VIDA D’UN ESCRIPTOR
Les mans, ara més venoses i fredes de l’escriptor, s’esvaren
en la barana de l’estació i lleven la pols que s’acumula tots els dies. Tres
escalons abans d’arribar a l’andana es para i contempla el túnel, fosc, humit,
i desitja veure una llum que no hi arriba. S’asseu, hui no hi ha cap animal
arrossegant el menjar que ahir va llançar i obri el periòdic, les mateixes
notícies d’ahir, de la setmana passada i de fa un any: “NOVA ESTACIÓ DE METRO:
RAMON SOLSONA. INAUGURACIÓ IMMINENT”. L’escriptor hui no riu, com tots els dies
i retalla la notícia; obre un altre periòdic, més actual: “OBRES PARADES PER LA
CRISI EN L’ESTACIÓ DE METRO RAMON SOLSONA”, el retalla també i es guarda els
dos a la butxaca de l’americana. Fa fred, més que de costum però això no li
impedeix tombar-se a les vies del tren per acabar de llegir, per desena vegada,
el seu llibre: el costós d’escriure, el que havia arribat a la fama, l’oblidat.
Al metro, un jove escolta aquestes paraules amb dificultat pel so tan alt de la
seua música: PRÒXIMA PARADA: RAMON SOLSONA.
Verònica Barbeta Talón 1r BAT B - IES Albal
Missatge nou
Per a:
De: Cc Cco
Assumpte
Hui fa més de mil anys que no he vist els teus
ulls, els teus llavis, pense que fa més de cent anys que no bese la teua boca i
que aquell boig desembre, que fa tan sols uns mesos que va ocórrer, està
a anys llum d’aquest moment. La meua enyorança cap a la teua persona i la
forma en què feies que no parara de riure, les teues carícies i els teus
moments romàntics on deies que em volies, em fan pensar que encara estàs en els
meus pensaments. Però ja no puc més, he decidit caminar i caminar i no parar
fins que em buide de tu, de la teua persona, d’aquells moments; que quan em
mires i tinga llàgrimes als ulls, continua i camina, perquè estaré buidant-me
de tu. No vull que tornes amb les teues mentides, ni les teues paraules.
Que si em veus no pares, continua, perquè crec que si tornes, el meu cor serà
destruït per complet. Que sigues feliç, que jo ho seré prompte, quan m’oblide
dels teus ulls.
Darrer email de la professora d’institut que
s’escriu amb l’home que retrata difunts al carbó i que tindrà un gran desengany
quan ell no es presente a la cita del Zurich.
Maria Pérez Gradolí 1r BAT B - IES Albal
Un dia més, Ignasi, un professor de filosofia de 38 anys,
anava camí del treball amb l’autobús de línia. Hui havia d’examinar a uns
alumnes a primera hora. Si feies una ullada a tots els passatgers, veies que
era com tots els dies: la dona de la neteja que portava la bossa amb la roba de
treball, el senyor major que es dirigia al metge per fer-se l’anàlisi, però,
aquesta vegada, una cosa el preocupava, un home d’aspecte aràbic duia una
motxilla.
Ignasi, immediatament, es va dir a si mateix que era molt
descabellat pensar que aquell home fóra un terrorista, a més, era una idea molt
racista, i no li agradava prejutjar a la gent.
Aquell home portava una barba llarga i negra, i no feia molt
bona cara, estava més bé seriós. Ignasi no podia evitar mirar-lo i rondinar mil
idees que en aquell moment se li passaven pel cap, però no li va donar més
importància, definitivament anava a deixar de traure conclusions precipitades.
Ignasi arribà a la seua parada i només baixar es va quedar
contemplant l’autobús, va veure que aquell home, el de la motxilla, baixava,
però, misteriosament, s’havia deixat la motxilla a l’interior del vehicle...
Abraham Mora Gonzàlez 1r BAT B - IES Albal
UNA VIDA
Corrent i corrent quasi em quede sense cor i
sense dents! De seguida ix l’autobús, i ara són i cinc però sempre tarda, però
justament hui l’havia vist a l’altra banda del carrer i s’hi apropava ja, sense
pensar-ho dues voltes vaig començar a córrer.
Després de pagar el ticket al conductor vaig fer
una ullada per tot el vehicle i vaig veure un seient lliure darrere d’una dona
i al costat d’un xic xinés. Asseguda ja, de vegades arribava una olor a colònia
molt forta que m’agradava, però produïa marejos. Per fi s’alçà la dona tota
perfumada, pintada, pentinada i molt abillada i baixà a Catarroja, segurament
aniria al mercat que fan els gitanos a la plaça del Mercat. Pensant en la dona
telefonaren al xic xinés i començà a parlar sense parar, molt ràpid i semblava
com si algú li donara corda. Així va estar una bona estona, fins que va baixar
de l’autobús, tenia el cap com un bombo, em feia molt de mal, entre l’oloreta
que feia encara l’autobús i la conversa del xinés... m’anava a tornar boja.
Quan baixà de l’autobús el vaig observar perquè
semblava enfadat amb algú i parlava amb un to agressiu.
Sandra Alarcón Arias 1r
BAT B - IES Albal
LA TROBADA
Eren les tres menys vint i jo encara estava assegut al seient
del tren, en realitat, la falta de temps era culpa meua perquè havia estat
arreglant-me massa estona. Em trobava amb el cap enrere i els ulls tancats quan
vaig escoltar la dolça veu d’una xica jove, de la meua edat, que em preguntà si
el seient del meu costat estava lliure. Clarament li vaig contestar que sí,
encara que no sabia si realment estava lliure, però allò no m’importava gens.
Els seus ulls eren blau cel, però eren més bells que
qualsevol cel que jo haja contemplat mai, el seu cabell era llarg i clar,
semblava un mant d’estels, lluïa una dentadura blanca com la neu d’Islàndia i
una infinitat més de perfeccions…
Després de dues parades em vaig decidir a parlar-li. Li vaig
començar a parlar de l’oratge, ja que no sabia què dir, ella somrient em digué
que anava a Dénia perquè uns amics anglesos l’esperaven a la platja. Rere d’una
breu pausa em va dir que tenia la veu més harmoniosa que havia escoltat, de
sobte s’alçà i baixà del tren, jo, com si un poderós impuls s’haguera apoderat
del meu cos, vaig baixar també.
Sergio Olmeda 1r BAT B - IES Albal
QUANT COSTA UN
SOMRIURE?
-Quant costa un bitllet per a Londres Nord?
-3 lliures.
-D'acord, recarrega'm l'abonament.
-3 lliures.
-D'acord, recarrega'm l'abonament.
Les portes del metro s'obren i comença el meu trajecte cap
al Nord i el seu cap al meu cor.
Ahí està, asseguda, mirant-me fixament amb eixe somriure que em fa caure als seus peus, simple perfecció.
Ahí està, asseguda, mirant-me fixament amb eixe somriure que em fa caure als seus peus, simple perfecció.
El metro s’omplirà a la pròxima parada, i ja tan sols resta
un seient, al seu costat.
-Jo Arthur, tu?
-Jo què?
-El nom, clarament.
-T'interessa?
-Sí, és clar. Primer he conegut el teu somriure, ara et vull conèixer a tu.
-T'ha agradat el meu somriure?
-La perfecció sol agradar.
-Jo què?
-El nom, clarament.
-T'interessa?
-Sí, és clar. Primer he conegut el teu somriure, ara et vull conèixer a tu.
-T'ha agradat el meu somriure?
-La perfecció sol agradar.
És completament perfecta, ulls, veu, gestos, somriure...
-Doncs el meu aguardarà ací mentre vaig al servei? Em
guardes la motxilla?
-Ací estaré.
-Ací estaré.
Prenc la motxilla amb dues mans i pesa molt , fins i tot per
a mi.
El meu cap està encara a la Lluna de València fins que comence a ser conscient del que passa.
El meu cap està encara a la Lluna de València fins que comence a ser conscient del que passa.
Ella corre fora del metro, de la motxilla ix un soroll
intermitent que es deté, tots ells criden, tot és foc al meu voltant.
Quant costa un somriure?
Pedro García Guijarro 1r BAT B - IES Albal
"SANG, CÀMERA I ACCIÓ"
Acaben de baixar un muntó de
persones a l'anterior estació, ara ens dirigim a Gants Hill. M'ha paregut vore
un dels actors de la nova sèrie de TV3 però, no té cap sentit, què fa a
Londres? Hauria d’estar gravant la nova temporada.
Porta una jaqueta cordada fins al coll, deu ser que no ha tingut temps per llavar la camiseta que porta o potser la du tacada d'alguna cosa que no vol que ningú conega.
La sang és una substància que cap persona vol vore i menys si ets un assassí, és la prova definitiva. Un actor tant jove i assassí, pretén acabar amb la seua carrera? Ha girat el cap, és el Pol, està obrint-se la jaqueta, no pot ser...
Rocío Hidalgo Fortea 1r BAT A - IES Albal
Havia arribat l’hora
d’apujar-se a l’avió que em conduiria al lloc on vaig passar la resta de
l’estiu, l’Índia, estava molt emocionada ja que volia veure a ma tia i passar
les vacances allà, desconnectant de la rutina.
Quan vaig pujar, vaig
seure al seient prop del corredor, al costat d’una dona major de al voltant de
setanta-cinc anys, feia punt, em saludà i tornà a la feina, potser anava a
visitar el fill, un metge que sols volia ajudar a gent necessitada a sobreviure
en aquell país on tot era impossible. Un home altruista, açò era el que més
preocupava a la senyora, que de ser tan bona persona hagués donat sa vida. Ella
era nerviosa, impacient per aplegar i veure com era allò.
Al costat de la finestra
hi havia un xiquet de deu u onze anys amb cara d’enfadat, em girí i vaig veure
una dona en els seients de darrere amb dos xiquetes més petites, segurament
serien les germanes i la mare, i ell estava
furiós perquè l’havien deixat davant a soles, discussions amb les germanes,
el que sol passar.
Jo, em posí els
auriculars i comencí el meu viatge somniat.
Andrea Sebastià Alcaide 1r BAT B – IES Albal
Tentineja la llum del tren avisant-me de la pròxima
immersió al túnel. El continu traqueteig de les rodes sobre la via m'endinsa al
dens món dels meus pensaments, on un núvol obscur d'estranys pressentiments fa
volar la meua imaginació, mentre observe les cares de tots aquells valents
capaços d'agafar la línia Verda, Marítim Serreria al Cabanyal, a aquelles hores
de la nit. Aquells pocs rostres, m'indicaven la biodiversitat racial d'aquell
barri de la València tenebrosa, de la qual, per desgràcia, ningú els
proporcionava l'opció d'escapar.
Tanque els ulls i intente imaginar-me una escena pròpia
per a aquell moment, on la tragèdia i la comèdia podien ser possibles. Pot ser
tots eixiran del metro amb un somriure a la cara, feliços de viure la nit, o
pot ser no. Pot ser un home peculiar s'aproparà a tu, prenent seient al teu
costat, esperarà i esperarà fins que tots surten de la gola del llop, per a
agafar-te ràpidament, notant el fil gelat del metall al teu costat i la forta
olor a morfina al nas.
Aleshores òbric els ulls,
l'olor de sang i morfina em provoquen un gran dolor de cap que es fa present i
... Sols veig una petita llum crepitant.
Continue al metro...
Però... Estic ferida?
Mireia Chulià Vila 1r
BAT A – IES Albal
L’ALBEREDA
Com tots els dies baixe
per la boca del metro, pase el bono de transports públics de València i puge
directe al tren, el qual arriba sempre al mateix temps que jo com sempre
previnc.
Al ser dimarts a les 7:40
del matí ja no cal que mire al meu voltant per saber que hi són el grup de
joves que es dirigeixen a l’institut i hui han d’exposar la presentació d’
història que tant van preparar ahir per la tarda entre cigarreta i porro;
l’empresari que vol fer creure a la dona que treballa fins a les 20:00 per
gitar-se amb la seua secretària al seu apartament; i al fixar-me en una jove
que telefona desesperadament seguda al
costat de la xicoteta paperera veig que reposa tombat dos seients més a
l’esquerra un llibre solitari amb un marca pàgines endins.
Des del meu seient es veu
clarament la taca de sang que s’ha estès per la part lateral del llibre al
passar ràpidament de pàgina i tallar-se el seu amo per presa d’acabar-lo i així
poder respondre totes les preguntes del control de lectura d’anglès.
Desafortunadament, el
nerviós i desorganitzat amo de l’arma blanca a la qual hem nomenat llibre, pateix
d’hemofília i ha hagut de córrer a l’hospital més proper on hi seran els seus
pares, ja que la seua amiga, la jove telefonadora, els crida preocupada, ja que
l’estima com a ningú des de la infància.
Andreu Luna 1r BAT B – IES Albal
Segona parada, s'obrin les portes
i entra una onada de gent, diferents cultures, vestimentes i ideologies, totes
tancades al mateix metro.
Entre elles vaig trobar uns preciosos ulls verds, i
després dels ulls vaig vore el seu preciós somriure blanc. Havia de sentar-me
amb ell, era la presa perfecta. Però no va fer falta, ja ho va fer ell
sentant-se al meu costat.
-Puc?- em va preguntar.
-Clar.
Em vaig adonar que no parava de mirar-me, i jo
anava esquivant els seus ulls.
Estàvem arribant a la quarta parada, el xic es va preparar
per a anar-se'n, era el moment perfecte, la duia a la butxaca.
-T'han dit alguna vegada que eres preciosa?
No sabia què dir però havia d’actuar, moviment
ràpid i net, ja era meua. Li vaig somriure, amb complicitat.
Aleshores va baixar a la parada, vaig seguir-lo amb
la mirada per la finestra i ell encara m'estava mirant, em va somriure.
Quan de sobte vaig ficar la mà en la butxaca,
merda! No havia sigut l’única que havia furtat una cartera.
Celia Serrano Alarcón 1r BAT A –
IES Albal
Arribem a la penúltima estació, i el
jove de marcades faccions segueix al seu seient després de recórrer tota la
línia, que cosa més estranya. Pareix que siga un poc dotor perquè no para
d'observar a la gent de forma indiscreta sense pensar en la molèstia que crea,
almenys en el meu cas. Deu ser un jove un tant antisocial, doncs no ha tocat el
mòbil en els quaranta-cinc minuts que portem de trajecte, cosa rara en un dia
de festa com el que és. Porta cinc minuts observant-me de dalt avall i crec que
li vaig a dir alguna cosa, ja que està apuntant i dibuixant el que pareix ser
el meu retrat. Ara, després d'haver-me adonat de la petita llibreta que porta,
crec que serà un escriptor i nosaltres som la seua inspiració, quin gran plaer
és ser la musa d'un possible gran escriptor. Hauria de dir-li alguna cosa sobre
si necessita ajuda o serà millor que continue pensant en les meues coses fins
arribar al final de trajecte? Crec que esperaré a veure la seua cara en la
contraportada d'un llibre per a saber què és el que pensa de mi.
Joan Burguet Penella 1r BAT A - IES Albal
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.