amables que ens ha dedicat Ramon Solsona al diari Avui. En la setmana del Diàleg, ha volgut recordar la seua visita de l'any passat i valorar favorablement l'impuls i la influència de l'activitat amb un article titulat "Fal·lera per llegir a València". Gràcies, Ramon!

Hem de recordar que fa dos anys Imma Monsó, al cap d'unes setmanes de participar també en el Diàleg, va publicar un article a La Vanguardia titulat "Todos ganan", on valorava la iniciativa com un exemple reeixit de promoció de la lectura, punt en què coincideix amb Ramon Solsona.

Una alegria per a escalfar motors! Ens veiem a Gandia i a València!

Trista infància

2010-03-19T13:53:00.000-07:00

Un dia de setembre, anàvem el meu germà i jo pel camp de camí a casa quan, de sobte, va passar un avió i va descarregar unes bombes; era 1938, i ens refugiàrem darrere d'unes roques. Quan va passar tot, vaig trobar el meu germà tombat, no es movia i no em parlava. Corrent, vaig anar fins al poble per demanar ajuda. El metge va certificar que havia mort de l'ensurt. Tenia dotze anys i jo, huit.

Vivíem a un poble miner de la província de Lleó. Érem cinc germans. El nostre pare feia un any que es va anar de casa amb altra dona i mai va regressar. Mai vam saber res d'ell: ens havia abandonat. La nostra mare ens havia de traure endavant. Com hi havia molta fam i per aquells temps no hi havia cap ajuda, ens manava a demanar al meu germà de catorze anys i a mi. Els meus germans majors treballaven a la mina de carbó: tenien setze anys. El petit, Francisco, només en tenia tres.

La pèrdua del nostre germà ens va sumir en una profunda tristesa, doncs encara que érem pobres, estàvem molt units.

Des d'aquest fet, el meu germà major, Antonio, es va aficionar al vi; molts dies arribava a casa ebri, i es posava a cridar; era molt autoritari i volia tenir-nos a tots a les seues ordres, fins i tot a la mare. A més es gastava part d'allò que guanyava quan a penes hi havia per menjar.

Un dia d'estiu, arribà al poble un matrimoni d'Astúries a passar uns dies de vacances, perquè el poble és molt bonic. Com que no tenien fills, un veí va proposar a ma mare si cedia son fill petit en adopció, que d'aquesta manera estaria millor, perquè al poble seria un desgraciat. Ma mare, amb molt dolor, se'l va entregar al matrimoni. Per por a què el recuperàrem, el matrimoni no va tornar a aparèixer i no vam tornar a veure'l fins que va complir els vint anys. Quan va conèixer tota la veritat sobre l'adopció, va arribar al poble, però jo m'havia anat a viure a València; m'havia casat amb el meu actual marit.

Ma mare era una persona que es mereixia el cel, era molt religiosa i sempre estava pendent de nosaltres. Suportava moltes coses a Antonio per la seua afició al vi. El meu germà s'havia casat, però es portava molt malament amb la seua dona, s'emborratxava i la maltractava. Finalment va morir molt jove d'eixe fetge que tant havia maltractat.

Pel que fa a l'altre germà, Adrian, és una persona molt humil i molt traballadora, va cuidar sempre de ma mare, que va viure sempre amb ell i amb la seua muller fins la seua mort.

Natalia Sleiman Gutiérrez

Col.legi Pureza de Maria-Cid (València)