IES
LAURONA
BARCELONA
La
desgràcia es va abatre sobre la nostra família quan varen
assassinar el pare. Des d'aquell moment, tot va canviar. La meua
germana, com a dona que era, en lloc de buscar-se un marit que la
poguera mantenir, es va encarregar de quasi tota la feina que feia el
pare. Sempre li estaré agraïda per tot el que va fer i el que es va
sacrificar per la nostra família. El tio Miquelo també ens va
ajudar, encara que avui pense que era més per compromís i
remordiments que per autèntica lleialtat. Teresa, la meua germana,
tenia una relació amb un bandoler anarquista a qui li deien
Ferroviari; quan els falangistes el varen detenir mentre intentava
fugir a França, ma mare l'envià a Barcelona amb una cosina
seua.
-Empariues, no saps com era allò de bonic! Encara estic enamorada. La Rambla, la vaig visitar dues vegades amb la tia, però és que em va atraure des del primer moment. Un carrer molt, molt llarg...
-Com de llarg?-vaig preguntar prou intrigada.
-Tan llarg com d'ací al poble. Arbres tan verds com el saüquer del mas al voltant de la calçada. Mirava per tot arreu, i és que estava tot ple de tendes, però no com les de Fructuoso o Melcior. N'hi havia unes de roba, unes altres de sabates, d'altres de menjar, i d'altres completament innecessàries, però era on més gent hi havia. El que més em va fascinar de la ciutat va ser que molta gent tenia cotxe, però per la Rambla no n'hi havia cap, només persones caminant d'ací cap allà, unes amb molta presa i d'altres, com jo, que observàvem fins a l'últim detall. Allí no pareixia que estigueren en guerra... no era com ací.
-Però Teresa, si tot allò t'agradava tant, per què no t'hi has quedat?
-Ai. Empariues! No tot és tan fàcil ni tan bonic com pareix... De vegades, un per sempre pot durar només un instant. Escolta açò que et vaig a dir, Empar, el més dur de despullar l'ànima és, que quan la bala impacta, no té pietat, i mata.
-Empariues, no saps com era allò de bonic! Encara estic enamorada. La Rambla, la vaig visitar dues vegades amb la tia, però és que em va atraure des del primer moment. Un carrer molt, molt llarg...
-Com de llarg?-vaig preguntar prou intrigada.
-Tan llarg com d'ací al poble. Arbres tan verds com el saüquer del mas al voltant de la calçada. Mirava per tot arreu, i és que estava tot ple de tendes, però no com les de Fructuoso o Melcior. N'hi havia unes de roba, unes altres de sabates, d'altres de menjar, i d'altres completament innecessàries, però era on més gent hi havia. El que més em va fascinar de la ciutat va ser que molta gent tenia cotxe, però per la Rambla no n'hi havia cap, només persones caminant d'ací cap allà, unes amb molta presa i d'altres, com jo, que observàvem fins a l'últim detall. Allí no pareixia que estigueren en guerra... no era com ací.
-Però Teresa, si tot allò t'agradava tant, per què no t'hi has quedat?
-Ai. Empariues! No tot és tan fàcil ni tan bonic com pareix... De vegades, un per sempre pot durar només un instant. Escolta açò que et vaig a dir, Empar, el més dur de despullar l'ànima és, que quan la bala impacta, no té pietat, i mata.
Elisa
Romero Madrid
Màusers
plens de llàgrimes.
La
tardor era ja a punt de concloure, i ja feien dotze anys del fatídic
final de la nostra vida al mas. Res va ser igual, jo encara no estava
acostumat a la ciutat, i la meua germaneta plorava totes les nits el
fet de no haver pogut tindre una vida com la de les famílies dels
contes que acostumava a llegir la nostra tia.
A
Barcelona semblava que ningú recordava els seus familiars per molt
bona que fora la situació, pareixia que la gent estava sumida als
seus problemes i com deia en Arcadi, pensar molt en u mateix provoca
deixar de pensar en els altres però sobretot de sentir.
Acovardit per aquella situació vaig agafar les samarretes que tenia esteses i les vaig doblegar amb cura per ficar-les dintre d'un maletí amb la clau rovellada que vaig agafar com última pertinença del meu pare. La pluja que acompanyava el trist ambient em va fer recordar paradoxalment el sec estiu en què el meu pare desaparegué i em va fer fugir cap al poble per veure que quedava en peu d'aquell petit lloc que jo anomenava casa.
Acovardit per aquella situació vaig agafar les samarretes que tenia esteses i les vaig doblegar amb cura per ficar-les dintre d'un maletí amb la clau rovellada que vaig agafar com última pertinença del meu pare. La pluja que acompanyava el trist ambient em va fer recordar paradoxalment el sec estiu en què el meu pare desaparegué i em va fer fugir cap al poble per veure que quedava en peu d'aquell petit lloc que jo anomenava casa.
Només
arribar vaig veure ma mare asseguda sota el Saüquer plorant, ja no
era la mateixa, duia els braços i el coll marcats per línies rectes
que contrastaven amb el blanc de la seua pell, línies perpendiculars
entre si amb marques de punxes marcades prop de la jugular, ma mare
parlava, no mirava als ulls ningú, només repetia una frase que
recordaré
fins a la fi dels meus dies "els generals volen més blat"
no vaig entendre aquesta expressió fins que vaig trobar el capità
Mata pujat al cavall apuntant amb el màuser a cadascú dels masovers
que no tenien res per a l'exèrcit.
M'agradaria haver ajudat als innocents que formaven la llarga fila però només vaig poder fugir mentre ma mare plorava amb la pistola al cap dient comúltimes paraules "açò no és una guerra, és un deliri". Ma mare va morir després d'haver-hi complit condemna a la presó, ho va fer lluitant com l'heroïna que sempre ha sigut, ja no quedava res. Podria dir perfectament que les guerres s'emporten totes les coses materials i moltes de les persones que ens fan créixer però mai podran esborrar-se els records, que per molt durs que siguen són la força i les vivències de les persones.
M'agradaria haver ajudat als innocents que formaven la llarga fila però només vaig poder fugir mentre ma mare plorava amb la pistola al cap dient comúltimes paraules "açò no és una guerra, és un deliri". Ma mare va morir després d'haver-hi complit condemna a la presó, ho va fer lluitant com l'heroïna que sempre ha sigut, ja no quedava res. Podria dir perfectament que les guerres s'emporten totes les coses materials i moltes de les persones que ens fan créixer però mai podran esborrar-se els records, que per molt durs que siguen són la força i les vivències de les persones.
Sílvia
Irene
La
presidiària
Quan
em van apartar dels meus fills després de la mort de Teresa i em
varen portar a presó van llevar-me les ganes de viure. A Empariues,
Pepet i Goriet no els tornaria a veure fins ací a 12 anys, em vaig
perdre tota la infància d'Empaiues i de Pepet i l'adolescència de
Goriet però vaig haver de lluitar i sobreviure per a tornar a
veure’ls.
Quan
em van portar a la presó de Santander vaig conèixer Irene, la meua
companya de cel·la, i ens vam fer molt amigues. Em va contar com va
acabar a la presó, com que el seu marit era un guerriller i va fugir
cap a França, ella va haver de fer-se càrrec dels xiquets però un
dia varen anar els civils i la varen empresonar, no li van pegar cap
pallissa però va passar quatre anys en presó. L'estança amb ella
va ser-ne molt agradable però quan va complir condemna se la van
emportar i ja no vaig tornar a saber-ne res.
Després
que Irene se n'anara vaig trobar-me a Celidònia amb la qual vaig
compartir cel·la i em vaig “esplaiar” tot el que vaig poder i
més, ella també ho va fer amb mi, en aquella època vaig patir
tortures de tota mena però jo vaig resistir a tot perquè sabia que
després de tot açò podria tornar a veure els meus fills. Quatre
dies abans d'eixir de la presó van matar a Celidònia vaig haver de
callar, la van violar i després la van assassinar els civils
malparits. El pitjor de tot açò es que has de callar per a salvar
la pell, espere que aquesta època de terror i dolor acabe prompte.
Després
d´un llarg camí vaig arribar a Barcelona, on vaig trobar tots els
meus fills, tots fadrins. Goriet va vindre a abraçar-me amb
Empariues, però Pepet no, no se'n recordava de qui era, això em va
destruir el cor però estava feliç, estava feliç de poder
tornar-los a veure.
Dídac
Olmo
Una
mirada especial”
Feia
dies el meu bon amic, Arcadi, m'havia comentat el descobriment d'una
cova excepcional al seu poble. Després de veure el meu interés per
saber més sobre aquella troballa, em va proposar veure-ho per mi
mateix.
El
mestre ja m'havia parlat breument sobre aquell xiquet, Gregori, però
conéixer-lo en persona em va impressionar molt. Goriet, com li
agradava que li digueren, va resultar ser un xiquet molt simpàtic a
la vegada que curiós. Ell va interpretar el seu paper de guia
meravellosament, i ens va conduir cap a la cova del Falcó per uns
paisatges increïbles. Vaig gaudir molt d’aquella excursió, a més
a més fèiem bona parella ell i jo; per la meua part disfrutava
escoltant Goriet parlar, i quan anomenava alguna paraula nova
l’apuntava corrent. Ell, en canvi, s’alegrava quan algú es
preocupava per les seues històries. Mentrestant, el pobre Arcadi ens
seguia fatigat, però la regalíssia el va ajudar a tirar cap
endavant.
Aquest
xiquet també es va interessar molt per mi, supose que no seria
habitual rebre visites de gent de fora:
-
I vosté Don Carles, a què es dedica? - Em va preguntar de sobte,
amb afany.
-
Jo em dedique a la filologia. Saps el que és? - Gregori va negar amb
el cap mentre Arcadi em mirava amb un somriure.
-Podríem
dir que sóc un recol·lector de paraules, tracte de salvar-les
perquè no desapareguen. Eixes paraules que tu em vas dient, tenen
una gran importància, perqué segurament els teus fills ja no les
utilitzen, potser ni sàpiguen de la seua existència. Doncs per això
jo me les apunte, per evitar la seua extinció-
Goriet
em mirava amb molta admiració, els seus ulls s’il·luminaren,
irradiant llum i alegria. Qui diria, que eixos ulls eren els mateixos
que havia vist hores abans en la seua mare, del mateix color, però
que no tenien res a veure. Uns ulls expressaven esperança i els
altres obscuritat total. La mirada de la mare era perduda, buida,
plena de por, tristesa i dolor. Ambdues mirades em van marcar
profundament i encara avui les recorde a la perfecció.
Em
va saber molt greu haver de dir adéu a aquelles muntanyes, a aquell
poble i a aquell xiquet que s’havia guanyat un lloc al meu cor.
Edith
Silvestre
Pepet,
10 anys més tard
Em
vaig criar en una modesta casa del barri de Sants, a Barcelona, amb
els meus oncles. A casa no es podia parlar sobre la vida de masovers
que havíem tingut i jo estava d’acord.
No
recorde molt bé la meua infància al nostre mas, sols el que els
meus germans Goriet i Empariues m’havíen contat. Segons ells tot
es podria haver evitat de no ser per la lluita que mantenia la
Guàrdia Civil amb els guerrillers.
Però
jo pensava d’una manera diferent.
Recorde
que per aquell moment les influències franquistes eren molt fortes.
A pesar de les idees i valors que em van inculcar el meus germans,
contant-me tot el que havien viscut i patit, totes les morts
innecessàries... La dictadura estava molt present en tots el
aspectes de la meua vida: a l’escola es propugnaven els seus ideals
i es defenien; els meus amics, que cada vegada tenien una mentalitat
més tancada, els ciutadans del barri, que van anar rendint-se al
règim...I sense adonar-me compte, jo també vaig començar a
formar-ne part .
Ara
m’estic adonant de
com vaig ser manipulat i comence a valorar molt més les batalles
que es van lluitar perquè hui podem gaudir de la llibertat.
Emma
Navarro
ESCAC
I MAT
Sobreviure
en aquells moments era molt difícil i més encara quan jo era
l'única que podia
dur
avant a tota la meva família. Després de la mort del pare vaig
haver d’ajudar la mare i
deixar
d’estudiar i em vaig veure obligada a ajudar els bandolers. Vaig
enamorar-me d’un
d’aquests
bandolers anomenat Ferroviari, el que que em va trair.
Cada
vegada que veia passar els guàrdies civils per casa em compadia de
ma mare que
feia
el possible per ajudar a tots, o més bé el possible per a
sobreviure. Va passar el temps i el meu amor em va demanar que fugira
amb ell però jo no podia ser capaç de deixar el meu germà Goriet i
als altres dos més menuts soles amb la meua mare. Qui s’ocuparia
aleshores de les tasques de la casa? No podia ser capaç de fer allò
que em demanava. El meu amor se’n va anar i jo vaig intentar
continuar amb la meua vida però els dies sense ell es feien cada
vegada més complicats.
Els
dia en què Ferroviari va tornar ho va fer de la manera menys
inesperada i ho va fer amb el bàndol dels civils i la situació va
pegar la volta completament. Ferroviari no era la persona que jo
havia estimat, tot havia canviat de context i ara estava a favor de
la persona que més mals ens havia causat , el capità Mata.
Un
dia, mentre jo treballava al camp amb el tio Miquelo, amb el que
aprenia com deuria
llaurar
les terres i demés, vaig sentir unes veus a la llunyania que m’eren
molt familiars.
Varen
passar cinc minuts i el capità Mata amb els seus súbdits varen
entrar a ma casa on
es
trobava ma mare i de sobte vaig sentir uns crits. Vaig entrar a veure
el que estava
ocorrent
però això va acabar amb mi.
Laura
Martín
L’ÚLTIM
DIA
Era
un dijous per la vesprada de finals de novembre, tres anys després
de la mort del meu home. Quan el sol s’amagava darrere de les grans
muntanyes , vaig veure una ombra estirada d’una persona entrant al
nostre mas, era el capità Maximino Mata. Venia sol i muntat en el
seu cavall. Jo vaig seguir desgranat panolles de panís assentada al
pedrís de la entrada. Es va acostar i sense baixar de la seua
muntura, com volent expressar superioritat, va dir:
-
Pense que fou Miquelo qui va pelar Ferroviari.
Jo
també ho creia però no vaig dir res i segui fent la meua feina. Ja
estava cansada d’ell i de totes les atrocitats impròpies d’una
persona racional, que feia per aconseguir un trist pas fronterer de
Paloma.
El
capità Mata va seguir dient que va ser el tio Miquelo qui va delatar
al meu marit. Vaig prendre la panolla a mig desgranar i el mirí
incrèdulament als ulls, uns ulls que semblaven expressaven serietat
i cansament, però ves a saber el que mostraven realment. Acaba de
afirmar que una de les persones amb la que més confiava i la que més
ens ajudava, ha sentenciat a mort al meu.
-
Això es una patranya seua! – vaig dir amb to més be alts, els ulls enrogits i plens de llàgrimes i tremolant.
Mata
va riure i em va començar a dir una parrafada d’arguments tractant
de convèncer-me. Desgranant la panolla amb un odi feroç, desitjant
que fora el coll d’aquell dimoni, jo sols podia dir entre plors que
tot allò era mentida en aquest tortuós diàleg.
Finalment,
tractant de defensar la innocència d’algunes persones i demostrant
que el capità s’equivoca (o simplement intentant sentirem millor),
vaig parlar més del compte. Mata, sabent que coneixia coses que ell
no, va decidir torturar-me per una setmana, intentant saber-ho tot. I
així ho va aconseguir.
Guillem
Rodilla
Un dia qualsevol durant la guerra
Encara
recorde aquell diumenge quan em vaig passar pel mas de Goriet,
acabava de trobar uns quants fòssils i em va donar per anar a
mostrar-li’ls. Quan vaig arribar, Goriet es va alegrar molt de
veurem i no se com ho feu però va endevinar que el que li portava
diversos animals fossilitzats. Vaig traure un gran caragol que havia
trobat a la serra de la Batalla, recorde que era un Ammonites. La
seua expressió facial ho deia tot, mai havia vist tan sorprès algú.
El següent fòssil era una orella de mar gegant, anomenada Haliotis.
Goriet es va posar molt trist quan va saber que ja no tenia més. De
sobte, va entrar Teresa dient alguna cosa sobre un malalt que tenia
fam, em va témer el pitjor, efectivament estaven cuidant d’un
guerriller anomenat Matemàtic, vaig decidir anar a parlar amb ell.
Després d’una llarga discussió
sobre Franco i el que devíem fer si volíem guanyar, es va fer un
llarg silenci, l’última cosa que es va dir sobre el tema va ser
que Goriet i Teresa mai havien vist la mar. Lis vaig contar que un
poeta angles va escriure un poema titulat Balada del vell mariner
sense haver vist la mar, i que quan la va veure per primera vegada es
va decebre, la va imaginar més bella del que era.
Finalment, vaig agafar els meus
fòssils i me’n vaig anar de la casa després de despedir-me’n de
tots.
Luis Viedma
La
sega
Aquells
dies vaig començar a anar al mas per a repassar amb ell els deures.
Sobretot si ell no havia vingut durant la setmana. Tampoc li posava
molts perquè era conscient que havia d’ajudar sa mare al mas.
Un
dia, estàvem amb els deures de matemàtiques quan em va dir que hi
havia un ammonites a l’entrada d’una cova.
Després
d’això vam començar el nostre trajecte, ens vàrem endinsar per
una pineda amb molta vegetació. Mentre caminàvem, vaig sentir que
em costava continuar, ja no estava en forma, i em feia vell.
Quan
feia una hora que havíem començat a caminar vam aplegar al mas de
Celidònia, que era a presó. Seguidament em vaig sorprendre molt
quan vaig trobar regalíssia, Goriet em va dir que Celidònia la
cultivava i en donava als xiquets dels masos.
A
continuació, començarem a pujar, jo m’estava lamentant d’haver
anat, Goriet, m’agafava del braç i m’animava a continuar.
Finalment,
havíem arribat a la cova, i em vaig sorprendre molt quan vaig veure
aquell ammonites tan formidable. Més tard, vaig aconseguir veure el
que pareixien ser unes pintures prehistòriques. Estava molt
emocionat, volia descobrir quins secrets ocultava aquella cova. Vaig
encendre un misto i em vaig endinsar.
De
sobte, vaig veure unes pintades: < Muera Franco, viva el comunismo
>. En aquell moment tenia por per Goriet i per mi. A la cova també
hi eren les pastilles de sabó per les qual Celidònia es trobava a
presó.
Què
haguera passat si haguessin arribat uns guerrillers a la cova? De
segur ens haurien matat. Per sort, aconseguírem eixir amb vida.
Fora
de perill, li vaig dir a Goriet que no diguera a ningú què havíem
vist a la cova. Si la Guàrdia Civil s’enterava, de segur
l’hagueren tapiada.
Rubén
Pérez
El
dia que no va importar la sega.
Era
el cinqué dia de sega. Els civils s’havien quedat a dinar i
després es posaren a descansar, el capità feia la migdiada i els
altres tres jugaven al guinyot. Cantaven les cigales i li vaig dir a
Goriet que anés al bancal a vigilar les ovelles. Mentre, jo vaig
acabar de rentar els plats amb l’ajuda de Teresa. Tant ella com jo
notàvem alguna cosa estranya, eixa veu que et diu que estigues
atenta al perill, però ni ella ni ningú ens imaginàvem el que
passaria.Després de rentar els plats vaig eixir amb Empariues del
mas i, aleshores, va passar. Vaig sentir els terribles trets dins i
vaig anar tant ràpid com vaig poder. El que vaig veure em va
arrancar un crit. Tots els civils morts o malferits i Ferroviari que
em digué:
-
A vosté la deixe viure!
I
va començar a córrer.
Encara
no havia encaixat açò quan vaig veure el pitjor que pot veure una
mare. Ferroviari va matar Teresa d'un tret després d'una discussió.
El meu món es va vindre abaix, ja no em quedava res i encara pense,
a dia de hui en aquell tret, del que mai en la vida em recuperaré.
Salva
Marín
La
vida del metge
Vaig
acabar de dinar, estava molt cansat, no havia parat de fer coses, la
veritat és que quan va començar la guerra tot va canviar
radicalment.
Va
costar molt més guanyar confiança amb la gent, perquè aquesta
s'havia tornat més freda, més malvada, sense comprensió per la
resta.
Només
tenia temps per a llegir i per a pensar en mi mateix en algunes
estones, quasi sempre després de dinar i de sopar. Després,
m'agradava aprofitar per a llegir un poc, m'encantava llegir, sense
dubte aquella estona era el meu moment preferit del dia.
Aquell
dia quan portava vint minuts llegint, em va arribar un missatge per
part de Bela ( la mare de Goriet), el seu fill estava malalt molt
greu de grip, pot ser va passar un final de gener roí.
A
la matinada del dia següent em vaig posar de camí cap al seu mas ,
ho recorde perfectament com si fóra ahir. Quan vaig eixir de la meua
casa , tal volta no tornaria mai més( no seria la primera vegada que
quasi em maten els anarquistes, encara sort que la medicina em va
salvar la vida… Quan ja no tenia cap esperança de salvar-me, vaig
poder botar del camió i desesperadament vaig cridar “Sóc metge!
Sóc metge! I per aquest motiu la medicina en part, em va salvar la
vida) així que vaig deixar una nota amb la localització de tots els
meus llibres.
Quan
vaig aplegar al mas de Bela, vaig vore a Goriet, tenia molta grip,
vaig receptar-li uns medicaments i Bela com a recompensa em va donar
uns ous i un sac de patates. Teresa les va portar al meu cotxe, em
vaig despedir de la familia i vaig posar rumb cap a la meua casa.
Javi
Royo
No
ho sabia certament
Com
havia arribat fins a aquella situació? No ho sabia certament.
Des
que vaig fugir del grup liderat per Joanet, les coses havien anat
molt ràpidament. Hi havia molta tensió aquells últims dies,
dormint al costat de Francés i Matemátic. Érem units per un enemic
comú, però no per tindre uns mateixos interessos, i tits ho sabíem,
jo el primer, que hauria de fugir, o algun dia tot esclataria i jo
tenia les de perdre.
Vaig
marxar a voltant de les tres de la matinada, quan era ben de nit,
però la claror de la lluna era suficient per vere'm sense llum.
En
els més mortífers dels silencis, vaig guardar les poques
possessions que hi tenia: munició, el meu fusell i tots els
queviures que vaig poder en una motxilla verda, que havia estat
propietat d'un civil mort, i que jo havia considerat “possiblement
útil en un futur”. Vaig agrair haver pensat això i, en sortir del
campament, vaig llançar una granada a la tenda de Joanet, que, per
alguna raó no hi va detonar.
Vaig
romandre dos dies vivint tot sol al bosc, fugint, per una banda del
meu anterior grup, i per altra, dels civils. Passats aquests dos
dies, vaig trucar a la porta d'un masover, amb tan mala sort, que hi
havia uns civils sopant i em varen enxampar. Vaig passar uns altres
dos dies pitjors que els del bosc, passant més fam, fred i dolor.
Vaig
acabar negociant un cruel destí que podria haver tingut: ells em
deixarien viure, canvi dels noms de tothom que haguera ajudat
qualsevol guerriller o bandoler.
El
meu càstig era delatar cadascuna de les famílies que ens havien
venut queviures o ens havien deixat passar la nit a sa casa, era una
horrible sensació, mescla d'odi i fàstic a un mateix, veure com
torturaven i afusellaven algú que, en aquells moments de desgràcia,
havia ajudat per viure en un món millor. I jo no feia cas a les
seves súpliques després d'haver rebut la seva ajuda amb gratitud.
L'única
sorpresa que em vaig endur, va ser el dia que vaig “informar”,
com el capità dels civils, Maximino Mata deia, d'un home que era
informador dels guerrillers, l'anomenat Miquelo.
La
cara del capità es va tornar seriosa en menys d'un segon i, de sobte
va canviar el tema de la conversació.
Martín
Remolina
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.