COL·LEGI PÍO XII

2n BATXILLERAT

SORD, MUT I CEC

Vivíem en un estat de temor constant. Durant un temps, vaig creure que algú em vigilava, no eixia de l’escola de dia ni de nit. Havia vist al bosc la punta d’una cigarreta. No sabia si eren civils o bandolers, qualsevol relació amb algun d’ells em portaria a lo pitjor: un afusellament, una tortura, qui sap.  Tenint en compte les meues vinculacions passades amb la defensa de la República, qualsevol dit que moguera ja em feia possible sospitós. La por és la pitjor enemiga de l’home. Com Bela deia: la por és com la pols dels pins, apareix de colp i tan fina que tot ho empesta. En aquesta ocasió, vaig poder respirar tranquil quan vaig descobrir que el que em pensava que eren cigarretes en realitat eren unes lluernes.  Tanmateix, la por va continuar corroint-me.

Recorde el meu gran afecte per Goriet, un dels millors alumnes que he tingut mai. Sempre procurava aconsellar-lo bé per al benefici d’ambdós. Mai oblidaré quan jo li deia “No parles de res fins que pixen les gallines” i ell em contestava rient-se “les gallines no pixen, Don Arcadi”.

Per a sobreviure, com deia Darwin, cal ser fort i passar desapercebut als possibles depredadors. Això es aplicable al entorn dels meus dies, la millor estratègia com ja li deia al meu estimat Goriet, és ser “sord, mut i cec”.

Inés Martínez Gabarda – 2n batxillerat

Vaig caminar cap al poble al costat dels meus germans i a la meua mare. Caminava amb pas ferm, prenent de la mà a Goriet, encara que per dins jo no parava de tremolar. Al meu cap no parava de repetir-se simultàniament aquella imatge del capità a cavall arrestant el meu pare.

En arribar al poble, no deixarem ni a una sola ànima sense preguntar si tenien algun tipus d`informació sobre el meu pare, tots ells s'estranyaven que l’hagueren detingut, però cap ens va donar una resposta. Solament havíem aconseguit saber que el meu pare podria haver estat arrestat per lluitar en la guerra en el bàndol republicà, a la qual cosa la meua mare va reaccionar de seguida defensant-lo. Al costat de la meua mare plorant i resant pel meu pare, vam tornar a casa. L'endemà, la mare va travessar la porta de la casa sola, deixant-me a casa cuidant dels meus germans, mentre ella anava al poble a buscar respostes. Encara recorde el moment que va tornar a casa, expirant dolor en les seues llàgrimes, sense cap resposta.

No obstant això, major va ser el suplici el dia que va ser al poble i va tornar amb una resposta, l’havien assassinat per intentar fugir. Mai ens va arribar una carta formal explicant-nos els fets, els quals mai em vaig creure.

Sara Zymon – 2n batxillerat

L’incident de Ferroviari

Ferroviari, després de barallar-se i imaginar-se a Teresa casada amb Pelut i amb fills, va introduir el carregador del fusell i estava preparant-se per a disparar. En el moment just  va aparèixer Teresa i va amagar l’arma, ella li va dir que sentia haver dit totes eixes coses a la conversa anterior, però volia protegir-se a ella i a la seua família. L’assassinat del seu pare havia suposat una tragèdia per a ella i no volia que li passara el mateix a Ferroviari. Ell va assentir i ella es va marxar. Quan va girar-se a Alejandro, Torregrossa i Blas tenien les seues armes a la mà. Es van adonar que anava a disparar-los abans que arribara Teresa, el van acusar de traïdor i li van amenaçar amb matar-lo si no fugia per sempre. Ferroviari va eixir per la porta, creuant el mas, va adonar-se que probablement mai veuria a Teresa.

Natalia Cabanillas – 2n batxillerat

Matemàtic

Era a casa de la família de la Teresa, on Ferroviari m’havia endut quan era ferit per una canonada dels civils. Invàlid, recorde que feia el meu matalàs per després desfer-lo. Allà dalt, al meu habitatge, trobava la vida com un tren passatger, l’acció que m’havia fet actuar durant els últims mesos havia tot plegat desaparegut. L’adrenalina que havia fluït sense contemplació per les meues artèries feia temps que no hi era i una professa solitud s’havia apoderat de mi. Distret únicament per la mare de la Teresa, que era un gran suport, contemplava tot el que hi ocorria fora del meu colomer. 

Tot hi marxava relativament bé, començava a curar-se la ferida dels civils, els maleïts civils, havia tractat de convèncer el grup d'acabar amb ells però no, es negaven a fer-ho. Que si el feien tornarien més i  pitjors, que la seua causa era d’alliberació i per acabar amb el sistema, no amb els civils. En part tenien raó.

Va ser un dia a l’hora de parar taula quan uns guerrillers van presentar-se a la porta de la família del Saüquer, però jo els vaig reconèixer de seguida. Aquells no eren els meus companys. No cabia en mi, sentia la urgència de córrer i avisar la família que aquells no eren milicians, que eren civils i que no els deixaren entrar, que després hi tornarien, els acusarien d’haver ajudat els guerrillers i els apallissarien o pitjor. Vaig tractar d'aixecar-me, però recorde la ferida tirant-me com una cadena cap al llit.

Cada vegada era més conscient que aquell lloc, on era per compassió, podia esdevenir el principi del meu fi i el de tota la família del Saüquer.

Alejandro Atienza – 2n batxillerat

Un tir i no res

Podria ara dir les mil i una coses que em recorrien el pensament, però sols em preocupava una: Bela. Segurament ara estiga desperta, imaginant-se el pitjor. M’agradaria dir-li que no es preocupés, que tot hi anava a estar bé, però inclús jo sabia el destí que m’esperava.

Vam arribar al poble quan els primers rajos de sol es feien pas entre les cases. Conec aquest lloc com si fos la palma de la meua mà. Hi havia passat gran part de la meua infància a aquests carrers, i fins i tot ara, vinc de vegades a la taverna dels Satisfets, a jugar a les cartes o al dòmino.

Ens portaren a la barberia del poble, on Toni ens va afaitar. Encara que ell no hi pareixia preocupat, jo sabia que alguna cosa no hi anava bé, però conservava les esperances de tornar amb Bela i els meus fills.

Més tard vam partir camí a la Plana. Els guàrdies no paraven de xiuxiuejar entre ells i, per algun motiu, vaig alçar la mirada i em vaig trobar amb la seua. Un calfred va recórrer el meu cos, però no em va donar temps a molt més, perquè un dispar al pit em va fer caure a terra.

Alejandra Vivó Torres - 2n batxillerat

Pau

El sol brillava amb força aquell matí, cegant-me. Em costava respirar per l’esforç, però les meues ganes d’explorar i descobrir tot ho podien. Davant meu Goriet ens guiava a mi i a Don Carles per les escarpades muntanyes, que conferien al paisatge una bellesa singular. En aquell moment, amb la melodia de la natura impregnant els meus pensaments, em sentia feliç. De fet, aquell devia ser, sense cap dubte, un dels dies més feliços des que havia sigut exiliat. Era curiós, com canviaven les coses. Encara que en un primer moment havia considerat l’exili com un càstig, començava a apreciar la tranquil·litat que proporcionaven els rocosos paisatges que m’envoltaven a qui sabia apreciar la seua immensitat.

No obstant això, un sentiment d’ansietat s’havia instal·lat al meu pit dia i nit. La pressió constant a què em sotmetia la continua vigilància del capità Mata i dels veïns m’havia acovardit, convertint-me en una persona reservada i taciturna.

Tot i això, el fet de tornar a la cova del Falcó, assumint les possibles conseqüències, em feia sentir orgullós de mi mateix, doncs suposava haver fet acopi de la valentia necessària per supeditar la meua passió per la ciència a la por.

Allí dalt, rodejat de prats, em trobava en pau.

Lucía Tomás – 2n batxillerat

Una desafortunada peça de dominó

El tio Miquelo era innocent, açò és segur. Per al capità Mata era un nombre més , un escaló cap al seu somni, cap al poder. Per mi, ho era quasi tot, una de les poques persones que ens volien sense cap interès més enllà de nosaltres.

Per aquesta raó ,no em podia permetre creure’l, el testimoni del capità podia llevar el sentit als pocs moments de la vida que l’havien tingut. Una vida dolenta, plena d’injusticies. Pensar que el que estava dient podia ser cert, va acabar amb la fortalesa de tants anys de lluita, no ho vaig poder suportar, vaig confessar-ho tot.

Després es va iniciar la tortura, la reclusió, la pèrdua del mas, procés que havia tractat d’evitar per tots el mitjans, però que fins eixe moment no vaig comprendre que era el destí. Podria retardar-lo, però mai acabar amb ell, formava part de la nostra naturalesa. Per molt que buscara una sol.lució, no n’ existia cap bona.

Vaig optar pel regne natural dels “sords, muts i cecs”, com l’eruga. Havíem d’acceptar, que no érem ni d’esquerres ni de dretes, ni anarquistes o comunistes, ni falangistes o feixisistes. Érem masovers. Una desafortunada peça de dominó.

BELA

Carmen Tortosa – 2n batxiilerat

¿Quan acabarà la lluita?

Em despertava amb el cant del gall com tots els matins. Encara que estava allí amagat, aquell mas em produïa una calma inexplicable. Vivia jugant amb la sort, ja que la Guàrdia Civil passava sovint pel mas però allí em sentia segur, mai em descobririen. Aquells dies al mas eren com una parada en la lluita que tant volien guanyar i tantes vides innocents ens estava constant. Els havia parlat de la meua vida, els havia explicat per què lluitàvem els  guerrillers realment i com era la vida a França. Aquella família de masovers m’agradava i no volia posar-la en perill.

A vegades escoltava al capità Mata parlar dels meus companys i de com anaven a capturar-los. Estava tranquil, sabia que Teresa li contava tot el que sabia a Ferroviari. Era una bona xica i tant bonica com la noia d’Alòs, tenia esperança de tornar a veure-la i que es recordara de mi, però la guerra i l’amor mai han sigut bons amics.

Avui torne a les muntanyes, al fred i a la lluita. No tinc por, mai la tinc, però estic segur que en un moment o en un altre hauré de tornar a França i combatre la lluita des d'allí.

Ángela Carro Pitarch – 2n batxillerat

PERILL

El meu nom és Teresa i fa temps que no sabem res del meu pare.

Un dia qualsevol va desaparéixer i no el vam tornar a veure. Hi ha rumors sobre la Guàrdia Civil, que s’estaven portant a gent que havia ajudat als guerrillers però, per què el meu pare? La meua família s’havia quedat a soles. Ara havia de ser jo l’encarregada de tot, de la casa, del meu germà...

Estaven en una situació constant d’alerta per la desconfiança i la por de ser acusats d’ajudar al bàndol contrari. Fins i tot després de la trista notícia sobre la desaparició havíem de rebre i servir a taula al mas cada vegada que els guàrdies eixien a patrullar.
Sentia solitud, odi i por cap a qui li havia fet alguna cosa al meu pare. Va ser en aquell moment quan vaig començar a ajudar els guerrillers, pels sentiments d’odi que tenia cap als guàrdies i que encara tinc.

Va ser més tard, quan el meu germà em va veure dins d'eixe joc tan perillós quan va començar tot i des d'eixe moment havíem d'estar pendents de tot el que féiem si no volíem que la història es repetira i no aconseguir mai una explicació sobre la mort o desaparició del meu pare.

Laura Expósito – 2n batxillerat

SIS BALES

Mai se m’havien fet tant llargs sis segons com aquell dia. Amb aquelles sis bales sentia que gran part de la meua vida se n’anava per a no tornar mai més.

Però realment tot açò venia de lluny, ja que és el risc que assumeixes quan et fiques enmig de dos bàndols. Encara que siga sense la intenció de fer mal a un altre, com va ser el cas del meu pare. Ja que ell l’únic que volia era poder portar-nos menjar, però desgraciadament no va trobar la manera correcta.

Unes setmanes abans de la mort dels meus pares, vam sentir la notícia que la guàrdia civil s’havia portat al pare del meu company de classe Gregori, suposadament per ajudar els guerrillers. Aquest tema no es va comentar mai, però des d’aquell dia ningú a ma casa dormia tranquil.

Així doncs després de l’assassinat, la meua germana Leonor i jo vam decidir partir del poble per a refer les nostres vides. Leonor se’n va anar a Barcelona i pel que sé és molt feliç allà. Jo, en canvi, no he tingut tanta sort. Han passat dos anys des d’allò i encara quan tanque els ulls veig els meus pares morts a la cuina. A vegades pense si seré jo la que no deixe passar pàgina o és aquest sol de llevant que em recorda tant a aquells dies de collita.

Irene Collado García – 2n batxillerat

MATE, UN GUERRIRLLER AL MAESTRAT

            Quan arribà la guerra jo vivia amb tranquil·litat amb la meua família. Com érem republicans, després de la guerra, ens n’anàrem a Tolosa fugint del franquisme. Allí vaig estudiar matemàtiques, per això tos em diuen “Matemàtic”, millor dit, “Mate”.

            Com volia continuar lluitant per les meues idees, em vaig unir als maquis per tornar a reconquistar Espanya des de la Vall d’Aran, i des d’aquest moment visc amagat a les muntanyes.

            Aquesta vida que he triat és molt dura: molt de fred a l’hivern, molta calor a l’estiu, dormint vestit, menjant el que puc... El tret que m’han pegat ha sigut, encara que no ho parega, un miracle. El colomer del Mas de Bela no sembla el millor lloc perquè es cure un ferit pel fet de conviure amb els conills, els coloms i la seua brutícia, però a mi em pareix un palau. Dormir en un llit de pellorfes de dacsa en lloc de dormir al ras, damunt les roques, el bon menjar de Bela, conversar amb Goriet i Teresa, contar-los històries de París...

            Sembla que ja estic bé, encara que amb una bona cicatriu al cap.

            Tinc ganes de vore als meus companys guerrillers, que aquesta lluita s’acabe i de tornar a vore la meua estimada sense nom...

            Desitge tornar a vore-la.

Elena Beltrán – 2n batxillerat

Bela i Nativitat a la festa de Sant Antoni

L’any passat no vam anar a la festa de Sant Antoni, no em sentia bé. Enguany he decidit anar-hi, però ho faig per aparentar un poc de normalitat dins de la tragèdia.

Quan veig que Nativitat s’apropa a mi, comence a estar nerviosa. Pareix que ha decidit parlar de la «desaparició» del seu home, fent-me veure que sóc una privilegiada perquè el cos del meu home sí que ha sigut trobat. No estic còmoda davant aquesta situació i no sé si podré contenir per més temps les llàgrimes. Nativitat em diu: «Què has fet perquè et donen l’acta de defunció?», i clarament percep que m’està acusant d’alguna cosa, quina ràbia! Com pot tenir tan poca vergonya aquesta dona? Les dones dels masovers morts haurien de ajudar-nos, no desconfiar les unes de les altres.

Mentrestant, el meu pobre fill està escoltant tota la conversa i encara em pose més nerviosa de pensar com se sent ell. Ha de ser molt dur per a un xiquet de la seua edat haver d’aguantar aquestes circumstàncies. Encara que no té cap culpa, tinc tants nervis que el primer que he fet és pagar amb ell el dolor que sent. Pobre Goriet meu.

Blanca Andreu – 2n batxillerat

UN COR REBEL

Va sonar la porta. Era una nit d’estiu i no era un estiu tranquil. L’ambient que hi havia era de temor per saber què podia passar demà o qui ens visitaria. La meua mare sospirava, va agafar l’escopeta i en eixe moment vaig mirar al meu germà. Em sabia molt mal que haguera hagut de viure i veure tantes cosas des de xicotet, però tenia l’esperança que es convertiria en un valent guerriller.

Es va escoltar la veu desesperada de Joanet darrere de la porta i em vaig preocupar. Ma mare li deia que se n’anara perquè no volia més problemes, però es va escoltar la veu de Ferroviari i no vaig poder no obrir la porta. Quan vaig obrir-la ràpidament, vaig veure les seues cares angoixades i un guerriller a punt de morir.

Mentre anàvem al colomer a deixar al guerriller, vaig observar a la meua mare. No sabia com dir-li que estava enamorada de Ferroviari i que volia tindre un futur amb ell. Un futur on poguera ser rebel sense donar explicacions a ningú i poder lluitar per totes les injustícies feixistes. Jo sabia que el meu pare hauria estat orgullós de la seua xicoteta i rebel Teresa.

Carola Gallart – 2n batxillerat

1r BATXILLERAT

Epitafi

Els meus companys em deien boig. Segurament tenien raó. Joanot i Matemàtic sentien una mena d’admiració per mi. Encara recorde la cara de Joanot quan jo...

Només sóc un covard amb ideals de grandesa. Què podia fer jo? El capità Mata va gaudir cada moment de l’interrogatori. No podia suportar-lo més. No volia que ells saberen allò nostre, Teresa! T’haurien mort també a tu...

Si Matalàs em veiés ara... Un caragirat, això és el que sóc. Les meues mans estan tacades de sang innocent. En això guerrillers i civils som molt pareguts.

Saps, Teresa? Tot allò que vaig fer va ser per tu. «L’única cosa que mai podré perdonar-te és el que has fet! Trair-nos d’aquesta manera!».

Malgrat açò el vaig intentar, que em perdonares vull dir. Vaig disparar a tots aquells monstres. Jo no en sóc diferent. I et vaig buscar fora del mas, baix el sol abrasador. T’ho vaig demanar una altra vegada: «Vine amb mi a França!». Tu vas tornar a negar-te. Vam discutir i en un arravatament vaig estrènyer el gatell.

Ja no té sentit fugir. Els escolte venir. Espere que siga ràpid.

Ignacio Noguerón Moya - 1r batxillerat

 Tornarem a veure’ns

El cor va començar a accelerar-se. Cada vegada escoltava més veus, més sorolls. Sentia com cada trepitjada s'acostava més al portal. Al meu cap no apareixia més que fugaços moviments que no acabaven bé. No volia que aquell home uniformat alçara l'escopeta, no a la meua família. Per una vegada em vaig engolir la meua por, sabia que aquesta situació duraria anys i les visites anaven a ser cada vegada més constants. Vaig eixir a fora de l'estable amb els punys tancats i el cor ben encongit quan me’l vaig trobar de front. Era ell, amb aires de superioritat. No em va dirigir més que una pregunta. Va ser després de contestar-la quan vaig sentir que la meua respiració tornava al seu estat normal; que per una vegada, havia fet una cosa útil: vaig salvar el meu pare.

Malena Jiménez Navarro – 1r batxillerat

DOS

No volíem que passara això, no volíem, però tampoc ho imaginàvem, i jo… tenia por, Com anàvem a acabar? Què seria d´aquesta guerra? De tanta violència? Volíem terminar. Però no podíem.

“Quants xiquets?” vaig escoltar. Les imatges de la batalla travessaven entre tirs la meua ment, veient com anomenàvem a crit de fussell a la Parca perque ballara entre cadàvers. “Dos, dos xiquets.” Dos pobres xiquets que havien somiat amb la llibertat i ara es bressolaven en els freds braços de la mort.

“He escoltat que són tres…” Tres? “No, dos, dos… Ja n´hi ha prou amb dos”, vaig sentenciar trencat per la ràbia i el dolor. No volia pensar, si ho feia… tem que ja no podria haver seguit amb això, el preu era massa gran… Dos xiquets, Déu, dos. I aquells malparits els van matar sense pensar, sense mirar.

Mai havia vist matar uns xiquets amb tanta sang freda. Això és una cosa de la qual no m´he recuperat i no crec que em puga recuperar mai. Sempre em sentiré còmplice i culpable.

El record d´aquells xiquets no m´abandonaria, fins i tot molts anys després, encara em perseguien una vegada i altra, veient com morien amb un perdigó clavat al cor.

Blanca Illán Villanueva – 1r batxillerat

Empauries i jo estàvem alterades pel que hi havia passat, vam entrar al mas i vam cridar com mai l’havíem fet. Ferroviari em va senyalar i amb un to de veu rígid em va dir:

- A vostè la deixe viure.

I vaig començar a córrer com si no hi haguera demà. Em vaig sentir molt viva, diuen que això passa quan estàs quasi parlant amb la mort. Vaig fer un crit a l’aire que soltava  tot el que tenia dins, em vaig quedar buida.

Teresa també corria cap al mas, per comprovar què havia passat.

De lluny, el meu fill i jo vam veure Ferroviari dirigir-se cap a Teresa, i ella aturar-se de colp, i ell acostar-se i dir-li alguna cosa i ella negant-ho amb el cap, protegit per un barret de palla. Ell va tornar a insistir, i ella va tornar a negar-se. I tot seguit es va sentir un tir i vaig veure com Teresa, la meua Teresa queia de genolls, i desprès de cap, quedant de bocaterrosa, mentre la seua sang li eixia a roll i feia un gran bassiol, tan vermell i tan pur com un rodal de roses enmig d’un sembrat de blat.

Claudia Alcaide Gómez – 1r batxillerat

Jo estava conforme. En aquest temps o mates o et maten. Per això tenia des de fa temps clar que qui havia de caure era el capità Mata. Els problemes al nostre mas s´acabarien. Veure com ma mare li feia el menjar a l´home que va ordenar que mataran mon pare em feia pensar mil formes d´acabar amb ell. I ho vaig dir. Mai hauria imaginat la reacció de Ferroviari. Si m´havia fixat en ell, era per la valentia que li caracteritzava, pensava que estava disposat a tot per la República. Però vaig veure que no. Vaig notar com la meua idea no li agradava. En el moment que ho vaig pensar, em donava el mateix que fórem, que ens torturaren...sols volia acabar amb ell. Vaig dir-li el que sabia que podia fer-li canviar d´opinió:

- Parla-ho amb Joanet...ell sí que tindrà coratge!

Es va enfadar, ho sé. Però jo sols pensava a venjar la mort del meu pare, crec. No sé si ara desitjava més veure penjat al capità o sentir que havia fet alguna cosa pel meu pare. Crec que la primera. Des que li van donar la medalla i venia al mas a presumir d´ella en el meu cap sols apareixia el seu cos afusellat.

Carmen Ballesteros – 1r batxillerat

La revolta

Va ser aquell dia el que va canviar la meua vida completament. Fou quan van portar-se i van acabar amb la vida del meu marit. Van venir uns civils al nostre mas, li van preguntar si havia vist bandolers per eixa zona, ell va respondre que no, després li van preguntar al meu fill, el civil va dir que li havien dit tot el contrari. Va ser l’última vegada que el vaig veure, perquè justament després d’eixa conversa se’l van dur al poble. Vaig passar tota la nit en vetlla, pregant pel meu home perquè no li passara res.

Al següent matí vam anar tots al poble per saber què havia passat, anavem passant per davant dels masos, d’on eixien els masovers preguntant què ocorria, em deien que tot estaria bé que tornaria a casa però jo per dins estava segura que allò no anava a terminar bé. Quan vaig arribar, després d’haver preguntat molt, Eliseu va dir-me que s’havien escoltat crits a la nit passada. Vam anar a la sagristia, ens va rebre el senyor rector, solament amb eixa mirada, vaig adonar-me de tot, el meu marit no tornaria a casa mai, vaig començar a plorar i vaig adonar-me que tot allò roí estava per començar.

Lucía Galindo – 1r batxillerat

La mort de Teresa

Era el cinquè dia de la sega. Van aparèixer a casa el capità Mata amb altres homes, entre ells es trobava Ferroviari, ja conegut molt bé per tota la meua família. Vam dinar, i, quan vam acabar, els meus dos fills petits Empariues i Goriet van anar a la habitació mentre jo fregava els plats del dinar. Em vaig posar a pensar en la relació que tenia la meua filla amb Ferroviari. Al principi tenien molta complicitat i s´entenien molt bé però des que Ferroviari la va trair ja res va ser com era abans. Teresa ni el volia mirar a la cara i durant tot el dinar havia estat evitant-lo.

De sobte, vaig sentir un parell de tirs i vaig anar corrent a l´habitació d´Empariues. Quan vaig arribar, Goriet ja no es trobava amb ella. La vaig agafar a braços i vam anar a veure què passava.

Es van sentir tirs. Quan vam arribar, Goriet ja es trobava allí amb Ferroviari. Teresa va arribar uns segons després. Estàvem tots bocabadats sense parlar quan de sobte Ferroviari va dir-li a la meua filla que s´acostara, que volia parlar amb ella. Nosaltres, a la llunyania veiem com es barallaven quan de prompte vam sentir un tir. Vaig mirar als meus fills petits espantada, quan el cos de la seua germana Teresa va caure a terra sense vida.

Alba Martí – 1r batxillerat

Eixa visita especial.

Quan vàrem eixir del cuartel, jo tenia la sensació que alguna cosa prou roïna anava a ocórrer eixe dia. Vàrem començar la nostra ronda pels masos i, quan es va fer l’hora de dinar, decidírem prendre el dinar a casa de Bela. Quan vàrem arribar i començàrem a dinar, vaig notar una certa crispació a l’ambient, però es va rebaixar quan el nou, Julián Torregrossa, em va preguntar sobre el meu servei a Àfrica.

Tot es va tornar malament quan eixe roig, a qui várem deixar amb vida per trobar els seus companys i els masovers, un tal Ferroviari, es va apropar a poc a poc i va començar a netejar el seu fusell “naranjero” molt lentament. De sobte, i sense que ningú de nosaltres poguera reaccionar, Ferroviari va agafar el seu fusell, va posar-li el carregador i se’l va posar al muscle, mentre disparava a Alejandro en el cap, a Blas en l’esquena, a Torregrossa al pit, i a mi al ventre mentre traia la pistola. Aleshores, tot va començar a enfonsar-se, mentre sagnava al sol d’aquell maleït mas.

Pablo Pérez García – 1r batxillerat

Prejudicis equivocats

A principi de l’estiu vaig haver de tornar, després d’un llarg període amb la meua germana, estava derrotat i amb ganes de no fer res. Vaig assabentar-me que Blas i Alejandro me miraven d’ una manera estranya. Pense que no estaven acostumats a vorem així. Encara que no em quedaven forces per a res, vaig veure’m la medalla amb la qual em van condecorar i em van arribar pensaments positius i la energia necessària per a continuar.

Em donava la sensació que alguns no s’alegraven de veure’m amb la medalla. Enveja, per no poder estar en la meua situació! Jo me l’havia guanyada, així que estava en el lloc indicat. El meu treball era molt dur, havia d’ensenyar els masovers i formar-los perquè pogueren complir amb el seu treball.

Vaig sentir alguns comentaris sobre nosaltres, els civils, que no em varen agradar massa. Crec que la societat tenia una opinió equivocada sobre nosaltres. L’ únic que fèiem era protegir i lluitar per allò que era nostre. Aquestos comentaris van començar per la conversa sobre una situació que va ocórrer amb nosaltres, els civils, i en què ens van acusar d’ haver fet el mal a uns veïns.

Tant de bo que jo i en general nosaltres sabem, com són els civils i no dubtem de la nostra professió ni de les accions que fem.

Marta Ramón Palmero – 1r batxillerat

LA TROBADA

Vaig agafar les ovelles per a tancar-les al pi de l'Asseter. Així pareixeria que me les havia emportat a pasturar. Amb molta cura que ningú em vera, me'n vaig anar al lloc de sempre a trobar-me amb la gent de sempre. En la font de la Trobada em veia tots els divendres amb els republicans, en secret, sense que ni tan sols la meua família ho sapiguera. Els estava contant el que havia sentit el dia anterior. Durant el menjar, havia escoltat dir al Capità Mata unes coses que els interessarien... Però, de sobte, vaig sentir la veu del meu germà Goriet que em saludava. Els rebels van eixir corrent, com desitjant que no els haguera vist. Jo també desitjava que no ho haguera fet. -Goriet! Què fas? Ves-te'n! (vaig dir més nerviosa que enfadada) No digues a ningú que els has vist!- I si em pregunta el Capità, què faig? - Doncs mentir! Si no vols que em maten! Vaig vore com el meu germà intentava comprendre què era el que realment estava passant, el perquè de tot açò. Però mai ho comprendria, era massa xicotet per a això. Jo ho feia per ell, per ell i per tots els xiquets com ell, que no es mereixien viure açò.

Gloria Luna Quiles Armero – 1r batxillerat

4t ESO          

La pell se’m va quedar gelada, semblava que la meva sang hi havia deixat de circular. La meva filla, la Teresa. Com podia ser? No hi hem aprés la lliçó amb el que li va passar al pare? Com pot ser que haja sigut tan boja? Aquesta vegada n’ha sigut la Rabosera, però, què passarà quan un altre veja la meua Teresa amb un bandoler? Li llance una mirada al meu fill petit, pensant que potser ell haguera sabut tot això des de feia temps. Hauria de sentir-me decebuda? No, he patit ja prou amb el meu home, els meus fills són l’única cosa que em queda i que puc cuidar; ho són tot, tot el que em queda per estimar en aquest món. Ara és ràbia, la sang torna a bombejar pel meu cos i  la meva respiració s’accelera. Veig la cara d’humiltat, me n’adone que vol manipular-me i casar Teresa amb el seu fill i li conteste:

-          Rabosera!... Si li passa alguna cosa a la meva Teresa et trauré la pell! Encara que siga l’última cosa que faça en aquesta vida! Quedes advertida!

Adriana Campos 4t ESO B

Justos per pecadors.

Després que Ferroviari ens contara tot el que havia passat amb Felisa, que per això van haver de matar-la, per a què la gent s’adonara del que passa amb els traïdors, vaig sentir-me molt satisfeta. No em malinterpreteu, jo no vull que es mate a persones però fer-les pagar pels seus actes és una cosa que considere justa. Qui busca problemes acabarà pagant, siga ara o després.

D’aquesta manera no aconseguiríem res, haviem de donar un gran pas, ficar-nos per davant de la Guàrdia Civil, havíem d’enganxar el capità Mata! Sabíem molt de la seua vida, anava molt pel mas, Ferroviari podia emboscar-lo al bosc i matar-lo. Una vegada acabat amb ell no tindrien molts problemes amb els altres. Havia que fer-li pagar per totes les vides innocents que havia arrabassat, sobretot la del pare.

Tots dos, Ferroviari i Goriet, es van quedar bocabadats amb la meua idea. Ferroviari es va negar rotundament, no volia fer-nos sospitosos però a mi això em semblava el mateix, jo només volia venjar la vida del meu pare. Ningú dels dos va acceptar però no em vaig donar per vençuda. D’una manera o altra havia de pagar!

Alicia Zarzo 4t ESO B

L’experiència de Teresa

Recorde el dia que es van portar al meu pare. Era una tarda de setembre, ja començava a refrescar. El meu germà i el meu pare estaven recollint la collita de patates, que aquest any havien sortit molt bones gràcies a les pluges. Va arribar  un capità i cinc home més. Van parlar amb el meu pare sobre com anava la collita i van anar a mirar les nostres plantacions. De sobte, li van preguntar al meu pare si havíem vist bandolers passar per la zona, però el meu pare va assegurar que no havia vist a ningú. No és que jo recorde aquesta conversa, sinó que la meua mare me la va contar. Jo estava en el bancal, però no em vaig atrevir a acostar-me a veure el que passava. Vaig baixar el cap un moment per a recollir els utensilis que estava utilitzant per a recollir les patates, quan vaig veure que el capità es portava al meu pare, sense cap raó, i cap de nosaltres podia fer res.
            La meua mare es va passar tota la nit plorant i ella volia saber on s'havien portat al meu pare. Va ser la nit més llarga de la meva vida, i hui en dia continua sent-ho.

Ana Peiró  4t ESO B

Quan sentí les ràfegues provinents del mas, vaig córrer i córrer més ràpid del que mai haguera pogut imaginar, fins que discerní des de la distància la figura que lentament s’acostava pel camí. En aquell moment, milers de possibles desenllaços a aquesta escena creuaven el meu pensament. Quan em vaig apropar al que havia sigut, i continuava sent, el meu primer gran amor, el seu tricorni em va recordar la traïció i la infàmia d’aquest covard que ara em mirava amb els ulls desorbitats, quasi fora de les seues conques. Malgrat que en silenci, la seua expressió de bogeria donava la impressió de què estiguera cridant i assenyalant-me nerviosament que tot açò ho havia fet per mi. Podia imaginar-me perfectament l’escenari que aquest Judes havia deixat al mas, amb la resta dels malparits morts, tombats de qualsevol manera, perforats per les bales que els havien furtat la vida. Ferroviari em va tornar a insistir i a insistir. Solament vaig poder pensar en el meu pare mort, en la nostra major pèrdua, en el desconsol de ma mare, en la República, en els bandolers, en els feixistes. Ferroviari va insistir. Vaig negar amb el cap. Ferroviari em va apuntar amb el «naranjero».

Carmen Clemente 4t ESO B

Rebel·lió interna

Tornava al mas amb les ovelles, orgullosa d’haver tret informació útil que compartir amb els guerrillers. Una vegada les vaig tancar al pi de l’Assester, vaig disposar el matxo amb dos cànters d’aigua a dues bandes de la sària i vaig partir cap a la font Trobada. Era conscient del perill que les meues accions podrien portar a la meua família, ja greument afectada pel dolor, però mon pare no anava a tornar per a remeiar el patiment. Almenys faria alguna cosa per tal de  fer-li justícia.

Anava enfilant l’estret caminet que m’endinsava al bosc a poc a poc. Era primavera: les flors creixien per tot arreu, la suau brisa balancejava les copes dels arbres i el sol es colava tímidament entre les seues branques. Quasi pareixia irònic, com la natura, tan aliena a la guerra, em rebia en tota la seua glòria a allò que tal vegada podia suposar la fi de la meua vida.

Els vaig trobar al costat de la font. Comencí a omplir d’aigua els cànters, al mateix temps que els transmetia allò que necessitaven escoltar. De sobte podia sentir el meu cor martellejant contra les seues temples. Algú ens observava.

            Carmen Ramírez 4t ESO B

            Vaig intentar no dirigir-li la paraula a Teresa, ni cap contacte amb els seus ulls, però em va ser inevitable. Vaig anar, li vaig demanar perdó, però ella no volia acceptar-ho, no em volia creure, no entenia com seguia pensant que tot el que vaig fer el vaig fer per mi. Jo vaig intentar explicar-li que el feia per protegir la seua família i a ella, però de sobte, va començar a dir-me que es casaria abans amb el Pelut que amb mi, amb qualsevol dels meus homes abans de casar-se amb mi.

Es va anar corrent, i jo, un tant confós i reflexionant sobre aquestes paraules, vaig anar poc a poc caminant cap al mas.

Dins estaven el homes. Jo, amb els sentiments recents d’impotència que sentia, vaig començar a imaginar la vida de Teresa i Pelut junts, amb fills... Quasi em caic al sol. De sobte, sense pensar, vaig agafar el carregador del fusell, amb trenta-sis bales, vaig llevar el pestell de seguretat, i en un moment, vaig disparar a Alejandro al cap, a Blas a l’esquena i a Torregrossa al pit. Em vaig adonar que el capità estava viu i el vaig matar. No podia quedar cap home que no fos jo, així pensava: “Ara sí que no em pot dir que no, li diré que els he matat per amor i es casarà amb mi”

            Irene Valor 4t ESO B

            Tot va canviar una vesprada de finals de setembre de 1947. Estàvem fent la collita de les primeres patates, contents perquè era bona. Vaig pensar que la meua vida sempre seria així, pareixia fàcil i rutinària. Aquell dia jo havia de guardar el ramat. Estava distreta pensant que m’agradaria que l’estiu començara altra volta, perquè ara havíem de tornar a l’escola. El que no sabia és que desgraciadament no podria anar.

-          Ara torne, Teresa!- va dir mon pare.

Em vaig adonar que el pare anava a parlar amb un grup d’homes. El capità anava en cavall, seguit per cinc homes. Aquelles van ser les nostres últimes paraules.

Estava lluny, no escoltava tot el que deien, però em va semblar que parlaven de la collita. Em trobava una mica nerviosa, no sabia què volien. Va arribar també ma mare amb el meu germà i els van preguntar sobre els bandolers. M’agradava la idea que algú lluitara contra el franquisme.

Aquella va ser l’última volta que vaig veure al pare. Els Guàrdies Civils van canviar tot tal com el coneixia, em van arrabassar la infància. Vaig decidir que havia de conèixer els bandolers.

Laura Bertomeu 4t ESO B

            Eixa tarda, jo estava asseguda al bancal de la nostra casa, com de costum. Mentrestant el meu germà agafava la primera collita de creïlles de l’any, que anava bastant bé. El pare i la mare semblaven contents.

Tota eixa felicitat va desaparèixer quan la Guàrdia Civil va arribar al nostre mas, ens havien arribat notícies de què estaven empresonant molta gent innocent. Jo observava la situació des de la llunyania, impàvida, no volia alçar sospites. Mon pare es va apropar al capità. El següent en anar a parlar amb ell va ser el meu germà que quasi estava tremolant.

El capità va preguntar alguna cosa també a ma mare, que va negar rotundament amb el cap. Què estava passant? Tot havia començat molt tranquil·lament al matí, fins ara. De sobte, un soroll va fer que deixés els meus pensaments a un costat.

Quan vaig alçar la vista, només vaig diferenciar la silueta de Goriet i de Bela, ma mare. Sense cap intenció vaig començar a plorar. On estava el meu pare?

Lucía Claro 4t ESO B

Odiava a la Guardia Civil, per culpa seua els masovers vivíem amb por i ja no es podia confiar en ningú. Volia que tot fóra com abans i per això ajudava els guerrillers, els passava informació i els donava menjar quan el necessitaven. Tot anava just com jo planejava, fins i tot, per què no podia tindre jo un poc de sort? Es veu que pel moment no, perquè un dia quan estava fent el de sempre, va aparèixer Goriet.

Va ser una de les situacions més angoixants, el meu germà m’acabava de veure ajudant l’enemic. Què passaria si el meu germà em deixava d’estimar? Què passaria si Goriet li ho deia a la mare i em feia fora de casa? Què passaria si per la meua culpa ens mataven a tots? Aquestes preguntes s’amuntegaven mentre mirava al meu germanet amb horror.

Es va fer un d’aquests silencis en els quals cap persona s'atreveix a parlar. Volia explicar-li que era tot per un bé comú, per Espanya, però les paraules no em sortien de la gola. Finalment vaig aconseguir-ho. Li vaig dir que s’asseguera i controlant les meues emocions li vaig dir que tot era per un bé comú, pel bé d’Espanya i que per favor no diguera res perquè no volia que afusellaren ningú. Per sort no va dir res a pesar de la seua sorpresa, però no sé què hauria passat si tot haguera ocorregut d’altra manera.

Natalia Roldán 4t ESO A

Relat de Zacaries

Des d’un principi vaig tindre clar que allò que feia era el correcte. Sabia que ens estava posant en perill, a mi i a la meua família. Per això, vaig decidir no contar ningú l’ajuda que estava donant, no podia fiar-me ni dels meus veïns. Tothom deia que s’havia de lluitar contra ells però, al cap d’un mes, em vaig adonar que estàvem equivocats. Aquells qui consideràvem els nostres salvadors, eren tot el contrari.

Encara recorde la primera vegada que els guerrillers van entrar-hi a casa meua. Ja sospitava, des de dies abans, de mirades des del darrer dels arbres. Entrar a casa meua era doncs, qüestió de dies. En tindre aquelles persones a la meua llar, sols podia adonar-me de les calamitats que hi passaven. Volien, únicament alguna cosa per menjar i beure. I la por a ells automàticament va desaparèixer, no així als guàrdies civils. Així, i com al gran cop de tendresa que m’hi van provocar, els hi vaig convocar per la setmana següent, per oferir-los roba i mantes. Malgrat la seua primera reticència, al final hi acceptaren i ens acompanyaren tota aquella vesprada, on ens contaren la raó de la seua lluita, què és, al cap i a la fi, la seua història.

Carla Climent 4t ESO C