PURESA DE MARIA-CID

EL NOM QUE ES PORTÀ EL VENT

Vaig conèixer al meu amor a finals de 1944, a la vall d’Aran. Aquell dia em trobava sola al mas quan vaig escoltar un tiroteig. La meua reacció fou mirar per la finestra, on vaig veure un xic ferit. Sense pensar-ho li vaig obrir la porta. No suportava la sang, però al veure’l tan desesperat, sense cap opció més que la meua ajuda, vaig inspeccionar la ferida. Per fortuna, amb un poc d’alcohol fou suficient. Seguit això, vaig alçar la mirada i em vaig trobar amb una mirada desesperada d’un jove al que li havien llevat la llibertat i que es mantenia amb vida per tornar a aconseguir-la. De seguida es va anar per a continuar amb la seua lluita. Abans d’acomiadar-lo, vaig donar-li una arracada de les que portava. Era de la meua iaia, qui sempre deia que em donarien protecció. Si a mi m’havia funcionat tots estos anys, també ho faria amb ell. A canvi, em va oferir un somriure d’agraïment, que sempre recordaria. Fou en eixe moment quan vaig descobrir que estava enamorada. Quan ja estava allunyant-se vaig recordar que no li havia dit el meu nom... vaig cridar-lo amb totes les meues forces, però va ser inútil. Mai m’escoltaria.

Claudia Sabeh