31 de març 2015

CAMIÓ

VÍDEO DELS ALUMNES Carles de la Fuente, Iván Andrési David Roldán

27 de març 2015

INTERPRETACIONS D'ESPIRAL


 Videolit de Idriss Kaffouf i Miquel Pla de 2n de Batxillerat Humnanístic (Clara 
Campoamor).

 Videolit d'Anna Vaduva de 2n de Batxillerat Humanístic de l'IES Clara Campoamor d'Alaquàs.

25 de març 2015

CALLAT


Quan arriba a aquell desert sense arena, a aquell mar sense aigua, a aquell espai sense estrelles, se sent diminut i insignificant. La blancor d’eixe lloc el cega, no hi ha res, sols blanc. Vol cridar, però no ix cap paraula de la seua boca. Decideix caminar cap endavant, encara que està completament segur que no trobarà res, sols blanc.
Passats uns dies, o unes hores, o tal vegada ni un minut, veu un objecte a pocs centímetres dels seus peus. És un quadern de tapa dura i marró. Hi un títol en lletres daurades, “La meua vida”.
Decideix fullejar el seu interior i descobreix que està ple d’imatges on apareix ell. Les imatges pareixen mostrar records i experiències, tant bons com roïns, tant importants com insignificants de la seua vida. Quan va anar per primera vegada a la platja, quan li van donar una pallissa en el pati del col·legi, quan va oblidar donar-li de menjar als peixos o quan va perdre la virginitat en els banys del cinema. Tota la seua biografia estava impresa en fotos. Va anar al final del quadern i aleshores ho va veure, el moment de la seua mort. No es agradable veure com et mors, però ell necessita recordar. Li agrada recordar, de fet. Així es l’única forma de sentir-se un poquet més viu, observant com el fred i silenciós ganivet creua amb rapidesa el seu coll, deixant-lo sense paraules. Callat.

 José Descosido

16 de març 2015

CLAROR


A la fi del dia es dirigeix cap a la mar. És el seu moment de pau. S’asseu a la sorra i pensa en les seves coses mentre contempla l’horitzó. Aquesta nit la mar està agitada i li pareix escoltar el seu nom entre la remor de les ones. L’estan cridant. Una força interior l’empeny a endinsar-se en la foscor de l’aigua. Sense pensar-ho dues vegades, camina amb pas ferm cap a ella, sense despullar-se i amb totes les seues pertinences. Encara que és hivern, no nota el fred intens de les aigües. Neda cap a dins, allunyant-se cada vegada més de terra ferma. Però no li importa. Quan per fi s’atura, es troba sol, perdut, sense saber què fer ni com tornar a casa. De sobte, una llum blanca il·lumina la mar des del fons. Encuriosit, decideix submergir-se per a descobrir de què es tracta. Mentre s’enfonsa nota que no li falta l’aire. Es sent còmode abraçat per l’aigua gèlida que petrifica cada mil·límetre del seu cos. Poc a poc, la claror s’intensifica i ell nada amb més força. Es troba tranquil, seré. Sense por.

TINTA


L’escriptura era l’unica que l’havia acompanyat. Es delectava contemplant la tinta tacar el paper. En alguns moments, l’impacte sobre aquest era voraç i feroç. Tant, que la tinta es transpasava a la pàgina següent. En altres, la ploma acariciava suaument les fulles. El ritme de l’escriptura mai variava, era sempre constant. Encara que semblava lent, en adonar-se, havia finalitzat un altre capítol.

Només quan al llibre no quedaven més pàgines comprengué per què mai podia tornar enrere i modificar l’escrit: les fulles estaven arrancades, no existien.
Aleshores, s’escoltà el soroll de la ploma tocar el terra.

Marina Alarcon

15 de març 2015

Canvi de data

El dia 24 de març s'ha convocat una vaga d'estudiants, tant en Secundària i Batxillerat com en la Universitat. En conseqüència, des de l'organització del Diàleg s'ha decidit cancel·lar la sessió prevista per a eixe dia, que es trasllada al dimarts següent, 31 de març, en el mateix lloc i a la mateixa hora.

La sessió del dimecres 25 de març no varia.

Disculpeu les molèsties.

14 de març 2015

Espiral: les frases del Quint

Aquestes són les frases que hem seleccionat a l'IES el Quint d'Espiral. N'hi havia tantes que volíem destacar que al final no hem pogut evitar seleccionar-ne dues. Esperem que us agraden!




10 de març 2015

DESCANS

Poques vegades nota  cansament, però en aquell moment necessita un respir. Mira al sol enmig d'aquell cel blau i s’imagina que deuen ser les quatre de la vesprada. Sí, pot descansar uns segons. Un banc de pedra la convida a seure. Ho fa i respira profundament. L'aire, ja un poc més fresc, pareix reconfortar-la. Enfront d'ella passa un ancià arrossegant els peus. La mira i seguix el seu camí tractant d'ignorar-la.
Es para un cotxe i d'ell es baixa un jove d'aspecte cansat amb un maletí en la mà i que creua el carrer corrent, quan, de lluny, un altre home li pregunta:

-         ¿Cóm estàs? Fa molt que no et veig.

El jove li contesta:

-         No em veus? Sempre corrent, necessite unes vacacions o em moriré un dia d'estos.

Sospira i tanca els ulls per un moment. Que bé s'està allí. Un colp sec li va fer incorporar-se i mirar al front. Al terra jeu el cos d'un bell jove. Es posa dret mentre pensa:  “ Un altre més que no pot esperar que li arribe el seu torn! Com si tinguera poc de treball!”

Fran Fernàndez

FINESTRA

Ja fa temps que aquest xicotet apartament amb una única finestra està deshabitat. En ell viva un home que va decidir fugir de mi, atrapat per la por i la desesperança. Estar ara a sa casa em porta records d'ell. Des que va saber que jo podria visitar-lo, no va perdre el temps. En aquella època ja no tenia pares, i els amics, se n'havien fartat d'ell. Ningú sabia però on parava. Fa poc que he escoltat rumors; diuen que ha estat per França, Polònia, Brasil, fins i tot Groenlàndia. Però hui ha tornat. Al principi no m'ha vist, estava massa capficat en els seus pensaments. He notat com el pànic i la incertesa acumulats durant tots aquests anys han pogut amb ell. Ja no ha pogut suportar la pressió de saber que en qualsevol moment el podria agafar. Finalment ell ha decidit trobar-me en llançar-se per la finestra.


INTRIGA

I ha arribat el dia. Després de tant de temps buscant-lo l’hem trobat. Estem asseguts prenent un refresc com solem fer tots els dissabtes de vesprada i quan ens posem a parlar de Joan i del que el trobem a faltar després de la seua desaparició, toquen al timbre de casa Xavi, de la mateixa manera que sempre tocava Joan. És ell, tots ens quedem bocabadats, ja que feia mes d’un any que no el trobàvem per cap lloc. Tots ens tirem als seus braços i després de saludar-lo ens diu: “amics venia a dir-vos que moltes gràcies per tot i pels anys que hem compartit junts, ha sigut un plaer”. De sobte, ell tanca la porta després d’acomiadar-se i al moment nosaltres l’obrim perquè ens explique tot allò. Ja no hi és, ja ha desaparegut una altra vegada i ara tenim el pressentiment que per sempre. A l’endemà, el cotxe de les necrològiques del poble anuncia la mort d’un tal Joan. Ens acostem per informar-nos i el difunt era el nostre estimat amic.

Salvador Magraner Mifsud, 1r BATX. B
IES Jaume II el Just

Torrades

 I em trobe a la taula com un dimarts de matí habitual, esperant eixes torrades que fa sis anys que no arriben. Observe com et desplaces per la cuina, el teu gràcil moviment, mentre pares taula, la teua melosa i melòdica veu mentre cantes la cançó, nostra cançó. I jo et parle, gesticule i, en el moment d'agafar el ganivet, prove negligent d’ajuntar els nostres dits, però tu mai no alces la mirada, continues ignorant-me, negant la meua existència, oblidant-me. No cal sofrir més, prompte ens tornarem a unir. Ho sé. Ho veuràs.


Silvia Calabuig Abad. 1r de Batxillerat. IES Enric Valor

Col.legi La Purísima-Torrent: TRIA


TRIA

Mai t'havies plantejat com moriries , automàticament et veus en una llitera amb a penes un blanc i esterilitzat llençol per damunt, amb alguns talls de bisturí per davall de les costelles. De sobte, et veus rodejada d'una desena de cadàvers mutilats i ets conscient de les grans incisions que t'hi estan fent ; estan practicant amb tu futurs metges o ,tal vegada, et lleven un órgan per a donar vida a algú que està a punt de perdre-la. Tant és!!

Clar, tot comença quan no ets conscient que en tot suïcici hi ha un assassí , un alter ego que t'incita a fer-lo; aleshores ,destries un tir a la templa , nooo!! , no ets capaç... o penjar-te amb el teu cinturó, tampoc !, no aguantaries estar ofegant-te a poc a poc... i, a la fi, tries pel bot al buit, com si esperares que la caiguda fóra infinita i no et vegeres amb el crani esclafat en l'asfalt com mil gotes de pluja en una finestra.




   María Company.- 1º B Batxiller (Col.legi La Purísima- Torrent)


Morada

De sobte, apareix al fons del caixó aquella corbata de llacet morada que es va comprar per al ball d’institut al qual mai va assistir. Era perfecta per a aquella ocasió, una trobada informal. En arribar-hi, es troba una mica incòmode, la corbata no el deixa prendre alé lliure. Pensa d’anar al bany, no hi va. Després d’un intent fallat d’afluixar-se-la, desisteix. Torna a la celebració, se sent observat, tothom el mira. Quan s’adona que té el coll i els dits morats, va al bany avergonyit, coses del tint de la corbata que, sinistrament i ràpid s’escampa angoixant per la resta del cos. Sense hàlit cau al terra, ofegat. Un toll de sang morada al seu voltant.

Palmira Cuadra Vidal. 1r de Batxillerat. IES Enric Valor





Sentiments

Xic i xica que s’amen. Ella, de família rica. Ell, pobre, viu als afores, en un edifici comunitari. Totes les nits es troben a un dels patis de la casa d’ella. Ell bóta el tancat, creua el jardí, sempre hi ha clavells i crisantems frescs.
Abans que es faça de dia, ell salta la tanca i torna a la seua fossa comuna coberta de verdolagues i altres herbes que creixen espontàniament.
Abans d’entrar, es gira i alcança a veure el cementiri, l’il·lustre panteó....

Andrea Fernández Vasco. 1r de Batxillerat. IES Enric Valor



Col.legi La Purísima-Torrent : TOC, TOC


TOC, TOC

Sola davant del món, no hi queda ningú, només jo. No he tornat a eixir des que la desgràcia més gran va caure sobre la humanitat. Em trobe en una desendreçada habitació des que això va ocórrer, plena de fem i amb tot tirar per terra. La solitud em va menjant i engolint les ganes de viure.
Per què vaig ser jo la que es va salvar? Per què l'única sobre la Terra?
No sé si sentir-me afortunada o desgraciada. Al principi tot era perfecte, jo manava, podia fer tot el que vulguera, però ara... pense en la mort i no seguir vivint en aquest fosc clot en què em trobe.
Potser algun dia una nova espècie nasca al món i trobe aquestes paraules que em trobe escrivint en aquest moment, perquè algú està trucant a la porta i no pot ser ningú més que ella.



        Inma Serrador.- 1º B Batxiiler (Col.legi La Purísima-Torrent)


Dos ànimes

És nit, engrunsa la criatura rítmicament en el sofà de casa, llar solitària, aïllada de tota civilització. El company fixa la mirada en la televisió, no articula cap paraula. 
S’apropa al bressol, somrient diposita el nadó amb vaivé. Ja pot fer el sopar, obri la nevera, no hi ha res.  Pregunta al seu company, no rep cap resposta, ell seguix amb la seua visualització hipnòtica. Decidix cuinar quelcom ràpid, hi ha llaunes. Para taula amb delicadesa. Falta llum, encén tres espelmes, el símbol de la unió de la seua família. 
Seguix sempre el mateix ritual, ancorada en els records de l'últim moment que no la deixen avançar, assimilar que habita amb dos ànimes.

Begoña Delgado Aguilera. 1r de Batxillerat. IES Enric Valor


Col.legi La Purísima- Torrent : LÍNIA 4


LÍNIA 4

   M'agrada anar amb autobús. Se m'havia oblidat com m'agradava agafar l'autobús. Ara, asseguda en el seient darrere de la barana, ho recorde. De vegades em quedava tot el trajecte, només per delectar-me amb la quotidianitat de la gent : els jóvens que van a treballar, estressats per si hi arriben tard; els xiquets que van al col·legi mig adormits i els iaios que s'assenten i comencen a contar les seues historietes. També m'agrada imaginar-me les seues vides: el xic que està esperant amb una motxilla d'esport podria ser un jove que li agrada jugar al futbol amb els seus amics un dijous per la vesprada, un campió del món d'esgrima o tanmateix podria tindre la motxilla plena de diners després de robar un banc. Però sens dubte , la cosa que més m'agrada és la tranquil.litat i la pau que proporciona el soroll monòton del motor, ara trencat per l'impacte, la sensació de quietud, ara trencada per les voltes i els crits, l''efecte de calma, només interromput pel fort colp que note al cap. No veig res, torna la pau i la serenitat. Tot està negre, tranquil·litat i relax etern. M'agrada anar amb autobús.


    Marta Martínez.- 1º B Batxiller (Col.legi La Purísima-Torrent)


Renàixer

Hui ha notat com tot allò que l’envolta brilla més, l'acompanya la tranquil·litat després de molt de temps. Mostra un somriure al món, no té por, està viva. En arribar a casa tot sembla més ampli, refulgent, menys presó.
Es lleva el vestit i es queda una llarga estona observant-se a l'espill mentre escolta els missatges del telèfon. Es sorprén de com de bé li queda un cos sense blaüres i una dia dia sense amenaces.


Irene Gil Moreno. 1r de Batxillerat. IES Enric Valor






Negror

Desperte, veig el coixí ple d’aigua.
- Per què?
M’adone que estic plorant.
Hui es un altre dia sense l’avi i, potser, he somiat amb ell. Sóc al seu llit.
Em sent buida, tan important en la meua vida se n’ha anat d’un dia a altre i des del mateix lloc on estic ara.
Em gire cap a l’esquerra, intente pensar en altres coses, distraure’m.
-Vull un gos, un dàlmata amb taques blanques i negres. Alba en vol un, és una bona excusa. Com podem posar-li? Blanc? Negret?... Rai...? No, com ell, no.
Torne a plorar i ara em gire cap a la dreta. I plore més...
-Ai, el meu iaio... quant t’estime! M’eixugue les llàgrimes i ara prove de pensar en no res, en negre, això és el que veig. Crec que ja m’ha passat, vull estar tranquil·la, procure dormir. De repent em desperte amb un crit i amb la boca seca. Sols he dormit una estona. Mire el rellotge, les 4, una hora...  bé.
–Vinga, altra vegada! Ja ho he fet una, en podré una altra?
Estic cap amunt, mirant el sostre, negre. Tanque els ulls.

Beatriz Suarez Sanz. 1r de Batxillerat. IES Enric Valor


Col.legi La Purísima-Torrent : ESCALES

                                                                 “ ESCALES

No pot oblidar la mort de son pare, però aquest record encara que han passat molts anys , està ancorat en la seua memòria i lluita cada dia desesperadament per desfer-se d´ ell. Son pare jau en les escales amb el crani partit.

No pot tornar a ser el que era abans, contíuament fuig de les escales.Les escales el paralitzen, l´ennuvolen la vista i no veu res, excepte el rostre desencaixat de son pare.

No té por a res ni a ningú, però les escales són superiors a ell.

Hui és l´aniversari de la mort de son pare i com tots els dies baixa amb l´ascensor evitant les escales.

Agafa la seua moto i corre a gran velocitat per l´autopista, sentint-se lliure per primera vegada en molt de temps. De sobte, allí estan, davant d´ell, esperant-lo, es giren cap a ell i el fan bolcar . Ja no escolta res, ni la demanda d'auxili de la gent que ha acudit a socórrer-lo.

- Pobre xic!! Deu haver eixit llançat de la moto i està clavat dins de les escales del cotxe de bombers que circulava davant, amb el crani fracturat- diu un dels policies impactat per l´escena presenciada.


                Esther Giménez Martínez. 1º B Batxiller (Col.legi La Purísima-Torrent)

Col.legi La Purísima- Torrent: NIT



            NIT

Al matí, el carrer vivia. Quan el sol eixia, els xics jugaven a la pilota en la meitat del carrer, les xiquetes cantaven alegres cançons. Les veïnes xerraven des de les finestres sobre la xica que eixia de nit, de la xica que es jugava la vida. Els ancians jugaven a les cartes dins del bar, i el xicon dels diaris cridava “Extra! Extra!”. El carter amb el seu carret i el guàrdia civil que dirigia el trànsit des del centre de l´encreuament. Tot semblava estar en ordre, perquè tots donaven vida al carrer que moria a mitjanit.
A mitjanit, sí, el carrer moria. La boira confonia les poques ombres que hi havia, el silenci ho omplia tot, i les rates mussitant s´apoderaven d´ell. Els fanals fosos ja no il·luminaven les greixoses parets. Els tacons de la xica espantaven les rates, que deixaven les bosses de fem obertes i rossegades per amagar-s’hi. Fins els gats negres tenien por. Alguna cosa s´apropava a la xica que caminava tan de pressa com podia. No la percebia, taral·lejava per omplir el buit del silenci i desfer-se d’eixa por que queia sobre ella. I es va produir el que cada nit passava: la mort, freda i solitària.


Abel Hoyo Alós. 1º B Batxiller (Col.legi La Purísima- Torrent)

I l'últim relat

    DESPULLES
    Hui és el dia, hem quedat a les onze de la nit, no pare d’analitzar-ho i sent que l’amor que hi ha entre nosaltres dos va a morir. Com sempre ell em replega a la meua porta. Fa una nit freda, trista, ni les fulles estan presents. Cada vegada s’aproxima més, jo ho sé, mentre parlem amb un to estrany i de coses que no vénen a compte. Potser ja s’està incinerant la nostra relació, però no succeeix així. Les hores passen i totes les xarrades tracten sobre nosaltres, cada silenci fa por, les meues cames tremolen, sospire perquè arribe el moment, pitjor que ara no pot ser. Però al cap de tres hores plenes de tensió, finalment una ximpleria ha fet cremar la caixa i tot s’ha convertit en la pols.
    Aqueixa pols, jo la patisc, com quan la tiren a la mar, però ha caigut en mi.
Al principi em colpejava amb records tan plaents que em desfeien, a poc a poc vaig aconseguint bandejar-la, però jo crec que el que em succeeix és què roman com si formara part de mi.
    Han passat bastants mesos i segueix intentant desfer-me'n, però no puc. Això és el que en realitat em fa mal, un mal que fa por, por del fet que romanga fins a la tomba.
                     Alba Gil Lozano, 2n Batxillerat
                    IES BEATRIU CIVERA

9 de març 2015


MICRORELATS IES ALBAL (II)

EMPREMTA

- Tots volem una mort dolça...

- Ser assassinat per un pastisser és una de les millors formes d’aconseguir-ho!

Encara recorde com va començar allò. Tot eren rialles aquella nit quan Joan va aprovar el curset de pastisseria. I ara, d'aquells cinc que rèiem només quede jo. Encara que ja de mi, no queda res i, tremolosa, fuig de cada pastisseria, fuig d'ell, fuig del meu destí.
No em puc traure del cap que, prompte, ell estarà ací, guaitant per veure la meua cara mentre m’ompli de dolç a imitació dels seus pastissets. Com va fer amb la resta dels que vam tindre aquella nefasta conversa.

De sobte l’olor a coca de forn envaeix l'habitació. Una empremta de farina acaricia dolçament la meua galta; estàs ací.
No diem res i una ventada d'olor dolç m'empalaga fins ofegar-me.

Amparo Sargues Blanch
1r de Batx. C
IES ALBAL


DIA

Aquell dia es va despertar a les 12 del matí. Havia dormit bé, pot ser massa, però després del dur treball a l’oficina creia que s’ho mereixia. Va alçar-se i va anar a la cuina on esperava veure la dona i els fills mirant la televisió, com qualsevol  dissabte. Però no hi havia ningú. Va pensar que tal vegada havien eixit al parc. Feia un dia fantàstic. Va seure al sofà.

De sobte es va obrir la porta i la dona entrà vestida de negre rigorós acompanyada de dos homes, també de negre, que la consolaven. Va veure els dos fills plorant. Intentà abraçar-los per consolar-los. Però no podia.

De sobte, ho recordà tot: aquella setmana no havia pogut suportar la pressió del treball i havia decidit abandonar-ho tot.

Maria Nicolau
1r de Batx. C
IES ALBAL




CONFUSIÓ

Un, dos, tres passos que s’apropen.

Deixe de respirar per un moment, implorant que no aguaite davall del llit, no vull que em prenga la sorpresa. Intente no fer ni un soroll, mentre que una veueta em diu que he d’entregar-me, que el que he fet està malament. No obstant això, no em sent culpable i, menys encara, pense confessar.

Comença a fer calor, i no destaque per ser una persona pacient. He de acabar el que he començat. Isc del meu amagatall i vaig cap a la cuina on s’escolten sorolls de metall. Espere en les ombres fins que es decidix a eixir.És el meu moment. Estic ansiós.

Tot passa molt ràpid; faig un gir, clave el ganivet de ple al seu abdomen i mire el seu rostre. Conec eixos ulls. Note com la meua camiseta comença a mullar-se d’alguna cosa roja. L’últim que em dóna temps a fer és mirar la meua víctima  i adonar-me que la dona que creia una desconeguda és qui em va donar la vida.

Caic.

Alba Martínez Cabezas
1r de Batx. C
IES ALBAL



SEMPRE IGUAL

Sempre igual. Li parle i no és capaç de contestar-me, ni d'atendre'm. Li he dit mil vegades que ho deixe estar, que no hauria de calfar-se el cap amb més tonteries. Però ell sempre manté l'esperança. Ell creu en el dia on tot puga ésser, on mai digues mai.

- Però, que esdevé del carpe diem? Viu el moment i deixa d'un costat el passat! Prova coses noves!

Decepció rere decepció, camina sense rumb. Però es manté conscient del final d'aquest trajecte, amb un destí potser bo, potser roí. I si esdevé roí, ell sap perfectament en quines condicions arribarà, es sentirà inútil i mai podrà tornar-hi. Prefereix no pensar-ho.

Jo li ho repetiré, sempre que em situa davant el mirall. Des de l'altre costat.


Àlex Giménez Serrano

1r Batxiller C
IES ALBAL



INFERN

Nit d'estiu. A la llar amb la família, la calor no cessava i la casa començava a tornar-se un forn, un búnquer del que ningú podia fugir. La pressió augmentava i, de sobte, tot el que estava al meu costat, fins i tot el meus pares, començaren a fondre's.

Just en aquell moment algú trucà a la porta i sense demanar permís, hi va entrar. Era el meu germà, mort feia deu anys pel remordiment d’haver comés un assassinat.

Havia arribat l'hora de reunir-se amb ell.      

Jaime Palos Cuesta
1r de Batx. C
IES ALBAL



COS

Un dia de vent vaig aprofitar per fer sky surf en la mar quan, de sobte, vaig sentir com el meu cap se n’anava. La mar s’havia tornat roja i el meu cos ja estava perdut a causa de la gelor. Encara així podia escoltar la gent cridar, mentre el meu cap em feia molt de mal a causa de la força de les ones. Ja em trobava a la vora quan un xiquet em va agafar els cabells per alçar-me i, així, i vaig tornar a respirar per última vegada en la meua vida.

Noèlia Díaz Gómez
1r de Batx. C
IES ALBAL






Escenes de pel·lícules de terror em ronden pel cap. Eixes en què crides a la televisió: “No òbrigues la porta!”. Encara que sàpies que no pots escoltar i que l'obriràs de totes maneres.

Faig cas a la meua curiositat i no a eixos pensaments que apareixien amb ímpetu. L’òbric i m’adone que ha sigut el pitjor error. Una equivocació que, inevitablement, em costarà la vida.

Tota l'habitació plena de sang i d'objectes de tortura. Assegut en una cadira, llegint el diari, veig el meu assassí.

Sens dubte, estic en la boca del llop.
Pilar Romero Joya
1r de Batx. C
IES ALBAL




ÀNCORA

Torne any rere any al penya-segat de l'accident, amb la torturadora creença que el trobaré allí, i que podré evitar la seua caiguda just a temps. Cada setmana peregrine cap al far que voreja l'espadat, amb la convicció que hi trobaré terra ferma. Fa temps que la costera de l'últim tram em fatiga, i seguir caminant em resulta infructuós. Ara, a la fi, el veig, assegut a la vora de la paret vertical.

M'espera amb un somrís, amb el seu quadern de dibuix a la mà. M'aprope i divise el retrat que em va començar aquell últim any, i que mai va finalitzar. Ara està acabat i me l’ensenya.

- El dibuix està banyat- m'advertix-. Una onada ha esquitat massa alt.

La meua expressió jove em sorprén al paper, coberta d'una capa d'humitat que creix, i s'ondula fins formar una ona que avança lentament. Jo, amb la mateixa calma, m'assec al seu costat.


Poc a poc la meua vista s'adapta a l'aigua salada fins que puc ataüllar el far, immens, inabastable.

Inés Remolina

Alguns relats més

Bona nit! Aquests són els relats recent acabats.
Àngela Busó
IES BEATRIU CIVERA

Amigable
Aquesta és una nit fosca i freda, la gent corre pels carrers boja de terror, cridant i angoixada per la noticia comunicada. Ja he fet les maletes per anar-me’n d’aquest poble tenebrós i solitari, ja que no sóc benvingut en aquest lloc, ni tampoc m’abelleix quedar-m'hi; els records roïns són incomptables. Voldria fer un breu resum als meus successos i anècdotes d’aquest lloc, però es fa tard, així és que seré breu.
Deu fer dos any vaig arribar a un poble nomenat Parmenidus, un lloc molt acollidor i encantador, amb gent desconeguda però amigable. Em vaig instal·lar a una casa vella, fora de la ciutat, per motius de treball. Durant dos setmanes coneguí a tres famílies, que em convidaren a sopar i a dinar en les seues cases. Vaig fer amics i vaig investigar les vides de cadascun. Però al llarg dels dos mesos complits el meu treball anava de meravella. Les morts eren nombroses, va morir un ancià, una xiqueta malalta, dues parelles al bosc. Tot això en un mes.
La veritat és que el meu treball és necessari encara que no siga de molt bon gust. Ser la mort és esgotador i mai tens amics que duren més de tres mesos. Complit el meu treball i trobada la meua identitat, viatge a un altre poble per poder treballar i complir les comandes que em proposen. Espere veure’t demà, l’any que ve o d’ací trenta anys. Però no et fies molt dels desconeguts, la veritat es que podríem entaular amistat.
Carmen Vilanova, 2n Batxillerat
IES BEATRIU CIVERA
 
SUÏCIDI
M'alce del llit quan de sobte un calfred em recorre tot el cos. M'adone que estic a la vorera del terrat d’un edifici de 100 plantes. Al meu costat hi ha una ombra, li pregunte qui és, i em diu que és la mort. Em diu que m'ha arribat l’hora. Em sorprén, sóc molt jove, tan sols tinc 26 anys. Li pregunte si no hi ha alguna forma de salvar-me. La mort em respon que no, que si no muir jo morirà alguna persona de la meua família. Em pose molt trista, ja que no vull la mort d'algú de la meua família per culpa meua. No m'ho pense més, mire cap avall i m'hi llance. Tota la meua vida em passa per davant en uns tres segons i de sobte em desperte en el meu llit, plena de suor, ma mare crida com una boja que el meu pare s'ha llançat per la finestra.
María Manzaneda , 2n Batxillerat
IES BEATRIU CIVERA

   Nostàlgia

Avui és diumenge, encara que siga novembre fa un dia perfecte amb un sol meravellós. Tot sembla indicar que es presenta un dia especial.
Passen les hores i gens fa que aqueixa percepció canvie. Toca anar a casa de la iaia, per fi tornaré a veure-la, el meu dia millora per moments. Arribe allí amb la il·lusió de tornar a veure-la un altre dia més, tot sembla estar com sempre. En la meua cara hi ha dibuixat un somriure, els ulls em brillen d'il·lusió però passa el temps i ella no apareix. Comence a buscar-la per tota la casa però no la trobe en cap lloc. Ningú contesta a les meues preguntes, comence a preocupar-me i a preguntar-me on  deu estar.
Per fi arriba una resposta, resposta que desitjaria no haver escoltat mai. Encara que no ho vulga acceptar, ara ja no queda cap dubte, tot està molt clar…

            Laura Palomares, 2n Batxillerat
            IES BEATRIU CIVERA