22 de febr. 2018

El Riu

EL RIU Com és habitual tots els dissabtes de matí, la meua mare m’envia a comprar a la botiga Maximilián, eixa que té un poc de tot. La meua casa sols es troba a 2km , per la qual cosa sempre vaig donant un passeig. Quan passe pel pont, com faig molt últimament, m’ature a observar el riu. No puc evitar pensar en Luca. Encara no em crec el que va passar, i això que ja va ocórrer fa un any. Com es va poder ofegar si era el que millor nedava del nostre grup d’amics? El matí que ens en vam assabentar encara apareix en els meus malsons. No m’agrada aquesta sensació. Mire l’aigua de color blau verdós passar suaument i sent com si aquesta m’hipnotitzés, com si m’adormira. De sobte, sense saber com, estic a l’altre costat de la barana del pont, a punt de saltar. Mire a totes bandes per si algú m’ha vist, però per sort no hi ha ningú. Torne al pont i decidisc reprendre el meu camí. Andrea Montañés Cuenca 2n Batxillerat. IES MALILLA

21 de febr. 2018

La veritat ofegada

Va eixir de casa amb el seu abric negre sense deixar cap llum encés i amb un paperet a la taula, No m'esperis amb majúscules inintel·ligibles. Caminà per carrers buits i foscors mentre les seves passes ressonaven amb força. Mirava pels estrets carrers laterals com si algú el seguira. La pell es gelava i accelerava el pas, com cada dia. Ell el seguia. Deixa'm, t'ho demano, ningú no contestava mai. Finalment, arribà al Riu. L'aigua blavosa semblava cridar-lo com una maledicció. Segué per llevar-se calcetins i sabates abans d'endinsar els peus dins del dimoni. Per què vas enfonsar-te aquell dia? Les llàgrimes lliscaven per les seves galtes. Si la teva germana s'enamorà de la meva, per què no vaig poder jo? No passava un dia sense despertar suant i plorant en somiar les últimes paraules. Un dia la meva germana i jo jugarem i m'enfonsaré per no tornar mai més. Se n'anà corrent, tremolant d'ira i ell quedà sol, com seguí. Ell no el va seguir, les seves vides si i la Vera va complir les ordres donades aquell dia. Va alçar-se i entrà al Riu on l'havia perdut. Ja no van haver-hi més llums encesos per a la Martina. Lucía Garrido. 1r de BAT. IES LAURONA.LLÍRIA

19 de febr. 2018

No et miris el Riu. microrelat

Paraules ofegades, plors silenciats Hi ha gent que en silenci crida. Que ho diu tot sense pronunciar paraula. En canvi n’hi ha d’altres que sense obligació de dir res, no saben callar. Passegen pel pont dues voltes al dia, l’anada i la tornada de missa. Però sempre una s’atura i mira cap avall. No sempre és la mateixa. Però totes dues miren el mateix. El no-res. Tenen por. Ja no són joves, tenen una edat i encara tenen por. Igual que els homes que passegen per allí a la nit, i s’estimen en secret. Igual que la xiqueta que creua el pont dues vegades i no vol tornar a casa perquè està el seu pare. Igual que el capellà. Igual que l’alcalde. Igual que tu. Igual que jo. Igual que tots. Un món mal repartit, amb molta gent que parla sense saber i poca gent que sap callar. Però tots mirem el Riu. És l’únic que acalla a tots. Ell crida i no pot parlar. És una ànima tancada al fons, que només vol amor. Peró quan s’apropa algú, mor, i ell no pot fer res. Què passa amb el Riu? Maleït siga tot. Sergio González Cariñana 2n Batxillerat- IES Malilla