Ací teniu els relats de l'alumnat de l'IES Sedaví. Els he revisats mil vegades però no puc garantir que no hi haja alguna errada producte de les dues setmanes que duc corregint sense parar i les diferents versions que m'han anat lliurant els meus alumnes i les meues alumnes. També he respectat en la mesura d'allò possible l'estil i les tries lingüístiques que han fet, tot exceptuant errades normatives greus. Si hi detecteu alguna errada, responsabilitzeu-me a mi. En quant al mèrit, tot és d'ells i elles.
L'ordre en què estan publicats no representa cap valoració meua: els he anat guardant per ordre d'arribada.
ADÉU
Plou.
La pluja banya el teu somriure. El terra fa bona olor, i jo sóc amb
tu. Tot és perfecte. Rius. No sé per què, però rius. M’encanta
que rigues.
Decidisc
acostar-me, i t’abrace per darrere. Deixes de riure i calles. De
colp, te n’adones que estem banyant-nos sencers i correm tots dos
baix d’un arbre. Em beses a la galta i m’amolles un “t’estime”
xicotet, xicotet...
De
sobte, t’allunyes, te'n vas corrents. Em deixes sol a l'arbre sota
el qual m’assec ara, i és que segueix plovent, segueix plovent des
que te n’anares aquella vesprada. Supose que des d’allà dalt no
llegiràs aquestes paraules que, acabades d’escriure, em dispose a
cremar.
Marta
Cervera, 4t ESO A
SOPEM
Amb
paciència, ell ha acabat de parar taula i ara està segut, ansiós,
esperant el sopar, «llibertat...», pensa. La seua germana petita
d’un bot seu a la cadira i li fa una ganyota, «no et tiraré en
falta», pensa, i fingeix indiferència. El pare entra amb un plat a
cada mà i sa mare darrere amb la fruita. Aquesta s’apropa a ell i
li besa el front seguit d’una mirada carinyosa. «El verí farà
que no m’enganyes mai més».
Un
sentiment ofegant i molest surt a la boca de l’estómac però ell
fa el possible per empènyer-lo fins al fons de nou. Es recolza a la
a la taula amb ulls curiosos i un somriure de satisfacció.
Sa
mare és la primera a caure.
Ara
ell ja està en pau.
Sara
Carmona, 4t ESO A
MENT
Ahí
arriba. Ahí està. Amb la ment en blanc i buida, però plena de
veus. Eixa menuda tanca, amb un senyal de perill dalt del teulat d'un
pis. Un dia d'estiu no molt calorós, nuvolat, idoni per a morir.
El
suïcida apuja la tanca i escolta mil veus, a una d'elles li farà
cas, una li donarà la vida o la mort. Està a punt de fer-ho. Va a
fer-ho. Un peu endavant i després l'altre. Ahí arriba el suïcida a
l'objectiu. Ahí arriba al seu últim propòsit.
Gràcies
a la societat que s'encruelí amb ell. Escolta unes carcallades. «Que
bona és la gent, eh!», es diu mentre avança.
Carmen
Giner, 2n de Batxillerat B
AVI
Lluites
amb totes les teues forces però no pots fer res. En el llit
d’aquella habitació freda i obscura la teua muller desespera. No
és una lluita llarga, però els segons es converteixen en anys. La
Igualadora vol la teua eterna companyia i lluita amb forces per a
aconseguir-la. Com la majoria de vegades, guanya la injustícia. El
patiment no és molt llarg. Les ombres dels gegants arbres dibuixen
el teu somriure al meu llit. El cel està de dol: el sol s’amaga
per a què els núvols puguen plorar la teua absència. Hui, mentre
tothom et recorda, jo somric en tornar a escoltar la teua veu.
Raquel
Moreno, 2n de Batxillerat A
SAL
Passejàvem
tranquil·lament agafats de la mà parlant de cosses sense
importància. A poc a poc, el sol baixava i el passeig marítim es
confonia amb l'arena de la platja. De sobte, una bufada de brisa ens
sorprèn i la meua dona es gira cap al mar, li encantava el mar. No
entenc el que veu; què l'ha parat, pensava, i a la fi jo també em
gire: no puc creure el que veig, la seua simple visió ocupa tot el
meu cap i l'únic que sent és l'aigua en soltar la mà d'Anna. Un
home alt, jove i nuet, mirant-nos des de l'aigua. Jo ja sabia que era
el meu xiquet, eixos ulls verds, plens d'alegria, d'infància... Ara
estic soles caminant cap a ell, amb l'aigua pel coll. Hi ha gent
cridant-nos des de la vora del mar però no puc sentir-los, soles puc
vore el meu fill, pensar en el meu fill, soles puc sentir les meues
llàgrimes confonent-se amb les ones que m'espenten cap a fora; però
jo no vull tornar, no. El sol ja se'n va i els últims rajos
il·luminen la verdor marina dels ulls del xiquet que em va deixar
als cinc anys en la mateixa platja i l'única cosa de què tinc
seguretat és que jo soles puc estar amb el meu xiquet. No tenia
sentit perdre més el temps.
David
Primo, 2n de Batxillerat B
DESPERTAR
Desperte.
Camine al treball. Plou i fa aire. El arbres s'agiten desesperats.
Imagine ser un pardal amarrat a eixes branques intentant sobreviure.
Torne
a despertar. Estic confusa. Em veig tombada, plena de cables i metges
al meu entorn. Intente recordar. Per què? Què ha passat? Recorde
una branca i després... Silenci
Reconec
a Nayara al peus del meu llit, plorant, i una ombra darrere ella, una
ombra plena de llum, que pareix sostenir un llarg pal acabat en una
afilada punta.
Es
gira, m'observa, i al moment estic seguda front a ella.
-
Qui eres?
-
No me reconeixes amb tanta llum? Clar... els prejudicis del ser humà.
Sóc la mort.
-
Em portes a mi?
-He
canviat d'intenció en conèixer la teua germana. Me la porte a ella.
-No!
Per favor!
Desperte
de nou. No fou un somni. Nayara ha mort.
De
nou plou, obscuritat i plor.
El
sacerdot parla de Déu... ¿Quin Déu es portaria a una xiqueta? ¿Si
fóra tan bo permetria això?
Llum,
Nayara somriu i juga amb la figura del meu somni, la veig feliç.
La
mort? Eixa tan aterradora?
Serà
cert que Déu és allò bo i la mort allò dolent?
Marta
Arévalo, 2n de Batxillerat A
VIURE
He
estat pensant durant dies sobre la mort, es pot evitar? No crec. Vaig
a parlar-ho amb els meus amics. Parlant del tema:
- Jo crec que en un futur es podrà evitar – diu un.
- Jo crec que no es pot evitar – diu un altre.
- Jo crec que en un futur es podrà evitar – diu un.
- Jo crec que no es pot evitar – diu un altre.
Hem
discutit sobre aquest polèmic tema; que si es podia evitar gràcies
a la pedra filosofal, que si podríem reviure en un futur al costat
de Walt Disney...
Com
en totes parts no hem arribat a una conclusió clara, hem estat
discutint hores. Em done compte que cada vegada em costa més
recordar les coses i em note com si la cara cada vegada em pesara
més. M'estic fent cada vegada més vell! Eixe d'allí és la mort?
Ostres tu, que sí ho és, i cada vegada està més a prop.
Ho
dic als meus amics però no s'ho creuen, aleshores, en eixe mateix
moment que hem deixat de parlar d’ella s’ha parat i Ha donat la
volta.
Clar!
Si parlem de la mort aquesta cada vegada està més present. Li he
dit als meus amics que pararen de parlar d’ella i de sobte em vaig
adonar que cada vegada em sentia més jove. Tal vegada la
immortalitat es troba a no preocupar-se per la mort i viure?
Rubén
Rodríguez, 2n de Batxillerat B
FINAL
Tombada
espera el desenllaç del viatge de la vida, el moment en què tot
acabe, un final sense remei, un moment en què anirà a un lloc
desconegut, plaenter o dolent. Ni tan sols ho sap. Es veu en el seu
rostre d'anciana, no tardarà a arribar. El seu rostre de dona està
profundament marcat pel pas del temps. En aquest moment de desgràcia
intenta aferrar-se al món del qual sap que es va a desprendre, però
s'acomiada d'ell, així mateix de la seua família. La dona marcida marxa, el seu temps arriba a la seua fi, una vida llarga plena de
vivències bones i roïnes, una vida feliç que arriba a la seua fi i
que prompte, en poc de temps ningú recordarà, una vida reduïda a
pols baix terra. Ja arriba l'hora, s’acosta el moment del bes del
desconegut, un bes gèlid, el bes de la mort. Un cop abandona aquest
mon s’adona que no està a soles, es troba amb els amics,
familiars, coneguts i tota la gent que ha conegut en el seu viatge,
amb ells esperarà el reencontre amb els seus.
Javi
Gascó, 2n de Batxillerat B
MAREDEDÉU!!
El braç em fa mal, això em desperta, no reconec el meu voltant, parets blanques, al meu costat un altre llit i una finestra, sembla l'habitació d'un hospital, m'alce i isc al corredor, no hi ha ningú, un silenci d'ultratomba, agafe l'ascensor, vaig cap a l'entrada de l'hospital, estic sola. Què faig ací?
Isc fora, la ciutat pareix destruïda, els cotxes empotrats els uns contra els altres, no trobe cap persona, camine a poc a poc, cada vegada més nerviosa, aplegue a un carrer estret i a mà dreta escolte un soroll fortíssim i estrany, m'aproxime i de sobte apareix una ombra negra gegant amb forma humana... la mort!!!, per això no trobe cap persona a la ciutat, ve a per mi, comence a córrer però m'agafa del braç i em desperte tota suada escoltant els crits de ma mare agafant-me fort del braç dient-me "alça't, t'has dormit i aplegues tard a l'institut".
Marededéu quin ensurt!
Valeria
Chort, 2n de Batxillerat A
VACANCES
Hui
després d’un any he tornat al meu poble de vacances i m’he
trobat amb la mala noticia que la meua amiga d'infància estava molt
malalta des de feia ja sis mesos, jo m’he esglaiat moltíssim i he
anat el méss prompte que he pogut a l’hospital a veure-la.
He
estat parlant amb la meua amiga i m’ha dit que està molt fatigada
i que no es troba gens bé, a mi m’ha preocupat molt i m’ha
deixat tota la nit preocupada. El que anaven a ser les meues vacances
s’acaba de convertir en un malson.
Ara
sols em queda estar prop de la meua amiga, i passar els seus últims
dies junt a ella. Ara vaig a visitar-la com tots els dies des que
estic ací al poble. Però avui m’he trobat amb la mala notícia
,quan he arribat a l’hospital, que la meua amiga havia mort durant
la nit.
Silvia
Huertas, 2n de Batxillerat A
DESTÍ
Ix
de pressa del banc i va cap al cotxe, acaba de furtar en un banc de
València. Nota com la suor cau pel seu front, no té por, però té
la sensació que algú l’acompanya en el cotxe com a copilot. No
tarda a eixir d’allí i arribar a l’avinguda del Cid a 180km/h.
Aquella sensació estranya augmenta i sent com el seu cor batega més
de pressa; gira el seu cap a la dreta i, a qui veu?, el seu destí
tràgic. Així és com algú és dóna compte que tot acaba com
comença, en companyia de la mort.
Gor
Grigoryan, 2n de Batxillerat B
AIGUA
Avorrit
de la rutina, després
d’una bona dutxa, decidisc anar a fer una volta per la muntanya,
és
dia de lluna plena, passejant
i passejant,
després de mitja hora vagant per les faldes
d’aquella muntanya, al fons d’un camí he trobat un pou, amb la
set
que tinc el
primer que faig es pegar un bon glop d’aigua, la veritat és
que aquest pou em sonava
conegut, com si ja
haguera passat
anys arrere per ahí, però no sé
exactament a què
em
venia este record. En
beure
aigua decidisc que ja és
hora de tornar, que és
més
tard
del
normal i no sé
exactament el camí de tornada, em comence
a trobar
malament, comença un fort dolor en la panxa, després s'expandeix
per tot el cos, note com si les meues cames se'm
queden paralitzades,
em desestabilitze
i caic a terra, intente reptar però
no puc, poc a poc perd
el coneixement, fins que em quede ahí mort, apartat i oblidat de la
civilització.
Víctor
Fernández, 2n
Batxillerat A
MORT
Està
corrent amb la major velocitat sense eixir-se'n de la línia recta,
no gira la mirada. El carrer s’obri davant els seus passos i
l'estressant respiració. Ella no li lleva ull. L’ha vist en sa
casa i ha començat a córrer. Ha deixat tot obert i ha eixit
darrere.
Huit
quadres amunt no dóna més de si, ha decidit frenar i contemplar el
paisatge detalladament. No són els cantons del barri. Es volta i
reprén el camí cap arrere. Res li resulta familiar. La porta
oberta. S’hi aboca cautament. Quina sort, pensa, la meua mort se
n'ha anat.
Alba
Roig, 2n Batxillerat A
MISTERI
Hui,
vint-i-dos de desembre el senyor Pere va a treballar com tots els
dies en el seu camió.
Ell
espera ansiós el vint-i-sis de desembre per anar al cementeri a
portar-li flors a la seua dona, però, abans d'això aquest dia ha de
fer un recorregut molt llarg per diversos pobles, un d'ells és
Sedaví on ha de passar per casa de Paqui a deixar-li el seu
encàrrec, però quan ell entra a la casa sent el mateix que va
sentir el dia que la seua dona va morir en la seua casa, amb la
diferencia que en aquesta casa no hi ha cap mort, la senyora Paqui
està en perfectes condicions, li torna el seu encàrrec i se'n va a
la seua casa, esperant que passen ràpid els quatre dies que falten
per a sentir-se més proper de la seua dona.
Aquest
vint-i-dos de desembre mor la senyora Paqui, perquè en la seua casa
hi ha diversos esperits que li criden i com que ella viu sola no té
forces i ha decidit suïcidar-se per a convertir-se en un esperit
més, quan Pere arriba el pròxim dia a portar-li les seues coses, es
dóna compte que Paqui està morta. I mirant el seu testament li
corresponen totes les propietats d'aquella senyora, que era la seua
mare, però que ell mai ho va saber.
Ara
Pere espera ansiós el vint-i-dos i el vint-i-sis de desembre per a
sentir-se acompanyat mentre posa flors i fa homenatges a les seues
dones.
Erika
Riobo, 2n de Batxillerat A