CARTA NO ENVIADA DE QUI ENCARA ÉS POBLE
Benvolgut Goriet:
Ja han passat molts anys i potser no te’n recordes de mi, al cap i a la fi, només eres un xiquet en eixa època. Però jo no he pogut oblidar el meu temps a Espanya, ni la nostra derrota. Recorde com el senyor Arcadi em va obrir els ulls a una veritat que ja s'anava gestant en mi, i a partir d'ací ja res va tornar a ser igual. Mentre romans en la inconsciència vius la il·lusió del neci. Saber que lluites per una causa perduda, i que pots morir per ella, fa paréixer un boig. El missatge canvia. Continues la lluita perquè és l'única cosa que et queda i ja no saps viure sense ella, després de tants anys. L’ideal es torna primitiu, irracional. I finalment arriba el dia en què tot s’ha acabat i has de partir a l’exili. Al final van aconseguir col·locar-me la corona d'espines. Tot i així, confessaré un secret: encara carregue al coll l’arracada de la noia d’Alós. Era el meu moment, i visc amb el saber d’haver fet el que és correcte perquè, Goriet, et diré una cosa: allò que val és la consciència de no ser res si no s'és poble. Francesc Guàrdia. Matemàtic
Sandra Domínguez. 2n Batxillerat
IES Malilla
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.