L’amor d’una mare
De lluny, vaig veure Ferroviari dirigir-se a la meua
filla, ella aturar-se. En aquest moment, vaig témer el pitjor, no es pot
explicar la por que sent una mare quan veu la vida dels seus fills en perill.
Vaig fer com tantes vegades abans havia fet per espantar a algú. Vaig traure el
meu fusell pel pany de la porta, amb el batec del cor als meus oïts i un muntó
de pensaments passant atropellats pel meu cap, no escoltava a ningú, tan sols
el meu odi era el que dirigia la situació.
Em vaig adonar de tot el mal que aquest malparit havia fet, tant al masovers
com a la nostra família. Al principi,
era un jove idealista que creia en la llibertat, ara tan sols un venut. Havia
sigut el culpable de que jo haguera de manar a Teresa a Barcelona, ella va
estar d’acord, pensava també en la seua protecció, ara cada vegada més, sentia
menyspreu pel ell. Li havia trencat el cor, havia delatat als masovers i
destapat als seus companys. Aquesta
guerra ja s’havia portat al meu marit, no es portaria a ningú més, no
vaig dubtar, vaig apuntar, les meues mans tremolaven fredes, encara així, vaig
disparar.
Isabel Medina
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.