Microrelats La Puríssima - Torrent

Un dos, un dos...

Un, dos, un, dos..., caminàvem sense descans, amb la finalitat d'arribar fins la presa. Ajudava els meus en qualsevol necessitat, ja siga oferint el meu menjar per als més febles o simplement animant el grup. Arribat quasi l'equador del trajecte i amb queviures suficients,  un estrany individu m’hi va sorprendre. Del seu nom gaire no me’n recorde, però alguns l'anomenaven Epifani. Segons ell, anava en direcció al racó de Nando, però la seva consciència no en em donava confiança i jo en dubtava. Vaig notar descoordinació en les seues paraules, trobí segones intencions i li vaig donar tant de colps fins que admeté que havia denunciat el masover de Boi. Carregat a la meua esquena , reanudàrem el camí; viatjàrem un període llarg de temps i continuàrem  per un perillós i estret camí, que per a recorrer-lo haguí de tirar de les meves habilitats imponents per progressar endavant. No va tenir la mateixa sort el carruatge que portava el nostre individu pres, que es va precipitar i caure al riu des d'una altura d'almenys deu metres.  Dissortadament , no van alçar el cap mai més i es van enfonsar dins del fons marí: dos tripulants,  més aquell Epifani. Indiferentment, prosseguírem el trajecte fins arribar al nostre destí: la presa.

(Narrat des del punt de vista del Capità Mata)

            Samuel Lozano Gómez.- 1º B Batxiller Col.legi La Puríssima – Torrent

LA SOSPITOSA PREGUNTA

Estàvem al mas tota la família i, de sobte arribà la Guàrdia Civil. 

_ Vosté ha vist recentment bandolers? - em preguntà el capità. 

_ No, la veritat - li vaig respondre. 

_ Doncs, no m´han contat això - respongué mirant-me fixament.

I seguidament m’agafaren. La meua família, sobretot la meua esposa Bela, semblava  molt preocupada, però vaig intentar mantindre la calma encara que per dins estiguera mort de por. Em van ficar en un camió completament tancat, sense llum, sense cap comunicació amb l’exterior, ni finestres, ni forats per on entrara mig raig de sol . Me’n feren baixar amb els ulls embenats fins que arribàrem a un habitacle i dins d’ell em seieren en una cadira. Era una sala obscura, envoltada de munició i queviures; acte seguit, em deixaren veure el lllum que travessava una bruta finestra i allí  el capità Mata va fer-me tota mena de qüestions. Va insistir en allò que em va preguntar al mas, al que li vaig respondre que només els havíem donat de menjar perquè ens havien amenaçat amb matar-nos, a mi i a la meua família. Vaig suposar que l’interrogatori va acabar a l’escoltar la resposta a aquella desitjada pregunta . El capità va abandonar aquell espai deixant-me a soles per un període de temps indeterminat, ja que no vaig ser capaç de saber si era de dia o de nit. Finalment, m’introduïren en el mateix camió que m’havia portat i em deixaren al coll de Fenosa. Dóna’m la guerrera i comença a caminar - em va manar i , jo vaig fer cas . Em va disparar per l’esquena. 

            

            Carlos Mercado Almerich .- 1er Batxiller Col.legi La Puríssima- Torrent

Una ferida interna

Sempre hi ha uns records més clars i nítids que d’altres. Sense cap dubte, jo mai oblidaré els breus però intensos minuts d’aquell dia. 

Un càlid i sec matí d’estiu, els guàrdies civils de la Vall d’Aran van arribar a la regió d’Alòs d’Isil sense jo conèixer el motiu. No massa lluny de casa, va començar un tiroteig i , jo, tremolant-me les cames per allò que estaven observant els meus intensos i foscos ulls, vaig tancar la porta ràpidament.

De sobte, vaig veure que el jove que tan fixament s’havia quedat mirant-me per una escletxa de la porta estava ferit  i, vaig fer-li un gest perquè hi vinguera, per poder tractar de ajudar-lo. Quan s’hi va apropar,  em van tornar a tremolar les cames però ara no era de por. Vaig convidar-lo a entrar-hi i ja dins, vaig inspeccionar la ferida que, per sort, era superficial.

El guàrdia va haver d’anar-se’n i vaig decidir donar-li qualsevol cosa que el protegira per sempre. Seguidament, em vaig llevar una arracada i li la vaig donar abans de dir-li l’adéu que més m’havia costat dir mai.

No sé què va ser d’ell, si viuria o l’haurien matat, si m’hauria oblidat o potser hauria format una feliç família. Només vaig desitjar tornar a veure el jove que romangué viu als meus pensaments per molt de temps.

Sara Olmos Vázquez.- 1er Batxiller Col.legi La Puríssima- Torrent

Sang de blat

Arranquí a córrer cap al mas, per assabentar-me d’allò que acabava de succeir. Havia escoltat uns tirs al mas i tota la meua família estava allí dins.

De sobte, algú va sorgir entre els bancals corrents i, allí estava ell, vestit en aquell traje de guàrdia civil malparit. En eixe moment, vaig sentir una barreja de sentiments, no vaig saber què fer quan Ferroviari em va mirar als ulls i em va dir :

_ Teresa encara tens una oportunitat de vindre’t amb mi a París i oblidar-nos tots dos d'aquesta merda de lluita de republicans i franquistes. 

Jo volia, de veres que sí, perquè a diferència d’ell jo l’estimava, però, volia seguir aferrant-me als meus principis i al meu desig de tindre el calcetí del capità Mata. La mort del meu pare havia de ser venjada, no podia quedar així, i amb llàgrimes als ulls i la veu tremolosa li vaig negar la seua invitació .

_ Samuel no tens ni idea de què va tot açò. No es tracta de salvar la vida sinó de venjar i defendre el que és nostre, de tindre uns principis i dignitat   — li vaig contestar amb paor però serena.

Ell, amb una mirada freda i absència total de sentiments cap a mi, va disparar-me i va acabar amb la meua vida. Aquell home fort ,segur i valent en altres temps, esdevenia un covard, un ratolí de camp, i em deixava tota sola i tirada, al voltant del mas del Saüquer, plena de sang i blat . 

Sonsoles Puig Cervera.- 1er B Batxiller.- Col.legi La Puríssima- Torrent