Home verdós (Homo uranium)
Dra. Koko Ocacka
Cada cop que donàvem, cada pas recorregut feia disminuir les nostres esperances de trobar alguna cosa d’interessant en aquella profunda i eterna obscuritat. Feia ja set dies que caminàvem cap a un absurd i desconegut destí, endinsant-nos cada volta més en aquella gruta misteriosa que semblava apropar-nos al mateix cor de la Terra. Fou aleshores, quan el desànim de l’expedició havia portat a alguns a suggerir el camí de retorn com a solució, quan divisàrem una llum. No es pot dir que fóra una llum normal, tenia alguna cosa d’especial, una verdor que la feia intrigant i al mateix temps atractiva. La sorpresa fou encara major en divisar la seua font, el cos que l’emetia.
Ens trobàvem davant un ésser desconegut per a la totalitat dels integrants del grup. Simultàniament ens recorregué un calfred pel cos en adonar-nos de la seua similitud anatòmica amb la raça humana. Era per tant, una forma potser prehistòrica que havia emprés un procés evolutiu paral·lel al de l’Homo sapiens, amb diferències propiciades per les condicions del seu hàbitat. La falta de llum era un factor determinant, que havia portat a aquests individus a una ceguera quasi total. Però allò que ens cridà més la atenció fou la manera d’obtenir l’energia necessària per a dur a terme els processos biològics característics de tota espècie. La manca d’unes quantitats d’oxigen excessives per a la realització del metabolisme aerobi (als propis integrants ens costava respirar) descartava l’adopció d’aquest sistema, fet que ens portà a investigar la manera com, a partir d’elements senzills, l’organisme podia obtenir energia. Mentrestant l’observació dels seus costums ens va permetre comprovar que, tot i les semblances, es tractava d’una espècie completament animal, que no havia desenvolupat una cultura definida, i que es guiava per aquell món subterrani mitjançant instints primaris, res més. La seua alimentació es basava en una població de líquens que no depenia de la llum solar, i la seua necessitat d’aigua era mínima, tot i que disposaven de xicotets llacs i aqüífers.
Al quart dia d’estudi d’aquells individus arribà corrent amb rostre pàl·lid el Dr. Wahid Abd al-Yahia, expert en nutrició, i convocà una reunió urgent. Una volta tots agrupats, ens comunicà que la seua observació l’havia portat a descobrir quina era la font principal d’energia. Havia descobert com quasi de manera rutinària els individus fregaven la seua pell contra les roques, dues voltes al dia. Un anàlisi exhaustiu l’havia permés comprovar que les roques contenien un alt percentatge d’urani, que a través d’uns porus de la pell s’infiltraven i s’incorporaven a l’organisme, aportant-li l’energia necessària. Això explicava la llum verdosa que ens havia sorprés de primeres, i indicava que els individus havien desenvolupat una immunitat dins l’espècie a les emissions radioactives d’urani, una immunitat que nosaltres, com a éssers humans, no teníem. Prompte tots ens adonarem de la situació. Amb aquella expedició ens havíem condemnat...
Jorge Martín Centelles – 2n Batxillerat (Col·legi Pío XII)
Tucà aspirador (Ramphastidae elephantidae)
Dra. Carla Gray, Dr. Wahid Abd al-Yahia i Chi-yo Ni (becària)
Tan prompte com hem ancorat a la costa de l’illa Tokelau, hem quedat sorpresos per un ensordidor soroll que semblava provenir del cim del volcà de la cara nord.
En arribar al cràter hem pogut descobrir l’artífex d’aquest aldarull: es tracta d’un tucà del gènere Aulacorhynchus d’enormes dimensions (uns dos metres de llargària) amb el cos ple de taques de diferents colors i una llarga trompa similar a la d’un elefant que penja del seu cap.
L’ocell voleteja al voltant de les xemeneies pròximes al cràter i succiona els gasos i les cendres que emanen de l’interior de la càmera magmàtica per tal d’alimentar-se, de manera que fa aquest característic soroll.
El capità Jan de Groots ha atribuït la gran biodiversitat de l’illa al tucà aspirador, ja que la majoria de gasos volcànics són nocius i dificulten la supervivència d’algunes espècies que no toleren la contaminació.
Sabem que és un animal ovípar atés que Carla Gray ha trobat uns ous en una zona pròxima al volcà i, en anar a examinar-los, ha sigut envoltada per un grup de tucans aspiradors que han començat a expulsar els gasos i cendres succionades contra la doctora. Hem deduït que els ous són d’aquesta espècie. Sembla un animal molt agressiu.
Javier Sáez Sáez- 2n Batxillerat (Col·legi Pío XII)
Gos de mar (Canis aquae)
Dra Marina Shi
3 d'agost
Fa dies que no he vist terra ferma, però degut als treballs d'investigació que he realitzat sota les noves espècies descobertes a l'última illa, no me n’he adonat.
Últimament no isc pràcticament de la meua cabina ja que tinc un nou company de viatge. Es tracta d'un gos que s'ha adaptat al medi aquàtic. Presenta cara i potes de gos (Canis lupus familiaris) i cua i aletes pròpies d'un dofí xicotet (Cephalorhynchus heavisidii).
El seu comportament és el propi d'un gos domèstic. Li agrada la companya d'humans segons el que he pogut observar des de la finestreta de la cabina, que és ran de la superfície.
5 d'agost
Avui, he vist que el peix que ha caçat (és carnívor com els gossos terrestres) no ha fet res per escapar-se. Per altra banda, tots els meus aparells radiofònics han deixat de funcionar alhora. L'he preguntat a de Groots i a Hearne pels seus aparells i m'han dit que els seus també havien deixat de funcionar. Potser, ja que no he pogut investigar-ho, el seu sistema de caça està relacionat amb les ones radioelèctriques; no obstant això, no tinc ni idea de com relacionar-ho.
6 d'agost
He pogut comprovar que aquest individu era femella en trobar-me amb uns quants individus més. Les femelles es diferencien dels mascles perquè tenen una bossa a la zona abdominal com la família dels cangurs (Macropus) per a transportar les cries. Interprete aquest fet com a una adaptació dels gossos a l'ecosistema marítim. Les cries, que encara no tenen l'aparell locomotor el suficientment desenvolupat per desplaçar-se per l'aigua, són transportades pels mascles, ja que les femelles necessiten recuperar energies després del part. La taxa de natalitat es pareguda al gossos terrestres. Desconec el temps que passaran a la bossa, però les meues estimacions apunten a un interval entre els sis i els nou mesos.
Alberto Lafita López – 2n Batxillerat (Col·legi Pío XII)
Cavall de suro (Equus cortex)
Dra. Marina Shi
1 de maig
Fins ara, la meua espècie preferida. La descobrírem ahir al matí, després d’haver caminat una llarga estona. Cap vaixell suportaria les altes temperatures de les aigües de la costa i dels llacs de la península d’ Efna, així que s’ endinsàrem a peu. Després de sentir durant tres hores nombroses queixes per part d’alguns membres de l’expedició que es trobaven esgotats, trobàrem els primers exemplars, majestuosos i robusts.
L’aparença és la d’un cavall belga, de color marró obscur i amb la pell tota arrugada i secallosa, com la corfa d’un arbre. Al bell front i a la cua li naix el que sembla una branca d’un d’aquests, el qual junt amb la pell, el fa semblar un dels tants arbres secs que poblen la zona. D’aquesta forma, pretén passar desapercebut per al seu major depredador: el guepard. Però això no és el més curiós. Cada vegada que un guepard intenta caçar-lo, aquest cavall corre fins endinsar-se a les bullents aigües dels llacs, lloc on el guepard no s’atreveix a entrar, al mateix temps que emet un soroll que provoca, en els seus companys d’espècie, la paràlisi total. Així doncs, d’un moment a un altre, tot queda en silenci i el guepard, que no veu res d’interessant, se’n va. Després d’observar aquesta escena, ens adonàrem que tots aquells arbres que sortien de l’aigua no eren més que altres magnífics exemplars, que romanien baix l’aigua alimentant-se d’algues. Sens dubte, un espectacle meravellós que, com hem decidit, tornarem a veure demà per tal d’estudiar amb més profunditat l’espècie.
Irene Blasco i Boluda – 2n Batxillerat (Col·legi Pío XII)
Naufragi amb èxit
Ens endinsàrem al bosc i cada nou pas que donàvem ens semblava un món, l’expedició demanava descansos cada colp més llargs. Els peus tenien ferides i rosegades de tot tipus. Aquell matí la majoria de gent vam dormir, a la vesprada vam retornar la ruta i una vegada avançat el trajecte vam veure per fi un oasi enmig de l’illa. Tots nosaltres vam experimentar una sensació estranya de descriure. Tot pareixia verge, immaculat com si fórem els primers individus que arribàvem a aquella terra. El vent ens colpejava amb una brisa especial i l’olor que impregnava tot tenia un to afrodisíac que ens recordava al primer amor d’estiu a la joventut. Els arbres eren grans amb un tronc robust. L’aigua del riu era cristal·lina i emanava vida no tan sols de peixos sense classificar sinó també de microorganismes que actuaven en simbiosi amb altres veïns de l’ecosistema.
Vam fer un descobriment curiós de les plantes que allí es trobaven: expel·lien un gas que servia com a combustible per a la nau. Estàvem salvats! La nostra aventura tenia un nou destí.
Borja Giménez Fernández - 2n Batxillerat (Col·legi Pío XII)
L’illa de Monzons
Anna Bauset (filla del Dr. Andreu Bauset)
13 de març
No em puc creure el que està passant, tan sols portem uns dies de viatge i ja hem trobat coses que mai haguérem imaginat.
L’illa és preciosa, li dóna el sol durant tot el dia i fa molta calor. Hem trobat criatures molt estranyes, espècies totalment desconegudes. En concret, he trobat un animal molt especial. M’ha cridat molt l’atenció perquè és molt paregut a una granota, però al mateix temps totalment diferent. És de color negre, amb els ulls grocs, grans i unflats. La seua pell és molt aspra a causa del sol, que li dóna durant tot el dia, i de la sal de la mar. El seu cos és estrany, molt allargat i desproporcionat en comparació amb la grandària del cap. He observat que li agrada molt menjar caragols, es passa tot el dia buscant-ne.
Mon pare m’ha contat que en aquesta illa és molt comú aquest tipus d’animals, diu que hi ha moltes espècies estranyes, i que aquesta és l’ Anfibius horussa, un tipus d’animal que tan sols es pot trobar a l’illa de Monzons.
África Carrasco Pedreño – 2n Batxillerat (Col·legi Pío XII)
Aranya Transparent (Aracnidus transparentosis)
Tom Washington (becari)
14 de març
No sé què m’ha ocorregut aquesta nit. Ha sigut com tornar a nàixer. En despertar després d’una nit amb una fatídica tempesta, no sóc conscient d’on estic ni de per què em trobe en aquella cabanya. M’he dirigit a l’espill i un poc davall de l’orella he observat una picadura encara enrogida i difuminada per restes de sang. He tret el cap per la finestra i allí, a l’ampit, es trobava ella, l’Aracnidus transparentosis.
L’ Aranya Transparent o Aracnidus transparentosis pertany al grup dels aràcnids.
Normalment són depredadores d’altres animals, solitàries i capaces de teixir fortes teranyines per capturar a les seues preses. En els humans la seua picadura produeix una pèrdua temporal de la memòria.
Aleshores, sé què insecte és i sé que m’ha picat. Però em trobe totalment desconcertat, sense saber el sentit de la meua presència en aquest paratge, sense documents que m’informen de què faig ací. Estic perdut.
Alicia Estrela Pérez - 2n Batxillerat (Col·legi Pío XII)
Un estrany descobriment
Dra. Mercè Benavent
15 de març
En arribar-hi em va cridar l’atenció, un ós polar amb un pèl blanc com la neu. El canvi climàtic estava a punt d’arribar i pressentia que anaven a succeir coses estranyes. Sabia que era carnívor, amb una altura de dos metres i una cua molt estranya de dotze centímetres aproximadament. Al cap d’una setmana, vaig adonar-me que l’alçaria de l’animal anava augmentant progressivament alhora que el pèl li anava caient. Mai havia vist un procés de creixement semblant. La cua era com la d’una foca però de color blanc, molt grossa i dividida en dos.
Després de moltes investigacions, he pogut comprovar que el canvi d’aquest espècimen es produeix per l’augment de temperatures. Ara bé, el pèl cau perquè no és necessari amb l’ arribada de períodes més calorosos. El creixement de l’ ós es produeix gràcies a l’energia que rep de la llum solar. La fantàstica cua amb forma de foca li ajuda a nadar i caçar vertiginosament.
Aquest animal pareix tenir una vida molt curta i només habita ací, a l’est de Grenlàndia. Queden molts aspectes per aclarir del comportament d’aquesta espècie, així que continuaré investigant, en aquest meravellós lloc.
Andrea Pardo Gallent – 2n Batxillerat (Col·legi Pío XII)
Guardianes de la pau (Prudentiae custodia)
Dra. Medha Suddasharna i Dr. Hipólito Mamani
Fa tres dies que hi som a un terreny completament nou que encara no havíem explorat. A cop d’ull, el lloc no es diferencia pràcticament en res d’allò que ens pogués mostrar un prat qualsevol: tot verd, amb aigua abundant i una fauna rica i variada. Ara bé, allò que ha cridat tant la meva atenció com la del doctor Hipólito Mamani és l’existència d’unes estranyes criatures amb forma de medusa però amb uns tentacles molt fins i amb un aspecte força delicat, que no excedien el tamany d’un puny i que omplien l’aire, flotant al voltant d’un llac amb una serenitat i una placidesa, no pròpies de cap animal present a la Terra.
Les guardianes (que així les hem anomenades perquè semblen portar l’harmonia allà on es trobin) semblen nodrir-se únicament d’aigua (encara que fins ara no les hem vistes entrar en contacte amb l’aigua del llac que hi voregin) i el fet més cridaner és que no precisen d’oxigen; en no precisar-ne, no s’oxiden, no envelleixen i, per tant, no morin. La seua reproducció és sexual i asexual, és a dir, hi ha una alternança de generacions: la generació de guardianes s’ha reproduït sexualment (amb un brevíssim i discretíssim bes cloacal dels ocells) i del zigot en sorgeix açò que sembla ser una larva, que es fixa al sòl i es transforma en una mena de pòlip. La generació pòlip es reprodueix asexualment per escissió múltiple transversal i cada fragment, intuïm, es converteix en una altra guardiana sexuada. El fet que amb els quasi tres anys que portem aquí, només s’hi haja produït un “naixement” ens permet deduir que el seu cicle de reproducció és extremadament lent.
Fins aquí hem aconseguit estudiar, perquè, si fa no fa una setmana, les guardianes es posaren a brillar amb una intensitat gradual ascendent fins que desaparegueren, quedant-ne única i exclusivament el pòlip principal (la mare d’aquestes criatures). Estic convençuda que no es van espantar de la nostra presència, perquè portem molt de temps estudiant-les.
Passat un temps el meu company Hipólito Mamani, després d’haver estudiat les guardianes i haver analitzat els patrons paleontològics de la Terra, determinà l’existència prèvia d’aquestes criatures, quasi tan antigues com la Terra mateixa. Però, en fer un ull a les gràfiques cronològiques, se’m va glaçar la sang... Les guardianes es trobaven presents en moments de la història, tals com l’època dels maies, els grecs, els romans, el Renaixement, la Revolució Francesa, la fi de les guerres... però desapareixien totes en èpoques com l’Edat Mitjana, la primera i segona guerra mundial, la crisi del míssils cubans, la creació de les bombes d’hidrogen, la Guerra Freda...
Segons el que havia esdevingut l’altre dia sols podia significar una cosa: que el nostre futur...
José Franco – 2n Batxillerat (Col·legi Pío XII)
