29 de febr. 2012


Dracon Gasis

Equip d'investigació constituït pel capità Vives, el grup Zoòlegs Sense Fronteres (del qual sóc membre) i un poderós espónsor convidat anomenat C. Mabra.

Hui, 21 d’abril de 2013, la nostra expedició ha començat a investigar prop de la regió de Microcastell, al nord de Happy Levant perquè tenim dades fefaents que s’ha avistat un tipus de bèstia indòmita i inèdita.

Hem començat la recerca, al davant de tot i, interrompent de forma constant, ha estat Mabra, el seu caràcter de superioritat no ha agradat a ningú, s’ha pres el nostre treball com un safari turístic i hem hagut d’aguantar-lo... el nostre pressupost per fer ciència ha estat retallat a la meitat.

Sobtadament, hem albirat la criatura aguaitant per la cova del penya-segat: orelles ingents respecte a la mida del cos i punxegudes, urpes diabòliques. Tots hem quedat paralitzats, sense moure’ns, excepte Mabra que s'ha apropat a fer-li una foto. L’animal, esglaiat pels flaixos, ha llançat una gas roig i verinós que ha cobert totalment Mabra i l’ha fet desaperéixer del mapa. Ràpidament l’animal ha fugit amagant-se...

Sergio Rubio. 4t A. IES Enric Valor de Picanya


Equip de voluntariat: Raig d’Esperança

13 d’octubre de 2050

Queden quatre anys per a la possible fi del món, ens trobem a València, açò ja no és el que era abans, tot està desert, com si mai haguera viscut gent. El forat en la capa d’ozó ha fet mal bé el planeta.

M’aventure junt a altres exploradors voluntaris en busca d’algun senyal de vida, el nivell del mar i la temperatura han pujat, la civilització s’ha vist obligada ha evacuar.

Acampats per agafar forces en el que un dia fou el Parc Gulliver se’ns ha presentat davant nostra, atret pel menjar, un ocell mai vist, ha sigut molt emocionant! Es tracta d’un pardalet de xicotet tamany amb la part inferior d’un pollastre i la part superior i les ales de mosca. Sembla inofensiu, perquè li hem pogut donar menjar amb les mans.

Després d’un estudi i d’una llarga reflexió hem arribat a la conclusió que, a causa d’aquest canvi climàtic, els animals s’han fusionat entre ells per a poder fer-se més forts i sobreviure. Ens fa pensar que, si ells han pogut fer-ho, nosaltres, si el destí ens deixa temps, ho farem també, ja que a la fi, també som una espècie animal... i ben animals que som!

Isabel Martí. 1r de Batxillerat C. IES Enric Valor de Picanya

Ós Pelat (Osus Pelatus)


Dra. Amanda Novella i becària Laura Ruiz.

26 de novembre.

Aquest matí, mentre passejàvem per l’illa hem vist des de la llunyania un exemplar de mamífer quadrúped que caminava junt a les seues cries. Era un espècimen paregut a un ós polar perquè era de la família dels plantígrads, però no tenia els pèls blancs, o millor dit, no tenia cap pèl. En lloc de pelatge tenia una pell molt rugosa i de color blanc. Les seues cries viatjaven baix del cos de la seua mare.
Després d'una estona caminant per a descobrir a on es dirigia l'óssa, entraren en una cova que estava tota coberta d'una espècie de manta de llana, en la qual s'estaven preparant per a passar l’hivern sense eixir de la cova.
Hem estat investigant i hem arribat a la conclusió que la inexistència de pelatge en aquesta classe d’óssos es deu a la variació de les temperatures d'estiu a l’hivern. En estiu fa tanta calor que no necessiten res de pèl, en canvi durant l’hivern fa tant de fred que han d'estar refugiats en la cova durant alguns mesos i gràcies al fet que està recoberta de llana no passen fred en absolut.

Neus Liébana (1r de Batxillerat)
IES el Quint (Riba-roja de Túria)

Piranyós

El piranyós és un animal aquàtic. És molt semblant a una piranya normal i corrent amb la peculiaritat que està coberta de pèl. A més a més, aquesta varietat de piranya fa nou metres de llarg i té unes urpes tan esmolades que són prou resistents com per a tallar l'acer. Aquest animal no és gens delicat, ja que gràcies a les seues dues mil dents pot menjar fins a platí.
Aquest animal és el rei del mar, ja que menja de tot i no té cap depredador, raó per la qual només té una cria en tota la seua vida.
Encara que parega increïble, la cria de piranyós és més gran que la seua mare, i poc a poc va fent-se menuda fins a arribar a la mesura d'adulta. El piranyós és hemafrosita i quan se sent sol, s'autoejacula per a tindre l'única cria que tindrà en tota la seua vida.
Aquest animal només habita en l'illa de Howl i està en perill d'extinció, ja que els humans les maten per a fer-se abrics amb la seua pell.
Cristian García Bayona (1r de Batxillerat)
IES el Quint (Riba-roja de Túria)

Salutacions des de l'IES Sedaví de part de Sònia Tur i Rosa Busó. Ací teniu els relats que presenta el nostre centre al concurs literari del Diàleg 2012. Tal com vam fer l'any passat, l'alumnat i les professores implicades en l'activitat han decidit en un concurs intern els contes que hi participaran. L'ordre en què els presentem és aleatori, no respecta el nombre de vots rebuts pels contes. No hi ha cap imatge ni dibuix de moment. Si podem, n'hi inclourem algun si l'autor vol. Com sempre, la creativitat dels nostres estudiants ens sorprén i ens alegra, especialment en un curs tan dur i tan “mogut”. Quan arriba aquest moment de l'any pense que, malgrat tot, aquest treball paga la pena. Esperem que us agraden. Fins aviat.

MICRORELATS
IES SEDAVÍ

Rocoala
(Phascolarctos Rococus)

Avui ens hem trobat amb una gran roca que ens impedia el pas. Hem intentat alçar-la, però era molt pesada i dura. Mentre pensàvem què fer, la roca s'ha menejat i ha aparegut el que pareixia un coala gegant. Al vore'ns, ha tornat ràpidament a l'estat de roca. Hem decidit establir el campament prop d'allí per estudiar aquest animal tant interessant. El rocoala és un gran mamífer marsupial que, com els seus companys els coales, pertany també al gènere dels Phascolarctos, de l'espècie Phascolarctos Rococus. Amb una mida d' aproximadament 1 metre i mig i un pes d'entre 20 i 30 quilos, aquest individu es caracteritza sobretot per la seua forma de protegir-se dels depredadors. Al ser un animal tan gran i gros, se li fa quasi impossible pujar als arbres quan ha de fugir del perill, per això ha desenvolupat la capacitat d'enfortir la seua estructura, tant interna com externa, i enroscar-se sobre si mateix per formar el que, a primera vista, pareix una roca. La reproducció no varia massa de la de qualsevol coala comú, és més, hem pogut comprovar que quan la femella porta dins la cria, aquesta ja té la capacitat de fer-se roca, i moltes vegades provoca a la mare un greu dolor d'ossos pel pes.

Amanda Martinez Garcia 1r BAT

Lapònia sueca (Frontera amb Noruega)
Roques del saber (flos intelligens).

22 de gener
Expedicionaris: Dra. Belén Villanueva, Dr. René Chassier, Dr. Andrea Russo.

A la vora de les aigües del Riu Torne, hem trobat una espècie de plantes paregudes a les roques, concretament flors. No esperàvem que ho foren, ja que no ho pareixen, però, una d’elles, que sabia prou de biologia, ens ha mencionat que estaven realitzant la fotosíntesi. Sí, exacte, una d’aquelles estranyes floretes ens ha parlat i, conversant amb altres, ens hem assabentat que cada una, segons el seu color, sap sobre un tema determinat, i cal afegir que prou. No seria gens insòlit trobar-se als xiquets amb els deures prop del riu. Imagineu-vos unes pedres grans amb arrels clavades prop de l’aigua, parlant sobre Descartes, sobre nombres combinatoris, fins i tot sobre política i cinema. Estudiàrem una d’elles que assegurava ser una gran fan de Scorsese. Descobrírem que baix de la seua superfície rocosa existien unes petites connexions que conduïen a un únic òrgan, un sistema central amb la mateixa funció que un cervell humà. No disposaven de cap mecanisme de defensa, ni tan sols tenint un òrgan motor com aquell mostraven sentiments, únicament parlaven, i es podria dir que la seva única arma era la raó i la cultura.

Belén Villanueva 1r BAT

PHASMO DAPHNE

Delphi, Grècia 24 de març de 2009

Les Phasmo Daphne són una mena d’insectes de la família phasmatodea, que tenen la qualitat de camuflar-se, per la seua semblança a una fulla. Aquests animals però, tenen una funció especialment sorprenent:

Durant el dia es troben volant o recolzats en flors. Les seues ales són capaces d’absorbir l’energia del sol i prendre el diòxid de carboni per convertir-lo en oxigen. S’alimenten de les sals minerals que es troben en la terra d’aquesta zona per a dur a terme la fotosíntesi, amb la qual obtenen glucosa. Aquests animals però, només viuen mentre el sol és fora, ja que quan es fa fosc, cauen en forma de goteta d’aigua i arriben a les arrels d’uns llorers sense fulles. Aquests aprofiten la glucosa durant la nit per fabricar les seues fulles, que en aparéixer els primers rajos de sol es desapeguen de les branques de l’arbre. Aquestes són, doncs, les Phasmo Daphne, que mantenen una relació de simbiosi on l’arbre crea l’individu i aquest mor per alimentar l’arbre.

Tot açò em recorda el mite grec de Daphne, on el seu enamorat plora per la transformació d’aquesta en llorer, les seues gotes la reguen i ella creix.

Rosa Salvador Quilis 4t ESO

ORONETES TELEDIRIGIDES

9 de març

Dr. Gómez (biòleg), Jogueter de València i Carles el científic

Les oronetes són uns animalets que fan grans rutes migratòries pel món i tots els anys tornen al niu que un dia van construir. Un comerciant de joguets va tindre la idea de fabricar un joguet de plàstic amb forma d´oroneta, i amb una antena enganxada al llom. El jogueter de València, va conèixer un científic que estava boig, i el va ajudar a fer un experiment amb oronetes de veritat que clonaven perquè nasqueren de l´ou amb aquesta antena al llom, que es podia manipular amb un comandament a distància.

Aquests ``joguets´´ van tindre un gran èxit de vendes perquè als xiquets els causava molta il·lusió tindre una oroneta teledirigida. Precisament molts xiquets van demanar oronetes teledirigides als Reis Mags aquell any. Però la mateixa nit de Reis va haver-hi una gran explosió, les oronetes deixaren de funcionar i els xiquets van tindre el disgust de la seua vida. De sobte, milers d´oronetes volaren al cel lliures. I quan els xiquets varen créixer s´adonaren que aquelles oronetes que anaven a ser un regal de Reis, necessitaven ser lliures per sempre.

Ismael Gómez 1r BAT

Lacertilia Scincomorpha

Sargantana aparentment normal, de la família Scincomorpha, que procedix del món dels rèptils. Hi ha moltes espècies de sargantanes, però la Lacertilia en concret és una de les menys conegudes i al mateix temps de les més temudes per aquells que la coneixen. És una criatura de quatre potes capaces d’adherir-se a qualsevol tipus de textura, d’oïda amb obertura externa que funciona com un radar i amb una vista impecable. El seu cos és allargat sovint de colors brillants i iridescents que pareixen humits, i amb una cua ben desenvolupada. S’alimenta d’insectes, sobretot de mosques, que les atrapa amb la llengua, fins i tot a dos metres de distància. La Lacertilia posseïx la qualitat de camuflar-se canviant de color en resposta al seu entorn o en situacions de perill. Però la seua excepcionalitat apareix quan entra en contacte amb les persones. Des dels nostres avantpassats sempre hem torturat aquest tipus d’espècies (tallant-los la cua, atrapant-les...) i elles són conscients d’això. Per això, amb el pas dels anys, han desenvolupat una espècie que, quan entra en contacte amb la pell humana i esta es camufla en ella, s’introduïx dins del cos, i la persona portadora de la Lacertilia va convertint-se a poc a poc en una d’elles, conservant l’aspecte físic d’una persona, però comportant-se com una sargantana. El seu efecte és totalment irreversible.

Miguel Angel Lapeña 1r BAT

Cavall universal (Caballus universus)

Neus Ridaura (aventurera), Oriol Ridaura (aventurer) Kentan, a la comarca de Kristeil (dades inexactes, a causa dels habitants, harmoniosos amb la natura)

Estàvem en una prada, temperatura 22 Cº, brisa, i a la nit, cel inimaginable. Quan despertàrem i parlàvem de què ens podríem trobar, aparegué el destí. Al principi pensàrem que era una petita societat de cavalls normals, però quan pensàrem en “normal”, ambdós riguérem. Ens hi acostàrem a poc a poc i els observàrem amb cura. Cos color canyella i crinera negra. Les peülles eren d'un mineral més dur que el diamant, que es tornava simple pedra al poc temps de la mort de l'animal. De nit, tant feia que mirares al cel, com a les potes d'aquests èquids: aquestes reflectien l'univers d'una manera fidedigna, tornant-se un petit univers. Personalment jo preferia vore les peülles, car sempre he sigut una apassionada de la vida. Quan un depredador guaitava, s'acostaven a una roca i es fusionaven amb ella, tornant-se una espècie de pintures rupestres, que els feia irreconeixibles per als carnívors. Per llurs poques baixes a causa de depredadors, les mares només tenen un fill, per mantenir l'equilibri de la mare natura.

Helena Robles, 1r BAT

VELLUS SERPES

Doctor:Francesc Ferrer Becari: McKenzie.
Lloc de l’expedició: l’Amazones
Data: 21 de març

Després de moltes hores d’endinsar-nos en la selva, per fi hem vist un animal digne del nostre estudi:

Es tracta d’una de les majors serps que hem vist en la nostra vida; però no és la grandària d’aquesta la que ens ha cridat l’atenció, sinó els fets que s’han produït al seu voltant. No hem pogut veure aquest animal per primera vegada, fins que ens hem posat a investigar per la zona, ja que la seua pigmentació estava totalment intregrada en el paisatge. S’ha fet visible quan aquest ha començat a canviar els colors característics de l’hivern pels de la primavera. De sobte, tota la pell del rèptil ha anat caient a trossos grans i compactes i li ha eixit una nova capa amb els colors principals de l’hàbitat d’eixe moment de l’any, fent-la de nou invisible per als nostres ulls. Com hem pogut, hem anat al lloc on ha mudat la pell i hem agafat unes mostres per analitzar-les.

Ha sigut una de les explicacions més aclaridores de com animals tan estranys han pogut sobrevivure tots aquests anys, fent-se invisibles.

Esperanza Ramon 1r BAT
LA TELEVISIÓ CARNÍVORA
La televisió carnívora va ser descoberta fa uns anys, al desert del Sàhara. S’anomena així degut a que aquest especial animal té forma quadrada, amb una antena i botons a la dreta. Quan una persona es perd al desert, aquesta espècie pot ser molt perillosa, degut a que atrau a la gent que creu que ha trobat un lloc per descansar i la hipnotitza, projectant el seu canal, pel•lícula o sèrie preferida que capta per unes ones que produeix la seua antena que interaccionen amb les neurones de la persona que observa la televisió. Estes persones són engolides per ella i es queden dins. Per això, quan un altra persona es queda mirant la televisió ,els actors que hi apareixen no són només que la gent que abans s’ha menjat aquest animal, que ara, estan en simbiosi amb ell. Es diferencien de les televisions normals perquè aquestes estan formades per cristalls d’arena del desert ; els habitants peguen un lleuger bufit a una part determinada perquè si es tracta de la carnívora es desfà deixant al terra uns menuts ninotets de plàstic que són les persones que hi havia dins i arrepleguen diners venent-los a algun centre comercial. Per tant, hem d’anar en compte quan anem al desert i vegem entre l’arena, una televisió, si és que ens trobem en aquesta situació , perquè potser, segurament perquè no estiga engegada a un endoll, que tinguem un problema i acabem com uns actors esclaus o venuts i arreplegats per algun xiquet al “toys´r us”.
Laura Villalba, 2n batx B, IES Rei en Jaume d’Alzira
Parasitus musicalis (Paràsit sonor) Raül M.B.
El paràsit sonor ha estat fins avui com un dels tipus de paràsits intel·lectuals més difícils de localitzar, ja que actua a les parts més internes del cervell en l’hemisferi de la creativitat i la imaginació artística. Es tracta per tant, d’un organisme que no pot mesurar molt més enllà d’uns quatre mil·límetres i malgrat les seues diminutes dimensions, es troba conformat per una complexa estructura que constitueix una completa organologia romàntica : en primer lloc, respira gràcies a dos òrgans esponjosos en forma de sengles trompes en fa invertides, sent el bronquis transpositors amb les seues ramificacions. En cas d’ofegar-se o trobar-se en condicions adverses pot obrir les vàlvules generals, cosa que li permet prendre aire, però encara s’ofega més, ja que pateix disofòbia (temor a les desafinacions o sons estranys provocats per dos instruments desafinats) per la qual cosa s’allibera d’una trompa, i així és l’única forma de poder quedar-se respirant amb normalitat al voltant dels 440 hertzs . La seua extensa substància operativa es troba conformada per llargs entramats neuronals molt desenvolupats similars a l’entrecreuament obtingut de cordes de violí, viola i violoncel, doncs les més curtes (de violí) formen la part emocional i sensitiva del paràsit. Les intermèdies (de viola) són les pulsions més instintives junt amb l’entramat més gruixut (violoncel) del qual obtenim la seua funció sonora i tortuosa. Diguem tanmateix, que estem davant un ésser que s’alimenta copiosament de les emocions i sentiments de l’organisme que parasita i així amb un aparell digestiu molt indiferenciat on concorren diferents famílies de vent fusta i metall, excreta per les dobles llengüetes després d’haver experimentat els moviments peristàltics que originen les superfícies membranoses de timbals. El pavelló auricular, que en un primer moment se’ns presentava com campanes de trompetes afinades en do i si bemol i que per la disofòbia i la pròpia evolució animal han anat adquirint l’equilibri al re, es divideixen en tres fases: oïda externa o primer pistó, i així fins al tercer. Per la brutícia d’aquestos instruments, no es neteja el cerumen, sinó canvia de boquilla o allibera algun pistó. Quan acaba de parasitar, es passa per tot els seu abisme interior un netejador o bé destensa el parxe o relaxa les innumerables embocadures musculars que subjecten oboclars o flaugots.
Cada quatre i trenta-tres minuts, composa un itinerari nou adherint-se al cervell mitjançant llargs contrapunts (dels quals sols utilitza la quinta espècie o contrapunt florit en cas de trobar-se en època d’aparellament fugat ) que utilitza a mode d’engronsadora, invertint-los fins transformar-los en un fort fonament per a la seua nova forma binaria, instal·lant-se igualment en un niu d’harmonia consonant. Quan els acords quadrípedes que disposen la estructura del niu durant molt de temps maduren, els provoca extensions de novena o dècima en amunt que li ofereixen protecció del atonalisme de les seues excrecions i aleshores el niu passa a ser un cromatisme d’harmonia alterada. Dintre el seu cau, sols es desenvolupa entre els graus tonals, ja que el fet de passar per el sèptim grau obliga a una duplicació d’aquest material genètic, per la qual cosa el paràsit mor de vergonya per haver duplicat la sensible. Si no es neteja a sovint, el rastre del seus bots de quinta i octava es van succeint, provocant la mort depressiva del paràsit per una sobredosi de quintes i octaves seguides sense preparació. En trobar-se moribund, sorgeix del seu cap una protuberància que culmina en la transformació d’un calderó, podent així prolongar la seua existència al voltant d’uns compassos més de vida. Finalment amb la mort al davant, adquireix la fisonomia d’un silenci de negra i es deposita taponant el conducte auditiu de l’organisme que el suporta, d’on s’explica que la víctima es vaja sometent a un immens silenci sonor i progressiu.

IES Rei en Jaume d'Alzira
Chimaera-Siren


La Chimaera-Siren, és un animal marí, és troba en el mar mediterrani, pròxim a Itàlia. Té el cap de les Quimeres de l´antiga Grècia i cua de sirena. Naix d'una ostra, quan s'obri apareix una perla preciosa que a poc a poc es va formant en Chimaera-Siren. S'alimenta de les herbes que és troben en el fons del mar com les algues. Tenen una gran funció per al mar i sobretot per als vaixells dels mariners. Quan un vaixell està en perill les boques de les serps que són els cabells de la Quimera s'obrin i fan un soroll agradable i aquest soroll fa que les ones del mar porten al vaixell al port més pròxim. Per a reproduir-se fa servir la cua de sirena que és desplaça de dreta a esquerra i produeix corrents i fa que apareguen ostres i a més a més produeixen les ones amb l'ajuda de la lluna.



Josep Martí Sanjuán 2n batx – C, IES Rei en Jaume d’Alzira
Cognoscen
Tots i totes ens hem quedat en blanc moments abans de fer un examen, degut als nervis i a la gran pressió a la que estem sotmesos en aquest tipus de situació. Com he dit, pareix que tot el que hem estudiat desaparega del cap per art de màgia i que l'examen ens vaja a eixir malament. Açò, sempre s'atribuït als nervis i a la inseguretat que pateixen els alumnes a l'hora de fer un examen, però aquesta suposició és errònia. Fa poc de temps, un grup de científics, va fer un gran descobriment que dona explicació a aquest estrany fenomen. Resulta que no està produit pels nervis com es creia, sinó per una rara criatura que intervé en aquesta situació. Al principi els científics no s'ho podien creure, perque la presència d'un organisme com aquest era impensable. Es va descobrir precisament quan estaven realitzan unes proves a uns alumnes per tal d'ajudar-los a controlar el seus nervis. Un dels científics es va adonar d'una pertorbació en la classe i ho va notificar als seus superiors amb la qual cosa es va confirmar la presència d'un èsser desconegut. No hi han dades registrades sobre la fisonomia ni el comportament d'aquesta criatures, la qual cosa va fer que els científics crearen una fitxa amb les seues característiques.
-S'ha catalogat amb el nom Cognoscen.
-Fisonomia:
Té una fisonomia semblar a la d' un polp. El seu cos en si es una bola redona irregular, de color negre, on està el seu centre neuràlgic i on emmagatzema tots els coneixements sostrets de les seues víctimes.Té una mida d'un puny. També te dos ulls menuts, quasi invisibles amb els que capta tota la informació visual necessària per a realitzar els seus atacs. Està dotat de molts tentacles amb diverses ramificacions, que broten de tot el seu cos. Com s'ha dit, és de color negre, però a l'hora d'atacar, crea un sistema amb el qual es torna totalment invisible i es camufla amb l'aire, de forma que si algú es topa amb ell pot travessar-lo sense cap problema, fent possible l'atac sense córrer cap risc. Tot açó conforma la fisonomia del Cognoscen.
-Hàbitat: el lloc que habita el Cognoscen des del seu naixement fins la seua mort són les instal•lacions educatives, com poden ser: col•legis, instituts, universitats... . Cal destacar que quan més gran és el nombre de coneixements que alberguen aquestes intal•acions, la presència d'aquestes criatures és més destacada.
-Comportament i alimentació:
El Cognoscen, té un comportament i una forma d'alimentació desconeguda fins a aquestos moments i que no es troba en cap altre tipus d'animal, siga del tipus que siga. L'alimentació dels Cognoscen és el coneixement, i degut que en les instal•lacions educatives es cultiva molt, s'han anat reagrupant de forma que en aquestos moments són els únics emplaçaments on poden viure, ja que sense absorció d'aquestos es van desunflant fins que moren. La tècnica que utilitzen per alimentar-se ha cridat molt l'atenció. Els Cognoscen romanen apegats en els cantons del sostre de les classes, on s'enganxen amb els seus tentacles esperant que comence el dia i entren els estudiants. Per classe solen haver-hi uns 4 com a màxim. Comencen a actuar dies abans d' un examen, quan els caps dels estudiants estàn replets de conceptes( ho això se suposa). Segreguen un tipus de sustància que reacciona amb més o menys eficàcia segons el tipus de persona. La sustància, la qual és impossible d'obtenir una mostra, fa que l'alumne o l'alumna estiga nerviós i baix una gran pressió. Açò va engreujant , de manera que el dia de l'examen la situació és insuportable i es produeixen els primers buits al cervell. Moments abans de l'examen és quan torna a actuar el Cognoscen. La sustància a fet el seu paper, provocant-li l'examen l'estudiant les reaccions desitjades. Els nervis fan que l'estudiant desprenga porcions del coneixements adquirits per a l'examen i aquestos queden suspesos en l'aire. El Cognoscen, amb els seus tentacles absorbix tots els conceptes possibles que envolten a l'alumne o alumna afectat , i d'aquesta forma s'alimenta. Açò dona lloc a la sencació de buit que senten abans de l'examen. Cal afegir, que les coses que es repassen minuts abans no serveixen de res, ja que aquestos conceptes passen directament a l'aire , on són arreplegats fàcilment pel Cognoscen. Solen afectar més en l'època de finals d'avaluació, degut a la gran concentració d'exàmens. Quant més alt són els graus dels estudis , major és l'alimentació.
-Reproducció:
Els Cognoscen naixen i moren dins les institucions d'ensenyament. Durant el seu període de vida s'alimenten dels coneixements proporcionats pels estudiant, però, hi ha un problema. El seu cos sols pot funcionar sense absorció de conceptes un màxim de 20 dies, amb la qual cosa les vacances són un perill de mort per a ells. Poden resistir períodes com els de Nadal o Falles, però al finalitzar el curs, les vacances d'estiu suposen la seua mort. Incapaços d'aguantar, moren, deixant els seus cossos a terra. Quan moren, el seu cos es desintegra en partícules menudes que s'aderixen als cantons i que serveixen per a formar-ne altres nous. El primer dia de classe, al tornar de vacances, els nous Cognoscen naixen. D'aquesta forma es manté un cicle en el que cada criatura té uns 9 mesos de vida i quan mor dona lloc al naixement d'altres.

Ara se sap la vertadera explicació. Ja saps, si has patit aquesta situació davant l'examen es que has sigut víctima d'un Cognoscen.

Àlvaro Mompó, 2n batx A, IES Rei en Jaume d’Alzira
LA DRAGRANOTA DE FOC


Per a entendre la descripció de la dragranota de foc, hem d´oblidar-nos del concepte de granota que coneixem avui en dia. L´animal que hem d´imaginar és una espècie de granota amb una cua com la dels dracs dels contes infantils, però de dimensions reduïdes.

És de color roig i al seu llom té una mena de taques amb forma de cercles que són conductes que s´obrin i es tanquen per deixar passar rajos de foc. Segons la quantitat de taques que tinguen i la potència del seu foc, són més cares unes que altres, ja que són d´ús domèstic i la gent les pot comprar a les botigues d´animals.

Són utilitzades per encendre les xemeneies, l´estufa de gas, el foguer de la cuina o situar-les al centre de la taula del menjador per decorar, i servint al mateix temps d’ encenedors de cigarrets i puros. Només cal estirar la cua amb suavitat i els conductes s´obrin deixant eixir el foc.

El perill d´aquestes granotes rau en què sovint la gent quan se´n va de “càmping” a la muntanya solen endur-se-les per encendre la barbacoa i segons conten, de vegades, passa que la granota s´escapa i desapareix entre els arbres. Se sospita que la majoria dels incendis que qualifiquen com a intencionats són obra d´aquestes dragranotes.

Respecte a la forma d´alimentar-se l´únic que necessiten és l’energia del sol. Per poder captar-la, tenen una mena de plaques solars a la panxeta i durant el dia es giren cap amunt per absorbir la calor i la llum. Mentre es carreguen (procés que sol durar 23 minuts exactes), transformen eixa energia solar en foc per poder actuar després com a encenedors.

Se sap que fa milers d´anys, un encreuament genètic d’una granota amb un drac, va ser resultat d´aquesta espècie, però mai no s´ha tornat a aconseguir crear animals com aquestos perquè els dracs fa molt de temps que s´extingiren. És per això que les granotes idearen una estratègia per sobreviure sense haver de recórrer a la reproducció. Renaixen a partir de les seues pròpies cendres com l’au fènix i, per tant, són animals immortals.
Virgínia Carbonell Navarro, 2n batx A, IES Rei en Jaume d’Alzira
El pardalocòpter (Helicopter avis)
El pardalocòpter és un dels animals més curiosos que han sigut descoberts en els últims anys.
Aquest tipus d’au, al contrari que la resta de la seua espècie,manca d’ales,ja que en lloc d’elles té una o dos aspes d’helicòpter,depenent de la subespècie de pardalocòpter (N’hi ha quasi tantes de pardalocòpters com d’aus normals).

Després de dur a terme rigorosos estudis sobre aquesta magnífica au, en nombrosos laboratoris al voltant de tot el món, es va deduir que el pardalocòpter, en realitat,era un ser biomecànic creat segurament pel ser humà, ja que aquestos tipus de fusions animal-màquina no són molt comuns en la natura,almenys fins ara.
L’alimentació del pardalocópter és molt variada,ja que mengen tot tipus de coses, com antenes de televisió, engranatges, gasolina, xicotets insectes, ratolins...i fins i tot ones de wi-fi i de ràdio que encara que no siguen elements amb matèria, els pardalocòpters es nodreixen de la seua freqüència i energia, deixant sense Internet,s ense televisió per satèl•lit o sense ràdio a molta gent.

Per altra part, la reproducció del pardalocòpter no té molt de misteri,ja que el seu mètode d’aparellament és similar al d’ altres aus de ciutat,com els coloms o els teuladins, però,el que sí és curiós és el ritual que fa el mascle per a cortejar a les femelles: el mascle, fa girar a tota velocitat les aspes plumíferes del seu xicotet helicòpter,mentre que el seu cos gira completament sobre si mateix, fent que el pardalocòpter se semble a un tornat en miniatura. El mascle que aconseguisca fer el tornat més gran,es guanya la femella.
Els pardalocòpters habiten generalment a les grans ciutats,ja que és on més elements mecànics i ones poden encontrar per a la seua alimentació.
De normal,els pardalocòpters són confosos amb helicòpters, ja que quan els veiem des de terra pareixen helicòpters que estan molt lluny, però en realitat són pardalocòpters que estan més prop del que pareix, esperant alguna ona electromagnètica o insecte per alimentar-se.
Sergio Delgado Pozo. 2º BatxA. IES Rei en Jaume d’Alzira
Cigne dels somnis (Cygnus somnus)
El cigne dels somnis és una bella espècie de la família de les aus cigneres, autòctona del països nòrdics del Pol. De grans dimensions, potes blanques, coll llarg, bec cristal•lí, ulls blaus com el mar, fruit dels llargs anys contemplant-lo, i de plomatge blanc. Aquesta espècie resulta molt difícil de trobar i capturar-la en fotografies, només els més aventurers i afortunats han pogut albirar-lo en el cel. Viu enmig dels núvols i s’alimenta d’ells.
El cigne dels somnis és una espècie única, en un recent estudi s’ha confirmat que sols n’hi ha una en tot el món. Per aquest motiu molts caçadors furtius estan al darrere d’ella ja que el seu pelatge en el mercat negre està pels núvols, mai millor dit encara que hi ha una ordre establida pels alcaldes de la zona en la qual els caçadors que intenten atrapar-la seran enviats a la presó. Ja que aquesta espècie té una funció molt especial: cada nit sobrevola les ciutats nòrdiques tocant una melodia celestial que fa que els ciutadans caiguen en els braços de Morfeu i somnien coses bones que fins i tot podrien fer-se realitat en un futur.

Marta Martínez Amorós 2n BAT B,
IES Rei en Jaume, Alzira

28 de febr. 2012


Unt Formigui

Equip investigador

Rutha Nova, biòloga.

Flor Campis i Òliva Aceto, Màster students.

Hui hem arribat finalment a la indòmita illa Turmentera, de seguida, ben a prop de la costa, hem trobat una sorprenent colònia de formigues perfectament evolucionades, vestides de manera molt curiosa amb flors, altres amb estreles marines. Una d’elles, femella, se’ns presenta com Na Pisin Hip Tecat, recentment desnonada. Ens conta amb un filet de veu que demanà un préstec en el BancCam Brahma Crèdit per comprar-se una coveta d’arena en un formiguer als afores de la Insectèpolis, que la tenia moblada amb branquetes tallades per ella mateixa amb molt bon gust, fins que, de cop i volta, un matí se li presentaren a casa, uns peus gegants que feien fonaments amb màquines amb un soroll desconegut i ensordidor per muntar un aparell vertical i altíssim de ferro que la va fer fora.

Ara viu a una cova comuna de refugiats sense esperança de recuperar sa casa ni poder pagar mai el préstec de més de 120.000 grams de llavoretes.

Ruth Moreno. 2n de Batxillerat C. IES Enric Valor de Picanya

27 de febr. 2012

TORTÉLEMENTS (Tortugus Elementis)


Tortuga de grans dimensions (2 metres de diàmetre de closca i 1,8 metres d’altura), adaptable a qualsevol medi: pot viure des de les profunditats del mar fins a la cima d’un volcà, des de la cova més profunda als núvols. Aquesta adaptació es gràcies als seus quatre poders, els elements: aigua, foc, terra i aire.
Pot ser tan pesada com un submarí, tan immune com el propi foc, tan delicat com un talp o tan àgil com el vent; però sempre mantenint l’espectacularitat de la seua espècie.
Encara que aquesta espècie pot sobreviure a qualsevol hàbitat, ha de realitzar una determinada funció a cada lloc: per exemple, a les profunditats del mar duu a terme la seua alimentació, basada únicament i exclusivament en aigua: necessita filtrar 200 litres una vegada cada tres mesos, així sobreviu.
La reproducció es duu a terme entre dos elements: la còpula es produeix a les coves més humides i, als volcans, damunt de la lava (sura). Després de dos mesos es rep la cria, si bé en altre medi tardaria 20 anys.
La tortuga creix a qualsevol dels elements, sempre que realitze la resta de funcions correctament, però a morir va als núvols, on queda immòbil, surant i empesa pel vent cinc mesos abans de la mort.

Guillermo Gabarda Ramon (1r de Batxillerat)
IES el Quint (Riba-roja de Túria)

Dietari del Dr. Celestí Cabasset


El temps passa massa ràpid ací. Vaig decidir quedar-me. Fugir del món on vivim i començar cinc anys sabàtics a la Terra del Vent, per descobrir-la millor si es pot. Ningú no m’esperava a Mallorca i encara que així fos no tenia gaire ganes després d’haver descobert aquest meravellós món en el qual tot era imprevisible i perfecte. És difícil de creure que una cosa així siga real i em negava a deixar-la enrere. Massa justificacions veritat? Tal vegada són totes les que durant aquests cinc anys m’he donat, i encara que no he desaprofitat el temps no ha hagut dia d’aquests 1825 dies que no m’haja penedit de no haver confessat els meus sentiments a la becària perquè s’haguera quedat i haver format una família com la de Pollini i Pastora Lobo. Ara és hora de tornar, amb tots els descobriments que he dut a terme en aquest temps em sobra per a viure bé, sense necessitat de treballar, però no sóc així. Ni per tots els diners del món revelaria la situació geogràfica d’aquesta terra perquè els humans la convertiren en un altre lloc consumista d’aquest món. Tan sols he de decidir entre avui i demà si em quede o torne al món real.

Paula Llàcer (1r de Batxillerat)
IES el Quint (Riba-roja de Túria)

Illa de les Flors


Quan arribàrem a l’Illa de les Flors vam veure que era una illa preciosa i amb molts colors vius, però sense cap animal. Allò ens va estranyar molt i esperàrem a la nit per si apareixia alguna espècie diferent, però no tinguérem cap notícia.
Al matí següent, quan estàvem investigant aquella preciosa illa vam veure un animal molt estrany; era una barreja entre lleó i gos. Tot i que a simple vista ja era molt curiós, encara vam observar que el seu nas negre i gegant era una espècie de botó que servia per a la seua supervivència. Aquest botó tan estrany li servia per a conèixer on es trobaven les seues preses i el que feia era xocar el nas contra un arbre i allò li deia cap a on estaven.
Fou un animal molt curiós; ens fou difícil esbrinar com funcionava aquell peculiar nas, però finalment ho aconseguírem ja que sempre que ho feia caçava el seu menjar, tant per a ell com per a la seua família.
Ens quedàrem uns dies més a l’illa per observar-lo millor i prendre apunts. Després d’aquests dies ens n’anàrem cap a una altra illa a observar noves espècies.

Mireia Cuenca Navarro (1r de Batxillerat)
IES el Quint (Riba-roja de Túria)

22 de febr. 2012

Llangardaix pirocàlcic (Feralys Phyracalsius)


Dra. Lamorte i Dr. Aspirine
20 d’abril, 40 ºC, 0,8 atm, 10% HR           
Enorme llàstima la destitució per part del Govern Britànic del Dr. Papadopoulus, definitivament haguera sigut el que més hauria gaudit del precipitat i perillós descobriment al cim del volcà Moto Moto, una espècie de rèptil vertebrat amb una extremadament dura cuirassa de carbonat de calci (CaCO3) als lloms, i principals músculs posteriors i anteriors a cada articulació, la qual es desenvolupa els dos primers mesos de vida, quan s’alimenten de roques calcàries ja que tenen HCl (àcid clorhídric) a l’estómac. Les potes darreres estan més desenvolupades que les davanteres, aquestes restes evolutives han permès al llangardaix sobreviure ja que la seua alimentació posterior als dos primers mesos consisteix a obtindre energia tèrmica del piroclasts expulsats pel volcà en les erupcions. A continuació la Dra. Lamorte ens ha proporcionat una fitxa tècnica de l’individu realitzada al llarg d’una setmana.
Hàbitat:
Cim i rodalies del volcà Moto Moto, a l’illa Tumtukka, un volcà de tipus vulcanià segons la seua erupció la qual afavoreix la reproducció d’aquesta subespècie del Drac de Komodo, és a dir, proporciona grans quantitats d’aliment a les cries de llangardaix, tant com als adults, ja que al ser un volcà de lava poc fluida i de despreniment d’abundants gasos la lava se solidifica abans creant una espècie de tap que explota i llança piroclasts i d’altres materials volcànics pertot arreu. Aquest esdeveniment ha sigut nomenat com a Popnonstop.
Reproducció:
Generalment l’època d’aparellament d’aquests inusuals rèptils dura tot l’any, malgrat açò és molt més comú veure l’eclosió dels ous a partir de la primavera fins a principis de la tardor, quan les temperatures són més elevades i més favorables per a ells. L’eclosió de l’ou és similar a l’esclat de fots d’artifici ja que l’embrió es desenvolupa en una espècie de maqueta a escala reduïda de l’interior terrestre, l’escorça seria la closca externa en aquest cas d’una espècie de conglomerat de roques metamòrfiques, a l’interior el que seria el sac vitel·lí que envolta un rèptil trobem un sac de lava fluida que manté a temperatures elevades l’ou. Per protegir l’embrió dels colps hi ha una capa de material desconegut pareguda a l’astenosfera, a l’hora de l’eclosió la lava d’aquest sac ix per una espècie de filons per l’escorça de l’ou fins que una pressió de gasos a l’interior trenca en una explosió l’ou per deixar eixir la cria. És un vertader espectacle meravellós. 

Carles Moreno Soriano (1r de Batxillerat)
IES el Quint (Riba-roja de Túria)

Marieta Blanca (Coccinellidae tabaco)


Dr. Ogost, Dra. Sara Gray, Chy-yo Na (becària)
30 de febrer 11:59 15ºC 740mmHg 92%HR
Pertany a la classe d’insectes coleòpters de la família de Coccinellidae, presenten un tamany ni més ni manco que al voltant d’1 m de diàmetre i 20 cm d’altura, van ser vistes per la secretària en la Terra del Vent quan van ser endinsats al bosc, la becària anava al darrere i la va veure quan de sobte una llum molt intensa, produïda per aquestes marietes, va provocar que perdera la vista temporalment.
Estudis elaborats pel Dr. Ogost, confirmen que aquesta llum s’utilitza per defensar-se de possibles amenaces exteriors i a més a més com a mètode de supervivència, ja que els insectes es veuen atrets per la seua llum i posteriorment la marieta fa que es queden cecs.

Joan Solaz Montagud (1r de Batxillerat)
IES el Quint (Riba-roja de Túria)

Salamandra de foc (ignis salamandra)


Per la Dra. Pastora Lobo.
Em trobava amb Jan de Groots a la vora d’una foguera que havia fet ell mateix. Era de nit, però el sol eixiria en poques hores. La foguera a poc a poc anava apagant-se fins a convertir-se en una pila de cendres ardents. Amb la poca llum que hi havia, vaig poder observar unes xicotetes ombres arrossegant-se per terra cap a les cendres. Jan de Groots va apropar una llanterna per a poder veure millor.
Eren unes salamandres el doble de grans que una salamandra normal. La seua pell era de colors cridaners, fent un mosaic groc, taronja, verd, morat, roig i blau. Els ulls eren completament negres i la llengua d’un estrany blau fosc.
Vam observar bocabadats com les salamandres s’apropaven a les cendres encara calents i caminaven per damunt. Obrien la boca i engolien cendres al roig viu del tamany d’un ou de gallina. Podíem veure la llum incandescent de la cendra a través de la pell multicolor de la salamandra fins que s’apagava als pocs segons.
Jan de Groots es va apropar i va allargar la mà per a poder agafar una salamandra que estava a la vora de les cendres. L’animal va fugir amb rapidesa i gracilitat, espantant a les altres salamandres fins que no en va quedar cap. Jan de Groots va mirar la seua mà i vaig veure que la pota  de la salamandra estava allí. De Groots no l’havia arrancada, sinó que la salamandra s’havia desfet d’ella com algú solta un llapis de la mà.
La pota va començar a moure’s, i vam observar com n’eixia una estranya forma. A poc a poc es formà una salamandra xicoteta de la pota, amb el mateix mosaic colorit que el seu predecessor. Jan de Groots va deixar la salamandra damunt de les cendres i aquesta va fugir fins que es va perdre en l’obscuritat.

Arantxa Duro (1r de Batxillerat)
IES el Quint (Riba-roja de Túria)

CONILL POHNOUS (conejus cronejus)

 Aquest petit conill, de la família dels rosegadors fou trobat a una petita nació al sud-oest d'Hispània. Aquesta petita regió es caracteritzava per tindre un riu caudalòs i humit, hàbitat que aquest tipus de conill utilitzava per posar els seus ous. I més concretament davall de les pedres d'argent que ells mateixos expulsen al fecundar-se.

La família dels Pohnous té la majestuosa habilitat d'autofecundar-se, ja que no necessiten una femella (que no existeixen en aquesta família de conills) perquè tenen un micropenis que utilitzen per fecundar-se ells mateixos.

Aquest exemplar s'alimenta de les deixalles que els humans depositem al riu, com per exemple llaunes o bosses d'un supermercat, etc. Açò explica la netedat d'aquesta petita regió al voltant del riu.
 
Els habitants d'aquesta regió han d'estar ben orgullosos d'aquest conill!

Javier Pardo Murcia (1r de Batxillerat)
IES el Quint (Riba-roja de Túria)

20 de febr. 2012

La frase del Diàleg

Enguany estem més actius que mai i per això vos proposem una nova manera d'acostar-nos a la lectura del Nou llibre de les bèsties de Carles el Saure. La idea, que vam llançar en la reunió de treball del dia 31 de gener, és que cada centre trie la citació de la novel·la que més li ha agradat i que la penge al bloc (amb l'etiqueta "La frase del Diàleg", com porta aquesta entrada).

En acabant, des de l'organització del Diàleg farem recompte i veurem si hi ha hagut alguna frase destacada per damunt de la resta o, per contra, quines han sigut les frases del Diàleg. A continuació teniu una de les citacions que ens agraden a nosaltres:

Aquí va trobar moltes coses que no havia vist mai, però el que el va encuriosir de debò fou tant que només hi hagués un exemplar de cada cosa, com que res no tingués nom (p. 306).

Esperem les vostres contribucions!

18 de febr. 2012

Talp Diamant (Talpa adamas)


Aquest peculiar mamífer habita al dessobre i dintre dels petronimbes, és a dir, el talp viu literalment als núvols. És un dels escassos éssers vius que romanen en aquestes rocoses formacions amb forma de cúmulus.
La seua nutrició és realment excepcional, el talp s’obri pas entre la roca mitjançant les seues rígides garres de diamant, una vegada dintre del núvol aquest animal comença la seua recerca d’aliment. La seua alimentació és molt similar a la dels éssers autòtrofs, ja que consisteix en sals minerals i aigua. Per afegitó, els talps diamant són els únics vertebrats que fan la fotosíntesi; nogensmenys, el Talpa adamas no realitza la fotosíntesi amb radiació solar, sinó amb la fugissera flama que generen els dau fènix en morir que és reflectida en les seues urpes transparents de diamant.
D’altra banda, aquest fotoautòtrof animal és l’únic agent capaç de modificar la forma dels núvols muntanya gradualment amb les seues inflexibles urpes.
No obstant això, per desgràcia el Talpa adamas es troba en greu perill d’extinció ja que no pocs caçadors i altres individus han intentat destruir els petronimbes per a aconseguir les seues valuoses urpes adamantines.
A més, aquesta furtiva caça també provoca la mort d’altres endemismes dels petronimbes i una reducció de la superfície dels núvols, la qual cosa ocasiona un descens en les precipitacions i una augment de la temperatura, tot posant en perill tot l’ecosistema.
Si no aturem la caça del talp diamant, la Terra del Vent es convertirà, en un parell de lustres, en un inhòspit desert.

Roberto Díaz Rodríguez (1r de Batxillerat)
IES el Quint (Riba-roja de Túria)

L’illa de Tikatuka


Després d'haver decorat el Dragonfly i d'haver-nos acomiadat de la Terra del Vent, tota la tripulació va posar rumb a l'illa Tikatuka, situada en la Terra del mar. El viatge va ser complicat, ja que aquesta terra estava en un lloc molt amagat i difícil de veure a llarga distància. Al moment d'arribar vam establir el campament en unes grans pedres per por que pujara la marea i on a simple vista no pareixia haver cap tipus de vida animal i molt menys humana. Durant hores hem estat investigant aquella illa, a causa de la seua gran extensió, no hem acabat fins a l'hora de sopar, però la nostra recerca ha sigut en va ja que com pensàvem no hi havia cap indici de vida animal. Com la recerca va ser molt intensa vam decidir fer el sopar i anar-nos-en prompte a dormir per a seguir buscant al dia següent en les zones menys visibles, i així vam fer. A l'acabar de sopar tot el món ens en vam anar a les nostres respectives tendes i tot va quedar en silenci, fins que a altes hores de la nit un gran soroll acompanyat d'una vibració del sòl va despertar tota la tripulació. Quan anàvem a eixir fora de les tendes ens vam adonar que estàvem en moviment i ens dirigíem cap al mar, llavors rapidament vam botar al sòl i vam veure el nostre campament endinsant-se en el mar damunt de la closca d'unes tortugues gegants. La nit següent esperàrem que succeïra una altra vegada el mateix i ho vam poder veure tot amb claretat: es tractava d'unes tortugues gegants d'uns dos metres d'alt, que durant el dia dormien camuflades en la terra i durant la nit despertaven per a alimentar-se (seguien els mateixos hàbits que les rates penades). S'endinsaven en la mar i desplegaven de les seues grans potes una xarxa, la qual mentre anaven nadant arreplegava tot tipus d'animals marins que després es menjaven, i quan no trobaven res per a menjar, amb un moviment de la cua emetien unes ones que atreien els dits animals per a llavors caçar-los i poder alimentar-se. Aquestes tortugues reben el nom de Tortugues Xarxa. Després d'aquesta curta però intensa investigació vam posar rumb cap a una altra illa pertanyent a la Terra del Mar.

Isabel Fernández (1r de Batxillerat)
IES el Quint (Riba-roja de Túria)

Dietari del Dr. Cabassot


42 d’agost, 25:03, 30ºC, 760mmHg, 90% HR
Avui ens hem despertat amb un terrible ensurt, hem despertat envoltats d’una manada de llops amb espines a l’esquena, pareixien tindre gana, eren depredadors.
Encara sort que el doctor Michael ha estat àgil i ha llançat una bengala, els llops han fugit ràpidament excepte un que se’ns ha quedat mirant desafiadorament però després ha seguit la manada, pareixia ser el mascle dominant.
Després el Dr. Michael i jo hem decidit seguir-los per observar-los, ja que era el descobriment més important que havíem fet en dues setmanes, al cap de tres hores caminant els hem trobat en una espècie de llac, tenien unes espines o cornamentes que anaven per la columna vertebral, des de la cua fins el cap, de les quals regalimava una substància. Aparentment semblava un verí per a defensar-se de depredadors més grans com el “Rewindosaure”. També tenien unes dents molt esmolades i llargues que se’ls eixien de la boca.
El Dr. Michael i jo hem decidit disparar un dard tranquil·litzant per investigar-lo de més a prop i realitzar-ne unes proves, però mentre el dard es dirigia a la seua preciosa esquena la seua cua s’ha allargat uns dos metres, l’ha colpejat violentament i l’ha dividit en dues parts. Aquest ha avisat a els altres amb una espècie d’udol característic i les cues de tots s’han allargat i n’han eixit dues ales, posteriorment n’han eixit volant.
Samuel Abdoune March (1r de Batxillerat)
IES el Quint (Riba-roja de Túria)

Carranc Volador (Carrancus Voladore)


Nombrosos estudis asseguren que el carranc volador, situat a la mar (normalment al Mediterrani), és el mes fort del món. Científics i astròlegs han estudiat acuradament el seu hàbitat i la seua alimentació, ja que s’alimenta de carn, i han pogut consignar la poca relació que estableixen amb els carrancs sense cap tipus d’aparell aeronàutic.
El Carranc Volador coneix molt bé i amb molta cura els arbres on va a donar a llum les seues criatures mitjançant l’ou (es diu que l’ou més gran mai vist va mesurar 20 metres de diàmetre, 20 vegades més del seu tamany corresponent). Aquest “insecte” mig tanc de combat, mig avió es pot caracteritzar, sobretot, pel seu color taronja viu i els seus grans ulls blaus, situats entre la boca i la capa de pedra que l’envolta per l’esquena.
Però el que més va cridar l’atenció a algun científic com Caurse d’Omeliere van ser aquelles ales, que quan s’obrien et feien traure una alegria pel seu parentesc a les d’un àguila reial (pel seu plomatge) i a les d’un àngel (pel seu color blanc com la neu).

Hèctor Tomàs Tortajada (1r de Batxillerat)
IES el Quint (Riba-roja de Túria)

Microrelats IES el Quint

A partir d'avui començarem a publicar els microrelats escrits per l'alumnat de 1r de Batxillerat de l'IES el Quint de Riba-roja.
Esperem que us agradaran!