IES ALMENARA. CONCURS DE MICRORELATS 2020. ELS ROMANENTS

7 DE NOVEMBRE

Escriure és perdre el temps, és complicar-se. A més, a qui li interessarà el que jo puga escriure?

Parlar és perdre el temps, és complicar-se. A més, a qui li interessarà el que jo puga dir?

Menjar tant és perdre el temps, és complicar-se.

Moure’s és perdre el temps, és complicar-se.

Ja està decidit, hui després de sopar em gitaré a dormir i no m’alçaré mai més. De fet, no m’alçaré ni per menjar ni res, ma mare ja s’encarregarà d’alimentar-me amb batuts,com fa amb Z.

Jo no tinc cap funció en aquest món, ni tampoc en vull. No vull un lloc al món perquè el món és un lloc que no vull.

Només he de gitar-me i esperar. Esperar que arribe la fi del món. I arribat el moment, seré salvat i per fi començaré a viure.

De moment no puc fer altra cosa que esperar i per això:

Deixe de parlar.

Deixe de moure’m.

Deixe d’escriure.

Laia Fenollosa

28 D'OCTUBRE: La foscor de les 03:37 em fa plasmar una visió encara més pessimista… Quin preu s'hauria de pagar a canvi de l’abandonament de la idea de trobar-se envoltat de cervells aparentment amb funcions insuficientment sòlides? Els observe en silenci, els estudie i em decep profundament. Cervells que només disposen d’espai per a la hipocresia, tanta mediocritat mental agrupada, infinits fils d’engany i mentides. Agrairia fins i tot l’opció de ser l’únic individu existent en la totalitat d’aquest món al qual m’agrada denominar “caos” únicament en la intimitat del més remot racó de la meua consciència, el més distant a tot el conjunt exterior. Agrairia que en qüestió de mil·lisegons tot allò que és conegut com a “vida” s'apagara, s’extingira, perquè cap ànima similar a mi, en cap futur no molt llunyà, haguera de presenciar un món com aquest, un món espantós i saturat de la desil·lusió pròpia de les persones desgraciades, com jo. 

Iulia Sontica

3 DE SETEMBRE. Avui el germà f ha tornat del seu retir. M’he citat amb ell i Míriam i hem passat la vesprada al parc, al costat de l’estany on els nens donen de menjar als ànecs. f la mira; ens mira, li ho note. Per aquest motiu M i jo hem tractat de semblar més distants però no hem pogut evitar compartir algunes rialles. f estava gelós, f no conservava la tranquil.litat, (els germans no sentim gelosia, ni por, no emoció, etc.). Crec que sospita del que ha ocorregut aquest estiu. Però allò és passat. Hem decidit deixar-ho enrere, centrar-nos en el que realment té importància. És la causa per la qual existim, els romanents. De fet, estem pensant fer un pas més enllà, hem de trobar un lloc per aïllar-nos i meditar, un lloc que ens puga protegir d’allò que vindrà i on tots els germans tingam la paciència i pau necessària.

FIDEL EXPÓSITO FERRER

30 de març

Ahir al migdia vaig entrar a l’habitació del pare per agarrar la maquineta d’afaitar. Havia de tindre molta cura de no fer soroll perquè la mare estava a casa i si escoltava alguna cosa podria vindre a descobrir què passava a la seua habitació. A la nit, quan tots estaven dormint, vaig anar al bany. Em vaig mirar a l’espill i vaig mirar detingudament els meus rissos pronunciats, no volia desfer-me d’ells, m’encantaven, però cada vegada que arribava a l’institut amb el cap sense rapar, ells em miraven sempre d’aquella manera, com si fora una extraterrestre, em sentia exclòs del grup. Són tan excloents, tots, però són els únics amics que tinc. Amb el cap buit vaig anar a dormir obligant-me a pensar que el que havia fet era el correcte, encara que jo no hi estava d’acord.

Aquest matí, mentre desdejunava un bol de Xocapic® amb llet, la mare ha entrat a la cuina. Quan m’ha vist, m’ha dirigit la mirada distanciada i disgustada de sempre. A ella no li agraden els meus nous amics. Per això totes les activitats les portem en secret. Ella s’ha limitat a agarrar unes galetes i ha eixit per la porta, sense dir-me ni adeu. Encara així, he arribat content a l’institut, perquè era l’última prova que me quedava per complir i volia veure la cara de la resta quan veren que jo també m’havia sacrificat.

Aaron quan m’ha vist m’ha dirigit paraules d’ànim i d’acceptació. Ell és una de les poques persones que em cauen bé, i amb únicament les seues paraules jo ja estava feliç.

ÀNGELS CORMA VERDECHO

7 DE NOVEMBRE. Hui fa anys que vaig deixar d’escriure per primer cop. Celebre més aquest esdeveniment que el meu aniversari. Encara recorde el dia en què la policia entrà en casa nostra i va empresonar la mare. Ella no sabia per què ho feien i jo tampoc. La policia ens va dir que era perquè ens va segrestar, encara que tots els romanets diguérem que estaven allí per voluntat pròpia. La mare va haver d’estar dos anys a presó; el pare i jo anàvem sempre que podíem a veure-la. Però al pare el va véncer la metamfetamina. Va ser una època difícil per a mi, perquè el pare quasi mai estava en casa i els romanents ja no es véiem tant. Volia estar amb la mare més temps, però l’estació de tren quedava molt lluny de la presó i no podia anar molt a visitar-la. Normalment ho feia una o dos vegades al mes. Hui m’han dit que el pare s’ha suïcidat ha mort per sobredosi.

David Granados Beltrán

7 de juny. És innegable. No m'entenen. I la veritat, jo menys a ells. Realment pensen que és una altra complicada etapa de l'adolescència, que el meu silenci no perdurarà? Això és de bojos. 

La mare fa l'esforç per mantindre's pacífica davant la suposada discussió distància entre el pare i jo. Sincerament, la nostra relació ha esdevingut distant i insensible. Som oposats l'un de l'altre, encara que la mare ho nega.

Jo he sigut qui ha pres la decisió de prendre el vot de silenci, no ell, i estic segur que és la principal causa del seu desgrat cap a mi. Hauríem d'aprendre d’una volta a respectar les decisions dels altres. Cada individu tria el camí que vol prendre, i jo he decidit fer-ho en silenci. Pràcticament ja no existeix un intercanvi de paraules, bé per la meua part, però ell és el pare, ha d'imposar-se. Sincerament no puc evitar veure'l com un xiquet immadur, però almenys, tinc la mare, una dona que de veres posa l'esforç per a comprendre'm, que tanca files amb mi, i això és realment increïble.

Roxana Pop

24 D'OCTUBRE:

Avui complisc divuit anys. Hauria de ser un dia important per a mi i estar feliç. En canvi, em sent frustat, potser, per viure en un món com aquest al que no em sent vinculat.

No tinc gens de ganes de baixar a desdejunar amb la mare i P, menys encara rebre una felicitació i alguns petons d'ells dos, sobretot de P. Preferiria quedar-me a l'habitació tot el dia i fer com si no existira, desaparéixer d'aquest món on he sigut obligat a pertànyer.

Tan sols vull marxar de casa i reunir-me a l'institut amb la colla d'amics. No puc negar que una de les raons éscomprovar si Míriam ha recordat aquest dia "especial" per a mi. I l'altra, poder notar el seu contacte quan em doni un petó.

Una vegada arribe a casa, començaré a recollir tots els llibres per al dia de la foguera. Decidirem que ho faríem al jardí de casa i encara que no hem fixat un dia en concret, he de fer-ho tot perfecte i no deixar-me cap llibre. Excepte el meu dietari. O això crec.

Sofia Forner

Els sacrificis són un bé necessari si volem aconseguir arribar a la puresa d’ànima, i considere que la colla els està afrontant sense problema. No obstant això, s’ha de sacrificar molt més que uns peus nets, uns cabells tallats o la possibilitat de parlar. Si volem ser dignes de la salvació que somiem hem de renunciar a qüestions banals, hem d’anar un pas més enllà, privant-nos fins i tot d’allò que ens identifica com únics al món. Considere que el sacrifici a realitzar ha de posar-nos a prova, ha de ser molt més important que els ja realitzats fins ara, i crec que la pèrdua de la nostra identitat aconseguirà aquest objectiu. Per tant, com a líder del nostre grup, m’he proposat obrir-nos el camí que ens durà on volem. Aquesta renúncia tindrà un doble avantatge: serà un dels passos finals en el nostre camí a recórrer i, alhora, seleccionarà aquells membres que realment estan disposats a fer qualsevol cosa amb tal de ser dignes. El nostre físic i social ha de morir i així la nostra essència s’eleve, a un pla superior, a la puresa, al coneixement, a la divinitat... I mentre continuem aferrant-nos a la nostra vida i realitat, no podrem aconseguir el nostre objectiu. El nostre únic objectiu. 

Celso Anton Garcia