L'ÚLTIM ALÉ

La llum penetrà en l’habitació, tot el cos em tremolava d'ençà que la infermera m’ho digué, però, això no era el que més m’aterrava, sinó el que em poguera ocórrer ara. Qui devia ser el pare? Les visites que rebia eren de tota classe i estava en perill si el fill era d’algú amb un alt càrrec. La nit passada no vaig ser capaç de tancar els ulls, tots els meus sentits estaven alerta, pendent de tots els sorolls, de totes les ombres. Però si el pare no sortia, les coses no serien fàcils per a mi. Què podia fer una dona sola i embassada? El meu futur era incert, tot depenia de mi.

Quan la porta s’obri, el seu semblant era seriós, igual que quan venia a vorem al mas, feia temps que no el veia aparéixer per allí. M’observava amb odi i repugnància.

-Has vist el que has fet, Manuela? Mala puta!- Va donar dues passes cap a mi- És tot culpa teua!

La por m’envaí, les paraules no sortien de la meua boca, era incapaç de fer o provocar algun soroll, els meus ulls no se separaven dels seus. Aleshores ocorregué, em dóna una corda i tragué la seua pistola.

-Ja saps el que has de fer- Em va llançar la corda- Aprendràs per què s’han de tancar les cames.

Els meus ulls s’ompliren de llàgrimes mentre agarrava tremolosa la corda, veia la seua pistola i m’indicava que me la ficara al coll. No vaig reaccionar i em va pegar una bufetada. Aleshores, li vaig fer cas. Que més podia fer? Sí, aquell era el final.

Tot ocorregué de pressa, quan em vaig assabentar, estava dalt d’una cadira amb la corda al voltant, un moviment i tot s’acabaria. Vaig notar les seues mans tocant els meus pits.

-Una sola queixa i quedaràs penjada- Intentava contenir el plor, però, era incapaç.

Sabia el que passaria a continuació i ho esperava, vaig agarrar una última alenada d’aire, el següent que vaig notar era silenci i una obscuritat que m’envaïa.

Eva Lao, IES ALMENARA