Janick i Rut eren joves. Durant el dia prou tenien amb els treballs, però en arribar la nit els agradava passejar per la vora del Riu fins al pont on reproduïen l’escena de “Titànic” en què Janick l’agafava per la cintura, mentre que ella es deixava caure lleugerament cap al Riu amb la brisa acariciant-li el rostre. Aquest passeig el repetien cada dia. Ella l’esperava a la porta de casa per a sortir quan ell arribés, però un dia ja no tornà. El matí següent l’informaren que el seu marit havia sigut atropellat i que malgrat els intents per salvar-li la vida havia faltat. Aquell va ser un colp molt dur però no deixà de fer aquella ruta, ja que era l’única forma de sentir-se a prop d’ell. La seua pena cada vegada era major, es repetia que la vida sense el Janick no valia la pena fins que un dia, mentre passejava, decidí acabar amb tot allò. Pujà al pont, on no havia tornat des d'aquella tragèdia, i es disposà a inclinar-se com ho feia abans. Però aquesta vegada les seues mans no la subjectaren. Mentre queia trobà la tranquil·litat en saber que tornarien a estar junts.
Néstor Salom Meló. 2n BATX. B
IES Jaume II El Just. Tavernes de la Valldigna
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.