4 de març 2019

Microrelats de l'IES Clara Campoamor d'Alaquàs

Ací publiquem una selecció dels relats de l'IES Clara Campoamor d'Alaquàs per al Diàleg 2019.

Salutacions!



Veure, escoltar i callar. Les tres coses que al voltant d’aquestos anys he après amb la seguretat que és el millor, el millor per a sobreviure fins i tot , clar. M’aventure a pensar que és millor ni veure ni escoltar , doncs per aquells desafortunats temps, la informació s’havia tornat el perill més ampli que ens envoltava a tots. Es sent frustració al saber que la lluita per l’expressió es reduïsca a açò.

            Un dia vaig anar a veure el meu alumne Goriet. Poc a poc li ensenyava la permanència de les coses com per exemple el fet de ser humanitari. En aquestes guerres la gent s’oblidava de pensar i Goriet , com quasi tots els nens , era un dels pocs que quedaven amb ments brillants , amb capacitat de creació de grans coses i jo em sentia amb ‘’l’obligació’’ de ajudar-lo a la creació d’un futur accessible per a pocs.

            En una de les nostres classes al mas de la família , la germana de Goriet va parlar de sobte d’un guerriller amagat que tenien . Tant de bo no ho haguera escoltat mai perquè ara jo també estic embolicat en el perill i les sospiten dels civils s’apropen a mi. Ja que estava dins del mateix sac i vaig contar un poc del que sabia i que ningú , fora de les fronteres lluitava per Espanya , ens estàvem matant entre nosaltres.
                                                                                                          Zaira Borja


He sofrit durant tota la meua vida. He treballat durament i a més a més he viscut la mort d’alguns dels meus sers més volguts.
Ara estic ací, empresonada i pensant diàriament en aquells temps en els quals tant vaig plorar. Tots els dies m'alce i em vaig al llit tornant a viure aquell moment en el que el capità Mata em donà la noticia del tio Miquelo. El meu volgut home havia mort per culpa d’aquell que tan bo havia sigut amb la meua família. Encara continue sense creure al 100% les seues paraules, però i si sí és cert?. La vida de la meua família ha acabat per culpa del Miquelo?
No puc deixar de plorar. No sé què fer: si creure a un assassí com és Mata o creure al meu estimat Miquelo. És clar que el germà del meu home sempre ha tingut una part una mica estranya, però bé, com qualsevol.
Tot allò acaba amb el meu somni i el pitjor: amb les meues ganes de viure.
Puc lamentar-me, plorar o inclús maleir a tot aquell que ha fet algun mal a la meua família, però és tard. La majoria són ja morts i sí, és veritat que el meu cos roman viu, però la meua ànima està morta ja fa temps.
                                                                                  
                                                                                         María Fernández Bautista



Va caure la nit, vaig anar corrent a dir-li a Ferroviari que la Rabosera havia parlat amb ma mare i li havia dit que sabia que nosaltres ens veiem de  amagades i que ho contaria a tothom si no em case amb el seu fill Pelut. Primer, el vaig veure sorprès però no massa preocupat, aleshores vaig esclatar  contra d’ell:
- Què passa, que et dona igual si em case amb Pelut o no? vaig cridar  enfadada.
- És clar que no Teresa, però no me esperava açò. Per favor, anem a França i farem una nova vida, tan sols serem tu i jo.
He d'admetre que la proposta en aquestes circumstàncies era més temptadora però, com podria deixar a ma mare i el meus germans sols? Finalment vaig pensar més en mi.
Abans que sortís l'alba, Ferroviari i jo fugírem per viure una nova vida i formar
una família tots dos sense oblidar me del que deixava enrere. Així que amb plors, em vaig acomiadar dels meus familiars. Ells ho entengueren, les nostres últimes paraules foren dient que açò no és el final, sinó el començament d'una bonica història.
                                                                                 
                                                                                                Mónica Martí Andreu 



El 31 d’agost de 1949 va ser un dia molt trist per a mi. Feia quasi 2 hores que no havia vist el meu pare, però vaig anar a casa per si estava menjant amb la meua mare. Quan vaig arribar, sols estava Margarida, la meua mare, acompanyada de la mare del meu amic Goriet, anomenada Bela. Les dues estaven plorant, la meua d’una manera desconsolada.
-Han matat al meu home! No puc creure-ho Marcel·lí!- Em va dir ma mare.
Jo no era conscient de la situació, a més, no sabia ni què havia passat, només tenia per segura la mort del meu pare.
-Però què ha passat mare?- Vaig preguntar-li molt nerviós.
-El desgraciat de Pelut! Ha matat el teu pare amb l’excusa que ha intentat fugir!
Vaig anar corrent per veure si mon pare estava en algun lloc prop al mas. Em va acompanyar Goriet i em va contar pel camí que ell va escoltar el tir però que el cos de Leovigildo el van agafar entre Pelut i un altre perquè ningú el vera. Jo no podia aguantar la ràbia i aniré a parlar amb el capità Mata perquè faré tot el possible per venjar-me d’aquell desgraciat del Pelut.
                                                                                                             Nerea Sánchez


Uns pocs dies després, la guàrdia civil es va presentar a la nostra casa i ma mare va eixir endolada, per a veure què volien. La mare, amb molta valentia, es va encarar amb el capità Mata i els va dir que el que li havien fet al nostre pare, no estava bé i que l’havia deixat viuda amb quatre fills per criar. Em va aparèixer un gran acte de valentia per part de la meua mare. La mare tenia en braços a Pepet, i jo estava darrere protegint amb el meu cos, per si de cas, a Goriet i Empar. Tots ens preguntàvem en eixe moment què seria el que volia aquest home. Aleshores, Mata va dir que els seus homes tenien gana i volia que la nostra mare els fera el menjar.

La mare els va dir que sí. Ma mare justament estava fent un menjar fabulós amb una bona olla, on hi havia llom, costelles, botifarres, cansalada, fesols i les patates tan bones del mas, que molt possiblement eren les mateixes que el meu pare estava collint quan el varen detindre. El destí és molt rebuscat. Quan acabaren de menjar se n’anaren amb la panxa plena i sense pagar res per l’engolida que s’havien pegat. A partir d’aquell dia, no n’hi havia dia que no passaren una o dues vegades per el nostre mas aprofitant per a beure, menjar i fer un mos. Inclús n’hi havia vegades que Blas i Alejandro entraven a casa, es llevaven el capot, deixaven els tricornis en un extrem de la taula, en filera, i s’atipaven tant com podien. Tots sospitàvem que si aquestes visites eren simplement una estratègia de vigilància o tan sols venien per menjar degut a les habilitats culinàries de la nostra mare. A vegades, venien vestits com bandolers és a dir, amb pantalons de pana i guerrilleres de color caqui. Arribaven i preguntaven a la nostra mare si els donava de menjar i ma mare com sempre, els deia que sí. Ningú els preguntava per què anaven vestits així, però tots sabíem molt bé, que era perquè havien anat a altre mas a fer-se passar per bandolers i així trobar els que ajudaven a aquestos, per a després matar-los a sang freda.

Una cosa pareguda li va passar a Joanot. Un dia es van presentar a sa casa els civils, al seu mas, i van enganyar la seua mare, que els va dir que els seus fills tenien amics bandolers. Afortunadament, no sap com, van salvar la vida ell i el seu germà Matalàs.

Un dia, vingueren a casa disfressats de bandolers. i li feien bromes a la mare, que els responia dient que ella coneixia uns guàrdies que tenien la mateixa cara. Això els divertia molt.

Jo callava, però tenia molt d’odi, cap a aquestes persones pel que li havien fet al meu pare i el que feien tots els dies. Moltes vegades, havia de servir-los i començaven a dir-me coses que no agraden a cap dona. Entre ells n’hi havia un que quasi sempre em deia coses i em mirava d’una forma molt desagradable. Aquest s’anomenava Pelut, però també li deien amb el renom de José Antonio. Ell vivia al Mas Nou de les Vaques amb la seua mare, la Rabosera que era mig gitana i cutximandera com ningú. Pelut moltes vegades anava vestit de falangista i denunciava a molts del poble. A més a més portava una gran navalla amb la inscripció “No la saques sin razón, no la guardes sin honor”. Es feia el gros davant de tot el món i als d’esquerres els deia “els rogets les aneu a passar putes”, mentre treia la seua navalla, sense obri-la, i simulava un gest com de tallar-los la gola.

                                                                                                            Víctor Tendero



 Encara no aconsegueixc assimilar com és que la Teresa m’ha tractat així fa una estona. Sembla que ací el que fem els bons homes no el sembla bé a ningú. Damunt es pensa que no la vull, quan mai he estat més enamorat que ara.
Com que no, si estic boig per ella? Des que em desperte i vaig amb la resta de guerrillers, fins que em fique al llit no soc capaç de cavil·lar en res que no sigui ella i el nostre futur junts. Estic fart de que es pense que soc idiota. Jo vaig a eixir d’aquesta. Vaig a guanyar, vaig a eixir endavant.
No hi ha un altre home que no siga jo per a ella; i no la deixaré ser lliure. Serà com jo vulga que siga. Serà una dona més al meu mas. A la cap i a la fi, açò són les dones.

                                                                                                                       Zaira Idáñez



Un bon dia em vaig presentar a la masia per a veure la col·lecció de fòssils acompanyat del senyor Teodor, donya Eugènia, pel mestre el senyor Vicent i la seua esposa donya Jesusa.
La veritat tènia moltes ganes de veure eixa col·lecció de què m'havia parlat el senyor Arcadi i havíem fet com una xicoteta excursió a la masia per a contemplar amb els meus ulls eixa col·lecció.
Bela, la mare del xiquet fa temps que no va a missa, per la qual cosa jo li vaig preguntar.
-Des de quan no has anat? -li vaig preguntar ensenyant-li el breviari que tènia en la mà.
Bela es va disculpar i em va dir que tènia moltes tasques, com per exemple cuidar els fills, sobretot a Pepet el xicotet. La veritat és que pareixia que de tantes tasques ja no recordava quan havia sigut l'última vegada.
-Ja, és que ací la religiositat no té molta importància davant de l'altar... -vaig dir amb un to neutre.
-Tots els dies faig les meues oracions, tinc el meu altar. -em va dir Bela.
-Deixa't d'altars i vine a missa! -vaig dir exclamant.
Estava un poc va fred i distant, però el tema de la col·lecció va trencar el gel.

                                                                                           Javier Sánchez Jarmouni.



El meu nom és Julián Torregrossa i fa poc que forme part del cos de policía.
Realment, en un principi, no vaig pensar que acabaria sent un agent de l'ordre. Jo volia dedicar-me a qualsevol altra cosa. Hui en dia, però vist allò que s'ha vist, crec que el millor treball que puc tindre és un en què puga portar una pistola en la mà sense que donen per fet que eres un terrorista anarquista. No és que jo vulga portar una arma per gust. Fins a un cert punt desitjaria no
haver d'usar-la mai, però és el que hi ha. Vivim temps perillosos per a qualsevol.
Ja he conegut els meus companys del "cuerpo", són un poc... com dir-ho? No em crec que estes persones estiguen per a la seguretat civil, són el tipus de persones de les quals t'esperes qualsevol cosa sempre que es continuen sentint poderosos. Done gràcies que estiguen en el meu bandol i jo no haja de torejar amb aquests agents del desordre. A més, se'ls nota un profund odi
cap als esquerrosos.Encara que en la veritat he de reconéixer que jo també tinc un profund odi cap als rojos. No em diria racista, més bé d'ordre natural, les coses són com són i el meu deure és aconseguir que seguisquen com estan.

Després està eixe tal ferrocarril. Diuen que és un desertor dels bandolers o quelcom similar. Em pareix molt estrany que algú com ells es convertisca en soldat,segurament siguen només rumors de velles.
El que he de fer és no cridar l'atenció per a poder anar pujant en açò a poc a poc i d'aquesta manera eixir dels carrers per a estar al comandament.

Encara que no em puc queixar ens passem gran part del temps en una casa d'una família humil per a passar el temps. No sé quins embolics tenen muntats Ferrocarril i Pelut amb la filla de l'ama de la casa però la veritat, a mi tampoc
m'importaria tirar-me-la. No està gens malament la xica, però no vull cridar l'atenció. El millor és fer el que faig sempre, jugar a les cartes una estona amb algun dels meus companys.
Hui tornem una altra vegada al mas a dinar. Hui hi ha molta tensió en l'ambient. Crec que és perquè fa poc pelut li ha tornat a demanar matrimoni a la filla de l'ama ,no sabia que aquest home anava tan seriosament com per a casar-se si la veritat és que és el primer a voler anar al prostíbul després del treball .

Per a acabar amb el silenci li vaig preguntar al capità sobre la seua vida militar i es va posar a cridar sobre les coses que va fer a l'Àfrica, i un discurs sobre el desastre d'Annual .

Eixa mateixa vesprada estàvem fent el mateix de sempre, passar l'estona jugant a les cartes ,però hui ferrocarril estava especialment nerviós, pareixia molt cabrejat. Continue jugant a les cartes a veure si guanye hui.

Al cap d'una estona escolte un so metàl·lic provinent darrere de Blas la i seguidament  escolte una arma amartellada. Era ferrocarril amb el fusell!
M'ha disparat al pit!
-Ferrocarril maleït cabró, què has fet!- Ha disparat a Alejandro i a Blas ,el capità li ha disparat però no ha sigut prou ràpid i és metrallat també. Ferrocarril ha eixit corrent per la porta,Alejandro ha mort directament i Blas i el capità ja no donen senyals d'estar vius. El següent sóc jo ,veig la llum.
Comence a escoltar la veu d'una xica -Crec que s'està despertant- i també la d'un home -a la fi.
Done indicis de lucidesa després de 15 anys en coma. Intente dir la primera cosa que se'm passa pel cap en aquest instant
-On estic ? On està Ferrocarril?!
                                                                                                                Antonio Alcázar



La botiga estava plena i jo a soles. Mentre estic en aquesta tertúlia pense que estic rodejat de cossos vuits, de rostres sense cara i d’ ombres que m’ ennuvolen l’ànima. Sento que m’ofego i ja no en tinc ganes de nadar. No sé eixir d’ací, demane ajuda però aquesta multitud no em sent. Tampoc crec que em veuen.
Pot ser la metamorfosi ja ha començat i sóc com aquells cossos vuits. A més, fa temps que el meu rostre no el trobe. L’espill s’ha trencat, no veig el meu reflex, no veig res. Les ombres cada vegada estan més a prop, m’agafaran i no podré escapar.
Aquestes persones parlen i parlen de la guerra i jo intente aferrar-me al meu lema: Sord, mut i cec. Pot ser a causa d’aquest lema, d’aquesta por col·lectiva, la passivitat m’ha envaït i els fusells feixistes han matat tot sentiment d’esperança que quedava. Ja no hi ha res per què lluitar, ens han vençut.
                                                                                                                         Mireia Pires



La soledat del mestre era molt intensa. De dia l’escola s’omplia de xiquets i xiquetes, però quan queia el vespre l’obscuritat s’ho engolia tot. Es veia amb els bandolers? Quines esperances tenia aquell home? Que esperava allí tot sol, com un mussol?
Vaig ser jo qui li ho va dir a Goriet:
-Encara esperen que els aliats facen fora Franco. Quan això passe ells manaran, i les coses seran molt diferents... Tots els que ens han maltractat les passaran ben estretes! Els faran passar per l’adreçador, no en tingues cap dubtes! Llavors serem nosaltres qui riurem, Riu millor qui riu l’últim!
Goriet pensava si això esperava don Arcadi en aquella escola, al bell de les muntanyes, que algú l’alliberara d’aquell càstig.
Una vegada el capità Mata, havent dinat al mas, agafà Goriet fort del braç i li va dir:
-Goriet, t’agrada el teu mestre?
Va fer que sí amb el cap.
-I t’ensenya moltes coses?
Li va contestar de nou que sí amb el cap. Ma mare li va comentar satisfeta que l’animava a escriure poemes, Al capità allò el va fer sospitar, Goriet no sabia molt bé de què, i li va demanar que li’n recitara un.
                                                                                                                     Cristina Burriel




Estimada Isabel:
Espere que t'arribe bé aquesta carta. I que tant tu com els nostres fills estigueu bé.

Seré breu, seguisc amb vida. Vaig ser l'únic que va sobreviure aquella nit.
Al principi anàvem de camí a la ciutat per a ser interrogats sobre la nostra fidelitat al país, però mai arribàrem. Paràrem al cim d'una muntanya, amb lluna plena i ens van ordenar baixar per a fer les nostres necessitats. Era un parany. Tot passà molt ràpid. Molta sang, sons de bales estripant la pell i els crits dels meus companys de viatge. Vaig rebre un tret per l'esquena i amb molt de dolor em vaig desmaiar. No recorde gran cosa. L'únic que encara sent va ser la por que vaig tindre per creure que anava a morir allí.
Per sort, estimada meua, quan vaig recuperar la consciència, un home brut que vivia al bosc m'estava cuidant. Aquell home es deia Carles. Ell em va salvar la vida. Em va llevar la bala incrustada en l'abdomen, em va alimentar i em va sanar per diversos dies, fins que les meues ferides van cicatritzar.
Vam estar parlant de la Guerra Civil i com, a poc a poc, ens estem afonant en la misèria. Ell em confessà que hi havia un túnel per on escapar a França i que això era la millor manera de posar-nos fora de perill, d'amagar-nos fins que es tranquil·litzaren les coses. I ens vam posar en marxa. Ens va prendre setmanes arribar allí i creuar a l'altre país. Quasi no ho contem.
Així i tot no et preocupes, ací a França la cosa està millor, visc tranquil·lament amb Carles, i ens guanyem la vida treballant a les mines.
Sé que ja hauran passat mesos des que vaig abandonar la nostra llar. I és cert que no hi ha major ànsia com la meua per tornar amb tu i els xiquets, però és millor així. Al mas no passàreu fam ni penúries. Quan passen aquests temps tan regirats, tornaré el més ràpid possible. Per ara no feu cap estupidesa i a fer vida com si res estiguera passant.
Teu per sempre:
                                      Zacaries.
                                                                                                                      Victoria Pérez




Vaig veure com Teresa se n’anava corrents mentre jo pensava en ella, com podia dir que no em volia? Vaig tornar poc a poc al mas. A dins estaven els meus companys, alguns jugant a qualsevol cosa i altres miraven el joc, mentre el capità descansava.

Per a distraure’m i no pensar en totes les coses que m’havia dit Teresa vaig agafar el fusell “naranjero” i em vaig posar a netejar cadascuna de les seues parts, estava desmuntant-lo quan va entrar un borinot ros pel balcó, em va distreure perquè no aconseguia trobar l’eixida i intentant-ho es colpejava contra el sostre. Però a pesar d'això jo continuava netejant el fusell mentre escoltava les cigales cantant.

Instintivament vaig començar a pensar en Teresa rumiant tot el que m’havia dit: que si estava condemnat, que si s'anava a casar amb un feixista, etc , però el que més em dolia era imaginar-la casada amb Pelut , donant-li fills i alimentant-los; la sang em començava a bullir. De sobte, el temps va començar a tornar-se més lent, se'm va emboirar la vista pensant en ella i en què hi havia una possibilitat de que acabara casada  amb Pelut, amb eixe mal parit i quan em vaig adonar ja tenia el fusell carregat amb trenta-sis bales. I ho vaig fer, calia evitar que ella acabara casada amb algun feixista que la fera sofrir tota la seva vida.
Primer, vaig encertar Alejandro al cap, Blas en l’esquena i Torregrossa en el pit. Vaig voler acabar la faena matant l’home que havia assassinat el seu pare i vaig tornar a disparar. La bala li va travessar el ventre i quan em disposava a finalitzar el treball el capità es va llençar pel balcó obert. Goriet es trobava observant tot el que jo havia fet.
Sara Puig.

El 9 d'octubre, vaig decidir donar-los als meus alumnes una bona sorpresa.
Ens va acomboiar Fructuoso perquè amb el seu camió duguérem a tots els xiquets de l'escola a veure el mar.
Jo era un home cepat, molt enriolat, que quan acabava de riure deia sempre xe, xe, xe, xe, molt ràpidament. També tenia dita de bon botiguer, que repetia que podia:"Home prudent val més que cent!".
M'havia casat dues vegades: la primera dona fou la meua cosina major, una donota mostatxuda, de cabells curts, galtes enrogides, boca petita de dents serrades, amb el cos en forma de tonell, sense cap ondulació apreciable.
Va morir durant el part d'una criatura, deforme, de la qual es va parlar molt pel seu aspecte demoníac.
Després d'un curt temps de dol vaig dur a l'altar la meua segona cosina, una mica més agraciada físicament, rosa i riallera, que me va donar fills, l'un rere l'altre, com una conilla.
Al poble es deia que mentre em quedarem cosines podia dormir tranquil, i pot ser que així seria.
Si li haguera passat alguna cosa a la meua dona a ningú no li hauria estranyat que m´haguera casat amb la tercera, també fadrina i viva com una centella.
                                                                                                                Andrea Rubio



Rumie contínuament anar a viure a Tarragona o a Barcelona per deixar de patir; note que en qualsevol moment ens pot passar alguna cosa que ens pose en perill. La meua família i jo ens mereixem deixar de suportar la repressió exercida pels guàrdies civils i els bandolers. Als masovers en aquesta època, és el que ens ha tocat viure; no ens queda un altra, o bé patir o bé fugir. Llavors, no sé amb certesa què és el que ens convé, ja que no vull vendre el mas ni abandonar els animals.
Mentre cavil·le pel futur de la meua família, de sobte, un colp a la porta em fa tornar a la realitat i un Mare de Déu Senyor ix per la meua boca sobtadament; estic a la cuina, assentada. Goriet em mira, observant a vore de quina forma reaccione al colp. M’acudeix la idea d’agafar l’escopeta penjada al cap damunt de la porta d’entrada a la casa; tinc por, però val més que m’afronte a la situació per la protecció dels meus fills. A l’espitllera de la porta no hi veig res. ``Siga qui siga, que se’n vaja o faig foc!´´ cride amb totes les meues forces.
            Baixe l’escopeta de l’espitllera. No sent ningú, però no amolle la guàrdia. Goriet, espera pacient i atent, mentre m’observa detingudament. Tots dos, de sobte, en sentim una veu masculina de fora del mas; és Joanet. Torne a cridar el mateix, no vull tindre cap problema amb ningú en aquest moment. Aleshores, ja no sentim una veu, sinó dues, i una d’aquestes, femenina; la Teresa amb Ferroviari. Sense el meu permís, entren els tres, amb una persona molt mal ferida als braços d’ells. És Francesc, un guerriller, amic i company de Joanet i Ferroviari: ``És el nostre company Francesc. L’han ferit i no tenim com cuidar-lo... Aquesta és la seua última oportunitat, si no morirà´´.
            El que em demanen els tres es massa arriscat. I si la Guàrdia Civil ens descobreix? Potser ens afusellaria a tots. Teresa em mira, em fa cara de pregària. Que hi puc fer?. Sols em queda cuidar a Francesc i amagar-lo bé per si ens descobreixen. ``Deu estar curat en menys d’un mes´´ vaig avisar-los. No podíem córrer més perill del que hi teníem habitualment. ``L’instal·lem al colomer, així passarà desapercebut. Anem a preparar-li un llit. Teresa, agarra’n pellofes de panís. Mentrestant, Joanet i Ferroviari, aneu a per una safa d’aigua per netejar-li la ferida´´, mane a tots una feina per a que hi haja un ordre a l’hora de preparar l’amagatall del guerriller.
            Goriet seguia observant-me; sé que es pregunta perquè he deixat passar a Francesc. Jo tampoc estic segura de perquè ho he fet. Però sé, que en aquests temps, ajuda necessita qualsevol persona, i el jove la necessitava urgentment. En temps complicats, no sols es mira per u mateix. Tot el món te por i patix fam i repressió. 

                                                                                                                     Victoria Ciges



Teresa sentía com li bullía la sang, se sentía traïda.
No sabia què li donava més por si estar rodejada de civils que en qualsevol moment podien matar-la si sapigueren tot el que havia fet o que un d’ells fora una de les persones en qui ella més havia confiat i que l’havia decebut d’aquella manera. S’havia posat al lloc d’aquell que li havien llevat al seu pare del costat i damunt no tenia la poca vergonya de mirar-la als ulls ni d’acceptar el que havia fet.
Entre ells sols hi havía silenci, un silenci que podia ensordir als dos.  En una habitació plena de gent cridant sols escoltarien silenci.

Teresa no ho suportava més, necessitava dir-li-ho tot. Tot el que pensava, tot el que sentía i tot el que ell havia fet.

Ella cridava, en aquell moment li donava el mateix qui escoltara la conversa. Ferroviari semblava desesperat i a la defensiva. Teresa sentia els seus ulls de corder degollat que abans li havien dit tantes coses clavats en ella.  Veía por, por i com s’apagaven més a cada paraula que deia però la seua boca continuava dient coses.

Quan ell li va demanar que s'escapoliren junts. La sang que li bullía de ràbia abans, ara era incontrolable. Damunt que els havia traït, venut els seus ideals als feixistes li demanava que deixara a la mare i al germà a soles i fugir com vulgars panderoles.

–Però jo ja no et vull...– Va dir ella sabent que era mentida. Però de veritat desitjava que fóra així i a cada paraula que deia Ferroviari aquest desig augmentava.

Això que escoltava eren excuses d’un home dèbil d’esperit que podia vendre els seus ideals i la persona que estimava per salvar la pell I això és el que ella portava escoltant durant tota la conversa.
Li sorprenia que ell no se n’adone ara que sols era una peça i que quan deixara de ser necessari la sacrificarien com un peó en els escacs. Li donava pena.

El seu to començava a donar-li rebuig més que pena i les mateixes paraules eren les úniques que li arribaven a la ment en aquell moment: traïdor i mentider.

La seua paciència va arribar a un límit i va sentir com el verí li pujava per la gola:

– Idiota! Abans em casaria amb Pelut que amb tu! Mira el que et dic: abans li donaria fills a un feixista malparit com ell que a un porc com tu! L’única cosa que mai podré per donar-te és el que has fet! Trair-nos d’aquesta manera!– Ell li va passar la mà pels cabells i ella va sentir les llàgrimes fluir per les seues galtes. –Deixa’m– Va arribar a dir.

Teresa va eixir corrents sense mirar darrere o pensar en el que havia deixat. Sols volia cridar i plorar. Aquesta guerra no sols li havia arravatat el seu pare i la seua llibertat però també d’alguna manera li havia arribat a l’home que estimava. La gent quan està en guerra deixa de ser persona i comença a ser un llop que l’únic que desitja és la supervivència d’ells i la seua família.
Se'n recordà de quan ella i Ferroviari es van conèixer.  Recordà aquell xiquet que era més major que ella i de xiquet en el cos tenía poc. Però en la seua ànima sols tenia bondat i afany de lluita.
Desitjava que torna a ser aquell home amb ideals que defensar i no un ninot més en mans del dictador.

Va escoltar un soroll que li va ressonar per tot el cos seguit d’un altre, i un altre, i un altre…
A cada un que escoltava la seua preocupació augmentava. Va tornar al mas esperant el pitjor. Ferroviari s’havia enfadat, ho havia contat tot a la resta de civils, que van emprendre a tirs amb la mare i el Goriet i després amb el propi Ferroviari.
Quan va vore la vertadera causa d’aquell soroll, l’espectacle no era menys horrorós.
Teresa va sentir una onada d’emocions però només en va poder diferenciar tres.

Pena, perquè l’home que estimava havia mort.
Alegria, perquè els tirs que havia escoltat no era el seu germanet ni la seua mare sent assassinats sinó que era que Samuel s’havia emportat a tres feixistes amb ell.
I la més forta: por
¿Què faran ara amb quatre civils morts al seu mas?


Lucía Esteban


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.