AQUELLA VEU AL MEU CAP

No parava de pensar en les paraules de Teresa, jo ja no era aquell jove que lluitava amb coratge. Era un gos, un gos submís i obedient, jo ja no era jo, Teresa tenia raó, i això em feia molt de mal.

Estàvem descansant, tots amb l’estómac ben ple, jo netejava el “naranjero”. Aquella banda de malparits disfrutava el dia a dia, tenien la consciència tranquil·la, com si no hagueren fet mal a ningú, com si no hagueren jugat amb la vida de gent innocent, com si no hagueren trencat famílies, com si tingueren dret a la felicitat. M’ estava ficant nerviós, molt nerviós, la veueta de Teresa, amb caràcter decebut, ressonava al meu cap… cada vegada més nerviós. Tenia el fusell net i muntat.

Els trets sonaren molt fort dins d’aquella petita estança. Davall de cada cos un riu de sang, les parets tintades d’un roig brillant. Em vaig quedar pensant: què acabava de fer? Què en faria ara?

El capità va fugir, però, malferit com estava, segur que no arribaria lluny. Ja res em podia salvar, vaig fugir de la mort una vegada, no podria tornar-ho a fer, i tot pel que havia lluitat no serviria per a res. Fugir, fugir era una gran idea, a França, Teresa vindria amb mi. Vaig eixir corrent a per ella, fugiríem fins on pogueren les nostres cames. Jo anava armat, a vore qui em pararia, ningú. Estava eufòric, tal vegada il·lusionat per la idea de donar per fi el pas de fugir amb l’ amor de ma vida i ser feliç d’una vegada.

-Fill de puta, veus el problema que acabes de causar a la meua família, ens mataran a tots.

-Deixa aquesta terra de mala gent i anem a França, junts.

-No aniria amb tu ni si fóra la única forma de sobreviure, preferiria morir ofegada en oli.

Teresa em va fer mal, molt de mal, vaig alçar el fusell, no sé ni com ni per què… Vaig disparar Teresa, i vaig fugir fins ací. Molts em persegueixen, armats i amb gossos. No tinc moltes esperances, aquest refugi es fàcil de descobrir. Ara cremaré aquestes paraules, escrites a un diari antic que he trobat a les alforges d’un ase mort al costat d’un mas abandonat. Ja no visc, sobrevisc, i ja res té sentit. D’ ací molt poc, jo, Ferroviari, doncs el meu antic jo fa temps que va morir, aniré amb el nostre senyor.

ALBERT FERRER, IES ALMENARA