PURESA DE MARIA-CID

La intel·ligència enforteix     

M’havia acomodat tranquil·lament al jardí mentre encenia una cigarreta. La lluna estava plena i aquest assossec em posava melancòlic; no podia deixar de pensar en com hauria sigut el meu dia a dia si la meua dona no haguera mort en aquell tràgic accident.

De sobte, uns colps en la porta van interrompre l’únic minut de pau que havia aconseguit tindre, i em vaig odiar per haver baixat la guàrdia en aquell precís moment. Vaig obrir la porta i per a la meua sorpresa, quatre bandolers em miraven fixament. El més alt, amb una roba molt desgastada, va ordenar-me, amb to desafiant, que els deixara passar, que la seua fam era infinita.

Així doncs, mentre ells esperaven al saló nerviosos, jo vaig cuinar un deliciós pollastre que a tots els va agradar, o això em paregué a mi mentre es xuplaven els dits. Clar que la conversa durant el sopar va ser escassa, ja que no teníem res de què parlar.

Però, quan ja disposaven a marxar, l’home de complexió més forta, m’agafà del braç i espentant-me contra la paret, va dir:

- Ara ja no diràs que no has donat menjar als bandolers, traïdor!

I jo, que des del primer moment havia reconegut a la majoria dels homes, perquè ja havien menjat amb mi temps abans, vaig respondre amb la meua característica ironia:

- No sé si ho he fet, perquè entre ells hi ha almenys dos guàrdies civils...

Des d’aquell dia (i ja han passat cinc mesos), no han tornat a passejar-se pel meu mas. Beneïda siga la meua astúcia!

Marta Navarro