IES Dr Faustí Barberà, Alaquàs

Alé de revolta
Tot d'una van començar les ràfegues entre els civils i uns homes que no aconseguia esbrinar qui eren. Un d'ells estava ferit davant de ma casa. Vaig fer-lo entrar. Ràpidament, vaig començar a curar-li la ferida. Ell em mirava fixament, sense dir res.
 - Qui sou, què feu aquí?
 - Som la Resistència, venim de França.
 - Doncs ja us en podeu tornar. Els Pirineus són plens de civils.
Com se'ls havia ocorregut creuar la frontera i enfrontar-se? Era un suïcidi col·lectiu. Quan vaig haver curat la ferida, el vaig mirar als ulls. Eren de color fosc, com els seus cabells, que alhora eren grossos com els seus llavis. Ens vam quedar mirant-nos l'un a l'altre. Les ràfegues ja no s'escoltaven; érem dins del nostre món. Se'm va apropar, i quan ja podia sentir el seu alè als meus llavis, va encetar:
 - Me n'he d'anar. Els meus companys m'esperen.
Va agafar la metralleta i va sortir per la porta. El vaig agafar per l'esquena. Es va girar, i li vaig donar una arracada.
 - Això et protegirà. Em va mirar, i se'n va anar. Avui dia encara em pregunto què va ser d'ell. Tinc l'esperança de tornar-lo a veure algun dia.

Ismael Charaf, 2n Batxillerat A

Preguntes sense resposta
   Estava sent un mal dia, però potser això ja era costum. La nit anterior no havíem pogut dormir gens, els crits gelaven la sang, penetrant les parets.
  Em trobava recollint ampolles buides i netejant la barra quan va entrar. Sabia perfectament per què venia al bar, buscava respostes, és clar. Jo sabia el que havia passat, però no podia dir-ho, si no, seria el següent.
  Ella estava davant de mi, amb el ulls vidriosos i el seu nen als braços. Darrere seua, Teresa abraçava els seus germans. Per un moment, vaig tindre ganes de dir-li tot el que havia passat la nit anterior. Quan tornava a casa vaig veure el capità Mata donant-li una pallissa al seu marit; el pobre Zacaries estava tot ple de sang i gemegava sense parar. Repetia, una i altra vegada, que ell era un bon home i que no ajudava els bandolers. Va ser en eixe moment quan em van dir que, si sabia el que era millor per a mi, tornara a ma casa i no diguera res. No va ser fins hores més tard quan vaig escoltar un tir, i tot va quedar en silenci.
  Bela em va preguntar si sabia alguna cosa del seu marit, tan sols em vaig atrevir a dir-li que havia escoltat crits. Quan eixia per la porta amb els seus fills, solament podia pensar que la seua tortura acabava de començar.

César Rubio, 2n Batxillerat A