28 de març 2010

DIÀLEG AMB MARIA BARBAL


Lidia Martí, de 2n de batxillerat Humanístic de l'IES CLARA CAMPOAMOR, ha transcrit el diàleg de dijous amb Maria Barbal:

Entrevista amb Maria Barbal.

El passat 25 de març els alumnes de segon de batxillerat del IES Clara Campoamor i el IES Doctor Faustí Barberà acudirem a l’entrevista amb l’autora de l’exitós llibre ‘Pedra de Tartera’, Maria Barbal.
Aquesta ens va rebre en la sala d’actes de la Universitat de València. Quan érem tots seguts Carme Gregori, la professora de la Universitat, va començar la presentació informant que enguany any és el vint-i-cinc aniversari del llibre. Sembla curiós que encara que aquesta va ser la seua primera novel•la, va vendre moltíssims exemplars a Espanya i fins i tot a Alemanya, on ha venut uns 100.000.
La novel•la compta amb seixanta edicions en editorials i col•leccions diferents, tant en català com en castellà, bable, portuguès, romanès , francès, holandès i eslovè. Està previst que per a un futur també es puga llegir en anglés i italià.
Quan Carme va acabar de presentar-nos l’autora, es va seure i va començar el torn de Maria Barbal, qui va agrair-nos a tots que acudirem a la xerrada, se li veu una persona molt amable i fàcil de tractar.

Enric Sòria i el Diàleg

Dijous passat, mentre Maria Barbal dialogava amb els lectors joves a València, ens va sorprendre la notícia que Enric Sòria, a la seua secció "Cartes de prop" del Quadern d'El País, es feia ressò de l'article de Ramon Solsona sobre el Diàleg.

Una altra bona notícia per a l'edició d'enguany!

26 de març 2010

l'alumnat del Jaume II el Just, entusiasmat amb el Diàleg 2010

Benvolguts participants i organitzadors del Diàleg 2010,
Sóc Rosa Magraner, professora de l'IES Jaume II el Just de Tavernes de la Valldigna. En nom de les meues companyes Àngels Lloret i Empar Moragues, del nostre alumnat i en el meu propi, vull felicitar-vos per la meravellosa vesprada que passàrem a Gandia amb Maria Barbal. L'experiència ha estat molt enriquidora. Inés Ferrando, l'alumna premiada pel seu relat, està exultant i jo, agraïda i sorpresa encara pel reconeixement. No ens ho esperàvem. Celebrem també l'èxit de l'acte a València i esperem trobar-nos llegint, escrivint i dialogant el 2011 i molts anys més.
Gràcies per donar-nos l'oportunitat de gaudir amb la bona literatura. La gent sensible, que estima l'art en majúscules ho sap valorar. És un goig que no té preu!

MATÍ JOIÓS

Gràcies a l'organització per proporcionar-nos un matí ple d'alegria i emocions.
Pedra de Tartera ens ha emocionat a més de permetre-nos descobrir una memòria col·lectiva que ignoràvem, però a més a més el diàleg amb Maria Barbal va ser plenament colpidor.

Enhorabona a l'organització des de l'IES CLARA CAMPOAMOR (Alaquàs).

Agraïment

Hola! Sóc Àngela Busó, la professora de l'IES Beatriu Civera.
Vull agrair públicament el reconeixement que em vau atorgar ahir a mi i a la meua narració. Sincerament, no tinc inclinacions litaràries, i, com ja vaig explicar, vaig penjar el relat per animar els meus alumnes a escriure els seus. No esperava en absolut que ningú, llevat dels meus alumnes i, és clar, de la meua germana Rosa, hi parara la més mínima atenció. Va ser una gran sorpresa i un moment emocionant. Crec que la meua germana, els meus alumnes i Fede, el col·lega que ens hi va acompanyar, encara estaven més emocionats que jo!
Moltes gràcies a tots ells per la seua col·laboració i als organitzadors i a Maria Barbal per haver-me proporcionat el moment literari més emocionant de la meua vida.

24 de març 2010

Més narracions de vida

Per fi hem pogut acabar i publicar els relats, i, tot i que ha sigut llarg, ha valgut la pena l'experiència.


Moltíssimes gràcies als meus alumnes per la seua aportació i als organitzadors del Diàleg per la seua estupenda idea i la magnífica gestió.


Àngela Busó


IES Beatriu Civera


NARRACIONS DE VIDA


En els anys 50, aproximadament, a Valverde del Júcar, Conca, la meua iaia junt amb les seues germanes i els seus pares van viure uns temps molt difícils. El pare de la meua iaia havia d’anar a treballar diàriament caminant fins a la capital per poder portar diners i alimentar els seus fills.
Esta etapa tan dura va empitjorar amb la construcció del pantà d’Alarcón, va ser molt dur per a totes les famílies que vivien al poble. Van haver d’abandonar-lo i anar cap a altres llocs on els van proporcionar noves residències. La zona triada pels pares de la meua iaia va ser les barraques dins de l’actual Aldaia. Allà va conéixer el meu iaio. Van passar-hi uns anys molt bonics i especials.
Després de la mort dels pares de la meua iaia, tot va ser molt complicat: a la barraca, la baralla entre els germans per l’herència dels camps i la casa era constant. Alguns se’n van anar amb la seua corresponent part dels diners que li havien de donar els que se la quedaven. Els meus iaios van decidir quedar-s’hi fins que, cansats per problemes familiars, se’n van anar amb la seua part d’herència a viure a Aldaia. Allà van tindre els seus sis fills, entre els quals es troba ma mare, Ángeles.

Eddie Santamaría
2n Batxillerat
IES Beatriu Civera (Aldaia)



S’ha ofegat

Moltes vegades la meva mare em conta històries que li han passat en la seva infància, i una d’elles és aquesta:
“Fa trenta o trenta-tres anys, un dia de primavera, jo i els meus germans estàvem jugant tota la tarda a la vora del riu que està molt a prop de la meva casa. El nostre joc preferit sempre era l’AMAGATALL i la primera que buscava els altres sempre era jo. Clar, jo, la noia, amb els dos nois... És una cosa molt normal en aquestes circumstàncies. Quan em va tocar buscar, de seguida vaig trobar el meu germà major, Oleg, però no podia trobar el meu germà bessó. Quan havien passat un parell d’hores, i els dos no poguérem trobar el nostre germà, el major se’n va anar amb els seus amics, perquè -va dir- l’avorria buscar-lo sense saber on podia estar. Llavors, ja s’acostava l’hora de berenar i la meva mare ens cridà perquè mengéssim alguna cosa i em preguntà pel desaparegut, i jo, petita i sense saber què contestar, li vaig dir que s’havia ofegat. La meva mare no em va fer cas i va seguir amb les seves coses de casa, i quan arribà el vespre em preguntà una altra volta per Igor, i li vaig dir el mateix: “S’ha ofegat, mama!!!” Ella es va preocupar molt i començà a buscar-lo sense trobar-lo. Llavors, cridà el meu pare, que estava amb el marit de la seva germana. Tots van buscar el petit, i jo seguia dient que s’havia ofegat. Van escorcollar el riu de dalt a baix. La meva mare, desesperada, cridà els bombers i a la policia. Aquests, en quinze minuts, ja estaven al nostre pati informant-se dels detalls sobre l’ocorregut i se’m va acostar un policia de mitjana edat i em va preguntar: “No saps on pot estar el teu germanet?” Jo crec que per repetir-ho tantes voltes ja m’havia cregut que el meu germà s’havia ofegat. Va començar a ploure amb molta força i la meva mare tenia tots els paraigües a la casa petita i, especialment, el traster on teníem la roba vella i la resta de coses que no ens feien falta junt amb un llit vell que la meva mare no volia llençar perquè li havia costat massa per llençar-lo només pel fet de no utilitzar-lo. Quan la meva mare entrà al traster per agafar els paraigües per continuar la busca amb altres persones va sentir una roncada forta que provenia de sota la roba vella que hi havia al llit. Va voler veure què era allò i quan es va adonar que era el petit desaparegut es va posar a plorar. De seguida va sortir i va dir que ja havia trobat Igor i quan em va veure em va llençar una mirada fulminant. No em va parlar durant tot el sopar però l’endemà sí que em va dir coses, i tantes!!!

Oksana Zhukovska
2n Batxillerat
IES Beatriu Civera (Aldaia)




12/05 /1939
Avui és un dia especial perquè el meu germà major Xavi m'ha regalat una llibreta i un llapis perquè practique l'escriptura i m’ha estat ensenyant en l'estona de després del sopar durant dies. La veritat és que es la primera vegada que escric un diari, i com que encara no tinc molta pràctica em costa bastant escriure, però Xavi m’ha dit que escriga les coses que em passen i els meus pensaments.
A ma casa som quatre germans i el meu pare, està Xavi que és el major, té tretze anys i és l'únic que va a l'escola, després la meua germana Rosa, ella té dotze anys i pràcticament fa el paper de mare de tots nosaltres, perquè la nostra mare morí d'una pulmonia quan jo sols tenia un any. No recorde gran cosa d'ella, sols l'he vist en una fotografia de la seua boda ,però està un poc estropejada. Després el meu germà Arnau que té deu anys i per últim jo que en tinc set.
Al meu pare el veig més bé poc, perquè sempre està treballant al camp, en unes terres que tenim llogades a una senyora rica del poble, gràcies a les quals no patim fam, no com alguns dels nostres veïns. A la senyora aquesta jo no l'he vist mai però Rosa l’anomena “la senyoreta”, amb un to un tant sarcàstic, però no entenc per què. Jo crec que és perquè li té gelosia. El pare algunes nits va a sopar a casa de “la senyoreta” quan acaba de treballar les terres. L'altre dia vaig sentir dir a Rosa que li deia a Xavi que sospitava que el nostre pare tenia un romanç amb ella i que per això passava les nits allí, perquè hi havia vegades que no el véiem fins a dos o tres dies desprès.
Per altra banda es troben les meues amigues amb les quals isc a jugar al carrer algunes vesprades, quan Rosa i jo hem acabat de fer les tasques de la casa i mentre ella cus alguna peça de roba asseguda a l’entrada. Però no ens solem allunyar molt de la casa, perquè Rosa ens ha dit que podria ser perillós. Un dia no li férem cas i ens n’anàrem als afores del poble sense que se n’adonara i de sobte veiérem passar un avió molt gran, i un xic que passava per allí ens digué que era “la pava”, jo no entenia res, però de sobte tots havien començat a córrer i ens vam amagar en un magatzem abandonat que hi havia prop. Però a pesar d'això és divertit jugar amb les meues amigues i una d'elles ens ha ensenyat a fer-nos una nina amb cartó i arena encara que es trenquen fàcilment.
Però ja no puc seguir escrivint perquè Rosa ja ha acabat de rentar els plats i m’està cridant perquè vaja a resar amb ella. M’ha agradat començar un diari.
Anna Soria
2n Batxillerat
IES Beatriu Civera (Aldaia)



Una dura vida

El meu avi va nàixer el 1934 en un poble de Còrdova i realment no té records de la guerra en si, però sí que es recorda de la fam de la postguerra i de tot allò que la seua mare (la meua besàvia) li contava de son pare.
El meu avi es deia Juan, tenia una altra germana més petita que ell, nascuda l’any que va esclatar la guerra. Prompte els tres (ell, la germana i la mare) es quedaren a soles a la seua casa, ja que el meu besavi va haver d’anar al front a lluitar en el bàndol republicà. Allà van estar sota l’empara de la meua besàvia tot el temps que va ser possible esperant notícies d’aquesta guerra, però només aplegaven males notícies: els nacionals avançaven i prompte aplegarien al seu poble.
A la meua besàvia no li arribaven notícies del seu espòs i era de primera necessitat que se n’anaren del poble, encara que la meua besàvia es resisitia a anar-se’n sense tenir-ne notícies.
La meua besàvia contava que algú li havia dit que l’havien vist morir al front, lluitant, però mai foren notícies oficials. Esta, finalment, junt amb els seus fills i la seua sogra, va eixir del poble sense voler mirar cap enrere, sentint, dins i fora del seu cap, les bombes i tirs, i intentant posar fora de perill la seua família. Al cap d’una anys es varen instal·lar a València, començant una nova vida que no va ser fàcil.

Borja Baños
2n Batxillerat
IES Beatriu Civera (Aldaia)



NO SÉ VIURE SENSE ELLA

Hui és un dia gris. No deixa de ploure des de fa uns dies. Aquest matí vaig despertar i com de costum em vaig disposar a mirar per la finestra i a recordar, que és l'única cosa que aconseguix fer-me feliç a estes altures de la vida. Als meus 83 anys em sent sol, dèbil, cansat i no aconseguisc desxifrar què és el que encara em manté viu. Tal vegada siga el fet de pensar en ella, de continuar amant-la encara que Déu se l’emportara i la llevara del meu costat per sempre.
Érem xiquets quan la vaig conéixer. Anàvem agafats de la mà a l’escola. Prompte ambdós vam créixer i va arribar un dia en què m’adoní que ella havia deixat de ser la nena amb qui havia passat la meua infància. S’havia convertit en tota una dona. La seua bellesa, la seua vitalitat, les seues mirades, el seu somriure… em van captivar. Vaig quedar completament corprés per la seua persona. Tenia molts pretendents però sols jo l’amava. Des d’aleshores vam començar a ser alguna cosa més que amics. Treballava de fuster; també tocava el saxofó però prompte vaig saber que la meua prioritat era ella així que vaig deixar de tocar-lo i d’anar a les classes per dedicar-li tot el meu temps lliure. Recorde que ens besàvem d’amagat i totes les nits anava a veure-la. Parlàvem per la finestra de la seua cambra sota la llum de les estrelles. La nit era la nostra còmplice.
Ella era alegre, tranquil.la. La seua veu era dolça, la seua mirada serena. Era una d'eixes poques persones que són capaces de fer d'un dia gris un dia meravellós. Era una primavera errant que suaument es va anar instal·lant en allò més profund del meu cor. Quan caminava al meu costat, pareixia que ballava, tal era la gràcia dels seus moviments. Les flors pareixien envejar-la. El seu encant era perceptible a distància. Sens dubte, hi havia màgia en ella. Tenia una habilitat especial per a convertir les coses més insignificants en quelcom preciós, com els moments que passava amb mi. Quan la sentia prop de mi m’agradava percebre el seu perfum, un lleuger i dolç perfum que m’atreia cap a ella i em feia desitjar-la amb força. Em mirava i somreia. Sempre somreia. Simplement era eixa classe de persona que sempre es mostra feliç i que carreja la felicitat com una aura portant-la a tota la gent que la rodeja. Em vaig percatar que tenia cinc somriures diferents: un quan se sentia feliç, a gust amb ella mateixa; un altre diferent quan alguna cosa li provocava rialla de veritat; un altre quan es reia d’ella mateixa; altre distint quan es reia per cortesia i altre diferent i especial quan em mirava a mi. Aquest és el que més m’agradava.
Al cap d’uns anys ens casàrem. Vam tindre huit meravellosos fills.
Mai vaig pensar que algú com ella podria aparéixer en el meu camí. Necessitava conéixer una influència positiva, una persona capaç d'entendre la vida i viure-la amb senzillesa i plenitud com ella feia. Sempre tenia la certesa que tot el que feia li anava a eixir bé i bolcava un optimisme indestructible en tot el que realitzava. Passara el que passara, mai perdia les esperances. Viure al seu costat ha sigut el millor que m'ha pogut passar.
I aquell dia se'n va anar. Em va deixar ací. A soles. El cel no va poder esperar i no va voler portar-me a mi abans. L'única idea que no se m'havia passat pel cap és que ella poguera ser mortal. I sí, desgraciadament ho era.
He tardat anys a comprendre la magnitud de la meua desolació. Recorde aquells anys en què va entrar en la meua vida, com un àngel distret que en passar em va robar l'ànima. La meua vida era com una nit molt fosca abans de trobar-la, encara que hi havia punts de llum, motivacions. I llavors es va creuar ella en el meu cel com un meteor. De sobte, es va il·luminar tot, tot va estar ple de brillantor i bellesa. Quan ella se'n va anar, quan el meteor va desaparéixer per l'horitzó, tot es va tornar obscur. No havia canviat res, però els meus ulls havien quedat cegats per la llum. Ja no podia veure les estrelles. I res tenia sentit.
Amar-la va fer que tot meresquera la pena.
Durant la seua absència he pensat en ella cada dia, a cada minut, en cada lloc, en cada somni. Mai oblidí aquells ulls blaus. Ella sens dubte era la millor part de mi.
Encara imagine que dorm tranquil.lament al meu costat i que demà despertarem junts. Encara crec que pots escoltar-me quan en el silenci de la casa et parle. Siga quina siga la distància entre nosaltres t’envie el meu amor. Gràcies per ser la persona de qui sempre he estat orgullós.
La meua vida no ha estat plena de proeses que puguen ser recordades, sinó de xicotets moments que han sigut omplits pel seu amor i això, per a mi, sempre va ser suficient.


Toñi Mestre Venegas
2n Batxillerat
IES Beatriu Civera (Aldaia)



Sóc fester de 1958

Sóc d’un poble de la província d’Àvila. Casavieja. Un poble que es troba endins de la Serra de Gredos i la vall del Tiétar.
Tots els anys, en el lloc més alt de la Serra naixen unes flors especials i úniques, que es diuen clavellines i les utilitzem per a fer un arc a la porta de l’església del poble amb ous pintats de colors, encara que en la meua època els arcs es feien per tot el poble.

Recorde quan vaig fer els 19 i va començar la meua quinta. A les festes de Nadal, cantàvem per tot el poble el que nosaltres anomenem “las rondas”. Al febrer arribaven les festes de Carnestoltes, on tots ens disfressàvem i organitzàvem els balls i la festa. Treballàrem molt durant aquell any, però va ser un dels millors de la meua vida. Per l’abril començà la Setmana Santa. Dijous Sant els meus festers traguérem la verge i el Crist i férem processó per tot el poble. Divendres Sant a la nit se celebrà la processó del silenci, durant la qual, igual que dijous, els festers ens vam encarregar de traure i passejar el Crist, eixe dia els habitants del poble van participar en la processó. El dissabte ens va tocar matinar, quedàrem a las sis del matí a la plaça del poble i arribàrem a la punta de la muntanya a les nou del matí. Hi feia molt de fred perquè hi havia estat nevant i la neu encara es podia agafar. Estiguérem com quatre hores buscant aquelles meravelloses flors per tota la serra. Recorde com ens separàvem i ens comunicàvem amb corns per la més gran i meravellosa serra. Quan vam acabar baixàrem al poble, vam fer els arcs i a partir de les dotze de dissabte començaven les rondes com per Nadal. A les cinc del matí començà la missa de Resurrecció, els festers estàvem cansats i pràcticament ens quedàvem adormits en qualsevol racó. Nosaltres volíem ballar i passar-ho bé i quan va acabar la missa ens en vam anar a la revetla on bevíem i festejàvem les nostres dones.
Per l’estiu es feien rondes, i elegíem la miss i el míster dels festers del l’any següent.

Quin gran any vaig passar, tan inoblidable i meravellós que ara que s’apropa Setmana Santa m’agradaria que la meua néta continuara amb la tradició i que visquera les mateixes experiències que vaig viure jo.
I com és costum en la meua terra, us deixe amb un refrany que té veure amb el que us he contat: “Tres dies hi ha a l’any que s’ompli la panxa: Dijous Sant, Divendres Sant i el dia de la matança”.

Marta Lucas
2n Batxillerat
IES Beatriu Civera (Aldaia)



21 de març 2010

Una alegria abans del Diàleg

100321diari001.jpgCom tots sabeu, la setmana que ve tindrà lloc el Diàleg amb Maria Barbal, que ens visitarà dimecres a Gandia i dijous a València.

I, mentre acabem de preparar els actes, totes les persones que prenem part en el Diàleg –organitzadors, professors i alumnes– ens podem sentir ben contents per les paraules tan amables que ens ha dedicat Ramon Solsona al diari Avui. En la setmana del Diàleg, ha volgut recordar la seua visita de l'any passat i valorar favorablement l'impuls i la influència de l'activitat amb un article titulat "Fal·lera per llegir a València". Gràcies, Ramon!

Hem de recordar que fa dos anys Imma Monsó, al cap d'unes setmanes de participar també en el Diàleg, va publicar un article a La Vanguardia titulat "Todos ganan", on valorava la iniciativa com un exemple reeixit de promoció de la lectura, punt en què coincideix amb Ramon Solsona.

Una alegria per a escalfar motors! Ens veiem a Gandia i a València!


19 de març 2010

Trista infància

Un dia de setembre, anàvem el meu germà i jo pel camp de camí a casa quan, de sobte, va passar un avió i va descarregar unes bombes; era 1938, i ens refugiàrem darrere d'unes roques. Quan va passar tot, vaig trobar el meu germà tombat, no es movia i no em parlava. Corrent, vaig anar fins al poble per demanar ajuda. El metge va certificar que havia mort de l'ensurt. Tenia dotze anys i jo, huit.

Vivíem a un poble miner de la província de Lleó. Érem cinc germans. El nostre pare feia un any que es va anar de casa amb altra dona i mai va regressar. Mai vam saber res d'ell: ens havia abandonat. La nostra mare ens havia de traure endavant. Com hi havia molta fam i per aquells temps no hi havia cap ajuda, ens manava a demanar al meu germà de catorze anys i a mi. Els meus germans majors treballaven a la mina de carbó: tenien setze anys. El petit, Francisco, només en tenia tres.

La pèrdua del nostre germà ens va sumir en una profunda tristesa, doncs encara que érem pobres, estàvem molt units.

Des d'aquest fet, el meu germà major, Antonio, es va aficionar al vi; molts dies arribava a casa ebri, i es posava a cridar; era molt autoritari i volia tenir-nos a tots a les seues ordres, fins i tot a la mare. A més es gastava part d'allò que guanyava quan a penes hi havia per menjar.

Un dia d'estiu, arribà al poble un matrimoni d'Astúries a passar uns dies de vacances, perquè el poble és molt bonic. Com que no tenien fills, un veí va proposar a ma mare si cedia son fill petit en adopció, que d'aquesta manera estaria millor, perquè al poble seria un desgraciat. Ma mare, amb molt dolor, se'l va entregar al matrimoni. Per por a què el recuperàrem, el matrimoni no va tornar a aparèixer i no vam tornar a veure'l fins que va complir els vint anys. Quan va conèixer tota la veritat sobre l'adopció, va arribar al poble, però jo m'havia anat a viure a València; m'havia casat amb el meu actual marit.

Ma mare era una persona que es mereixia el cel, era molt religiosa i sempre estava pendent de nosaltres. Suportava moltes coses a Antonio per la seua afició al vi. El meu germà s'havia casat, però es portava molt malament amb la seua dona, s'emborratxava i la maltractava. Finalment va morir molt jove d'eixe fetge que tant havia maltractat.

Pel que fa a l'altre germà, Adrian, és una persona molt humil i molt traballadora, va cuidar sempre de ma mare, que va viure sempre amb ell i amb la seua muller fins la seua mort.

Natalia Sleiman Gutiérrez

Col.legi Pureza de Maria-Cid (València)

Tres narracions de vida de l'IES Campanar





L'ALTRA CARA DEL QUADRE


Contínuament, malgrat la meva resistència, una mena d’atracció morbosa m’atreia l’esguard cap al buit immens que s’obria al mur. Va caldre la gatzara enjogassada de la mainada pujant per les escales per traure’m d’aquella espiral i decidir-me a llançar el  quadre humitejat que jeia a les meves mans. Llançar-lo a un lloc preeminent dels meus records, entre eixos que actuen com ressorts i són capaços de deixar passar, en prémer-los, tot un seguit de vivències denses i vaporoses, que acaben entelant els ulls amb les llàgrimes.
No era només el paisatge de camps florits pintat apressadament i sense traça, era molt més que això. Era l’única decoració de la cambra on havia volgut morir pare. Encara ressonen al meu cap les darreres paraules que ens adreçà,  tendres, més demanant que no pas manant. El vam obeir i giràrem el quadre, descobrint tot d’una el retrat solemne i clandestí d’un grup d’homes que pare ens presentà un per un, tot trencant l’agònic silenci amb la valentia de pronunciar noms prohibits: el del centre Pablo Iglesias, al costat Indalecio Prieto, a l’altre Largo Caballero, just darrere, sí, eixe, un diputat de la comarca que ara no em ve al cap, sí, home, sí, parent dels de cal Bou... 
El cor se’m va encongir molt més aleshores que en aquelles nits en què els homes tornaven a casa i espantaven la canalla amb històries d’ànimes i dimonis; no calgué que pare ho confirmés, sabíem que el terror de la guerra havia estat de debò. Començà a parlar com si realment sabés que era el seu últim dia, amb una energia desapareguda en els darrers temps, com si sentís que per fi podia parlar amb llibertat perquè ja no l’enxamparien viu. Contà com nosaltres els petits havíem estat batejats a corre-cuita una setmana després de l’alzamiento;  com l’àvia baixà a organitzar l’economat de la vila i no en tornà, com se sentien les veus gemegants encara dels afusellats abocats a la mina, com els cosins de cal Berenguer, discutits amb els del botiguer, esdevingueren milicians per fer-li la vida impossible, amb el cap tan dret que anaven i tan pagats del seu mono blau... Les injúries entre famílies sovint sobreviuen els injuriats; però qui diria que acabarien cremant-lo, pobre, per tindre un cotxe, a la plaça, sí, al bell mig, on sempre em retornarien les nàusees i l’olor a cremat. Qui ho diria...
El pare havia mort, no sabíem ben bé què havíem fet per tindre por, però en teníem, així que la mare decidí fugir, sempre fugir, a la ciutat. Vaig entrar a servir, vaig festejar, vaig casar-m’hi... hi vaig fer el meu futur, la meva història, a costa de l’altra que havia deixat en la fugida. Qui ho diria, sí, que ara que només havíem anat al poble per vendre’ns la casa pairal quelcom m’atrauria tant...
Ara m’adonava jo de tot el que hi havia; però tot era passat i no s’hi podia fer res. Els plors regaven els records però ja no reviurien, com els camps; per por, per vergonya, n’havíem fugit i els havíem deixats pansits, marcits i florits, com eixe quadre. Vinga, no ploris ara, les llàgrimes soles no netejaran pas les golfes...
                                                                                      Andrea Sánchez i Bernet  2n Bat B
                                                        


VICTÒRIA I ALONSO

Era època difícil, i més per a les dones. Jo, des de xicoteta, no havia vist més que la cuina, l'agulla i la granera. Però mai havien pogut calmar la meua necessitat de saber-ne  més. Anava, d'amagat, a les classes dels xics. Mirava per la finestra i escoltava tot el que deia el professor.
Poc a poc vaig aprendre a llegir i a escriure, encara que més o menys. Prenia llibres de casa, els llegia en uns dies i els tornava sense que els meus pares se n’adonaren. Recorde que el primer llibre que vaig llegir va ser “La isla del tesoro”.
Vaig aprendre a parlar i escriure el castellà, però a mi m'agradava més el valencià, encara que alguns majors i homes d'uniforme deien que era idioma de poble i d’incultes. Per quina raó? A mi em pareixia igual que altres idiomes, amb les seues paraules, la seua pronúncia, ...
Em feia cada vegada més major, més fadrina. Tenia un fum de pretendents, però jo no n’acceptava cap. La meva mare em deia que em quedaria sola i al carrer si continuava així.
Arriba l'any 1936, tinc setze anys. Per una part és un bon any perquè ja portem quatre anys amb la Segona República a Espanya, però per una altra part un mal any perquè comencen les revoltes, es podria dir que una Guerra Civil, com diu el professor del poble.
La gent es veu desesperada, els homes van d'un lloc a un  altre i les dones estem a casa esperant com a faves.
-¡No ho suporte!- cride a la meva mare- vull ajudar. Vull ajudar la república!
-Ja estem amb eixes idees sense sentit, tu estàs millor ací ajudant a casa que en un altre lloc molestant.
-És que no ho veus? Som igual que els homes, som persones!- vaig cridar mentre me n’anava de casa corrent.
Vaig perdre la meva família el 18-03-1938. Va ser un dia espantós, el meu germà detingut, el pare assassinat i la mare i ma germana deportades. Jo vaig tindre la sort o la desgràcia que estava al camp, llegint un llibre d’ Antonio Machado “Canciones de guerra”.
Després d'aquesta destrucció de la meva vida, ja no podia quedar-me a casa. Ja no podia estar de mans encreuades.
Agafí unes tisores, roba del meu germà i unes quantes coses més, que vaig ficar en un sac. Acabava la meua vida com a Victòria i començava la meva vida com a Alonso.


ANNA MIRÓ RAFFIN 4tC 

CANVIS INESPERATS

Tot va passar molt ràpid,  no em va donar temps quasi ni a adonar-me’n. Jo era una xica de 17 anys feliç, havia acabat el batxillerat i molt prompte començaria els meus estudis de dret a la universitat per a complir el meu somni: ser una important i reconeguda jutgessa. Aquest seria un estiu molt desitjat,  ja que havia sigut un any ple de treball i d’esforç.
Però tot va canviar i molt aquell estiu. Encara no havia arribat juliol quan en el sopar d’una  calorosa nit una noticia donada per mon pare va acabar amb la meua felicitat. Tot es va convertir en silenci quan va dir que en el treball el traslladaven no només de ciutat, sinó també de país: a Grècia.
En escoltar la notícia vaig ficar-me a plorar i corrent vaig amagar-me a la meua habitació. Sentia dins de mi una gran impotència i una ràbia descontrolada. No em feia a la idea que no tornaria a veure mai més algunes persones.
Passada una estona ma mare va entrar a l’habitació amb la fi de parlar amb mi. Jo la vaig rebre amb un gran nus en la panxa que no em deixava quasi respirar amb normalitat. Ella es va mostrar comprensiva i va explicar-me molt detalladament les causes d’aquest canvi i el que suposaria per a tota la família. També em digué que dissabte eixiria el nostre avió cap a Atenes.
Des d’eixe moment començava el nostre compte enrere i jo només tenia quatre dies per poder acomiadar-me dels meus amics i amigues i per poder preparar-ho tot.  
A casa tot eren presses, presses i més presses. Aquell divendres per la vesprada vam aconseguir acabar de preparar-ho tot. Abans que es fera tard vam anar a visitar els avis i alguns oncles per última vegada abans del nostre viatge i després de sopar vaig quedar amb els meus amics, que havien preparat una festa sorpresa. Amb molts plors i moltes abraçades vaig acomiadar-me d’ells i els vaig donar les gràcies per la nit tan perfecta i tan meravellosa que m’havien donat.
Al dia següent vam arribar els quatre ( mon pare, ma mare, el meu germà menudet i jo) a l’aeroport de Manises. A les dotze del matí va eixir el nostre avió i sobre les tres de la vesprada arribàrem a l’aeroport d’Atenes.
L’estiu va passar lent i massa tranquil. El meu primer dia d’universitat va ser molt estrany però la gent era molt amable: “ Laia, vols seure amb mi?”, “Laia, aquesta nit véns amb nosaltres?”.
Miquel, el meu germanet de 7 anys va vindre molt content de la seua nova escola i els meus pares també vingueren amb un somriure del seu nou treball.
Tot era molt diferent de València però no tardàrem a fer-se amb aquella preciosa ciutat, Atenes.
Al gener vaig conèixer Adonis, la meua actual parella. A final de curs destinaren mon pare a València al seu antic lloc de treball. A l’estiu tornàrem a la nostra benvolguda ciutat i Adonis també vingué amb una beca per estudiar ací amb mi.
L’any que vaig passar a Grècia va ser fascinant sobretot pel fet d’haver conegut Adonis. Ara ja estic a casa amb els meus amics, amb la meua família i amb ell.

Núria Herrero 4tC  

VIDA EN UN ALTRE TEMPS


Era la mitjana de tres germans i, com ella deia sovint, era a qui li tocava la pitjor part. La major perquè era la major i el menut perquè era el menut, ella sempre es quedava en la mitjania. Realment, no va tenir molta sort en la vida. Al començament de la guerra hagué de fugir de Madrid, on vivia amb els seus pares i germans. A son pare volien afusellar-lo per ser una persona religiosa i es traslladaren a un poble xicotet de València, on tenien alguns parents, deixant enrere casa, bens i treball. Restablerta l’estabilitat, un altre colp dur: la mort de son pare. Sempre recordaria que va haver de prendre la comunió amb un vestit negre en senyal de dol. Fou aleshores, quan després de rebre una bona educació en escoles per a orfes de ferroviaris, li detectaren una greu malaltia al cor que li va impedir dedicar-se a allò que era la seua vocació: ser monja, ensenyar a xiquets i ajudar persones necessitades. 
Amb el temps pogué arribar a ser mestra d'escola. La seua primera destinació va ser un poble molt menut en el Pirineu català, quasi en la muntanya, que es quedava aïllat en hivern i al que quasi únicament s’accedia a peu. Per descomptat que no hi havia ni metge ni botigues. Sols prats, muntanya, fred i neu, molta neu. La  malaltia, de nou, va fer que renunciés a la plaça, quedant-se tot un curs sense treballar. Desprès de diverses destinacions per tota Espanya, molt lluny de casa, aconseguí destí en un poblet d’interior, a la província d’Albacete i va decidir quedar-se a viure en  el poble amb sa mare vídua i un germà.

18 de març 2010

Faig faltes d'ortografia

Que faig faltes d’ortografia? Clar que sí! Per això us tinc a vosaltres, fills meus, que em podeu corregir on he errat la hac! I no rigueu, que bona cal·ligrafia sí que he tingut sempre, que vaig haver de fer bona cosa de copiados, a espaiet i amb lletra manuscrita, amb ploma i tinta. I si tinc alguns dubtes, què voleu? He anat ben poquet a escola! I només m’ensenyaren el castellà. El pare sempre us ha dit que poseu interés als estudis, que aprofiteu el temps. Vosaltres que podeu, acabeu almenys el batxillerat! Vull que el dia de demà sigueu persones de profit, amb la cultura que a la meua generació se’ns va negar.
Si hui tenim un trosset de pa, sabeu que l’hem hagut de suar molt els avis, el meu germà, la mare i jo. I no patiu, que les faenes de l’horta ja les farem jo i la mare. Els iaios són vellets i estan molt treballats. Si no som prou, llogarem algun jornal. Només vull que m’ajudeu quan vinga la collita de l’hortalissa, a l’estiu, quan acabeu el curs. Llavors, tots els braços seran pocs. I, acabada la feina, fins que vinga la collita de la taronja, tindrem poc treball, només regar i birbar la brossa, i podrem anar a passar uns dies amb els cosins al muntanyar de la mar, entre Sant Jaume i Sant Llorenç. Allà al platjal, vora les ones, si m’ajudeu, podem fer una barraca, com quan éreu menudets. I serem l’enveja del veïnat.
No, no vaig anar molt a escola. A dures penes vaig aprendre a llegir i a escriure. Les quatre regles, que solien dir. Vaig nàixer l’any trenta i amb només nou anys ja anava al camp. Ma mare, el meu germà major i jo, l’any trenta-nou vam haver d’arreplegar la collita, perquè el pare va ser reclutat. Era de la quinta del sac i, amb altres homes com ell, casats i pares de família, se’l van endur a Alacant, i després a Albacete, quan la guerra ja estava quasi perduda. En conéixer el desenllaç, uns quants fugiren i se’n tornaren a casa, a peu i desmoralitzats. La collita, sí que l’arreplegàrem, sí, però ens la requisaren en la major part. Sort que la mare tenia un amagatall al cobert, un doble fons al pessebre, on havia guardat tot el que havia pogut i gràcies a això no passàrem gana a la primera postguerra. Després, amb el pare a casa, vaig poder anar a estudi uns pocs anys, crec que fins els dotze. Havien mort molts hòmens a la guerra i no trobàvem jornalers. D’altra banda, tampoc no els haguérem pogut pagar.
La miqueta que sé es pot dir que la vaig aprendre després, a l’escola nocturna del poble, quan ja havia fet els divuit anys. El mestre era el mateix que havia tingut de xiquet. Li deien Don Pedro. Encara recorde el dia que ma mare li va dir que em necessitaven a la terra. Trobe que li va saber greu. I com jo, la majoria dels meus amics deixaren d’assistir. Al cap d’uns anys sé que es va alegrar quan uns pocs acceptàrem la seua proposta d’anar a les classes que havia organitzat per les nits, abans de sopar, per a jóvens pobres. Ell, que rondaria la trentena, deien que era del règim. Jo ignorava què significava això, només sé que sempre fou amable i comprensiu amb nosaltres. M’ensenyà a portar els comptes de casa, a fer problemes -recorde que en deia-, a escriure cartes entenedores. Per això, quan vaig fer la mili, vaig poder escriure aquelles lletres, des de Maó. A ma mare li feia llàstima el mestre, perquè sabia que ell i la seua dona, mestra també però de xiquetes, la passaven ben magra. De vegades els duia uns quilos de creïlles, cebes o arròs. I si sabéreu com ens ho agraïen! La dita passa més fam que un mestre d’escola era veritat en aquell temps.
Recorde un dels darrers dies que vaig assistir a classe, cap a l’any quaranta-dos. Vam sentir crits al carrer. L’escola estava a la pujada del Calvari, darrere del casino que déiem del Braç treballador. Els xiquets guaitàrem a la finestra instintivament i, encara que don Pedro ens va manar seure a l’instant, vam poder veure com abaixaven, carrerons avall, a puntellons i emmanillats, dos hòmens del poble. La guàrdia civil els duia presos i els apuntaven amb fusells. En eixir d’escola vaig sentir la conversa d’unes dones. Deien que eren els maquis que rondaven per la muntanya de les Creus des del final de la guerra. Un d’ells era el marit d’una amiga de ma tia. Aquesta ens va contar que uns dies abans de la detenció, a la matinada, els guàrdies tenien vigilada la casa on vivia la dona d’aquell maqui, el corral de la qual donava al camí que voreja el peu de la muntanya. Volien capturar-lo quan anara a veure la muller i a recollir menjar. Entre dos fosquetes, i amagats darrere les penyes, contaven que els civils havien divisat un home que eixia d’eixa casa i saltava la paret. Li feren l’alto, però ell començà a córrer i li van disparar uns quants trets. El van abatre allà mateix. Era mort. Però va resultar que no era el marit, sinó un bon amic d’aquell matrimoni, deien. Pobre desgraciat! Aleshores jo no vaig entendre el que contaven els majors, que si anava a informar l’amic de com estaven les coses –explicaven uns-, que si aquella dona li feia favors per les nits –deien uns altres. Quins favors? -pensava jo innocentment-. Si havia perdut la vida d’aquella manera tan cruel, deixant viuda i tres xiquets en la més completa misèria!
A mitjan mes de desembre d’aquell any, el mestre ens manà fer una “mostra”, una mena de felicitació en un full de paper bo, amb text i dibuix de colors inclòs. Solíem ensenyar-la als familiars quan els visitàvem el matí del dia de Nadal i ens donaven les estrenes. Vaig dibuixar la mesquita de Còrdova, a partir d’una postal que em deixà Don Pedro i, amb la meua ploma, mullant-la al tinter, vaig redactar unes línies ben escrites. Demanava a la mare i a les ties que feren un bon llibrell de bunyols de carabassa. Necessitava endolcir tanta amargor engolida lentament. També desitjava que a l’any nou definitivament deixaren de morir innocents a la miserable postguerra.

Anys després vaig fer amistat amb un dels fills d’aquell guerriller del maquis i em contà que a son pare el mataren al cap d’uns mesos a Paterna. Cada festa de Tots Sants, sa mare anava, amb altres dones del poble, a aquell cementeri. Li duia flors. Ell ni sabia on era soterrat son pare, ben probablement a una fossa comuna.
Quanta por, quant de silenci imposat! Ens engolíem les paraules abans de ser pronunciades per por que ens escoltaren oïts delators. Jo, en la meua ignorància, només veia la tragèdia al cor de les persones. De política no es parlava gens, podia haver-hi roba estesa. I sentia impotència, semblant a la que endevinava als ulls de mon pare. Un germà de ma mare, que combaté amb els republicans al front de Terol, quan passats uns anys fou alliberat i tornà al poble havia canviat de dalt baix. Semblava que una intensa desolació l’havia envaït. Ja no era el jove rialler i afalagador que jo havia conegut de xiquet. El geni se li havia tornat agre. Encara em tractava amb afecte, però els seus silencis eren notables, quan no renegava per qualsevol cosa. No em quadrava aquell ambient. L’ordre i la pau establerts no em casaven amb aquells tràngols tan amargs que passaven persones conegudes, estimades i honrades.
Sovint veia que mon pare parlava baixet, tot lamentant la pèrdua d’alguns antics amics de colla. Deia que alguns se n’havien hagut d’anar a França, per temor a represàlies i uns altres que no ho havien fet, foren detinguts perquè s’havien “significat” durant la República. I jo no sabia què volia dir això, però intuïa que malgrat les acusacions que circulaven, no devien haver fet moltes maldats. Almenys això és el que em deia mon pare si parlàvem d’ells.
Quan tindria una dihuitena d’anys, un dia m’enviaren a la marjal a segar un carro d’herba alfals per a les vaques que criàvem. Tréiem uns pocs gallets amb la venda d’algun joneguet i amb la llet que la mare duia a alguna casa de senyorets. I ens feien molt de goig, vista la precària economia familiar. A les huit del matí ja tenia jo unes quantes garbes segades. Feia un fred que pelava. Aquell hivern m’havien eixit prunyons. M’eixia sang i tot dels dits amoratats, d’amanollar la corbella. i de fer les lligasses dels feixos. En això, vaig veure un home que venia amb bicicleta, des de Favara o Cullera, carregat amb un bon sac. A uns cinquanta metres estava jo traient l’herba a la vora del camí de l’Era del Forn i, d’un altre caminal proper, li eixí a l’encontre la parella més temuda d’aquells temps. Un d’ells cridà: “Alto a la Guardia Civil!”. Però l’home pedalejava encara més per veure si es podia escapar. “¿Qué lleva ahí? Alto o disparo!”-digué tot seguit. El pobre quasi no va tindre temps de reaccionar. Pronunciada l’amenaça, a l’instant vaig sentir dos trets. Caigué estés a terra, ferit de mort. La càrrega, del bac, s’escampà un poc. Era un xic jove, d’una vintena d’anys. Un dels Civils, el de major autoritat, em cridà i m’ordenà que pujara el moribund, la bicicleta i el sac al meu carro. M’ajudaren a carregar-ho tot, perquè jo, cagat de por com estava, no podia sol. Em tremolaven les cames i temia contrariar-los en advertir com se les gastaven ells. En gitar-lo, vaig poder escoltar les seues últimes paraules. Tenia una veu tan dèbil que quasi no l’entenia. Es planyia per la gana que passarien sa mare i els seus germanets menuts si no tornava. Era l’home de casa. Son pare havia mort a la guerra. Va dir que era d’un poble de la Safor, no recorde si de Vilallonga o de La Font d’En Carròs. En girar el cap enrere vaig observar un bon grapat d’arròs que s’havia escampat quan el sac havia rebentat d’un cantó en caure de la bicicleta. Probablement vindria de baratar-lo a canvi d’algun altre producte. Jo, testimoni de l’últim alé de vida d’un estraperlista, de la seua mort cruel i trista, vaig ser obligat a transportar-lo a La Vall, a Tavernes, el nostre poble. No se m’oblidarà mai el seu rostre de patiment. I no vaig saber mai què havia sigut dels seus éssers estimats. Moltes voltes em van vindre al cap. No els vaig conéixer mai, però ben sovint pensava en ells.


Rosa Magraner Grau
professora de l'IES Jaume II el Just
Tavernes de la Valldigna

Uns anys difícils!

El dia 12 d’agost d’aquell any, mentre anava jo sola pel carrer de les flors, vaig sentir com unes explosions fortes que em van cridar l’atenció ja que tenia encara dèsset anys i no sabia això què podia ser.
Anava a comprar-li el pa a la meua iaia al forn del cantó. Des de feia anys que jo vivia amb la meua iaia, el meu iaio i la meua germana Maria al barri de Russafa de València, ja que els meus pares van desaparéixer quan jo tenia sols dos anys i des d’aquell moment que no sabia res d’ells. Però un dia, una veïna, l’Antònia em va donar alguna notícia dels meus pares i jo em vaig alegrar moltíssim perquè volia tornar a veure’ls després de tants anys sense saber res d’ells.
I sabeu què em va dir Antònia? Que els meus pares van haver de deixar-nos amb els iaios perquè en aquella època la vida no era com ara, ells no van van tindre més remei que anar-se’n a França per a treballar. Volien passar allí uns 20 anys més o menys i, quan tingueren diners per poder mantindre’ns a mi i a la meua germana, tornarien.
Li vaig preguntar a Antònia per què no m’havien telefonat mai si ells sabien que jo i la meua germana Maria vivíem a cals iaios. I ho vaig fer simplement per saber què era de la seua vida, per veure si obtenia notícies d’ells, ja que no hi ha ningú que vulga estar sense els seus pares i menys encara sense sense tindre cap noticia d’ells. La senyora Antònia em va dir que perquè s’havien canviat de casa i havien perdut tots els contactes que tenien i com que els iaios també es van canviar de casa, doncs era molt difícil reprendre el contacte.
Al cap de dues setmanes la tia Isabel va vindre a veure’ns a casa els iaios a la meua germana i a mi i ens va dir una notícia que ens alegrà moltíssim a tots i era que els meus pares tornaven cap a València per Nadal per a quedar-se ja al lloc on havien viscut fins que van partir cap a França per qüestions de treball. Tots els dies m’alçava contenta i feliç ja que cada dia que passava era un dia menys que quedava per a veure’ls. Com estarien al cap de tants anys de no saber res d’ells?
Va arribar el dia que per fi els vaig veure perquè Maria, la tia Isabel i jo vam anar a l’aeroport a rebre’ls i tot eren llàgrimes d’alegria, abraçades, besos…
Sols vaig poder dir una cosa en aquell moment: a partir d’ara sí que seré més feliç i mai més ens separarem passe el que passe. Serem una família unida!

MªJosé Zarzoso Vallcanera
2n bat A IES Jaume II El Just
Tavernes de la Valldigna

Records de vida


La vida que jo recorde de la meua infància és incomparable amb aquest món actual.
De ben menudeta vivia a Lluxent amb els meus pares i els meus quatre germans. Jo sóc la més petita dels quatre. Recorde, quan només tenia al voltant de sis anys, que ja ajudava mon pare a carregar el carro tirat per una burreta perquè no teníem suficients diners per a comprar un bon cavall. El carro anava carregat de sacs d’arròs, que intercanviava per oli d’oliva, ous o algun altre menjar. Quan tardava en vindre sabia que dinàvem alguna cosa bona, però d’altra banda si venia prompte, ens quedàvem sense res ja que els policies amb la sang freda esgarraven i deixaven caure tots els grans d’arròs que durant tant de temps ell havia cultivat a l’horteta.
El meu pare estava molt malaltet del cor i se’ns va morir davant la impotència i la malícia d’aquestos anys tan durs. Si no podíem comprar menjar, com podríem pagar un metge i a més comprar aquelles caríssimes pastilles curadores de tots els mals? Poc de temps va passar i el meu estimat pare faltà, la meua mare es quedà molt desemparada. No podia donar l’abast a tanta faena i criar-nos a tots els meus germans i a mi, així que em donà a la seua germana, la meua tia. Aquesta em feia treballar moltíssim i després em posava les sobres. Passava molta fam i amb tan sols dotze anys ja sabia planxar i fer les feines de casa millor que ella.
No recorde ben bé quina edat tenia, però de segur rondava els vint anys, quan vaig conèixer l’Emili. Era fill d’uns xicotets comerciants. El vaig arribar a conéixer, ja que sempre feia les compres al seu establiment i un dia que estava ell sol a la seua botiga em va dir unes paraules molt boniques. Al cap d’uns dies em va convidar al cine. Anàrem la meua tia, Emili i jo.
Tots els diumenges ens véiem a missa i intentava seure prop del seu banc però la meua tia era més llesta que jo i no m’ho permetia, ja que sabia que si anava amb aquell noi, deixaria de treballar per a ella. Malgrat els impediments, vam anar coneixent-nos a poc a poc i al cap de cinc anys de festejar ens vam casar. Va ser un casament molt bonic, però pobret, a mi em sobrava tot, en veure la meua família contenta.
Al cap de poc temps de novençans ens en vam anar a França, ja que la situació d’Espanya era deplorable.
Vam estar treballant a la verema els meus germans, Emili i jo.


La meua primera filla va nàixer a França. També vaig haver de canviar de treball per ocupar-me de la xiqueta i només podia fer unes hores al dia de feines de neteja per les cases més riques que em llogaven.
Quan vam recollir un bon grapat d’estalvis ens en vinguérem cap a València. Però una germana meua es quedà allí perquè havia conegut el que seria el seu futur marit i volien formar una família a França.
En arribar ací ens compràrem un apartament a la vora de la mar, i em feia molta il•lusió posar-lo al meu nom, ja que m’havia costat molt recollir aquells diners, però no va poder ser. En aquells temps la dona estava molt menyspreada, massa diria jo. Quanta injustícia hi havia, i quin poc trellat tenien aquells que deien que la dona és inferior a l’home!, I davant d’aquesta frase m’ature. Els temps han canviat molt i les lleis també, ara les dones podem treballar amb contracte sense que un home ens haja de concedir la seua aprovació, siga el pare o el marit. Podem eixir del poble sense permís de ningú, ens podem separar de l’home si ho desitgem. Això esta molt bé i que seguisca així el progrés; però s’ha eliminat ja el fals mite que l’home es superior a la dona? Les lleis i el progrés diuen una cosa, però el que ronda encara per la ment d’algunes persones cegues per la ignorància no està tan clar! Molts encara no creuen que una dona puga ser capaç de fer el mateix que un home. Vergonyós em pareix que un home haja de sentir-se superior davant una dona, indignant que un home pose la mà damunt del fruit germinat amb la seua llavor, la dona que fa possible el naixement d’una nova criatura...realment indignant i deplorable.
En aquest aspecte puc donar gràcies al meu marit, que sempre ha cregut en la igualtat i que no s’ha considerat mai ni superior ni inferior a mi, ja que al cap i a la fi tots som persones.
Actualment visc a Tavernes de la Valldigna, un poble tranquil. He format una família extraordinària i cada vegada que ve la meua neteta li conte tots aquells records de la meua infància. Sí, no té comparació aquella manera de viure amb aquest món d’ara.

INÉS FERRANDO VILA
2n BATX – A. IES Jaume II El Just.
Tavernes de la Valldigna

Des de la muntanya

Vaig nàixer el dia 17 de maig de 1911, en el poble de La Vilella Baixa, fill de Carles i Maria, i el menut de 5 germans. Quan vaig nàixer el part es va complicar i ma mare va morir, cosa que mon pare sempre m’ havia tirat en cara, que jo vaig matar a ma mare; no vaig tindre una infància gens fàcil, vaig tindre una vida plena de dol i de llàgrimes.

Vaig fer la meua vida al carrer i en casa del meu amic Martí. La mare de Martí era mestra i com que jo no rebia educació perquè mon pare no volia, la mare de Martí m’ ajudava i em va ensenyar a llegir i a escriure.

En les festes del poble de 1929, Martí va voler que l’ acompanyara a la revetlla. Jo mai havia anat a cap revetlla del poble ja que mon pare no volia, però com que ja era major de edat vaig decidir anar.

En començar la revetlla vaig veure una noia molt maca i li vaig preguntar a Martí per ella. Era Emma, una noia alta, prima, cabells castanys, i molt educada, era el pol oposat a tota la meua vida, a ella, els seus pares l’ estimaven molt i havia rebut molt bona educació, volia inclús ser mestra. Martí la coneixia, i em la va presentar. Li vaig demanar un ball i ella va acceptar.

Vam començar a ballar i vam gaudir de la festa com mai. Durant un any vam estar eixint i passant-ho molt bé. Ens vam enamorar. Va passar un any i vaig decidir anar a viure fora, però havia de dir-li a Emma que me n’ anava. Vam quedar al nostre lloc preferit, el pic de la muntanya que donava al poble, i allí li ho vaig dir:

  • Hola,Emma– la vaig saludar mentre li feia un petó en la galta com era habitual.

  • Hola Arnau!

  • Emma, mira t’ he cridat perquè vull dir-te una cosa, he d’ anar-me’n a viure fora, a un poble de València, allí buscaré treball i començaré una nova vida, allunyat de mon pare i dels mals records que gràcies a ell me du aquest poble, no ho puc suportar més.

  • Bé, em pareix molt bé, per a quan haig de tindre fetes les maletes?

  • No, Emma no ho has entès, me’n vaig jo sols, jo, tu has de quedar-te ací.

  • Jo no em quedaré ni aniré a cap lloc on tu no estigues present Arnau.

  • Emma ho faig perquè t’ estime molt, i tu has de quedar-te amb la teua família i seguir estudiant.

  • Seguiré estudiant però allà on vages tu, i de la meua família no et preocupes ho entendran de veritat deixa’m anar amb tu.

  • Està be ens n’ anirem demà, a primera hora, et pareix bé?

  • Perfecte.

  • Val, fins demà. Emma...t’ estime.

  • I jo Arnau...per sempre.

I així ens vam acomiadar amb una intensa abraçada per a seguir una vida junts fora del turment que jo sofria a casa.

Al dia següent vam arribar al poble on anàvem a quedar-nos per un temps, i allí vam començar una nova vida. Primer una família encantadora ens va deixar viure a casa seva perquè no teníem diners per a pagar-nos una casa pròpia.

Van passar els mesos i ja vaig trobar un treball en el camp i vam poder pagar una casa. Al cap d’ uns anys ja teníem 3 fills, Júlia, Mateu i Clara. Emma i jo els estimaven moltíssim.

Una nit, com qualsevol altra, quan anàvem a dormir, Júlia es queixava d’uns dolors molt forts en l’ esquena, no es podia menejar, van anar al metge i la cosa no tenia solució, Júlia es va quedar paralítica amb tan sols 7 anys. Va ser un colp molt dur per a nosaltres però vam tirar avant com vam poder.

Júlia era tan alegre que ens feia veure la vida d’ un altre color i fèiem la vida familiar com sempre, intentant amagar el dol que sentíem per l’ estat en què es trobava Júlia.

El 18 de juliol de 1936, va esclatar la guerra civil, i un dia quan estàvem tots a casa van tocar a la porta:


  • Vive ahí Arnau Llop?

  • Sí, soy yo.

  • Te vienes con nosotros al frente. Recoge tus objetos personales, nos vamos ya.

Amb gran dol, vaig deixar a tota la meua família enrere, i li vaig dir a Emma:

  • Tornaré prompte... ho promet, tingues cura dels nostres fills Emma, t’ estime.

I amb aquesta última paraula vaig pujar al camió dels soldats per anar a la guerra.

Cada vegada que hi havia un bombardeig Emma duia als nostres tres fills al refugi que hi havia en la plaça del poble allí estaven segurs.

Un dia de la guerra quan començava un bombardeig, els soldats van anar darrere d’ Emma i li van dir:

  • Señora, usted y sus hijos, tienen que irse de aquí, si no se van los matarán.

  • Yo no me voy de aquí, y mi hija Júlia que está discapacitada, que? No, yo no me voy.

  • Señora, escúchenos, suban usted y sus hijos al camión y a su hija paralítica la subiremos en la ambulancia que irá justo delante del camión, si no nos vamos morirán todos.

  • De acuerdo, vámonos.

Emma li va fer un petó a Júlia abans que la pujaren a l’ ambulància i va pujar al camió amb Mateu i Clara.

Quan anaven pel camí, va començar un bombardeig i van perdre de vista l’ ambulància. A partir d’ aquest moment no mai vam tornar a saber res de Júlia. En la meua absència, van cridar a hospitals, col·legis, tota mena d’ institucions que acollien les persones que havien eixit malparades per la guerra, donant les dades de Júlia i ningú sabia res d’ ella.

Uns mesos abans d’ acabar la guerra vaig tornar. Quan Emma m'ho va contar tot, vaig plorar i plorar fins quedar-me sense llàgrimes i vam seguir buscant la nostra filla però els resultats eren els mateixos, ningú no sabia res d’ ella.

La gent deia que ja faltava molt poc perquè la guerra acabara i Mateu, Clara i jo, li ho dèiem a Emma per a animar-la un poc, però ella sempre deia el mateix:

  • Jo no veuré com acabarà la guerra, el meu sofriment acabarà prompte.

Tant es així que quan tan sols faltava un mes perquè acabara la guerra, Emma va morir de patiment, de no saber res de la nostra filla.

Va acabar la guerra en 1939, i amb ella el patiment que va sofrir tot el món excepte el meu dolor per no saber on estava Júlia, ni si li havien fet mal o havien abusat d’ ella, el dolor de no saber res de la meua filla i de no poder gaudir de la companyia de la meua esposa.

Per oblidar els mals records, vaig tornar al meu poble d’ origen, La Vilella Baixa, amb els meus fills i allí ens vam instal·lar, em vaig retrobar amb Martí i ens vam abraçar intensament, ell em va dir que en la guerra mon pare va morir, encara que no va ser una notícia bona, la relació que tenia amb mon pare no era gens bona per la qual cosa no em va fer molt de mal, allí al poble ens vam instal·lar en una casa que vaig comprar perquè no volia anar a la de mon pare, perquè els records no eren gens bons.

I al matí següent, vaig anar a la muntanya on sempre anava amb Emma a veure com eixia el sol. Quan vaig arribar, tan sols vaig poder dir una cosa:

  • T’estime, per sempre.


Claudia Copoví Bort

Una església amb forats

Avui és 23 de març de 1938. Me’n vaig, com tots els matins, a treballar al meu hortet que està només passar el riu. Aquest últim any les collites no han sigut molt bones, i em toca treballar molt dur per a tirar endavant i alimentar la meua família. Ma muller no treballa, es queda a casa vigilant la nostra filla, la Marieta; també tenim dos fills més, Pau, el mitjanet, prompte me l’emportaré a l’hort perquè ja comença a tenir els braços forts, i el meu fill major... del meu fill major fa dos mesos que no en sé res…


Baixant pel carrer Major, tirant cap a la plaça, de sobte, m’he creuat amb la Carmeta,que m’ha pegat una mirada tan plena de ràbia i d’odi, que no sé encara com no he caigut de cul allí mateix. Eixa mirada m’ha fet recordar moltes coses…

Quan va començar la guerra, no ens vam adonar, però l’avanç dels exaltats fou molt ràpid i fa aproximadament mig any van arribar ací, al nostre poblet. Vaig tenir la sort de caure en gràcia als oficials que estaven al càrrec del batalló que es va instal·lar al poble, el capità Pelaez i el capità De La Vega.


Molts dels veïns eren republicans, a mi si us dic la veritat m’era indiferent, tampoc entenc jo molt d’aquestes coses… per això, que per protegir la meua família, vaig començar a fer favors als oficials. Al principi no tenien molta importància, però un encàrrec que vaig haver de fer, encara el tinc clavat al cor.


Em demanaren que els donara una llista amb els noms dels veïns que tenien idees contràries a les seues! Vaig haver de vendre molts que abans eren amics meus… i del que mai m’olblidaré serà de les cares amb què em van mirar les dones d’aquestos després de vore com apresaven els seus marits. Unes cares plenes d’angoixa, de por i d’odi…sobretot d’odi, com aquella amb què m’havia mirat la Carmeta minuts abans... ¡Però era necessari, havia de fer-ho!, d’això depenia la meua família. Encara tinc gravat a la ment el soroll de les bales en ser disparades pel batalló d’afusellament, que travessaven els cossos d’homes i xiquets que a cos descobert afrontaven el destí que jo els havia marcat…dels plors de les dones amb els cossos dels seus marits i fills a sobre les faldes…


Des de llavors, no he pogut tornar a mirar la façana principal de l’església major, on estan encara els forats de les bales perdudes, sense rumb, disparades contra una gent que no tenia cap culpa del que estava ocorrent; i on encara hi havia algunes taques de sang…

Vaig fer tot el que estava a les meues mans per defensar la meua família i, així i tot, no ho vaig aconseguir…després d’un contraatac de les tropes republicanes, l’esquadra nacional va quedar molt mermada, i necessitaven més gent. És van endur el meu fill i altres joves inexperts, encara quasi infants, i destinats a morir… Pobre Miquelet, on deu ser?, em pregunte tots els dies. No sabem res d’ell des de llavors, si estarà viu o, per contra, si per desgràcia, estarà mort i mig enterrat per altres cossos ensagnats en una d’eixes fosses comunes, on van a parar molts dels soldats morts, sense nom, condemnats a seguir allí ocults a les seues famílies, sense que aquestes els puguen rendir cap comiat.


No sé si és la barreja d’un sentiment de tristesa i culpa, o la nova sensació d’impotència que s’apodera dels meus sentits i m’impideix pensar amb claretat, però l’única eixida que trobe és seguir endavant, esperant i resant, perquè açò acabe prompte…


Manu Cerisuelo (IES PROFESSOR BROCH I LLOP)

Després d'una llarga absència

Em dic Lola i tinc 11 anys.Visc a Vila-real en una caseta del carrer Ermita. A casa som sis persones: el meus pares , les meues germanes i el meu germà més menut . Mon pare treballa collint taronges a l’hort i ma mare treballa en un magatzem de taronges i, com que jo sóc la major, em toca dur el meu germà de tan sols tres mesos perquè la meva mare li done de mamar. Quan ací a Vila-real són les festes de Sant Pasqual , vénen els meus oncles des de Barcelona per a celebrar-les amb nosaltres. En aquestes festes fem bou pel carrer, xulla , focs d’artifici , paelles , ofrenes, misses , tenim fira etc . Als meus oncles, sempre que vénen, els fa molta il·lusió que els homes del poble passen la vaca per dintre de ma casa. Ells li diuen a ma mare, que es diu Dolors,

-Dolors, aparta tots el mobles i fes-los a un costat, que volem que els homes del poble passen la vaca per ací dins.

Jo visc en un lloc prou cèntric del poble, on hi ha la vila per on passa el bou i les vaques. Els meus veïns són molt amables, els que tinc a la meua dreta són els Girona i a la meua esquerra són els Poré, si necessites alguna cosa els la demanes i te la donen. En canvi, la família que viu al costat d’un terreny que té mon pare, i on solem anar a jugar, és molt diferent a la nostra. En aquesta casa viuen el pare , la mare ,i un xiquet que té la meua edat o algun any més, el cognom de la família crec que és Castell. Encara que sembla que viu poca gent , aquesta casa sempre està plena de persones . Entren constantment homes i dones amb unes vestimentes molt estranyes i amb un símbol que té dibuixat una corbella i un martell o una rosa vermella.

Un dia, mentre estàvem jugant en aquell trosset de terra que tenia mon pare, aquella gent tan estranya vingué a dir-nos que ens n’anàrem, que aquell lloc no era per a jugar els xiquets . Com que ens espantàrem molt, ens n’anàrem cap a casa.

No molts dies desprès d’aquest succés, metre tots estàvem menjant la típica xulla de festes en família, trucaren a la porta unes d’aquelles persones estranyes que entraven aquella casa dies enrere. Quan entraren digueren :

-Queden arrestats Pere Sifre i Ximo Albiol!!

Pere era mon pare i Ximo el meu oncle , jo no sabia el que passava, estava un poc espantada. Ma mare, només va veure que s’enduien mon pare i el meu oncle, es va ficar a plorar i em digué que m’emportara al meus germans a les habitacions.

Després de tot açò no tornàrem a veure el meu pare i el meu oncle.

Han passat 3 anys i mon pare i el meu oncle encara no han tornat . La meua casa està com la va deixar el meu pare abans que se l’endugueren.

En aquest període de temps jo em vaig tornar tota un dona tots m’ho deien. Un dia anant-me’n cap a les classes de costura, vaig veure una furgoneta molt estranya que entrava a la plaça del poble, vaig escodrinyar una mica i em vaig adonar, que de dintre d’ella baixaven el meu pare i el meu oncle. Quan els vaig veure vaig anar correts cap a ells, i els vaig abraçar com si no volguera separar-me’n mai més. Vam anar cap a casa. Quan ma mare obrí la porta i va veure mon pare, es posà a plorar i el va fer passar a casa. Quan ja van passar uns dies i el meu pare estava més tranquil, el meu germà menut, li deia que li contara el que havia fet per a escapar d’aquells senyors que volien matar-lo i ell va començar a contar-nos el que havia fet :

-Començava la tardor , les campanes de l’església no sonen perquè han desaparegut, en un racó de aquesta construcció estava jo Pere Sifre , un personatge camuflat per l’escombraria, que romania immòbil i asustat quan de repent sonen els tacons arrimant-se a mi molt a poc a poc .

Al moment trobe que un tub de ferro rovellat i amb un fort pudor a pólvora s’arrima al meu cervell i empleant una força bruta sense sentit me fan alçar de terra , propinant-me uns colps en tot el cos i surtin-me morats fins en el dit gros del peu dret , fins que perd el coneixement.

Quan em recupere, la memòria perduda per l’amanida d’hòsties rebuda, em trobe reduït en un quarto brut , ple de rates caragoleres mortes i rodejat de gent am un aspecte molt paregut a mi fins i tot pitjor que jo.

Una vegada passada la nit, plorant , resant i sense poder tancar els ulls, em fan sortir junt a hui persones més , desconegudes però amb la mateixa pinta de gos perdiguer ple de puces i sortint de la fonda del dimoni.

Tot pareixia perdut , estàvem recolzats a la paret amb la vista tapada per un mocador ple de merda, però de sobte, rebent empentes, em van separar del grup de la mort i durant tres minuts que van parèixer tres hores em van conduir davant la presència del seu cap , vestit amb una camisa elegant, possiblement cosida a medida per un sastre reconegut de la capital i coberta per tota classe de barres i estrelles.

Pujant la vista, i en arribar a l’alçada dels ulls del coronel, vaig reconèixer Pasqualet, antic amic de quan era jove. Anàvem a la mateixa escola, compartíem els colps produïts per la vara de Don Cipriano i furtàvem melons al mas de Pepet Castanyes altes. Sense dubte va ser molt positiu que, feia molts anys, vaig eixir en la seva defensa perquè dos gitanos van voler trencar-li la cara a Pasqualet , ara el coronel Pasqual, encara que el que va passar va ser que ens la van trencar al dos .....

Gràcies a aquesta aparició de Pasqual el meu pare i el meu oncle van tornar a casa amb nosaltres i estàvem una altra vegada tota la família menjant la xulla tradicional de les festes de Sant Pasqual.


CELINA GOTERRIS