19 de març 2018

La setmana del Diàleg

Una vegada cremades les Falles i pocs dies abans de Pasqua, encetem la setmana del Diàleg. Dijous i divendres que ve al matí, Mònica Batet compartirà impressions amb els joves lectors i lectores de la novel·la No et miris el riu.

Prèviament, dimecres que ve a la vesprada, l'autora intervindrà en la jornada "Literatura i societat: tribunes i mitjans per a la difusió literària", que tindrà lloc a la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València.

Ens veiem d'ací a dos dies!

5 de març 2018

UN SOROLL A LES SIS

Com cada vespre quan l’agulla del rellotge es posava damunt de les sis, es produïa un fort soroll a casa l’Erika. Es repetia deu segons. Tot seguit l’Anna es col·locava a prop, mentre el seu cor li bategava com si li anara a eixir del pit. Ella esperava que no fóra ell. Ja no podia més amb això, havia d'acabar.

L'Erika Binczky era una xiqueta de catorze anys. Tot el món l’admirava per la seua bellesa i el seu físic ja que practicava diferents esports. Es passava els dies estudiant i fent esport. Era una xica aplicada. A vegades per a descansar de totes aquelles disciplines eixia a passejar per la ciutat i anava a veure el Riu. Aquell lloc la hipnotitzada, cada vegada que s'acostava desconnectava del món. La seua mare sempre li havia parlat sobre els ofegaments en aquell Riu però ella mai li va donar importància.

En una de eixes eixides va conèixer a un xic. Al cap del temps van començar una relació. Eren inseparables, mai discutien. Fins i tot volien anar-se’n a viure junts, però la mare la Erika li va avisar que anara poc a poc ja que era un menuda per a tindre relacions i a més amb un xic de diferència d'edat, però l’Erika estava massa enganxada. Tot era perfecte.
Al cap del temps tot va canviar.

Tots els dies el fort soroll del telèfon en marcar les sis es repetia per tota la casa. L’Erika sempre contestava ambles mateixes paraules “Que et perdone una vegada més?” i a continuació sempre eixia al carrer . La mare suposava que sols seria una discussió de parella però mai es va imaginar el que realment li passava a la seua filla. En l’última d’eixes trucades l’última frase de l’Erika va acabar amb un “Ja no puc més”. I a partir d’aquest moment l’Erika no va voler eixir més al carrer si no fos a anar a veure el Riu. Cada vegada que s'hi acostava  sempre li deia el mateix “Ajuda’m” esperant que alguna vegada aquell lloc que la hipnotitzava , l'alliberés de tot.

L'1 d’abril de 1876, L’Erika es va acomiadar per sempre de la seua mare dient-li “Perdona’m mare, el Riu m’espera”.



CÈLIA FALLA, IES ALMENARA

Ampliació del termini del concurs de microrelats

El termini per a penjar en aquest blog els microrelats s'amplia fins al 7 de març. Es poden continuar penjant textos passada aquesta data, però ja no entraran en el concurs.

Afanyeu-vos que no queda gens!

4 de març 2018

                                          IES MARIA ENRÍQUEZ GANDIA



    Provoques interés.
    Una obsessió inexplicable que no em deixa apartar la mirada quan t’observe, i és que hi ha alguna cosa en tu que m’atrau. Seran les històries que vaig escoltar o potser el que m’has fet sentir; t’escolte dins de mi.
    Són molt intenses les ganes que em provoques de fer-me'n una amb tu, a pesar de conéixer -ne el perill. Voldria arriscar-me, donar-te una primera i última cita i que dure més del que ens podem permetre. M’agradaria vorem  reflectida en eses aigües tan transparents com l’alba, netes i pures, sentir que cada vegada estic més a prop de tu, sense escoltar el que diuen els altres, en aquell corrent imparable, de força contrària, en la qual és quasi impossible no escoltar una breu veu que no t’atraga fins al fons més obscur, aigües perilloses, sonores… Aigües vives, reviviu-me!.
    Ningú no  ho pot entendre, aquest sentiment, tan sols jo sé el que provoques en mi, el que em fas sentir.

                                                                                Angela Yébenes 2n C




    Era un malson tot allò. Al matí, rondava a la vora del Riu i cada vegada que el veia, girava la cara i es tapava les orelles. Markus s'allunyava poc a poc d'aquell lloc el més lluny possible i tornava a casa desesperadament. Quan arribava a casa, la seua dona li preguntava on havia anat aquesta vegada ja que el va vore molt nerviós però Markus la va mirar i sense respondre va pujar a l'habitació i es va tancar amb clau. A la nit, somniava amb la seua filla però quan ho feia als pocs minuts es despertava i tornava a la realitat.

Hi havia hagut un matí on Kapnia, la seua dona, el cridà fort però ell ,en escoltar-la, realment va sentir el ressó de la seua filla morta, Sarby. Era una al.lucinació o era una veritat? Fou un misteri... Un misteri tan caòtic com la mort de la seua filla en aquell Riu tan cabdalós i tan suau.
Aquell pensament el tornava més boig i ja no veia la realitat tal com és, li costava viure, tant que finalment Markus es va suïcidar...
                                                                             

                                                                                      Natàlia llido 2n C




    Vaig notar els seus llavis humits junt a la meva boca, sabor dolç com el d'aquell riu de la ciutat on vaig nàixer. 
    Aquell riu havia sigut el primer que vaig veure, tot fosc, gelat i dolç, però sobretot dolç.
    La seva boca em repetia els moviments, repetia aquelles carícies que, sota l'aigua, vaig sentir  quan la meva mare s'escandalitzava al no saber on era i sols ell havia pogut donar-me.
    Sergei havia nascut al riu com jo, sols el podia veure quan nedava. Ell vivia allí baix, junt als altres cadàvers, però jo me n'havia escapat. 
    Aquell sabor dolç era el d'aquelles plantes del riu, aquelles que els cadàvers et clavaven a la boca perquè caigués en la temptació, perquè fos un més d'aquell món.
    Sergei va clavar a la meva boca aquella alga dolça, temptant-me a una vida sense mort, vivint com a mort, però ma mare va poder trobar-me. Estic viva.

                                                                                      Clàudia Blasco 2n C

RECORDS

Feia fred. Les cames li començaven a fer mal, però sabia que no podia parar de córrer. Aleshores arribava al seu destí, i allí l'esperava ella. No era capaç de recordar el seu rostre, feia temps que no la veia, per això estava borrós. Com més intentava acostar-se a ella, ella s’allunyava més. Començà a cridar que el perdonés, que si pogués canviar el que va fer ho faria. En eixe moment, Nick Strautt començà a plorar, i les seues llàgrimes sonaren com el cabal d’un riu.

Immediatament es despertà i mirà el rellotge. La mateixa hora de sempre, les tres i vint-i-set. Cada nit que passava li confirmava que mai tornaria a dormir una nit sencera. S’alçà a per un got d’aigua i s’acomodà una altra vegada al llit, encara que sabia que no podria tornar a adormir-se.

Aleshores començà a mirar per la finestra aquell infernal riu. Començà a pensar en aquella nit de desembre. Es preguntà si algun dia podria mirar algú als ulls fixament i admetre el que va fer. Però aquella nit es va adonar d’una vegada per totes que mai seria capaç de fer-ho.

Va eixir de casa sabent que seria l'última. No va ser capaç ni de deixar una nota a la seua mare demanant-li perdó. Caminava sense pressa, volia gaudir d’aquell últim passeig. Quan va arribar al pont, ni tan sols li va caldre pensar-s’ho. Va pujar a la barana i va saltar.

Mentre queia, ella va aparèixer. Va poder disculpar-se amb ella, i sabent per fi que l’havia perdonat, es va enfonsar dins del riu per sempre amb un gran somriure.

Josep Gómez, IES ALMENARA