27 març 2015

INTERPRETACIONS D'ESPIRAL


 Videolit de Idriss Kaffouf i Miquel Pla de 2n de Batxillerat Humnanístic (Clara 
Campoamor).

 Videolit d'Anna Vaduva de 2n de Batxillerat Humanístic de l'IES Clara Campoamor d'Alaquàs.

25 març 2015

CALLAT


Quan arriba a aquell desert sense arena, a aquell mar sense aigua, a aquell espai sense estrelles, se sent diminut i insignificant. La blancor d’eixe lloc el cega, no hi ha res, sols blanc. Vol cridar, però no ix cap paraula de la seua boca. Decideix caminar cap endavant, encara que està completament segur que no trobarà res, sols blanc.
Passats uns dies, o unes hores, o tal vegada ni un minut, veu un objecte a pocs centímetres dels seus peus. És un quadern de tapa dura i marró. Hi un títol en lletres daurades, “La meua vida”.
Decideix fullejar el seu interior i descobreix que està ple d’imatges on apareix ell. Les imatges pareixen mostrar records i experiències, tant bons com roïns, tant importants com insignificants de la seua vida. Quan va anar per primera vegada a la platja, quan li van donar una pallissa en el pati del col·legi, quan va oblidar donar-li de menjar als peixos o quan va perdre la virginitat en els banys del cinema. Tota la seua biografia estava impresa en fotos. Va anar al final del quadern i aleshores ho va veure, el moment de la seua mort. No es agradable veure com et mors, però ell necessita recordar. Li agrada recordar, de fet. Així es l’única forma de sentir-se un poquet més viu, observant com el fred i silenciós ganivet creua amb rapidesa el seu coll, deixant-lo sense paraules. Callat.

 José Descosido

16 març 2015

CLAROR


A la fi del dia es dirigeix cap a la mar. És el seu moment de pau. S’asseu a la sorra i pensa en les seves coses mentre contempla l’horitzó. Aquesta nit la mar està agitada i li pareix escoltar el seu nom entre la remor de les ones. L’estan cridant. Una força interior l’empeny a endinsar-se en la foscor de l’aigua. Sense pensar-ho dues vegades, camina amb pas ferm cap a ella, sense despullar-se i amb totes les seues pertinences. Encara que és hivern, no nota el fred intens de les aigües. Neda cap a dins, allunyant-se cada vegada més de terra ferma. Però no li importa. Quan per fi s’atura, es troba sol, perdut, sense saber què fer ni com tornar a casa. De sobte, una llum blanca il·lumina la mar des del fons. Encuriosit, decideix submergir-se per a descobrir de què es tracta. Mentre s’enfonsa nota que no li falta l’aire. Es sent còmode abraçat per l’aigua gèlida que petrifica cada mil·límetre del seu cos. Poc a poc, la claror s’intensifica i ell nada amb més força. Es troba tranquil, seré. Sense por.

TINTA


L’escriptura era l’unica que l’havia acompanyat. Es delectava contemplant la tinta tacar el paper. En alguns moments, l’impacte sobre aquest era voraç i feroç. Tant, que la tinta es transpasava a la pàgina següent. En altres, la ploma acariciava suaument les fulles. El ritme de l’escriptura mai variava, era sempre constant. Encara que semblava lent, en adonar-se, havia finalitzat un altre capítol.

Només quan al llibre no quedaven més pàgines comprengué per què mai podia tornar enrere i modificar l’escrit: les fulles estaven arrancades, no existien.
Aleshores, s’escoltà el soroll de la ploma tocar el terra.

Marina Alarcon

15 març 2015

Canvi de data

El dia 24 de març s'ha convocat una vaga d'estudiants, tant en Secundària i Batxillerat com en la Universitat. En conseqüència, des de l'organització del Diàleg s'ha decidit cancel·lar la sessió prevista per a eixe dia, que es trasllada al dimarts següent, 31 de març, en el mateix lloc i a la mateixa hora.

La sessió del dimecres 25 de març no varia.

Disculpeu les molèsties.

14 març 2015

Espiral: les frases del Quint

Aquestes són les frases que hem seleccionat a l'IES el Quint d'Espiral. N'hi havia tantes que volíem destacar que al final no hem pogut evitar seleccionar-ne dues. Esperem que us agraden!




10 març 2015

DESCANS

Poques vegades nota  cansament, però en aquell moment necessita un respir. Mira al sol enmig d'aquell cel blau i s’imagina que deuen ser les quatre de la vesprada. Sí, pot descansar uns segons. Un banc de pedra la convida a seure. Ho fa i respira profundament. L'aire, ja un poc més fresc, pareix reconfortar-la. Enfront d'ella passa un ancià arrossegant els peus. La mira i seguix el seu camí tractant d'ignorar-la.
Es para un cotxe i d'ell es baixa un jove d'aspecte cansat amb un maletí en la mà i que creua el carrer corrent, quan, de lluny, un altre home li pregunta:

-         ¿Cóm estàs? Fa molt que no et veig.

El jove li contesta:

-         No em veus? Sempre corrent, necessite unes vacacions o em moriré un dia d'estos.

Sospira i tanca els ulls per un moment. Que bé s'està allí. Un colp sec li va fer incorporar-se i mirar al front. Al terra jeu el cos d'un bell jove. Es posa dret mentre pensa:  “ Un altre més que no pot esperar que li arribe el seu torn! Com si tinguera poc de treball!”

Fran Fernàndez

FINESTRA

Ja fa temps que aquest xicotet apartament amb una única finestra està deshabitat. En ell viva un home que va decidir fugir de mi, atrapat per la por i la desesperança. Estar ara a sa casa em porta records d'ell. Des que va saber que jo podria visitar-lo, no va perdre el temps. En aquella època ja no tenia pares, i els amics, se n'havien fartat d'ell. Ningú sabia però on parava. Fa poc que he escoltat rumors; diuen que ha estat per França, Polònia, Brasil, fins i tot Groenlàndia. Però hui ha tornat. Al principi no m'ha vist, estava massa capficat en els seus pensaments. He notat com el pànic i la incertesa acumulats durant tots aquests anys han pogut amb ell. Ja no ha pogut suportar la pressió de saber que en qualsevol moment el podria agafar. Finalment ell ha decidit trobar-me en llançar-se per la finestra.


INTRIGA

I ha arribat el dia. Després de tant de temps buscant-lo l’hem trobat. Estem asseguts prenent un refresc com solem fer tots els dissabtes de vesprada i quan ens posem a parlar de Joan i del que el trobem a faltar després de la seua desaparició, toquen al timbre de casa Xavi, de la mateixa manera que sempre tocava Joan. És ell, tots ens quedem bocabadats, ja que feia mes d’un any que no el trobàvem per cap lloc. Tots ens tirem als seus braços i després de saludar-lo ens diu: “amics venia a dir-vos que moltes gràcies per tot i pels anys que hem compartit junts, ha sigut un plaer”. De sobte, ell tanca la porta després d’acomiadar-se i al moment nosaltres l’obrim perquè ens explique tot allò. Ja no hi és, ja ha desaparegut una altra vegada i ara tenim el pressentiment que per sempre. A l’endemà, el cotxe de les necrològiques del poble anuncia la mort d’un tal Joan. Ens acostem per informar-nos i el difunt era el nostre estimat amic.

Salvador Magraner Mifsud, 1r BATX. B
IES Jaume II el Just

Torrades

 I em trobe a la taula com un dimarts de matí habitual, esperant eixes torrades que fa sis anys que no arriben. Observe com et desplaces per la cuina, el teu gràcil moviment, mentre pares taula, la teua melosa i melòdica veu mentre cantes la cançó, nostra cançó. I jo et parle, gesticule i, en el moment d'agafar el ganivet, prove negligent d’ajuntar els nostres dits, però tu mai no alces la mirada, continues ignorant-me, negant la meua existència, oblidant-me. No cal sofrir més, prompte ens tornarem a unir. Ho sé. Ho veuràs.


Silvia Calabuig Abad. 1r de Batxillerat. IES Enric Valor

Col.legi La Purísima-Torrent: TRIA


TRIA

Mai t'havies plantejat com moriries , automàticament et veus en una llitera amb a penes un blanc i esterilitzat llençol per damunt, amb alguns talls de bisturí per davall de les costelles. De sobte, et veus rodejada d'una desena de cadàvers mutilats i ets conscient de les grans incisions que t'hi estan fent ; estan practicant amb tu futurs metges o ,tal vegada, et lleven un órgan per a donar vida a algú que està a punt de perdre-la. Tant és!!

Clar, tot comença quan no ets conscient que en tot suïcici hi ha un assassí , un alter ego que t'incita a fer-lo; aleshores ,destries un tir a la templa , nooo!! , no ets capaç... o penjar-te amb el teu cinturó, tampoc !, no aguantaries estar ofegant-te a poc a poc... i, a la fi, tries pel bot al buit, com si esperares que la caiguda fóra infinita i no et vegeres amb el crani esclafat en l'asfalt com mil gotes de pluja en una finestra.




   María Company.- 1º B Batxiller (Col.legi La Purísima- Torrent)


Morada

De sobte, apareix al fons del caixó aquella corbata de llacet morada que es va comprar per al ball d’institut al qual mai va assistir. Era perfecta per a aquella ocasió, una trobada informal. En arribar-hi, es troba una mica incòmode, la corbata no el deixa prendre alé lliure. Pensa d’anar al bany, no hi va. Després d’un intent fallat d’afluixar-se-la, desisteix. Torna a la celebració, se sent observat, tothom el mira. Quan s’adona que té el coll i els dits morats, va al bany avergonyit, coses del tint de la corbata que, sinistrament i ràpid s’escampa angoixant per la resta del cos. Sense hàlit cau al terra, ofegat. Un toll de sang morada al seu voltant.

Palmira Cuadra Vidal. 1r de Batxillerat. IES Enric Valor





Sentiments

Xic i xica que s’amen. Ella, de família rica. Ell, pobre, viu als afores, en un edifici comunitari. Totes les nits es troben a un dels patis de la casa d’ella. Ell bóta el tancat, creua el jardí, sempre hi ha clavells i crisantems frescs.
Abans que es faça de dia, ell salta la tanca i torna a la seua fossa comuna coberta de verdolagues i altres herbes que creixen espontàniament.
Abans d’entrar, es gira i alcança a veure el cementiri, l’il·lustre panteó....

Andrea Fernández Vasco. 1r de Batxillerat. IES Enric Valor



Col.legi La Purísima-Torrent : TOC, TOC


TOC, TOC

Sola davant del món, no hi queda ningú, només jo. No he tornat a eixir des que la desgràcia més gran va caure sobre la humanitat. Em trobe en una desendreçada habitació des que això va ocórrer, plena de fem i amb tot tirar per terra. La solitud em va menjant i engolint les ganes de viure.
Per què vaig ser jo la que es va salvar? Per què l'única sobre la Terra?
No sé si sentir-me afortunada o desgraciada. Al principi tot era perfecte, jo manava, podia fer tot el que vulguera, però ara... pense en la mort i no seguir vivint en aquest fosc clot en què em trobe.
Potser algun dia una nova espècie nasca al món i trobe aquestes paraules que em trobe escrivint en aquest moment, perquè algú està trucant a la porta i no pot ser ningú més que ella.



        Inma Serrador.- 1º B Batxiiler (Col.legi La Purísima-Torrent)