28 de febr. 2013

RESSENYES SOBRE LA MEITAT DE L'ÀNIMA

Ressenya “La Meitat de l’Ànima”

Si us agrada el misteri i la intriga, La Meitat de l’ànima és el llibre idoni per a llegir. La mallorquina Carme Riera va ser l’escriptora d’aquest llibre, el qual es va publicar l’any 2004.
La història comença quan la protagonista, una escriptora, la qual es troba en la llibreria Catalònia, rep una carpeta blau. Més endavant resulta ser de molta importància eixa carpeta, que rep d’un home anomenat Lluís G. La carpeta conté cartes, mitjançant les quals Cecília Balaguer, la seua mare, va mantindre una conversació amb el seu presumpte amant, Camus. Aleshores, comença a investigar sobre la vida de la seua mare, desapareguda a l’any 1960 a Portbou ja que es troba en un dubte absolut sobre els seus arrels.
Riera, en aquesta novel·la juga amb les coincidències que tenen ella i la protagonista de l’obra, totes dues són escriptores i això pot dur a confusió de si la protagonista és la mateixa Carme Riera. També fa ús de la segona persona per a adreçar-se a nosaltres, els lectors model, per a proporcionar-nos informació sobre la desaparició de Cecília o sobre la seua identitat. Així doncs, formem part de la història, ja que podem participar-hi activament.
Recomane aquest llibre a tots els amants d'històries que tenen a vore amb el franquisme o a qui li agrade el misteri, encara que l'acció és lenta, el llibre es llig amb facilitat. Tant que com afirma la protagonista: “són els records els que atorguen sentit a la nostra existència siga quina siga la nostra identitat “ Carme Riera, deixa un final obert, a disposició de la nostra imaginació.
Elen Ghazaryan 2ºBatx. H



La Meitat de l’Ànima, una de les obres més destacades de Carme Riera, va ser publicada l’any 2004. Tens l'oportunitat de participar en aquesta misteriosa història ajudant a la protagonista a descobrir la seua identitat, t’ho vas a perdre?
La història comença a la llibreria de “Catalonia” on, la i narradora de l’obra, obté una carpeta amb cartes, mitjançant les quals la seua mare va mantenir una relació amb el seu suposat amant. Aquesta informació fa que la protagonista dubte sobre la identitat dels seus pares i la seua procedència biològica. Descobreix que la seua mare, Cecília Balaguer, pot ser que tinguera una relació sentimental amb un escriptor molt conegut, Albert Camus. Això provocà que la protagonista començara a investigar sobre la desaparició de la seua mare l’any 1960 a Portbou.
Aquesta novel·la planteja una confusió, es dóna a entendre que l’autora del llibre és la protagonista de la història. Com que durant tota l’obra la narradora es dirigeix al lector en vàries ocasions, fa que et sentes part de la història. A més, l’autora, Carme Riera, deixa un final obert a disposició de la nostra imaginació, on podem plantejar el final que ens agradaria que passara. Una vegada més, es tracta d’un llibre que ens ajuda a ficar-nos en un altre context històric que, a mesura que planteja una història, va reflectint etapes de la història del nostre país com, en aquest cas, els anys de postguerra.
En la meua opinió, el fet de deixar un final obert, no m’ha agradat massa, ja que no és el tipus d'estructura narrativa que m’agrada llegir. No obstant això, es tracta d'un llibre que et fa passar una bona estona centrant-te en la història i suposant esdeveniments a mesura que vas llegint. Us el recomane.

Belén Sánchez Bermúdez
2ºBatx-H


ELS MAQUIS

Tal vegada aquesta presentació siga útil per comentar demà la novel·la.

15 de febr. 2013

Ernest Navarro, 1r Batx. B

Benvolguda Carme,

t’envie aquesta carta des de València, en la qual he pogut tornar després de molts anys gràcies a la intervenció de ta mare. No cal que sàpigues qui sóc o com sóc, no cal que sàpigues res sobre mi, tan sols el que et vaig a contar a continuació.
Quan jo era jove vaig conèixer a la teua mare. No he conegut una dona tan bella en ma vida. Quan la vaig veure per primera vegada, el meu cor va bategar com no ha fet mai. Quan encara intentava reunir el valor per acostar-me a ella, Cecília va acostar-se a mi i començarem a parlar. Em va contar que estava ací de treball, i que anava a pasar un mes en aquell hotel, el meu hotel. Durant la primera setmana varem quedar cada dia, i poc a poc va sorgir l’ amor. Les altres 3 setmanes junt a ella, varen ser les millors de ma vida, sempre recordaré aquelles nits que ens quedaven mirant el cel de València, aquells passejos per la platja... . Quan va arribar el dia del comiat Cecília es va sincerar amb mi i em va dir que havia vingut a València per a assassinar-me, però que no podia fer-ho, i menys ara que sabia que al seu ventre et duia a tu, fruit de aquell meravellós mes. Per aquesta raó vaig fugir a França, per a que ningú aconseguira trobar-me. Gràcies a ta mare estic viu, i tu ets qui ets.
Vam prometre tornar a vore’ns quan tot es tranquil•litzara, però quan intentí ficar-me en contacte amb ella, vaig esbrinar que havia mort. Des d’aleshores, he anat a tots els esdeveniments de la teua carrera. Hi he assegut al darrere, i mai he interferit en tu, però sempre he estat al teu costat. També vaig estar quan l’home de la carpeta blava va parlar en tu.
Un bes, ton pare. Firma:

Violeta Velàzquez, 1r Batx. A

Estimada escriptora,


Vosté no em coneix i probablement jo a vosté tampoc, però segons vaig passar l’última fulla del seu llibre vaig tindre la necessitat d’escriure-li aquesta carta.

No puc dir-li que vaig conéixer a cap dels seus pares. Solament sóc un personatge més que passà per la seua vida i que intentà ajudar-la. Tampoc vaig a mentir-li, no estic molt ficada a la seua carrera novel•lística, més bé va arribar per casualitat a les meues mans un exemplar d’aquest llibre, primerament em va ser totalment indiferent. Però quan vaig obrir-lo, em vaig adonar des de la primera paraula que jo era una peça més al seu trencaclosques, que podia ser important o irrellevant , això no importava, perquè al final sempre les necessitem totes.

Als meus 38 anys em costa prou tirar enrere per recordar la meua infantesa però hi ha una cosa que mai se m’oblidarà d’aquells anys en que portava els calcetins fins als genolls i faldetes amb quadrets i eren les històries, històries i més històries que em contava mon pare les nits de tempesta quan no podia dormir. Hi havia un conte molt particular. Parlava d’una dona que sempre viatjava amb el seu barret blau al cap. Com m’agradava escoltar com aquella dona anava des de Espaya a França per ajudar a un escriptor a desvetlar les irregularitats del govern en eixe moment. Una vegada el capità de la guàrdia civil, el qual tenia una estranya fixació amb ella, se la va portar durant tres dies captiva. Mai em contaren que va ocórrer, però aproximadament un any després la misteriosa dona tenia una xiqueta. De tota manera, totes aquestes coses no deixen de ser contes per a xiquets, no?

M’agradaria contar-li tota la història. Si li apetix contacte amb mi a través del meu correu.

Atentament, Violeta

P.D: El nom del mon Pare es Lluis Garcia Marco

José Manuel Montolio, 1r Batx. B

Senyora CR:


En primer lloc donar-li l'enhorabona per la seua premiada obra. Està clar que porta vosté en els gens el talent amb la paraula escrita. He decidit escriure-li perquè és l'única forma que les dos aconseguim esbrinar la veritat sobre les nostres vides. Mon pare va ser Llorenç Riera, encara que ,em va vendre el mateix dia que vaig nàixer. Vaig ser una xiqueta més de les que es robaven a Espanya entre 1960 i 1970. Em va comprar una família alemanya que m'ha tractat com a la seua filla des del mateix dia. Quan ma mare va morir, mon pare adoptiu molt penedit em va contar la veritat. Ell va decidir ajudar-me a trobar la meua vertadera família i va ser el qui et va lliurar la carpeta blava que tant a canviat les nostres vides. Vaig aconseguir una cita amb Llorenç un any abans de la seua mort. Jo només volia una explicació del que havia passat. Ell em va dir que estava molt penedit, però que no havia tingut una altra opció. Vaig ser fruit d'una relació d'una sola nit. Llorenç va conéixer ma mare a un creuer, després que aquest binguera una baralla amb un altre passatger. Poc de temps abans, Llorenç havia perdut a la seua dona en un accident, que segons ell em va dir, també havia tingut molt a veure. Cecília R, si vols conéixer-me, el meu tren arribarà a les 11:45 a l'estació de Portbou,es la teua elecció.
Espere que juntes poguem trobar la meitat de la nostra ànima.

M. Isabel Capella, 1r Batx. A

Després d’haver llegit el teu llibre, vaig enrecordar-me que jo vaig estar aquell mateix dia, el 23 d´abril de 2001, cap a les 7 de la vesprada, en la llibreria Catalonia, perqué volia que Eduardo Mendoza, l´escriptor que es trobava en la llibreria abans que tu em signara un exemplar del seu últim llibre. Vaig arribar tard i ja se n´havia anat, així que vaig eixir de la llibreria i em vaig topar amb un home que duia agafada al braç una carpeta blava. El recorde molt bé, perqué al topa-rme amb ell, s´em van caure les ulleres de sol al terra, i aquest home les va arreplegar demanant-me perdó, i vaig notar per el seu accent, i per la seua falta de fluïdesa al parlar espanyol, que era alemany, o que s´havia traslladat quan era ben menut. A més vaig pensar que era un home molt simpàtic. Peró quan vaig veure el seu rostre, em semblà que es trobava nerviós, així que li vaig preguntar si es trobava bé i que si necesitava alguna cosa, peró ell em va respondre que es trobava molt bé, que simplement era un dia molt especial per a ell, perqué anava a conèixer a un familiar proper que feia poc s´havia assabentat de la seua existència. Així que vaig deixar-ho córrer i em vaig anar cap a casa.


Espere que aquesta información l

Un salut.

Anònim.

Leyre Vericat, 1rBatx. B

Benvolguda C.R:


Potser que li sorprengui l’arribada d’aquesta carta. Fins i tot és possible que, quan acabi de llegir-la, li sorprengui (tant o més) que les que va rebre fa uns mesos.

Es clar que sé de què van les cartes. Ho sabia prou abans de que escrigués el seu llibre, prou abans de que vosté les llegís.

No li pareix sospitós, que li arribessin unes cartes (que, pel que pareix, han tingut una forta influència en la seua manera de pensar) el 23 d’abril, tot just quan va anunciar que deixava d’escriure? O, al menys,que era el més probable?

Jo, estimada escriptora, sóc la persona que va enviar les cartes. Ni el meu nom és Lluís, ni el meu cognom comença per G, però vaig ser la que va enviar-li les cartes que, jo mateixa, vaig escriure.

Com s’ha adonat, res es cert, ni res és mentida. L’únic que li falta al seu llibre, per a ser una novel•la, és un final. Un final que només vosté pot donar-li.

Penso que només feia falta una petita espenta, que alguna cosa li afectés personalment per a que investigués i escrigués sobre el tema. Per això vaig enviar les cartes. El nostre país no es podia permetre perdre a una escriptora com vosté. Demano disculpes per les molèsties, però, com be diu al llibre, volia “ficar-la en un pou per a treure-la de l’altre”.

Amb això no estic desmentint que tot el que ha investigat sigui cert, ni fals. Només dient-li que n’estic ben segura que escriure, és la seva vocació. Agrairia que fes l’esforç de pensar si val la pena deixar d’escriure. Potser t’arribin més cartes de gent a la que ha demanat ajuda; estaria bé que les emprés per a completar el seu llibre.

Vosté sabrà què fer i quan fer-ho. Gràcies per invertir el seu temps i, sobretot, per prendre’s les molèsties de llegir-se aquesta carta.

Atentament:

Artur Bernabeu, 1r Batx. A

Fins al dia de hui mai no m’havia atrevit a ficar-me en contacte amb tu . Tal volta per vergonya o per por al teu rebuig després de tants i tants anys.


T’escric aquesta carta perquè ja mai crec que puga veure’t, ni tan sols llegir la teua contestació a aquesta carta.

M’estic morint, poc a poc, per culpa d’una malaltia vírica que m’ha destrossat els pulmons. També ha ajudat eltabac que tant ens agradava fumar a la teva mare i a mi en aquelles llargues nits d’amor a Portbou. Sé que és difícil imaginar que les teues creències , les persones a les que has volgut e inclús la teua pròpia vida s’haja basat en una burda mentida que segurament no hages pogut esbrinar però, saps una cosa?

La teva mare era única, una persona tan bona com bonica ;no penses que la seua mentida ha sigut per fer-te mal ni per aconseguir alguna cosa per al seu propi benefici, no.

Jo no tinc diners, sempre he viscut en la pobresa més absoluta i no haguera pogut donar-te la vida que et mereixies. Per aquest motiu romanies amb el que pensaves que era ton pare. Per això l’aventura entre la teua mare i jo havia de ser secreta, per tu. Ningú dels dos volíem que tingueres cap de problema econòmic en la teua vida , ni que deixares de fer certes coses per la mala situació que passava i que he arrastrat fins a hui.

Fou per eixe motiu pelque no anares amb la teua mare aquell dia a Portbou. No podia permetre que la meua filla vegera les condicions de vida que el seu pare tenia, això era massa per a mi. Potser per això la teva mare estava tan enfadada aquell dia, perquè volia que la seua filla coneguera per fi el seu pare.
Però a dia de hui no em penedisc d’aquella decisió. He pogut llegir algun dels teus llibres i m’agrada saber que aquella menuda xiqueta que vaig tindre amb la persona més meravellosa que he conegut s’ha convertit en tota una dona que és capaç de publicar una prosa que jo catalogaria com excel•lent.
També supose que et preguntaràs com he sabut de la teva direcció i com pots saber-ne tu la meua. Bé, ací t’adjunte una direcció a la que hauràs d’anar i donar una contrasenya: “Camus” C/Roig Ferrer 22 ja dins, pregunta per Esther Brugada. Sé que la coneixes i fa poc que vares estar amb ella i encara que no volgué contar-te res ara n’estic segur que si ho farà.

Aquesta carta no serà mes que un record perquè ja no tardaré molt amudar-me a l’altre barri però només volia que t’assabentares que estic molt orgullós de tu,que ta mare va ser una grandíssima dama i que aquesta humil carta no és mes que el desig d’un home moribund que espera que la seua xiqueta comprenga el perquè de tant de misteri i sàpia perdonar-lo.

Un bes gran.

Amir Shaban, 1r Batx. B

Benvolguda C.R.
He decidit posar-me en contacte amb vosté per a poder ajudar-la a respondre els seus dubtes. Ho faig després d’haver-me llegit l’obra on demana ajuda urgent per a oferir-li dades que tal volta li resulten útils.
Començaré dient-li que mon pare, l’home que li féu arribar les cartes, va morir fa tres mesos després d’una llarga malaltia. Conec l’existència d’aquestes cartes des de fa quasi 5 anys. Les vaig trobar al calaix de l’escriptori de mon pare. Després de llegir-les totes repetides voltes, em vaig decidir a preguntar-li de qui eren i a qui anaven dirigides. Només em va voler respondre, en principi, a una d’aquestes qüestions, deixant-me clar que eren d’una amiga seua que, al seu torn, era una persona molt propera a l’autora de les cartes.

Malgrat la dificultat que vaig tindre a l’hora de traure alguns detalls més, finalment vaig aconseguir que mon pare em contara tot el que sabia en relació a les cartes.

Tot i que no em va donar dades concretes, pense que les seues respostes al voltant de la paternitat podrien ajudar-la a vosté, benvolguda C.R. , a posar fi al misteri que ben segur ha afectat profundament la seua vida.
Li advertisc ja que mon pare no em va voler dir el nom de la dona que li va donar les cartes, però sí em va mostrar una fotografia. Encara conserve aquella imatge, i confie en que vosté la podrà identificar quan la veja.
És probable que les respostes que li puc oferir, les que li hagués donat mon pare si no hagués mort, facen que la seua vida no torne a ser la mateixa, i que es trastoque definitivament tot allò que vosté creia tindre clar fins el moment en què va llegir les cartes.

Li adjunte la meua direcció en la targeta que acompanya aquesta carta. Per favor, no dubte a l’hora de contactar amb mi el més aviat possible. Res no desitge més que ajudar-la a omplir el buit que deu sentir, a conéixer la part que la completaria, l’altra meitat de l’ànima.

La Purísima- Torrent


Sóc Elena, la filla d'Ana Bellver, dona que va assumir ser segon plat del teu pare. El marit de la teua mare Cecília ens va trair, a les dos i va destruir dos famílies.
Em pregunte que m'ha portat a escriure't, potser la teua crida d'auxili, potser que el pes de guardar secrets ha pogut amb mi, o potser simplement que necessitava contactar amb tu una última vegada. Sí, pot ser, una més. Una última vegada després de la meua disfressada aparició amb aquella carpeta aquell 23 d'abril a Catalònia.
Ja no puc penedir-me d’haver-te arrossegat a esta situació, així que he decidit que et comptaré la veritat que t'ha sigut ocultada.
Jo estava allí, amb 15 anys, res casual;en aquell carrer silenciós d’Avinyó, i dins d’un cotxe aparcat en la vorera, vaig poder veure el xoc que va provocar aquella tragèdia amb la teua mare Cecília. Esperant dins a no sé qui ,quasi dormida al costat del conductor d’aquell cotxe. Sí, al conductor que t'acotxava per les nits, a qui volia com si fores única, però que tenia una altra xicoteta, una altra preferida, jo. Al teu estimat pare, al meu volgut pare…
No cal dir més, els silencis parlen per ells mateixos. Una nit calorosa em vaig despertar i em vaig alçar sigil·losament del meu llit, vaig creuar aquell  fosc corredor on regnava un aclaparador silenci,però quan arribí a l’altra part de la casa, una porta estava entreoberta. Ma  mare, mon pare... Una discusió acalorada i unes paraules que em van acabar d'arrabassar la meua preada innocència. Un altre assassinat, zels, traïció, un nom: Camus. Desconegut fins ara, però no importava perquè ja era la segona taca de sang que descansava sobre el meu estimat pare.
Han passat molts anys…i constituïm les dos meitats d’una mateixa ànima.
                                                                             Ángela Menjibar (1º A Batx).- La Purísima-Torrent




Senyora novel·lista,
He decidit contar-li en aquesta carta l’autèntica versió d’aquell accident de la seva mare. Jo era jove en aquells temps, buscava diners, treballant no n’ixes de pobre. Doncs vaig començar a treballar “d'assassí a sou”, jo no sabia qui eren les víctimes ni m’interessava per què havia de matar-les, solament em donaven el nom, la foto i el lloc i jo treballava, ho feia per a organitzacions ben diverses. Un dia em proposaren el tema de Cecília Balaguer, vaig començar a fer-li el seguiment preceptiu per fer un bon treball, els divendres anava a sopar a una casa on es reunia amb un home, després vaig saber que era el Camus. Vaig actuar el dia senyalat, tot perfecte, impecable, no va patir.
Senyora, oblide’s de Juan Pérez, li carregaren el mort, però ell va saber bé com escaquejar-se: un atropellament fortuït  i la gendarmeria ja no preguntà més.
En la guerra i la postguerra les professions com la meva són necessàries.
Anònim
Ferran Rovira Gassó. 1r de Bat A. IES Enric Valor (Picanya)

La Purísima-Torrent


Estimada autora:
No sabia com començar aquesta carta, puix en realitat no sóc ningú per endinsar-me en la seua vida però vosté m' ho demana . Em diuen Catherine,em coneix? Sóc la filla del seu vertader i difunt pare ,Albert Camus,. Sí,  "el seu pare" i sí, aleshores, l'amant de la seua mare.
Sabia que signava a Catalònia i li preguí al  meu oncle Lluís  que li lliurara una carpeta i que només li diguera" Li he portat això perquè sé que li interessarà".  Sé, en llegir el seu llibre , com no,  que aquest fet, l'ha portat a qüestionar-se la seua identitat i el seu origen. I no li culpe, tot el contrari. Crec que té tot el dret a deixar tancada l'escletxa del passat i recuperar el present.
Albert, com li deia la meva mare, deixà un testament on deixava hereders universals  als seus tres fills “El nascuts del matrimoni amb Francine i la nascuda en la relació amb Cecilia Balaguer” Vosté, sí, vosté. Fins ara, no havíem pogut esbrinar la seua identitat, però circumstàncies de la vida, el seu llibre Te deix, amor, la mar com a penyora, em va obrir una nova perspectiva lectora i des d'aleshores sóc lectora incondicional de la seua narrativa, fet que m'ha portat a ajudar-li a completar la seua ànima : a saber qui és, d'on ve i que és allò que vol.
                                                                                           Sofia Puig (1º Batx- La Purísima-Torrent) 

Helena Cano, 1r batx, IES Francesc Ferrer i Guàrdia, València

París, 26 de Desembre del 2012

En veure el sobre i llegir el remitent, hauràs comprovat que no em coneixes, però tenim en comú moltes coses i les dues vam conéixer una persona molt important, la teua mare.

Em presentaré, sóc Helena Camus, germana de l'escriptor Albert Camus. Vaig llegir els teus articles als periòdics i vaig rebre molta informació sobre la teua recerca. Per aquest motiu, m'he ficat en contacte amb tu.

Cecília, la teua mare, va ser un gran reforç per a mi i sempre em va ajudar quan tenia problemes familiars, per un d'aquests motius, he de portar-me bé amb tu, per ser part seua i meua (ara t'explicaré), encara que mai et contara la veritat i no fóra igual de sincera amb tu tal com ho va ser amb mi.

La resposta a una de les teues preguntes, començaré a explicar-la. Abans he dit que ets també part meua i ara també dic que jo sóc part teua. Sóc la teua tia, el teu pare era Albert.

Cecília estimava l'home que et va cuidar tota la vida, però quan va conéixer el meu germà es va deixar guiar per la passió i va mantindre aquest secret fins a la seua mort. Mai li va contar res al seu marit, ell pensava que tu eres la seua filla i no la d'un altre home. Aquest gran error de la teua mare, també va ser meu, m'hauria d'haver ficat en contacte amb tu abans i explicar-t'ho.

Jo, mai he estat d'acord amb la seua decisió. Per al meu germà era una càrrega tindre un fill quan la fama el tenia molt ocupat, encara que sone brusc, així era com pensava ell. I per a Cecília, vas ser el fruit d'un engany amorós, encara que sempre et va estimar com a ningú.

No compartia la seua decisió, però els vaig fer cas, perquè els apreciava i estimava i si ho contava, els perdria per sempre.

Torne a dir, el meu pitjor error va ser no ficar-me en contacte fins ara amb tu, espere que pugues perdonar-me. Supose que voldràs explicacions i més detalls, no tinc cap problema de quedar amb tu. Ara mateix estic vivint a París, però puc pasar-me per Mallorca quan ho desitges.



Benvolguda escriptora,
Primerament, li presento les meves disculpes per no haver-li adjuntat amb les cartes la següent informació que ara trobo necessària, ara que sé que vosté investiga la seva pròpia vida.
Com bé informaven les cartes, la seva mare tingué un amant, Albert Camus, qui no era qualsevol. Fou un personatge admirat i respectat, fet que provocà una conseqüència nefasta: el seu pare patia un adulteri que estava en boca de tothom, deshonrós per a un home tan clàssic que llegia drames romàntics. Es va capficar que per poder recuperar l’honor havia de matar el rival, matar l’esposa o matar-se ell. Va elegir tirar pel carrer d’enmig, el més covard, quan les sospites de la seva paternitat s’apoderaren d’ell i el convertiren en un home trastornat.
Senyora, li devia aquest testimoni i li prego que el considere. Vosté n’ha aconseguit molts d’altres, però aquest és cabdal.
Lluís G.

Sandra Coy Márquez. 1r De Bat A. IES Enric Valor (Picanya)

Marta Serna Garcia, 1r batx. A, IES Ferrer i Guàrdia, València


Estimada senyora C.,

          Li escric per veure si les meues paraules li resulten útils o formaran part del munt de papers que potser tinga a l’escriptori.

          Així com vostè va rebre aquells documents durant la fira,  signant exemplars, el seu llibre caigué a les meues mans. Potser fou l’atzar que va fer que agafés aquell exemplar amagat darrere dels best-sellers, però, finalment, vaig acabar comprant-lo.

          Vostè al·ludeix reiteradament al terme “petite” que Camus tant utilitzava. Jo, com moltes altres, també vaig ser la seua “petite”. Açò no li estranyarà gaire. L’escriptor era molt faldiller... No obstant, li diré que una nit d’aquestes, Albert em confessà que es veia amb una dona espanyola. No em va aclarir el seu nom, però tot corresponia amb la descripció que vosté fa de la seua mare,  Cecília. L’escriptor trobava alguna cosa sospitosa en ella, però no li donà importància. El problema era Cecília; estava embarassada. Camus volia fer-se càrrec del nadó, però malauradament, la mort de Cecília i la d’Albert ho impediren. La xiqueta, vostè, sols conegué aquell que li va fer de pare.

          No vull posar-me sobre cap altar, però crec que si no a tots, vosté ha trobat resposta al més gran dels seus dubtes. Si és així faça-m’ho saber.

                                                                               Atentament.

                                                                                   M. Serra.


    
A la senyora C.

Les seves sospites sobre el seu pare són certes, la relació entre Albert Camus i la seva mare era vox populi. Jo els coneixia i, sovint, coincidíem a la Société des Amis de  l’Espagne Republicaine. En un ocasió vaig ésser confident de la seva mare, dolguda, bella i elegant, em referia inquietuds que la preocupaven: la família oficial de Camus, el pressentiment que ja estava embarassada...
La seva mare, senyora, decidí allunyar-se i abandonar Camus a contracor, va optar per no formar part més de la seva vida, doncs vosté nasqué legítimament filla del matrimoni de la seva mare i del seu pare no biològic.

Quan vosté era gaire adolescent, les coses es complicaren per a Cecília Balaguer, vosté, en la seva novel·la, apunta encertadament cap a les arriscades activitats que ella portava entre mans i que li costaren la vida.

M’acomiado lamentant no poder oferir-li més detalls o dades que, en tot cas, serien especulatives i esperant que aquesta peça siga fàcil i útilment col·locada en el puzzle de la seva recerca personal i valenta.

Atentament,

Jaume Pujalt Clos

Carlos Donderis Berrozpe. 1r de Bat A. IES Enric Valor (Picanya)




Benvolguda i admirada escriptora,
Crega’m quan dic que he estat força temps remugant si havia d’escriure-li aquesta declaració, però ara vosté demana ajut.
A més de les cartes que ara té al seu poder, hi ha altres que foren escrites fa gairebé quaranta anys pel tinent oficial del regiment d’infanteria espanyol, Adolfo Queipo de Llano.
Ell i Cecília Balaguer mantingueren una relació de submissió furtiva, ambdós estaven  immersos en un matrimoni convencional que no impossibilitava que el seu desig malaltís els arrossegara cap a aquell desvari addictiu.
Quan va arribar a les meves oïdes la mort de la seva mare, començà la meva recerca i totes les dades em van conduir al mateix punt. 
El sanguinari tinent, que morí en unes maniobres al nord d’Àfrica, és el seu vertader pare i també l’assassí de sa mare. 
Diferents informes i cartes, que he aconseguit il·lícitament de les casernes de l’exèrcit,  m’han mostrat l’evidència. Sembla que la situació va ennegrir-se quan manipulà la seva mare per fer-la agent dels nacionals, un afer difícil, crega’m, perquè ella no deixà mai de servir també els altres.
L’oficial volia un fill, de filles ja en tenia tres, però nasqué vosté. Des d’aleshores, la relació esdevingué intermitent, fins que l’escriptor aparegué en la vida d’ella.
Allà queda l’esdeveniment final.
Anònim
Belén Puerto Rodrigo. 1r de Bat A. IES Enric Valor (Picanya)



Marta Parets Valls, 2n Bax.


-->
Tavernes de la Valldigna, 11 de Febrer de 2013
Distingida senyora
M’adrece a vostè amb la intenció de donar-li tota la informació que necessita i, així, tal vegada, puga saber per què aquell home s’acostà a vostè aquell dia.
El dia de Sant Jordi d’aquell any 2001, jo, personalment, vaig veure com l’home, del qual busca informació, li lliurava la carpeta dels documents que l’han portada a descobrir el passat secret de la seua mare, Cecília Balaguer.
Conec aquest home molt bé; es tracta del meu germà Lluís. Sé que possiblement es pregunte per què no es dirigeix ell personalment a vosté, però el cas és que fa aproximadament un any va faltar. Jo conec la història, no per què l’haja llegida al llibre “La meitat de l’ànima”, sinó perquè vaig conèixer Cecília quan encara érem petites. Ella i jo no érem amigues, sols ens coneixíem; però Lluís sí que era amic seu, sempre anaven junts, de nit i de dia. Fins que passats els anys, poc abans de la dictadura de Franco, per qüestions econòmiques i polítiques, Cecília i la seua família van haver de fugir per canviar de domicili. D’aquesta manera, Lluís va perdre el contacte amb ella durant molt de temps, però anys després tingueren l’oportunitat de retrobar-se i, fou així, com es contaren les coses. Jo, la veritat es que no sabia la història, fins que un dia, Lluís em contà un poc el que li passava a Cecília i es que estava enamorada del seu amant, i deia que ho estaria per sempre. Però, com ja sap, la relació no va poder ser mai.
Sa mare necessitava que es coneguera la seua vertadera història. D’aquesta manera, quan Cecília veié que la seua vida començava a complicar-se, acudí a Lluís per fer-li entrega de les cartes que Albert Camus li havia retornat. Anys després, ell complí la promesa que li havia fet a Cecília d’entregar-li a vosté els documents en el moment oportú perquè conegués les seues vertaderes arrels.
Fou així, com Lluís, que coneixia bé la història de Cecília Balaguer, acudí aquell dia de Sant Jordi, per canviar-li la vida, com li havia promès, ja que sentia per ella un gran afecte.
La salude cordialment.
Marta Parets Valls.

SergiBofi Microrelat


Sergi Bofí. 1r Batx.
Estimada Carme.
Vull contar-li la meua història, potser li pot aprofitar: “Estava perdut, no sabia on anar ni què fer. Una remor en el meu cap m’impedia pensar amb claredat. Sempre donant-li voltes al mateixos assumptes sense arribar a cap conclusió certa.
La veritat és que a mesura que passava el temps havia aconseguit deixar de donar-li importància a tot açò, però, així i tot, dins meu alguna cosa em demanava de manera impacient la solució al problema. És cert que em trobava sol, però en tots els sentits, i amb açò vull dir que necessitava una persona al meu costat en qui dipositar tota la meua confiança. Una persona que m’ajudés a encaminar la meva vida i que jo pogués fer el mateix amb ella . Sé que vosté està pensant que amb una figura paterna adequada aquests problemes no tindrien sentit . No m’ho tinga en compte, si li dic que s’equivoca. De veres que estic més que satisfet de tot el que han fet els meus pares per mi, però com vosté deu saber arriba un moment en la vida de tothom en què ens plantegem viure una vida ideal aconseguida per mèrits propis i envoltada de gent que ens estima . El meu vertader problema és que no sé distingir aquella gent que m’estima de la que no ho fa. Motiu pel qual no mai deixe de buscar la persona que més tard o més prompte em demostrarà un afecte que faça que m’adone de la sinceritat i la transparència que ha dipositat en la meva persona.
Com us podreu imaginar el meu problema va començar amb una persona amb qui confiava, amb qui estava realment agust. El meu millor amic. Mai més confiaré plenament. Coses d’aquestes, desgraciadament, passen molt sovint. Si vosté té al seu costat una persona com la que jo desitge trobar, aprofiteu-la, jo seguiré buscant.”

Sergi Juan Peiró, 1r Batx. A


-->
Admirada escriptora:

He de dir-li que jo estava present al mateix carrer d’Avinyó en aquell moment tant tràgic per a la seua vida, era al lloc on la seva mare es va suïcidar.
Sí, afirme que va ser un suïcidi perquè jo no vaig veure cap persona prop d’ella. Vaig anar ràpidament a ajudar-la, però al veure que estava morta vaig decidir anar-me’n ràpidament. Eixe pes de conciència el tindre sempre damunt. Reconec la meua errada, però llavors vaig pensar que podia ser acusat d’assassinat si hagués decidit quedar-me allí fins que arribaren per auxiliar-la.
Estic escrivint-li aquesta carta perquè ara que ja estic a casa sol i sense feina m'he aficionat a la lectura, i després de llegir la seua obra “La meitat de l’ànima” em vaig quedar durant uns dies molt pensatiu, però he decidit ser valent aquesta vegada i dir-li-ho.
Sé que ara encara voldrà descobrir el perquè del seu suïcidi, pero espera haver contribuït a aclarir-li algun dels seus dubtes i que li haja servit de gran ajuda.
Estic dispost a mantenir una xarrada amb vosté per explicar-li d'una manera més detallada el que va ocórrer.
Atentament: Sergi Juan Peiró.

AlbertGarcia Microrelat


Albert Garcia. 1r Batx.
Em vaig dirigir a la parada de bus; eren les 20:45h i eixia del conservatori; a les 21:05h arribà el bus; aní a pujar i m’adone de la xica del costat. Al principi no vaig fer cas, però, asseguts un enfront de l’altre, ens creuàrem les mirades. Al final del trajecte sols quedàvem ella i jo.
–Perdona’m, el teu nom? No respongué i això em va sorprendre molt. La veu del xofer animant-nos a baixar, trencà l’encant.
Quan vaig arribar al pis, deixí el clarinet a la taula i, fixant-me en la butxaca, veig una nota. Posava: “Sóc Sandra, no sé el teu nom, però ha sigut molt agradable la conversació al bus, espera’m al carrer paral·lel de l’església, 22:30h.”
La vaig veure, vam sopar i vam anar al meu pis; em va explicar la seua vida i que no tenia treball. Abans de poder preguntar res va eixir per la porta. I de nou, a la taula, una nota. La única cosa que posava era el seu nom complet.
Creia que era un rotllo d’una nit, però l’últim missatge va ser un pressentiment. Havia de saber-ne més.
La vaig buscar pels voltants, i ni rastre. Un company em va dir que la coneixia vagament. Deia que vivia a Barcelona, prop d’una escola, però sense concretar res i amb l’advertència que d’això feia molt de temps. Llavors la vaig buscar a les xarxes socials, i em va respondre.
Cara a cara, em vaig declarar. Ara vivim junts.  I sóc l’home més feliç del món.

AlbaFrasquet Microrelat


Alba Frasquet. 1r Batx.D
Benvolguts lectors.
Necessite narrar-vos el que m’ha passat els últims mesos. La mort del meu pare, una persona excel·lent, de caràcter tranquil i molt intel·ligent, m’ha ensorrat. Després del seu soterrament, vaig decidir retornar a la casa on vaig viure fins els divuit anys. La primera cosa que vaig fer fou agafar tota la roba del pare i donar-la a una ONG. Mentre regirava els caixons, vaig trobar unes fotos de quan jo era menuda; de quan anàvem a la platja i a la muntanya. També vaig trobar els papers del testament. Al costat del meu nom hi havia un nom de xic: Josep. Constava com el meu germà, i em vaig quedar bocabadada.
Vaig entrar tremolosa al despatx del notari:
-Ja estic ací, -digué el notari -, vosté sap molt bé el que tenia el seu pare. Tot és per a vosté i per al seu germà .Que per cert no està aquí, per què?
En eixe moment em vaig posar nerviosa i li diguí que el meu germà tenia coses a fer. El notari em va llegir el document i me’n vaig anar a casa pensativa. Al cap d’uns dies vaig decidir anar al jutjat, i em donaren  la seua direcció i telèfon. Vaig telefonar tota una setmana i no me’l van agafar. Vaig decidir anar a sa casa, i resulta que allí vivia una dona de 65 anys. No entenia res i em moria de ganes de saber què passava.
Vaig contractar un detectiu. Resulta que el tal Josep era el meu germà per part de pare; que el meu pare va tenir una doble vida amb una altra dona, però que no havia esbrinat el seu parador. No sé què pensar, però pareix que estem destinats a no conéixer-nos.

Sergi Mifsud, 1r Batx. B


-->
Estimada senyora,
Per casualitats del destí, que ara no li contaré, he llegit la seua novel·la i he entés per què no es va posar en contacte amb mi després d’entregar-li la carpeta que tants mals de cap li ha portat.

Permeta’m que em presente: sóc Lluís Gallimard, fill de Francine i, fins fa poc, d’Albert Camús. Jo, a l'igual que vosté, he viscut enganyat i crec que, arribat aquest punt, la puc ajudar a resoldre tots els seus dubtes.

Ma mare, malalta i turmentada pel gran secret que havia guardat, em va confessar que jo no era fill de qui havia considerat sempre el meu pare. La pobra, cansada de les infidelitats del seu marit, va iniciar una relació secreta amb Michel Gallimard, gran amic de la família. D’aquella relació vaig nàixer jo, però mai ningú no va saber qui era el vertader pare.

Quan Michel, la seua família i Albert van tenir l’accident, ma mare va embogir de dolor.  Descontrolada i plena de ràbia necessitava que algú pagués per les seues desgràcies, així que va decidir acabar amb la vida de Cecília, mare de la filla secreta d’Albert Camús.

Espere que ens puguem veure per explicar-li els detalls.


Lluis G.

Concurs de microrelats. IES Maria Enríquez La meitat de l'ànima


Àngel Peiró


Distingida senyora C.
La lectura de la seua obra “La meitat de l’ànima” ha burxat la meua memòria. Vosté no en sap res de la meua existència, però jo en sé molt de la seua.
En la dècada dels 50, els agents del SIAEM fórem assessorats per la CIA. Fou, aleshores, quan ens arribà notícies de les activitats de sa mare. Sabíem dels seus contactes per desestabilitzar el règim. Ens constà creure que aquella senyora elegant, casada amb un capitost de la Falange, condecorat amb la Palma de plata, i amb fama de beata, fos una traïdora.
En un principi suposàrem que els negocis d’obres d’art tenien com a destinatari el patrimoni familiar. Res a dir. Després descobrírem la veritat. Estes aportacions donaven aire als maquis. I no ho podíem permetre. Creàrem la imatge de doble agent, i la filtràrem als grupuscles anarquistes. Sols calia esperar, i l’espera no fou llarga, li ho assegure.
Respecte la identitat del seu pare, sols puc informar-li que no fou l’escriptor Albert Camus. I li ho dic perquè vaig ser jo qui contactà amb sa mare. I vam tindre un bon grapat de contactes.
Espere haver-te il·luminat sobre el teu, el nostre passat.

Mireia Ibàñez Armengol, 1r Batx A


-->
París, 14 d´abril de 2007.
Estimada Carme, imagine que t´hauras quedat bocabadada en veure una carta des de París.
Sóc la teua mare, Cecília. Sí, et semblarà estrany però sóc jo. No vaig morir ni em vaig llevar la vida com et digueren. És una història molt llarga, quan ens vegem, que espere que siga prompte, t´ho contaré tot detingudament, i quan dic tot em referesc també a totes les incògnites que tens quant a la meua vida i la teua.
Filla, perodona’m per haver desaparegut d’imprevist de la teua vida. Sé que has viscut molts moments durs en què no hi he estat per ajudar-te i sé que m´hauràs trobat a faltar.
Quan em feren aplegar la teua novel·la i la vaig llegir, aconseguí adonar-me que m´havia comportat com una egoista, per pensar sols en mi.
També he pensat sempre en tu, però com et digueren que jo era morta, no volia remoure tot el passat per no fer-te mal. Pensava que quasi no te’n recordaries de mi, ja que eres molt petita quan t´ho digueren.
En el moment que vaig llegir la teua novel·la, vaig saber que t´havia fallat totalment com a mare.
En aquells temps vivia amb una gran frustració per no poder-me mostrar com jo era en realitat, ni expressar lliurement el meu pensament i les meues idees en la societat d´aquella època.
Tinc moltes coses que contar-te, per a què et faces una idea, tens un germà que es diu Gérard, fruit de l´amor entre jo i l´home que era el meu amant quan tu nasqueres i que ara és el meu marit. D´aquest home,  també t’he de parlar molt i explicar-te moltes coses, perquè supose que llegint les meues cartes hauràs tret algunes conclusions.
M´agradaria anar a visitar-te, o que tu vingueres a passar uns dies a París. Ací també tens la teua família i ta casa.
T´escric el meu número de telèfon i la meua adreça, perquè pugues posar-te en contacte amb mi, que és el que més desitge.
Número de telèfon: 629038889.       Adreça: Avda. Marceau nº 149.
T´espera amb moltes ganes la teua mare, Cecília, i família.
Petons i un abraçada molt gran.
            Cecília Balaguer.

La Purísima-Torrent


Senyoreta Riera,
sóc  en Jaume Camús, fill de n’Albert i na Cecília, és a dir, el seu germà major. Ha de saber que vaig ser jo qui li va lliurar la famosa carpeta blava aquell 23 d’abril entre tanta multitud de fans seus; es preguntarà “ i per què ho vaig fer així i no li contí la veritat directament? ”. Doncs jo no sabia si vosté voldria saber tot el passat dels nostres pares i si estaria disposada a conéixer-ho tot, ( diguem que li ho vaig deixar caure). Vaig estar observant-la i m’adoní que la seua ànima estava inquieta i neguitosa per descobrir  la veritat. Vosté i jo som germans i el seu pare és Albert, a mí em deixaren amb ell i  vosté es va quedar amb la mare Cecília. Abans de morir el pare m’ho confessà tot; a causa de les condicions del treball dels pares era molt complicat que estigueren junts i per tant cuidar dels dos junts. Pensava que ja no voldria saber res del passat, però en veure que sí, li ho confessarè : la nostra mare no morí en un accident de cotxe, va ser assassinada pel seu “pare” en descobrir que es veia a París amb altre home i en pensar que vosté no era la seua filla; es tornà boig. No ha de fiar-se del que lt diu la gent, si vol destapar-ho tot, truque’m a aquest telèfon 67532009 i pregunte per en Jaume Taronger, m’amague baix aquest nom perquè  ningú sàpia que sóc fill d’Albert. Només tinc un dubte: estaria disposada a inculpar son “pare”? De vegades, els records prefereixen quedar-se en el passat, no creu?.
                                                                                                                   Amparo Puchades (1º A Batx).- La Purísima-Torrent 



Hola Carme,
sóc Lluís i, a partir d'ara deixaré de ser aquell desconegut que un dia de Sant Jordi et lliurà una carpeta blava. Sóc germà del teu pare, aquell home que et duia com una reina , que et considerava una doneta ...però crec que ja és hora de descobrir-te la veritat. Un menjar familiar, una habitació per a la migdiada, una còmoda i en un calaix , una carpeta amb cartes plenes perfumades amb Chanel : vaig deduir que serien de ta mare . La meua ímproba curiositat em llançà a guardar-me-les. En elles quedava clar que tenia un amant  .I per què el meu germà no m’ho havia contat? Ell em reconegué la falsa paternitat teua ja que sempre havia sigut estèril però remoure-li eixe adulteri li va omplir de dolor i també d’odi.Camus, el teu vertader pare, tenia els dies comptats. Li vaig seguir amb el cotxe, provocant l’accident que li va costar la vida . Després, una trucada a la teva mare, la va desolar i embogir. Enamorada i incrèdula, anà corrents al punt de l’accident però la malaurada sort volgué que un camió no la veiera al pas de vianants. Ja no pogué anar-hi amb el teu avi..  Ara ja saps la veritat, la teua ànima està completa, els teus records també, perdona'm.

                                                                      Ianire Casares (1º A Batx).- La Purísima -Torrent



Benvolguda escriptora, sóc Jean Camus, després conegut com Lluís Gabalda.
En morir la meua mare vaig trobar a l’estudi la carpeta que li vaig lliurar junt amb aquesta carta:
“Fill, ton pare, just abans d’acomiadar-se en l'estació  de Portbou, va donar-me una carta; deia que ens volia però el seu cor pertanyia a una altra. No sé com imaginí que “ella” estaria a la casa de Lourmarín i sí, allí  trobí Cecilia Balaguer, l'amant, l’altra, “ella”. La seua fugida amb el teu pare era imminent, amb les maletes a la porta. Camus, ja era de camí a París i es reunirien allí. Vaig sentir-me impotent, el curs dels esdeveniments ja estava marcat. L'endemà , la policia em trucà, el pare havia mort. Culpava Cecilia, i quan la vaig trobar, les meues paraules eren de rancor, odi … ella no m’escoltà i ràpidament creuà el carrer: una camioneta la va envestir.
Mai no vaig creure que la mort del teu pare fóra un accident; i les indagacions em donaren la raó: un home casat amb una tal Roser sabia de la infidelitat. Contractà un amic seu,Juan Pérez, per a manipular els frens i botar abans del colp.
Eixe home estava casat amb Cecília i la por davant dels fets en va fer mudar-nos a Suïssa i canviàrem de nom.
El teu pare tingué una filla amb Ceciíia, busca-la i parla-li d'ell, era meravellós.”
 No entenc com el volia després d'abandonar-nos, però tenies dret a saber-ho.
Ara coneixes l'altra meitat de la teua ànima.
                                                                              Jennifer Ortí (1º A Batx).- La Purísima-Torrent



El meu nom és Javier, Javier Monzó, veí de Portbou, i d’ofici, botiguer, treball que em permet tindre una vida humil. Però la meua identitat no té gens d’importància però sí la del meu pare, Andreu: home feliçment casat, amb quatre fills que eren l’epicentre de la seua vida. O , almenys, això pensàvem.
Revisor de RENFE a Portbou allà pels anys 50,  republicà convençut, però, com la majoria de persones en aquella època, només de portes cap a dins. Irònicament, va morir a l’any 1974, un any abans de la mort de Franco.
Només deu anys després, quan la meua mare va morir, decidírem vendre la casa i en regirar tots els records, trobàrem unes cartes dins d’un àlbum de fotos.Cartes amb adreça falsa que contenien documents : decomptes,  corrupcions i draps bruts del franquisme. Totes elles signades amb “C.B.”. Entre elles, només una es distingia, de color magenta que deia:
Maria , si trobes aquesta carta, imagine que serà perquè el Senyor se m’ha emportat abans que a tu, gràcies al cel. Tal vegada et dec milers d’explicacions, i no sé per on començar. He treballat durant anys com a espia, t’ho confesse. No vull que penses que mai t’he estimat, res més lluny de la realitat. M’has donat quatre fills meravellosos, i molts anys de felicitat al teu costat. Però va haver-hi una altra dona. I una filla. Carme, crec que li va anomenar, però mai m’he atrevit a conéixer-la , per no fer-vos més mal. La maduresa et fa penedir-te de moltes coses i aquesta és una d’elles. Si m’estimes, busca-la i fes-li saber qui es, que per les seues venes corre la meua sang, i no la d’eixe fascista del dim…”

La carta trencada per la meitat potser per la ràbia o impotència de la mare, no sé, espere que responga a la incertidumbre del teu origen, o tal vegada siga tot una desafortunada coincidència, qui sap. Només el temps ho dirà.
                                                                                        Luis Leal (1ºA Batx).- La Purísima-Torrent 


 Jo provenia d´un poble molt menut envoltat de les altes muntanyes del Pirineus. un poble oblidat per a tothom i sense cap oportunitat de prosperitat per a un jove vespa i inquiet .
La meua infantesa ,l´havia passada molt de pressa treballant els camps  i sempre amb l´olor de la terra humida a les mans. Calia, per tant, aprofitar, l´ocasió que m´oferí  un  dia d´estiu  aquell estrany foraster que buscava un sostre per passar la nit després d’un llarg viatge.Li vaig oferir la meva casa i va ser en  aquella nit de tertúlia quan vaig obrir els ulls a un món totalment desconegut .
  Em traslladí a la ciutat d´Avinyó. I així entrí a formar part d´un  partit d´esquerres francés i sempre amb contacte amb els maquis espanyols de la frontera. Aquell fatídic dia ,  acompanyava  Juan Pérez en el seu camió. Va ser un accident, un grapat de maleïdes circumstàncies que feren que aquella dona Cecília Balaguer, apareguera sota les rodes del camió.
Molt nerviós i sense aturar-se, Juan Pérez escapà de l´escenari dels fets . Baixí del camió i corrents , li busquí el pols i el seu batec del cor .Encara respirava i en un últim alé de vida em digué:
-Dóna aquesta carpeta a la meua filla.
I en eixos moments, sense poder preguntar-li  qui era la seua filla, va morir als meus braços. Esglaiat davant dels fets, jo també vaig fugir de l´escena de l´accident.
Hui, dia 23 d´Abril, vull concloure amb un assumpte que vaig començar anys enrrere quan acceptí l´ultima voluntad de Cecília Balaguer.
Atentament, Lluís Gràcia Martí.
                                                               Maria Miquel Puig (1º Batx) .- La Purísima -Torrent