L'any de la nostra desgràcia

Una vesprada de finals de setembre de 1947 va arribar la desgràcia a la meua família. Vam collir les primeres patates i estàvem alegres perquè la collita era bona, i per tant, en hivern no passaríem gana. Al nostre mas, els meus fills Empar i Goriet, i el meu marit Zacaries, feien la collita.

Eixe dia va arribar el capità Maximino Mata a cavall i ens va preguntar pels bandolers que passaven pels masos. El meu marit i jo vam dir que pel nostre mas no havíem vist a cap bandoler, i després d'eixa conversa va ser l'última vegada que vaig vore al meu marit.

Vaig passar tota la nit en vetlla, i de bon matí vaig ensellar el matxo i anàrem tots al poble a veure si esbrinàvem alguna cosa d'ell. Una vegada allí, vaig anar a parlar amb el senyor rector, mossèn Hilari, i la seua mirada ho deia tot. Havien mort el meu marit. Vaig començar a plorar mentre els meus fills no entenien el que passava.

Vaig preguntar moltes més vegades a la guàrdia civil, a molts masovers i a gent del poble, però mai més ningú de nosaltres va tornar a saber res més del meu marit. Ens van dir que camí de la Plana s'havia intentat escapar i que l'havien mort.

Aquell fou l'hivern més dur que recorde, i mai vaig sentir tanta fúria i dolor com aquell temps.

LUCIA MECHÓ, IES ALMENARA