IES LAURONA
LA REVENJA DE GORIET
Goriet
va complir els 18 anys, va viure moltes tragèdies per arribar a ser
major de edat, com la mort del pare i de Teresa, que possiblement va
ser el que mes el va traumar i des d’aquell dia no va ser la
mateixa persona.
Va
pensar molt en el que volia fer en la seua vida, però lo únic que
li venia al cap era la imatge del capità Mata, que va destruir la
seua família. Una nit va anar al llit del seu germà, i li va dir
que tenia que fugir per venjar la mort del pare i de Teresa, i que la
mare estigués presa, i que quan el oncles preguntaren, els digués
que no sabia on estava.
Una
setmana després, va arribar al mas on tot estava destruït,
i va preguntar en el poble per el
capità Mata. Li van dir que al endemà sen anava a Madrid, que
anava a ser el seu pròxim destí. Ell va anar a parlar en els
guerrillers i els va dir que tenia un pla per matar al capità Mata.
Ells van acceptar sense pensar-ho. Aquella nit van col·locar
explosius baix del seu cotxe, i van esperar a l’endemà. Quan el
capità Mata va volar per els aires, Goriet ja feia hores que fugia,
per que no volia saber res. Va anar a per el seu germà per viure un
altra vida y fugir de tot allò.
Javi
Cintero
L’OBJECTIU
DE LA VIDA ÉS SOBREVIURE
En
una època complicada, fer el bé és difícil. L'única cosa a la
qual aspires és
a
sobreviure o que, almenys, sobrevisca la teua família. Vaig perdre
al meu
marit,
he de ser fort pels meus quatre fills, per això, pregue per no ser
la
següent
a morir. Encara són joves per a suportar, per a entendre la situació
i
per
a no enfrontar-se amb "els dolents". La meua única solució
és estar entre
dos
bàndols, que en el moment que sàpien la veritat ens mataran.
Què
fer si no tens una altra opció? M'agradaria escapar, ser lliure, no
sentir-me
amenaçada per cada decisió que done i no sentir que perdré als
meus
fills en algun moment.
Realitzat
per Lola Muñoz Rodriguez.
1r
Batxillerat humanístic.
EL
TEMOR QUE VAIG SENTIR
Durant
els dies que vaig passar al mas em vaig sentir en mes por, que la que
vaig sentir al front en la alliberació de París que vaig viure amb
els republicans exiliats. Quasi dos vegades al mes es presentava el
capità Mata a dinar al mas amb tres o quatre civils més.
Entre
les rialles i els crits de les partides de cartes no sentia si algun
civil li havia donat per pujar dalt del tot on em trobava jo malferit
i indefens.
Jo
estava tombat de cara a l’entrada de forma que si entrava algú no
desitjat el podria vigilar des de darrere d’una taula i defensar-me
d’alguna forma. Però clar, que anava a fer jo, malferit, contra un
guàrdia civil.
Després
del soroll de la porta, es sentia un crit que deia:
Després
de sentir allò ja em sentia mes tranquil i ja podia descansar de les
meues ferides.
Mario
González
Per
què Ferroviari?
Em
trobava netejant la casa un poquet, lo normal dels dimarts. Estava
llevant la pols de darrere dels armaris i la de baix dels sofàs,
cuan vaig mirar per la finestra y em vaig quedar pàl·lida.
Els
meus ulls varen detectar un rostre conegut però a la vegada
desconegut, a causa de la seua vestimenta. La meua mirada se´n va
creuar en la de Ferroviari, que anava acompanyat del capità Maximino
Mata i del jove Julián Torregosa. Ferroviari anava vestit de
guàrdia, amb el “naranjero” penjant del muscle. Els civils varen
dinar el perol que havíem fet ma mare i jo pensant en el tio
Miquelo. Tot seguit es posaren a descansar. Els guàrdies jugaven al
guinyot, i el capità feia la migdiada en un racó tapat amb una
manta, resonant la seua respiració en la sala, com una mena de
cronòmetre. El meu germà, Goriet, va marxar a un bancal, quasi a
tocar del mas. Ferroviari no m´havia dirigit la mirada en cap
moment, però la conversa amb ell era inevitable; començàrem a
discutir, perquè volia que em fugara a França amb ell i jo le deia
que no, perquè era un traïdor i havia tret la desgràcia a la meua
familia, i a més, ja no el volia.
L’única
cosa que escoltava era cantar les cigales, però al cap d’un moment
vaig escoltar dues ràfegues provinents del “naranjero”. Vaig
anar a vore que pasava, i em vaig trobar amb Ferroviari que es
dirigia lentament cap a mi, em va dir que em donava l’última
oportunitat per anarme’n amb ell a França, em va dir que va matar
als guàrdies i que Mata es va salvar de miracle. Jo li vaig dir que
mai aniria amb ell a França, ell va insistir, em vaig tornar a negar
i l’última imatge que vaig vore va ser el seu rostre enfurit i
l’arma apuntant el meu cap.
Christian
Gómez
El
meu pensament
Passaven
els dies i jo continuava sense alegria. Els meus fills eren la cosa
per la qual seguia endavant. La raó per la qual no havia venut el
mas ni havia emigrat a Barcelona eren ells, només ells. Des de la
mort del meu marit, de l’home de la meua vida, les meues ganes de
viure començaren a anar-se'n al mateix temps que ell s’allunyava a
poc a poc amb el capità Mata. No pensava que seria l’última
vegada que veia els seus ulls, tenia esperança, però aquell capità
va acabar amb ella. I per si no n'hi haguera prou, estava obligada a
donar-li menjar a ell i als seus civils sempre que li abellia. Havia
d’aguantar la repugnant forma amb la qual em mirava i els seus
comentaris obscens al mateix temps que estava assegut en la cadira
del meu home.
Conserve
millors moments de quan era a
la presó que quan aquell home trepitjava el sòl de la meua llar.
Però per molt que ell se sentira superior a mi, per molt que ell m’
empresonara,
em tractara malament, mai no
va poder amb mi. Sempre he sigut més forta
que ell.
Lorena
Romero
HISTÒRIA
D'UN SUÏCIDI
Al
cap de tres mesos de la mort de Ferroviari, el capità Maximino Mata
em va cridar a declarar a la caserna de la Guàrdia Civil. Em va
estranyar, ja que havia estat ajudant-lo passant-li informació sobre
els masovers que ajudaven els maquis.
El
dia abans de declarar vaig decidir marxar-me a Girona a casa d'uns
amics que es van haver d'exiliar per ser de família republicana. Em
vaig acomiadar de Goriet i la seua família i em vaig dirigir cap al
poble camp a través per anar amb més discreció.
Durant
el trajecte vaig estar pensant en moltes coses pero sobretot vaig
recordar Zacaries i Florència. Vaig estar pensant que es podia haver
evitat la seua mort si Zacaries no haguera anat com un boig.
Aleshores em va vindre al cap el record de Goriet y el que estava
patint y el que patiria si la Guàrdia Civil s'assabentava de tot el
que havia succeït. Goriet era especial y per la meua culpa havia
perdut el seu pare després del meu acord de col·laboració amb
Mata.
Vaig
pujar a l'autobús i vaig decidir acabar amb tot, no podia seguir
vivint sentint-me culpable per la mort de Zacaries.
Miquel
Esteve
ABELLES
Era
un dia esplèndid, amb un sol radiant que feia brillar les daurades
espigues de blat. Per protegir-me d’aquesta llum em vaig posar un
barret de palla de la mare.
Vaig
eixir de casa i a poc a poc vaig anar acostant-me cap a ell; tan alt
i tan prim, però amb una aparença que infonia por, vestit de
traïdor i amb l’arma al muscle. Em va dir que estava preciosa i
acte seguit vàrem començar a parlar d’allò que ens separava:
l’exili al país veí. Ell, com de costum, m’animava a partir al
seu costat, amb l’argument que allà seríem feliços, apartats del
dolor i la por. Jo, com sempre, em negava. No perquè desitjava
romandre ací tota la vida, consumida per la incertesa i l’ansietat,
sinó perquè em semblava alhora impossible i massa dolorós el fet
de no estar junt a allò que més m’estimava; la família i el
camp. Aquesta va ser, paradoxalment, l’última vegada que vaig
estar amb ells.
Tan
sols minuts després d’haver deixat eixir un no rotund dels meus
llavis com resposta a la seua pregunta, vaig notar com si dos-centes
abelles em punxaren al ventre. Vaig veure com ell es penedia
ràpidament i el meu últim i efímer record és el d’una llàgrima
que s’esvarava veloç per la faç de Samuel.
Iciar
Cuenca
HISTÒRIA
DEL PANTÀ
Des
que vaig veure tot el que portava damunt tenia clar quin seria el
final d’aquell
roget
malparit i delator. No sabia que amb la Guàrdia Civil no es juga.
Així, el vaig
convidar
que ens acompanyara:
--Necessitem
que ens ajude... Anàvem camí de la presa, i ens vindrà bé la
somereta
per a la feina que teníem pensada. Ja farà llenya un altre dia!
Ens
va seguir de mala gana. Quan arribàrem prop de la presa, començàrem
la part
divertida
de la meua feina. Després que haguera rebut un bon colp, vaig
llançar la meua
acusació:
--Sé
de molt bona font que fores tu qui va denunciar el masover del Boi.
Lògicament
ho negava tot, encara que ja devia saber que no eixiria d’allí amb
vida.
Finalment,
vaig aconseguir que confessara l’ajuda que havia proporcionat els
bandolers i
la
delació del masover del Boi (no sense coaccionar-lo una mica):
--Te
n’adones, del mal que has fet? De tot el dolor que has causat a una
família
innocent?
Moriria
allí mateix. El lligàrem al seu ruc, carregat amb còdols, i
pujàrem fins a dalt
de
la presa. Allí, espentàrem l’animal a l’aigua, i vam posar fi a
la vida d’aquell maleït roig.
Álvaro
Gorrea Veintimilla
INTRODUCCIÓ
AL MAESTRAT PER MAXIMINO MATA
Quan
em van confirmar el trasllat de Galicia al Maestrat vaig pensar que
seria l’oportunitat perfecta per a guanyar aquestes medalles d’or
que tota la Guàrdia Civil tant estimava, aquestes que t’asseguraven
un bon futur.
El
Maestrat era considerada una terra verge on hi havia un gran cercle
opositor al franquisme i on residien els anomenats “maquis”,
guerrillers que donaven grans mals de caps a nosaltres,la Guàrdia
Civil. Però tot mal té una gran recompensa, assassinar a uns pocs
ja t’assegurava alguna medalla i per tant un merescut ascens. Un
treball senzill, només assassinar a uns pocs maquis i interrogar als
masovers (quan dic interrogar em referisc a utilitzar les conegudes
tàctiques de la Guàrdia Civil).
El
més difícil seria com explicar als meus fills quan creixessin que
el meu treball consistia a afusellar a unes famílies innocents que
només estaven enmig d'una guerra que no havien aconseguit solucionar
abans.
Mario
Navarro
Sol
I
em vaig dirigir a les muntanyes en la cerca d'una missera resposta.
Pel camí em vaig trobar a aqueix xiquet de qui em va parlar el meu
home, Goriet, em vaig acostar a ell per veure si em podia donar un
llamp de llum enmig de la meua tempesta. Però no, ho va negar tot,
no sabia res o això va voler fer que pensara. Li vaig insistir que
em donara l'oportunitat d'almenys parlar amb sa mare o sa germana,
però me la va denegar. Pensava que els xiquets sempre deien la
veritat, que eren un llibre obert, però crec que els ulls d'aquest
xiquet havien vist massa, massa odi acumulat, havien patit i passat
por durant les fredes nits. Sempre m'havia preguntat on estaria el
meu marit, què havia fet per a meréixer això i el mateix feia al
meu costat la mare d’Agapit. Passàvem els dies de mas en mas,
preguntant pels nostres homenets. No m'havia imaginat mai la poca
empatia que teníem els éssers humans, com només mirem pel nostre
bé sense importar-nos, si la persona de l'altre costat està patint
fent crits silenciosos. Malgrat tot, he continuat
lluitant pel meu marit i pel poble.
Rebeca
Jiménez
Execució
Tot
estava fosc. Potser duia moltes hores ja sense veure el Sol. He
perdut el compte. Duc molt de temps en constant moviment. Òbviament
ací dins no tinc ninguna comoditat, en els girs no puc evitar caure
o lliscar per la freda superfície en la que estic.
No
sé on m’estaran duent eixos homes que’m tancaren a aquesta
bèstia amb rodes. M’han separat de la meua família: dels meus
fills; de la meua parella. No sé si ho he perdut tot per sempre…
però ho sembla.
Quan
ja estic començant a perdre l'esperança escolte les portes darrere
de mi obrir-se. Les mateixes persones que m’han pujat m’agafen en
precaució, com si jo els anara a fer mal. Són ells els que m’agafen
pel cap. Són ells els que em tiren en mig d’una plaça on la gent
xilla i em mareja. Són ells els que em col·locaren dues boles que
cremen a les banyes. I són totes aquelles persones les que m’han
torturat fins a l’assassinat sense ninguna pietat.
Irene
Altamirano
La
Sega
Aquella
nit ma mare em va dir que al dia següent viatjaria a Barcelona. La
Rabosera coneixia la meua relació amb el Ferroviari i per a
mantindre el seu silenci hauria de casar-me amb el seu fill.
No
poguí dormir en tota la nit.
El
tren va arribar a Barcelona al migdia. A l’estació estaven ma tia
i els meus cosins.
Viviem
en un pis molt humil, a les afores de la ciutat. Compartia
l’habitació amb la meua cosina xicoteta, tan sols hi havia un llit
i una tauleta.
Els
dies transcorrien amb lentitud. M’alçava molt matí i ajudava a la
tia en les tasques de la casa. Rentàvem la roba, netejàvem la casa
i preparàvem el sopar per a quan arribarem els meus cosins i el tio.
Per la vesprada recollia els meus cosins de l’escola i els ajudava
en les tasques escolars.
Quan
arribava la nit i em gitaba al llit em dedicava a pensar com estaria
ma mare i el Goriet. Em sentia molt trista.
Per
altra banda, pensava on estaria Ferroviari i si encara viuria i si em
voldria.
tornar
al poble.
La
meua vida a Barcelona estaba plena de tristesa i enyorança.
Aquella
carta tan desitjada mai va arribar.
Nacho
Milena
CONFESSIÓ
INEVITABLE
No
podia creure-m’ho, no era possible, em negava a acceptar el que
Mata afirmava amb
tanta
seguretat. Com anava a tolerar la idea que el Tio Miquelo fóra un
traïdor. Ell, que
ens
havia oferit la seva ajuda desinteressada en tantes ocasions.
A
més, el que Mats suposava que era causa de la traïció, era la mort
de la seva estimada.
Encara
que desprès d’ella no va haver una altra, i que la seva soledat
era conseqüència
d’una
imprudència del meu home, ell mai ens ho havia tirat per cara.
Ja
no és això, ni les vegades que havia col·laborat amb nosaltres,
s’havia llevat la vida per
no
confessar els delictes que nosaltres havíem comès.
Per
aquesta raó no vaig poder guardar-me açò últim al dintre, sabent
els canvis que
comportaria
per al meu entorn. En aquest moment em trobe a la presó, els meus
fills
s’han
vist obligats a marxar a Barcelona amb la meua cosina. Possiblement
allí el futur
siga
pitjor que al mas. Però no em penedisc d’haver confessat. Els
sacrificis del Tio
Miquelo
valien la pena. La vida del Tio Miquelo ho valia.
Alejandra
Garcia Moros
QUÈ
VOLDRÀ AQUESTA GENT?
El
llit es feia gran mentre els pensaments m’enfonsaven en un món de
tristesa i preocupació. Uns pensaments enemics, roents, fruit d’una
desaparició, fruit d’un assassinat.
Les
meues llàgrimes recorrien un rostre mort, ressentit, que calla, que
plora, que s’amaga. Però no era el moment de tirar enrere, la
covardia no s’apoderaria de l cos d’una dona valenta que l’únic
que volia era la pau, la pau dels drets, dels mínims que es
trepitgen amb total impunitat.
Vaig
eixir fora, davant del saüquer, ja no podia més, necessitava que el
fred s’emportara l’insomni. El paisatge m’acaronava tot i que
els trets encara ressonaven.
Aquelles
llums que també observaven don Arcadi van aparèixer al costat de
l’arbre que donava nom al mas. Aquells petits insectes, que el
mestre va confondre amb intrusos nocturns, van fer que durant un
instant oblidara el terror de la barbarie i respirara amb
tranquil·litat com si un vent huracanat s’hagués endut aquell
home, si és que se li pot dir així, que ens imposava la por.
Vaig
escoltar unes passes que s’apropaven, era el Goriet, tot
endormiscat que baixava l’escala preocupat.
-
Mare, què tens? Tu creus que li haurà passat alguna cosa al pare?
Aquesta
pregunta em va trencar el cor, però, em vaig fer forta i li vaig
dir:
-
Estic segura que el pare ara mateix està al quarter contant uns acudits dels seus. No patisques pel pare.
Víctor
Kutnowski
PENSAMENTS
DEL CAPITÀ MATA
La
meua faena ja es acabada a aquesta part d'Espanya.
He
aconseguit possar fi a la majoria de republicans que avitaven
aquestos massos, especialment a la famil-lia d'aquell fotut mas, el
de Bela i els seus fills.
Encara
que ja afusselarem al seu marit i pare dels fills ells seguien
ajudant als maquis de la zona.
Gràcies
a Deu que varem tindre al desgraciat del tio Miquelo, que per un
accident en el passat (que mai em va voler dir) volia traicionar i
trencar aquesta familia.
Ell
va ser qui va denunciar al pare i per açó el detinguerem, també
ens tenia molt bé informats de tot el que feien al mas.
Quan
vaig anar a parlar amb Bela, després del suicidi del tio Miquelo, li
vaig dir la veritat d'aquell al que va considerar com un gran amic.
Durant el meu interrogatori ella va negar tot el envolic de Miquelo.
Pero
inconcient-ment va del-latar la relació de la seua filla amb
Ferrovieri i vaig tindre l'oportunitat de tancar-la per ajudar als
rebels.
Ara
disfrutaré del meu ascens i posteriorment la jubilació.
David
Lavado
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.