Cristina Fons Palomares, 2n Batx.

18 de setembre de 2002

Benvolguda Sra. Camús,    

Vostè no em coneix. Em dic Lluis Gómez i vaig treballar per a son pare des que era un nen i esdevinguérem bons amics. M’adrece a vostè perquè la meva vida s’acaba, i en uns mesos passaré a formar part de la història a causa d’aquest maleït càncer que s’ha apoderat de mi. Actualment visc a València, a un petit apartament a la Malva Rosa.

He llegit el seu llibre i no he pogut evitar sentir-me el causant de la seva angoixa i no sap quantes nits he passat en vetla, sense poder dormir mentre m’envaïen els remordiments d’haver sigut jo qui, aquell dia 4 de gener de 1960, va agafar el primer tren cap a Avinyó per informar sa mare de l’accident que havia acabat amb la vida de son pare.

Albert era un gran home i defensor dels seus ideals polítics. Estimava la “seua petita Cecília” –així l’anomenava ell– com mai no pogué estimar cap altra persona, ni tan sols la seva esposa. Sent també ser jo qui li diga que, aquell a qui vosté deia pare, no pogué suportar el fet que la seva muller es veiés cada any amb el seu estimat, amb qui tenia una preciosa filla, perquè ell la volia com a seva i, sobretot, no pogué suportar que aquest fóra del bàndol anarquista. A més, el fet que Cecília treballés d’infiltrada en el règim per aportar informació als republicans agreujà la situació. Per aquesta raó, tot i que no tinc proves que ho corroboren, continue pensant que fou ell qui s’encarregà d’acabar amb el meu estimat amic. Però desafortunadament, com a conseqüència, perdé la seva Cecília.

Sa mare no pogué lluitar contra aquell dolor que sentí en assabentar-se de la mort d’Albert i no podia evitar sentir-se culpable. Tot just, després de donar-li una nota que el meu amic em demanà que li fes arribar dies abans de morir, amb els ulls plens de llàgrimes corregué i es llançà a la carretera. No hi vaig poder fer res per evitar el tràgic final de la Cecília, i no sap quant ho sent, de bona veritat.

Bé, doncs, açò és el que necessitava saber, però si vol conéixer més detalls sobre son pare i quant l’estimava, pot venir a visitar-me a València, si la dama de la dalla no ho fa abans que vostè, és clar.

Una abraçada,    Lluis Gómez.

Carles Llinares Calvillo, 2n Batx.

Distingida senyora,

Sóc un testimoni de l’accident en què morí la seva mare. El dia que sa mare fou atropellada, jo passava per aquell carrer a la mateixa hora en que va ocórrer la desgràcia. Jo vaig veure com la camioneta de Juan Pérez no s’aturà per a socórrer-la però fórem altres vianants, els qui ens trobàvem a la vorera, els qui haguérem d’acudir en el seu ajut. Abans de morir, quan encara es trobava commocionada pel colp, pronuncià un nom: Camus. Per això nosaltres pensàrem que seria el seu marit. En vindre els gendarmes els contàrem tot el que havia passat. A l’endemà vaig comprar el periòdic i vaig poder comprovar que sa mare havia mort i que acusaven el conductor de la camioneta, un tal Juan Perez. La seva mare duia una nota a la butxaca de l’abric que feia suposar que volia suïcidar-se, però jo asseguraria que aquest accident no fou un suïcidi, ja que tots els que el presenciàrem poguérem comprovar que la camioneta circulava a una velocitat bastant excessiva a l’adequada per a aquesta via urbana de la ciutat d’Avinyó. Juan Perez fou arrestat dies despres a l’accident i fou posat a disposició judicial, segons vaig saber pel periòdic. La seva mare era una dona bellíssima, molt esvelta i molt ben plantada.

Carles Llinares Calvillo

Brayan Zambrano Parra, 2n Batx.

   Senyora C.:

M’adrece a vosté, perquè després d’haver llegit el seu llibre he recordat que puc aportar-li informació sobre què li succeí a la seua mare a Avinyó. Sóc un dels pocs testimonis que encara són vius, ja que el dia que atropellaren sa mare jo era ben menut, però aquelles imatges esgarrifoses no s’han esborrat mai de la meua memòria. Li contaré què ocorregué:

Anava passejant amb ma mare, quan vegérem una dona molt guapa que era perseguida per dos homes de tratge. Anaven darrere seu cridant i bramant : « Detin-te roja, detint-te per tal que et puguem matar, ha ha ha »

En aquell moment, quan ella creuava corrents el carrer, una camioneta amb un conductor, supose que despistat, l’atropellà. L’home eixí a l’instant del vehicle per vore si era viva, però arribaren aquells homes i a punta de pistola el feren fugir, i a nosaltres també ens vegeren. Varen pagar-li a ma mare per tal que callara, i observí com a la víctima li ficaven a l’abric una nota (supose que la nota de suïcidi que li fou trobada). Després d’aquell dia l’única persona amb qui ho hem comentat fou amb un amic del meu pare, republicà i espayol com nosaltres.

 Lamente molt la seua mort i no crec que sa mare fóra una agent doble, però potser fou una dels anarquistes o dels republicans.

 Espere haver-li aportat informació nova sobre sa mare.

  Atentament,

Pau Teodor Llorenç

Belén Martínez, 1r Batx. B

Portbou, 14 de gener de 2013

Estimada C,

            Ja han passat molts anys des del nostre deliberat encontre a la firma de llibres aquell dia de Sant Jordi. Encara el record com si fos hui. Un càlid dia 23, de l’inestable mes d’abril del 2001. Any, mes i dia. Data que creia que marcaria un abans i un després en la meva vida. Però no fou així, ja que a dia d’avui continuo de peu amb el telèfon en mà, a l’altra banda del llindar del meu estudi, esperant  la visita o la mínima telefonada d’aqueixa persona amb la qual vaig compartir nou mesos quan encara no teníem ni raó de ser, esperant la crida de la meva germana bessona. D’una germana desorientada amb ganes de resoldre tots els interrogants que colpegen amb força el seu passat, trencant-lo així en infinites peces.

            Supos que a hores d’ara, a mesura que avances la lectura de la meva carta, t’estaràs quedant bocabadada. Doncs açò m’haguera agradat explicar-t’ho 12 anys abans, als pocs dies després de l’entrega de la meva carpeta.  Però ja he pogut comprovar que el que es planifica al detall, mai acaba ocorrent com s’espera. No he pogut compartir hores de la meva vida amb tu com m’haguera agradat, però espero acabar-la amb la teva companyia. Al fons del sobre t’adjunto la meva nova adreça i el meu telèfon, per a resoldre’t tan prompte com pugui qualsevol dubte que continuï latent dins teu.

Atentament:

Lluís Geneviève Camus i Balaguer

Àngela Magraner Mifsud 2n Batx.

Admirada Carme Riera,

            Em dirigisc a vosté amb motiu de la seua obra La meitat de l’ànima. Segons he llegit, escriu l’obra amb la intenció de trobar un lector que li done una solució, una clau que li permeta desenmascarar la història de la seua mare, Cecília Balaguer, i conseqüentment traure a la llum la realitat sobre el seu passat. Bé, doncs crec que podria ser jo aquesta persona que, tan desesperadament, ha estat buscant durants tants anys.

            El meu nom és Francesc, i conec de tota la vida el seu pare, Albert Camús (li confesse, per si encara tenia dubtes, que Albert és pare seu). Ens vam criar junts i des de ben menuts tinguérem una gran amistat, alimentada per totes les coses que compartírem; congeniàvem a la perfecció.  Albert Camús, com ja sabrà, era un Don Juan, les dones eren el seu punt feble. Una de les moltes amb qui va estar va ser la seva mare, Cecília, i vosté és fruit d’aquesta relació fugaç però alhora intensa. Li puc assegurar que ell no la tenia en l’oblit, ben al contrari, encara que mai va voler reconéixer la seua paternitat, la tenia ben present i sempre se’n recordava de vosté. Ja li ho dic jo que a ell li hagués encantat tenir-la tots els dies al seu costat, però açò no va ser possible; les condicions en què van viure no van ser les més idònies. Per això em va encomanar, per si li succeïa algun imprevist, com així va ser, que li fes saber que ell era el seu pare biològic i que sempre l’havia duta al seu cor.

            Cecília Balaguer s’havia enamorat profundament del seu pare, però açò no era recíproc. Ella el volia, l’estimava, l’amava com mai abans havia amat cap altre home, ni el seu propi marit, el que li féu de pare; però sentia un gran buit, ja que ell la ignorava. Ni tan sols el fet de compartir un fill li va sevir per recuperar el seu amant, i morta de despit, va decidir venjar-se quan li va arribar l’oportunitat. Aleshores, com a doble agent que era (ja que ajudava els exiliats a França, i els feia creure que estava de la seua part, però en realitat els espiava per passar informació al bàndol franquista) començà a espiar l’Albert, i a donar informació sobre ell i sobre tots els seus contactes republicans a la policia espanyola. Va estar un temps realitzant aquesta tasca, i davant les poques solucions que va obtenir, va decidir actuar pel seu propi compte. Es pot dir que aquesta obssessió per ell va acabar trastornant-la, i la va impulsar a fer una barbaritat.  Va ser ella mateixa, qui va planificar i preparar la mort d’Albert Camús. Li puc assegurar, ja que m’he passat molts anys de la meua vida investigant-ho, que la mort del seu pare no va ser una mort accidental, tot estava planificat, i que va ser ella, la seva mare la culpable.

            Hores després d’aquest fatídic accident va morir ella. Alguns diuen que accidentalmet, altres comenten que va ser una assassinat en tota regla, però ací ja no em vaig detenir massa a esbrinar-ho, més que res perquè no m’importava tant, m’era indiferent. Abans de morir el seu pare va deixar al seu despatx totes les seues coses personals, entre les quals em vaig sentir obligat a rebuscar després de la seva mort, per tal de resoldre aquell misteri. Tots aquests documents em van servir de gran ajuda per descobrir tot el que ara li estic contant. Com li havia dit abans Albert m’havia encomanat fer-li saber que ell era el seu vertader pare.

Ara puc dir-li clarament que aquell home de l’esmòquing i amb ulleres que un 23 d’Abril li va entregar a la fira del llibre una carpeta blava era jo. Vaig estar esperant durant molt de temps la seua resposta, la seua trucada, però aquesta mai no va arribar... Vaig pensar que, potser, no li interessava i que preferia continuar amb la seua vida normal i no rebuscar en el passat. Però, en llegir el seu llibre, em vaig adonar que no, que l’únic problema havia sigut aquella maleïda targeta, la qual mai hauria hagut de llançar. Dit açò espere amb ànsia la seua resposta!

Atentament,

Francesc

Àlex Càmara 2n Batx.

Avinyó, 4 de gener 1960

   Senyora Cecília Balaguer,

    Vull comunicar-li mitjançant aquesta carta que jo, malauradament, vaig presenciar la mort de la seua mare. També he de confessar que vaig ser jo qui va introduir la nota que feia referència al suïcidi en la butxaca de l'abric blau que duia per tal d'encobrir l'assassinat. D'altra banda també sóc el causant de l'accident que acabà amb la vida d'Albert Camus.

     Tot començà a la infantesa. Jo era company d'escola de la seva mare, i sempre havia estat enamorat d'ella, però ella sempre em va rebutjar. Amb el pas del temps, vaig tractar d'oblidar-la però no vaig poder, malgrat que com era un home molt important en la meua ciutat m'havia gitat amb milers de dones que volien compratir amb mi la resta de la seua vida, però jo sempre pensava en tu, fins i tot, mentre practiva el sexe amb les dones, ESTAVA OBSESSIONAT AMB LA TEUA MARE. Vaig assistir a diversos psicòlegs durant molts anysper tal d'oblidar-la, però en assabentar-me del teu romanç amb Albert Camus, no ho vaig poder resistir i vaig planejar aquest doble crim. Vaig instal.lar una bomba sota el xassís del cotxe d'Albert i vaig llogar Juan Pérez perquè t'arrossegara amb la camioneta.

    Ara que ja t'ho he contat no sóc digne de seguir vivint. Perdona.

Una còpia d'aquesta carta va aparéixer al dia següent al diari de la província d'Avinyó junt amb el cadàver de l'autor, qui s'havia penjat amb una soga a la seua mateixa habitació.

Àngela Llinares Asuncion 1r B

                                                     

Tavernes de la Valldigna,13 de febrer de 2013

Estimada escriptora:

  T’escric aquesta missiva perquè després de donar-te aquelles cartes, junt amb la meua targeta, no he tornat a saber res de tu a pesar que et vaig proporcionar informació tan important per  poder conèixer els teus vertaders orígens.

 Pensava que entregant-te aquella informació rebria una cridada teua, per tal de donar-te més aclariments. De totes formes, com han passat molts anys esperant la cridada per a poder ajudar-te, he decidit adjuntar-te l’última carta que la teua mare, Cecília Balaguer, havia enviat al teu vertader pare, Albert Camús.

  Albert,

 Després de veure’t amb l’altra amant, m’has decebut moltíssim. M’has fet sofrir tant com vaig sofrir quan s’emportaren la meua germana. T’escric per dir-te que  vagis amb peus de plom, que prompte et trobaràs amb mi.

                                                                                               Cecília B.

La veritat és que la teua mare, el dia que va morir, o que -millor dit- va ser assassinada,  estava realitzant un atemptat contra Camús però tots els seguidors d’aquest ho evitaren, és a dir, van manar al conductor que va atropellar a Cecília que l’assassinés, d’aquesta manera evitaren l’atemptat contra Camús, encara que aquest va morir, casualment, el mateix dia.

Atentament,

 Lluís G.

Microrelat Daniel Ferrando (El Quint)

Et diré una cosa C.,

No m’ha fet falta calfar-me molt el cap per a dir-te qui és el teu pare. Senzillament, el teu pare no és altre que aquella persona que li agradava vestir-se amb l’uniforme de falangista, aquella persona que et va tindre entre les seues mans quan eres una xiqueta petita, aquella que va fer tot el possible perquè sigueres feliç durant la teua vida.

I què passaria si la seua sang no correguera per les teues venes? Prendries per pare a aquell possible escriptor que mai et va donar res en la teua vida i oblidaries tots els moments viscuts de la teua infància? Mai vas dubtar d’ell, i mai hauries d’haver-ho fet.

Ara és el moment de donar-li les gràcies a aquell Lluís G que et va inspirar per a escriure altra novel·la i oblidar-ho tot. El teu pare sempre serà aquell que ha viscut per a tu.

Respecte a la teua mare, per a mi el suïcidi és evident. Qui pot viure amb tanta pressió? Un pare moribund, un marit falangista, treballar per a dos partits diferents com a infiltrada, quina vida és eixa? No tenia cap persona en qui confiar, ja que no confiava ni en ella mateixa.

Espere haver-te sigut d’ajuda, gaudeix dels teus records, dels reals, no dels imaginats.

Signat: D.

Daniel Ferrando Coll

1r Batxillerat, IES el Quint (Riba-roja de Túria) 

Microrelat Alberto Gago (El Quint)

Hola C.,

T'escric per a contar-te un assumpte que em commou des de ja fa alguns anys.

Fa uns tres anys aproximadament, mentre netejava el soterrani vaig descobrir un maletí ple de cartes que procedia de mon pare. Al llegir-les em vaig portar una gran sorpresa, les cartes anaven dirigides a un cert Pérez, pel que s'ha vist, un assassí a sou. En el contingut de les cartes es referix a un cert Camus com un gran amic seu de la infància. Parlen sobre com una de les dones de Camus li estava enganyant i a causa d'açò, mon pare no es va poder contindre després de veure que el seu millor amic, amb el qual havia viscut tantes aventures estava sent enganyat per una dona, així que va decidir contactar amb Pérez perquè s'ocupara d'ella, i així és com tanquen el tracte: Pérez havia de seguir Cecília fins a acabar amb ella. En l'última carta explica com després de molta espera Pérez veu clara l'oportunitat, espenta a Cecília contra un cotxe i aquesta mor en l'acte. 

Després de llegir la teua petició no he pogut esperar a contribuir en la teua recerca i explicar-te el que realment va ocórrer. No podia ocultar-te una cosa així.

Una salutació,

Alberto.

Alberto Gago

1r Batxillerat, IES el Quint (Riba-roja de Túria) 

Microrelat Alma Muñoz (El Quint)

Jo crec que la seua mare s'inventava el seu propi món, que en realitat, moltes de les coses que d’ella descriu en el seu escrit no existeixen i que és tot producte de la seua imaginació.

A la mare no li agradava la seua forma de vida i tampoc volia viure com ella vivia, per això no feia massa cas de vosté i vivia en una fantasia creada per ella mateixa.

Potser el seu amant no existeix tampoc, que el seu pare malalt estiguera a Barcelona i no a París com ella descriu. L’home que li va donar les cartes, era un home que havia tractat amb la seua mare que li les fera arribar perquè les llegira i perquè vosté conegurera tot el que la seua mare pensava. 

Potser també que tinguera un poc de misteri després de la seua mort sobre si el seu pare era realment qui vosté pensava... 

Primer de tot, pot ser que la mare no coneguera el vertader pare de la filla, de vosté, i per tant volia que almenys vosté pensara que el seu pare podria ser algú important i sobretot conegut per la societat, però desconegut per a la protagonista.

Alma Muñoz Aguilar

1r Batxillerat, IES el Quint (Riba-roja de Túria)

Microrelat Rebeca Ferrandis (El Quint)

Benvolguda C.,

Sent molt no poder-te ajudar amb allò de ta mare perquè jo no la vaig poder conèixer, encara que per poder ajudar-te fa cosa de dos dies vaig començar a buscar per Barcelona i em vaig assabentar que una persona més propera sí que la va poder conèixer. També et puc dir que eixa persona em va dir que se'n va penedir molt quan li van dir que havia mort, ja que era una persona a la qual estimava molt i de la qual es recorda molt sovint. Aquesta persona es diu Romeu Fernan i viu a la plaça de Catalunya amb la companyia de la seua dona. També em va dir qui era l'amant de la teua mare i així espere que pugues saber, a la fi, qui és el teu pare.

Aquesta informació, però, te la donaré, si vols conèixer-la, en persona. Espere que et servisca d'ajuda i et desitge la millor de les sorts.

Un petó,

Rebeca Ferrandis

1r Batxillerat, IES el Quint (Riba-roja de Túria). 

Microrelat Cristian González (El Quint)

Estimada C.,

Disculpa que no em presente, però no vull convertir-me en un personatge més de les teues divagacions.

Segons les dades de què dispose he descobert moltes coses de la teua mare i també de l'home que et va donar la carpeta amb les cartes d'ella. Començaré pel principi.

Crec que l'home que et va donar la carpeta és còmplice de la mort de la teua mare, encara que no és l'assassí és una dada que pot portar-te a aquest.

Vaig parlar amb un exiliat que coneixia la teua mare Cecília, i em va dir que tenia molts enemics, ja que no era una persona gens agradable amb ningú, ella sempre estava en silenci i quan t'acostaves a parlar amb ella, et responia malament o amb un gest gens complaent. A més em va dir que ell tenia un amic la funció del qual sempre era vigilar-la, a ella i les seues cartes.

Això m'ha dut a la conclusió que aquell que vigilava la teua mare és l'assassí o el còmplice de la seua mort, però no et puc dir el nom d'aquest home perquè la meua font no m'ho volgué revelar.

Espere que això t'ajude a resoldre els teus dubtes. Si esbrine cap cosa més t'ho comunicaré de seguida.

Atentament,

xxx

 Cristian González

1r Batxillerat, IES el Quint (Riba-roja de Túria)

Microrelat Carlos Giménez (El Quint)

Una dona jove, amb abric blau i una maleta de pell amb les seves inicials espera asseguda a l’estació. Capcota, sense mirar a cap lloc, espera a un tren. Un tren que la portaria cap al seu destí final.

¿Què l’havia impulsada a prendre aquesta decisió? Potser siga per amor, potser siga per bogeria, però ja se sap que tots dos van units.

Aquesta decisió la va prendre la nit de cap d’any, quan passava la nit a un hotel francès, amb qui resultà ser el seu amant. Després d’una forta discussió, en la qual es digueren les paraules més horribles que es poden dir dos persones que s’estimen, ell se’n anà de l’hotel, sense saber que aquella seria l’última vegada que la veuria, i ella es quedà plorant a l’habitació de l’hotel. Plorà i plorà com mai havia plorat. Aquesta situació la va portar a prendre la darrera decisió de la seva vida.

Per fi arriba el tren, la dona del abric blau es munta, camina gràcies a la gravetat.

Quan arriba al seu destí ja sap on dirigir-se. Es dirigeix cap a una cornisa. Abans de donar el pas definitiu evoca la imatge de la seua filla i xiuxiueja:

-Adéu nineta, adéu.

Carlos Giménez Corvés

1r Batxillerat, IES el Quint (Riba-roja de Túria)

Microrelat Anna Alcázar (el Quint)

Benvolguda C.,

Li escric per a fer-li saber que l’amant de la seua mare, que és mort, i que vostè sospitava que era Camus, no ho és. Va ser un veí de sa mare molt conegut pel barri que sempre estava a la seua casa prenent cafè a les vesprades quan vostè era petita. Aquest home va morir uns anys enrere d'un atac al cor i sa mare no s'hi va poder acomiadar mai d'ell, cosa de la qual sa mare es va penedir fins al dia de la seua mort. Tota aquesta informació és la que li puc aportar i li assegure que és cent per cent segura. Gràcies per confiar en mi, li ho agraisc.

Bona sort!

Anna

Anna Alcázar

1r Batxillerat, IES el Quint (Riba-roja de Túria)

Microrelat Aida Cuevas (El Quint)

Senyora C.,

Jo mai vaig conèixer Cecília Balaguer, i no la vaig poder veure a l'estació de Portbou en la data que vosté diu. En aquell moment, els meus pares no tenien ni la intenció de tenir una altra filla.

No li puc donar detalls de molt valor però n'hi ha d'altres que sí que li poden donar informació sobre la seua mare i que li podran respondre als seus dubtes.

Pregunta-li a més persones, hi ha d'altres, amb les quals no ha contactat, que la coneixien i li podrien dir coses, si vol, pose's en contacte amb mi i jo parlaré amb elles i a veure si aconsegueix esbrinar alguna altra cosa.

S'ha d'esforçar més si vol trobar tota la veritat, en aquest moment encara li queda molt per descobrir que no sap. Li anime a fer l'esforç de trobar-ho.

Molts ànims.

Aida Cuevas

1r Batxillerat, IES el Quint (Riba-roja de Túria)

MICRORELAT ALBERTO MARTÍNEZ (IES ALBAL)

Benvolguda C.:

El meu nom no és important, sols ho és descobrir el misteri de la teua identitat, de la teua paternitat. Aquelles cartes que ara has llegit me les va ensenyar el meu pare. La meua mare també va ser amant d’Albert Camus i d'aquesta relació vaig nàixer jo. Mon pare tingué més amants i més fills, com ara tu.

El meu pare em contà que la teua mare, Cecília, era espia i tenia una doble identitat; t’ho pots creure o no, açò és nomes una carta. Ell em contà que estava en una missió secreta de la Interpol, per acabar amb uns mafiosos, els Birello. Durant la missió la van descobrir i la van assassinar. Per això va tindre un ''accident amb una furgoneta''. Tota la resta, tot el que t'han contat de la seua mort és fals. Per això digueren que havia tingut un accident o un suïcidi.

Tant sols em falta dir-te que jo sóc Lluis G. Et vaig entregar les cartes que el meu pare em deixà per a tu, perquè tot eixira a la llum després de la seua mort, perquè sabia que jo et podia ajudar a recompondre les peces del puzle de la memòria de la teua mare.

Una abraçada,

Lluís G.

Alberto Martínez. 2n Batx. IES ALBAL.

MICRORELAT AINOA LOZANO (IES ALBAL)

Estimada senyora C. :

Sóc Lluís G., l’home que li va donar la carpeta blava on contenia informació que de segur li ha interessat molt.  Com no he rebut ninguna trucada seua durant tot aquest temps he tingut la idea de contar-li la veritat en aquesta carta. 

Volia dir-li que sóc nebot d’ Albert Camus i ell, en el seu testament, em deixà les cartes de Cecília Balaguer, la seua mare, i el repte de donar-li-les a temps a vostè perquè  fóra capaç de cridar-me i saber el passat de sa mare. Voldrà saber, entre altres coses, si és filla de Camus o no i li he de dir que no. La seua mare i el meu oncle varen tindre una relació d’amants, però va ser després del seu naixement. Estaven feliços el dos junts, però Cecília també tenia un gran afecte per son pare. I, encara que fora de pensaments distints a ella, la protegia i la cuidava amb tota la seua voluntat. 

M’agradaria molt quedar amb vosté i així poder parlar detingudament i amb tranquil·litat de tot el que vulga saber del diari del meu oncle.  Potser no es fie de mi perquè no em coneix de res, però també li dic que no té res a perdre i que era la voluntat del meu oncle. El meu número 689060306, espere la seua resposta.

Un salut, 

Lluís G.

Ainoa Lozano. 2n Batx. IES ALBAL.