Ja no trobava raons, més raons per a seguir amb aquella vida. Tots al meu voltant m’odiaven, tots aquells que em coneixien. Tots dos extrems, extrems als quals havia pertangut, persones que havien lluitat i viscut el dia a dia junt a mi, ara em volien mort. No em quedava res ni ningú. I ella, l’amor de la meua vida i l’única esperança i àpex de llum que romania persistent a la meua ànima i al meu cor, aquella dona per la qual havia fet coses que anaven en contra dels meus principis, per protegir-la, ella, Teresa, ja no hi estava. I jo n’era la causa. En el moment en què va declarar que ja no m’estimava, mentre em mirava directament als ulls, l’única humanitat que em quedava es va consumir, i així vaig acabar amb la seua vida. Utilitzant les meues pròpies mans vaig destruir l’última llum de la meua existència, i qui havia sigut jo va morir junt a ella. Després la vida es tornà obscura i borrosa. Mai més la tornaria a veure. Ella no esperaria per mi a l’altre costat.

María López Ribes

1r batxillerat

IES GUADASSUAR