Amb eixa notícia se li va caure el món damunt, es va quedar perplexa desitjant que no fóra realitat i va reaccionar fugint de la situació, i refugiant-se al lloc on moltes vegades havia trobat la pau que no tenia ella dins. La fascinació de veure com aquelles aigües corrien sense aturar-se a veure què ocorria al seu voltant. Potser, ella havia adaptat eixa postura per evadir-se del seu voltant amb la voluntat de no veure la realitat. Pensava que si deixava passar el temps, com el riu deixa passar l’aigua amb tot el que es porta al seu pas, tot tornaria a la tranquil·litat en què a penes uns minuts es trobava. La veritat és que s'assemblava molt a ella, a vegades li desbordaven les situacions com quan el riu porta molta aigua i es porta per davant coses que no deuria, altres es quedava buida com quan la calor seca el riu... però sempre hi ha dies en què troba la calma i sobretot la trobava en aquelles aigües plàcides que corrien tranquil·les sense presses d'arribar al seu fi, disfrutant  del seu pas. Amb tot això, el riu es va convertir en el seu refugi.

                                                                Marta Julián 2n 

                                                           Col. Puresa de Maria-Cid