Inèrcia
He de
dir que gens no va sorprendre’m. Era el pagament just pels meus anys de
matances, defenent un règim que, veritablement, no ho calia.
Després
de la mort heroica de mon pare vaig créixer sota l’empar de la Benemèrita, pel
que era lògic que n’acabara formant part. Ho portava en la sang.
Supose
que tot va ser qüestió d’inèrcia, d’assassinar sense plantejar-m’ho, d’obeir
ordres sense fer preguntes. Pocs guàrdies civils vaig conèixer amb fortes
conviccions ideològiques. L’instint de supervivència era la forma de vida a la
postguerra.
Era
necessari trobar rabejos de pau que alleugeriren la ment, i el meu fou el
treball manual. Ma mare m’ensenyà a tallar figuretes de fusta, tal volta
pensant que si continuava per eixe camí no seguiria els passos del meu pare.
Estiguérem
molts anys perseguint guerrillers, recorrent als masovers per a aprovisionar-nos,
en un continu bucle. Passava temps amb un xiquet d’un mas. Ajudar-li amb els
deures o ensenyar-li les meues figuretes em feia sentir un poc més humà.
Freqüentment
tenia malsons amb xiquets com ell, orfes, a qui jo havia arrabassat els seus
pares.
Per
això no em va sorprendre gens quan vaig rebre un tir mortal eixa vesprada al
mas. Al final, no hi ha inèrcia que valga: tots llaurem el nostre destí.
Marta Gimeno
Puresa de Maria-Cid
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.