El viatge a la Manxa
Tot va començar quan vaig llegir per primera vegada el llibre anomenat Don Quijote i em va agradar tant que volia conéixer al creador de l’obra, a Cervantes.
El primer que vaig fer va ser ajuntar-me amb uns amics els quals també havien llegit aquesta obra mestra de la literatura. Sorprenentment, tots els meus amics estaven d’acord i vam començar el viatge.
No teníem un pla massa elaborat, caminaríem en direcció nord-oest fins a encontrar algú que visca a la Manxa que sàpiga on viu Cervantes.
Els primers dies van ser molt divertits, parlant del llibre amb els meus amics i rient tot el dia. Tanmateix, en uns quants dies ja estàvem tots adolorits de tot el cos.
Després d’un temps vam arribar a una ciutat i en preguntar on estàvem ens vam adonar que havíem arribat a Múrcia. Tot aquest temps vam estar caminant cap al sud.
Continuant l’aventura, d’aquesta vegada anant al sentit correcte, vam arribar a la Manxa i vam conéixer a Cervantes. Li vam contar tot els que ens havia passat i com li va fer molta gràcia ens va deixar llegir la segona part del seu llibre abans que ningú.
Eduardo L. Wojtovicz Filho
Fa no molt de temps en un poble vivia una xica jove, però no massa, en un orfenat. Feia les classes en la biblioteca de l’edifici, que era l’única habitació que no li pareixia un fàstic estar. Un dia el seu professor li va manar llegir un llibre que al principi li semblava molt avorrit, però en començar-lo es va sorprendre, i una nit que no podia dormir va anar a la biblioteca i va trobar més llibres del mateix autor.
Amb el pas del temps va acostumar-se a anar cada nit a llegir-ne més d’aquell escriptor, i una vegada en el pròleg d’un dels llibres l’autor va fer una descripció del lloc on estava escrivint. Contava que estava en una taula que davant tenia una gran finestra des d’on podia veure el millor paisatge que deia haver vist mai, i la lectora va sentir autèntica intriga per veure amb els seus propis ulls aquell lloc.
Com que no li agradava el lloc on vivia i volia conéixer el món, va començar a viatjar a la recerca d'aquell paisatge.
Em contaren aquesta història fa temps i no recorde si va trobar-lo, però començà a escriure sobre paisatges que presencià viatjant.
Ester Fenollar Peris
HA DE SER UN ERROR
Jaume era un xiquet d’onze anys que vivia en un apartament xicotet d’un suburbi d’una gran ciutat. Tenia onze germans majors, raó per la qual eixe apartament era una mena de camp de supervivència. Sols menjaves si hi eres ràpid, sols dormies damunt un matalàs si eres ràpid, sols si també hi eres fort. Jaume era ràpid, però no gaire fort. Sempre somiava amb el dia en què escaparia.
L’única cosa que el feia somriure eren les històries de Harry Potter. S’imaginava aquell món màgic i va arribar un punt en què no podia distingir la realitat de la ficció.
Jaume estava convençut que la seua carta de Hogwarts arribaria, era setembre i tenia l’edat necessària. Revisava el correu sovint i no hi havia cap carta. Ha de ser un error.
Un dia, en dir-li a la seua mare que havia suspés una assignatura, li va pegar la galtada més dolorosa i humiliant que havia rebut en la seua vida. Maldita “muggle”. Ja estava decidit, aniria a Londres a l’estació 9 i ¾ i agafaria el tren a Hogwarts, allí podria resoldre l’error.
Eixa mateixa nit, va agafar una bossa amb les coses més importants i va eixir al carrer…
Camino Tirado Trénor
Quan Ferran era xiquet es passava les vesprades llegint llibres i històries a la llibreria del seu pare. Sempre l’havia apassionat la lectura. Li agradava molt pensar que les paraules eren com els dolços que a vegades menjava; perquè quan llegia, sentia que se l’omplia el cor, i això només li passava amb les llepolies.
Encara que hi havia molts contes que li agradaven, el seu preferit s’anomenava On els arbres canten, una obra de l’autora Laura Gallego. Ferran admirava aquesta dona com no admirava a ningú. A més d’aquest llibre, l’autora hi havia escrit quantitat d'històries d’animals fantàstics, mons inventats i realitats somniades.
El matí d’una tarda d’agost, el seu pare li va donar una notícia dolenta, però per a Ferran va ser la millor notícia que va rebre mai. La família de Ferran havia tancat la llibreria i per motius laborals i econòmics havien decidit anar-se’n.
Llavors Ferran havia de canviar d’escola, d’amics, veïns i poble, però al xiquet no li va importar gaire. Laura Gallego vivia a la ciutat. No sabia on, però faria qualsevol cosa per tal de conéixer-la. Havia somniat amb eixe moment durant molt de temps, però mai havia pensat que se’n tornaria realitat.
Iris Requena Masia
El viatge a Alexandria
Quan vaig complir 18 anys tenia dues opcions: Quedar-me a Atenes i aprendre l’ofici del pare o viatjar cap a Alexandria, on està la biblioteca d’Alexandria. A més a més, es parlava d’una dona del qual coneixement superava el dels homes, Hipàtia d’Alexandria. No volia deixar la meua casa, però una part de mi em deia que si em quedava en Atenes, no creixeria com individu. Aleshores, vaig agafar una bossa amb menjar i diners per sortir d’Atenes.
En un primer moment, vaig dirigir-me cap al port per a pujar-me'n en un vaixell que es dirigisca a Alexandria. Pensava que seria més difícil trobar-me’n un, no obstant això, va ser molta casualitat que el meu veí, Aristòtil, es dirigia a Alexandria per a comerciar. Doncs li vaig comentar el meu desig de conéixer eixa ciutat. Aristòtil, com a bon veí va acceptar, però a canvi, l’ajudaria a orientar-se amb l’astrolabi. Us preguntareu que com és possible que un mercader no puga llegir-lo, la veritat és que hi havia un vell llop de mar que l'ajudava, però es va morir i Aristòtil no havia trobat un reemplaçament. Així és com vaig començar el meu viatge.
Claudia Muñoz Caldes
La biblioteca feia olor de cedre, barrejat amb la fina capa de pols que cobria totes les prestatgeries. Haver grimpat per la façana de l’antic edifici havia sigut una bona idea, ja que no hi havia cap llum que em delataria del crim que anava a cometre. Al fons de la sala s’entreveia la porta que custodiava el tresor més estimat del món.
Després d’obrir-la amb dos clips i una mica de sort, davant meu es trobava els quatre quaderns amb els quals Isaac Asimov va escriure Fundació, la seua magnum opus, i, per a mi, l’èxit assegurat. Obrint el primer quadern, es manifestaven totes les anotacions i les idees que havien portat l’autor a crear l’Imperi, la temuda coalició galàctica que intentava prendre el poder sota tota la galàxia; i la nova Fundació d’éssers humans que serien aïllats d’aquesta.
Però a mi això no m'interessava, ja m’havia llegit la trilogia sencera milers de vegades. En canvi, l’últim dels quatre, que amb el pas del temps havia terminat brut, consumit per les taques dels anys, era la continuació mai publicada dels llibres, que l’autor va deixar terminada dies abans de morir. No sabia si obrir-lo o no, portava tota una vida esperant aquest moment, i els braços quasi se m’aturaven de l’emoció. El llibrer començava així: “mai us han parlat dels estels que poblaven la nostra terra fa temps, no? La ve…”. Creia haver escoltat algú caminant per darrere meu. En girar-me, m'adoní que no estava a soles.
José Martín Daries
L’AVENTURA AL LLOC SENSE NOM
Us contaré el viatge que vaig començar a fer farà uns mesos.
Tot, realment, va començar quan tenia dotze anys i vaig llegir un llibre que començava així com: “En un lloc molt lluny d’ací i del qual he oblidat el nom…”. Des d’eixe moment sempre he volgut trobar el lloc d’aquesta novel·la.
Finalment, després de dotze anys d’espera, vaig començar aquesta aventura amb tres amics meus. Cal dir que la nit d’abans estava molt nerviosa.
Al llarg del camí, ens vam trobar amb molta gent que, per unes raons o per altres, ens volia acompanyar. D’aquesta manera, cada vegada el grup era més gran.
A més, he de dir que sentia molta il·lusió per arribar al lloc d’origen del Quixot, el meu personatge favorit.
No obstant això, aquesta il·lusió, un dia, es va anar volant, de sobte va desaparéixer amb les paraules dels meus amics. Em van dir que no podien continuar amb mi; un d’ells per esgotament i l’altre perquè el viatge començava a semblar-les perillós. Només un va dir-me de continuar amb mi. D’aquesta manera, l’aventura havia de ser terminada per dues persones, que continuaven amb la il·lusió de trobar el lloc sense nom.
Rocío Iborra Palacios
EL MEU VIATGE A LA MANTXA
Des que em vaig llegir el llibre del Quixot no puc parar de pensar en tota la història i la trama del millor llibre del món. Abans quan havia escoltat de la novel·la no m’havia interessat gairebé res, però després de llegir-lo detingudament se me’n va ocórrer una idea. Per què no viatge als llocs què es descriuen en el llibre? Ho vaig parlar amb els meus pares i es van quedar sorpresos per la meua idea.
Com la novel·la no especifica el poble d’on el Quixot és vam decidir recórrer tota la comunitat autònoma i totes les seues ciutats i visitar els llocs emblemàtics per on diuen que el gran cavaller va passar en la història. També vam veure als “gegants” que es van descriure d’una manera tan aterridora. Estic parlant dels molins de vent característics de les zones rurals. A més, em vaig fer un muntó de fotos amb les estàtues del protagonista i el seu escuder.
Com a conclusió, jo diria que aquest viatge ha sigut el millor que he fet en anys i que ho tornaria a fer una altra vegada si fora necessari. Va ser molt interessant i genial.
Inés Canabal Sánchez
UN LLIBRE QUE NO ERA EL QUE PAREIXIA
Joana, una xiqueta que es trobava estudiant d’ESO, a l’assignatura de valencià s’havia llegit un llibre que de primera impressió ni a ella ni als seus companys no els va agradar. No sabien si era pel títol del llibre o per què, però als alumnes es van enfadar amb la professora per posar-los a llegir un llibre anomenat “Lectura obligatòria”.
Després de llegir-lo, els va agradar tant que varen decidir anar a fer una visita a l’autor acompanyats de la professora de valencià. Els van passar moltíssimes coses; varen perdre el bus, se’n van pujar en cinc taxis, un d’ells es va quedar sense gasolina, quan varen fer una parada per dinar s’havien deixat un xiquet…
Finalment, quan varen arribar al col·legi de l’autor, es van perdre moltes vegades per les classes, ja que era un centre molt gran i li van preguntar a una xica que estava en el corredor per l’autor i els va dir que es trobava donant classe a 1r A. Aleshores, van anar tots els xiquets a la classe i varen tindre una conversa molt llarga amb l’autor i també amb els alumnes de primer que estaven fent activitats sobre els pronoms febles.
Lola Campos Viosca
EL VIATGE DEL MARTÍ A LES TERRES VALENCIANES
Doncs, després d’esperar cinc dies i, de fer una gran quantitat de sacrificis als déus perquè tot eixira bé, Martí i els seus amics van començar un viatge cap València, per conéixer el seu autor favorit, Enrique Falcón.
Els primers dies del seu viatge van ser tranquils, perquè caminaven pel camp i ningú els molestava, a més van poder parlar del que farien una vegada coneixeran a Enrique. Jo, deia Martí, li preguntaré com fa els seus llibres i d’on trau les seues idees, ja que em pareixen molt divertides. Així varen passar els dies fins que al seté dia, quan van arribar al primer gran poble, van començar els problemes, perquè van confondre a un amic amb un futbolista, puix el pèl del cap era paregut i, com que es va propagar la notícia com el foc, van haver d’estar molt de temps al poble sense poder continuar la seua travessia.
Al cap dels dies, van poder eixir gràcies a l’ajuda d’una dona molt amable. Continuant amb la seua travessia, van passar per un bosc on van decidir passar la nit, i com que tenien fred, van encendre un foc per calfar-se i tindre la millor nit possible.
Miguel Michó Roig
El paisatge somniat de Jaume
Jaume és un xiquet d’Alacant amb un pare que el maltractava i l’obligava a treballar al camp sempre que es va despertar sense ganes de treballar, amb ganes de ser lliure. Va fugir de la seua casa cap a la biblioteca a agafar un llibre i en furtà un.
Jaume, feliç, començà a llegir el llibre, parlava d’un paisatge meravellós, després de llegir-ho, enamorat del paisatge, va tornar a la biblioteca, deixant el llibre pensà, i si vaig a aquest lloc, que perd? Buscà la localització del paisatge, deixà el llibre i furtà un mapa per a començar l'aventura.
Partí cap a l’Albufera, aquest paisatge del qual s’enamorà, però pensà que no arribaria sense menjar, entrà en una casa, furtà una motxilla amb menjar i una bicicleta. Al cab de setmanes amb el paisatge al cap, arribà a l’Albufera, es llançà a l’aigua, amb un sentiment de llibertat. Però al tercer dia, quan s’esgotava el menjar, va aparéixer la seua mare Cecília, que no veia feia anys, va acompanyar-lo sa casa. Cecília pensava que el pare continuava a la presó i internat, però Jaume va explicar-li l’infern que passà, va demanar-li tornar a l’Albufera, on havia viscut els seus dies més feliços.
Raül Navarro Olmos
EL VIATGE TEMPORAL
Aquesta història se situa l’any 2200, en un poble xicotet prop de Barcelona, on viu un xiquet anomenat Arnau el qual sempre havia sigut lector dels escriptors del Segle d’Or valencià, és a dir, el segle XV. L’escriptor preferit d’Arnau era Ausiàs March, i el fet d'haver-li conegut estava constantment al seu cap, de forma negativa, és clar.
Al temps on vivia Arnau ja era possible el viatge temporal. Això Arnau ho sabia, i per a sort seua, el seu pare, un enginyer, treballava dissenyant aparells dins d’aquest àmbit. Per aquesta raó, i per a complir el seu somni de conéixer al seu autor literari favorit, va escapar-se al laboratori on treballava el seu pare, i dissimuladament va establir l’any desitjat, i sense dubtar es va llançar dins.
De sobte, Arnau va observar al seu voltant, i efectivament havia aparegut al Segle d’Or valencià! La primera cosa de la qual es va adonar era òbviament la roba i la forma de vestir de la població. La segona cosa era la llengua; encara que parlaven valencià, hi havia paraules que canviaven, però malgrat això no tindre vergonya. El seu objectiu ara era preguntar per Ausiàs Marx, i saber on podia trobar-lo.
CONTINUARÀ…
David Pardo Rodríguez
CAMÍ SENSE PEDRES
Tot passa molt ràpidament. Agafe la maleta, la jaqueta i me’n vaig. He d’arribar a l’aeroport en dues hores o no podré fugir, no podré deixar darrere aquesta vida, aquest camí cap a la desesperació. Bé, potser és una mica dramàtica, però no puc continuar així, no sabent que en algun lloc hi ha una vida millor, on ser feliç. La història de com he arribat ací és complicada, i forma part del passat. El que importa és que em trobe a punt de pujar-me'n a un avió en direcció a Alemanya i no sé ni anglés ni alemany, però el meu iaio m’ha contat històries precioses d’eixe lloc i he decidit anar-hi. Potser al llarg de la història explique la raó de la meua fugida i potser així compreneu que en la vida hi ha dues opcions, conformar-se o lluitar. Jo he escollit la segona, encara que ara se sembla més a una fugida per potes.
Estic en la cua de l’avió. La gent del meu voltant parla en altres llengües. No sé com solucionaré aquest problema de comunicació. A punt d'entrar en pànic, comprove que tinc a la motxilla el llibre Camí sense pedres. Respire. És l’hora.
Inés Rodrigo Alonso
La Biblioteca encantada
Quan Junil tenia 8 anys va viure el pitjor moment de la seua vida, va perdre la seua família menys a son pare en un incendi. Son pare estava prou descontent, aquest sentiment es va engrandir quan es va adonar que l’única supervivent era la seua filla, ja que ell volia un fill o la seua esposa.
Per començar, cal dir que son pare era bibliotecari i el seu objectiu era fer-se amb la llibreria, va dissenyar un pla on la seua filla participava. Van aprofitar el moment en què el cap va anar al bany i van matar-lo amb una espasa heretada de la seua dona morta.
Aleshores, el pare va tindre una altra idea, tenint-li una trampa d’aquesta manera a la seua filla, va convertir la biblioteca en un prostíbul on Junil era de manera obligada l’única prostituta. Junil va ser amenaçada amb la mort si no complia, ja que la família necessitava diners per a menjar, era il·legal, però fins i tot, van tindre nombrosos clients que entre rialles la catalogaven amb el pare com “la biblioteca encantada” perquè per fora semblava un lloc normal, però dins era el contrari…
Hugo Sáez González
Maite en casa altra vegada
En l’època dels bàrbars hi havia una xicona que s’anomenava Maite; aquesta hi era esclava del seu avi després que son pare va morir assassinat per ser escriptor de novel·les mitològiques.
Quan Maite tenia ús de raó son pare va ensenyar-li a escriure històries, però els avis van estar sempre en contra, ja que era un treball odiat per la societat d’aquell temps.
Després de 10 anys de lluites amb el seu avi, maltractes físics i psicològiques, la xicona va fugir cap al poble on el seu pare havia nascut, perquè en eixa casa encara quedaven records d’ell.
Però el problema era que li feia por anar a soles. D’aquesta manera va anar-se’n pels pobles recitant els poemes de son pare i va fer un grup amb la gent que s’hi apropava amb els quals va recórrer el món.
Al cap de més de 300 dies d’aventures, van arribar a l’objectiu principal del viatge, és a dir, el poble de naixement de son pare.
Maite va entrar per la finestra i per dins va obrir-les la porta a la resta; després de molt pensar, van decidir quedar-se allí a viure i van començar a escriure una novel·la tots junts.
María Torres Bou
UN VIATGE COMPLET
Era estiu quan una colla d’amics va decidir fer un viatge. En cada ciutat buscarien elements protagonistes dels seus llibres preferits.
La primera ciutat visitada va ser València. Un dels xics portava un llibre d’esmorzars, De categoria. Per aquesta raó anaren a tastar el millor entrepà d’ací.
L’arribada va paréixer una massacre, aquest bar estava tot brut i el menjar estava tirat a terra. D’un moment a altre va aparéixer el segon element, i tot sense haver tractat de trobar-lo.
Va aparéixer un home amb una gran carasseta, la mateixa que eixia al llibre d’una de les xiquetes de la colla. Aquest home s’havia tornat boig. Va començar a cridar al mateix temps que treia llengua fora, així com si tinguera la ràbia.
Tot el que trobava davant seu se’l ficava a la boca, mastegava i l’escopia.
A continuació, va entrar un metge corrents amb dos infermers i una policia. Aquests eren un tercer element, els protagonistes del llibre de medicina de l’última xiqueta.
Els professionals varen entrar corregent. De sobte, va passar alguna cosa estranya, el boig va mossegar al metge. La policia sense pensar-ho va traure una arma, va ser totalment sorprenent el que va passar a continuació…
Mara Viana Jiménez
EL SACRIFICI D’ESTELA
En un poble amb pocs habitants, situat al nord d’Espanya, es desenvolupava el major misteri conegut fins a l’actualitat.
En la plaça central, totes les dones s'ajuntaven per a sacrificar animals, com era costum.
En aquesta història destaca la figura d’una dona anomenada Estela, era molt observadora i no parlava gens.
Estela es va adonar que cada vegada que es feia el sacrifici d’un conill, apareixia una estela fugaç molt ràpid, però ningú la veia, solament Estela.
Aquesta visió no la deixava dormir, només podia pensar en la imatge de l'estela fugaç.
Unes setmanes després, va anar a la biblioteca fent-se passar per home, ja que en el poble no permetien l’entrada de dones.
Començà a buscar llibres relacionats amb el déu de les galàxies, però no va trobar res.
Quan s’anava a sa casa, va veure a terra un llibre molt curiós, es titulava ‘Estela’. Se’l va emportar ràpidament. Dins del llibre hi havia un mapa amb un punt marcat en roig.
Volia anar.
El lloc es trobava a tres setmanes caminant i poc menys en carro.
Quan començà a caminar va veure a tot el poble mirant l'estela fugaç, tot cridant “Estela!”, ella va començar a fugir…
Oriana Zinno Arencibia
EL VIATGE INTERMINABLE
Vivia en un poble menut treballant com a esclau per a l’encarregat de la biblioteca de les terres. Era una biblioteca molt menuda, d’unes deu prestatgeries amb llibres de temes com l’amor, aventura, i també alguns llibres de poesia.
El meu amo em prohibia llegir els llibres de la biblioteca, però sempre, quan fosquejava i tothom estava dormint, m’apropava a les prestatgeries i investigava una mica el contingut d’aquells llibres tan interessants. El meu anterior amo em va ensenyar a llegir el més bàsic, pel que sabia el principal per a veure de quin tema tractaven els llibres. Estimava anar cada nit a llegir els llibres, ja que era l’única cosa que em feia feliç.
Un dia vaig descobrir en un llibre de mitologia l’existència d’una biblioteca enorme que es trobava a la ciutat d’Atenes. Des d’aquell dia el meu desig va ser visitar la biblioteca i llegir tots els seus llibres.
Uns mesos després del descobriment, vaig decidir fugir per a trobar aquella biblioteca. A la nit, vaig eixir de la biblioteca silenciosament després d’haver agafat un mapa i vaig anar tan lluny com fora possible perquè el meu amo no aconseguira trobar-me. Va començar un viatge interminable.
Natalia Uruburu Bermell
La raó de viure
Mimi era una xiqueta que va viure tota la seua vida a Perfusta. Un poble xicotet on sols es coneixia el que ocorria dins del poble, perquè no tenien gairebé comunicació amb cap regió, si és que n’hi havia més.
Com bé indica el nom del poble, tots es dedicaven a treballar la fusta. Tots tenien tallers per això, i ningú es plantejava altre treball que aquest. Tot era així fins que Mimi es preguntà si havia possibilitat de fer més coses.
Un dia fugirà de casa amb un llibre que va trobar a la seua casa que parlava de pobles amb més llibertat. Amb l’esperança de trobar alguna cosa que li motivara, va caminar tres dies sense cap direcció.
Al quart dia, va veure un home que també caminava sol, se li va acostar i li va preguntar. Aquest va riure i li va explicar que ell també va fer el mateix quan era jove. Però, tristament mai va trobar res. Malgrat això, ell tampoc volia quedar-se a Perfusta, i va construir el seu poble.
Li va portar amb ella, i Mimi veurà molts treballs i aficions que mai havia imaginat. Dins d’eixe poble, la gent era feliç. Tots feien el que els motivava i es respirava la il·lusió del que era viure de veritat. D’eixa manera, Mimi es va adonar que per ser feliç havia de gaudir vivint, i això no s’aconseguia en l’ombra dels altres.
Anna Goerss Vila
Valentia
Va eixir de matinada, amb molta por però sense mirar darrere seu. Havia de ser valenta. No feia massa calor, encara que era el mes d’agost. L’única cosa que portava amb ella era una xicoteta motxilla amb quatre coses dins. Va aparéixer Naia i juntes van començar a caminar.
El primer dia es va passar de pressa, només van deixar de caminar per parar a menjar-se un entrepà. No va passar més d’una hora quan van decidir començar a caminar de nou. La nit la van passar en un xicotet hostal de carretera que van veure quan el sol ja s’havia amagat.
El desdejuni el van fer juntes, encara que no van parlar massa; la recent pèrdua dels seus pares i la perillosa fugida de la casa d’acollida els havia deixat sense ganes de res. Van reprendre el seu camí exactament igual que el dia d’abans, però quan només hi havia passat una hora, es van trobar amb un gos xicotet. Ambdós sabien que no era la millor idea, però cap d’elles va ser capaç de deixar-lo on se l’havien trobat. Van deixar de ser dues germanes només i van començar a ser una xicoteta família formada per tres.
Sara Vitores Jaimes
L'obsessió del Joan
Tot va començar amb el Joan, un xiquet a qui no li agradava gens llegir. Fins que, un dia, sa mare el va obligar a fer-ho i es va enamorar dels llibres de Harry Potter. Joan es va passar anys jugant que ell era Harry, el protagonista, i va crear una obsessió. Aquesta era tan gran que quan va créixer, va deixar de jugar, però va començar a investigar, el que va portar-lo a esbrinar el país inspirat per a descriure els paisatges del llibre.
Uns anys després, el Joan va aconseguir que un amic seu li acompanyara en eixe viatge. Aquest no era massa llarg, però la impaciència del Joan va acabar amb el bon ànim del seu amic, ja que Joan no deixava de parlar del llibre, fins i tot, li va llegir les primeres pàgines. A més a més, ja estava molestant als altres passatgers, per la qual cosa, l'amic es trobava mort de la vergonya i enfadat amb el Joan.
Finalment, en arribar al destí, el Joan va ser un mar de llàgrimes, gairebé no podia parlar. De seguida van començar a recórrer els carrers d’eixe país amb el Joan explicant tots els espais en els quals s’havia inspirat l’autora.
Marta Sills García
EL VIATGE A LA FI DEL MÓN
Brunilda era una xiqueta d’Atenes, i de la mateixa forma que la resta de la seua família era esclava a una casa de rics. Encara que tenia 15 anys i mai havia eixit de la casa dels seus amos, ella llegia molt bé perquè la seua mare li havia ensenyat d’amagades.
La nostra protagonista a més de ser molt llesta, era molt bonica i gràcies a això s’havia fet amiga de Joan, el xiquet esclau de la casa del costat. Aquest noi, tenia consentiment del seu amo per a anar a la llibreria de la seua ciutat i sempre traïa molts llibres perquè Brunilda puga llegir. L’any passat, l'esclava va poder llegir el llibre d’un home anomenat Tresdits, que contava com va aconseguir deixar de ser esclau i totes les seues aventures. Des d’aquest moment Brunilda amb ajuda de Joan, va preparar un pla de fugida per anar-se'n d’eixe lloc els dos.
Després de moltes reunions mentre que simulaven netejar, el dia de fugir i escapar hi havia arribat. Sols sabien que volien anar-se'n a Tumis, i aquesta nit ho farien quan tothom estiguera adormit. Eixa nit, van sortir per la finestra de les cases i van començar amb el viatge de les seues vides. Oficialment, havien deixat de ser esclaus aleshores no tenien por de res.
Una llarga nit caminant van passar, i el primer dels seus problemes va arribar, bàrbars. Era obvi que s’anaven a topar amb ells, ja que estaven a un gran bosc amb grans rius i arbres infinits, on no hi havia altre color que no fora el verd. Encara d’eixa situació van decidir parlar amb els bàrbars tal com va fer el seu escriptor favorit. I va ser una sort, perquè es van portar tan bé que van decidir passar una temporada amb ells i van ser molt feliços.
Edurne Martín Ochoa de Zabalegui
Un dimecres qualsevol va tindre lloc un fet catastròfic que convertiria en realitat el somni d’un xic de 17 anys, anomenat Arnol. Arnol era un dels pocs bàrbars que quedaven als Palaus, un dels únics llocs on encara convivien els patricis i els bàrbars. Eixe dia, els de l’imperi van matar tot el poble bàrbar, a excepció d’Arnol que, aprofitant la distracció, va partir amb la seua motxilla cap als Alps, on trobaria a Milcià, el seu escriptor preferit.
Per a començar, Arnol va caminar durant setmanes pel camí més llarg, amb l’esperança de no trobar-se amb gent no desitjada. Però, un matí, mentre caçava, la seua sort va canviar amb l’aparició d’una nimfa. Seguidament, després d’intercanviar històries i saber que Talia patia un perill paregut al seu, al ser esclava, van decidir aliar-se i protegir-se mútuament fins a arribar als Alps. Durant tres mesos la seua rutina va ser la mateixa: caminaven unes 5 hores fins que tenien fam i paraven a descansar. Però, malgrat que les accions eren iguals, els sentiments dels dos van començar a evolucionar, ja que cada vegada estaven més emocionats, no tan sols per veure Milcià, a qui Talia s’havia aficionat per les lectures d’Arnol, si no per estar junts a un lloc on podrien ser lliures.
Uns quants mesos després, quan l’hivern començava i les esperances d’arribar-hi disminuïen pel fred, Arnol i Talia van arribar al final del camí on, lluminoses i grans com el Sol, començaven les muntanyes dels Alps i, amb elles, el camí a casa de Milcià.
Noa Ferrando Castro
TOT PEL MEU PARE
Des que Anna era una xiqueta, el seu pare cada nit abans de dormir li contava un conte. Això li va provocar una gran passió per la literatura, i mentre s’anava fent més major, la dificultat dels llibres que llegia era major i l’extensió també.
Son pare sempre havia estat molt orgullós, en canvi, sa mare tot el contrari. A Anna li donava el mateix i va començar a escriure la seua primera novel·la.
Al principi no sabia com començar i li va demanar ajuda al seu pare. Ell li va recomanar l’escriptor Josep Domènech, d’aquest tan sols hi havia un llibre. El problema és que només existia una còpia en el món i estava a Nova York.
Va ser una decisió difícil, però finalment Anna se’n va anar a Nova York. Ella volia anar amb el seu pare, però no va ser possible perquè estava malalt.
L’arribada a la nova ciutat no va ser res fàcil. Anna estava molt nerviosa, va perdre la documentació, l’avió es va trencar i molts altres problemes.
Al fi va arribar a Nova York, i després d’un llarg rat buscant la llibreria, la va trobar. Va anar molt ràpidament pel llibre i ho va aconseguir. Era tanta l’alegria d’ella que va trucar al seu pare immediatament, però desgraciadament li va agafar el telèfon la seua mare i li va dir que el seu pare feia pocs minuts que acabava de morir.
Alba Molina Muñoz
Cinquanta, encara cinquanta anys i Marta continuava sense entendre com una autora havia pogut escriure la meravellosa saga de llibres de Harry Potter.
Marta havia començat a llegir més gràcies a aquests llibres, i li van fascinar. Per a ella no només eren llibres, era un altre món, un món màgic on tot era possible. Aquests llibres van ser molt importants per a la seua vida, i és per això mateix que quan Marta va veure a les notícies, que l’autora de la saga J.K.Rowling anava a fer una reunió per als més fanàtics dels seus llibres, no va dubtar a agafar-ne unes entrades per a la reunió, i uns bitllets d’avió a Escòcia (lloc on s’anava a fer aquesta reunió).
Uns mesos més tard, Marta es trobava en un hotel d’Escòcia al costat dels escenaris i paisatges on es van filmar les pel·lícules de Harry Potter.
No podia creure-ho, en eixe mateix moment, Marta es trobava en un dels llocs on J.K.Rowling s’havia inspirat per a fer la seua saga de llibres, que més tard es convertirien en unes pel·lícules molt famoses.
El viatge de Marta consistia en dos dies, el primer dels dies era per fer un recorregut pels escenaris i paisatges tan importants on es filmaren les pel·lícules, i al segon dels dies tindria lloc la reunió amb J.K.Rowling.
El primer dia ja havia començat, havien passat tot el matí al majestuós castell de Howgarts i Marta estava molt contenta.
A la vesprada, havien de tornar al castell, però Marta tenia molta curiositat per explorar i conèixer el “Bosc Encantat”, era un bosc famós per ser un lloc una mica pertorbador i estrany i Marta volia comprovar si de veritat era així, i va entrar al bosc.
L'endemà, la policia va buscar a Marta, però ningú la va trobar.
Héctor Gómez Díes
Maria vol trobar una terra nova
Maria era una xiqueta de 16 anys que vivia a Nyala amb la seua família. Sempre hi havia viscut allí, i malgrat això no s’hi havia avorrit mai d’aquell lloc. Ara bé, no tenia molts amics ni tampoc companyia dels seus pares, que treballaven tot el temps, per aquesta raó llegia molt i disfrutava de novel·les en prosa.
Un dia que estava en la biblioteca local buscant un nou llibre a llegir, va vore de lluny una xica ullant un llibre de poesia i va decidir que volia provar coses noves, com textos en vers. Va agafar el primer que va veure, “La Falconada”, escrita per Milicià. En arribar a cassa va començar a llegir-lo i no va poder parar, estava enganxada a aquell llibre, l'èpica aventura de què parlava i la forma que tenia de contar la història aquell autor li havia tornat boja.
Aquella mateixa nit, mentre dormia, va tenir un somni, era ella mateixa en l’interior de la història que havia estat llegint, amb els protagonistes vivint com si haguera fugit de cassa per a trobar la terra dels seus avantpassats, com passa en el llibre, era feliç. Maria es va despertar d’un colp, i va decidir que trobaria la terra de la qual parlava el seu nou llibre favorit, i que no descansaria fins a estar allí vivint el somni. Així va començar el seu viatge
Amparo Gimeno
L’Odissea de David
En un barri de València, proper del mar estava el protagonista d’aquesta història. Llegia un llibre on parlava de les aventures d’un grup d’homes envalentits amb l’objectiu de tindre més glòria que ningú. David estava fascinat amb el llibre i reflexionava de com la seua vida era molt avorrida en comparació.
Però, no va llegir molt més després d’escoltar com la seua mare li demanava anar a comprar a la fruiteria del costat de casa. Remugat, aquest xiquet va agafar diners i després de preguntar pels aliments que hauria de comprar, va eixir de casa malhumoradament.
Cal dir que si era interessant la història d’Ulisses, la que li esperava a David a uns escassos metres de casa anava a ser de la mateixa magnitud. Tan sols en obrir-se la porta del carrer es va quedar confós. No hi havia res més que aigua a tots els costats, de sobte algú li va tocar l’esquena i li va donar un poal d’aigua per arreplegar-la de terra. David, havia passat d’anar a comprar, a navegar amb Ulisses pel Mediterrani en mig d’una tempesta. Era el millor dia de la seua vida.
Finalment, per culpa dels crits de la mare, es va alçar intensament, adonant-se de que s’havia quedat adormit mentre llegia i encara no havia anat a comprar.
David Fernando Galindo González
LA RECERCA DE VICENT
Als dotze anys, Vicent, ja havia llegit molts llibres de la biblioteca del seu poble. A ell sempre li pareixien molt fàcils i volia llegir llibres més cultes. Per tant, li va demanar al seu pare que li agafara alguns llibres. L'endemà, el pare va tornar amb un llibre, anomenat “El Quixot”. Vicent va quedar fascinat i va decidir anar amb l’escriptor per conéixer-lo i que l’ensenyara a escriure així.
Vicent havia d'anar des del seu poble en Castelló, fins al camí de Saragossa, que és on es deia que estava l’escriptor. Va eixir sense companyia i va furtar un cavall del veí.
Al cap d’una setmana, Vicent havia arribat al principi del camí, on es va trobar amb Miquel i Carles, que també estaven buscant al mateix home. Van decidir ajuntar-se, fins que un home molt vell els va dir que l’escriptor estava en veritat en Barcelona. Tots tres van discutir. A Vicent el seu cor li deia que era mentida, i, per tant, es van separar.
Al cap d’uns dies, Vicent va trobar al vell una altra vegada i va parlar amb ell, l’home va decidir que ell podia ensenyar-li a escriure, i així va terminar sent el seu alumne.
Carlos Cava Albarracín
Aventures a la Manxa
Hi va haver una vegada, una xiqueta anomenada Maria a la qual li agradava molt el Quixot, i desitjava anar a la Manxa, i anar a alguns dels llocs pels quals havien anat don Quixot i el seu acompanyant d’aventures.
Per desgràcia, la seua situació familiar no era molt bona, i ella, tenint setze anys, no podia fer res. Es dedicava a ajudar sa mare a cuidar als seus germans menuts; a conseqüència d’això no anava a l’escola. També passava totes les estones lliures que tenia llegint.
Un dia, va tindre una baralla molt forta amb els seus pares i va decidir agafar una motxilla amb les coses més importants i anar-se’n de casa per a complir el seu somni, visitar els llocs del Quixot. Vivint en València tenia molt clar que anava a ser molt complicat, però les dificultats que tenia solament la motivaven més.
Eixa mateixa nit va començar el seu viatge. Durant els primers dies estava completament sola, fins que un dia, inesperadament, es va trobar un home, que semblava arribar als setanta anys, amb el qual va continuar el seu viatge, després de parlar amb ell i adonar-se que tenien el mateix objectiu. Des d’aquell moment, el viatge li va semblar menys difícil.
Sara Lorente Navarro
Un mar d'històries
– On vas? – preguntà Octavi, estranyat.
– T'enrecordes que et vaig parlar de la Ilíada i l’Odissea?
– Mmm… sí, per què? – cada vegada s'estranyava més.
– Perquè vaig a visitar els llocs que ixen. Visitaré Ftía, la terra natal d’Aquil·les, i, per suposat, la seua tomba, saps? La d’Aquil·les i Patrocle. De pas veuré Troia i per últim, el principal... repetiré el viatge d’Ulisses!!
–Que!?, però tu no t’adones de que ací tens una vida? – diu Octavi amb ganes de colpejar algú – Saps el temps que tardaràs? I amb quins diners?
– Ai, Octavi, toma’t alguna infusió i deixa’m, et conte l’única cosa que pot fer-me feliç, i tu vas i em dius que no? Ja està, he passat per molt i no vull passar per açò. Dona-li algun sentit a la teua vida, que jo me’n vaig. Adeu.
– No ets res sense mi, ho saps, veritat? Ja tornaràs.
– Sí, tornaré, però no amb tu ni per tu.
I així, va marxar, la seua emoció pesava més que el seu pesar.
Primer anà a Ftía, i imaginà al gran heroi corrents com un xiquet nu. Marxà després cap a l'antiga Ílion, ara pràcticament en ruïnes, oferí un conill a qualsevol deu i es va asseure a contemplar el mar, pensant en com la fantasia que llegia, ara era veritat. Va fer òbviament el viatge d’Ulisses, sols que sense monstres o bruixes.
En tornar, preguntà un xiquet conegut:
– On és Octavi? Per dir-li que no el vol a prop.
– S'ha anat, crec.
– Sí? A on?
– A Troia.
Miguel De La Rosa Montesinos
Un Viatge Inesperat
Era de nit, l’hora preferida de llegir per a Marta. El que sempre acostumava a fer era estar uns minuts tractant d’escollir alguna cosa per a llegir, i una vegada el tenia clar, començava i fins a acabar no parava. Doncs, aquesta nit anava a començar el llibre Dràcula, de Bram Stoker. Després de començar a llegir unes quantes pàgines, de sobte, es va quedar adormida. Sorprenentment, quan es va despertar, ja no estava al seu dormitori, sinó en un bosc molt tenebrós.
Aquest paratge li va començar a fer molta por, era pràcticament igual que el tipus de paisatge que es descriuria a una història de por. A pesar d'això, va trobar un petit camí, un sender, i va començar a caminar. Després d’una llarga estona, va parar a descansar un poc i es va adonar que al final del tot hi havia un castell, curiosament igual de fúnebre que el paisatge on estava.
Després de contemplar-lo un moment, va decidir continuar caminant. Quan va arribar, va trucar a la porta del castell. Era el més gran que havia vist mai i estava ple de plantes i obscures decoracions.
De sobte, la gran porta es va obrir i ella sense pensar-ho molt va entrar. Dins, l’atmosfera era diferent i les sales de la casa eren magnífiques, el que ella no sabia és que el fet d’entrar en aquella mansió canviaria la seua vida per a sempre.
Mireia Ferrer
La visita més sorprenent
Em diuen Marco i soc de València, m’agrada molt llegir, el meu autor preferit és Alfredo García, normalment prefereix quedar-me a casa a llegir que eixir, no m’agrada molt el món real. Prefereix traslladar-me a les històries dels llibres que llig, crec que són més divertits i m’ajuden molt a desconnectar de l’exterior.
Fa dos mesos que m’he mudat a Madrid pel treball de mon pare i el començament de curs no ha sigut molt bo, conéixer gent nova és molt difícil, però tinc els meus llibres que m’ajuden a no avorrir-me a classe. La casa és molt ampla, i a la meua habitació he pogut posar un armari per a deixar tots els meus llibres de lectura, també tenim una biblioteca al costat de casa, el que fa que em quede tota la vesprada llegint dins, fins que llig allí, sent com si jo mateix estiguera en el llibre.
Mon pare no vol que aquest molta estona i que visite Madrid, que des que hem arribat no he anat amb ells a visitar res, però ell sap que m’agrada molt llegir i no se’l pren molt malament, ja que per una part sap que puc agafar un llibre sobre la ciutat i conéixer-la sense anar a enlloc.
He sentit que han obert una biblioteca de llibres en valencià, cosa que em sorprén molt estant en Madrid, però he decidit anar a veure-la perquè fa molt que no llegisc en valencià, no hi havia ningú i quan vaig entrar em va sorprendre que era d’Alfred, el meu escriptor preferit. Vaig estar parlant amb ell i em va convidar a vindre més per a continuar parlant, m’he emocionat molt i estic molt content. De segur, la millor experiència de la meua vida.
Álvaro Cervera Gómez
UN SOMNI COMPLIT
La il·lusió més gran de Paula des que s’havia llegit per primera vegada la seua saga de llibres preferits Harry Potter havia sigut algun dia poder anar a Anglaterra i visitar els llocs emblemàtics que apareixen descrits en els llibres. Per això, la seua germana major va regalar-li un viatge a Londres pel seu tretze aniversari.
Quan van arribar a la ciutat, una de les primeres activitats que van fer, va ser visitar l’estació King’s Cross on, en el llibre, el tren que transporta als protagonistes al col·legi de màgia eix.
En arribar per fi a l’estació, van disposar-se a trobar la via amagada d’on eix el tren, i van veure que es podia accedir a ella. Dins, estava el conegut tren. Van pensar que açò seria una mena d’activitat programada i se’n van muntar.
Després d’unes poques hores, el tren es va parar i es van obrir les portes, les xiques no tenien d’on estaven, tan sols podien veure un bosc. Van esperar per si el tren es tornava a posar en camí, però en veure que no, van decidir baixar i explorar.
Una vegada baix, van descobrir el que pareixia un camí, van seguir-lo i quan van arribar a un clar, van alçar la vista i van veure l’emblemàtic castell de Howgarts.
El somni de Paula s’havia fet realitat.
Marta Izquierdo Prades
La literatura prohibida per a Paula
En un poble de la vella València, una xiqueta anomenada Carmen vivia amb els seus pares en una xicoteta granja.
Els pares no permetien que la seua filla Carmen llegira llibres perquè volien que ella fera les tasques de la casa i que no tinguera cap distracció, que tan sols es dedicara a la neteja.
Un dia, un xiquet estava passejant prop de la granja, i per això Carmen va eixir a parlar amb ell. Després d’una llarga conversa, van adonar-se que els dos tenien una passió per la lectura. Com que Carmen no podia anar a la biblioteca a llegir a la llum del dia, perquè els seus pares s’adonarien, Carmen i el seu amic Pau anaren a la nit.
Una vegada en la biblioteca, van començar a llegir un dels llibres preferits de Pau. Ell estava sorprés per la fluidesa de Carmen al llegir. No podia comprendre com podia llegir així si els seus pares no li deixaven tenir llibres. Carmen va explicar que la seua iaia li va ensenyar a llegir, però quan ella va morir, els seus pares van prohibir els llibres a casa.
Finalment, van continuar anant a la biblioteca cada nit. Aquest va ser un punt d’inflexió en la vida de Carmen i un gran pas en la seua passió literària.
Elena de Castro Moreno
Descobrint Hogwarts
Aquest va ser un dia, en el qual vaig tindre una marató de totes les pel·lícules de Harry Potter, i a l'hora d’anar al llit vaig pensar, com seria descobrir el món de Harry Potter?
Quan vaig despertar-me em trobava en l’habitació de Gryffindor, i vaig adonar-me que al llit del costat estava Harry mirant-me, era real la seua marca, la barita, les ulleres, va saludar-me i va dir-me que anava a ensenyar-me la millor escola de màgia del món.
Vam començar la ruta per la mateixa sala de Gryffindor, on hi havia coses emblemàtiques com l’ou d’or o inclús la seua capa d’invisibilitat, tot era un somni. Posteriorment, vam anar cap al menjador que era gegant, les quatre taules de les cases, la taula dels professors, l’altar de Dumbledore, i vaig menjar una miqueta, tenia fam no el negue.
Finalment, vam anar a les classes de pocions, amb aparats que no entenia, defensa contra les arts fosques i per últim, vam anar a la cambra secreta, que vaig al·lucinar amb això, en la cambra estava l'esquelet del basilisc que va matar Harry. Va ser increïble.
Així va terminar el viatge, però de sobte, vaig sentir que algú estava tocant-me, era ma mare! Tot havia sigut un somni.
Victor Gil Muñoz
Marina i els llibres
Fa temps a una vila vella prop de la mar hi vivia una xiqueta, es deia Marina. A aquesta xiqueta li encantava veure el mar.
Li hauria encantat anar-hi, aprendre nous idiomes, conéixer com era la resta del món. Ella ignorava l’existència d’alguna cosa més enllà del seu poble i la ciutat veïna, encara que no havia anat mai, però de tant en tant el pare hi anava.
De vegades, quan el pare no hi era a casa ella eixia d'amagat a la biblioteca del poble disfressada d’home. Quan arribava agafava llibres per a aprendre a llegir i es posava en un racó a intentar entendre’ls pel seu compte.
Un dia son pare va haver d’anar-hi a la ciutat durant uns dies, així que Marina hauria de quedar-se a soles. En principi el pare va buscar algú perquè la cuidara, però no va trobar ningú. Aquells dies que el pare no estava van ser els més feliços de la seua vida, perquè es podia passar més temps a la biblioteca llegint.
El pare cada vegada més havia d'anar a treballar a la ciutat durant uns dies, fins que un dia vingué un home i li digué que son pare havia mort. La xiqueta no va saber que fer no sabia res del món així que va decidir anar a una ciutat de la qual havia sentit que les xiquetes també podien anar a l’escola per treballar i mantenir-se.
Andrea González Martínez