3 de març 2013

Llista de guanyadores


Ací teniu la llista i els enllaços dels microrelats guardonats. Enhorabona a les guanyadores i els guanyadors, però sobretot, gràcies a tots per la vostra participació i compromís, que han tornat a fer del Diàleg una gran trobada literària!

1r premi
Cèlia Giner – Col·legi Pío xii (València)

2n premi
Letícia Ferrer – IES Albal (Albal)

3r premi
Neus Sifre – IES Jaume II el Just (Tavernes de la Valldigna)
http://bit.ly/12ZdlLY

Accèssits

Col·legi «La Purísima» (Torrent)
Sofia Puig
IES el Quint (Riba-roja de Túria)
Víctor Ribera
http://bit.ly/12ZdMGi

IES Jaume II el Just (Tavernes de la Valldigna)
Maria Calvo Asensio
Col·legi «Pureza de Maria» (València)
Chelo Caballero Chasan
Col·legi Pío XII (València)
Angelines Terol
IES Albal (Albal)
Natalia Bort Rodríguez
IES Beatriu Civera (Aldaia)
Melina Rius
IES Berenguer Dalmau (Catarroja)
Marta García Cubillos
http://bit.ly/Zb9dDY

IES Clara Campoamor (Alaquàs)
Vicent Martí Sales
IES Enric Valor (Picanya)
Silvia Escribá Jiménez
IES Enric Valor (Picanya)
Sergio Morant
http://bit.ly/YtLI8d

IES Sedaví (Sedaví)
Jorge Iranzo Rodrigo
IES Laurona (Llíria)
Amir Shaban

http://bit.ly/VAQFQp

IES Ferrer i Guàrdia (València)
Marta Serna Garcia
IES María Enríquez (Gandia)
Laia Burguera Miñana
IES Faustí Barberà (Alaquàs)
Néstor Prats


1 de març 2013

DIÀLEG AMB CARME RIERA

Malgrat que no crec que ni una imatge, ni vàries,  puga substituir la màgia de les paraules, i si no que ens ho pregunten als participants del Diàleg d'enguany, tal vegada aquestes us remetan a allò més colpidor de la trobada amb Carme Riera .







28 de febr. 2013

RESSENYES SOBRE LA MEITAT DE L'ÀNIMA

Ressenya “La Meitat de l’Ànima”

Si us agrada el misteri i la intriga, La Meitat de l’ànima és el llibre idoni per a llegir. La mallorquina Carme Riera va ser l’escriptora d’aquest llibre, el qual es va publicar l’any 2004.
La història comença quan la protagonista, una escriptora, la qual es troba en la llibreria Catalònia, rep una carpeta blau. Més endavant resulta ser de molta importància eixa carpeta, que rep d’un home anomenat Lluís G. La carpeta conté cartes, mitjançant les quals Cecília Balaguer, la seua mare, va mantindre una conversació amb el seu presumpte amant, Camus. Aleshores, comença a investigar sobre la vida de la seua mare, desapareguda a l’any 1960 a Portbou ja que es troba en un dubte absolut sobre els seus arrels.
Riera, en aquesta novel·la juga amb les coincidències que tenen ella i la protagonista de l’obra, totes dues són escriptores i això pot dur a confusió de si la protagonista és la mateixa Carme Riera. També fa ús de la segona persona per a adreçar-se a nosaltres, els lectors model, per a proporcionar-nos informació sobre la desaparició de Cecília o sobre la seua identitat. Així doncs, formem part de la història, ja que podem participar-hi activament.
Recomane aquest llibre a tots els amants d'històries que tenen a vore amb el franquisme o a qui li agrade el misteri, encara que l'acció és lenta, el llibre es llig amb facilitat. Tant que com afirma la protagonista: “són els records els que atorguen sentit a la nostra existència siga quina siga la nostra identitat “ Carme Riera, deixa un final obert, a disposició de la nostra imaginació.
Elen Ghazaryan 2ºBatx. H



La Meitat de l’Ànima, una de les obres més destacades de Carme Riera, va ser publicada l’any 2004. Tens l'oportunitat de participar en aquesta misteriosa història ajudant a la protagonista a descobrir la seua identitat, t’ho vas a perdre?
La història comença a la llibreria de “Catalonia” on, la i narradora de l’obra, obté una carpeta amb cartes, mitjançant les quals la seua mare va mantenir una relació amb el seu suposat amant. Aquesta informació fa que la protagonista dubte sobre la identitat dels seus pares i la seua procedència biològica. Descobreix que la seua mare, Cecília Balaguer, pot ser que tinguera una relació sentimental amb un escriptor molt conegut, Albert Camus. Això provocà que la protagonista començara a investigar sobre la desaparició de la seua mare l’any 1960 a Portbou.
Aquesta novel·la planteja una confusió, es dóna a entendre que l’autora del llibre és la protagonista de la història. Com que durant tota l’obra la narradora es dirigeix al lector en vàries ocasions, fa que et sentes part de la història. A més, l’autora, Carme Riera, deixa un final obert a disposició de la nostra imaginació, on podem plantejar el final que ens agradaria que passara. Una vegada més, es tracta d’un llibre que ens ajuda a ficar-nos en un altre context històric que, a mesura que planteja una història, va reflectint etapes de la història del nostre país com, en aquest cas, els anys de postguerra.
En la meua opinió, el fet de deixar un final obert, no m’ha agradat massa, ja que no és el tipus d'estructura narrativa que m’agrada llegir. No obstant això, es tracta d'un llibre que et fa passar una bona estona centrant-te en la història i suposant esdeveniments a mesura que vas llegint. Us el recomane.

Belén Sánchez Bermúdez
2ºBatx-H


ELS MAQUIS

Tal vegada aquesta presentació siga útil per comentar demà la novel·la.

15 de febr. 2013

Ernest Navarro, 1r Batx. B

Benvolguda Carme,

t’envie aquesta carta des de València, en la qual he pogut tornar després de molts anys gràcies a la intervenció de ta mare. No cal que sàpigues qui sóc o com sóc, no cal que sàpigues res sobre mi, tan sols el que et vaig a contar a continuació.
Quan jo era jove vaig conèixer a la teua mare. No he conegut una dona tan bella en ma vida. Quan la vaig veure per primera vegada, el meu cor va bategar com no ha fet mai. Quan encara intentava reunir el valor per acostar-me a ella, Cecília va acostar-se a mi i començarem a parlar. Em va contar que estava ací de treball, i que anava a pasar un mes en aquell hotel, el meu hotel. Durant la primera setmana varem quedar cada dia, i poc a poc va sorgir l’ amor. Les altres 3 setmanes junt a ella, varen ser les millors de ma vida, sempre recordaré aquelles nits que ens quedaven mirant el cel de València, aquells passejos per la platja... . Quan va arribar el dia del comiat Cecília es va sincerar amb mi i em va dir que havia vingut a València per a assassinar-me, però que no podia fer-ho, i menys ara que sabia que al seu ventre et duia a tu, fruit de aquell meravellós mes. Per aquesta raó vaig fugir a França, per a que ningú aconseguira trobar-me. Gràcies a ta mare estic viu, i tu ets qui ets.
Vam prometre tornar a vore’ns quan tot es tranquil•litzara, però quan intentí ficar-me en contacte amb ella, vaig esbrinar que havia mort. Des d’aleshores, he anat a tots els esdeveniments de la teua carrera. Hi he assegut al darrere, i mai he interferit en tu, però sempre he estat al teu costat. També vaig estar quan l’home de la carpeta blava va parlar en tu.
Un bes, ton pare. Firma:

Violeta Velàzquez, 1r Batx. A

Estimada escriptora,


Vosté no em coneix i probablement jo a vosté tampoc, però segons vaig passar l’última fulla del seu llibre vaig tindre la necessitat d’escriure-li aquesta carta.

No puc dir-li que vaig conéixer a cap dels seus pares. Solament sóc un personatge més que passà per la seua vida i que intentà ajudar-la. Tampoc vaig a mentir-li, no estic molt ficada a la seua carrera novel•lística, més bé va arribar per casualitat a les meues mans un exemplar d’aquest llibre, primerament em va ser totalment indiferent. Però quan vaig obrir-lo, em vaig adonar des de la primera paraula que jo era una peça més al seu trencaclosques, que podia ser important o irrellevant , això no importava, perquè al final sempre les necessitem totes.

Als meus 38 anys em costa prou tirar enrere per recordar la meua infantesa però hi ha una cosa que mai se m’oblidarà d’aquells anys en que portava els calcetins fins als genolls i faldetes amb quadrets i eren les històries, històries i més històries que em contava mon pare les nits de tempesta quan no podia dormir. Hi havia un conte molt particular. Parlava d’una dona que sempre viatjava amb el seu barret blau al cap. Com m’agradava escoltar com aquella dona anava des de Espaya a França per ajudar a un escriptor a desvetlar les irregularitats del govern en eixe moment. Una vegada el capità de la guàrdia civil, el qual tenia una estranya fixació amb ella, se la va portar durant tres dies captiva. Mai em contaren que va ocórrer, però aproximadament un any després la misteriosa dona tenia una xiqueta. De tota manera, totes aquestes coses no deixen de ser contes per a xiquets, no?

M’agradaria contar-li tota la història. Si li apetix contacte amb mi a través del meu correu.

Atentament, Violeta

P.D: El nom del mon Pare es Lluis Garcia Marco

José Manuel Montolio, 1r Batx. B

Senyora CR:


En primer lloc donar-li l'enhorabona per la seua premiada obra. Està clar que porta vosté en els gens el talent amb la paraula escrita. He decidit escriure-li perquè és l'única forma que les dos aconseguim esbrinar la veritat sobre les nostres vides. Mon pare va ser Llorenç Riera, encara que ,em va vendre el mateix dia que vaig nàixer. Vaig ser una xiqueta més de les que es robaven a Espanya entre 1960 i 1970. Em va comprar una família alemanya que m'ha tractat com a la seua filla des del mateix dia. Quan ma mare va morir, mon pare adoptiu molt penedit em va contar la veritat. Ell va decidir ajudar-me a trobar la meua vertadera família i va ser el qui et va lliurar la carpeta blava que tant a canviat les nostres vides. Vaig aconseguir una cita amb Llorenç un any abans de la seua mort. Jo només volia una explicació del que havia passat. Ell em va dir que estava molt penedit, però que no havia tingut una altra opció. Vaig ser fruit d'una relació d'una sola nit. Llorenç va conéixer ma mare a un creuer, després que aquest binguera una baralla amb un altre passatger. Poc de temps abans, Llorenç havia perdut a la seua dona en un accident, que segons ell em va dir, també havia tingut molt a veure. Cecília R, si vols conéixer-me, el meu tren arribarà a les 11:45 a l'estació de Portbou,es la teua elecció.
Espere que juntes poguem trobar la meitat de la nostra ànima.

M. Isabel Capella, 1r Batx. A

Després d’haver llegit el teu llibre, vaig enrecordar-me que jo vaig estar aquell mateix dia, el 23 d´abril de 2001, cap a les 7 de la vesprada, en la llibreria Catalonia, perqué volia que Eduardo Mendoza, l´escriptor que es trobava en la llibreria abans que tu em signara un exemplar del seu últim llibre. Vaig arribar tard i ja se n´havia anat, així que vaig eixir de la llibreria i em vaig topar amb un home que duia agafada al braç una carpeta blava. El recorde molt bé, perqué al topa-rme amb ell, s´em van caure les ulleres de sol al terra, i aquest home les va arreplegar demanant-me perdó, i vaig notar per el seu accent, i per la seua falta de fluïdesa al parlar espanyol, que era alemany, o que s´havia traslladat quan era ben menut. A més vaig pensar que era un home molt simpàtic. Peró quan vaig veure el seu rostre, em semblà que es trobava nerviós, així que li vaig preguntar si es trobava bé i que si necesitava alguna cosa, peró ell em va respondre que es trobava molt bé, que simplement era un dia molt especial per a ell, perqué anava a conèixer a un familiar proper que feia poc s´havia assabentat de la seua existència. Així que vaig deixar-ho córrer i em vaig anar cap a casa.


Espere que aquesta información l

Un salut.

Anònim.

Leyre Vericat, 1rBatx. B

Benvolguda C.R:


Potser que li sorprengui l’arribada d’aquesta carta. Fins i tot és possible que, quan acabi de llegir-la, li sorprengui (tant o més) que les que va rebre fa uns mesos.

Es clar que sé de què van les cartes. Ho sabia prou abans de que escrigués el seu llibre, prou abans de que vosté les llegís.

No li pareix sospitós, que li arribessin unes cartes (que, pel que pareix, han tingut una forta influència en la seua manera de pensar) el 23 d’abril, tot just quan va anunciar que deixava d’escriure? O, al menys,que era el més probable?

Jo, estimada escriptora, sóc la persona que va enviar les cartes. Ni el meu nom és Lluís, ni el meu cognom comença per G, però vaig ser la que va enviar-li les cartes que, jo mateixa, vaig escriure.

Com s’ha adonat, res es cert, ni res és mentida. L’únic que li falta al seu llibre, per a ser una novel•la, és un final. Un final que només vosté pot donar-li.

Penso que només feia falta una petita espenta, que alguna cosa li afectés personalment per a que investigués i escrigués sobre el tema. Per això vaig enviar les cartes. El nostre país no es podia permetre perdre a una escriptora com vosté. Demano disculpes per les molèsties, però, com be diu al llibre, volia “ficar-la en un pou per a treure-la de l’altre”.

Amb això no estic desmentint que tot el que ha investigat sigui cert, ni fals. Només dient-li que n’estic ben segura que escriure, és la seva vocació. Agrairia que fes l’esforç de pensar si val la pena deixar d’escriure. Potser t’arribin més cartes de gent a la que ha demanat ajuda; estaria bé que les emprés per a completar el seu llibre.

Vosté sabrà què fer i quan fer-ho. Gràcies per invertir el seu temps i, sobretot, per prendre’s les molèsties de llegir-se aquesta carta.

Atentament:

Artur Bernabeu, 1r Batx. A

Fins al dia de hui mai no m’havia atrevit a ficar-me en contacte amb tu . Tal volta per vergonya o per por al teu rebuig després de tants i tants anys.


T’escric aquesta carta perquè ja mai crec que puga veure’t, ni tan sols llegir la teua contestació a aquesta carta.

M’estic morint, poc a poc, per culpa d’una malaltia vírica que m’ha destrossat els pulmons. També ha ajudat eltabac que tant ens agradava fumar a la teva mare i a mi en aquelles llargues nits d’amor a Portbou. Sé que és difícil imaginar que les teues creències , les persones a les que has volgut e inclús la teua pròpia vida s’haja basat en una burda mentida que segurament no hages pogut esbrinar però, saps una cosa?

La teva mare era única, una persona tan bona com bonica ;no penses que la seua mentida ha sigut per fer-te mal ni per aconseguir alguna cosa per al seu propi benefici, no.

Jo no tinc diners, sempre he viscut en la pobresa més absoluta i no haguera pogut donar-te la vida que et mereixies. Per aquest motiu romanies amb el que pensaves que era ton pare. Per això l’aventura entre la teua mare i jo havia de ser secreta, per tu. Ningú dels dos volíem que tingueres cap de problema econòmic en la teua vida , ni que deixares de fer certes coses per la mala situació que passava i que he arrastrat fins a hui.

Fou per eixe motiu pelque no anares amb la teua mare aquell dia a Portbou. No podia permetre que la meua filla vegera les condicions de vida que el seu pare tenia, això era massa per a mi. Potser per això la teva mare estava tan enfadada aquell dia, perquè volia que la seua filla coneguera per fi el seu pare.
Però a dia de hui no em penedisc d’aquella decisió. He pogut llegir algun dels teus llibres i m’agrada saber que aquella menuda xiqueta que vaig tindre amb la persona més meravellosa que he conegut s’ha convertit en tota una dona que és capaç de publicar una prosa que jo catalogaria com excel•lent.
També supose que et preguntaràs com he sabut de la teva direcció i com pots saber-ne tu la meua. Bé, ací t’adjunte una direcció a la que hauràs d’anar i donar una contrasenya: “Camus” C/Roig Ferrer 22 ja dins, pregunta per Esther Brugada. Sé que la coneixes i fa poc que vares estar amb ella i encara que no volgué contar-te res ara n’estic segur que si ho farà.

Aquesta carta no serà mes que un record perquè ja no tardaré molt amudar-me a l’altre barri però només volia que t’assabentares que estic molt orgullós de tu,que ta mare va ser una grandíssima dama i que aquesta humil carta no és mes que el desig d’un home moribund que espera que la seua xiqueta comprenga el perquè de tant de misteri i sàpia perdonar-lo.

Un bes gran.

Amir Shaban, 1r Batx. B

Benvolguda C.R.
He decidit posar-me en contacte amb vosté per a poder ajudar-la a respondre els seus dubtes. Ho faig després d’haver-me llegit l’obra on demana ajuda urgent per a oferir-li dades que tal volta li resulten útils.
Començaré dient-li que mon pare, l’home que li féu arribar les cartes, va morir fa tres mesos després d’una llarga malaltia. Conec l’existència d’aquestes cartes des de fa quasi 5 anys. Les vaig trobar al calaix de l’escriptori de mon pare. Després de llegir-les totes repetides voltes, em vaig decidir a preguntar-li de qui eren i a qui anaven dirigides. Només em va voler respondre, en principi, a una d’aquestes qüestions, deixant-me clar que eren d’una amiga seua que, al seu torn, era una persona molt propera a l’autora de les cartes.

Malgrat la dificultat que vaig tindre a l’hora de traure alguns detalls més, finalment vaig aconseguir que mon pare em contara tot el que sabia en relació a les cartes.

Tot i que no em va donar dades concretes, pense que les seues respostes al voltant de la paternitat podrien ajudar-la a vosté, benvolguda C.R. , a posar fi al misteri que ben segur ha afectat profundament la seua vida.
Li advertisc ja que mon pare no em va voler dir el nom de la dona que li va donar les cartes, però sí em va mostrar una fotografia. Encara conserve aquella imatge, i confie en que vosté la podrà identificar quan la veja.
És probable que les respostes que li puc oferir, les que li hagués donat mon pare si no hagués mort, facen que la seua vida no torne a ser la mateixa, i que es trastoque definitivament tot allò que vosté creia tindre clar fins el moment en què va llegir les cartes.

Li adjunte la meua direcció en la targeta que acompanya aquesta carta. Per favor, no dubte a l’hora de contactar amb mi el més aviat possible. Res no desitge més que ajudar-la a omplir el buit que deu sentir, a conéixer la part que la completaria, l’altra meitat de l’ànima.

La Purísima- Torrent


Sóc Elena, la filla d'Ana Bellver, dona que va assumir ser segon plat del teu pare. El marit de la teua mare Cecília ens va trair, a les dos i va destruir dos famílies.
Em pregunte que m'ha portat a escriure't, potser la teua crida d'auxili, potser que el pes de guardar secrets ha pogut amb mi, o potser simplement que necessitava contactar amb tu una última vegada. Sí, pot ser, una més. Una última vegada després de la meua disfressada aparició amb aquella carpeta aquell 23 d'abril a Catalònia.
Ja no puc penedir-me d’haver-te arrossegat a esta situació, així que he decidit que et comptaré la veritat que t'ha sigut ocultada.
Jo estava allí, amb 15 anys, res casual;en aquell carrer silenciós d’Avinyó, i dins d’un cotxe aparcat en la vorera, vaig poder veure el xoc que va provocar aquella tragèdia amb la teua mare Cecília. Esperant dins a no sé qui ,quasi dormida al costat del conductor d’aquell cotxe. Sí, al conductor que t'acotxava per les nits, a qui volia com si fores única, però que tenia una altra xicoteta, una altra preferida, jo. Al teu estimat pare, al meu volgut pare…
No cal dir més, els silencis parlen per ells mateixos. Una nit calorosa em vaig despertar i em vaig alçar sigil·losament del meu llit, vaig creuar aquell  fosc corredor on regnava un aclaparador silenci,però quan arribí a l’altra part de la casa, una porta estava entreoberta. Ma  mare, mon pare... Una discusió acalorada i unes paraules que em van acabar d'arrabassar la meua preada innocència. Un altre assassinat, zels, traïció, un nom: Camus. Desconegut fins ara, però no importava perquè ja era la segona taca de sang que descansava sobre el meu estimat pare.
Han passat molts anys…i constituïm les dos meitats d’una mateixa ànima.
                                                                             Ángela Menjibar (1º A Batx).- La Purísima-Torrent




Senyora novel·lista,
He decidit contar-li en aquesta carta l’autèntica versió d’aquell accident de la seva mare. Jo era jove en aquells temps, buscava diners, treballant no n’ixes de pobre. Doncs vaig començar a treballar “d'assassí a sou”, jo no sabia qui eren les víctimes ni m’interessava per què havia de matar-les, solament em donaven el nom, la foto i el lloc i jo treballava, ho feia per a organitzacions ben diverses. Un dia em proposaren el tema de Cecília Balaguer, vaig començar a fer-li el seguiment preceptiu per fer un bon treball, els divendres anava a sopar a una casa on es reunia amb un home, després vaig saber que era el Camus. Vaig actuar el dia senyalat, tot perfecte, impecable, no va patir.
Senyora, oblide’s de Juan Pérez, li carregaren el mort, però ell va saber bé com escaquejar-se: un atropellament fortuït  i la gendarmeria ja no preguntà més.
En la guerra i la postguerra les professions com la meva són necessàries.
Anònim
Ferran Rovira Gassó. 1r de Bat A. IES Enric Valor (Picanya)

La Purísima-Torrent


Estimada autora:
No sabia com començar aquesta carta, puix en realitat no sóc ningú per endinsar-me en la seua vida però vosté m' ho demana . Em diuen Catherine,em coneix? Sóc la filla del seu vertader i difunt pare ,Albert Camus,. Sí,  "el seu pare" i sí, aleshores, l'amant de la seua mare.
Sabia que signava a Catalònia i li preguí al  meu oncle Lluís  que li lliurara una carpeta i que només li diguera" Li he portat això perquè sé que li interessarà".  Sé, en llegir el seu llibre , com no,  que aquest fet, l'ha portat a qüestionar-se la seua identitat i el seu origen. I no li culpe, tot el contrari. Crec que té tot el dret a deixar tancada l'escletxa del passat i recuperar el present.
Albert, com li deia la meva mare, deixà un testament on deixava hereders universals  als seus tres fills “El nascuts del matrimoni amb Francine i la nascuda en la relació amb Cecilia Balaguer” Vosté, sí, vosté. Fins ara, no havíem pogut esbrinar la seua identitat, però circumstàncies de la vida, el seu llibre Te deix, amor, la mar com a penyora, em va obrir una nova perspectiva lectora i des d'aleshores sóc lectora incondicional de la seua narrativa, fet que m'ha portat a ajudar-li a completar la seua ànima : a saber qui és, d'on ve i que és allò que vol.
                                                                                           Sofia Puig (1º Batx- La Purísima-Torrent) 

Helena Cano, 1r batx, IES Francesc Ferrer i Guàrdia, València

París, 26 de Desembre del 2012

En veure el sobre i llegir el remitent, hauràs comprovat que no em coneixes, però tenim en comú moltes coses i les dues vam conéixer una persona molt important, la teua mare.

Em presentaré, sóc Helena Camus, germana de l'escriptor Albert Camus. Vaig llegir els teus articles als periòdics i vaig rebre molta informació sobre la teua recerca. Per aquest motiu, m'he ficat en contacte amb tu.

Cecília, la teua mare, va ser un gran reforç per a mi i sempre em va ajudar quan tenia problemes familiars, per un d'aquests motius, he de portar-me bé amb tu, per ser part seua i meua (ara t'explicaré), encara que mai et contara la veritat i no fóra igual de sincera amb tu tal com ho va ser amb mi.

La resposta a una de les teues preguntes, començaré a explicar-la. Abans he dit que ets també part meua i ara també dic que jo sóc part teua. Sóc la teua tia, el teu pare era Albert.

Cecília estimava l'home que et va cuidar tota la vida, però quan va conéixer el meu germà es va deixar guiar per la passió i va mantindre aquest secret fins a la seua mort. Mai li va contar res al seu marit, ell pensava que tu eres la seua filla i no la d'un altre home. Aquest gran error de la teua mare, també va ser meu, m'hauria d'haver ficat en contacte amb tu abans i explicar-t'ho.

Jo, mai he estat d'acord amb la seua decisió. Per al meu germà era una càrrega tindre un fill quan la fama el tenia molt ocupat, encara que sone brusc, així era com pensava ell. I per a Cecília, vas ser el fruit d'un engany amorós, encara que sempre et va estimar com a ningú.

No compartia la seua decisió, però els vaig fer cas, perquè els apreciava i estimava i si ho contava, els perdria per sempre.

Torne a dir, el meu pitjor error va ser no ficar-me en contacte fins ara amb tu, espere que pugues perdonar-me. Supose que voldràs explicacions i més detalls, no tinc cap problema de quedar amb tu. Ara mateix estic vivint a París, però puc pasar-me per Mallorca quan ho desitges.