31 de març 2009

Una parada al "no-res"

- Pròxima parada, Entrepins (...)
La veu enregistrada anuncia la propera destinació i uns segons més tard, el metro s’atura en una estació rodejada de pins. Sempre t’has preguntat qui devia pujar en aquella parada allunyada de la civilització. Avui podràs, per fi, saber la resposta.
S’obrin les portes i permeten l’entrada d’un home esquelètic, de cara xuclada i cabell fi i escàs. Totes les teues elucubracions es dissipen en un obrir i tancar d’ulls en comprovar que no es tracta d’un personatge com els que havies recreat fins aleshores, però malgrat tot, això no t’impedeix deixar anar la imaginació per dedicar-te a allò que més t’apassiona: la vida dels altres.

El nou viatger estreny contra el seu pit una carpeta verda on entreveus el seu nom: Stribor. Coneixes la seua identitat i no et cal res més; acabes de reviure els primers anys de guarderia en què l’home que ara mateix s’asseu al teu davant, t’empaitava davant la resta de companys. Tu corries desesperat a la recerca d’un mestre comprensiu que t’oferís els seus braços per poder-te arrupir i sentir-te sa i estalvi (...)

- Pròxima parada, Montesol (...)
La bombolla en què et trobes immers esclata en parar el metro.
Has vist la teua infantesa passar i esfumar-se darrere les portes del metro rere les quals l’individu menut desapareix, deixant-te atordit, com si d’un somni es tractés.

Irene Martínez Béseler
(2n de Batxillerat, IES Enric Valor, Picanya)

Àngel Guimerà

Aquesta és una de les estacions més transitades i açò segurament es deu al fet que connecta totes les línies de metro: línia 1, 3, 4 i 5. Són les sis i quart de la vesprada i una gran quantitat de gent baixa del vagó: els xiquets que vénen de l’escola, aquells que ja han acabat la seua jornada laboral, els que es disposen a agafar un altre metro...

Una xica que està escoltant música amb el mp3, seu en un dels seients que han quedat lliures i trau un quadern de dibuix de la seua motxilla. Amb el llapis que subjectava els seus cabells, comença a traçar línies al voltant de tot el paper blanc. És una jove de vint-i-dos anys, i li queda escassament un mes per acabar la carrera de belles arts que en fa quatre que va començar. Son pare s’estimava més que fera algun tipus d’enginyeria però ella volia seguir els passos de sa mare, la qual va morir quan ella era encara una xiqueta. Aquesta mateixa vesprada s’emportarà una gran sorpresa quan, en arribar a casa, es trobés allí tota la seua família i els seus amics per celebrar el seua aniversari. El seu nuvi, Ferran, tindrà un altra sorpresa per a ella. Li proposarà d’anar-se’n a viure amb ell, a una casa que els seus pares li havien cedit perquè es pogués independitzar. Ella acceptarà immediatament la proposta tot i que suposarà la ruptura final de la parella. Després d’un any vivint junts, Anna decidirà tornar a casa de son pare però per poc temps, fins que puga trobar un pis on refer la seua vida amb una persona que l’estime de debò i no que intente controlar tot el que fa o deixa de fer, tal i com feia Ferran.

Amanda Bernat
(2n de Batxillerat, IES Enric Valor, Picanya)

30 de març 2009

Una entre milers

Torna a parar el metro. S’obren les portes i entra un munt de gent. Una xica seu enfront teu. Et fixes en ella. Deu rondar els 35 anys. De sobte, pensant que ningú no l’observa, fa un gest estrany i es baixa la mànega del jersei, però és massa tard. Tu ja has vist allò que pretén ocultar: un blau que no fa massa bona pinta, que va ennegrint-se per moments. Deu ser que ha caigut. T’hi fixes millor: té un posat trist i malaltís. Encara que no ho vols pensar, saps perfectament què li ocorre.

Tot començà quan la Mariona, que així és com s’anomena, va conéixer el Jordi, fa cinc anys. Jordi era un home d’una edat una mica més avançada que ella que treballava prop de la cafeteria de Mariona. Tots els dies anava a prendre café ací, i d’aquesta manera van anar coneixent-se. Un dia Jordi convidà la Mariona a veure una pel·lícula al cinema. Aquestes cites anaren repetint-se. Ella s’ho passava molt bé amb Jordi. Ell la feia riure i la tractava dolçament. Prompte s’enamorarem. No tardà a arribar el dia en el qual es prometeren, i passats uns mesos es van casar.

A partir d’aquest inoportú esdeveniment tot canvià dràsticament. Jordi obligà Mariona a deixar la feina amb excuses del tot absurdes. Cada vegada que ella pretenia sortir amb les seues amigues ell l’amenaçava d’abandonar-la. Així, el caràcter dels dos canvià. Ella passava més i més temps a casa i s’anava tancant al món aliè al seu matrimoni. Ell abandonà el posat divertit per passar a tenir cada vegada més mal humor i per exercir cada cop més autoritat sobre la Mariona. Un dia que ella no va voler obeir una de les seues ordres, ell utilitza la seua força per castigar-la. Li assestà un cop de puny ben fort a la panxa. Al dia següent li demanà perdó amb milers de flors. Açò es convertí en un costum.

Ara mateix Mariona està pensant. No sap per què el seu marit la colpeja, tal volta ella s’ho mereix... Tal volta és perquè hauria de comportar-se millor amb ell... Tu, que la contemples amb tristor, vols fer-li obrir els ulls, vols fer-li comprendre que ningú no té dret a tractar-la així, ningú! Però el metro arriba a la següent estació, les portes tornen a obrir-se i ella desapareix entre la multitud.

Irene Gisbert
(2n de Batxillerat, IES Enric Valor, Picanya)

Un xic d'Altura

Pujà al metro amb un cert aire de nerviosisme. Era un xic d’uns trenta anys, alt i prim. Tenia el cabell ros i les faccions de la cara molt marcades. El vagó estava mig buit, però es va asseure al meu costat. Tragué una carpeta marró -d’aquestes que estan folrades en pell- on hi havien desenes de fulls escrits, però no amb lletres, amb notes. Era l’obra de La pequeña serenata nocturna de Mozart. Devia d’anar al conservatori superior de música -a unes cinc parades- per a fer les proves de director d’orquestra.
Aquest xic havia iniciat els seus estudis de música a la banda municipal d’Altura, un poblet de l’interior de Castelló. Li agradava tant la música que decidí dedicar-hi la vida. Duia més de vint anys dedicant-s’hi. Ara es trobava al metro repassant l’obra per tal de dirigir una orquestra, i començar així la seua carrera de director. Ell aspirava a ser com Herbert von Karajan, el que no s’imaginava és que acabaria sent molt millor que ell, se’l rifarien totes les grans orquestres i filharmòniques del planeta. No obstant això, mantindria els peus sobre la terra, estudiaria cada una de les propostes i no deixaria que el treball consumira tot el seu temps, ja que per a ell la família que formarà amb la seua promesa serà el més important.

Maria Lapeña
(2n de Batxillerat, IES Enric Valor, Picanya)

29 de març 2009

Una ganyota

Va sonar un xiulit, les portes del metro es van obrir i van entrar dues persones. L’una va entrar després de l’altra, no semblava que es conegueren. Un xic jove, amb roba esportiva, semblava trist. Una xica de la mateixa edat, vestia pantalons vaquers i una samarreta negra. Només quedava un seient buit al vagó, el xic li’l va cedir a la xica i aquesta seié.
Jo observava la xica. Al cap d’un temps, ella va mirar el xic, que continuava de peu al costat dels seients, i li va traure la llengua. El xic va canviar la cara de tristesa que mostrava abans, i va fer el mateix; en el seu rostre vaig observar un gest de tendresa. Em va cridar l’atenció aquest intercanvi de ganyotes. Què potser es coneixien?

La xica es deia Iratxe, havia nascut al País Basc però la seva família s’havia traslladat a València, i vivien a Burjassot. Havia conegut al Bernat quan tenia 17 anys, i des del primer moment tenien una afinitat especial. La Iratxe i el Bernat estudiaven a la mateixa universitat i la seua relació havia sigut molt bona. Últimament, però, s’enfadaven molt i per qualsevol ximpleria, la relació no era la mateixa. Aquella vesprada, el Bernat li havia demanat a la Iratxe sortir a fer una volta. Havien quedat al migdia a l’estació. Anirien al Parc de Capçalera per tal de parlar i poder estar tranquils. Agafaren el metro i arribaren a la seua destinació. Feia una vesprada assolellada i al parc bufava un suau vent que feia gaudir encara més de l’estança.
La parella caminava i parlava de les seues coses. Agafats de la mà, parlaven de com de prompte hi hauria exàmens a la universitat, de què hi havia una mestra que Iratxe detestava... Hi va haver un silenci, que Bernat va trencar: ‘’Iratxe, voldria demanar-te perdó per aquelles vegades que hem discutit per no-res, moltes vegades ha estat la meua culpa. T’estime.’’ La jove va fer-li una abraçada i un petó a la seua parella. Se’ls veia feliços, gaudien de cada instant.
Va passar la vesprada sense incidents fins que Bernat va dir alguna cosa que va molestar molt a la Iratxe, la qual va marxar enfadada cap a l’estació. El xic va seguir-la, disgustat per allò que havia dit.
Ambdós van entrar al metro, el Bernat va cedir a la Iratxe l’únic seient que quedava lliure. La jove pensava en allò que havia dit Bernat, no calia enfadar-se tant, va pensar. En un tres i no res va traure-li la llengua a Bernat. Bernat va adonar-se de què la seua estimada ja no estava enfadada amb ell, i li fa tornar la ganyota.

És curiós com un gest pot fer canviar tant radicalment l’estat anímic d’una persona, vaig pensar. Aquells dos joves semblava que havien entrat al metro enfadats, i només amb una ganyota, tot era diferent. Ara entenia que ambdós s’estimaven de debò; no sabria descriure la suavitat i la tendresa que transmetia la mirada d’aquell xic. Els sentiments no entenen d’edat.

Tamara Puerto Rodrigo
(2n de Batxillerat, IES Enric Valor, Picanya)

Fi de trajecte

Baixe corrent del conservatori per poder agafar l’últim metro que va a Paiporta. Ja veig la parada. Torrent Avinguda. Són les nou i setze i el metro se’n va a i divuit. M’afanye a passar el bitllet per la màquina cancel·ladora, ja escolte el so de les portes tancant-se. Pels pèls. Acalorat sec al seient i note com la poca gent que hi ha em mira amb cara de cansament i indiferència. Ja ha passat tot un dia i han d’estar esgotats, com jo. En passar un segon després de seure, el metro es posa en marxa.

Al meu costat no hi ha ningú, estic recolzat a la barana de l’últim seient i recolze el cap sobre el vidre que em separa de l’obscuritat del túnel. Enfront meu, hi ha una dona amb els seus dos fills i un poc més a la dreta un home tot ben vestit, amb corbata, molt elegant.

Ja quasi acabant el vagó hi ha dos passatgers més, un xic i una xica. Supose que seran parella, deuen tindre la meua edat. Uns divuit. Estan abraçats. Ell, vestit amb roba esportiva i marcant músculs deu ser un xic problemàtic, pren drogues i ha passat una mala infantesa. Son pare, si així es pot dir, va abandonar la mare en assabentar-se que estava embarassada. El que li va contar la mare va ser que va morir quan encara no havia nascut i que era una bona persona. El xicot, que anomenarem Víctor, sempre ha sospitat que no era així, fins que una nit de Nadal, reunits amb tota la família, l’oncle, per part de mare, amb un poc més d’alcohol del que el cos li permetia, ho va confessar, li va dir:

- Ei xiquet! Tu sabies que el fill de puta de ton pare va abandonar ta mare només va saber que estava prenyada?

Víctor es va posar a bramar, a cridar i a plorar, va mirar sa mare amb la cara plena de llàgrimes i se’n va anar de casa. El xic d’infància frustrada no va aparèixer durant tota la nit i va ser en aquell precís moment, als nou anys, quan va començar a endinsar-se en un món que no li convenia massa.

Un dia per total casualitat, no fa massa temps, a un pub del barri de Carme, al centre de València, va conèixer Sandra, estava a la barra, prenent xupitos amb les amigues, ella va anar un moment al bany i es va topar amb ell. Sandra era la típica xiqueta pija, amb diners, que vivia per la zona rica de la capital i que, en un principi, no tenia res a veure amb el xic problemàtic.

En trobar-se, i veure’s van notar alguna cosa, una espècie de connexió (els pols oposats s’atrauen, no?). Sense saber ben bé com, van propiciar un relació que hui per hui no va malament, queden, parlen, fan l’amor... tot segueix una aparent normalitat.

Sense adonar-me’n estic quasi a Paiporta, no deuen quedar ni un parell de minuts per arribar a l’estació.

Tots dos continuen asseguts al vagó, la dona i els dos xiquets se n’han baixat en Torrent, i en Picanya l’home elegant. Sols quedem ells i jo. S’obrin les portes, m'alce i els deixe una mica més d’intimitat. Surt del tren, escolte el mateix soroll de les portes que havia escoltat a Torrent Avinguda i observe el tren allunyar-se per les vies, fent el seu rutinari camí i transportant dintre seu centenars de persones i històries cada dia.

Juan José Peris Montesa
(2n de Batxillerat, IES Enric Valor, Picanya)

Microrelats

Des d'avui i durant alguns dies publicarem al blog els microrelats escrits pels alumnes de l'IES Enric Valor de Picanya (l'Horta Sud).

Publicarem cada microrelat en una entrada diferent. Esperem que us agradaran. A mi, com a professor, m'han sorprés gratament.

Salutacions, i endavant amb el Diàleg!

Natxo Moral

27 de març 2009

Una història al metro

Tercera part

Era la classe de persona a la qual li agradava caminar a poc a poc, mirant les rajoles de terra, una d'aquelles persones que et mirava als ulls i intentava desxifrar l'angle en què hi incidia el sol. Poques coses l'enfadaven i poques la preocupaven. En aquest moment s'adona que l'estava mirant. Podria dir que em va dedicar un somriure, ens enamoràrem i va ser l'amor de la meua vida, però això és la vida real. Sorpresa, vaig aixecar una cella. Li vaig demanar disculpes per haver-la molestat, però el tren feia massa soroll i no em va sentir, i em va tocar repetir les meues disculpes. Els seus ulls marrons es van clavar en eles meus i vaig convidar-la a asseure's al meu costat. Vam parlar durant tot el trajecte, era la primera vegada que em despertava tant d'interés. Arribàrem a la seua parada, dues abans de la meua, i se'n va anar. No em va donar el seu telèfon, ni la seua direcció, ni un nom. Tan sols em va dedicar un somriure quan se n'anava, i per a la meua desgràcia sabia que no tornaria a vore-la.

Continuava plovent fora?
(FI)


Relat d'Andrea Morgado (IES Juan de Garay, València)

26 de març 2009

Una història al metro


Segona part


El tren va parar de nou i van tornar a obrir-se les portes. Va entrar una dona amb un xiquet petit, agarrat a la seua faldilla. No deixava de patalejar, tenia la cara vermella de plorar tant i cridava paraules inintel·ligibles perquè la seua mare no li havia volgut comprar aquella llanda vermella tan brillant de dintre de la màquina de begudes, encara que no sabia el que era, només sentia que ho necessitava, i li ho havia de fer saber, perquè sense allò ell no era feliç. No obstant això la ment d'aquella dona anava a dos-cents quilòmetes per hora, no feia cas als plors del seu fill, als quals estava tan acostumada, sinó que feia comptes de les despeses d'aquell mes, pensava que en el sopar que havia de preparar aquella nit, en el seu home, en les cites pendents que tenia aquell mes, que si metges, dentistes, segurs, advocats...
Al costat d'ells van pujar una noia i ella. La noia desbordava vitalitat, era jove, vint-i-dos anys, tan alcavota com una dona de setanta. Parlava sense parar per telèfon, com una cotorra, amb el seu nuvi, que es limitava a assentir, sense escoltar el que ella li deia.
Ella anava carregada amb una motxilla, i entre les mans duia un llibre, que s'havia llegit dues o tres vegades, perquè les pàgines es trobaven molt doblegades i les tapes molt desgastades.
Al vagó continuaven havent molts seients lliures, però ella, al contrari de tothom, es va quedar dreta, junt a la porta, absorta i cavil·lant.

Relat d'Andrea Morgado (IES Juan de Garay, València)

24 de març 2009

Una història al metro


A partir d'avui, i en tres lliuraments, publicarem un conte que
Andrea Morgado va escriure per a una activitat duta a terme en la classe 4t F de l'IES Juan de Garay.


Primera part

Durant tot el dia el cel havia romàs cobert d'un mantell gris, i era per aquelles hores que començaven a caure les primeres gotes de pluja. I per aquelles hores jo, dia rere dia, m'endinsava en les profunditats del subsòl. Baixava les escales de dues en dues, com si tinguera pressa, mirava el rellotge encara que no veia l'hora, treia de la butxaca el meu bitllet i entrava en l'estació. Hui no hi havia molta gent, cosa que em disgustava una mica.
Rebutjava els diaris que m'oferien cada matí quan arribava. Malgrat tindre tres reproductors de música a casa no n'agafava mai cap, ni duia amb cap dels llibres que tant m'agradava llegir en les meues estones lliures.
Àdhuc sentint la por incomprensible de perdre el poc seny que em quedava, el meu passatemps favorit durant els llargs trajectes amb metro era observar les persones que m'envoltaven. No parlava mai amb ningú, tan sols mirava.
No vaig tindre temps ni d'asseure'm, ja que el meu tren va arribar en un tres i no res. Una ràfega d'aire fred va omplir l'estació. Vaig tancar els ulls intentant no respirar. Mai no m'havia agradat respirar allò.
S'obriren les portes i sortiren tres o quatre persones precipitades. Una d'elles em trepitjà en passar.
Em vaig asseure al primer seient buit que vaig vore. Com tots els dies sonava una música ambiental, bastant avorrida. Dins, igual que fora, tampoc hi havia massa gent. Molts seients es trobaven buits, però no era el cas del que es trobava davant del meu. Un home amb vestit l'ocupava. No era un vestit barat. Possiblement devia tindre uns 40 anys; acostumat a dur aquest tipus de roba, anava perfectament pentinat. Mirava contínuament i amb nerviosisme les portes del tren, com si tinguera por de passar-se de parada. El seu cotxe s'havia espatllat i els del taller li havien dit que no estaria fins la setmana següent. Volia tornar a casa i, com que no havia trobat cap taxi, agafar el metro era el seu últim recurs. Aquell matí havia tingut una reunió i no havia aconseguit arribar a l'acord que volia, no estava d'humor. A casa l'esperava la seua dona, de la qual sempre s'estava queixant. Malgrat això, cuinava de meravella. El sentiment era mutu, ja que ella tan sols seguia amb ell perquè pensava que amb l'edat que tenia era molt difícil que poguera refer la seua vida, i mentre tinguera una targeta de crèdit a mà amb la qual comprar a cor què vols, i mentre ell passara la major part del dia treballant fora de casa, ella era feliç. Aquesta nit els esperava una gran discussió a casa, ja que ella havia trobar en una de les seues camises una marca de pintallavis rosa, i ella no utilitzava mai aquest color. A banda, tampoc recordava quina era l'última vegada que havia besat el seu home.

12 de març 2009

Idees per al concurs

Des de l'IES Benimàmet, Rosa ens proposa aquests suggeriments, que ha fet als alumnes per animar-los a escriure els seus relats:

  1. Inventa la història d'un personatge a partir d'un objecte, un gest o una frase que hages vist en alguna persona real durant un trajecte en metro o autobús.
  2. Conta una anècdota, real o fictícia, que passe en un metro o un autobús, tot buscant un final sorprenent i desconcertant.
  3. Conta els teus pensaments durant un trajecte de metro o autobús posant-te en la pell d'un personatge marginal (com ara un vagabund) o que es trobe en una situació fora de context (per exemple: un estranger o estrangera que acaba d'arribar i que no coneix ni l'entorn ni l'idioma;un personatge que acaba d'eixir de la presó després de molts anys i veu com ha canviat el món; o, posant-hi imaginació, un extraterrestre, un espia o algú que es crega un messies).
  4. Narra un succés del tipus que siga des del punt de vista d'un animal (un g
  5. os guia o bé alguna mascota amagada en una butxaca o una bossa de mà).

1 de març 2009

Concurs de microrelats




La noia es fixa en el mocador amb un cert fàstic i mira a una altra banda per no veure'l. Amb el cap girat, forma una diana propiciatòria per a les teves fabulacions, com una dona jove que es descorda la brusa i ofereix el coll al vampir perquè li xucli l'ànima. Tu, el vampir, t'hi llances amb el pensament i, al clavar-li els ullals de la xafarderia fantasiosa, li arrenques respostes a les teves preguntes imperioses: qui ets?, què hi fas, aquí?, d'on véns?, on va?
T'aventures a atribuir-li una biografia.

Ramon SOLSONA, Línia blava


Vosaltres, també vampirs, podeu publicar en el blog el resultat de les vostres fabulacions al voltant de persones desconegudes que trobeu al metro, a l'autobús, etc. Animeu-vos a enviar els vostres microrelats (no més de 200 paraules), perquè probablement hi haurà premi!