17 abr. 2016

Premis dels concurs de microrelats sobre "Línia blava"

Ací teniu la llista de premis i accèssits del concurs d'enguany. Com sempre, des de l'organització del Diàleg volem donar l'enhorabona als estudiants pel treball realitzat, alhora que hem d'agrair als professors la seua implicació. Finalment, cal donar les gràcies, de manera especial, a l'escriptor Ramon Solsona, qui ha participat activament en la tria dels microrelats guardonats.

Ens veiem l'any que ve!



1r Premi (ex aequo): Desirée Valverde, “Microenamoraments” (IES Sedaví) i Miguel López de la Reina, “U-Bahn” (Col·legi Pío XII)
2n Premi (ex aequo): Helena Sánchez Gómez (IES Enric Valor, Picanya) i Vicent Pallardó (IES Faustí Barberà, Alaquàs)
3r PremiMelani Denise Maldonado, “23:30” (IES María Enríquez, Gandia)
Menció especial: José Antonio González-Joan Ramon Esteve, “Treball audiovisual a l’estil de Línia blava” (IES Clara Campoamor, Alaquàs)

Accèssits
-Ana Fabià, “La marató” (Col·legi La Purísima, Torrent)
-Laura Ballonga, “Una vida de viatges” (IES Campanar)
-Borja Sanz, “Victòria” (IES El Quint, Riba-roja)
-Gemma Fayos, “Sense títol” (IES Veles e vents, Grau de Gandia)
-Manuel San Miguel, “La cega” (Col·legi Pureza de María)
-Daniel Céster, “L’home que no et trau l’ull de damunt” (IES Jaume II el Just, Tavernes de la Valldigna)
-Carmen Durà, “Sense títol” (IES Beatriu Civera, Aldaia)
-Julià Lerma, “Sense títol” (IES Berenguer Dalmau, Catarroja)
-Nicoleta Stancu, “Semblava anglés” (IES Laurona, Llíria)
-Marta Mossi Martínez, “La caixa” (IES El Puig)
-Verònica Barbeta Talón, “Vida d’un escriptor” (IES Albal)

13 abr. 2016

DIÀLEG 16




Avui tots plegats hem tornat a xalar bona cosa amb el diàleg, és a dir, amb el plaer de la lectura i el goig de compartir-la. Hem sentit de manera molt especial la connexió que progressivament Ramon Solsona anava conseguint amb els nostres alumnes i com ells gaudien de debó amb les seues pamraules. Avui he comprovat com  l'objectiu formal de les programacions didàctiques 'motivar el gust per la lectura" s'ha assolit plenament, si més, no per una estona i m'ha emocionat veure com els xavals disfrutaven dels seus premis. Així doncs, gràcies a Carme i Gonçal i resta de l'equip del Diàleg i per descomptat un agraïment molt especial a Ramon Solsona. Els que ens dediquem a açò sabem com és de difícil motivar i engrescar els estudiants i ell ho ha aconseguit. Ara el vídeo de Joan Esteve i José Antonio González de 2n Batxiller de Ciències

8 abr. 2016

Microrelats 'Línia blava' - IES Albal

VIDA D’UN ESCRIPTOR

Les mans, ara més venoses i fredes de l’escriptor, s’esvaren en la barana de l’estació i lleven la pols que s’acumula tots els dies. Tres escalons abans d’arribar a l’andana es para i contempla el túnel, fosc, humit, i desitja veure una llum que no hi arriba. S’asseu, hui no hi ha cap animal arrossegant el menjar que ahir va llançar i obri el periòdic, les mateixes notícies d’ahir, de la setmana passada i de fa un any: “NOVA ESTACIÓ DE METRO: RAMON SOLSONA. INAUGURACIÓ IMMINENT”. L’escriptor hui no riu, com tots els dies i retalla la notícia; obre un altre periòdic, més actual: “OBRES PARADES PER LA CRISI EN L’ESTACIÓ DE METRO RAMON SOLSONA”, el retalla també i es guarda els dos a la butxaca de l’americana. Fa fred, més que de costum però això no li impedeix tombar-se a les vies del tren per acabar de llegir, per desena vegada, el seu llibre: el costós d’escriure, el que havia arribat a la fama, l’oblidat. Al metro, un jove escolta aquestes paraules amb dificultat pel so tan alt de la seua música: PRÒXIMA PARADA: RAMON SOLSONA.

Verònica Barbeta Talón 1r BAT B - IES Albal





Missatge nou
Per a:
De:                                                     Cc        Cco
Assumpte
Hui fa més de mil anys que no he vist els teus ulls, els teus llavis, pense que fa més de cent anys que no bese la teua boca i que aquell boig desembre, que fa tan sols uns mesos que va ocórrer, està a anys llum d’aquest moment. La meua enyorança cap a la teua persona i la forma en què feies que no parara de riure, les teues carícies i els teus moments romàntics on deies que em volies, em fan pensar que encara estàs en els meus pensaments. Però ja no puc més, he decidit caminar i caminar i no parar fins que em buide de tu, de la teua persona, d’aquells moments; que quan em mires i tinga llàgrimes als ulls, continua i camina, perquè estaré buidant-me de tu. No vull que tornes amb les teues mentides, ni les teues paraules. Que si em veus no pares, continua, perquè crec que si tornes, el meu cor serà destruït per complet. Que sigues feliç, que jo ho seré prompte, quan m’oblide dels teus ulls.
Darrer email de la professora d’institut que s’escriu amb l’home que retrata difunts al carbó i que tindrà un gran desengany quan ell no es presente a la cita del Zurich.

Maria Pérez Gradolí 1r BAT B - IES Albal





Un dia més, Ignasi, un professor de filosofia de 38 anys, anava camí del treball amb l’autobús de línia. Hui havia d’examinar a uns alumnes a primera hora. Si feies una ullada a tots els passatgers, veies que era com tots els dies: la dona de la neteja que portava la bossa amb la roba de treball, el senyor major que es dirigia al metge per fer-se l’anàlisi, però, aquesta vegada, una cosa el preocupava, un home d’aspecte aràbic duia una motxilla.
Ignasi, immediatament, es va dir a si mateix que era molt descabellat pensar que aquell home fóra un terrorista, a més, era una idea molt racista, i no li agradava prejutjar a la gent.
Aquell home portava una barba llarga i negra, i no feia molt bona cara, estava més bé seriós. Ignasi no podia evitar mirar-lo i rondinar mil idees que en aquell moment se li passaven pel cap, però no li va donar més importància, definitivament anava a deixar de traure conclusions precipitades.
Ignasi arribà a la seua parada i només baixar es va quedar contemplant l’autobús, va veure que aquell home, el de la motxilla, baixava, però, misteriosament, s’havia deixat la motxilla a l’interior del vehicle...

Abraham Mora Gonzàlez 1r BAT B - IES Albal





UNA VIDA

Corrent i corrent quasi em quede sense cor i sense dents! De seguida ix l’autobús, i ara són i cinc però sempre tarda, però justament hui l’havia vist a l’altra banda del carrer i s’hi apropava ja, sense pensar-ho dues voltes vaig començar a córrer.

Després de pagar el ticket al conductor vaig fer una ullada per tot el vehicle i vaig veure un seient lliure darrere d’una dona i al costat d’un xic xinés. Asseguda ja, de vegades arribava una olor a colònia molt forta que m’agradava, però produïa marejos. Per fi s’alçà la dona tota perfumada, pintada, pentinada i molt abillada i baixà a Catarroja, segurament aniria al mercat que fan els gitanos a la plaça del Mercat. Pensant en la dona telefonaren al xic xinés i començà a parlar sense parar, molt ràpid i semblava com si algú li donara corda. Així va estar una bona estona, fins que va baixar de l’autobús, tenia el cap com un bombo, em feia molt de mal, entre l’oloreta que feia encara l’autobús i la conversa del xinés... m’anava a tornar boja.

Quan baixà de l’autobús el vaig observar perquè semblava enfadat amb algú i parlava amb un to agressiu.

Sandra Alarcón Arias 1r BAT B - IES Albal





LA TROBADA

Eren les tres menys vint i jo encara estava assegut al seient del tren, en realitat, la falta de temps era culpa meua perquè havia estat arreglant-me massa estona. Em trobava amb el cap enrere i els ulls tancats quan vaig escoltar la dolça veu d’una xica jove, de la meua edat, que em preguntà si el seient del meu costat estava lliure. Clarament li vaig contestar que sí, encara que no sabia si realment estava lliure, però allò no m’importava gens.

Els seus ulls eren blau cel, però eren més bells que qualsevol cel que jo haja contemplat mai, el seu cabell era llarg i clar, semblava un mant d’estels, lluïa una dentadura blanca com la neu d’Islàndia i una infinitat més de perfeccions…

Després de dues parades em vaig decidir a parlar-li. Li vaig començar a parlar de l’oratge, ja que no sabia què dir, ella somrient em digué que anava a Dénia perquè uns amics anglesos l’esperaven a la platja. Rere d’una breu pausa em va dir que tenia la veu més harmoniosa que havia escoltat, de sobte s’alçà i baixà del tren, jo, com si un poderós impuls s’haguera apoderat del meu cos, vaig baixar també.

Sergio Olmeda 1r BAT B - IES Albal





QUANT COSTA UN SOMRIURE?

-Quant costa un bitllet per a Londres Nord?
-3 lliures.
-D'acord, recarrega'm l'abonament.
Les portes del metro s'obren i comença el meu trajecte cap al Nord i el seu cap al meu cor.
Ahí està, asseguda, mirant-me fixament amb eixe somriure que em fa caure als seus peus, simple perfecció.
El metro s’omplirà a la pròxima parada, i ja tan sols resta un seient, al seu costat.
-Jo Arthur, tu?
-Jo què?
-El nom, clarament.
-T'interessa?
-Sí, és clar. Primer he conegut el teu somriure, ara et vull conèixer a tu.
-T'ha agradat el meu somriure?
-La perfecció sol agradar.
És completament perfecta, ulls, veu, gestos, somriure...
-Doncs el meu aguardarà ací mentre vaig al servei? Em guardes la motxilla?
-Ací estaré.
Prenc la motxilla amb dues mans i pesa molt , fins i tot per a mi. 
El meu cap està encara a la Lluna de València fins que comence a ser conscient del que passa.
Ella corre fora del metro, de la motxilla ix un soroll intermitent que es deté, tots ells criden, tot és foc al meu voltant.
Quant costa un somriure?

Pedro García Guijarro 1r BAT B - IES Albal





"SANG, CÀMERA I ACCIÓ"

Acaben de baixar un muntó de persones a l'anterior estació, ara ens dirigim a Gants Hill. M'ha paregut vore un dels actors de la nova sèrie de TV3 però, no té cap sentit, què fa a Londres? Hauria d’estar gravant la nova temporada.

Porta una jaqueta cordada fins al coll, deu ser que no ha tingut temps per llavar la camiseta que porta o potser la du tacada d'alguna cosa que no vol que ningú conega. 

La sang és una substància que cap persona vol vore i menys si ets un assassí, és la prova definitiva. Un actor tant jove i assassí, pretén acabar amb la seua carrera? Ha girat el cap, és el Pol, està obrint-se la jaqueta, no pot ser...

Rocío Hidalgo Fortea 1r BAT A - IES Albal





Havia arribat l’hora d’apujar-se a l’avió que em conduiria al lloc on vaig passar la resta de l’estiu, l’Índia, estava molt emocionada ja que volia veure a ma tia i passar les vacances allà, desconnectant de la rutina.

Quan vaig pujar, vaig seure al seient prop del corredor, al costat d’una dona major de al voltant de setanta-cinc anys, feia punt, em saludà i tornà a la feina, potser anava a visitar el fill, un metge que sols volia ajudar a gent necessitada a sobreviure en aquell país on tot era impossible. Un home altruista, açò era el que més preocupava a la senyora, que de ser tan bona persona hagués donat sa vida. Ella era nerviosa, impacient per aplegar i veure com era allò.

Al costat de la finestra hi havia un xiquet de deu u onze anys amb cara d’enfadat, em girí i vaig veure una dona en els seients de darrere amb dos xiquetes més petites, segurament serien les germanes i la mare, i ell estava  furiós perquè l’havien deixat davant a soles, discussions amb les germanes, el que sol passar.

Jo, em posí els auriculars i comencí el meu viatge somniat.

Andrea Sebastià Alcaide 1r BAT B – IES Albal





Tentineja la llum del tren avisant-me de la pròxima immersió al túnel. El continu traqueteig de les rodes sobre la via m'endinsa al dens món dels meus pensaments, on un núvol obscur d'estranys pressentiments fa volar la meua imaginació, mentre observe les cares de tots aquells valents capaços d'agafar la línia Verda, Marítim Serreria al Cabanyal, a aquelles hores de la nit. Aquells pocs rostres, m'indicaven la biodiversitat racial d'aquell barri de la València tenebrosa, de la qual, per desgràcia, ningú els proporcionava l'opció d'escapar.

Tanque els ulls i intente imaginar-me una escena pròpia per a aquell moment, on la tragèdia i la comèdia podien ser possibles. Pot ser tots eixiran del metro amb un somriure a la cara, feliços de viure la nit, o pot ser no. Pot ser un home peculiar s'aproparà a tu, prenent seient al teu costat, esperarà i esperarà fins que tots surten de la gola del llop, per a agafar-te ràpidament, notant el fil gelat del metall al teu costat i la forta olor a morfina al nas.

Aleshores òbric els ulls, l'olor de sang i morfina em provoquen un gran dolor de cap que es fa present i ... Sols veig una petita llum crepitant.

Continue al metro... Però... Estic ferida?

Mireia Chulià Vila 1r BAT A – IES Albal





L’ALBEREDA

Com tots els dies baixe per la boca del metro, pase el bono de transports públics de València i puge directe al tren, el qual arriba sempre al mateix temps que jo com sempre previnc.

Al ser dimarts a les 7:40 del matí ja no cal que mire al meu voltant per saber que hi són el grup de joves que es dirigeixen a l’institut i hui han d’exposar la presentació d’ història que tant van preparar ahir per la tarda entre cigarreta i porro; l’empresari que vol fer creure a la dona que treballa fins a les 20:00 per gitar-se amb la seua secretària al seu apartament; i al fixar-me en una jove que telefona desesperadament seguda  al costat de la xicoteta paperera veig que reposa tombat dos seients més a l’esquerra un llibre solitari amb un marca pàgines endins.

Des del meu seient es veu clarament la taca de sang que s’ha estès per la part lateral del llibre al passar ràpidament de pàgina i tallar-se el seu amo per presa d’acabar-lo i així poder respondre totes les preguntes del control de lectura d’anglès.

Desafortunadament, el nerviós i desorganitzat amo de l’arma blanca a la qual hem nomenat llibre, pateix d’hemofília i ha hagut de córrer a l’hospital més proper on hi seran els seus pares, ja que la seua amiga, la jove telefonadora, els crida preocupada, ja que l’estima com a ningú des de la infància.

Andreu Luna 1r BAT B – IES Albal






Segona parada, s'obrin les portes i entra una onada de gent, diferents cultures, vestimentes i ideologies, totes tancades al mateix metro.

Entre elles vaig trobar uns preciosos ulls verds, i després dels ulls vaig vore el seu preciós somriure blanc. Havia de sentar-me amb ell, era la presa perfecta. Però no va fer falta, ja ho va fer ell sentant-se al meu costat.

-Puc?- em va preguntar.

-Clar.

Em vaig adonar que no parava de mirar-me, i jo anava esquivant els seus ulls.

Estàvem arribant a la quarta parada, el xic es va preparar per a anar-se'n, era el moment perfecte, la duia a la butxaca.

-T'han dit alguna vegada que eres preciosa?

No sabia què dir però havia d’actuar, moviment ràpid i net, ja era meua. Li vaig somriure, amb complicitat.

Aleshores va baixar a la parada, vaig seguir-lo amb la mirada per la finestra i ell encara m'estava mirant, em va somriure.

Quan de sobte vaig ficar la mà en la butxaca, merda! No havia sigut l’única que havia furtat una cartera. 

Celia Serrano Alarcón 1r BAT A – IES Albal





Arribem a la penúltima estació, i el jove de marcades faccions segueix al seu seient després de recórrer tota la línia, que cosa més estranya. Pareix que siga un poc dotor perquè no para d'observar a la gent de forma indiscreta sense pensar en la molèstia que crea, almenys en el meu cas. Deu ser un jove un tant antisocial, doncs no ha tocat el mòbil en els quaranta-cinc minuts que portem de trajecte, cosa rara en un dia de festa com el que és. Porta cinc minuts observant-me de dalt avall i crec que li vaig a dir alguna cosa, ja que està apuntant i dibuixant el que pareix ser el meu retrat. Ara, després d'haver-me adonat de la petita llibreta que porta, crec que serà un escriptor i nosaltres som la seua inspiració, quin gran plaer és ser la musa d'un possible gran escriptor. Hauria de dir-li alguna cosa sobre si necessita ajuda o serà millor que continue pensant en les meues coses fins arribar al final de trajecte? Crec que esperaré a veure la seua cara en la contraportada d'un llibre per a saber què és el que pensa de mi. 

Joan Burguet Penella 1r BAT A - IES Albal

5 abr. 2016



L'ELECCIÓ CORRECTA

Entres al tren. Quasi amb el fetge a la boca, pensaves que hui no arribaria puntual i t'ha tocat córrer. Busques amb la mirada un lloc on assentar-te, hi ha prou llocs lliures però et crida l'atenció un grup en concret i decideixes assentar-te al costat. Són quatre executius, amb els seus vestits de corbata i els seus maletins. Et fixes en un: xic moreno, pèl curt amb un pentinat informal, somriure perfecte, ulls clars… Quasi tret d'un laboratori. Amaga davall la mànega dreta un tatuatge que fa visible en arromangar-se la camisa. Pareix una calavera mexicana. Se la va tatuar als 18 anys, després de la mort de son pare. La calavera representa el recordatori dels familiars difunts. Va ser un colp molt dur per a ell, es va aïllar de tots, inclús de sa mare encara que mai havien tingut molt bona relació. Va caure en les drogues i sa mare el va amenaçar de tirar-lo de casa. En el seu estat, no trobava treball i se sentia inútil. Un home adinerat se’l va creuar pel carrer, en veure'l desesperat li va proposar treballar per a ell. Guanyaria molts diners però no hauria de deixar-se portar mai pels sentiments. El treball era el més important sobre qualsevol cosa. Inclús família, va acceptar?

Laura Vicedo Alfonso, 1r Batxillerat, IES El Puig.


DESPERTA
Et quedes quiet i observes el teu voltant, mires si hi ha un lloc per a asseure o hauràs de passar tot el trajecte de peu. En veus un, però decideixes deixar-lo per a un avi que ha pujat darrere teua. T'agafes per a no caure quan el trajecte comença i tornes a mirar al teu voltant. Estàs pensatiu i cansat, amb ganes d'aplegar a casa i descansar un poc abans que aplegue l'hora d'estudiar per a l'examen de biologia, que et pareix tan fàcil i difícil a la vegada que ni tu mateixa t'aclareixes. Pareixes saturat, com si no estigueres en aquest món de totes les coses que penses. La primera parada. Però encara et queden set més abans que aplegues al teu barri. Et recolzes a la porta una vegada es tanca, i tornes a pensar i a evadir-te del món que et rodeja i no t'adones de tot el que passa al teu voltant. Sols penses i penses en els teus assumptes, els teus problemes, sols penses en tu.
                                                                                      Patrícia Torres Càmara, 1r Batxillerat, IES El Puig.

VIATGE AL PASSAT
Em trobe a l'estació de Paddington, a Londres, esperant el metro que passa a les 7:00. Ja ve. És aquí. Puge i busque lloc on seure. Em dirigisc a l'estació Green Parck. Trobe un lloc enfront d'una xica un tant estranya. Alta, amb els ulls marrons i cabells negres. S'assembla una mica a mi. De cop sona un telèfon. La xica l'agafa. Sóc incapaç d'assabentar-me quina notícia li han dit, però sense cap dubte no ha sigut una bona. Comença a plorar en penjar el telèfon. Se sent trista, fatigada, cansada. De cop ha perdut les ganes de viure. Els seus ulls marrons comencen a fer-se clars entre tanta llàgrima. Se sent sola, sense ningú capaç d'empatitzar amb ella. Cap dels presents és capaç de sentir-ho. Sols jo. Entre tant de soroll per les conversacions de la gent, puc arribar a veure un somriure a la seua cara. Un crit d'alegria. “M'han acceptat al conservatori”. Sí! Potser sols haja imaginat un reflex de mi mateixa. Com un espill. Un viatge a com jo em vaig sentir.
Jessica Aguilar Garcia, 1r Batxillerat, IES El Puig. 

 GAVARDINA NEGRA

Al pujar a l'autobús, vaig assentar-me al primer seient que vaig veure, prop de la porta. Davant meu es trobava un home d'estatura mitjana, vestit amb una gavardina negra i un barret del mateix color. L'home estava dormint, segurament cansat després de la jornada. Treballa com a detectiu privat. Aquesta ocupació li ve de la seua passió per les novel·les detectivesques quan era menut. Però uns dies després de començar a l'oficina, es va donar compte de que la seua feina no era com ell es pensava. Ell creia que la seua tasca seria buscar criminals, mentre que els únics casos que li arribaven eren d'infidelitats i desconfiances de parelles, i el seu únic treball era invadir la privacitat dels altres, prenent fotografies o gravant vídeos. Hui m'ho deixe, deu estar pensant, però com tots els dies, la seua por a perdre el treball que tants anys d'estudi li havia costat farà que al següent dia, quan torne a la feina, s'oblide d'aquest pensament.

Manel Angresola Navarro, 1r Batxillerat, IES El Puig.

UN VIATGE EN BICICLETA
Al principi estava un poc preocupat pel que havia fet. Ara que ho pense bé, era millor no prometre res, perquè ara no estic segur d'aconseguir-ho. Tot va començar quan la meua millor amiga, Mònica, va dir que fa molt anys l'avi i un amic seu havien fet un viatge des de València fins a Castelló, i que ella també podia fer-ho. Aleshores em va demanar que li acompanyara. Jo, (Andreu) i Mònica ja hem travessat molts pobles i ara ens trobem a Moncofa. Durant el trajecte he vist molts paisatges impressionants. Les persones que sempre estan viatjant en cotxe, avió, tren, etc, no tenen ni la menor idea com de meravellós és viatjar en bicicleta. Vam passar per davant d'una festa i per mala sort la meua bicicleta va passar per damunt d'una botella trencada. Aleshores agafàrem un autobús que ens va conduir fins a l'estació de tren, i d'allí vàrem anar en tren fins a València. Durant el viatge Mònica i jo hem decidit fer el viatge un altre dia, però ella es va quedar trista. Anàrem a dinar a un restaurant i es va posar més contenta.

                                                                         Maria Erlinda Arancibia Quispe, 1r. Batxillerat, IES El Puig.

 HENRY

Henry era un xiquet que vivia amb la seua mare adoptiva. Quan ell va assabentar-se, la seua mare no li agradava perquè el tractava malament sempre, va decidir buscar a la seua mare biològica. Henry va anar a l'oficina de la seua mare i va trobar els documents de l'adopció, va vore que la seua vertadera mare vivia a Nova York, que estava a 2.000 km. d'on ell vivia. Aquella nit es va fer la motxilla, va agafar un mapa, anà a la cartera de sa mare i agafà diners suficients per a tot el viatge. Va eixir de casa i enfront estava l'estació d'autobusos, estava parat l'últim autobús del dia. S'hi va pujar camí a l'estació de tren més propera. A l'autobús un senyor amb una cicatriu a la cara es va assentar al seu costat, Henry sentia por. Quan va parar, va eixir corrent, no volia que aquell senyor li seguira. Va pujar al tren i va dormir tot el viatge. En arribar va agafar un taxi que el duria fins a l'adreça de la seua mare. Una vegada davant de la porta, va tocar al timbre i quan es va obrir, Henry es quedà impressionat.
                                                                        Ramona Dobre, 1r Batxiller, IES El Puig.

L'ACCIDENT D'UNA VIDA

De sobte es va sentir una gran explosió, el metro es va tombar, hi havia gent que va morir en l'acte. Va ser tota una desgràcia. Tu vares sobreviure, llavors quedares molt malparada. Els bombers treien la gent d'aquell túnel subterrani de pressa. Segons la gent que ho presencià, allò era com la boca del dimoni.
Com va faltar el maquinista, i en aquests casos és costum, el govern va culpar de l'accident al pobre home. Tu hui ja estàs bé però en els dies següents a l'accident et vas estar debatent entre la vida i la mort, i pocs dies després de quedar-te estable vas entrar en coma. D'allò ja fa set anys.
Hui en dia només et queda una decisió per prendre, una pregunta que per a la majoria de gent es ben senzilla però per a la gent que ha passat pel que tu, és ben complicada. Alguna vegada més tornaràs a pujar al metro?
                                                                                           Vicent Lloria Martí, 1r de Batxiller, IES El Puig.


L'ÚLTIM VAGÓ

Diumenge, 20 de juny de 1957, a Colom (València).

Liam s'alçà del llit sobtadament, després de despertar del somni en què la va veure durant tres segons,asseguda a l'últim vagó del tren. Qui era aquella jove? Sols recorde els seus ulls blaus, i el seu aspecte estrany, vestia diferent, no pareixia una xica actual, -es digué a si mateix Liam.
L'endemà, en pujar al metro per a anar a Facultats, va veure la xica del somni. Pareixent-li molt curiosa la imatge d´aquella jove, s'acostà cap al seu vagó amb intenció de qüestionar-li. En xafar-lo, es parà el temps, ella no es movia, era com si tot s'haguera congelat. Liam li desitjà a Déu poder tornar a parlar amb ella. Però aquella fou l´última vegada que va veure-la, va creure.
Diumenge, 20 de juny de 2015, Liam Porcar ja era un senyor de 78 anys, feliç, que havia tingut dues filles precioses amb una senyora molt refinada de Madrid i s'havia convertit en el millor dissenyador de moda de València. Tothom l'admirava. Pujant a l´últim vagó del tren escoltà: em dic Carla Delevinno i tinc 24 anys, si elegeixes conèixer-me, ja que ho has demanat, tots els teus records s'esborraran. Pensa-t´ho, no em canvies per la teua volguda vida! –digué Carla.

                                                                                        Laura Moreno Porcar, 1r Batxillerat, IES El Puig.

INFART AL METRO?
Quan Sam va agafar el metro, com altres dies, es va quedar al·lucinat perquè estava quasi buit i, a més a més, tots els passatgers li donaven l'esquena; no podia veure cap rostre. Va decidir alçar-se i apropar-se a cadascun dels passatgers, però quan s'estava dirigint a una de les persones, es giraren tots de sobte. Totes les persones miraven Sam amb cares d'amargura. De seguida, Sam va saber perquè el miraven així, intentà eixir d'allí però aquelles persones no el deixaven escapar. Sam començà a plorar i a demanar perdó, però ja era massa tard, sabia que aquelles persones estaven allí per a venjar-se. Temps abans, Sam els va matar cruelment, va anar a la presó per tots aquells crims però no se'n va penedir a consciència; no creia que les ànimes d'aquelles persones tornarien per a fer-li pagar les maldats que van sofrir per culpa seua.
Allò va ser un somni que Sam tingué al metro, però mai més va despertar. Va morir allà. L’autòpsia declarà que el motiu sigué un infart, però la veritat que ningú no sabrà mai és que les ànimes enfadades de les seues víctimes el van matar. Ara, aquelles ànimes descansen en pau.
Patricia Carolina Espinoza Zambrano. 1r Batx. IES El Puig.

LA CAIXA

Sec al metro, línia roja direcció aeroport. Mire el mòbil i em crida l'atenció un home al meu davant que pressiona amb força una caixa. Porta una gavardina negra, ulleres de sol, uns pantalons de tub i una botes de vaquer. Té una cicatriu al llavi superior que va ser causada per una lluita al bar on treballa.
Els seus pares eren alcohòlics i no es preocupaven del seu fill ni de què feia. Inclús així era un xiquet aplicat. Va acabar bé la primària. Però a la secundària va tenir problemes amb un professor que li va fer la vida impossible. Això va fer que deixés els estudis i es posés a treballar en un bar del Carme. Allí va conèixer la que tres anys després seria la seua dona. Passats uns anys ella li va fotre les banyes quan treballava. La conseqüència sigué que ara estaria lligada sempre que ell no estigués de nit.
Això no li preocupa ara. Està nerviós perquè porta a les mans la prova de l'assassinat d'aquell professor de secundària. Porta l'arma i la roba.
S'atura el metro i veig el contingut: unes botes brillants de plataforma, talla 47, un pintallavis i una boa.

                                                                                   Marta Mossi Martínez, 1r de Batxillerat, IES El Puig.


HISTÒRIES PER A ESCRIURE UN LLIBRE

A l'àvia Maria, una dona d'uns 94 anys, li encantava anar a comprar al centre de València i agafava el metro cada dia. Era una dona que es trobava sola perquè els seus fills no vivien a Espanya. Cada matí s'asseia al metro i a cada persona que s'asseia al seu costat li contava una història de quan ella era jove. Eren històries per a escriure un llibre, en tenia de tota mena; d'amor, de la guerra...

Un home que cada dia agafava el metro per a anar treballar, li van interessar aquelles històries, ja que era escriptor i treballava en una editorial molt famosa. Va publicar un llibre amb totes aquelles històries titulat "Les magnífiques històries de l'àvia Maria", que va tenir moltes vendes, ja que el llibre tractava d'històries reals dels anys 30. Aquesta dona després de la publicació del llibre ja no es va sentir mai més sola perquè l'escriptor anava cada dia a la seua casa perquè li contara més històries interessants i així poder escriure més llibres amb aquelles històries.

                                                                                          Maria Domingo Luís. 1r Batxillerat, IES El Puig.


LAIA I EL XIC DEL METRO

Laia anava en el metro a la Facultat de Medicina, com cada dia i amb la mateixa gent: la xica que sempre va parlant pel mòbil, el vell que s'adorm, la dona amb el xiquet que van a escola… Hui havia d'entregar un treball que li havia costat molt de temps preparar. Estava asseguda, mentre el llegia perquè no hi haguera cap error. De sobte va entrar un xic molt cuitat, mai l'havia vist. Semblava que era estudiant i que hui tenia un examen o alguna cosa important. També semblava un poc cregut, perquè només es va asseure al costat de Laia va començar a mirar-se al cristall d'enfront i a pentinar-se. En una de les vegades que estava mirant-se aquest xic, va tirar-li damunt de tots els papers el café, no va quedar cap full sense tacar. El xic de seguida va disculpar-se però això no va ser suficient per a Laia, que estava molt cabrejada pel que acabava de passar. Laia li va demanar al xic que li acompanyara a la seua Facultat perquè ell donara les explicacions de per què portava així el treball. I així ho va fer el xic a qui semblava que Laia li havia agradat.

Isabel Lázaro Máñez, 1r Batxillerat, IES El Puig.

NO SOLS ÉS UN METRO
Leire és una xica de 16 anys que odia la Història però li encanta viatjar i sap que deu conèixer el passat per a entendre el present. Com tots els matins, Leire ha d'agafar el metro. Però aquesta vegada és diferent, porta a la mà un llibre d'Història que pensa fullejar durant el trajecte. Com era d'esperar, ella comença a mirar a tot el món i la seua atenció deixa de ser les pàgines d'aquest llibre i es converteix en els viatgers. De sobte, el metro ix del túnel. Leire mira per la finestra i veu uns hòmens poc evolucionats intentant caçar, aleshores s'adona que el que està veient forma part de la prehistòria. Poc després un home seu al seu costat i cobreix els seus ulls. Leire retira les mans d'aquest home però el que veu és una altra època. L'home repeteix l'acció de tapar-li els ulls moltes vegades i sempre canvien d'època. Quan Leire vol fer alguna pregunta ja és tard, han canviat. Ella té tantes preguntes… De sobte un soroll la desperta i s'adona que tot ha sigut un somni. Aquest ha sigut el millor trajecte en metro i a més li ha agradat la Història.
                                                                                     Elena García Rodríguez, 1r Batxillerat, IES El Puig.

DIFERENTS FORMES DE VIATJAR
Tots els dies entre setmana agafe el tren i l’autobús per a anar a l'institut, amb el tren tarde deu minuts i després amb l'autobús tretze més. Així, des que isc de casa i arribe a l'institut tarde més de quaranta-cinc minuts, esperant l'autobús i el tren. Pendent del trajecte i el temps, sempre.
A la parada d'autobús, just darrere hi ha un local de menjar ràpid indi, i hi ha sempre molts gats rondant. Mentre espere els veig i s'apropen a mi, a vegades. I encara que és un fet que tinc al·lèrgia als gats, independentment, no sóc fan d’aquests felins i no m’agrada molt que se'm refreguen perquè estan bruts i em donen fàstic.
Quan arriba l'autobús i em puge, sempre espere arribar al meu destí a l´hora. I sempre coincidisc, assegut al costat o molt a prop d'ell, amb un home gran al que li calcule uns 70 anys. Viatja sense mirar-me, ni a mi ni a ningú i sense prestar atenció al paisatge que passa per les finestres. Sempre em transmet la sensació que no viatja, només es desplaça. Buscant el pas del temps i no de lloc. Pensant en la seua dona morta i els seus fills ja grans i independents. Tota una vida li resta per recordar.
I m'adone de les diferents formes de viatjar que existeixen i que no sempre depenen del mitjà de transport.
                                                                                    Martín Toboso Fabregat, 1r Batxillerat, IES El Puig.

UN DIA PROU PECULIAR

Avui és 19 de març, dia de sant Josep, com que teniu uns dies de vacances la teua colla d'amics i tu heu decidit anar a la capital per a passar tot el dia i tornar al poble a la matinada de l'endemà.

Són les 10.30. Ets sola a l'andana de l'estació del Puig esperant el tren perquè els teus amics l'agafen a Puçol i passa a menys vint-i-cinc. Es fa l'hora però no apareix el tren i et diuen que va amb un retard d'uns 10 minuts més o menys.
Esperes tranquil·lament quan de sobte apareix una cara reconeguda, et sona però no saps molt bé qui és, s'acosta a tu i els dos us poseu a parlar. Ell et fa memòria de qui és i tu et quedes bocabadada, és el teu millor amic de la infància i t'alegra molt haver-lo trobat.
Arriba el tren i els dos pugeu, intentes contactar amb els teus amics però et diuen que l'han perdut i que no ix altre tren fins a les 14.30, per la qual cosa no arriben a veure la mascletada. Tu estàs preocupada perquè no saps què fer allí sola i el teu amic et diu que vages amb ell. Tu acceptes la proposta i agafeu l'autobús per a anar a veure falles a les perifèries, ja que l'autobús avui és debades perquè els trens no funcionen correctament.

                                                                                            Marta Llàcer Torres,1r Batxillerat, IES El Puig.

EL DISSENYADOR

Estava al tren, avorrit, amb un llarg trajecte i sense música ni llibre ni res a mà amb què entretenir-me. Tot just havien passat 10 minuts del trajecte i se m'estava fent etern, ja em va dir la mare que agafés una revista com a mínim, però vaig confiar que la bateria del mòbil aguantaria tot el viatge.
Vaig començar a mirar la gent del voltant i em va cridar l'atenció una persona en particular: era alt, flac però no gaire, nascut al Canadà però als 3 o 5 anys es va mudar a Itàlia. Tindria uns 25 anys, acabat de casar i amb un fill.
És un important director executiu en una empresa de videojocs, era la seua ocupació somiada des de petit i encara que va tenir grans problemes en la seua infància ell era prou fort com per a seguir endavant. Després de diversos anys d'intens treball, va dissenyar un videojoc increïble en el qual podries entrar dins el videojoc, només els millors jugadors podien disposar d'aquest videojoc.
L'home baixa del tren i per fi vaig poder agafar un diari que em vaig trobar a terra on el titular posava: "Els millors jugadors de videojocs desapareixen sobtadament”.
                                                                        Diego Alfageme, 1r Batxillerat, IES El Puig.

UN VIATGE PER A NO OBLIDAR-LO MAI
Va córrer cap al bus, gairebé el perd. Es va asseure al mateix seient de sempre, apartada però a la finestra. Estava nerviosa i creia que es penedia de la decisió que havia pres. Ara que ho pensava ella no era així, no era del tipus de persones que es llancen d'aquesta forma a una piscina sense saber què hi ha al fons. Encara era a temps, podria cancel·lar-ho però què més li dóna. Ha de fer-ho sense pensar, ser ella mateixa. Ja gairebé està a la parada i torna a dubtar. Ha de prendre una decisió: seguir endavant o deixar-ho tot enrere. Es decideix, baixa de l'autobús i corre cap al metro. Només tres parades per a enfrontar-se a les seues pors, per a conèixer al que serà l'amor de la seua vida. Benimaclet, Facultats, Colom. Com més s'acosta, més nerviosa està i es retoca contínuament els cabells mirant-se en el reflex del vagó. La gent la mira, serà estúpida. Per fi ha arribat. Li estarà esperant? Està tremolant-se però camina amb pas decidit. Pujarà les escales, es posarà les ulleres de sol i l'esperarà.
                                                                                      Belén Sánchez Esteban, 1r Batxillerat, IES El Puig.

ULLS QUE NO VEUEN, COR QUE NO SENT

Avui al metro vaig veure la mateixa dona embarassada que va parir l'any passat al mateix vagó que jo. Avui estava plorant, no portava cap xiquet i estava molt atordida, es va asseure al meu costat. Vaig preocupar-me per ella preguntant-li per quina raó plorava, però no va voler dir res. Li vaig preguntar si feia un any ella estava embarassada i sense poder contestar-me, es va posar a plorar una altra vegada. Llavors em vaig sentir molt mal i quan em vaig alçar per a deixar-la plorar a soles em va agafar del braç. Em va pregar que continuara assegut al seu costat, i em va dir que sí que era ella, però que va perdre el seu fill en un accident de cotxe, feia uns mesos a l'entrada de València. En eixe moment se'm va trencar el cor, ja que es referia a l'accident que vaig sofrir jo també. Ella se'n va anar deixant una nota a la meua mà que deia: "no et sentes culpable". Ara ja no podré continuar vivint amb aquest remordiment.
                                                                            Sebastián Espinoza Zambrano, 1r Batxillerat, IES El Puig.

 LA VIDA MISTERIOSA DE JOAN

Un dia de falles a València vaig agafar el metro per a poder menejar-me per la ciutat. Aquell dia era un dimarts 19 de març, era l'últim dia de falles i el metro anava de gom a gom però vaig tindre sort i vaig trobar lloc on assentar-me. Quan va fer la primera parada entrà un xic que em cridà l'atenció, tenia els cabells negres com el carbó, una pell morena i tenia una vestimenta pobra i bruta. Aquell home duia una carpeta amb el nom de Joan i vaig suposar que es deia així, tindria uns 31 anys perquè no resultava semblar molt major. Per l'anell que duia al dit vaig saber que estava casat. Vaig saber que era obrer no tan sols per la pell morena que tenia sinó també pel casc de protecció i la seua vestimenta. Tenia dues filles perquè portava dues motxilles amb els noms de Rosa i Tere. Vaig suposar que seria valencià per la seua forma de parlar ja que es posà a parlar amb un xiquet menut en castellà però la seua forma d'accentuar les paraules feia saber que era de la terreta.
    Víctor Albors Corona,1r Batxillerat, IES El Puig.


   




 










1 abr. 2016

Por

És la tercera pastilla que et prens i la quinta vegada que li preguntes a la teua mare si això és segur.

Però no es ella qui et contesta, si no una vella malhumorada. Està farta d’escoltar-te. Penses que la

vida no ha sigut agraïda amb ella, com ho demostren les cicatrius al coll. Pareixen cremades,

provocades per un foc. Segur que se li ha cremat la casa per ser antipàtica, penses.


Una sacsejada et posa nerviosa i agafes amb força la mà d’algú, tancant els ulls. Quan torna la

tranquil·litat, sospires. Un xic et pregunta si estàs bé, sosté la teua mà. Li dius que sí, però no ho

estàs. Clar que no ho estàs! Però ell insisteix una altra vegada i tu li dius la veritat. No vols acabar

com DiCaprio en Titanic. El xic t’observa, pensatiu. I t’escolta como si li interesara el que dius.

Pareix un bon xic però els tatuatges et diuen el contrari. Creus que està fins al coll de drogues.

Et soltes de la seua mà, ja et trobes millor.

Un home amb un barret multicolor i camiseta hawaiana et pregunta si vols alguna cosa. Mires el

seu repertori, ple d'ulleres de sol negres i mocadors de colors. No, no vols res. L’home s’allunya,

decebut. Avui no portarà diners a casa i els seus fills no dinaran. El remordiment et passa factura

però la dura mirada de la teua mare t’obliga a guardar el billet de deu euros.

El xic, sense dir una paraula, l’agafa i li'l dóna a l’home. Els tatuatges conten una altra història,

plena de dolor però bona, al cap i a la fi.

Laia Navarro

29 març 2016

Sembla anglés

El viatge en avió és molt esgotador. Tres hores i mitja poden ser molt llargues en un espai tan minúscul com aquell. Tens un llibre, però l'has llegit tantes vegades que ja no et sembla tan interesant com les primeres lectures.

Ha passat mitja hora i ja t'avorrixes. Comences a observar la gent del teu voltant i et sorprén l'aspecte d'un home: és alt, molt alt, sembla un anglés però la manera de parlar es nota que es un italià. Deu tindre uns 28 anys, és ric, té una nòvia que l'ha enganyat més d'una vegada amb el seu millor amic i una filla de 2 anys que, per alguna raó estranya, s'asembla més al seu amic que a ell.

És el director de l'empresa del seu pare i practica bàsquet els caps de setmana. Quan era xicotet volia ser jugador de bàsquet encara que el seu destí estava escrit des del moment que va nàixer.

Es troba pensatiu, recorda el moment en què es va casar amb la dona del seu costat i imagina la vida que hauria tingut si no haguera acceptat el que els seus pares havien dit. La noia que el mirava cada vegada que jugava al parc. Els anys han passat, però com pot no recordar la xica de la qual sempre ha estat enamorat? Et sentes trista, després de 16 anys tornes a vore al xic del qual t'has enamorat, però ell no es recorda de tu...

O això penses.

Nicoleta Stancu

Estàtua


Són les 11:10. Ets a dins de la boca de metro de la estació Àngel Guimerà, esperant el vagó que et duga de València a Llíria, línia 2. Falten 3 minuts perquè aquest arribe. Estàs preparada per passar el cap de setmana al poble amb els avis, aprofitant les vacances de Pasqua. Ja és ací, s’obrin les portes i ix gent a grapats, la majoria turistes amb ànsia de visitar l'enorme ciutat. Ara entres tu, i una vegada eres dins, t’asseus. Observes la gent que t’envolta, i els ulls se te’n van cap a l’home pintatuniformement, d’un verd fosc oxidat.

Es troba llegint un periòdic, i si no fóra perquè acaba de passar de pàgina, hagueres pensat que seguia posat en el paper. Es diu Silvio, i cada dia va amb metro des de Paterna fins a València. Ja allí, es situa a la Plaça de la Reina, al costat de la porta de l’església. Fa d'estàtua que agafa una guitarra i canta serenates, ja que des de ben xicotet va sentir una passió pel món del art. No obstant, avui ha decidit canviar d’escenari i baixar a Benimamet, on hui es celebra el mercat com cada setmana. La seua cara reflecteix un estat de tranquil·litat, de cap manera s’imagina el que li passarà.

El metro fa la quarta parada, Cantereria, només falta e una parada perquè el
desastre es desencadene. Només pare el metro en Benimamet, s’obriran les portes i Silvio baixarà del vagó i anirà passejant cap a la plaça. Es prendrà un coca-cola en un bar i es situarà en un lloc on no hi haja ni molt de sol ni molta ombra i posarà amb el paper d’estàtua per tothom que passe per allí. A sobre d’ell en el balcó del tercer pis d’una finca, una parella estarà discutint sobre a qui li tocava regar les plantes aquesta setmana. L’home resignat i de mala gana, sabent que realment li tocava a la seua dona, deixarà el sudoku que estava fent segut al sofà, i mentre estarà regant les plantes colpejarà un dels cossis. L’home cridarà “compte compte aparteu-se!!!” però no donarà temps a reaccionar a l’home pintat uniformement, d’un verd fosc oxidat que imitava una estàtua.

Núria Herèdia

Una mirada


Baixes les escales ràpidament .Fas passar el tiquet i t’esperes a l’andana on t’adones que t’està mirant algú. Comences a mirar cap a tots els costats però no trobes la resposta que buscaves.

Estàs incòmode per la situació fins que arriba el metro i puges. Dins tot és ben diferent. Cada vegada que estàs sota terra sents una tranquil·litat a l’ambient que t'envaeix per dins, però encara et sents observat per algú. El metro està a punt d’eixir quan reps una mirada que no et deixa indiferent. Una mirada tan intensa que saps amb certesa de qui és. Un amor no correspost. Penses un futur al seu costat, de com podrien haver anat les coses. Ara és massa tard. És tard fins i tot per mantindre una conversa amb ella.

Et consciencies de la pressa de la gent per agafar el metro a temps i als instants de la tranquil·litat d’estar dins d’ell. T’adones que t’ha passat el mateix. Del nerviosisme res més vore-la a la calma quan l’únic visible és la foscor.

De sobte el vagó s'atura a la parada on has de baixar i ixes. Tornes al carrer mentre que t'acomiades de la tranquil·litat amb resignació.

Cèlia Grau

21 març 2016

Relats "Línia Blava" - IES Dr. Faustí Barberà


15.41 h. Descendeixes per les escales, encapçalades per “Patraix”, mentre escoltes Ben Webster de fons a l’estació. T’agrada el ritme. El segueixes amb el cap sense que ningú se n’adone. O això creus. Marques el tiquet i busques un seient. Esperes el metro de les 16.01. Et sobra temps, com sempre. Les mateixes persones de sempre: l’home que balbuceja, la jove abduïda pel mòbil, la vella que du mig any llegint un llibre i el vell encorbatat que sembla enamorat d’ella en secret.
No vas 20 minuts abans per eixa monotonia reiterant. Vas perquè t’encanta teoritzar sobre qui vindrà als viatges següents. S’obrin les portes del vagó. Tu, expectant davant de l'exemple més notori de diversitat actual, veus una barreja de persones baixar. Tota una loteria. Gaudeixes d'eixe espectacle aleatori. Els fiques noms d'allò més dispars. Van i vénen mentre tu ets com un punt referencial. Somrius assegut, mentre teoritzes escoltant ara Oscar Peterson. Un entreteniment per 1.50 € al dia. No saps que tots et veuen quan ixen i pensen: “Ahí està altra vegada el xic que segueix la música somrient amb el cap”. Ells desconeixen el concert de relats que sorgeixen del vagó al so de: “Pròxima estació: Patraix”.
Vicent Pallardó

És 23 de juliol, ets “la dona de la platja” (catalogada així per “la dona que cobra”) que sempre puja a la mateixa parada “Marítim Serreria". Et trobes amb la gent de tots els dies: l'home vagabund, la vigilant arrogant, la dona de la neteja que no fa pas cas a ningú, els joves que tornen de festa quan tu te'n vas a la platja… en síntesi, la mateixa monotonia de tots els dissabtes.
Puges al metro, comences a pensar sobre la vida i de sobte apareix un altre home que també pareix anar a la platja, et quedes mirant-lo i et recordes d'aquell estiu en què vas conèixer el teu ex-marit. Comences a imaginar si l'home tindrà o no tindrà muller, si estaria interessat en una dona d'edat adulta com tu, i tanques els ulls. Quina coincidència, l'home seu al teu costat i tu imagines encara més coses mentre dissimules llegint Dies Irae, un llibre del cervell més tortuós.
No hi ha temps per a més, baixes de la parada a les 12:04 i continues imaginant històries, et relaxes i penses: “Bé, la setmana que ve més”.
 Andrea Muñoz


Ja quasi estàs. No falta res. Encara puja gent. El vagó respira tranquil•litat. L’ambient es veu interromput per la música d’un raper. Vols dir-li que ature la cançó, però et pares al veure que l’home del barret ja ha actuat.
Penses en l’home de les flors. L’home mira l’estoig on porta l’anell per a la seua estimada. Penses egoistament que seria graciós que diguera que no. T’agradaria veure-ho. Perquè tu ho patires. Et sents trist pensant-ho. L’evocació del passat no para fins que entra una dona vella, molt bella. Sona l’avís de l’última parada. Idees una estratègia per eixir del vagó abarrotat.
Decideixes que la millor idea és posar-te dret i apropar-te a la porta. L’home de les flors i la dona vella et segueixen. La teua curiositat augmenta. En quin lloc es va enamorar? D’on és la seua estimada? Vols veure si les teues històries són certes. Coses del destí, la dona vella era l’estimada. Veuria aquest moment digne d’un llibre de Robert James Waller. L’ambient es trenca quan s’obrin les portes i perds de vista als enamorats. Hauràs d’inventar-te aquest final. Encertaràs? No ho saps, ahí està la gràcia d’aquest joc. Un sí o un no?
Marta Navarro


És estiu, acaba la universitat i comencen les vacances. Com tots els anys, arriba l’hora d’anar al campament amb els amics de classe. El primer dia és el més important i el més entretingut, ja que coneixes noves persones i és una gran experiència.
Muntes a l’autobús, vas a soles. Els teus amics pujaran més endavant. El conductor agafa els diners amb mirada seriosa i cansada, potser perquè aquest any li ha tocat a ell portar a una colla d’adolescents durant més d’una hora de viatge. Deu tindre un poc d'enveja, ja que no ha pogut viure el que vivim nosaltres ara. Té pinta d’haver estudiat un curs especialitzat per a conductor d’autobús, per així guanyar un sou i mantenir a la seua família. Han passat set parades fins que pugen els teus amics i amb ells pugen dues xiques. Per la seua edat i la seua aparença, deuen anar a un altre campament. Els seus pares són empresaris, per això elles estudien International Business, motiu pel qual es troben a la universitat privada. Van passant les parades i no pugen estudiants de la universitat pública. Comences a sospitar. L’autobús es dirigeix a un campament diferent.
Marta Zamora


Finques La presó - Alaquàs

Encara hi ha gent menjant, però la majoria dels adults aprofiten per fer la sesta. Alguns xavals comencen a invair les places i els parcs. Et toca esperar el bus a la parada d’Ausiàs March, a l’altura de les finques La presó.
El primer que veus quan arribes és un home prim, de mans fortes i molta colònia. Ho pots olorar abans de vore’l. Va vestit amb una granota de fàbrica. Li agradaria continuar a la taula amb la família, però sap que els diners no creixen als arbres.
El bus arranca i l’home agafa lloc al principi. Mira al terra i es frega les mans. Posa especial atenció al dit xicotet que li falta, el de la mà dreta. Després passa a la mà esquerra, i posa l’atenció al dit anular, on ja no porta l’anell que havia portat durant tants anys.

Polígon - Xirivella
Passes el pont cap a Xirivella i l'home polsa el botó de “Sol·licitar parada”. S’ha posat en peu i no li lleva ull a la fàbrica que ja es pot veure.
L’home respira profundament i baixa de l’autocar. Tu continues camí de València.
Alberto Forment