IES MALILLA

LA MEUA ARRACADA  

Por. Jo tan sols podia sentir por mentre escoltava atònita el soroll de les pistoles. Com el ser humà podis tindre tanta crueltat. Les bales anaven amunt i avall, intentant impactar en el cos de qualsevol de l’altre bàndol. A on arribaríem? Portàvem anys de guerra, nombroses morts i el cansament d’un poble que tan sols volia que aquesta masacre acabara. De sobte vaig observar per la finestra un guerriller malferit. Van passar molts pensaments pel meu cap ens uns segons. Encara que no volia embolicar-me en aquells fets, els meus ideals van eixir: no podia deixar tirat a un home que realment estava donant la seua vida per intentar tornar les llibertats i la democràcia a Espanya. Vaig vore que em mirava i li vaig fer un gest perque passara. Li vaig curar la ferida, que per sort tan sols era superficial. No sé què va ocòrrer en aquells moments, aquells curts instants, que ens vam enamorar. Els dos sabíem que la guerra continuava allí fora i que ell devia tornar. Amb l’esperança que isquera viu i tornar a vore’l, li vaig donar una arracada, una del parell de les meues arracades de la sort que poques vegades em llevava.

Mireia Navalón Fernández 2º Batxillerat –
 IES Malilla