L'ELECCIÓ CORRECTA
Entres al tren. Quasi amb el
fetge a la boca, pensaves que hui no arribaria puntual i t'ha tocat
córrer. Busques amb la mirada un lloc on assentar-te, hi ha prou
llocs lliures però et crida l'atenció un grup en concret i
decideixes assentar-te al costat. Són quatre executius, amb els seus
vestits de corbata i els seus maletins. Et fixes en un: xic moreno,
pèl curt amb un pentinat informal, somriure perfecte, ulls clars…
Quasi tret d'un laboratori. Amaga davall la mànega dreta un
tatuatge que fa visible en arromangar-se la camisa. Pareix una
calavera mexicana. Se la va tatuar als 18 anys, després de la mort
de son pare. La calavera representa el recordatori dels familiars
difunts. Va ser un colp molt dur per a ell, es va aïllar de tots,
inclús de sa mare encara que mai havien tingut molt bona relació.
Va caure en les drogues i sa mare el va amenaçar de tirar-lo de
casa. En el seu estat, no trobava treball i se sentia inútil. Un
home adinerat se’l va creuar pel carrer, en veure'l desesperat li
va proposar treballar per a ell. Guanyaria molts diners però no
hauria de deixar-se portar mai pels sentiments. El treball era el més
important sobre qualsevol cosa. Inclús família, va acceptar?
Laura Vicedo Alfonso, 1r
Batxillerat, IES El Puig.
DESPERTA
Et
quedes quiet i observes el teu voltant, mires si hi ha un lloc per a
asseure o hauràs de passar tot el trajecte de peu. En veus un, però
decideixes deixar-lo per a un avi que ha pujat darrere teua. T'agafes
per a no caure quan el trajecte comença i tornes a mirar al teu
voltant. Estàs pensatiu i cansat, amb ganes d'aplegar a casa i
descansar un poc abans que aplegue l'hora d'estudiar per a l'examen
de biologia, que et pareix tan fàcil i difícil a la vegada que ni
tu mateixa t'aclareixes. Pareixes saturat, com si no estigueres en
aquest món de totes les coses que penses. La primera parada. Però
encara et queden set més abans que aplegues al teu barri. Et
recolzes a la porta una vegada es tanca, i tornes a pensar i a
evadir-te del món que et rodeja i no t'adones de tot el que passa
al teu voltant. Sols penses i penses en els teus assumptes, els teus
problemes, sols penses en tu.
VIATGE
AL PASSAT
Em trobe a l'estació
de Paddington, a Londres, esperant el metro que passa a les 7:00. Ja
ve. És aquí. Puge i busque lloc on seure. Em dirigisc a l'estació
Green Parck. Trobe un lloc enfront d'una xica un tant estranya.
Alta, amb els ulls marrons i cabells negres. S'assembla una mica a
mi. De cop sona un telèfon. La xica l'agafa. Sóc incapaç
d'assabentar-me quina notícia li han dit, però sense cap dubte no
ha sigut una bona. Comença a plorar en penjar el telèfon. Se sent
trista, fatigada, cansada. De cop ha perdut les ganes de viure. Els
seus ulls marrons comencen a fer-se clars entre tanta llàgrima. Se
sent sola, sense ningú capaç d'empatitzar amb ella. Cap dels
presents és capaç de sentir-ho. Sols jo. Entre tant de soroll per
les conversacions de la gent, puc arribar a veure un somriure a la
seua cara. Un crit d'alegria. “M'han acceptat al conservatori”. Sí! Potser sols
haja imaginat un reflex de mi mateixa. Com un espill. Un viatge a com
jo em vaig sentir.
Jessica Aguilar
Garcia, 1r Batxillerat, IES El Puig.
GAVARDINA NEGRA
Al pujar a l'autobús, vaig assentar-me al primer seient que vaig
veure, prop de la porta. Davant meu es trobava un home d'estatura
mitjana, vestit amb una gavardina negra i un barret del mateix color.
L'home estava dormint, segurament cansat després de la jornada.
Treballa com a detectiu privat. Aquesta ocupació li ve de la seua
passió per les novel·les detectivesques quan era menut. Però uns
dies després de començar a l'oficina, es va donar compte de que la
seua feina no era com ell es pensava. Ell creia que la seua tasca
seria buscar criminals, mentre que els únics casos que li arribaven
eren d'infidelitats i desconfiances de parelles, i el seu únic
treball era invadir la privacitat dels altres, prenent fotografies o
gravant vídeos. Hui m'ho deixe, deu estar pensant, però com tots
els dies, la seua por a perdre el treball que tants anys d'estudi li
havia costat farà que al següent dia, quan torne a la feina,
s'oblide d'aquest pensament.
Manel Angresola Navarro, 1r Batxillerat, IES El Puig.
UN VIATGE EN
BICICLETA
Al
principi estava un poc preocupat pel que havia fet. Ara que ho pense
bé, era millor no prometre res, perquè ara no estic segur
d'aconseguir-ho. Tot va començar quan la meua millor amiga, Mònica,
va dir que fa molt anys l'avi i un amic seu havien fet un viatge des
de València fins a Castelló, i que ella també podia fer-ho.
Aleshores em va demanar que li acompanyara. Jo, (Andreu) i Mònica ja
hem travessat molts pobles i ara ens trobem a Moncofa. Durant el
trajecte he vist molts paisatges impressionants. Les persones que
sempre estan viatjant en cotxe, avió, tren, etc, no tenen ni la
menor idea com de meravellós és viatjar en bicicleta. Vam passar
per davant d'una festa i per mala sort la meua bicicleta va passar
per damunt d'una botella trencada. Aleshores agafàrem un autobús
que ens va conduir fins a l'estació de tren, i d'allí vàrem anar
en tren fins a València. Durant el viatge Mònica i jo hem decidit
fer el viatge un altre dia, però ella es va quedar trista. Anàrem a
dinar a un restaurant i es va posar més contenta.
Maria Erlinda Arancibia Quispe, 1r. Batxillerat, IES El Puig.
HENRY
Henry
era un xiquet que vivia amb la seua mare adoptiva. Quan ell va
assabentar-se, la seua mare no li agradava perquè el tractava
malament sempre, va decidir buscar a la seua mare biològica. Henry
va anar a l'oficina de la seua mare i va trobar els documents de
l'adopció, va vore que la seua vertadera mare vivia a Nova York, que
estava a 2.000 km. d'on ell vivia. Aquella nit es va fer la
motxilla, va agafar un mapa, anà a la cartera de sa mare i agafà
diners suficients per a tot el viatge. Va eixir de casa i enfront
estava l'estació d'autobusos, estava parat l'últim autobús del
dia. S'hi va pujar camí a l'estació de tren més propera. A
l'autobús un senyor amb una cicatriu a la cara es va assentar al seu
costat, Henry sentia por. Quan va parar, va eixir corrent, no volia
que aquell senyor li seguira. Va pujar al tren i va dormir tot el
viatge. En arribar va agafar un taxi que el duria fins a l'adreça de
la seua mare. Una vegada davant de la porta, va tocar al timbre i
quan es va obrir, Henry es quedà impressionat.
Ramona
Dobre, 1r Batxiller, IES El Puig.
L'ACCIDENT
D'UNA VIDA
De
sobte es va sentir una gran explosió, el metro es va tombar, hi
havia gent que va morir en l'acte. Va ser tota una desgràcia. Tu
vares sobreviure, llavors quedares molt malparada. Els bombers treien
la gent d'aquell túnel subterrani de pressa. Segons
la gent que ho presencià, allò era com la boca del
dimoni.
Com va faltar el maquinista, i en aquests casos és costum, el govern va culpar de l'accident al pobre home. Tu hui ja estàs bé però en els dies següents a l'accident et vas estar debatent entre la vida i la mort, i pocs dies després de quedar-te estable vas entrar en coma. D'allò ja fa set anys.
Hui en dia només et queda una decisió per prendre, una pregunta que per a la majoria de gent es ben senzilla però per a la gent que ha passat pel que tu, és ben complicada. Alguna vegada més tornaràs a pujar al metro?
Com va faltar el maquinista, i en aquests casos és costum, el govern va culpar de l'accident al pobre home. Tu hui ja estàs bé però en els dies següents a l'accident et vas estar debatent entre la vida i la mort, i pocs dies després de quedar-te estable vas entrar en coma. D'allò ja fa set anys.
Hui en dia només et queda una decisió per prendre, una pregunta que per a la majoria de gent es ben senzilla però per a la gent que ha passat pel que tu, és ben complicada. Alguna vegada més tornaràs a pujar al metro?
Vicent Lloria
Martí, 1r de Batxiller, IES El Puig.
L'ÚLTIM
VAGÓ
Diumenge,
20 de juny de 1957, a Colom (València).
Liam s'alçà del llit sobtadament, després de despertar del somni en què la va veure durant tres segons,asseguda a l'últim vagó del tren. Qui era aquella jove? Sols recorde els seus ulls blaus, i el seu aspecte estrany, vestia diferent, no pareixia una xica actual, -es digué a si mateix Liam.
L'endemà, en pujar al metro per a anar a Facultats, va veure la xica del somni. Pareixent-li molt curiosa la imatge d´aquella jove, s'acostà cap al seu vagó amb intenció de qüestionar-li. En xafar-lo, es parà el temps, ella no es movia, era com si tot s'haguera congelat. Liam li desitjà a Déu poder tornar a parlar amb ella. Però aquella fou l´última vegada que va veure-la, va creure.
Diumenge,
20 de juny de 2015, Liam Porcar ja era un senyor de 78 anys, feliç,
que havia tingut dues filles precioses amb una senyora molt refinada
de Madrid i s'havia convertit en el millor dissenyador de moda de
València. Tothom l'admirava. Pujant a l´últim vagó del tren
escoltà: em dic Carla Delevinno i tinc 24 anys, si elegeixes
conèixer-me, ja que ho has demanat, tots els teus records
s'esborraran. Pensa-t´ho, no em canvies per la teua volguda vida!
–digué Carla.
Laura Moreno Porcar, 1r Batxillerat, IES El Puig.
Laura Moreno Porcar, 1r Batxillerat, IES El Puig.
INFART
AL METRO?
Quan
Sam va agafar el metro, com altres dies, es va quedar al·lucinat
perquè estava quasi buit i, a més a més, tots els passatgers li
donaven l'esquena; no podia veure
cap rostre. Va decidir alçar-se i apropar-se a cadascun dels
passatgers, però quan s'estava dirigint a una de les persones, es
giraren tots de sobte. Totes les persones miraven Sam amb cares
d'amargura. De seguida, Sam va saber perquè el miraven així,
intentà
eixir
d'allí però aquelles persones no el deixaven escapar. Sam començà
a plorar i a demanar perdó, però ja era massa tard, sabia que
aquelles persones estaven allí per a venjar-se. Temps abans, Sam els
va matar cruelment, va anar a la
presó
per tots aquells crims però no se'n va penedir a consciència; no
creia que les ànimes d'aquelles persones tornarien per a fer-li
pagar les maldats que van sofrir per culpa seua.
Allò
va ser un somni que Sam tingué al metro, però mai més va
despertar. Va morir allà.
L’autòpsia declarà que el motiu sigué un infart, però la
veritat que ningú no
sabrà mai és que les ànimes enfadades de les seues víctimes el
van matar. Ara, aquelles ànimes descansen
en pau.
Patricia
Carolina Espinoza Zambrano. 1r Batx. IES El Puig.
LA
CAIXA
Sec
al metro, línia roja direcció aeroport. Mire el mòbil i em crida
l'atenció un home al meu davant que pressiona amb força una caixa.
Porta una gavardina negra, ulleres de sol, uns pantalons de tub i una
botes de vaquer. Té una cicatriu al llavi superior que va ser
causada per una lluita al bar on treballa.
Els seus pares eren
alcohòlics i no es preocupaven del seu fill ni de què feia. Inclús
així era un xiquet aplicat. Va acabar bé la primària. Però a la
secundària va tenir problemes amb un professor que li va fer la vida
impossible. Això va fer que deixés els estudis i es posés a
treballar en un bar del Carme. Allí va conèixer la que tres anys
després seria la seua dona. Passats uns anys ella li va fotre les
banyes quan treballava. La conseqüència sigué que ara estaria
lligada sempre que ell no estigués de nit.
Això
no li preocupa ara. Està nerviós perquè porta a les mans la prova
de l'assassinat d'aquell professor de secundària. Porta l'arma i la
roba.
S'atura
el metro i veig el contingut: unes botes brillants de plataforma,
talla 47, un pintallavis i una boa.
Marta Mossi Martínez, 1r de Batxillerat, IES El Puig.
HISTÒRIES PER A
ESCRIURE UN LLIBRE
A
l'àvia Maria, una dona d'uns 94 anys, li encantava anar a comprar al
centre de València i agafava el metro cada dia. Era una dona que es
trobava sola perquè els seus fills no vivien a Espanya. Cada matí
s'asseia al metro i a cada persona que s'asseia al seu costat
li contava una història de quan ella era jove. Eren
històries per a escriure un llibre, en tenia de tota mena; d'amor,
de la guerra...
Un home que cada dia agafava el metro per a anar
treballar, li van interessar aquelles històries, ja que era
escriptor i treballava en una editorial molt famosa. Va publicar un
llibre amb totes aquelles històries titulat "Les magnífiques
històries de l'àvia Maria", que va tenir moltes vendes, ja que
el llibre tractava d'històries reals dels anys 30. Aquesta dona
després de la publicació del llibre ja no es va sentir mai més
sola perquè l'escriptor anava cada dia a la seua casa perquè li
contara més històries interessants i així poder escriure més
llibres amb aquelles històries.
Maria
Domingo Luís. 1r Batxillerat, IES El Puig.
LAIA I EL XIC DEL METRO
Laia anava en el metro a la Facultat de
Medicina, com cada dia i amb la mateixa gent: la xica que sempre va
parlant pel mòbil, el vell que s'adorm, la dona amb el xiquet que
van a escola… Hui havia d'entregar un treball que li havia costat
molt de temps preparar. Estava asseguda, mentre el llegia perquè no
hi haguera cap error. De sobte va entrar un xic molt cuitat, mai
l'havia vist. Semblava que era estudiant i que hui tenia un examen
o alguna cosa important. També semblava un poc cregut, perquè només
es va asseure al costat de Laia va començar a mirar-se al cristall
d'enfront i a pentinar-se. En una de les vegades que estava
mirant-se aquest xic, va tirar-li damunt de tots els papers el café,
no va quedar cap full sense tacar. El xic de seguida va disculpar-se
però això no va ser suficient per a Laia, que estava molt cabrejada
pel que acabava de passar. Laia li va demanar al xic que li
acompanyara a la seua Facultat perquè ell donara les explicacions de
per què portava així el treball. I així ho va fer el xic a qui
semblava que Laia li havia agradat.
Isabel Lázaro Máñez, 1r Batxillerat, IES
El Puig.
NO
SOLS ÉS UN METRO
Leire
és una xica de 16 anys que odia la Història però li encanta
viatjar i sap que deu conèixer el passat per a entendre el present.
Com tots els matins, Leire ha d'agafar el metro. Però aquesta
vegada és diferent, porta a la mà un llibre d'Història que pensa
fullejar durant el trajecte. Com era d'esperar, ella comença a
mirar a tot el món i la seua atenció deixa de ser les pàgines
d'aquest llibre i es converteix en els viatgers. De sobte, el metro
ix del túnel. Leire mira per la finestra i veu uns hòmens poc
evolucionats intentant caçar, aleshores s'adona que el que està
veient forma part de la prehistòria. Poc després un home seu al seu
costat i cobreix els seus ulls. Leire retira les mans d'aquest home
però el que veu és una altra època. L'home repeteix l'acció de
tapar-li els ulls moltes vegades i sempre canvien d'època. Quan
Leire vol fer alguna pregunta ja és tard, han canviat. Ella té
tantes preguntes… De sobte un soroll la desperta i s'adona que
tot ha sigut un somni. Aquest ha sigut el millor trajecte en metro i
a més li ha agradat la Història.
Elena García
Rodríguez, 1r Batxillerat, IES El Puig.
Tots
els dies entre setmana agafe el tren i l’autobús per a anar a
l'institut, amb el tren tarde deu minuts i després amb l'autobús
tretze més. Així, des que isc de casa i arribe a l'institut tarde
més de quaranta-cinc minuts, esperant l'autobús i el tren. Pendent
del trajecte i el temps, sempre.
A
la parada d'autobús, just darrere hi ha un local de menjar ràpid
indi, i hi ha sempre molts gats rondant. Mentre espere els veig i
s'apropen a mi, a vegades. I encara que és un fet que tinc al·lèrgia
als gats, independentment, no sóc fan d’aquests felins i no
m’agrada molt que se'm refreguen perquè estan bruts i em donen
fàstic.
Quan
arriba l'autobús i em puge, sempre espere arribar al meu destí a
l´hora. I sempre coincidisc, assegut al costat o molt a prop d'ell,
amb un home gran al que li calcule uns 70 anys. Viatja sense
mirar-me, ni a mi ni a ningú i sense prestar atenció al paisatge
que passa per les finestres. Sempre em transmet la sensació que no
viatja, només es desplaça. Buscant el pas del temps i no de lloc.
Pensant en la seua dona morta i els seus fills ja grans i
independents. Tota una vida li resta per recordar.
I
m'adone de les diferents formes de viatjar que existeixen i que no
sempre depenen del mitjà de transport.
Martín Toboso Fabregat, 1r Batxillerat, IES El Puig.
UN DIA PROU
PECULIAR
Avui és 19 de març,
dia de sant Josep, com que teniu uns dies de vacances la teua colla
d'amics i tu heu decidit anar a la capital per a passar tot el dia i
tornar al poble a la matinada de l'endemà.
Són les 10.30. Ets
sola a l'andana de l'estació del Puig esperant el tren perquè els
teus amics l'agafen a Puçol i passa a menys vint-i-cinc. Es fa
l'hora però no apareix el tren i et diuen que va amb un retard d'uns
10 minuts més o menys.
Esperes tranquil·lament quan de sobte
apareix una cara reconeguda, et sona però no saps molt bé qui és,
s'acosta a tu i els dos us poseu a parlar. Ell et fa memòria de qui
és i tu et quedes bocabadada, és el teu millor amic de la infància
i t'alegra molt haver-lo trobat.
Arriba el tren i els dos pugeu,
intentes contactar amb els teus amics però et diuen que l'han perdut
i que no ix altre tren fins a les 14.30, per la qual cosa no arriben
a veure la mascletada. Tu estàs preocupada perquè no saps què fer
allí sola i el teu amic et diu que vages amb ell. Tu acceptes la
proposta i agafeu l'autobús per a anar a veure falles a les
perifèries, ja que l'autobús avui és debades perquè els trens no
funcionen correctament.
Marta Llàcer Torres,1r Batxillerat, IES El Puig.
EL
DISSENYADOR
Estava al tren, avorrit, amb un llarg trajecte i sense música ni
llibre ni res a mà amb què entretenir-me. Tot just havien passat 10
minuts del trajecte i se m'estava fent etern, ja em va dir la mare
que agafés una revista com a mínim, però vaig confiar que la
bateria del mòbil aguantaria tot el viatge.
Vaig començar a mirar la gent del voltant i em va cridar l'atenció
una persona en particular: era alt, flac però no gaire, nascut al
Canadà però als 3 o 5 anys es va mudar a Itàlia. Tindria uns 25
anys, acabat de casar i amb un fill.
És un important director executiu en una empresa de videojocs, era
la seua ocupació somiada des de petit i encara que va tenir grans
problemes en la seua infància ell era prou fort com per a seguir
endavant. Després de diversos anys d'intens treball, va dissenyar un
videojoc increïble en el qual podries entrar dins el videojoc, només
els millors jugadors podien disposar d'aquest videojoc.
L'home baixa del tren i per fi vaig poder agafar un diari que em vaig
trobar a terra on el titular posava: "Els millors jugadors de
videojocs desapareixen sobtadament”.
Diego Alfageme, 1r Batxillerat, IES El Puig.
UN
VIATGE PER A NO OBLIDAR-LO MAI
Va córrer cap al
bus, gairebé el perd. Es va asseure al mateix seient de sempre,
apartada però a la finestra. Estava nerviosa i creia que es penedia
de la decisió que havia pres. Ara que ho pensava ella no era així,
no era del tipus de persones que es llancen d'aquesta forma a una
piscina sense saber què hi ha al fons. Encara era a temps, podria
cancel·lar-ho però què més li dóna. Ha de fer-ho sense pensar,
ser ella mateixa. Ja gairebé està a la parada i torna a dubtar. Ha
de prendre una decisió: seguir endavant o deixar-ho tot enrere. Es
decideix, baixa de l'autobús i corre cap al metro. Només tres
parades per a enfrontar-se a les seues pors, per a conèixer al que
serà l'amor de la seua vida. Benimaclet, Facultats, Colom. Com més
s'acosta, més nerviosa està i es retoca contínuament els cabells
mirant-se en el reflex del vagó. La gent la mira, serà estúpida.
Per fi ha arribat. Li estarà esperant? Està tremolant-se però
camina amb pas decidit. Pujarà les escales, es posarà les ulleres
de sol i l'esperarà.
Belén
Sánchez Esteban, 1r Batxillerat, IES El Puig.
ULLS QUE NO VEUEN,
COR QUE NO SENT
Avui al metro vaig
veure la mateixa dona embarassada que va parir l'any passat al
mateix vagó que jo. Avui estava plorant, no portava cap xiquet i
estava molt atordida, es va asseure al meu costat. Vaig preocupar-me
per ella preguntant-li per quina raó plorava, però no va voler dir
res. Li vaig preguntar si feia un any ella estava embarassada i sense
poder contestar-me, es va posar a plorar una altra vegada. Llavors em
vaig sentir molt mal i quan em vaig alçar per a deixar-la plorar a
soles em va agafar del braç. Em va pregar que continuara assegut al
seu costat, i em va dir que sí que era ella, però que va perdre el
seu fill en un accident de cotxe, feia uns mesos a l'entrada de
València. En eixe moment se'm va trencar el cor, ja que es referia a
l'accident que vaig sofrir jo també. Ella se'n va anar deixant una
nota a la meua mà que deia: "no et sentes culpable".
Ara ja no podré continuar vivint amb aquest remordiment.
Sebastián
Espinoza Zambrano, 1r Batxillerat, IES El Puig.
LA VIDA MISTERIOSA DE JOAN
Un dia de falles a València vaig agafar el metro per a poder
menejar-me per la ciutat. Aquell dia era un dimarts 19 de març, era
l'últim dia de falles i el metro anava de gom a gom però vaig
tindre sort i vaig trobar lloc on assentar-me. Quan va fer la primera
parada entrà un xic que em cridà l'atenció, tenia els cabells
negres com el carbó, una pell morena i tenia una vestimenta pobra i
bruta. Aquell home duia una carpeta amb el nom de Joan i vaig suposar
que es deia així, tindria uns 31 anys perquè no resultava semblar
molt major. Per l'anell que duia al dit vaig saber que estava casat.
Vaig saber que era obrer no tan sols per la pell morena que tenia
sinó també pel casc de protecció i la seua vestimenta. Tenia dues
filles perquè portava dues motxilles amb els noms de Rosa i Tere.
Vaig suposar que seria valencià per la seua forma de parlar ja que
es posà a parlar amb un xiquet menut en castellà però la seua
forma d'accentuar les paraules feia saber que era de la terreta.
Víctor Albors Corona,1r Batxillerat, IES El Puig.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.