Microescenes IES Clara Campoamor

 

FUM I RECORDS 

 

[S'obri el teló i ix una dona major anomenada Carmen fent mandonguilles. A l'escenari es veu una casa antiga amb molts quadres, fotos i molts records][Sona el telèfon, Ring, Ring Ring] [Carmen l’agafa] 

CARMEN: Bonicaa! Bn dia com estàs? Has dina ja ?

[Es veu a l'alta part de l'escenari una xiqueta adolescent parlant pel telèfon, s'anomena Laia ]

LAIA: Bon dia iaia com estàs? Què estàs fent?

CARMEN: Estic bé, fent mandonguilles, recorda que demà hem de anar a veure el vestit de fallera que ja te l'han arreglat!

LAIA: Que sí iaia, ja m’ho has dit 40 voltes.

[De sobte comença a entrar un fum raríssim per la finestra i per la porta] [Carmen comença a mirar per tots els llocs i es posa una mica nerviosa, però per no preocupar a la Laia, no diu res]

CARMEN: D'acord bonica, demà ens veiem un bes ,t'estime moltíssim.

LAIA: Adéu iaia fins demà, jo també t'estime.

[De sobte comencen a sonar uns crits, Carmen aguaita a la porta i escolta que són els seus veïns] [Intenta baixar per les escales però s'adona del pitjor, el foc li impedeix baixar][el llum de la casa de Carmen s'apaga i es veu una llum enfocant a Laia amb el telèfon]

LAIA: Iaia, iaia. Què haurà fet aquesta dona amb el telèfon?

[Sona una veu en off]

Veu: La Carmen i molts veïns van morir perquè la constructora de la seua finca va utilitzar uns materials inflamables i no tenien mesures contraincendis. Al final la Carmen no va poder anar al dia següent amb la Laia a pel seu vestit.

Un foc que es podria haver evitat, però ningú va fer res per evitar-lo.

 

Irene González

 

LES FLAMES DE LA NIT

 

Una nit de febrer com qualsevol altra, es trobaven NURIA i CELIA a casa mentre els seus pares, SALVA i AMPARO, estaven treballant, com tots els dies, fins a les deu de la nit. A l’escenari, al pis 7B d’un edifici a Campanar, NURIA cuinava el sopar mentre CELIA es dutxava i cantava a ple pulmó. 

NURIA: Celiaaaaa, deixa de cridar tant! Què vols per sopar? 

CELIA no contestava de tan alt com tenia el volum, així que NURIA va haver d’acostar-se al bany per preguntar-li-ho. 

NURIA: Celia, pots baixar el volum i contestar-me la pregunta? Què vols per sopar? 

CELIA: Deixa’m en pau, m’estic dutxant. Fes el que vulgues…, però què és eixa olor tan estranya? 

Eixa frase va ser la que les va matar. Una explosió de gas a la cuina va ser l’epicentre d’aquell incendi que va cremar tot l’edifici. 

L'escenari es tenyeix de vermell i negre. Les flames cobreixen cada racó, deixant la pau per gent corrent i plorant per les escales. A fora, es troben els bombers i els veïns desallotjats, tapats amb mantes i asseguts a les ambulàncies. 

 

CELIA:Ha sigut una explosió momentània, tot ha passat molt ràpid. 

NURIA: Moooooolt ràpid. Només hem pogut sentir el soroll de l’explosió, però no hem arribat a vore les flames. 

CELIA: Ja… Mira, teta, allà estan mamà i papà. Crida’ls, a vore si ens veuen. 

NURIA: Teta, no podran. No te’n recordes que l’explosió ens ha endut amb ella? Només veuen flames, fum i cendres. 

SALVA i AMPARO arriben corrents de treballar, i la primera imatge que veuen és tota la seua vida cremant-se en flames. Corren desesperats, buscant entre la gent desallotjada, amb llàgrimes als ulls, les seues filles, però no les troben. Es dirigeixen al primer bomber que veuen. 

AMPARO: Bomber, què ha passat? I les meues filles? On estan? No les veig! 

BOMBER: Tranquil·litat, senyora. Hi ha hagut un incendi provocat en el pis 7B i hem evacuat tantes persones com hem pogut, però les del focus de l’explosió… eixes no s’han pogut salvar. 

SALVA:Ha de ser mentida… No pot haver sigut en eixe pis, no… És impossible! 

AMPARO:No! No m’ho crec! I les meues filles? No, no pot ser, no… 

SALVA i AMPARO entren corrent a l’edifici, encara que els bombers els diuen que no poden i que és perillós. 

CELIA: Mira, estic sentint els nostres pares vindre. Ens hauran vist. 

NURIA: Teta, que no ens poden veure, ni tan sols donar-nos una abraçada. Ja no podran tornar a fer-ho mai més. Per això ploren. 

SALVA veu dos cadàvers calcinats i comença a cridar i plorar d’impotència. En escoltar-lo, AMPARO s’hi acosta i cau de genolls a terra mentre plora en veure aquella imatge.  

Aquella nit inesperada van perdre les seues filles i tota la seua vida, i el dolor es va instal·lar als seus cors. Van passar els anys, però tots els records de les seues filles els rondaven pel cap a cada minut del dia. AMPARO va deixar de cuinar a casa, i SALVA mai més va tornar a passar per Campanar en el seu camí cap a la faena sense sentir un nus a la gola.

FI!

 

Celia Sevilla

 

L’altra banda de la catàstrofe

 

(S’obri el teló i es veuen a tres xiquets d’entre 8 i 14 anys jugant en la plaça d’un poble petit. La xiqueta més petita, ANNA, ix corrents darrere del baló i ix de l’escena. Sona el mòbil de PABLO, el xic més gran).

PABLO: (parlant pel mòbil) estic jugant al carrer, després hi aniré a dinar. (se queda callat uns instants, escoltant el telèfon). Val, gràcies per la noticia… I per l’oferta, després vos cride.

(PABLO es queda petrificat mirant el sol en quan penja el telèfon. MIGUEL, el seu amic, s’acosta)

MIGUEL: Tio, m’estàs preocupant… Dis-me alguna cosa.

(PABLO no contesta d’immediat, es gira cap a ANNA quan la xiqueta entra a escena de nou amb un baló a les mans).

PABLO: Miguel, no et preocupis… Es que… (Pareix que anava a dir alguna cosa, però es talla i mira la seua germana) Pots cuidar d’Anna una estoneta? Els meus pares voles que torne prompte a casa hui, que he de fer-li una comanda a la meua tia.

MIGUEL: Anna, ara vaig a jugar amb tu.(Li fa un gest amb la mà i després agafa al seu amic pels muscles) Pablo… Tot bé?

PABLO: Sí a soles… Aquesta nit escolta les notícies i ho entendràs.

(PABLO agafa la bicicleta i se’n va, la llum s’apaga i zona una música trista; després, apareix PABLO agenollat front al públic, pareix que està plorant i atordit. Un bomber seu al seu costat)

BOMBER: Sé que és difícil, però no hem pogut fer res…. Definitivament, no hi ha hagut cap supervivent de l'incendi, tot l’edifici ha esclatat en flames. (PABLO abraça al BOMBER, plorant)

PABLO: Hi eren els meus pares…

(Es projecta una foto d’un edifici enderrocat, després, es va apagant la llum de l’escenari fins que sols queda la foto)

 

                                               Erika Espinosa

 

 

 

Ens situem al 1941, sota la dictadura de Franco, en un dia de tormenta. Juan i Anna, els pares, i Joan i Claudia, els fills, es troben veient a la televisió un comunicat oficial.

 

FRANCO - (A la televisió) Queda decretat l'estat d'alarma. Queda provisionalment prohibit eixir de la llar a excepció dels homes que han d'anar a treballar.

 

JUAN - Bé, no eixiu de casa per a res, jo me'n vaig a treballar -parlant a Anna- pel teu bé, quan torne vull la meua copa de vi, un plat de pernil i una truita de creïlles.

 

[Juan se'n va i, de sobte, s'escolta un gran tro que provoca un foc elèctric molt agressiu. Joan i Claudia es troben dormint i la mare fent el que ha manat el pare].

 

[S'alça Joan].

 

JOAN - Mare, fa olor a cremat veritat?

 

ANNA - Sí fill, potser hi ha foc fora.

 

(D'un moment a un altre, entra molt de fum a la casa).

 

JOAN - Mare!! Hi ha fum, corre!!

 

(Joan, Anna i Claudia van caure inconscients)

 

(Torna el pare)

 

BOMBER - Senyor, no pot passar, hi ha hagut un incendi i ha mort tot l'edifici, 68 persones. Sols n'han sobreviscut 2 en estat crític, s'anomenen Roberto i Vicent.

 

(Juan començà a plorar, adonant-se de la importància de la seua família).

 

Bruno Jara

 

 “EL BOU”

VEU EN OFF: Era una tarda d’estiu, molt calorosa, serien aproximadament les 5 i MARTA, ANA, VALERIA I MARCOS havien quedat per a donar una volta per la platja.

MARCOS: Marta, has agafat la protecció solar? Anem a la platja i encara que ja no hi hagi tant de sol tu et cremes ràpid. [riu]

MARTA: No em cal, cap de suro.

ANA: Anem a la platja o què? No avancem.

MARCOS: Doncs, anem.

VALERIA: Espereu-vos, l’Instagram de l’ajuntament d’Almenara acaba de pujar que un bou salvatge s’ha escapat de la granja d’animals.

ANA: És broma?

VALERIA: No, no. De fet en diuen que no recomanen eixir per si el bou arriba a la zona de la platja.

MARTA: Això no pot ser real.

MARCOS: Quin mal rotllo.

ANA: Doncs, tornem a la urbanització no? No vull trobar-me un bou salvatge la veritat.

VEU EN OFF: Els quatre amics decidiren tornar a casa, tenien el pressentiment que alguna  cosa roïna anava a passar.

[Es tanca el teló i es torna a pujar]

VALERIA: Ja han passat dues hores i no en sabem res, deu haver passat alguna cosa?

MARTA: Xics, xics!!

ELS TRES A LA VEGADA: Què passa?

MARTA: El Mario m’acaba d’escriure. El bou ha agafat al Vicent.

MARCOS: Que m’estàs contant Marta (preocupat)

VALERIA: És veritat, m’acaba d’escriure el Toni. Diuen que el Vicent esta molt greu

ANA: Déu, quina por. Anem a veure’l?

VALERIA: Sí, però per favor anem amb compte

VEU EN OFF: Els quatre se'n van anar a buscar on es robava el Vicent.

Cada vegada que s’apropaven més s’escoltaven sirenes de policia i ambulàncies. Van arribar i hi havia molta gent i molt de soroll.

MARTA: Amb tanta de gent no veig res.

MARCOS: Crec que hi veig el Vicent.

ANA: Hi veig el Mario, anem a preguntar-li

[Mario entra en escena]

ANA: Mario, com està el Vicent? Està tot bé?

MARIO: (plorant) Està mort, crec que està mort. Ho estan dient.

VALERIA: Mario, que m’estàs contant?! [Preocupada]

VEU EN OFF: Les ambulàncies es van emportar al Vicent, mentre tots es quedaren preocupats, barrejant la idea de que la cornada haguera pogut ser mortal.

[Es tanca el teló]

VEU EN OFF: Un dia després.

[Puja el teló]

MARTA: M’acaba de cridar Mario. Està mort, Vicent està mort.

VEU EN OFF: Tots van restar en silenci sense saber què dir. Mai ningú s’hauria esperat la mort d’un xiquet tan jove, i amb una tragèdia com aquesta.

Eixa tarda d’estiu, que pareixia ser una normal com totes, va acabar amb la pitjor tragèdia que va experimentar el poble d’Almenara.

FI.

MARTA LÓPEZ

 

 

Escena 1

 

[Sonen explosions llunyanes. La terra tremola. A casa de la família, Carlos i Teresa fiquen roba en una maleta a corre-cuita. Marta, espantada, mira per la finestra].

 

Marta: [Amb la veu tremolosa] Pare… el cel està roig.

 

Carlos: Ho sé, filla. No mires. Agafa la teua motxilla, ens n'anem ja.

 

Teresa: I el gos?

 

Carlos: No hi ha temps, Teresa. Hem de marxar!

 

 

Escena 2

 

[Anys després. L’interior d’un contenidor minúscul. Una xicoteta cuina . Marta estudia en una taula improvisada. Teresa renta plats. Carlos entra amb un diari arrugat].

 

Carlos: [Amarg] Diuen que prompte hi haurà solucions… el mateix de sempre.

 

Teresa: Portem tres anys en aquest contenidor! Ja està oxidant-se, Carlos, ¿no ho veus? A l'hivern fa fred, a l’estiu ens torrem.

 

Marta: (Sense apartar la vista del llibre) Açò no és una casa.

 

Carlos: Ho sé, filla.

 

Marta: Jo no vull viure ací tota la meua vida. No és just. Vam perdre la nostra casa, mamà va perdre la tenda, i ara ens tanquen en açò com si fórem…

 

Teresa: [Interrompent-la] Com si no importàrem.

 

 

Escena 3

 

[Dia de reunió amb funcionaris. Una carpa blanca. Un representant del govern parla des d’un faristol. Les famílies afectades escolten amb resignació].

 

Funcionari: Entenem el vostre patiment, però tingueu paciència. Estem treballant en això.

 

Teresa: [S’alça indignada] Ens van dir el mateix l’any passat!

 

Carlos: [Cridant] Volem solucions, no paraules!

 

Marta: No ens veuen, pare. Per a ells som cendres del volcà.

 

[La gent murmura. El funcionari abaixa la mirada. Teresa agafa la mà de Marta]

 

Rubén Moldovan

 

 

 

“Les ajudes “

S'obri el teló, apareix un home amb tres xiquets xicotets i agarrant-se les mans. Al seu costat hi havia molts com ells, perduts i amb malalties, cap sabia què fer o on anar.

Yaki: Papà, tinc fred. Que fem ara que ja hem arribat?

Obongue: No ho sé fill, però ells ens ajudaran.

Tots ells estaven desesperats, amb fam, fred i traumatitzats per la situació que acaben de viure.

L'associació d'ajuda a immigrants els proporcionarà de menjar.

Jess: Com serà la nostra vida ara? Em fa mal el cap, estic marejada del vaixell. Tindrem una vida normal alguna vegada? Hi ha molta gent morta, serem els següents?

Obongue: No ho sé filla, no et preocupes massa, ells ens ajudaran.

S'apaguen els llums de la sala. L'endemà ells anaven pels carrers de Melilla.

Grup de gent jove: Ha, Ha, Ha! Mira aquells, els negres ,segur que tenen els nostres diners a la butxaca.

Jess: De quins diners parlen papà? Tenim diners?

Yaki: No anàvem a viure millor ara? Perquè la gent ens mira estrany ?

Obongue: Ara només ens tenim a nosaltres.

Veu en off: Mai els van anar a ajudar. S'apaguen les llums.

 

Marta Fernández Mena

 

 

TERRA

L'escena té lloc en una petita casa a Tànger, just abans de la posta de sol. Dunia, la mare, prepara un àpat senzill per als seus fills, Walid i Anwar, amb una expressió de preocupació.

DUNIA (a la cuina): Això no és suficient... No tinc ni ous per fer-vos una truita. Espere que no passeu gana, nois. El viatge serà molt dur. Però, no puc deixar-vos aquí, no ho puc fer...

WALID : No et preocupis, mare. Estarem bé, tenim tot el que necessitem: nosaltres  ateixos.

ANWAR :Sí, mare, no patisques. Hem de ser forts, ho aconseguirem.

WALID (confiat): A més, uns homes ens han promès que el viatge serà segur, amb tot el que necessitem.

ANWAR: Sí, hem de partir ja. La llanxa ens espera a la costa.

Els dos germans arriben a la platja de Tànger, on els espera una llanxa vella i desgastada. En lloc d’una embarcació còmoda, troben una llanxa petita i sobrecarregada amb unes vint persones.

WALID (mira la llanxa, desconcertat): Aquesta no és la llanxa que ens havien promès...

ANWAR (amb cara de decepció): És tot una mentida...

Llavors, un home anomenat Antonio es troba observant des de la distància. Sona la seua ràdio.

ANTONIO (parlant per ràdio): Tenim un 10-54 a la platja. Dos cossos d'immigrants...

RÀDIO (responent): "Antonio, que ningú sàpiga res."

L'ambient es torna fosc, els cadàvers s’han tornat rutina.

 

Germán Moral

 

 

 

 PLOU POC...

Aquell 29 d’octubre de 2024, Pau conduïa el seu camió, un nou model de Volvo que li havia proporcionat la seva empresa, de tornada cap a Calicanto per la CV-36. A la mateixa vegada Carme i Ana tornaven cap a casa després d’unes jornades de treball a la fira de mostres de València en el FIAT 500 de Carme. Tanmateix, el matrimoni de Raquel i Josep, tornaven cap a casa en cotxe amb els seus tres fills de 2, 5 i 7 anys, Joan, Joana i Albert. Tot pareixia anar normal, quan de sobte, aigua, aigua i més aigua, el barranc del Poio s’havia desbordat.

CARME: Això que ve per allà és aigua?

ANNA: Mare meua! S’haurà desbordat el barranc, ves en compte al conduir.

CARME: He de parar el cotxe Anna, si no l’aigua se l’emportarà.

ANNA: Sí, sí tranquil·la, no crec que puge molt més el nivell de l’aigua. Esperem.

Mentres, Pau mira la situació i agafa el telèfon per cridar a la seva empresa i avisar de la situació. Clàudia la seva coordinadora es troba a l’altra part de la trucada.

PAU: Hola Clàudia, el barranc s’ha desbordat i està començant a arribar aigua. He d’aturar-me ací per tant no arribaré a l’hora prevista.

CLÀUDIA: Pau?? No s’escolta bé el que dius disculpa, què passa??

Es talla la senyal i Clàudia i Pau perden la connexió.

Joana i Albert jugaven a les endevinalles a la part de darrere del cotxe mentre Joan els mirava. Raquel i Josep intentaven vore que era l’aigua que venia i què passava.

ALBERT: Veig, veig, una coseta…

JOANA: Quina coseta és?

ALBERT: Comença per la lletra A.

JOANA: Aigua!

ALBERT: Aigua??

JOANA: Sí, sí, està venint aigua de color marró, pareix fang! Mira Albert!

ALBERT: Mamà això és veritat?

RAQUEL: Sí fill, però tranquil que està tot controlat, a més el nostre cotxe és mooolt gran.

L’aigua venia i venia, el nivell d’aquesta no parava de pujar i començà a entrar als cotxes. Cada vegada s’escolta més fort el soroll de la corrent de l’aigua. Pau sabia que el seu camió no es menejaria amb el corrent ni arribaria l’aigua a la seva cabina.

ANNA: Carme hem d’eixir del cotxe ja o no podrem obrir les portes.

CARME: Pugem al capó del cotxe vinga!

PAU: Dones! Pugeu a la cabina del camió! Allà no aguantareu molt més! Ràpid! Ràpid! Ací no ens tocarà l’aigua! Vinga!

CARME: Anna dona'm la mà!

PAU: Agafeu-vos al meu braç!

Carme i Anna pugen a la cabina amb Pau.

ANNA: Moltíssimes gràcies senyor de veritat, ens ha Salvat la vida.

Mentrestant Raquel i Josep ixien del cotxe amb els xiquets com podien.

JOSEP: Raquel! Agafa tú a Joan! Trau-lo i anem al sostre del cotxe, si no ens quedarem atrapats dins!

Joana i Albert ploraven de por. L’aigua els arribava ja pels muscles al Raquel i a Josep, però van aconseguir pujar al capó del cotxe tots cinc. Pau, que va vore la situació, intervingué.

PAU: Família! Pugeu a la cabina! Ràpid! Allà no aguantareu!

El cotxe començava a moure’s per la força de l’aigua.

PAU: Dona’m la mà senyora! I puge amb el xiquet ràpid! Jo els ajude!

RAQUEL: No ens solti per favor!

PAU: Tranquil·la, vos tinc!

Josep continuava al capó del cotxe amb els dos xiquets majors, havien de pujar al camió. El cotxe es movia per l’aigua.

JOSEP: Joana i Albert! Agafeu-vos lo més fort que pugau a mí que anem a creuar! Pervafor!

JOANA, ALBERT: Sí papà!

Josep, Joana i Albert van començar a creuar.

JOSEP: ALBEEEEEEEEEEERT!!!

Albert no va tindre suficient força per a aguantar la força de la riuada, i va desaparéixer entre aquella aigua infinita color marró. Josep va intentar agafar-lo com va poder però tota força i esforç era insuficient per intentar salvar-lo, Albert era molt lluny. Josep i Joana van aconseguir pujar al camió amb la resta de la família.

RAQUEL: I EL XIQUET?! ON ESTÀ EL MEU XIQUET!!?- cridava plorant Raquel desconsolada.

JOSEP: No l’he pogut salvar… no he pogut salvar el meu fill… se m’ha escapat de les mans…- plorava Josep sense força ni veu.

El cos de Albert aparegué quasi per l’Albufera sense vida després de la riuada – es projecta una foto de l’Albufera amb el cos d’Albert – i la seva família quedà completament devastada per alguna cosa, que es podria haver evitar, i que ningú avisà.

 

Sofia Montón

 

 

El foc i la cendra

(Interior d'un edifici en flames. Fum dens. Dos germans, MARTA i RICARD, estan

acorralats en un passadís mentre les flames els barren el pas. Es tapen la boca

amb les mànigues, tossint. Els crits de gent atrapada ressonen en la distància,

mesclats amb el bramul del foc.)

MARTA (amb la veu entretallada): No podem quedar-nos aquí! Hem de trobar una

sortida!

RICARD (mirant a banda i banda, desesperat): La porta d'emergència... estava per

allà... però ara és tot foc!

(Un soroll estrident. Part del sostre cau a pocs metres d'ells. RICARD estira MARTA

enrere, protegint-la. Es miren, espantats.)

MARTA (amb llàgrimes als ulls): No vull morir aquí, Ricard...

RICARD (agafant-li fort la mà, intentant controlar la respiració): No moriràs. No deixaré

que passe.

(Un moment de silenci. A través del fum, una finestra esquerdada. La llum de fora

sembla una escletxa d’esperança. Però el terra trontolla sota els seus peus.)

RICARD (assenyalant la finestra): Allà! Hem de saltar!

MARTA (dubtosa, espantada): És massa alt... I si ens trenquem alguna cosa?

RICARD (estrenyent-li la mà, convençut): És l'única opció. Millor amb una cama

trencada que atrapats aquí dins!

(Un nou esclafit. Les flames es propaguen amb fúria, devorant el passadís. MARTA i

RICARD fan una passa enrere. La calor és insuportable. Suor i cendra els cobreixen

la pell.)

MARTA (amb veu trencada): I si no ho aconseguim?

RICARD (mirant-la fixament, amb una ombra de por als ulls): No hi ha un "si". Saltarem

junts.

(Es donen la mà. Amb un últim alè de determinació, prenen impuls i corren cap a la

finestra. L’edifici trontolla. El vidre es trenca sota el seu pes. El buit s’obre davant

seu mentre salten. Un crit ressona en la nit. Després, el silenci... Només el crepitar

del foc i el soroll de sirenes apropant-se.)

 

Jose Alejandro López

 

 

FLAMES EN LA CARRETERA

(Tot era perfecte. L’Olívia s’anava al xalet amb els seus avis. De sobte, tot va canviar. Hi havia molt de foc, fum, un cotxe per avall, i una Olívia molt nerviosa.)

OLÍVIA (cridant amb llàgrimes als ulls): Avi! Àvia! Anem a morir!

AVI ( amb una veu segura): No, no digues això, menuda!

ÀVIA (tossint pel fum): Tot anirà bé, amor meu!

(La carretera, abans tranquil·la, ara era un infern. Un dels cotxes estava bolcat, flames

eixien del motor i una olor forta impregnava l’aire. Olivia estava molt nerviosa, els seus ulls grans i espantats buscaven una eixida.)

OLÍVIA (Plorant): Per on eixim? No puc respirar!

AVI (Agafant-li la mà): Tranquil·la, hem d’esperar ajuda.

(Es va sentir un home cridant des de fora. Algú demanava auxili. L’àvia intentà obrir la

finestra, però estava tancada i no es podia obrir. El fum s’expandia cada vegada més ràpid.)

OLÍVIA (com si el món li donara voltes): Avis… no puc… respirar…

AVI (sacsejant-la): Olivia! Resisteix, menuda!

(Però la xiqueta ja no el sentia. Tot es va tornar negre per a ella en un moment.)

(Quan va obrir els ulls, el fum encara flotava, però l’aire era més fresc. Estava tombada a la carretera, amb l’avi i l’àvia al seu costat. L’àvia li acariciava els cabells, amb els ulls plens de

llàgrimes.)

AVI (amb la veu tremolosa): Estàs bé, menuda?

OLÍVIA (descol·locada com si despertara d’un malson): Què… què ha passat? Perquè

estàs plorant?

ÀVIA (agafant-li la mà amb força): T’has desmaiat, però ja estàs bé. Els bombers han

arribat.

OLÍVIA (Va dir amb la veu cansada): Quin esglai més gran, encara sort que estem tots bé.

(Olívia va respirar profundament per primera vegada des que tot va començar, però sap que mai ho oblidarà.)

 

Sara Golding

 

 

L’Últim So

 

 

(L’escena es desenvolupa en una estació de metro. Hi ha fum i crits. La il·luminació

és feble. Un grup de persones està agenollat, mirant al voltant amb desesperació.

Es poden escoltar sirenes llunyanes i el crepitar d’espurnes elèctriques.)

MARTA: (amb la veu tremolosa) Algú ha vist el meu germà? Era amb mi fa un

moment...

JORDI: (tossint) No ho sé... S’ha escoltat una explosió i després tot ha sigut fum i

soroll.

(De sobte, se sent un grinyol metàl·lic. Un tros de sostre cau no gaire lluny d’ells.

Tots s’encongeixen. Marta es tapa la boca amb les mans, espantada.)

LAURA: (plorant) No podem quedar-nos aquí! Hem de sortir abans que...

(Un altre terratrèmol fa trontollar el terra. Un nen petit, amb la roba estripada i la cara

plena de sutge, s’acosta a Marta i li agafa la mà.)

NEN: (murmura) La mare està dormint, però no es desperta...

(Silenci. Marta estreny la mà del nen i mira cap a la foscor. Jordi es passa la mà pel

front, suat i cobert de pols. Un degoteig constant d’aigua ressona en la foscor.)

JORDI: (amb determinació) Hi ha d’haver una sortida. Si ens quedem quiets,

morirem aquí.

(S’aixeca i comença a avançar, palpant les parets. Els altres l’imiten. El fum

s’espesseix. Laura es deté, recolzant-se en una paret, ofegant-se.)

LAURA: (esbufegant) No puc respirar... (tus) No puc...

MARTA: Aguanta! Aguanta, per favor!

(Un soroll llunyà, com de veus. Jordi es gira.)

JORDI: (amb esperança) He sentit algú!

(Un soroll estrident. Llum de llanternes. Veus llunyanes que s’apropen ràpidament.)

BOMBER: (cridant) Aquí hi ha supervivents!

(Un alleujament sobtat. Marta abraça el nen amb força. Jordi deixa anar un llarg

sospir. La llum il·lumina els seus rostres coberts de pols. Se senten passos corrents

cap a ells.)

BOMBER 2: Us traurem d’aquí! Aguanteu!

 

Raúl García

 

La tempesta de la Dana

 

(València, nit del 29 d'octubre de 2024. La ciutat està sumida en la foscor.

La pluja cau amb força mentre les finestres tremolen sota el vent. Les

llums dels fanals parpellegen com si anaren a apagar-se. L’ambient està

carregat d'una tensió estranya, quasi palpable.)

 

Martí (mirant per la finestra, les mans tremolant mentre observa l’aigua que

arrossega tot al seu pas): Carla, això, no és normal... Mai havia vist una

tempesta així. La pluja no para, sembla que vulga engolir-ho tot. L’aigua

s’acumula ràpidament, la ciutat s’està enfonsant.

Carla (acostant-se, amb la veu tremolosa i una mirada perduda): Ho sé, Martí.

Les sirenes no paren de sonar, però... hi ha més, alguna cosa pitjor. Quan

arriba la Dana, no només porta aigua, porta el que ningú vol veure. El que ningú

pot entendre.

Martí (sense entendre però amb pànic a la mirada): Què vols dir? Qui...? Qui

està a punt de vindre?

Carla (en veu baixa, amb por als ulls): Quan la Dana arriba amb tanta força, els

que van marxar tornen... però no són ells mateixos. Els morts tornen, Martí. No

estem sols. Ja fa temps que em venen avisos, però mai vaig voler creure’ls.

(Un crit distant se sent al fons, seguit d'un soroll estrany que sembla vindre de

l'exterior. La pluja augmenta, i el vent és cada vegada més fort. Les finestres

tremolen com si volgueren trencar-se.)

Martí (intentant trucar, però sense connexió, la veu tremolant): No tinc

cobertura... Què està passant, Carla? La tempesta ho ha tallat tot. Estem ...

Estem atrapats!

Carla (prenent-lo pel braç, desesperada): Els morts caminen, Martí. La

tempesta els porta. Ja no tenim escapatòria. Més que mai, la por es fa real.

 

(Un soroll de passos humits i lents s’apropa a la porta, com si alguna cosa es

desplacara lentament per l’aigua. El crit de Carla es perd en la foscor de la

tempesta, mentre el vent s'intensifica i tot al voltant sembla afonar-se en un

silenci mortal.

 

Lucía Muñoz