24 de nov. 2011

Concurs 2012



Com sabeu, des de fa tres anys una de les activitats del Diàleg consisteix en un premi literari, per al qual els vostres alumnes han de crear unes composicions breus a l'estil de l'obra que treballem.
En aquest cas, la lectura del Nou llibre de les bèsties convida a redactar una entrada de dietari en què es done compte d’un viatge científic inventat, com de fet ocorre en la novel·la. Així, els alumnes podrien narrar aventures, descriure animals imaginaris i presentar territoris de fantasia que, tanmateix, poden recordar molt el món que coneixem, fins al punt que aquells més agosarats podrien endinsar-se en el joc metaficcional que proposa Carles el Saure. La profusió de dades científiques que apareixen en la novel·la pot ser un punt de partida per a les recreacions dels alumnes, en particular per a aquells que han orientat els seus estudis cap a les ciències naturals.
Com l'any passat, hi haurà premi i el nom dels guanyadors es comunicarà durant la trobada amb Carles el Saure, tant a Gandia com a València. A banda de l'obsequi, es donarà a cada premiat un diploma signat per l'autor.
    Per a participar en el concurs, cal tindre en compte les quatre normes següents. Fora d'això, la imaginació i el trellat vos guiaran:
  •        Només poden participar textos elaborats segons el model del Nou llibre de les bèsties.
  •            La data límit per a publicar les entrades és el 5 de març de 2012.
  •            Es textos hauran de tindre al voltant de 200 paraules com a màxim.
  •     Només es valoraran les entrades de dietari publicades al blog (podeu aprofitar la mateixa estructura paratextual de les entrades del blog i simular que la data d’escriptura és la mateixa que la de publicació, per exemple).

8 d’oct. 2011

Reunió de preparació del Diàleg 2012


Si esteu interessats a participar en el Diàleg 2012 amb els vostres alumnes, heu d'assistir a lareunió que tindrà lloc el 8 de novembre de 2011, a les 17.00 h,a l’aula 702 del Departamentde Filologia Catalana de la Facultat de Filologia, Traducciói Comunicació de la Universitat  de València.

La reunió ens servirà per a tractar els diferents aspectes referits al treball del llibre a classe, l’organització de l'acte i la possible realització d'activitats complementàries.

Recordeu que les places disponibles s’adjudicaran presencialment en la reunió, de manera  que les peticions per altres vies només podran ser ateses en cas de quedar places vacants.

Fins prompte!

6 d’oct. 2011

Preparant el Diàleg del 2012

Tornem a la marxa! Prompte convocarem la reunió de preparació del Diàleg de l'any 2012, que tindrà com a protagonista Carles El Saure i la seua novel·la Nou llibre de les bèsties.

Fins prompte,

L'equip organitzador del Diàleg

1 de maig 2011

Ramon Solsona a València

Dijous que ve, dia 5 de maig, Ramon Solsona ve a València a presentar la seua darrera novel·la, L'home de la maleta, guardonada amb el premi Sant Jordi 2010. L'acte tindrà lloc a la Casa del Llibre del Passeig Russafa a les 19.30 i, a més de l'autor, hi intervindran Carme Gregori i Ferran Cremades i Arlandis, l'únic novel·lista que ha guanyat dues vegades el Sant Jordi.
No cal dir que serà una oportunitat de retrobar-nos amb l'escriptor que va protagonitzar en el Diàleg de l'any 2009 amb l'obra Línia blava, i de compartir amb ell paraules i literatura.

21 d’abr. 2011

Recordant el Diàleg d'enguany

Com es veu en altres entrades del blog, el Diàleg continua generant activitat després de la trobada amb Josep Maria Fonalleras. Així, alguns centres, com ara l'IES Enric Valor, s'han fet ressò de l'acte en la seua pàgina web. En altres casos, s'han compartit fotografies de les xarrades de Gandia i València, com demostra l'àlbum confeccionat per la professora Alícia Alcaraz. 

I ací, finalment, vos deixem algunes instantànies més.





20 d’abr. 2011

Els microrelats guanyadors

Els relats guanyadors d'enguany han sigut els següents:

Enhorabona als tres guanyadors i, també, a tots aquells que van obtindre accèssits!

11 d’abr. 2011

SÍNTESI DEL DIÀLEG AMB FONALLERAS



El dia 5 d’abril, els alumnes de 2n batxillerat vàrem fer una visita a la facultat de Filologia traducció i comunicació de València. La finalitat de l’eixida cultural era participar en un diàleg amb Josep Maria Fonalleras, autor del llibre de relats Sis homes.


La universitat porta deu any organitzant diàlegs amb escriptors per motivar els joves a la lectura i que tinguen l’oportunitat de fer les seues preguntes a l’autor.


El primer que va dir Fonellaras va ser que els personatges que apareixen en el seu llibre són cinc homes que es troben en una situació límit i després començà el diàleg.


Algun dels relats està basat en una experiència personal?



Sí, prenc experiències personals i les formalitze perquè prenguen un caràcter literari i canvien a un altre tipus de realitat. Acumule situacions viscudes con per exemple visites a una residencia d’ancians, les olors que allí se’n perceben, la proximitat a la mort... i per altra banda anècdotes que després transcric al relat. Un altre exemple podria ser el cas de l’home que pateix un atac al cor. Aquesta experiència va se la d’un amic i jo vaig introduir el dragó que de menut em feia por per si era verinós i tot ho integro en un marc literari que és la història.

T’identifiques amb algun personatge del llibre?


Amb el tercer, Vicenç Úbeda, mai has pensat matar algú, encara que no d’eixa manera, l’enveja és un mal social que ens inunda a tots. Aquest llibre està fet com una confessió, a la vida real hi ha gent que necessita confessar els seus pensaments més interns, un exemple molt clar és aquest relat, tots necessitem esplaiar-nos.


El sisè home és el narrador ho s’hauria de fet un relat a banda per completar la relació de les històries?


Tots els protagonistes de les històries tenen un relat que el narrador ocult escolta. Jo volia que es veiés com aquest narrador és alhora oient i protagonista, la idea que el sisè home sigui el narrador és bona però a mi m’interessava més que el narrador sols fos la figura d’aquella persona que escolta, com un confident.


Fa uns anys a la selectivitat va eixir un fragment teu, que et va semblar? Creus que era l’adequat?


El que més m’ il·lusionaria seria trobar-me’l en el meu examen, però ara ja és impossible. Encara que m’agradaria que a un fill meu li eixirà i veure con ho faria. El text a què et refereixes al final no va ser l’elegit per a l’examen, pot ser van decidir que hi havia un altre més adequat.


Per què escrius?



És difícil saber perquè escrius. Uns dirien que per a lligar, uns altres perquè la gent els estime, perquè et llijan, perquè s’ establisca eixa relació lector-escriptor... Però a la fi, escrius perquè tens alguna cosa a contar, plantejar un dubte que té l’escriptor i pot ser també el lector... Et preguntes, tot el que escric és necessari? I reflexionant t’adones que el que escrius és important i té un impacte en la gent.


La vida de les persones és com la cua d’un dragó?

Quan escrius un mecanisme molt utilitzat són les imatges després es topetem amb l’angoixa d’explicar-les, a la fi el més important és fer-ho. La veritat no sé com contestar-te, la vida de cada persona és única i la cua del dragó representa això mateix, continua vivint i movent-se, té relació amb la vida trista de les persones, açò és el dolent d’aquests relats, que és un llibre trist replet d’històries tristes, encara que jo sóc una persona que gaudeix dels plaers de la vida.


Com vas triar la foto de la portada?



Jo treballe molt amb pintures i fotografies, sobre tot d’autors francesos. Esta la vaig elegir perquè si, pels pits i també perquè vaig pensar que aquesta imatge podríem veure-la hui en dia a Barrio Sésamo. Als anys vint, pots ser als cabarets de Paris causés algun impacte entre el homes, però hui dia tots ja ho hem vist. Però per exemple, en Girona, en una llibreria, em van prohibir ficar el llibre en l’aparador. La propietària es amiga meus i un dia ens vam jugar que ella no ficaria el llibre mai a l’aparador, però ella deia que un dia el ficaria, i així va ser. Quan el meu llibre va guanyar un premi ella va posar un full que tan sol deixava veure la cara de les dones i el cos el tapava el paper que deia “Premi de la Crítica Serra d’Or” i va guanyar ella l’aposta. I també perquè d’aquesta manera les dones són presents també al llibre.


Per què no va escriure una sisena història per al narrador en què emmarcara les altres?



Les històries tenen un marc, però les deixe obertes perquè el llibre poguera també perfectament estar compost per les històries de sis, set o més homes. Però vaig optar per un narrador protagonista de la història completa que s’integra en el diàleg d’una forma original i més difusa en què no té l’oportunitat de donar la seua opinió, tan sols escolta i no se sap res més d’ell. Les que han arribat al límit conten la seua experiència i ell escolta. -Amb aquest recull de microrelats , vols transmetre alguna cosa més del que ens contes? -Això ho ha de contestar el lector. És el lector el que ho ha de dir. Puc dir les coses que jo pretenia, però no estic segur que el lector ho hagi entès. El llibre és un objecte que està marcat, que té un marc, un fi determinat tancat. L'escriptor quan escriu el llibre és com si tirara un artefacte que explota i no saps on anirà a parar. El lector acaba de completar l'obra, és una literatura entre l'argument i l'impacte. Cada paraula , cada fragment és important.


-Què influències has rebut?



jo sóc un autor que dono molta importància a la forma dels meus relats, sempre els situo dins d’una límits i sempre dono pistes sobre el meu estil que penso que és propi, reconec que per a escriure les primeres narracions vaig basar-me en altres autors, vaig fer intents de copiar-los l’estil, però aquests últims contes ja els considero com a meus. Hi ha moments que et van canviant la vida... I l'estil és un procés d'adaptació de molts anys.


Per què apareixen al llibre cites en francès?



En la vostra generació l’idioma que estudieu és l’anglès, però en la meua era el francès. La cita del començament del llibre és en francès perquè forma part d’un joc d’oca que es troba dins un museu a Catalunya i apareix aquesta cita. En realitat no té cap transcendència especialment definida.


Redactat per les alumnes de 2n Batxiller Humanístic de l'IES CLARA CAMPOAMOR d'Alaquàs: Maria Andrés Eslava, Esther Navarro i Maria Cervera

8 d’abr. 2011

Un article de J. M. Fonalleras

La columna de J. M. Fonalleras d'avui constitueix una bella reflexió sobre l'acte de llegir i conclou amb una referència al Diàleg d'enguany, que ens ha omplit d'il·lusió i agraïment:

El club parteix del concepte de lectura que va dir Proust: «Els lectors no són els meus lectors sinó els lectors d'ells mateixos; el meu llibre és com un d'aquells vidres d'augment de l'òptic de Combray: a través del llibre, els lectors hi veuen millor». Aquesta mateixa setmana he estat a Gandia i a València convidat per la universitat a dialogar amb uns 500 estudiants de batxillerat. És la desena vegada que organitzen un acte així, a l'entorn d'una novel·la que nois i noies han treballat durant tot el curs. He vist als seus ulls el delit de la lectura i m'han fet dubtar i m'han fet trontollar i m'han emocionat. Han estat, també, uns vidres d'augment.

4 d’abr. 2011

Dies de diàleg

Avui a Gandia, i demà a València, tindrem ocasió de compartir el diàleg dels lectors joves amb l'escriptor Josep Maria Fonalleras al voltant de l'obra Sis homes. A més a més, es lliuraran els diplomes als microrelats guardonats en el concurs.

Aviat vos en farem cinc cèntims! 

25 de març 2011

Guillem, t'esperàvem


Un diumenge com qualsevol altre estàvem tota la família unida dinant a la caseta.
Estàvem els de sempre, excepte Guillem, Anna i els seus tres fills que mai fallaven i als que estàvem criticant per no avisar que no venien a dinar, ja que sobraven cinc plats de fideuà.
Era l’hora del café i jo vaig anar a per una llibreta per apuntar-me els aniversaris que no em sabia de la nostra nombrosa família, érem tots contents i, de sobte, sonà el telèfon, es posà ma tia i s’apartà un poc de tots. Tornà plorant i ens va dir que Guillem no s’havia despertat aquell matí…, era mort.
Les primeres paraules de l’àvia van ser “el primerito”; tothom va començar a plorar, aquell moment es va convertir en un desconsol total, se’ns veia pels racons, telefonant als familiars que no havien vingut i sense dir-nos quasi paraula.
Ja s’ha trencat la meua nombrosa família, n’ha perdut la peça que tirava d’ella.
Laura Gutiérrez
IES María Enríquez (Gandia)

23 de març 2011

PAU

M’explicava Pau allò que era per a ell el pas del temps.
Recorde quan era xiquet i estava a classe el temps passava lentament, un sol segons era quasi una eternitat. Em passava les hores des de la primera hora del matí a la classe de matemàtiques fins a l’última de castellà mirant aquell rellotge que el ficaven al fons de de classe per què a tots els xiquets tingueren mal de coll, ho pensava quan tenia cinc anys i ho seguis pensant, quan ho dic la gente encara li fa gràcia, però jo no la trobe ho dic de veres.
Ara quan pense en el pas del temps, és com si la duració d’una hora haguera canviat. Quan me n´adone ha acabat ja l’any i no he tongut temps ni de complir els propòsits que vaig fer  la nit de cap d’any.
Recorde millor la meua infantessa, que el que  vaig fer ahir, pot ser que siga perquè  és més interessant o perquè tinc més ganes de contar-ho.
El que més il·lusió em fa i amb més cara de felicitat pense, es que tot el pas del temps, des  que anava al col·legi i volia fer-me major, és que ho he compartit amb una persona. Sí, al col·legí vaig coneixer a Marta, i ella ha viscut  i ha vist cada moment de la meua vida.
Com si foren un llibre que conta la mateixa història però des de dos punt de vista diferent, però amb tants anys junts més de la meitat de fets serien el mateixos.
Marta seria com l’espectadora d’una pel·lícula,aquesta pel·lícula seria la meua vida.
La imatge d’això seria Marta a una sala de cinema ella sola i a la pantalla un fragment de la meua vida, per eixemple el dia que vaig  acabar la carrera de medicina.
Un treball al qual apareixes a la vida de moltes persones i pots observar com passa de ràpid la vida i el temps.

Alba Murciano
IES Districte Marítim
Em vaig trobar amb MATEO FERRE, aquell xiquet que tots anomenàvem “mateuet”.Es va amagar a un raconet quan em va veure. No volia asustar-lo home, ja tenia almenys 24 anys.Finalment va accedir a donar-me la mà, a més, desprès de parlar una llarga estona i de disculpar-nos un de l’altre per les batalles que teníem en la nostra joventut, em va convidar a menjar a un restaurant de luxe, però la cambrera ens va col.locar al pitjor lloc de tot el local, damunt dels nostres dos caps de suro hi havia un monumental rellotge que marcava l’hora perfectament, vaja sí que la marcava sí, “tic-tac, tic-tac…”.Li dic que aquest és insuportable, però ell em talla:<<No t´he contat la meua història veritat?Doncs calla que vas a escoltar el que és insuportablement inquietant>>.
-Feia anys que compartíem classe.Tots els nens miraven angoixats com passaven les hores, en aquell rellotge immens.Mentre la professora recitava poemes:
<<La pau;
No és només una paraula sobre un paper.
No és només una enyoranÇa sense un perquè.
No és només…>>
“Gloriosa”, vaig escoltar la nostra campana salvadora.Imagina’t tots els nens corrent amb tota la potència que bategava el seu cor. Igual que jo, no eren conscients del que passava i per a més desesperació els pares corrien per a portar als seus fills al cotxe o a casa, mentre que a mi semblava no voler-me ningú.Vaig estar com a dues hores esperant. A què? Diu Mateo ara que uns quants “anyets”  i veu el món amb més nitidesa, però li dic que en realitat no tenia la culpa.
No venia ni el pare ni la mare, ni la germana ni el germà, res de res. Era menut i finalment va decidir intentar buscar la seua casa.”Vint-i-tres hores” en un febrer molt calorós, intentava trobar  algú que poguera dir-li l’hora, però ningú portava rellotge i a més s’hi havia gent, corria pel carrer, la majoria com a desesperats.Fins que va veure a un senyor; orgullós i rient, mirant tota l’ avinguda del port deserta.L’home va dir a Mateo que tenia hora en la seua botiga, no volia però finalment va acceptar.Només entrar a l‘establiment, em vaig fixar en un curiós calendari que duia en gran<<23-2-1981>>, l’home s’adonà de l’hora, va agafar el telèfon i comenÇa a parlar en un despaxt llunyà:<<Perfecto Tejero, no hay ni estorninos por la calle, ¡Aguantad fuerte ahí!…>>.L’home  em va observar escoltant, la seua mirada va precedir a la meua carrera per tota la avinguda, al mateix temps que veia a la gent en els bars observant a un home en la televisió, com fent un discurs.Per a perdre de vista al meu perseguidor vaig amagar-me a un carreró sense eixida.Passat un temps vaig eixir i es van fusionar dues sensacions ben distintes en mi; per un costat del carrer vaig trobar ma mare buscant-me, i de sobte per l’altra una sèrie de tancs.
Mateo em diu que ja  més adult ,aquella sensació no se li oblidarà; que la pau treballa contra tot vent.


Daniel Torres García 2ºBatx-D
IES Districte Marítim

CHURRO EL FRANCÉS

“Ens està prenent el pèl” vaig pensar de seguida. Però a mesura que hi avançava, res, ho deia de veres.  Francesc (o “Churro” que era com l’anomenàvem els amics) havia viscut prou anys al sud de França- el que explicava la decoració de la tenda- Encara així conservava l’accent “valencianot” de poble que el caracteritzava. Des de ben menut tenia passió pels cotxes, encara que el que més el fascinava eren les rodes i, curiosament, tenia una estranya  obsessió amb  les cobertes d’aquestes.
Ens contava a Carmen i a mi com havia descobert que tenia l’obligació moral d’obrir una tenda de cobertes. No em sorprenia gens que no es dirigira a mi del tot. Només mirava a Carmen, i en sabíem perquè: li agradava com res més al món. Així que jo, a banda d’escoltar-lo,em  dedicava a observa tot el que feia. I allí estàvem: “ i vaig passar per una d’aquestes tendes menudetes,que per cert es venia, típica d’un poble francès, on vaig vore per casualitat una foto d’un tal Robert Doisneau. Hi apareixia un xiquet amb un carro, que mirava com un altre de més gran havia punjat. Deuria ser dels anys 50 o 60. I no sabeu el millor de tot! “ es va dignar a mirar-me, pel que vaig comprendre que es tractava d’alguna cosa molt important, “el xiquet era el meu avi! Si, aquell que va nàixer a França.” Churro no deia mai mentides, podia exagerar, però res prop de la mentida. “ I sabeu com ho vaig descobrir? Pel barret que portava el menut, i pel cotxe... i perque la foto me l’havia ensenyada el meu avi abans de morir.“           -Carmen estava bocabadada- “S’hem va ocórrer, doncs, una idea, la idea: compraria el local, emmarcaria la foto i muntaria una tenda de cobertes de rodes. I us preguntareu per què... jo tampoc no ho sé ben bé, però sempre ha sigut la il·lusió de la meua vida. “ I allí estàvem, tots tres reunits a França, inaugurant la “Roues Churro”, escoltant Francesc i jo, com no, tractant de trobar “la inspiració divina” de la meua pròxima obra mestra: un llibre de cuina francesa.

Jaume

Aquell dijous a aquesta mateixa hora em disposava a anar a l’hospital ràpidament, jo estava fulletjant un llibre de la diversitat de les aus, i mentres llegia a les grans velocitats que podia anar el falcó peregrí quan atacava la seua pressa, de sobte, va sonar el telèfon. No em podia imaginar el motiu de la telefonada, el meu cap encara estava disfrutant de la llibertat d’ésser al cel, però quan em digieren que cridaven de l’hospital i que el meu amic havia estat operat vaig baixar al sòl d’un cop. No podia haver imaginat mai que quan s’havia tallat la telefonada per manca de cobertura aquell matí havia sigut perquè el meu amic de la infantesa, Jaume Martí, havia xocat amb la mitjana mentre conduïa per l’AP-7 direcció al seu treball a la Ford. Quan els infermers van vore que l’ultima telefonada que havia fet havia sigut a mi em van cridar de seguida. Quan vaig arribar a l’habitació 332 de l’hospital general vaig vore a Jaume amb una cama i el maluc trencats, tanmateix, la primera cosa que em va dir quan em veié va ser: “Per colpa d’un cap de suro m’han fotut el cotxe nou!” Jo, restant-li importancia, em vaig interesar pel seu estat. Jaume era un amant dels vehicles a motor, totes les setmanes anava a carreres, fires… De fet, la setmana anterior s’havia comprat un cotxe a la fira de l’automòbil no assequible per al seu salari de mecànic a la cadena de producció, era un cotxe dels anys 60, una reliquia deia ell. Encara que jo tractava de preocupar-me per ell i els dos mesos que havia de passar amb el guix, ell insistia a parlar-me del tema del seu cotxe, exaltant-se cada vegada més: “Tu saps el que m’agraden a mi els cotxes, quan era xicotet la meua mare em va comprar en cotxe de joguet, des d’aquell moment vaig perdre el cap pels vehicles amb quatre rodes, jugava a conduir com els cotxes grans i ser el més ràpid del món, sempre he volgut ser pilot de carreres, quan era damunt del meu cotxe de plàstic mirava amb enveja els cotxes grans i pensava que algun dia estaria jo en ells, possiblement en algun gran circuit. Però quan vaig anar creixent vaig anar adonant-me que aixó no seria posible, tanmateix, va continuar la meua afició pels cotxes. Fa una setmana em vaig comprar una reliquia de cotxe, que havia aconseguit amb tota una vida de treball i avui el meu somni s’ha trencat” I jo, apropant-me a ell i posant-li la mà al muscle li vaig dir: “Has d’estar satisfet perquè possiblement el cruel destí se t’haja emportat un somni que anaves perseguint tota la vida, però no ha acabat amb la teua vida tan ràpidament com els falcons peregrins acaben amb la seua indefensa pressa a més de 150 kilòmetres per hora.

Jorge Risueño
IES Districte Marítim

La fórmula per aturar el temps

Estava esperant el meu amic Robert Doisneu a una cafeteria prenent un café, quan va aparéixer
-Bona vesprada senyor Doisneu
                                   -Bona vesprada. He de contar-li un acosa que m’ha ocorrugut ara mateix; saps que estic treballant en un projecte fotogàfic, i avui per fi he culminat el meu treball. Voràs. Estava fent unes foto sal peu de la torre Eiffel quan s’ha posat a passar gent per davant meu. Jo, com podía intentava que la gent s’aturara per poder fer les fotos bè, però tote l mon deía que no podía, que hi teníen pressa. Així que vaig decidir fer fotos d’aquest “maremagnum” de gent que anava corregent d’ací cap allà. De sobte he vist una parella de jóvens els dos junts, aliens a aquest anar i tornar del a gent, besant-se, i he decidit retratar-los com a símbol de la tranquil.litat d’un moment especial, en contrast amb la vida “boja” que hi portem, tots pendents del rellotge.

Açò va passar farà deu anys. Hui en dia el meu amic Doisneu és famós, i pel que fa a mi, va ensenyar-me una lliçó moral molt important, la de disfutar el moment, perquè el temps passa, i aquestos moments, com un simple bes, no tornen

                                                                                  
Álvaro Crespi Hurtado
IES Districte Marítim 

Lliure

Estavem junts, sentats a la vora de la mar, escoltant el soroll de les ones. I mentre recordàvem la nostra infantesa em va ensenyar una fotografia. Hi havien tres xiquets, en una classe i un d’ells estava mirant el rellotge i em va dir:
-          A què et recorda aixó?
-          A nosaltres, quan erem xiquets i també miràvem desesperadament l’hora per anar-nos a casa.
-          Com passa el temps, eh! – em va dir
I de sobte em van inundar múltiples records de la meua infantesa. Els jocs, els amics, els estius en la platja... Com passa el temps i què fàcil és oblidar els vells costums, oblidar els vells amics...
     - Tinc una cosa a fer - em va dir i es va anar ràpidament sense donar-me temps tan sols a preguntar-li a on anava. Al cap de dos hores em va cridar i em va dir que aquella foto li havia portat molts records, que sentia que havia perdut moltes coses i necessitava recuperar el temps perdut. No vaig saber res més d'ell fins que al cap d'un any va arribar a les meues oïdes que anava viatjant de país en país, visitant cada racó, provant tota la gastronomia del lloc. Em van dir que en cada lloc deixava la seua empremta, encara que oculta perquè ningú notara la seua presència.
  Sempre es va caracteritzar per ser una persona fora del comú, però aquest acte em va paréixer meravellós. Almenys, ara, podia sentir-se lliure i fer el que volguera, i jo estava feliç per saber que havia aconseguit el que volia. Encara que haguérem passat tants anys separats, era el meu millor amic, havíem passat tantes coses junts... I ara li trobava a faltar, no sàbia que feia ni on estava. Quan se’n va anar es va desfer del mòbil, no volia sentir que res li lligava al seu lloc d'origen. Passat el temps, quan jo em trobava a Praga per un viatge de negocis, vaig observar en un mur del pont Carlos, que travessa el riu Moldava, una inscripció que deia: "Vages on vages, recorda dos coses molt importants: mai has de deixar de sentir-te lliure però sobretot recorda't dels que et volen, que vetlen per tu a cada moment”. Vaig somriure, sabia que això era cosa seua i vaig sentir que per molt lluny que estiguera seguia prop de mi a cada moment.









Lorena Cornago Tarín
IES Districte Marítim

MARIA

Fa uns dies vaig anar a casa de la meua àvia Maria, i em va contar una història que mai havia contat a ningú.

-Quan era jove, em deia, treballava de recepcionista en un hostal. Un dia va arribar un jove català que anava a passar unes setmanes a valència. Ell em va demanar una habitació i jo li la vaig donar, aleshores em va somriure, em va tancar un ull i em va dir: –adéu bonica!
Un dia el vaig veure a la  cafeteria que es trobava al costat de l´hostal. Es va presentar, es deia Joan, i vam estar parlant molt de temps. Era intel.ligent, simpàtic i pareixía un poc seductor. Els dies següents els vam passar tot junts.
Un matí vam quedar, com sempre, per a desdejunar. Vaig estar esperant-lo, però no apereixía. L´encarregada de la cafeteria em va donar aqueta carta, -la meau àvia senyalava la carta que jo havia trobat minuts avans a la golfa, i va començar a llegi-la: << Tinc que tornar a Barcelona, m´ha sorgit un imprevist. A les deu i mitja agafe el baixell. Espero que em predones.Joan>>
Vaig arribar al port i el vaig  trobar. Li vaig donar un abraç i un bes, un bes llarg i  apasionat, com si fora l´últim. Em parexía que el temps es parava. Jo estava trist però no plorava. Li vaig dir adeu i ell em va contestar però aquesta vegada no em va dir bonica ni em va tancar un ull.
Uns dies després, un cosí seu em va dir que s´anava a casar amb la seua novia. Jo no sabia com reaccionar i li vaig dir que li donara l´enhorabona de la meu part.
El temps va fer que m´oblidara de tot allò i de Joan, em va dir.







 Isabel Funes Celada
  IES Districte Marítim

EVA

Està Eva asseguda, com cada vesprada, al seu silló preferit. Però hui la trobe distinta. Ja m´havia anunciat que tenia una cosa important que dir-me. Aleshores, la mire i la inste a començar.

- Em case. No, no em mires així que no m´he tornat boja. Ja sé que ahir ni tant sols hi tenia parella, però, em case. D´ací a quatre mesos. Ja sé que és una bogeria i que la gent hi parlarà, però, dona, Aixa és l´amor. Xe! Cambia eixa cara de fava que ja t´ho explique. El novié s Pau. Aquell xic amb qui jo festejaba quan teniem 17 anys. El meu primer amor.

No puc creure-ho. Eva mai ha sigue una persona massa impulsiva. De fet pareix que te orxata a les venes. Y ahí és, asseguda davant de mi, dient-me que es casa, amb ulls brillants. Li dic que sí, que es una bogeria, que no entenc res. Fa més de deu anys que no ha vist a Pau.

- Be, – continua ella- ja saps que la història meua amb Pau va acabar-se perquè vair haber de canviar de ciutat. Però anava jo haches matí pel carrer, camí del treball, i era un dia d´eixos que preferiries no haver eixit del llit. I de sobte, algú va agafar-me pel braç i va besar-me. De la manera més romàntica que pugues imaginar. Ni tant sols vais poder veure-li la cara, però ja sabía qui era. Com oblidar aquells llavis? Es va detindre el temps. I quan vais obrir els ulls, allà estava ell, Pau, el meu Pau. De seguida em va confesar que m´amava i que no havia pogut oblidar-me. Em va demanar matrimoni.

No done crèdit al que escolte, i no puc ser més feliç per Eva. És curiós com poden ser de forts sentiments. Es puposa que el temps tot ho cura, també l´amor. I ahí tens a Eva, preparant la seua boda, amb el seu primer amor. La felicite i la deixe asseguda al seu silló, amb els ulls billants d´alegria, feliç, enamorada.

Marina Blanco González
IES Districte Marítim
-         Que vell estic, ja no valc ni per a tirar menjar als coloms! Recorde el dia que em van posar al motor 250782RMS. Allò sí que era efusivitat. Vaig eixir de la fàbrica juntament amb altres cinquanta mil germans bessons. No van tindre temps ni d’acomiadar-nos, ni tan sols de conéixer-nos. He de dir que en alguna ocasió m’he creuat amb algun però no he tingut temps ni de preguntar com els anava. I ara mira com estic, amb una roda desfeta; el 250782 MRS encara bombeja gasolina però no sé si el meu amo encara em voldrà per a alguna cosa o m’enviaria a la ferralla.
El menut, el cotxet, quasi es posa a plorar de sentir els laments moribunds d’aquell cotxe vell, cansat, esgotat i rebentat. “Jo tinc dos pedals de competició infantil i, si vols que et diga la veritat, veient aquest xiquet com és de tapatroles, em jugaria alguna llepolia amb tu que encara acabaré jo en la ferralla més prompte que tu. Escolta, -va prosseguir el menut- el cotxet-, quants quilòmetres t’has menjat en la teua vida? Quantes vegades t’han omplit l’estómac amb gasolina de la bona? Eh? Què dius?
El cotxe vell, cansat, esgotat i rebentat, amb prou feines obria els fars per veure el menu t-el cotxet- se sentia amb ben poca gana d’explicar-li la seua vida, encara que ja hi  n’havia fet cinc cèntims curts. Del seu 250782 MRS era del que estava més pagat, i, això, ja ho havia fet notar. Què, potser, li havia d’explicar quan va estar a dos pams i mig del front a la I Guerra Mundial, o li hauria de contar les vegades que el van usar per a amagar gent, i armes, i diners, i dones, i no se sap quins embalums més. La veritat és que havia servit amb escreix per a la funció que l’havien fet. Però ara tocaven “ retirada”, ara tocaven a dol les campanes del taller mecànic. Tocaven lentament, a colps secs, pausats, tristos, serens, de comiat.
-         Adéu senyor cotxe, adéu”- va dir el menut -el cotxet- en sentir que el menut –el xiquet- posava els peus als pedals. Això era la prèvia a menar-se la vorera, els vianants, la vida. “Adéu senyor cotxe”-va repetir i se’n va anar.
-         Adéu cotxet, adéu.



Laura Torró
IES Districte Marítim

22 de març 2011

Roger Dalmau

I allò ens va caure al damunt com si fóssim formigues”. Amb aquesta metàfora començà el Roger a contar-me la seva experiència com a ratolí de laboratori. Feia molt que no parlàvem, des que ell es va casar i se n'anà a viure amb la seva dona a aquell poble idíl·lic, encara que jo ja m'imaginava que alguna cosa no devia anar bé pel preu tan barat del xalet, de recent construcció. Pensat i fet, signaren el contracte i s'hi establiren la seva dona i ell, doncs encara no havia nascut la Marina. D'aleshores ençà que jo no n'havia sabut res més, però un dia, vingué a ma casa cames ajudeu-me per contar-me el terror que havia viscut, i jo, molt gustosament, el vaig escoltar, però sense fer cas de les seves pretensions perquè ho publicara en el meu periòdic. Resulta que al poc d'arribar-hi van començar a notar que hi havia gent que els vigilava, al principi només al carrer, però més tard dia i nit, tot i que ho feien camuflats sota una aparença normal. “Així estiguérem uns mesos”, em digué, fins que un dia, millor dit, una nit, va sentir-se un soroll en tot el poble que els despertà i feu que tothom sortís al carrer amb pijama i batí, aleshores és quan veren la cúpula opaca que se'ls queia al damunt, i quan aquesta cobrí tot el poble i el sumí en una obscuritat impenetrable, tothom cridà i corregué per intentar fugir, però va aparèixer una imatge projectada a la paret de la cúpula, un senyor calb que els digué que des d'aquell moment passaven a formar part d'un experiment sociològic del govern, que consistia a aïllar-los amb la finalitat de comprovar les lleis de la supervivència. “Ho tenien planejat des del principi” em digué el Roger, per això el preu del xalet, perquè anaven a tancar-los-hi fins que només quedara una persona viva, a la qual deixarien sortir. En aquell moment fou quan entenguí el que m'estava contant, per què plorava així, “ho vaig fer, vaig haver de matar-les per poder sobreviure i eixir d'aquell infern”.

Javi Montaño Sierra. 2n batxillerat A. IES Berenguer Dalmau. Catarroja

Vicent Tarrasó

M’explicava Vicent Tarrasó que fou l’actitud indiferent d’aquella xiqueta la que va frenar en aquell moment de valentia, la gana que podia tindre de materialitzar el seu suïcidi. “Cent trenta-dos persones s’aturaren davant el meu balcó per contemplar l’espectacle” em replica.

Li comento que l’última cosa que pensaria en un moment de crisi existencial és a fer comptes.

Ben bé, si em trobés en una situació similar; no ho sé, pensaria en les raons que fan de la meua existència un infern tal que volgués avançar la visita inexorable de la mort, o bé en com o quant m’estime la vida.

Tarrasó és clar: “La xiqueta ”.

- Entre totes les mirades, endinsades en un silenci sepulcral, que suplicaven que no llençara la meua vida al vent, només la xiqueta continuava el seu pas lleuger, feliç, innocent sense contemplar allò que tots contemplaven: un home patètic que amenaçava de suïcidar-se .

Em diu que la xiqueta coneixia ben bé que no ho faria.

Tarrasó em confessà que feia mig any que fabulava amb el seu suïcidi, després que la vida ja no guardava cap sentit per a ell.

Ell prou sabia que mai escriuria el final. Feia tres mesos que els amics insistíem perquè busqués ajuda professional , cosa que se sol fer en aquests casos. Però ell mai acceptava de fer-ho.

“Saps?” em va dir.

- En veure passar la xiqueta em vaig adonar de la situació patètica en la qual em trobava, era protagonista d’un circ rondaire. Per decepció dels espectadors, trobí l’espenta per retrocedir, tancar la porta del balcó i encendre la ràdio. Patia una lluita entre les veus de la ràdio i les meus internes. Oïa sense escoltar, planyia de mi mateix. Fins i tot un acte de rendició com és el suïcidi demanava de ser valent.

”Sóc un covard, tant que ni he pogut acabar amb el meu suplici ”

Vaig concloure que si no trobava la força per acabar la seua congoixa que fóra almenys valent per trobar-li un sentit a la vida, una motivació per no romandre pusil·lànime a l’espera de la desitjada mort.

Zineb el Moutia. 2n batxillerat A. IES Berenguer Dalmau. Catarroja

Carme Hernández

Allí estava Carme Hernández en aquell país gelat, gris i buit d’esperança, esperança de guanyar una guerra davant una gran potència com era Alemanya. Agafada de la mà de sa mare buscava un lloc on passar la nit, on establir-se per un temps, espantades i acabades d’arribar del seu país, Espanya, que per por o Déu sap per quina altra raó van haver d’abandonar. Cap de les dues sabia el que estava a punt d’ocórrer, carregades amb una maleta d’il·lusions i esperances per establir una nova vida, quan es van trobar amb Miquel Vives, pensador i escriptor valencià resident en aquell país des de feia dos anys.
- Senyores que fan pel carrer si han eixit els avions, que no heu sentit les sirenes ?
- vostè, vostè… parla la nostra llengua?
- Per descomptat, soc Miquel Vives, hi porte dos anys, seguisc parlant valencià i no ho deixaré de fer mai . Vosaltres tampoc ho hauríeu de fer, deixeu un xicotet rastre de la vostra procedència, no us n’oblideu.
Les paraules d’aquell desconegut els van canviar la vida i decidiren obrir un camí a l’ensenyament del valencià en aquell país.
No tornaren a saber res d’aquell home, sols van veure una foto de les dues presa per Miquel Vives aquella vesprada de tardor de 1938 en l’antiga URSS, una foto que va pegar la volta al món, anys després quan Carme Hernández junt a sa mare Pepi Montero van fundar la primera escola de valencià a l’estranger per a tots aquells que com elles van haver d’abandonar la seua terra per diferents motius, perquè no pergueren la seua llengua, aquella que els donava una personalitat especial.
Avui, 70 anys després estic mirant aquesta descolorida foto on apareix la meua iaia i sa mare i encara puc sentir aquell sentiment que tantes vegades descriu la meua iaia asseguda a la seua agrunsadora.

Rosana Mompó Chardí. 2n batxillerat A. IES Berenguer Dalmau. Catarroja