2 de març 2019

Micro-relats de l'IES Beatriu Civera d'Aldaia-Barri del Crist

Últim dia de classe
Era un dia com qualsevol altre. Només despertar vaig començar a preparar-me per a anar a classe. Una vegada estava llesta vaig agafar la meua motxilla i junt a la meua germana ens en vam anar al col·legi. A la porta m’esperava Goriet, del mas del Saüquer, el meu company de taula. Va ser un dia prou avorrit, l'única classe interessant va ser la de matemàtiques, ja que és la meua assignatura favorita. Va sonar el timbre i les classes acabaren, vaig esperar a que la meua germana isquera de classe per a així tornar a casa juntes. Quan arribàrem a casa no podia creure el que veia, hi havia un grup d'hòmens, guerrillers, que retenien mon pare de peus i mans, l'acusaven de traïdor i tenien la intenció de matar-lo. Vaig començar a posar-me molt nerviosa, no podia fer res per a evitar el que estava a punt de succeir, les llàgrimes van començar a vessar sobre el meu rostre. El líder d'aquells guerrillers, sense cap compassió, va manar els seus hòmens que dispararen, el meu pare es va desplomar a l'instant en terra, dessagnat per l'impacte de sis tirs. Aquest va ser l'últim dia que vaig assistir a classe.

Carla Cuenca Serrano, 2n BAT-C
Ies Beatriu Civera d’Aldaia-Barri del Crist


Menjar amb un final sorprenent
Han passat cinc dies de sega i sembla que hagin passat mesos. Juntament amb el capità Maximino i els altres companys entràrem al mas, allí estava Bela, el seu fill Goriet i la bella Teresa, tan esplèndida com sempre. Només entrar al mas ens va venir l'aroma de la sopa que havia preparat Bela i sense pensar-nos-ho dues vegades ens vàrem asseure a menjar. Durant el menjar ningú va parlar, es va fer el silenci i jo em sentia una mica incòmode amb la presència de Teresa ja que no estàvem passant un dels nostres millors moments. En la sobretaula van començar a parlar sobre l'estada del capità a Àfrica, però jo no podia parar de pensar en Teresa.
Una vegada acabàrem de menjar decidírem sortir a prendre una mica l'aire, els meus companys es van posar a jugar al guinyot, el capità se’n va anar a descansar una estona i jo vaig decidir anar a parlar amb Teresa, que estava asseguda al costat de la taula de fuster del seu pare, observant com els altres guàrdies civils jugaven. Només acostar-me a ella em va acusar de ser el responsable de la mort del seu pare i va començar a queixar-se amb ràbia continguda, però ella no entenia que ho feia pel bé de tots. Teresa va començar a plorar i jo ja no sabia com actuar ni què dir-li, així que es va aixecar i se’n va anar corrent. Jo estava desballestat i portava una fúria dins que no podia amb mi mateix per la qual cosa vaig decidir agafar el fusell i sense saber ni el que feia per la impotència que sentia, vaig començar a afusellar a tots els meus companys i fins i tot al capità.

Marta Cuenca Serrano, 2n BAT-C
Ies Beatriu Civera d’Aldaia-Barri del Crist
Lluitant per la meua vida
La vida no era fàcil per a mi, una dona vídua, desesperada, amb fills i sense cap tipus de recurs. Era molt dur eixir al carrer tement ser delatada en qualsevol moment que veia a algú. Patint cada vegada que la Guàrdia Civil, els mateixos que s'havien emportat el meu marit, els que havien segat la seua vida, apareixien pel camí de la meua casa. Assentar-los a la taula, servir-los a menjar i veure com disfrutaven, tement que en qualsevol moment fora l'últim dia.
Era dur saber que la meua filla poguera estar pensant a abandonar el país, per culpa de la relació que mantenia; no tornar-la a veure seria terrible per a mi.
La meua única preocupació era sobreviure a esta horrible situació, oblidant a poc a poc les desgràcies ocorregudes en la sagnant guerra civil, que havia provocat la confrontació entre germans i havia destrossat tantes famílies innocents que lluitaven tant per la seua vida com jo.
Sílvia Folgado Hernández, 2n BAT-C
Ies Beatriu Civera d’Aldaia-Barri del Crist
Un vilà que només vol sobreviure
Va haver-hi un dia en concret que, malgrat que ja havia passat per molts casos semblants, em va impactar de tal manera que vaig haver de deixar la persecució dels maquis per uns dies. Va ser durant la segona visita que realitzàrem a l'encarregat del molí del poble. M'acompanyaven uns ajudants inexperts i en el mateix moment que l'home va començar a fugir, un d'ells el va matar d'un tir. De sobte va eixir el seu fill xicotet amb una expressió tan esgarrifosa que no vaig poder evitar pensar en les meues filles quan, d'un moment a un altre, algun masover decidira venjar a algun detingut.
Sí, ho sabia, sabia que era la persona que la majoria dels habitants de l’Alt Maestrat odiaven. Era normal, sobretot amb els rumors que anaven rodant sobre mi. Em vaig assabentar que deien que matava per gust, que era un vilà i un torturador.
Però jo no feia més que el meu treball, que desgraciadament era perseguir a tots aquells que anaven en contra de Franco i del seu règim. Potser, si no obeïa a les ordres superiors, el més segur és que haguera acabat com un de tants dels detinguts que morien en, suposadament, fugir durant el seu trasllat a la ciutat.
Claudia Sofia Silva Dias Pinto Rocha, 2n BAT-C
Ies Beatriu Civera d’Aldaia-Barri del Crist
Sentiment de venjança
No podia més, el meu pare havia mort en mans de la guàrdia civil, el rancor i la ràbia inundaven els meus pensaments, pensaments de venjança, l'únic que desitjava en aquell moment era fer justícia i veure com morien els assassins del meu pare, i que patiren els pitjors càstigs. Vaig acudir al lloc on els guerrillers se solien reunir, vaig obrir la porta, totes les mirades d’aquells temibles homes es van posar sobre mi. Un dels homes va tancar ràpidament la porta, es va apropar a mi i em va dir a cau d’orella: Qui et mana?
Jo estava tremolant en aquell moment i vaig respondre que ningú em manava, que venia per a formar part dels guerrillers. Unes rialles van esclatar, ningú em considerava capaç de lluitar, però vaig demostrar que podria servir d'ajuda igualment encara que no lluitara. Ferroviari va convèncer els seus companys perquè em deixaren col·laborar, necessitava lluitar per la llibertat, aquella per la qual el meu pare havia mort, no podia donar-li l'esquena i molt menys ara. M’hi van acceptar al grup i em van dir que ja m´informarien del que calia que hi fera.
Ferroviari em va acompanyar a casa, era molt bon xic en el fons, em recordava el meu pare, amb aquella força i valentia que tant admirava d’ell, vam estar raonant una estona i vam arribar a casa, em vaig acomiadar amb un petó a la galta. Una vegada en casa vaig dir en veu alta: Em diuen Teresa i forme part dels guerrillers!


Carolina Ferrandis Pinazo, 2n BAT-H
Ies Beatriu Civera d’Aldaia-Barri del Crist
Fusta
Estava assegut com sempre, prop de l’ombrera del mas per fer la migdiada amb els companys. A voltes no trobava la postura correcta per dormir perquè Pelut parlava massa o la meua pròpia consciència no em deixava dormir. En aquest cas era una barreja d’ambdues coses. El sol em mossegava la pell de la cara, inclòs amb la gorra de civil, i vaig treure la navalla de mon pare per tallar qualsevol cosa que em distraguera de mi mateix. Vaig divagar en el record de quan ell me l’havia regalat dies abans de morir, quan ningú no sabia que la guerra hauria d’esclatar i quan la meua germana encara era viva i feliç.
En alçar la mirada, vaig observar el capità Mata, i un record vague de quan, seguint la tradició familiar, em vaig allistar als civils, cosa que ell sempre em recordava. Però el que no sabia era que la meua família i jo ens havíem mantingut neutrals durant tot el conflicte i que havia sigut l’assassinat de la meua germana a mans d’un republicà allò que va salvar la meua carrera.
A voltes hauria preferit morir en lloc de la meua germana, solament per evitar el sentiment de culpa i impotència davant de morts innocents que no em deixen dormir.
I em talle per dins amb la navalla del pare, i talle fusta quan Ferroviari dispara. I quan tanque els ulls els veig.
Maria del Carmen García Bayona, 2n BAT-H
Ies Beatriu Civera d’Aldaia-Barri del Crist






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.