IES LAURONA

LA REVENJA DE GORIET

Goriet va complir els 18 anys, va viure moltes tragèdies per arribar a ser major de edat, com la mort del pare i de Teresa, que possiblement va ser el que mes el va traumar i des d’aquell dia no va ser la mateixa persona.

Va pensar molt en el que volia fer en la seua vida, però lo únic que li venia al cap era la imatge del capità Mata, que va destruir la seua família. Una nit va anar al llit del seu germà, i li va dir que tenia que fugir per venjar la mort del pare i de Teresa, i que la mare estigués presa, i que quan el oncles preguntaren, els digués que no sabia on estava.

Una setmana després, va arribar al mas on tot estava destruït, i va preguntar en el poble per el capità Mata. Li van dir que al endemà sen anava a Madrid, que anava a ser el seu pròxim destí. Ell va anar a parlar en els guerrillers i els va dir que tenia un pla per matar al capità Mata. Ells van acceptar sense pensar-ho. Aquella nit van col·locar explosius baix del seu cotxe, i van esperar a l’endemà. Quan el capità Mata va volar per els aires, Goriet ja feia hores que fugia, per que no volia saber res. Va anar a per el seu germà per viure un altra vida y fugir de tot allò.

 

Javi Cintero

L’OBJECTIU DE LA VIDA ÉS SOBREVIURE

En una època complicada, fer el bé és difícil. L'única cosa a la qual aspires és

a sobreviure o que, almenys, sobrevisca la teua família. Vaig perdre al meu

marit, he de ser fort pels meus quatre fills, per això, pregue per no ser la

següent a morir. Encara són joves per a suportar, per a entendre la situació i

per a no enfrontar-se amb "els dolents". La meua única solució és estar entre

dos bàndols, que en el moment que sàpien la veritat ens mataran.

Què fer si no tens una altra opció? M'agradaria escapar, ser lliure, no

sentir-me amenaçada per cada decisió que done i no sentir que perdré als

meus fills en algun moment.

 

Realitzat per Lola Muñoz Rodriguez.

1r Batxillerat humanístic.

EL TEMOR QUE VAIG SENTIR

Durant els dies que vaig passar al mas em vaig sentir en mes por, que la que vaig sentir al front en la alliberació de París que vaig viure amb els republicans exiliats. Quasi dos vegades al mes es presentava el capità Mata a dinar al mas amb tres o quatre civils més.

Entre les rialles i els crits de les partides de cartes no sentia si algun civil li havia donat per pujar dalt del tot on em trobava jo malferit i indefens.

Jo estava tombat de cara a l’entrada de forma que si entrava algú no desitjat el podria vigilar des de darrere d’una taula i defensar-me d’alguna forma. Però clar, que anava a fer jo, malferit, contra un guàrdia civil.

Després del soroll de la porta, es sentia un crit que deia:

- Matemàtic! Ja se’n han anat!

Després de sentir allò ja em sentia mes tranquil i ja podia descansar de les meues ferides.

 

Mario González

 

Per què Ferroviari?

Em trobava netejant la casa un poquet, lo normal dels dimarts. Estava llevant la pols de darrere dels armaris i la de baix dels sofàs, cuan vaig mirar per la finestra y em vaig quedar pàl·lida.

Els meus ulls varen detectar un rostre conegut però a la vegada desconegut, a causa de la seua vestimenta. La meua mirada se´n va creuar en la de Ferroviari, que anava acompanyat del capità Maximino Mata i del jove Julián Torregosa. Ferroviari anava vestit de guàrdia, amb el “naranjero” penjant del muscle. Els civils varen dinar el perol que havíem fet ma mare i jo pensant en el tio Miquelo. Tot seguit es posaren a descansar. Els guàrdies jugaven al guinyot, i el capità feia la migdiada en un racó tapat amb una manta, resonant la seua respiració en la sala, com una mena de cronòmetre. El meu germà, Goriet, va marxar a un bancal, quasi a tocar del mas. Ferroviari no m´havia dirigit la mirada en cap moment, però la conversa amb ell era inevitable; començàrem a discutir, perquè volia que em fugara a França amb ell i jo le deia que no, perquè era un traïdor i havia tret la desgràcia a la meua familia, i a més, ja no el volia.

L’única cosa que escoltava era cantar les cigales, però al cap d’un moment vaig escoltar dues ràfegues provinents del “naranjero”. Vaig anar a vore que pasava, i em vaig trobar amb Ferroviari que es dirigia lentament cap a mi, em va dir que em donava l’última oportunitat per anarme’n amb ell a França, em va dir que va matar als guàrdies i que Mata es va salvar de miracle. Jo li vaig dir que mai aniria amb ell a França, ell va insistir, em vaig tornar a negar i l’última imatge que vaig vore va ser el seu rostre enfurit i l’arma apuntant el meu cap.

Christian Gómez

El meu pensament

Passaven els dies i jo continuava sense alegria. Els meus fills eren la cosa per la qual seguia endavant. La raó per la qual no havia venut el mas ni havia emigrat a Barcelona eren ells, només ells. Des de la mort del meu marit, de l’home de la meua vida, les meues ganes de viure començaren a anar-se'n al mateix temps que ell s’allunyava a poc a poc amb el capità Mata. No pensava que seria l’última vegada que veia els seus ulls, tenia esperança, però aquell capità va acabar amb ella. I per si no n'hi haguera prou, estava obligada a donar-li menjar a ell i als seus civils sempre que li abellia. Havia d’aguantar la repugnant forma amb la qual em mirava i els seus comentaris obscens al mateix temps que estava assegut en la cadira del meu home.

Conserve millors moments de quan era a la presó que quan aquell home trepitjava el sòl de la meua llar. Però per molt que ell se sentira superior a mi, per molt que ell m’ empresonara, em tractara malament, mai no va poder amb mi. Sempre he sigut més forta que ell.

Lorena Romero

 

HISTÒRIA D'UN SUÏCIDI

Al cap de tres mesos de la mort de Ferroviari, el capità Maximino Mata em va cridar a declarar a la caserna de la Guàrdia Civil. Em va estranyar, ja que havia estat ajudant-lo passant-li informació sobre els masovers que ajudaven els maquis.

El dia abans de declarar vaig decidir marxar-me a Girona a casa d'uns amics que es van haver d'exiliar per ser de família republicana. Em vaig acomiadar de Goriet i la seua família i em vaig dirigir cap al poble camp a través per anar amb més discreció.

Durant el trajecte vaig estar pensant en moltes coses pero sobretot vaig recordar Zacaries i Florència. Vaig estar pensant que es podia haver evitat la seua mort si Zacaries no haguera anat com un boig. Aleshores em va vindre al cap el record de Goriet y el que estava patint y el que patiria si la Guàrdia Civil s'assabentava de tot el que havia succeït. Goriet era especial y per la meua culpa havia perdut el seu pare després del meu acord de col·laboració amb Mata.

Vaig pujar a l'autobús i vaig decidir acabar amb tot, no podia seguir vivint sentint-me culpable per la mort de Zacaries.

Miquel Esteve

ABELLES

Era un dia esplèndid, amb un sol radiant que feia brillar les daurades espigues de blat. Per protegir-me d’aquesta llum em vaig posar un barret de palla de la mare.

Vaig eixir de casa i a poc a poc vaig anar acostant-me cap a ell; tan alt i tan prim, però amb una aparença que infonia por, vestit de traïdor i amb l’arma al muscle. Em va dir que estava preciosa i acte seguit vàrem començar a parlar d’allò que ens separava: l’exili al país veí. Ell, com de costum, m’animava a partir al seu costat, amb l’argument que allà seríem feliços, apartats del dolor i la por. Jo, com sempre, em negava. No perquè desitjava romandre ací tota la vida, consumida per la incertesa i l’ansietat, sinó perquè em semblava alhora impossible i massa dolorós el fet de no estar junt a allò que més m’estimava; la família i el camp. Aquesta va ser, paradoxalment, l’última vegada que vaig estar amb ells.

Tan sols minuts després d’haver deixat eixir un no rotund dels meus llavis com resposta a la seua pregunta, vaig notar com si dos-centes abelles em punxaren al ventre. Vaig veure com ell es penedia ràpidament i el meu últim i efímer record és el d’una llàgrima que s’esvarava veloç per la faç de Samuel.

Iciar Cuenca

 

HISTÒRIA DEL PANTÀ

Des que vaig veure tot el que portava damunt tenia clar quin seria el final d’aquell

roget malparit i delator. No sabia que amb la Guàrdia Civil no es juga. Així, el vaig

convidar que ens acompanyara:

--Necessitem que ens ajude... Anàvem camí de la presa, i ens vindrà bé la

somereta per a la feina que teníem pensada. Ja farà llenya un altre dia!

Ens va seguir de mala gana. Quan arribàrem prop de la presa, començàrem la part

divertida de la meua feina. Després que haguera rebut un bon colp, vaig llançar la meua

acusació:

--Sé de molt bona font que fores tu qui va denunciar el masover del Boi.

Lògicament ho negava tot, encara que ja devia saber que no eixiria d’allí amb vida.

Finalment, vaig aconseguir que confessara l’ajuda que havia proporcionat els bandolers i

la delació del masover del Boi (no sense coaccionar-lo una mica):

--Te n’adones, del mal que has fet? De tot el dolor que has causat a una família

innocent?

Moriria allí mateix. El lligàrem al seu ruc, carregat amb còdols, i pujàrem fins a dalt

de la presa. Allí, espentàrem l’animal a l’aigua, i vam posar fi a la vida d’aquell maleït roig.

Álvaro Gorrea Veintimilla

 

INTRODUCCIÓ AL MAESTRAT PER MAXIMINO MATA

Quan em van confirmar el trasllat de Galicia al Maestrat vaig pensar que seria l’oportunitat perfecta per a guanyar aquestes medalles d’or que tota la Guàrdia Civil tant estimava, aquestes que t’asseguraven un bon futur.

El Maestrat era considerada una terra verge on hi havia un gran cercle opositor al franquisme i on residien els anomenats “maquis”, guerrillers que donaven grans mals de caps a nosaltres,la Guàrdia Civil. Però tot mal té una gran recompensa, assassinar a uns pocs ja t’assegurava alguna medalla i per tant un merescut ascens. Un treball senzill, només assassinar a uns pocs maquis i interrogar als masovers (quan dic interrogar em referisc a utilitzar les conegudes tàctiques de la Guàrdia Civil).

El més difícil seria com explicar als meus fills quan creixessin que el meu treball consistia a afusellar a unes famílies innocents que només estaven enmig d'una guerra que no havien aconseguit solucionar abans.

Mario Navarro

Sol

I em vaig dirigir a les muntanyes en la cerca d'una missera resposta. Pel camí em vaig trobar a aqueix xiquet de qui em va parlar el meu home, Goriet, em vaig acostar a ell per veure si em podia donar un llamp de llum enmig de la meua tempesta. Però no, ho va negar tot, no sabia res o això va voler fer que pensara. Li vaig insistir que em donara l'oportunitat d'almenys parlar amb sa mare o sa germana, però me la va denegar. Pensava que els xiquets sempre deien la veritat, que eren un llibre obert, però crec que els ulls d'aquest xiquet havien vist massa, massa odi acumulat, havien patit i passat por durant les fredes nits. Sempre m'havia preguntat on estaria el meu marit, què havia fet per a meréixer això i el mateix feia al meu costat la mare d’Agapit. Passàvem els dies de mas en mas, preguntant pels nostres homenets. No m'havia imaginat mai la poca empatia que teníem els éssers humans, com només mirem pel nostre bé sense importar-nos, si la persona de l'altre costat està patint fent crits silenciosos. Malgrat tot, he continuat lluitant pel meu marit i pel poble.

Rebeca Jiménez

Execució

Tot estava fosc. Potser duia moltes hores ja sense veure el Sol. He perdut el compte. Duc molt de temps en constant moviment. Òbviament ací dins no tinc ninguna comoditat, en els girs no puc evitar caure o lliscar per la freda superfície en la que estic.

No sé on m’estaran duent eixos homes que’m tancaren a aquesta bèstia amb rodes. M’han separat de la meua família: dels meus fills; de la meua parella. No sé si ho he perdut tot per sempre… però ho sembla.

Quan ja estic començant a perdre l'esperança escolte les portes darrere de mi obrir-se. Les mateixes persones que m’han pujat m’agafen en precaució, com si jo els anara a fer mal. Són ells els que m’agafen pel cap. Són ells els que em tiren en mig d’una plaça on la gent xilla i em mareja. Són ells els que em col·locaren dues boles que cremen a les banyes‍. I són totes aquelles persones les que m’han torturat fins a l’assassinat sense ninguna pietat.

Irene Altamirano

La Sega

Aquella nit ma mare em va dir que al dia següent viatjaria a Barcelona. La Rabosera coneixia la meua relació amb el Ferroviari i per a mantindre el seu silenci hauria de casar-me amb el seu fill.

No poguí dormir en tota la nit.

El tren va arribar a Barcelona al migdia. A l’estació estaven ma tia i els meus cosins.

Viviem en un pis molt humil, a les afores de la ciutat. Compartia l’habitació amb la meua cosina xicoteta, tan sols hi havia un llit i una tauleta.

Els dies transcorrien amb lentitud. M’alçava molt matí i ajudava a la tia en les tasques de la casa. Rentàvem la roba, netejàvem la casa i preparàvem el sopar per a quan arribarem els meus cosins i el tio. Per la vesprada recollia els meus cosins de l’escola i els ajudava en les tasques escolars.

Quan arribava la nit i em gitaba al llit em dedicava a pensar com estaria ma mare i el Goriet. Em sentia molt trista.

Per altra banda, pensava on estaria Ferroviari i si encara viuria i si em voldria.

Tan sols desitjava que arribara alguna carta de la mare on em diguera que podia

tornar al poble.

La meua vida a Barcelona estaba plena de tristesa i enyorança.

Aquella carta tan desitjada mai va arribar.

Nacho Milena

CONFESSIÓ INEVITABLE

No podia creure-m’ho, no era possible, em negava a acceptar el que Mata afirmava amb

tanta seguretat. Com anava a tolerar la idea que el Tio Miquelo fóra un traïdor. Ell, que

ens havia oferit la seva ajuda desinteressada en tantes ocasions.

A més, el que Mats suposava que era causa de la traïció, era la mort de la seva estimada.

Encara que desprès d’ella no va haver una altra, i que la seva soledat era conseqüència

d’una imprudència del meu home, ell mai ens ho havia tirat per cara.

Ja no és això, ni les vegades que havia col·laborat amb nosaltres, s’havia llevat la vida per

no confessar els delictes que nosaltres havíem comès.

Per aquesta raó no vaig poder guardar-me açò últim al dintre, sabent els canvis que

comportaria per al meu entorn. En aquest moment em trobe a la presó, els meus fills

s’han vist obligats a marxar a Barcelona amb la meua cosina. Possiblement allí el futur

siga pitjor que al mas. Però no em penedisc d’haver confessat. Els sacrificis del Tio

Miquelo valien la pena. La vida del Tio Miquelo ho valia.

Alejandra Garcia Moros

QUÈ VOLDRÀ AQUESTA GENT?

El llit es feia gran mentre els pensaments m’enfonsaven en un món de tristesa i preocupació. Uns pensaments enemics, roents, fruit d’una desaparició, fruit d’un assassinat.

Les meues llàgrimes recorrien un rostre mort, ressentit, que calla, que plora, que s’amaga. Però no era el moment de tirar enrere, la covardia no s’apoderaria de l cos d’una dona valenta que l’únic que volia era la pau, la pau dels drets, dels mínims que es trepitgen amb total impunitat.

Vaig eixir fora, davant del saüquer, ja no podia més, necessitava que el fred s’emportara l’insomni. El paisatge m’acaronava tot i que els trets encara ressonaven.

Aquelles llums que també observaven don Arcadi van aparèixer al costat de l’arbre que donava nom al mas. Aquells petits insectes, que el mestre va confondre amb intrusos nocturns, van fer que durant un instant oblidara el terror de la barbarie i respirara amb tranquil·litat com si un vent huracanat s’hagués endut aquell home, si és que se li pot dir així, que ens imposava la por.

Vaig escoltar unes passes que s’apropaven, era el Goriet, tot endormiscat que baixava l’escala preocupat.

• Mare, què tens? Tu creus que li haurà passat alguna cosa al pare?

Aquesta pregunta em va trencar el cor, però, em vaig fer forta i li vaig dir:

• Estic segura que el pare ara mateix està al quarter contant uns acudits dels seus. No patisques pel pare.

Víctor Kutnowski

 

PENSAMENTS DEL CAPITÀ MATA

La meua faena ja es acabada a aquesta part d'Espanya.

He aconseguit possar fi a la majoria de republicans que avitaven aquestos massos, especialment a la famil-lia d'aquell fotut mas, el de Bela i els seus fills.

Encara que ja afusselarem al seu marit i pare dels fills ells seguien ajudant als maquis de la zona.

Gràcies a Deu que varem tindre al desgraciat del tio Miquelo, que per un accident en el passat (que mai em va voler dir) volia traicionar i trencar aquesta familia.

Ell va ser qui va denunciar al pare i per açó el detinguerem, també ens tenia molt bé informats de tot el que feien al mas.

Quan vaig anar a parlar amb Bela, després del suicidi del tio Miquelo, li vaig dir la veritat d'aquell al que va considerar com un gran amic. Durant el meu interrogatori ella va negar tot el envolic de Miquelo.

Pero inconcient-ment va del-latar la relació de la seua filla amb Ferrovieri i vaig tindre l'oportunitat de tancar-la per ajudar als rebels.

Ara disfrutaré del meu ascens i posteriorment la jubilació.

David Lavado