L'enllaç a l'eternitat

En aquells dies de catifes marrons als carrers, la Pau acostumava a observar amb deteniment el paisatge encisador del parc pròxim al pont principal. Li agradava seure’s  a veure com el vent acaronava els seus cabells, i com els ocells decoraven el llenç del cel. Hi anava als matins, mentre el sol començava a remullar-se al riu,  i també tenia costum d’assistir en el moment en què el cèl s’omplia d’estels. Aquella nit el riu pareixia enamorar-se del reflex de la lluna i els acompanyants d’aquesta ho celebraven recorrent el cel de banda a banda. En veure l’esdeveniment, la Pau volgué formar part d’aquell enigmàtic paisatge. Arribà a la vora del riu i s’endinsà en aquella serenitat. Aleshores començà a notar-se acompanyada. És bonic quan tot és calmat, veritat?, digué estenent-li la mà. Era com la neu, una mà gelada i d’aparença blanca era entrellaçada a la seua. Sé d’un lloc millor per observar aquest espectacle, deia mentre la portava. Allà se li obscurí el vestit, i els seus cabells eren lliures. Era cert, aquell era un bon lloc per celebrar l’enllaç de l’astre fins que la llum d’aquest s’apagués eternament.

Sheila Romero Chaveli, 2n BATX. B

IES Jaume II El Just. Tavernes de la Valldigna