DIFICULTATS DE SER UN ROMANENT
29 DE
FEBRER. Tinc
por. Tinc un gran somriure a la cara. Hui per fi
ens hem anat d’excursió amb la classe, a València, a veure un teatre. Quan
portàvem una estona caminant, ja ens feien mal els peus. El puto bus
ens podria haver deixat més prop. A l’hora d’entrar ens van parar a Ferran
i a mi. No ens deixaven anar dins sense sabates, ho deia el protocol. Després
d’una gran discussió, finalment, ens van obligar a posar-nos unes que sobraven
als actors. Almenys, l’obra de teatre ens va calmar els ànims, no sé si
m’agradava o estava a tan avorrida que ni parlar podia. En eixir ens vam
llevar, per fi, les sabates de merda. Quan pareixia que tot aniria
millor, un grup de joves, va espentar Ferran. A més, després van començar a burlar-se
de nosaltres, per la vestimenta i per anar descalços. El pitjor és que la resta
del nostre grup no van dir res. Inclús algun estúpid es reia també. A continuació,
em preguntaren per què em rapava el cabell. Que això “era de xics”, a mi em
faltarà pèl, però a ells cervell. Que difícil és ser diferent!
Miriam Nova Palmí. 1r Batx. Humanitats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.