1 de maig 2009

Els guanyadors del concurs

Durant les trobades amb Ramon Solsona, es van lliurar els diplomes que reconeixen les narracions destacades en el concurs de microrelats. Totes les persones guanyadores van rebre un lot de llibres que els van entregar en mà el mateix autor de Línia blava.

Els companys que han obtingut els premis i els accèssits del concurs de microrelats són els següents. Enhorabona a tots!

Premis

  • Raquel Capacete, IES Benimàmet: Pròxima parada, la vida.
  • Cristina Mena, IES La Costera: Esperança, es deia Esperança.
  • David Lozoya, IES Enric Valor: Secreta.
Accèssits

  • Carmen Fombuena, IES Albal: Parada a la biblioteca.
  • Jordi Martorell, IES L'Om.
  • Cíntia Benítez, IES Berenguer Dalmau.
  • Ana Ros, IES Rei En Jaume.
  • Pilar Pérez, IES Clara Campoamor.

28 d’abr. 2009

Les portes del vagó s’obrin, i entra un nou passatger, un jove, ben vestit i amb bona aparença,que s’acosta amb una mirada trista cap als seients. Porta una maleta roja prou gran, va fora per uns dies, per distraure’s. S’asseu, es veu molt nerviós, no para de mirar el telèfon mòbil, esta esperant una cridada important, o tan moderns com son els joves avui en dia un missatge o correu. Cada vegada es posa mes nerviós, a les mans ja no te ni ungles, les mossega com si no agues menjat en tot el dia. El noi s’aixeca i sense soltar la seua maleta ni el telèfon mòbil s’asseu en un seient de més prop a les portes, de segur que es per pegar a fugir més prompte d’aquest vagó. Al moment el seu telèfon mòbil sona, i el noi tan trapa toles com es veia i el nerviós que duia al damunt, per poc li cau el telèfon de les mans,de presa i corrents l’obri i es fica a llegir impacient, poc a poc es veu com es dibuixa un somriure en la seua cara, de segur que estava enfadat en la seva novia per lo de air a la nit,quan ella el disa plantat, i aquest missatge era ella intentant fent les paus;de segur que si, perquè ara sembla més calmat , i es reposa com cal al seient.
A pocs minuts d’arribar a la pròxima parada es veu indecís, segur que no sap si continuar el seu viatge, o parar per tornar al seu poble i fer les paus com cal amb la seua novia, en això es sent una veu molt agradable, que avisa de que em arribat a la pròxima parada, el noi s’aixeca fa dos pasos al davant cap a les portes, pero no esta molt segur i torna arrere, fa un somriure d’orella a orella, com si aguera pensat en la seua estimada, i es torna a seure al seient.

Andrea Sanchis, IES Rei en Jaume d'Alzira

27 d’abr. 2009



Cada dia la mateixa rutina , prepares la motxilla i t’endinses en el món subterrani, amb la intenció d’agafar el metro que et porte a la facultat. T’asseus al primer seient lliure que trobes i comences a imaginar la vida de les persones que t’envolten , des dels joves que com tu van a la universitat, fins a la dona de seixanta anys que va a veure els seus néts. Però avui tot és diferent l’única història que pots imaginar és la teua .
Ets un xiquet solitari , fill únic , com que els teus pares també ho són, no espera! tens una tia fadrina , be t’és igual , doncs continues explorant els teus records .
D’amics n’has tingut ben pocs i cap d’ells vertader , són tantes les teues decepcions que a voltes t’agrada estar assoles , però penses en el teu futur , aplegaràs a ser un dels millors metges de València , una negligència acabarà amb la teua carrera i decidiràs trencar amb tot, i buscant una eixida per a l’angoixa aniràs a l’Àfrica amb una ONG, allí contrauràs una nova malaltia per a la qual els teus anticossos no estan preparats .Et consumiràs a poc a poc i moriràs com sempre has viscut , assoles !.
Penses que no vols acabar així , que aquesta història pot canviar , t’alces del seient , t’acostes al grup d’estudiants que hi ha drets al costat de la porta i comences a parlar amb ells .

Pilar Pérez. 2n. Bat.

Al costat de la porta hi ha un home que mira una llibreta, on es pot observar que hi ha dibuixos de xiquets, i li fa molta alegria passar els fulls i veure’ls tots. aquest jove té pinta de ser un mestre nou, a una escola, i els dibuixos que mira són de xiquets d'uns 5 anys. Amb l'alegria que té en el seu rostre, es pot saber que aquest és el treball de la seua vida, que quan era un xiquet menut somiava a ser mestre, es posava a jugar amb els seus avis i els donava exercicis per a fer-los, li'ls feia exàmens que després es posava a corregir i posava les notes. El jove va camí del col•legi on anava la mestra que l'aigua se la va emportar, cansada de la seua feina, que volia un gran canvi en la seua rutina, i que parlava amb l'home que la va a deixar plantada per una picadura. El jove serà el substitut d'aquesta mestra però amb una gran diferència que ell té moltes ganes de treballar i d'arribar a escola cada matí i vore els seus xiquets en la porta, esperant-lo per a començar la classe. Unes dos parades abans d'arribar a la seua destinació, el col•legi, en parar-se el metro, deixa de vore la llibreta i, abans de pujar el cap, li arriba una olor que li recorda alguna cosa però, en aquest moment, no sap el que és. Puja depressa el cap i sols veu com està eixint la gent del metro en la parada. Una vegada el metro comença a moure, veu una cara molt familiar d'una xica que puja les escales, aquesta dona és la jove negreta que hi estava seguda amb la vella que feia ganxet i amb la seua filla, que va ser qui la va portar ací. El jove pareix que es recorda que la fraire, era d'aquella xica, a qui va conèixer una nit i sempre es recordava d'ella, però no va saber-ne res més, i ara un dia qualsevol anant cap al col•legi l'ha vista en el metro, però una altra vegada s'ha anat sense parlar-hi. Al dia següent, el jove es va recórrer tot el metro buscant-la per tots els seients, però no la va trobar. Tots els matins en pujar al metro, se n'anava a buscar la jove, però fracassava la seua recerca ja que no es feia amb ella. Cansat de buscar-la vàries setmanes, arribava al col•legi molt deprimit perquè no podia passar sense ella, no la coneixia però estava profundament enamorat d'ella. Els xiquets de la seua classe notaven que el professor no era el mateix i li feien tots els dies regalets perquè es posarà content, i amb açò se sentia molt agraït, però era eixir de la classe i és tornava una altra vegada molt trist. Va arribar el dia en el qual un company se'l va endur de passeig, pel voltant del col•legi, perquè li contarà el que li passava, però ell no volia dir res, sols volia caminar en silenci. El company del jove mestre se’n va recordar, en vore una biblioteca al camí de darrere del col•legi, d'agafar un llibre que tenia pendet de llegir, aleshores va convèncer al mestre per entrar dins de la biblioteca. Una vegada dins, el jove mestre, no volia buscar cap llibre i el va esperar al costat d'una taula, i va oldre una altra vegada aquell olor d'aquella jove, aleshores es va alegrar i va mirar per tot el seu voltant, no va vore ningú i va pensar que era la seua imaginació. El seu company va arribar i camí per demanar el llibre va observar que la dona que era en l'ordinador era la seua enamorada. És va anar cap ella i pensà que era l'ultima vegada que se n’anava sense parlar amb ella, es va col·locar davant d'ella i li va dir que si volia anar amb ell a fer-se un cafè, la jove va acceptar molt encantada. En la conversa d'aquell cafè li va dir a la jove tot el que sentia per ella, i aquesta molt contenta va acceptar mantindre una relació amb ell.

MªÁngeles Villanueva. 2n. Bat.

Asseguda,observant els peus de la resta de passatgers,i amb la motxilla
al terra,la jove de mirada trista i embadalida pareixia estar molt lluny
d’aquell vagó de metro.
Endevines què li passa quan les portes s’obrin i entra un xic alt amb
amb cabells rulls que la saluda,i aleshores ella es posa vermella i
abaixa el cap immediatament.
Pensava en ell,en aquell matí en què es posaren a parlar per primera vegada
i la conversa va quedar interrompuda per Míriam, la xicona més popular
de classe. Rossa,alta i amb una figura envejable. Res a vore amb ella!
Des d’aleshores no s’havia atrevit a creuar ni dues paraules amb ell,
no li eixien, era incapaç.
El vagó tornava a aturar-se i la gent procedia a baixar quan ell li diu:Adéu Marta!
Observes que la noia li dedica un gran somriure. Un somriure que oculta el
gran secret que mai revelarà; que ell mai no sabrà:que està irrevocablement i
perdudament enamorada d´ell.

Cristina Raya. 2n. Bat.

Com tots els dies jo pujava al metro per anar a la Universitat. Amb la mateixa son i cansanci de tots els matins. Quan vaig trobar-hi un lloc, vaig fer el de sempre: escriure una carta a algú que vull: Hui? La meua iaia:

Hola iaia:
Tot bé? Espere que bé, allí en el cel, junt a totes les teues amigues. Saps què? Et tire molt en falta, contar-te les meues coses i encara que no puguem parlar, sentir la teua presència. Em pareix dificultós pensar que ja no estàs al meu costat.

Sé que hi ha persones que també tenen raons per a passar-ho pitjor que jo com el iaio o la mare, per això parle molt amb ells perquè noten que més o menys estic feliç.

No saps quan m'haguera agradat que tu morires sabent el que jo feia, com dir-te que fume encara que supose que ja ho coneixeràs tot.

Jo sabia el que t'anava a passar. I ara, ara que ja no estàs, em sent malament per no haver aprofitat més el temps amb tu. Per què te n'hagueres d'anar? Podies haver-te esperat, no?

Aquesta és una de les cartes que t'he escrit encara que no les he fet públiques. Espere que em perdones, ja que sóc una persona egoista i t'he estat tirant les culpes de la teua mort.

Bé, doncs res més, et deixe perquè he de baixar a la següent parada. Ja saps com et vull. Records a tots per allí. La teua néta, Silvia.

Demà, el mateix. La carta? Per a Carles.

Sílvia Solera 2n. Bat.

Pensava que tot ja estava solucionat, que aquell pis que havia heretat d’aquell home li havia solucionat tots els seus problemes i la seua vida. Però no, la Pólvora va patir molt més.
El pis era perfecte, tan voluminós tan gran i bonic... Era el que sempre havia somiat! Però amb un pis no es soluciona tot, ja que aquella mateixa nit tot començava a ser pitjor.
Com sempre després de sopar, la Pólvora es va asseure a veure un poquet la televisió abans d’anar-se a dormir... Però res era normal, els seus pensaments es desviaven, només tenia la imatge d’aquell home mort... Ella estava segura que no l’havia matat, que ella era innocent, però la seua ment no deia el mateix, no es sentia bé d’haver aconseguit d’aquella manera un pis.
Bo, veient aquest panorama va decidir anar-se’n a dormir. Es va posar el pijama, es va rentar els dents i s’anà cap el llit.
Era una nit de molt de fred, bufava el vent i les persianes no paraven de fer soroll. Es va tapar tota amb la manta i va es va intentar dormir.
Al dia següent, de bon matí, la dona de l’home es va presentar a la seua casa. La dona no pareixia tranquil•la, volia saber la veritat, volia saber que era del seu home.
La Pólvora, li va explicar tot el que havia passat, però ella no pareixia molt convençuda.
Els veïns no feien mes que interrogar-li, de dir-li assassina... Tot era un infern, no pensava que tindre d’aquella forma una casa seria tan miserable. Cada vegada que sentia aquelles coses, el seu cor es partia en dos, no pensava que ella era una assassina...
Cada vegada es sentia en aquell pis, mes i mes incomoda, doncs va voler retornar a la seua vida d’abans, sense preocupacions... La seua vida estava destinada a ser prostituta, per més que vullga no la podrà canviar.


Rosa Canales Navarrete. 2º batxillerat científic.
Tot ho apuntava ,la seua aparença,la seua esquena perfilada per les hores d'entrenament i per el joc incansable amb les ones salades que habiten a la mar.Els gestos,la manera com una persona es comporta diu molt de còm és ,tant,que et puc contar en un tres i no res un poquet la seua vida.De bona família,amb pare massatgista i mare fisioterapeuta,se va criar ple de tranquil.litat,un relax que apareixia permanent a l'hivern,però,que a l'estiu s'evaporava com l'aigua de mar en un dia a quaranta gràus.Amb l'estiu,per a ell començava la festa,la magia,el sol,l'aigua,l'alegria de no anar a escola,la il.lusió de cada dia crear una aventura diferent amb els seus amics...Tot meravellós,fantàstic...fins que una mala jugada a la platja on estiuejar i on gaudia en el seu apartament vora a la costa,quasi perd la vida.Va passar tot molt a pressa,a soles tenia sis anyets i no es defenia molt en l'aigua.Es trobava molt a prop de una de les cordes que divideixen les platges,anem a vore,ixes que tu pots vore que porten a certa distància unes boles grogues.Bé fins aqui tot bé,però, jugant amb el seu germà es va caure i va xocar amb la corda de manera que va donar un volantí i com que no va saber reaccionar es va quedar bocavall una bona estona sense cap auxili ja que tots creien que era una broma.Per sort tot es va quedar en un espant.Aquesta situació va fer que amb dèsset anys volguera acabar amb el respecte que li causava l'aigua i va començar a fer uns cursos per a obtindre el títol de socorrista.Li va posar valor,ganes,força i ànim i ho va aconseguir,va vèncer ixa por i va obtindre una bona preparació.El més curiós és que el seu primer treball ja anava a estar relacionat amb l'aigua.Va a ser vigilant de la platja.No va a estar molt de temps treballant en això,perquè era una feina de vegades molt agitada i perquè estava cansat de vore sempre la mateixa gent,sobre tot sempre veia a un home amb un detector de metalls incansable de passejar platja amunt i platja avall amb l'esperança de trobar alguna fortuna que el fera ric .Va trobar una xica amb qui va començar una bonica història d'amor.La va conèixer un calurós dia de platja dels que encara estava pendent de si en qualsevol estona havia de salvar a algú insensat que no ha sabut controlar i saber quines són les seues limitacions.Era una xica morena i molt simpatica,li encantava parlar,se podia passar hores i hores xarrant i tan agust.Va trobar en el socorrista la calma que li feia falta.Cada vegada que la nena veu el tapet fet de puntes i boletes de vidre de colors que li va regalar son pare quan va fer un viatge a Kenya,li dóna enyorança.Enyora els temps en que els pares encara no s'havien separat i junt amb el seu germà Joel ,vivien tots junts en familia.Fins que el pare es dedica al retrat de difunts al carbó i té una relació amb una tal taxista ha canviat i s'ha alunyat dels seus fills en especial de la seua filla,però, sempre que té melancolia crida al seu socorrista perquè li lleve les penes i en hivern moltes vegades van a la xurreria ixa tan famosa on venen un xurros amb xocolata per a xuplar-se els dits.Aquestos joves en un futur se casaran i tindràn dos fills,un nen l'Ismael i una nena la Naiala.Tots dos preciosos,que des de ben xicotets seràn els millors nadadors tenint al seu pare com a millor exemple.Seràn feliços ,amb problemes,és clar,tot no va a ser color de rosa,però sí ,en aquesta ocasió no veig cap tragèdia i a dir veritat...m'alaegre de bon gust per ells!
Eva María Guillen. 2n. Bat.
Ens coneixem?

19 de Març de 2009.Un altre dia més a la meua vida. Vaig pensar alçar-me del llit. Em fique la roba d'ahir, no estava tacada com per tirar-la a rentar. Doncs bé, com que són falles, estaria bé anar a València i mirar ninots gegants, vaig pensar. I no em vaig equivocar. Quasi cinc hores per València, em molesta el soroll, la gent m'espenta. Continuem caminant, ens parem cada vegada que veiem uns indis cantant o venent articles que ells mateixos fan amb les mans .Em trobe cansada i tinc fam. Parem un ratet per tal de menjar alguna cosa a un pati d'una finca que tindria uns 10 pisos aproximadament, una finca enorme, grisa, i amb gent que pujava i baixava. Mentrestant observe la gent. Un dimoni. Si, veig un dimoni. Un home amb la cara pintada i amb unes banyes xicotetes com els dimonis. Però són 4 segons, ja no el veig .Pareix que ningú l'ha vist. Mire al meu voltant i tots estan parlant, tirant petards, fent soroll, a la fi. Em quede mig boja. El xic amb la cara pintada de repent no estava. Bé, l'oblide. Continuem caminant, i mirant mès actes, els meus peus no em responien ja. Estava cansada, desfeta de caminar, el sol que havia fet pel matí havia estat molt fort, m'havia cremat els braços i el front. Passa un hora més, i continuem caminat. Pareix que la línia del metro queda prop. I efectivament quedava al darrere nostre. Línia 3 amb destí aeroport. Baixem a nou d'octubre. Esperem 8 minuts exactes i per fi arriba el moment més desitjat de la nit. Vaig seure al metro. No hi havia molta gent. Vaig mirar a tothom que es trobava al voltant meu. Una dona i la seua filla. Una parella parlant constantment. Uns jòvens borratxos dient barbaritats de la xica que tenien al davant. Una xica que anava a soles. Ben bonica ella .Ben vestida, pintada amb un escot pronunciat .No tenia pinta d'haver estat per València veien ninots gegants. Pròxima parada nou d'octubre. M'alçe i m'agafe a la barana per no caure. Arribem. S'obrin les portes, i baixem. Em quede mirant el metro com es va. I continue fixant-me en la dona bè vestida. Elegant. De sobte, el dimoni. Anava al mateix vagó que jo. Però, no me’l podia creure, la meua inquietud havia fet que em fixara en totes les persones del meu alrededor. No podia ser que no l’ haguera vist. On va estar ficat tot el viatge?. Avui, encara tinc el dubte de qui era aquell home misteriós. Sembla una tonteria, però pense que aquell dimoni em coneixia.
Ainhoa Ogallar. 2n. Bat.
Era dimarts, pensava que anava a pedre el metro, però no. Gràcies al xic que va mantindre el botonet verd pulsat per a què no es tancaren les portes, no li van fer falta ni les gràcies, amb un somriure va bastar. Ell va seure al seient i jo al seu costat. Era un xic normal, però tenia un punt que el feia seriós.
Portava una carpeta on deuria de dur les anotacions dels casos que estava tractant. Aquest advocat portava casos importants, en un moment del trajecte va obrir la carpeta i vaig veure que duia un dibuix de la filla on es podia observar que la filla era menuda i el volia molt. Com que cada dissabte anaven junts al parc durant dues hores.
Em vaig girar un moment per veure-li la cara i em vaig adonar que m'estava mirant, de seguida em vaig alçar i vaig baixar del metro, havia arribat la meua parada.

Anna Carrascosa, IES Rei en Jaume, Alzira

UN HOME DISTINGIT

Avui comença un nou curs a l’Institut. Aquest és ja l’últim any ací, 2n de Batxillerat!
Per arribar-hi he d’agafar l’autobús d’Auvaca Beniparrell-Albal, i com cada any, he tornat a vore les mateixes cares. Fins i tot, en veure’ns, ens hem saludat!
Però des de fa una bona estona no deixe de pensar que falta una persona, i m’he quedat molt cavil·lós. Es tracta d’un home molt diferent als altres usuaris -estudiants, iaios amb néts, treballadors de les fàbriques...-; Era un home molt distingit. Sempre portava vestit i corbata, unes sabates molt lluentes i una cartera de pell. A la mà sempre tenia algun document que mirava i remirava.
A mi m’agradava observar-lo i inventava històries sobre la seua feina; cada dia un treball, però de molta categoria: advocat, metge, jutge, rector d’Universitat…
El que mai no em quadrava era que, amb tanta distinció, no portés un cotxe, amb xofer i tot. Però també a aquest problema li havia buscat solució. Es tractava d’un dels directors de la Conselleria de Mediambient, molt conscienciat i lluitador.
Lluitava per l’esmog fotoquímic, per l’efecte hivernacle... i ho feia, predicant amb l’exemple!
Reconec que tinc ganes de vore’l! Espere que vinga demà!


Iván Monteagudo García –IES ALBAL-
LAURA

El meu nom és Laura, tinc divuit anys i hui, com tots els dies, he pujat a la línia 1 del metro de València, estudie molt a prop de la Avinguda Giorgeta. Ara mateix son més de les dotze, ja passen uns quants minuts del migdia. Acabe de pujar al vagó per tornar a casa on ma mare de segur que ja té preparat aquest dinar tant bo que m’ha promès pel matí.
Com tots els dies, porte la meua música a tot el volum possible i més no perquè no es pot, ma mare diu que un dia esdevindré sorda, ella no entén que a mi m’agrada així. Els joves som sempre tant incompresos...

El trajecte se m’està fent etern, tinc moltes ganes d’arribar a casa. Justament enfront hi ha, dret, un xic molt guapo. Crec que l’he vist abans, una careta tanc bonica com eixa no s’oblida fàcilment. Em faig un poc l'interessant, però sé que m’està mirant; de vegades, jo el mire quan es gira cap a l’altre costat, espere que note que vull que em parle.

Al meu costat es troba un senyor amb un bastó, porta també un gos guia, supose que ha de ser cec, sempre he admirat aquesta gent. A l’altre costat, una senyora d’uns quaranta anys no para de parlar amb el seu telèfon mòbil, pareix molt estressada, va molt ben vestida. Té els cabells llargs i llisos i porta unes ulleres que la fan atractiva.

Acabe de fer-li una altra miradeta al xic d’enfront, aquesta vegada m’agafa de ple i em cluca l’ull.

Deuen ser ja quasi les dotze i mitja. No sé què passa, però el vagó està començant a fer coses estranyes, vibra molt. Açò no em dóna bona espina.

Cada vegada es mou més i més, el cec del costat s’agafa com pot a les baranes, m’acoste a ajudar al xic d’enfront que s’ha caigut, la dona del mòbil fa cara de por i també s’agafa a les baranes amb força. Faig el que puc i ajude el xic a aferrar-se a les baranes perquè el vagó es mou més i més.

De sobte, he sentit un colp molt fort a l’esquena, el xic pareix que busca auxili, crec que hi ha hagut un accident, però perd el coneixement i sent un dolor punxant.

Tot el que puc dir a continuació és que són les deu de la nit, i m’he despertat a l’hospital. Al meu costat ma mare plora, a l’altre costat del llit, el xic del metro. Em diu que s’anomena Miguel, jo li dic que estic encantada de conèixer-lo. No puc més que preguntar a ma mare per què plora. Ella em diu que he tingut un colp molt fort a l'esquena i que he perdut el coneixement unes hores i que ara vindrà el metge.

Crec que ja ve el metge, puc escoltar els seus passos. El doctor comenta que és traumatòleg i que a causa d’un colp molt fort a l’esquena han resultat fracturades un parell de vèrtebres lumbars, el metge diu que tinc danyada la medul·la... No sé com reaccionar, no vull enfonsar-me. Ma mare plora... Miguel no se separa del meu costat...

Laura García Castillejo –IES ALBAL-

25 d’abr. 2009

Quan ja duia una hora al tren vaig observar un xic jove que em va cridar l´atenció. Aquest era d´estatura mitjana, templat, amb uns 20 anys, i tenia a la mà un diccionari d´anglés-espanyol que mirava amb curiositat. Era nord-americà i havia vingut a Espanya especialment perquè l´estiu passat es va enamorar d´una xica d´ací, i havia sigut el seu primer amor. Quan van passar uns mesos després d´aquell meravellós estiu, James, que així s´anomenava aquest xic, va decidir donar- li una sorpresa a la seua xica i presentar-se sense que ella ho sabera. Ell durant tots aquestos mesos quan estava als Estats Units no parava de pensar amb ella, però no es pot dir que ella continuava sentint igual per ell. El cas, fou que ell estava aprenent espanyol, encara que no sabia parla-lo massa bé. La seua nòvia no sap parlar anglés com la majoria d´espanyols. La vida d´ell a USA no anava malament, era universitari(en tercer any de carrera de medicina), treballador i amb un família quasi pefecta. I ho va deixar tot per ella, i segons ell la seua nòvia li va fer una cosa prou desagradable que ell mai s´haguera pogut esperar d´ella. Quan va arribar va anar a sa casa a donar- li la gran sorpresa, va pensar entrar pel balcó de la seua habitació com a les pel.lícules. però el pobre James! es va trobar la seua nòvia al llit i no precisament dormint sinó amb un altre xic prou major que ell. James va reaccionar anant-se´n corrent i no s´ho podia ni creure. La xica li va dir que li ho podia explicar, però ell ja no volia saber res de res. El dia següent va agafar una avió de nou cap a USA, al pobre li van trencar el cor i des d´aquell moment no va voler saber res més d´aquest país ni de res que tinga relació amb ell. Pensava que això no li havia pogut passar a ell, vindre des de tan lluny sols per a vore coses així era cosa de babaus. Va aprendre del seu error i mai més va fer açò una altra vegada. Per molt enamorat que estiguera mai aniria a visitar a la seua nòvia per a donar- li una sorpresa

Jessica Pérez Melchor, IES Rei en Jaume


Segona parada, al meu costat s’asseu un home, deu tindre uns 35 anys, té una expressió trista, amb els ulls quasi plorosos de recordar els cinc anys de matrimoni amb la que d’ací un hora serà la seua exdona.
Però aquest fet no és el que més l’angoixa, ja que d’ací a un mes va a ser pare i no podrà gaudir plenament dels primers dies de vida de la seua filleta. La seua dona no vol saber res d’ell, l’ha deixat pel seu mestre d’aeròbic, un xic ben plantat sense un gram de greix al cos.L'home va malaint-se una vegada darrere d’altra, ja que aquest “musculets” li canviarà més vegades els bolquers a la seua filleta que ell.

Tercera parada, em fixe amb la xica que s’asseu al costat de l’home de 35 anys.Aquesta xica, menudeta, rossa amb el cabell agraït i també d’uns 35 anys li pregunta si pot seure’s al seu costat. El xic respon que si.El que ell no sap és que aquesta és l’advocada de la seua dona, amb la qual ha quedat per firmar els papers del divorci.Ell es fixa amb el maletí que duu, lleig el nom i se n'adona que aquesta xica menudeta va ser el seu primer amor. Tenien 14 anys quan van coincidir a la mateixa classe, van estar junts durant un any fins que ella hagué de deixar la ciutat per motius de feina de son pare.
Els dos conservaven un bon record d’aquell temps. Ell es donà a conèixer, quina alegria més gran agafà a xica menudeta. Ella estava soltera, havia iniciat alguna que altra relació però amb cap home sentia eixa sensació que havia sentit amb ell.
Es donaren els telèfon i quedaren per eixa mateixa vesprada per prendre alguna cosa i xerrar.
Però el que no sabien és que en mitja hora es tornarien a vore.Baixaren a la mateixa parada, ella agafà el bus per anar al seu despatx, ell continuà a peu.
Quan entra al despatx i va vore la xica menudeta asseguda davant la seua dona, tots dos començaren a riure. No s’ho podien creure.Firmaren els papers, ell podria anar a veure la seua filleta i emportar-se-la sempre que volguera.
Poquet a poquet el xic de 35 anys i la xica menudeta quedaven mes sovint fins que ella se’n anà a viure amb ell.Anys després d’aquell encontre tan casual, ell anava a tornar a ser pare amb la xica menudeta, el seu primer amor.
Anna Ballester, IES Rei en Jaume, Alzira

ANIVERSARI



Per primera vegada en dotze anys l’Empar ha perdut el metro de les 8 i mitja. No pot ni imaginar que el fet de que la sessió d’avaluació s’allargara més del que havia esperat anava a marcar la seua vida. Va atabalada, trau el bitllet, travessa l’andana i puja al vagó.

Hui ha sigut un dia dur i un poc estrany també. Fa exactament un any que el pare la va deixar. Amb la mort d’aquest es quedava completament sola, doncs la mare, sumida en la aquella greu malaltia que l’aïllava del món real, poca companyia podia fer-li.

Mentre van passant per les diferents parades, recorda les últimes i misterioses paraules que el pare va pronunciar: “No estàs sola filla, busca la teua vertadera mare”. Des d’aquell moment, eixa frase s’ha quedat guardada per a sempre en la seua memòria, martellejant-la cada segon. Va decidir ignorar-ho, perquè considerava que la seua mare era aquella que l’havia criat, i va intentar seguir amb la seua vida. Arribats a aquest punt, ja s’havia adonat que li resultava impossible fer-ho. Demà es posaria en contacte amb un detectiu, desitjava conéixer sobre aquella dona, saber si tenia germans, tot per a tornar a sentir-se part d’una família.

La seua parada. Replega el maletí i baixa. De sobte està contenta, emocionada més bé. Imagina com serà la seua vida amb germans, nebots... És curiós com el pare, des d’on estiga, ha tornat la il·lusió a la vida de l’Empar, tot en un dia tan especial. No sap que té una germana bessona, que si no haguera perdut el metro l’haguera vist, perquè aquesta hui havia avançat la seua hora d’eixida del treball i agafat el metro d’abans. La bessona demà se n’anirà de viatge, de missionera a l’Àfrica, per a no tornar mai més, i Empar seguirà sola per sempre.
Laura Oliver, IES Rei en Jaume

NO ENS HEM DE FIAR DE LES APARENCES

Aquell home pareixia treballar a un bufet, o això és el que jo pensava. Anava amb vestit i maletí, tot repentinat ell, i es notava que no escatimava amb colònia. Se’l veia molt nerviós, probablement tindria una reunió prou important. En anunciar la parada al Cabanyal, s’apressurà en posar-se davant la porta i baixà, amb tan mala sort que s’oblidà d’aquell misteriós maletí. Una xica que de seguida se n’adonà, s’asomà cridant-lo abans de tancar-se la porta, però ell continuà caminant. Aquella dona estava tota preocupada per aquell xic, pensant-se que no l’havia sentit. Potser allò del maletí serà molt important per aquella suposada reunió. Vaig baixar en la pròxima parada, i al dia següent a les notícies informaren d’un avís de bomba a la via 7, on anava jo. De seguida se’m va vindre al cap aquell sospitós maletí. Per sort aquella bomba no explotà.
El que vaig traure de tot açò és que no ens podem deixar guiar per les aparences. Un home pot anar vestit fet un drap i ser una bellíssima persona, i al contrari, pot anar com un pinzell i tindre molt males idees, fins a arribar al punt de matar, com era en aquest cas.


MIRIAM TORRÓ GINER
La he observat detalladament. Si, és una jove d'uns 20 anys amb el cabells dorats i llisos que li aplegen fins a mitja esquena. Els seus ulls grans, amb un color blau cel que totom voldria tindre com a seus. Però aquests ulls ploraven desoladament. He baixat la mirada un poc més fins als seus llavis, tremolosos com tot el seu cos. Es troba asseguda enfront meua. Les seues cames perfectes estn damunt del seient i les rodegen els seus braços amb tota la força que pot en aquests moments. La estic tornant a mirar de dalt a baix per no pedre detall de res important del cos perfecte de la jove. Estic segur que l’han violada, segur, ja que el seu cos encara tremolós dóna que pensar això. De sobte ha sonat un mòbil, no és el meu, clar! a mi mai me criden. Li sona a la jove, que amb una veu entretallada contesta el telèfon; -¡Què vols!-¡No me crides més, per favor que no vull saber res de tu!-¡has sigut molt violent amb mi i això no és normal! Després d’escoltar aquesta conversa, pense, que el seu novio és un xic possessiu que no vol ni que la seua novia se'n vaja de casa. Per aquesta raó la novia l’ha plantat cara i ell li ha soltat una bofetada. S’ha parat el tren, hem aplegat a la següent parada i la jove està baixant del tren, segurament anira a la policia a denuciar al jove per maltractament Dies més tard la policia no haurà fet res per ella ja que el xic haura presentat declaraciò. Es posarà molt furiós i la perseguirà durant uns mesos. La situació pot acabar en tragédia.
Sandra Camarena Ruiz , Institut Rei en Jaume d’Alzira

Sovint, a les llargues nits a l’estació, enyorava no haver sigut el temps per poder haver passat al seu costat el pas dels anys, es feia dir la Pòlvora, no estava segur de perquè hi anava, allí hi canalitzava la pena al plaer d’un clímax carnal i d’amor, que era un recorregut de la tristesa emocional per l’oblit, que retrobava al finalitzar, amb força i desesperació. Per aquells anys, feia 20 anys de la guerra, que portadora de injustícia, fanatisme, fam, pobresa, assassinats i desploms familiars havia deixat dos fantasiosos joves a la realitat dura com l’acer.

Com dos orfes víctimes d’una guerra idealista avançaven sense cap objectiu geogràfic, buscant la supervivència més primitiva, traspassant de vegades els límits de paciència social entrant a cases per poder menjar. Mai hi va saber on va anar, sòls que hi portava un uniforme republicà (poca roba hi havia) i que estava lisiat pels projectils, mai hi sabria que “l’assassí” portaria la mort del seu germà a la consciència.

La seua desaparició el va debilitar fins deixar-lo mort per dins, els pocs diners guanyats ( furtant o demanant) eren per la Pòlvora, a qui li va deixar la poca felicitat que li quedava, la qual no tornà al anar-se’n.



Àlex Zamora

I.E.S Rei en Jaume


Em dirigisc a la boca del metro com cada matí. El gest dels viatgers amb cara de son es repeteix, en comptades ocasions apareix algú movent el seu cap seguint el ritme del seu mp3. S’obrin les portes del vagó i ens llancem a la recerca d’un seient lliure. Enfront de mi s’asseu una dona que amaga les seues faccions darrere d’una mata obscura de cabell. A les mans, sobre la seua falda una novel·la aconsegueix captar tot el seu interés i un anell verd que contrasta amb el blanc del paper reflecteix les llums de neó.


El metro continua avançant. El vagó va quedant-se més i més buit i la dona de l’anell verd continua absorta passant les fulles del seu llibre una darrere d’una altra sense alçar la vista de la seua lectura. Amb moviments assossegats tanca el llibre guardant-lo a la seua bossa de mà, de sobte alça el cap fixant sobre mi uns ulls menuts, de color mel, molt vívids. Em ruboritze, i comprenc que s’ha adonat de que he estat observant-la durant tot el trajecte. En eixir passa pel meu costat, i sense deixar de mirar-me em somriu. Han passat diverses setmanes i espere tornar a veure-la llegint asseguda en el vagó.

Ana Ros

I.E.S Rei en Jaume






Avui el metro viatja prou fluïd, rarament a la parada de Xàtiva no ha pujat massa gent. Aquesta fluïdesa hem permet fixar-me en un xiquet moreno de pell, d'uns dotze anys, que corre cap a la porta d'entrada carregat amb una motxilla d'anar a l'escola. Malauradament no aconsegueix arribar a temps, el metro comença a tancar les portes i en breu sortirà.

L'home que està assegut enfront meu és marroquí. Va vindre a Espanya fa dotze anys buscant la seua novia i el seu fill, fruit d'una nit de passió conduïda per l'instint masculí de reproducció. Encara no el coneix malgrat les ganes que en té. Aquest emigrant segueix una cultura molt estricta que no el permet fer coses que a la seua novia li haguera agradat fer, així que ella una setmana després de tenir el xiquet va marxar cap a Tarifa, on va viure dos anys i va conèixer un important constructor amb projectes a València, que la portà cap ací. Actualment viuen junts ella, ell, i el xiquet que avui va a l'escola, però ha perdut el metro.

L'emigrant els va seguir el rastre com va poder. Però ací sols l’ha vist una vegada. Ella es va limitar a donar-li una fotografia del xiquet, que en aquest moment observa amb tristesa i ressignació, doncs, ella li va dir que mai no el coneixeria perquè ja tenia un pare. Ell ha intentat contactar amb ella de moltes formes i moltes vegades, però mai ha obtingut res que l'ajudara a conèixer el seu fill. A més des de què va arribar a València treballa de sol a sol per a un prestigiós constructor que explota els seus treballadors, i al qui mai no ha vist la cara, sols sap que és andalús i que està casat amb una estrangera.

Avui no anirà a treballar perquè es dirigix a l'Hospital General on li detectaran un tumor irrevesrsible que li permetrà viure dos curts mesos més, i decidirà tornar al seu país d'origen: el Marroc. Allí sol, abatut, sense esperar res, aguantarà un mes, i morirà de pena més que no de la malaltia. Després de mort, se seguiran els costums de la seua cultura, li faran un ritual ben alegre i curiós que acabarà amb un ball al voltant de les seues cendres.


Sara Roig, IES Rei en Jaume (Alzira)

24 d’abr. 2009

LA MIRADA

És una vesprada d'estiu, assolellada, quan he pujat a l’autobús. Davant de mi seu un home gran. Em fixe en les seues mans que estan totes embenades. Acaba d’eixir del Peset perquè les seues mans estan cremades.El seu soci volia vendre el restaurant perquè li feien falta els diners, però ell no volia. El seu amic va provocar l’incendi per cobrar l’assegurança.Quan tot estava en flames, ell es va adonar que l’altre encara estava dins, i en intentar salvar-lo...Ara ell ha caigut en una depressió, pensa que és un desgraciat perquè no té ni restaurant, ni amic, ni diners. Tot açò se li nota en la manera que té de mirar la gent, tot això es reflexa a la seua mirada.

Cristina Vila Hernández –IES ALBAL-
TOT TÉ EL SEU FINAL


Tot va començar a l’estació de Catarroja. A les set del matí sempre estava en l’estació per agafar el tren de les set i deu per anar a treballar. Uns dels dies va apujar una noia que mai havia vist, era baixeta i prima, amb una cara blanca com la neu i fina com una perla amb uns ulls grans i blaus com la mar i el monyo rull i llarg. Passà per davant de mi i em vaig quedar bocabadat, com si haguera vist un àngel. Ella va seure al meu costat. Jo intentava fer el desentés, però aquella bellesa feia que la mirara i em fiquí nerviós i a suar. Ella em va preguntar si em trobava bé. Jo vaig dir-li que sí. Em donà conversa i em vaig tranquil·litzar.

En arribar a València li vaig preguntar on treballava i per pura casualitat ho feia molt prop de mi, a unes oficines d’informació. (Perdoneu per la interrupció, em dic Miquel Roig i tinc setanta-dos anys). Continuant amb la història, a partir d´aquell dia la veia sovint, fins que un dia la vaig convidar a sopar i tot va eixir molt bé , fins i tot la vaig besar. Des de aquell dia vàrem començar una relació que va donar com a resultat trenta-tres anys de matrimoni i dos fills fabulosos. Però com tot té el seu final, fa sis mesos va faltar per culpa d’un càncer que es va desenvolupar massa.

Des d’aleshores m’he quedat sol, els meus fills resideixen a l’estranger i tenen la vida feta. Ara, tots els dies acudisc a l’estació de Catarroja i faig el trajecte que feia a la meua joventut i mai he tornat a vore una noia tan bonica com ella. Cada dia estic pitjor, note més la seua falta. Potser hui agafe el camí per a trobar-me amb ella. No ho suporte més.

He tingut una vida fabulosa i no em penedisc de res. A vosaltres, Carme i Lluís, vull dir-vos que vos estime i que estic en el lloc on millor em trobe. Gràcies per fer-me tan feliç.

Josep Manel Pérez –IES ALBAL-

ESTE XIC

Estàs al metro de València, durant mitja hora has estat pensant en les teues coses sense fixar-te en res en especial. Però a l´última parada ha pujat una xica que s’ha assegut enfront de tu i en qui sí que t’has fixat. Aprofitant que s’ha girat la mires bé i us quedeu mirant-vos als ulls. Aleshores comences a pensar en la seua història.

Com que du una motxilla deu ser estudiant, pel físic no deu tindre més de 20 anys, probablement hui torna a casa a estudiar els exàmens finals. Quan arribe a casa una amiga la telefonarà per eixir amb uns amics que ha conegut fa poc. Ella, farta dels exàmens, acceptarà. Hi anirà, estaran de festa i beuran. Un dels xics se li acostarà i li demanarà que l´acompanye. El xaval, que du massa alcohol i drogues al cos, la portarà fins a un racó on no hi haurà ningú i li voldrà fer un petó. Ella s’hi negarà i ell, sense poder controlar-se, la sacsejarà i, sense voler, li farà mal.

Encara esteu mirant-vos, li proposes quedar esta mateixa nit. En un primer moment dubta però acaba acceptant, tu penses en el que podria passar si tingueres raó, encarà que això ja té igual.

Salvador Benlloch –IES ALBAL-





Secrets


Estàs al tren, assegut en un dels seients més apartats de la gent que l’ompli de gom a gom, portes ulleres de sol i sents música al teu reproductor MP3 mentre observes fixament un àlbum de fotos de la teua infància. Notes com la gent et mira, sents els seus ulls al damunt i inclús t’imagines el que segurament estan dient de tu: “Mira el xic d’allà, el que té l’àlbum a la mà, segur que és un estudiant de fora i observa les fotos que es va fer amb la seua nòvia durant les vacances d’estiu...”, “que va...! de segur que és un regal dels seus companys de sempre per al seu aniversari!”. Quins idiotes!, penses, no tenen ni idea del que significa per a tu aquest àlbum.

Prompte t’enfrontaràs al teu futur... no has pogut esperar més, l’odi que sents cap a ell és superior a tu, no et deixa viure tranquil, ni disfrutar de les coses que t’agraden, no pots ni dormir. Mirar l’àlbum augmenta la teua set de venjança, veus fotos teues de xicotet, observes la mirada trista d’un xiquet que mai va entendre per què la vida era tan dura amb ell, un xic que per fi ha decidit enfrontar-se al seu progenitor, un xic que ha decidit no amagar-se mai més... mai més!

Vicent Salinas –IES ALBAL-
DISSABTE DE MATÍ

Puge a l’autobús, com cada dissabte després de les classes de dibuix. És pel matí i fa bon temps. Només agafar el bitllet m’adone que hi ha molts llocs on puc seure. Em pose cap al final i veig una xica que em sona, crec que l’he vista per Internet, sí, sí que l’he vista! És aficcionada a la fotografia, com jo. La veritat és que és realment bona, sobretot en la il·luminació. Segurament ara està tornant cap a casa i baixarà unes quantes parades abans que jo. Mentrestant, em pose els auriculars i em pregunte què deu haver fet la nit anterior per acabar com està. Crec que feien una festa al seu estil pel Carme i després, com no! deu haver anat a la rave amb els seus súper amics que la porten pel bon camí. Té problemes amb les drogues des de fa uns anys, des que va començar amb açò de ser guai i convertir-se en una punky. Ho va fer per ser la diferent. Intentà ser selectiva, però no, els seus amics arribaren més prompte. Ara l’única cosa que fa és fotografiar i esnifar. Li esperava un gran futur en el món de la fotografia, però a saber el que serà d’ella d’ací uns anys! ara baixa de l’autobús, més morta que viva, buscant algú que l’ajude a trobar la casa dels seus pares. Mentrestant, jo continue fins l’última parada escoltant la música que m’evadeix d’aquest món.

Sara Serrador- IES ALBAL-

23 d’abr. 2009

Microrelats IES Benimàmet

Ací teniu altres dos microrelats de l'IES Benimàmet. Es tracta de la mateixa història contada des de dos punts de vista diferents.

MIRADES 1

Mare meua,quins nervis,és la meua primera entrevista de treball. Quina hora serà?Encara són les deu i mitja, menys mal. A vore,estíc a Empalme, per tant em queden cinc parades; tinc temps.Pareix quehi ha poca gent,serà perque plou. Quina xicona acaba d’entrar, pareix que s’apropa. S’ha assegut davant meua, crec que he cridat la seua atenció. Em pareix que allò dels rajos UVA era una bona idea, i ma mare que deia que pareixía un pollastre socarrat… Ai,està mirant-me! Ja ho deia jo.Segur que és per la roba que porte, quin bon gust tinc…Però tot això no és només per l’entrevista,que sóc un xic molt apanyat. Crec que faríem una bona parella, té cara de bona persona.Ai,em pica alguna cosa ací al front, i aquets matí no hi era. I si me’l rasque?Com pica…No,no pot ser! És un gra! Vaig a girar-me que no vull que ella me’l veja.Pareix que està eixint alguna cosa del gra.”Plaff”. Oh no,s’ha rebentat! Perdone senyora,no era la meua intenció tacar-la! Merda,damunt se’n va la xicona, si havíem escomençat bé…
Definitivament hui no és el meu dia.

Garasi Flores, 2n BAT
MIRADES 2

Merda! Les deu i mitja i encara no he agafat el metro… bufff! Entre que no m’ha sonat el despertador i que estic tota mullada avui hem despedeixen. Sí! Crec que eixe és el meu metro!.Almenys pareix que avui no hi ha molta gent. Mira, vaig a seure, ahí però… aix! Quin hortera! Però això què és, rajos UVA? Déu meu, si pareix un pollastre socarrat, és que no li ho ha dit ningú? I eixa roba, on creu que va? Espere que no vaja a cap lloc important perquè si no…encara així, crec que li faria un favor si se la cremara, ja! Que roïna que sóc! Espera… això és un grà o un volcà en erupció? No, per favor, no! No el toques que esclata! Aquest xic és un borinot, no sap que això ix disparat? I damunt es gira! Como li caiga tot a la senyora del costat no podré parar de riure…“Plaff!”, d’acord, açò era inevitable… he de fugir, no pot vore que m’estic rient! A la fi, aquest xicot m’ha fet passar una bona estona.
Sara Casaña, 2n BAT
SOMNIS TRENCATS


Em vaig quedar mirant-la a la Plaça d’Espanya, quan va pujar a l’autobús d’Auvaca que passa per diversos pobles com ara Albal i finalitza a Silla.
Era una xica jove, alta, tenia els cabells obscurs i la pell clara. El seu nom era Maritza. Es veia en ella un cert aire de timidesa, mirava cap a tots els costats com si intentara amagar alguna cosa. Per això jo la mirava.
Havia vingut a Espanya per ser actriu, el que ella no sabia és que anava a fer el paper de la seua vida. Va seure davant meu, duia els cabells solts i anava vestida amb un vestit a flors que li anava pels genolls i una gran bossa de mà.
Va eixir del seu país per ser actriu. Volia treballar amb els millors directors espanyols, guanyar els premis més importants, desfilar per catifes roges, que la gent aplaudira quan la vera, que els fotògrafs la fotografiaren per allí on passara, però realment el somni que tenia des que era menuda es va trastocar.
A l’Argentina va ser enganyada per un suposat productor de cine anomenat William. El suposat productor li va prometre tot el que ella sempre havia desitjat. Així que va acceptar vindre cap a Espanya i convertir-se en una gran actriu, però ¡quina va ser la seua sorpresa quan va arribar al lloc on havia quedat amb William i estava desert! No hi havia rastre de vida enlloc. Li va semblar tot molt sospitós, de manera que va tornar per on havia entrat, però de sobte un home se li va aparéixer per darrere tancant-li el pas. Dos més varen eixir amagats sota dos pilars, agafant-la de mans i peus. La jove no sabia què fer, cridava i cridava però ningú l’escoltava.
Entre els tres homes la van agafar i la van clavar dins d’una camioneta. La van traslladar a l’aeroport on l’esperava el suposat productor de cine i tot seguit van embarcar en una vol directe a Espanya.
Quan arribaren a Espanya, varen agafar un autobús que anava fins a València. En la ciutat, la varen dur fins a una fàbrica d’un polígon industrial. Allí hi havia més de vint xiques en la mateixa situació que Maritza. Havien sigut enganyades i tretes del seu país a la força.
Varen deixar a la jove al costat de les altres. Quan les altres joves la varen vore entrar començaren a parlar a les seues esquenes. Maritza els va preguntar què feien allí i una jove que hi havia al costat va contestar que totes elles havien sigut enganyades i anaven a treballar com a prostitutes en burdels al voltant de València.
Maritza pensava que estava al seu pitjor malson, no podia ser possible, ella havia anat per fer un càsting i ser una gran actriu. No podia ser una dona de carrer. Al dia següent, un dels homes que l’havia segrestada va ordenar una a una a totes les xiques que entraren a la camioneta que els esperava a la porta.
Cadascuna va ser traslladada a un lloc diferent. Unes acabaren en polígons industrials, unes altres en bordells i Maritza, junt amb dos xiques més, va acabar al barri xino. La jove argentina no podia creure en què s’havia convertit. Els clients pagaven per gitar-se amb ella i el pitjor de tot és que no podia fer res.
No coneixia ningú a València, a més a més, els segrestadors l’amenaçaren que com se li ocorreguera dir alguna cosa la matarien a ella i a la seua família.
Maritza va començar a treballar, va ser molt dur per a una xica que mai havia provat aquell ambient, i ara es trobava a dins d’ell. Els inicis varen ser molt durs, però, poc a poc es va acostumar a la vida que li havia portat l’injust destí. A partir d’aquell moment eixa seria la seua vida i deuria acostumar-s’hi.
Ara mateix es dirigeix cap a l’Hospital Peset. No està segura, però creu que ha contret una malaltia venèria. L’autobús es deté; la jove s’arregla els cabells i baixa del bus en direcció cap a l’hospital, en direcció cap a una llarga i dolorosa malaltia que, a poc a poc, li anirà llevant la vida, però ella encara no ho sap.

Josep Camacho- IES ALBAL-

La brisa marina

No, no cauré en l’error d’odiar el que estime, perquè ho estime. No, no estic nerviosa, només n’estic i no, no estic boja, sé el que dic. Per què donaré tantes voltes a les coses? Crec que el meu cap i els meus pensaments van molt més ràpid que els meus actes, que la meua pròpia vida, que aquest metro que només puc sentir pel seu ritme, per la sintonia musical de Bach.
Estime tant la vida! I tanmateix la sent sense poder veure-la, ni de prop ni de lluny. No, no penseu que aquest és un autorelat, de mi només diré el necessari perquè els protagonistes de les històries són éssers d’un altre món que viatgen al subsòl com formigues, sense a penes mirar-se el rostre.
Ara, en aquest precís moment, estic intentant comunicar-me amb el món. Sona el cridaner timbre d’arribada; no obstant això, no és la meua destinació, no perquè ho puga llegir, sinó perquè ho sent. Les portes s’obren i tanquen ràpidament com si d’un búnquer es tractès, i els que són lents no se’n salven.
Ara, comença el peculiar sotragueig i l’estime, com estime la vida. Sé amb certesa que em trobe asseguda just al costat d’un bohemi sense nom, sense destí, però amb ànima. Ell només sap que viu i gaudeix del que veu i admira. En el fons l’envege. Pot fer coses que jo no experimentaré mai, no perquè no puga, sinó perquè la meua condició m’ha portat a dedicar-me a unes altres coses.
Ara, quan comence a notar la brisa marina sobre el meu llarg cabell imaginaré persones i colors per poder admirar el mar i el seu immens horitzó. Encara que no el veja el sent, i l’estime com la meua vida.
Sé el que dic i no, no estic boja, això només és el meu pensament que cec imagina. És solament un pensament.

Carolina Tarazona Gil – IES Albal-
EL VINT-I-SET

Vaig cap a la plaça. Visc molt a prop. L’autobús és nou. Té aire condicionat i està molt net. Ahí està la parada cap a València. Observe qui va pujant. M’assec a un dels seients del grup de quatre, dos d’ells enfront d’altres dos.
Algunes persones busquen llocs per estar sols, però es impossible. A les següents parades l’autobús s’ompli i la temperatura augmenta. Comença a sentir-se una escalfor humana incòmoda.
El meu company de seient és negre i té un bon físic, excepcional. El mire de reüll i la seua cara no denota alegria. De segur que està ben penedit d’haver abandonat el seu país. No té treball, ni afecte de cap persona. Viu la vida amb inèrcia i pensa que mai aconseguirà el que es proposava. El seu braç m’ha refregat un poc i m’incomoda. No estic acostumat a utilitzar l’autobús.
La mare asseguda davant meu té posades totes les il·lusions en el futur de la seua filla. Està asseguda al seu costat. Ha acabat la primària i començarà en el nou institut on podrà estudiar tota la secundària i el batxillerat. Són del poble. En acabar, a la universitat. El millor és estudiar per a ser mestra- li diu sa mare. La noia encara no sap què vol.
Poca gent alça el cap per mirar, tots dissimulen la curiositat que els desperta cadascú que puja o baixa. Es veuen molts immigrants. Si mire a tots a la vegada em pareixen persones amb vides surrealistes, però potser la seua vida no és tan diferent a la meua.



Carles Carrals Hernández- IES ALBAL-
LAIA

Són les nou i mitja de la nit, agafe la revista del seient, fa tres mesos que ha estat publicada, però no m’importa. Veig la portada: un jove, Pau, ha heretat del seu avi una col·lecció privada de quadres de Picasso valorada en quasi 200.000 euros . Faig una rialla, no ho puc evitar. A l’avinguda del Cid puja una jove amb dues maletes i el passaport a la mà, seu al meu costat, el cabell li fa olor a meló. La jove, Laia, pareix inquieta, nerviosa, està quasi suant. Se sent culpable, és còmplice d’un intent d’assassinat.
Mire per la finestra, Laia mira impacient el rellotge. Vol anar-se’n del país el més prompte possible, no suporta recordar el passat ple de casinos i whisky barat. Quan es quedà òrfena als divuit anys, es posà a viure en una xicoteta pensió i aconseguia els diners per a pagar-la robant a diverses tendes on havia treballat. Va conéixer Pau quan tornava d’una jornada dura de treball. Aleshores es proposà conquistar-lo perquè Pau era de família acomodada i Laia estimava més els diners que qualsevol altra cosa en la vida.
Després de dos anys, va aconseguir casar-se amb ell. Però Pau va heretar del seu avi i l’avarícia de la jove era més gran que l’amor que podia sentir per ell, un amor de conveniència. No s’ho pensà dues vegades i va contractar un assassí perquè matara Pau i quedar-se amb la fortuna, pareixeria un accident , ningú s’assabentaria.
Ara estava feta pols, havien passat tres mesos des que Pau ho descobrí i Laia escoltava la veu de Pau dient-li que l’estimava, però que mai no li ho perdonaria. La jove s’estava tornant boja, així que va decidir abandonar el país.
El tren s’ha parat, ella baixarà i agafarà el mateix avió que jo, els nostres destins estan lligats. Després de visitar diversos psiquiatres, Laia creurà que ha perdut la raó i es penedirà més que mai del que volia fer. Pau estarà sempre a la seua ment, o més a prop. Em fa gràcia com puja corrent les escales de l’estació, està patint, intueix el que li passarà, pagarà les conseqüències... Se sent indefensa, aterrida... Per cert, m’oblidava de dir-vos-ho: Sóc Pau.

Belén Gonzàlez Ricart -IES ALBAL-
2n Batxiller A

Relats IES L'Om

Set i mitja. A trenc d'alba...
Set i mitja. A trenc d’alba, al metro. Direcció: intranscendent.M´acomode en un seient, no molt lluny de la porta, aprofitant el vuit quecausa la tranquil·litat d´estar sense passatgers ni al costat ni al front.Però a la velocitat que tots aquests pensaments vaguen pel meu enteniment,el metro para i arreplega la gent de la següent estació. Aleshores tresamigues de caràcter jovial s’asseuen als tres seients, abans lliures. Lesobserve uns segons i no els dedique més atenció, són d’aquelles que amb unaullada t’assabentes del seu afany per complir tots els estereotipspossibles.Gire la vista i em trobe amb un xinés, tal vegada siga un nipó o un filipíperò preferisc generalitzar. Paulatinament, com un imant, m´endinse en elsseus ulls, sorprenentment verds, i em transporten a elucubrar, a divagarsobre la seua vida.Està fatigat, les seues ulleres, que enterbolixen tan preciosos ulls, hodemostren. Treballa en una tenda, de dependent, junt a una dona i dos xicsque a penes han complit els divuit. Una família feliç, això és el queinteressa que parega,vessant amor i simpatia. I la realitat és que si estanjunts es per patir la mateixa sort. L´exploten, treballa tots els dies del´any sense excepció amb un míser sou, i tot perquè ha fet un tracte demort, suculent al principi per traure de la pobresa la seua familia,perillós si canvia d´idea.Occident, pensa, de que em serveix si em maltracten igual? Amenaçat de matarla meua família si ho deixe, vivint en condicions infrahumanes i bonegatdiàriament pel cap. Eixe és el meu destí? He de malviure reprimit fins queem reclame la mort? Pretenen que siga abúlic!Pondera totes les opcions. La rebel·lió brama al seu cor amb la rapidesa decada batec. Un tambor redobla, un ànima angoixada que busca un final, que liresulta inversemblant,llunyà, dispar... Quan deixarà de redoblar el tambor?Ben bé sap la resposta. L’única solució.Hui cometrà un assassinat.Després qui sap? El seu cos serà trobat al descampat o tal vegada esconvertisca en el nou cap d’esclaus il·lusos com un dia va ser ell.I de cop i volta em sent colpejada per la mirada intensa que em regala elxinés, amb inquietud i reprotxe per haver-me introduït més del compte en elsseus pensaments.Així, reflexione com la humilitat d´un insignificant ésser humà pot refer lahistòria, marcar-la i permetre l´evolució de tota la especie humana.
Laura López
Ara, en el moment que l'observe...
Ara, en el moment que l’observe detingudament al metro, no s’aprecia el sofriment que porta al seu interior. Fa cinc anys la seua filla, havia tingut un xoc amb el cotxe tan greu que l’ha fet estar fins ara a l’UCI.

Havia portat des de l’accident fins ara un estrés propi d’aquestes situacions. Dormir en la cadira de braços de l’hospital no és la millor forma de somiar en angelets, però sabia que no podia abandonar la filla en un moment tan difícil com aquest.

Ell ha hagut de deixar l’empresa on treballava per poder fer-se’n càrrec i la seua dona ha passat a ser la mantenidora de la família, encara que cobrant un sou no molt alt, que els fa anar justets a fi de mes.

L’home del sofriment baixà a la parada Plaça d’Espanya, situada a tan sols deu minuts de l’hospital La Fe. Encara no sap que quan arribe li donaran una gran alegria, que acollirà amb un somriure d’orella a orella i que li farà oblidar tot allò ocorregut anteriorment i viure el present que serà més bo que tot allò viscut fins ara.

La mare, que treballava de cuinera, portava un dia esgotador, ple d’angoixa, com els últims des de fa cinc anys. Aquesta nit no dormirà malament i s’alçarà molt contenta.

L’home del sofriment va tocar a la porta de l’habitació on la filla descansava, sempre ho feia, era com un ritual, encara que sabia que mai li contestaria una veu dient-li que passara. Va obrir la porta, s’adonà que el llit de la filla no hi era, espantat i amb una xicoteta esperança, va cridar el doctor.

La dona que aquesta nit dormirà bé va acabar la jornada de treball del migdia a les dos. Es dirigí a sa casa, a l’avinguda de l’oest, a tan sols cinc minuts del restaurant. El seu marit li havia preparat el dinar abans d’anar-se’n cap a l’hospital, en aquest cas uns espagueti carbonara que a ella tant li agradaven. Després de cada menjada, li demanava a Déu que la filla es millorara i eixira de l’estat en què es trobava. Durant aquestos difícils anys, rutines com resar, tocar a la porta de l’habitació de l’hospital, dormir el pare tots els dies al sofà on no es pot somiar amb els angelets, preparar un café més al matí, cada aniversari anar a omplir-li l’habitació de regals, etc. Eren aquestes coses les que marcaven la seua vida.

Sempre pensaven que un dia despertaria i tot tornaria a ser com abans, o almenys això és el que desitjaven. Sabien que qualsevol dia podien morir ells i la filla, que actualment tenia quaranta-dos anys, i quedar-se sola en aquesta vida.

L’home del sofriment va rebre la millor notícia que li habien pogut donar, la filla havia despertat. El metge no el va enganyar: “Senyor, ha despertat, això és clar, però com ja li vam dir quan va sofrir l’accident no és gens probable que puga caminar i, per tant, haurà de dependre d’una cadira de rodes”.

A l’home del sofriment no li importaven les paraules que el metge sentencià, ja que per a ell era més important sentir la calor que ella li transmetré fent-li una abraçada que vore-la gitada en un llit, amb la bata blanca que l’assignava com a pacient de l’hospital. Va avisar la dona, que de seguida va demanar un permís per poder deixar la feina durant almenys uns dies.

A l’endemà van poder tots dos vore-la amb els ulls oberts, després d’haver estat cinc anys sense vore eixe blau cel que il·luminava la seua mirada.

Van tenir esperança en la seua recuperació i durant els dos anys que durà va ser molt plaentera, ara podíen vore-la pronunciant les seues primeres paraules després d’haver estat engolida per la negror absoluta. Passats dos anys la seua recuperació va ser mes que evident, ja podía anar a comprar, fer un passeig pel seu barri i fins i tot córrer pel poliesportiu.

La cuinera i l’home del sofriment van viure els últims anys de la seua vida gaudint de la seua filla tant com podien. Els dies eren agradables i a la nit ja es podia disfrutar dels somnis dels angelets.

La cuinera i l’home del sofriment van passar a ser els ancians més feliços del món, i la seua filla la més afortunada per haver despertat d’aquell estat i viure la vida que l’espera junt a la seua família i l‘home dels seus somnis.
Sara Escudero

21 d’abr. 2009

El metro i la fotografia

Definitivament, el metro és una petita metàfora de la vida. Un petit microcosmos que representa la societat que hi ha a dalt, a la superfície.
El metro, com la vida, és font d'històries... Ens ho ha demostrat Línia blava, i també els vostres relats.
I casualment, la fotografia guanyadora en el IV Concurs de fotografia Correos-Western Union, amb el tema "Immigració i dona" també ha eixit del metro. La fotografia no és més que una altra manera de contar històries, de crear microrelats...

Ací teniu la fotografia guanyadora...

Quatre dones, quatre atractius models per a crear quatre interessants microrelats. Algú s'anima?

El vigilant

Sabia quina era la seua tasca i per això, sempre estava a l’estació amb el seu walkie. De menut, els altres nens li feien burla per anar a una escola especial, però ell s’havia de preparar per a una tasca tan important, per allò que sempre havia desitjat ser. Al poc d’haver complit els 18, va acabar l’escola i va dedicar-se a allò que més li agradava.
Es dedicava en cos i ànima a vigilar l’estació, sabia que era essencial per al funcionament d’aquesta i que un dia li agrairien el seu esforç i la seua dedicació, a pesar que ho feia de manera altruista i sense cap reconeixement oficial.
Tot seguint el consell d’un gran artista, el vigilant va creure en els 15 minuts de fama que li corresponien i per això no va parar de cridar l’atenció. Com més boig es tornava, més interés prenien per ell. La cosa va arribar fins a tal punt, que un programa d’investigació, un d’aquests programes que treuen els bojos pel morbo que donen, va decidir entrevistar-lo. Però el van fer quedar com un imbècil, com si la seua tasca no tinguès importancia, com si realment no fos el protector de l’estació.
Profundament apenat, va seguir caminant per l’estació i va decidir acabar amb allò que tantes vegades l’havia fet feliç. Va esperar el pròxim metro, tot pensant que la pròxima vegada que a la tele parlaren d’ell, ja no hi seria per escoltar-ho.

Marc Avinent Vivó
2n de Batxillerat (IES Enric Valor, Picanya)

Viure al metro

Des d’aquest seient del metro es pot veure tot el vagó. Enfront, hi ha un home d’aspecte malaltís. Duu els cabells despentinats i ben llargs. Són llisos encara que estan molt enredats. La seua pell sembla fràgil.
L’home dels cabells llargs té uns quaranta anys, encara que als ulls de la resta aparenta uns cinquanta. El seu aspecte deixat el fa parèixer major del que és. Des que va complir els vint-i-cinc que fa la mateixa vida. Tots els dies reprodueix el mateix recorregut. Sempre el pots trobar a la mateixa hora i al mateix lloc, si és que el necessites. Viu a la xarxa del metro. Des del moment en què va baixar no ha tornat a la superfície. No ha tornat a veure el sol.
Durant els primers mesos vivia de tot allò que la gent li donava. Si algú li proporcionava un poc de menjar, o fins i tot, diners, ell ho agraïa donant-los conversa, i escoltant allò que li contaven. Poc a poc, aquesta s’ha convertit en la seua tasca.
De dilluns a divendres es dedica a observar tots aquells que utilitzen el metro. Coneix els recorreguts de la gent que segueix rutines, se n’adona dels seus estats d’ànim cada dia, de les seues companyies i soledats. Aquesta setmana està un poc preocupat. La xica que tots els matins puja a la tercera estació ja no somriu. De cop i volta ha desaparegut el semblant content de la seua cara, està trista i ell s’ha decidit a parlar amb ella, a ajudar-la en tot el que li siga possible; d’altra banda, l’home major que acostumava a viatjar durant un parell de parades tots els dimecres, fa unes setmanes que ja no hi puja. Era aquell vell que vivia sol, acompanyat dels seus gats, i que totes les setmanes anava a veure la filla i els seus néts quan sortien de l’escola. De tant en tant, aquest individu baixa a les parades on hi ha petites botigues a les estacions, compra el que necessita o el que pot, llegeix el periòdic gratuït del metro, o allò que els passatgers es deixen oblidat al seient i així subsisteix i s’informa d’allò que passa al món exterior. El cap de setmana és una altra història. Els viatgers ja no segueixen la rutina, ja no hi ha horaris, no hi ha presses. És aleshores quan aquest home baixa a les andanes i fa companyia a tots aquells que fan una part de la seua vida al metro tocant els seus instruments musicals.

Mar Forés
2n de Batxillerat (IES Enric Valor, Picanya)

Avis

Havia quedat amb un amic per prendre’ns unes cerevesetes a un “garito” de València, i així em vaig pujar al Metro, encara em quedaven nou o deu parades fins a baixar en Aragó. Tot transcorre com qualsevol altre dia, busque un lloc lliure mirant de no tindre cap persona al costat per poder seure còmodament, em pose els auriculars a tota hòstia i m’aïlle, m’evadisc del món que m’envolta igual que la resta de persones assegudes al meu voltant, cada una abstreta en els seus propis pensaments, en les seues pròpies preocupacions.
Tot transcorre amb una normalitat quotidiana fins que de sobte em crida l’atenció una dona major que acaba de pujar en Colón. Va vestida de dol, tota d’un negre immaculat que contrasta amb el blanc dels cabells, un blac pàlid que amb els anys ha anat guanyant terreny al negre obscur i brillant de la seua joventut. Vesteix espardenyes, calces, un vestit molt simple amb una bruseta, mocador al coll i un gaiato per quan les poques forces que encara no li ha pres l’edat li fallen. Em recorda les persones majors del meu poble i sobretot als meus iaios, als pocs vellets que encara hi queden i que han viscut als escassos pobles dels voltants de València que encara no s’han convertit en grans urbs i ciutats dormitori. Em recorda als vellets com el meu iaio que han viscut tota la vida de llaurar, cultivar, ruixar, plantar, fumigar, collir l’hort, de tractar-lo com si fós un fill seu i que ara els cauen les llàgrimes de veure com l’han d’abandonar per culpa de la competència que els fan les taronges que vénen del Marroc, per culpa d’una globalització duta a terme pels governs i els personatges més poderosos del món amb els quals ell no te res a veure. I em fa pensar també en la meua iaia, en aquesta persona sofridora que s’ha passat la vida cosint, prenent mesures de vestits agenollada amb el metre en les mans, al cap i a la fi com qualsevol altra dona que s’ha hagut de guanyar la vida, i que ara, deprés de tota una vida treballant ha de despertar-se dia a dia amb una constant angoixa perquè els diners, per molt que els estire, mai arriben a final de mes.
Potser aquesta dona siga així, una iaia com les del meu poble, amb preocupacions, sí, però també contenta de veure que els seus fills s’han convertit en persones respectables i treballadores, també xafardera i xerradora quan està amb les amigues i cada una treu a relluir com de fadrins estan ja els seus netets. O potser no, potser no és una dona major com totes les altres, potser eixe rostre, eixa expressió d’infinita tristesa, de resignació i d’abatiment em fa pensar que no es així. Potser ella vivia en un poblet prop del port de València quan era xicoteta, en una alqueria amb els seus pares. I com qualsevol altra xiqueta va gaudir de la seua infantesa i ja des de ben menuda va tindre clar que volia ser mestra. La fascinava eixe ofici, com els bons professors eren capaços, ja no de fer que l’alumnat mantingués l’atenció, sinó que cadascun dels seus alumnes se n’anés cada dia amb ganes d’aprendre més al dia següent. Així es va fer major i a la universitat conegué Jorge, un company de classe amb el que a poc a poc va anar parlant i descobrint-se i del qual, sense adonar-se’n, va anar enamorant-se. Ell la correspongué i amb el poc que tenien se n’anaren a viure a casa d’ella, a eixa alqueria que tant estimava, ja que al seu pare no el va conèixer i la seua mare havia mort un parell d’anys abans. Els dos junts i amb tota una vida per davant es posaren a fer classe a un poblet proper al seu. Tot ocorregué tal i com ho havien somiat fins que un succés els canvià la vida per complet, el general Francisco Franco donà un cop d’estat i pujà al poder.
En principi, tot succeïa amb normalitat, no notaven cap canvi, però un dia de sobte el que havia sigut alcalde durant tants anys va desaparèixer sense cap explicació i sense que ningú tornés a saber res d’ell i fou reemplaçat per un estrany, lògicament, amb idees molt més afins al nou règim. A partir d’aquest moment tot va canviar, van començar a sentir-se perseguits, a l’escola l’alcalde entrava cada dos per tres per inspeccionar tot el que explicaven als seus alumnes. Però encara així, se sentien a gust en arribar a casa i trobar-se l’un amb l’altre i compartir eixa felicitat. Aleshores, una nit mentre tots dos dormien abraçats al llit després d’un apassionat dia de treball van sentir un fort colp al pis de baix i notaren com la porta queia deixant pas als soldats que entraren i pujaren directament al dormitori. Agafaren Jorge i mentre ell cridava enmig del remombori i de la confusió mentre el duien al camió que l’esperava baix per a donar-li el “paseillo”, i mentre ella s’adonava del que ocorreria amb imminència i no podia reprimir un plor trist i desconsolat, sols va rebre la resposta d’un soldat, que foren les últimes paraules que va sentir: “Cierra la boca, rojo cabrón!”
Així va acabar l’època més feliç de la seua vida. A partir d’eixe moment es va sumir en una espiral de depressió, tristesa, soledat… i no foren poques les vegades que es plantejà el suïcidi com a escapatòria. L’únic que li quedava era l’alqueria, era l’únic lloc on asseguda en el sofà i mirant la televisió amb l’única foto que li quedava d’en Jorge a les mans es podia refugiar del món, de la vida.
Havia pujat en Colón, venia de visitar un advocat perquè li portés el tema de l’expropiació de l’alqueria. Ara l’ajuntament de València li volia llevar l’únic que li quedava en aquest món, l’únic que estimava per ampliar el port de València per a donar cabuda a una competició de vela, “America’s Cup” creia que es deia. Decepcionada amb la vida i cansada de tot l’únic que demanava a Déu es que li fes el favor d’acabar ja amb aquest sofriment, silenciosament, sense més, d’una vegada per totes. El que no s’imaginava la iaia era que aquest moment anava a arribar més prompte del que ella pensava, el que no s’imaginava era que eixa mateixa nit quen acabara de sopar i es sentara en el sofa a veure eixa sèrie que li feia recordar vells temps, l’Alqueria Blanca, es dormiria i no tornaria a despertar.
De sobte, m’adone que ja estic en Aragó, baixe del metro corrent mentre es tanquen les portes. Em pose els auriculars, Extremoduro em relaxa, i mentre isc a l’aire lliure i m’encenc un cigar, m’asalta un sensació de tristesa, d’impotència i de ràbia per tots els intents d’aquesta societat xenòfoba i globalitzada de ferir i maltractar als nostres iaios i iaies, d’intentar desfer-los del que s’estimen perquè no compleixen els cànons d’aquesta societat del “benestar”. Expulse tan fort com puc el fum de la primera xamada, mire l’hora, arribe tard.

Joan Arenas Martínez
2n Batxillerat (IES Enric Valor, Picanya)

Torrent Avinguda

Al metro observes una dona d’uns trenta anys, amb una cicatriu a la galta i expressió trista. La cicatriu és conseqüència d’un accident de trànsit. Va anar a una festa de cap d’any amb la seua parella, conduïa ell. Per tornar van decidir fer-ho amb el cotxe, ja que no havia begut massa alcohol, i ell considerava que estava en condicions de conduir, encara que va resultar el contrari. L’efecte de l’alcohol i la falta de son, van acabar amb un terrible accident: per una carretera prou estreta i de nit, van colisionar amb un altre automòbil. Ella només es va fer un tall a la galta amb un vidre però el seu nòvio estava inconscient. Estava espantada i no sabia què fer, va trucar a una ambulància amb el mòbil i hi va arribar en un quart d’hora. Al poc temps era a l’hospital. Ella no tenia cap ferida greu; la seua parella, però, no hi va sobreviure. Això ha marcat la seua vida i ara es nega a tornar a viatjar en cotxe mai més, ja que té por per culpa de l’experiència viscuda.

Ferran Pérez Serrano
2n de Batxillerat (IES Enric Valor, Picanya)

Els sufocats

Pare en la parada d'Hospital, encara me’n queden, per a acabar la jornada. Mire el retrovisor i no para de sortir i d'entrar gent com sempre, de cop i volta... vénen dos corrent sufocats.

Un era bastant alt, amb el pèl curt en forma de cresta, ros. Duia una samarreta blanca i uns vaquers, una motxilla en l'esquena... Clar, serà on du les armes i les bombes de mà. L'altre era més baixet, morenet de pell i de pèl, també curt, aquest duia altra motxilla amb més arsenal. S’anomenaven Andrés i Rubén, estaven amagant-se de la policia perquè havien atracat una mansió. L'havien pres per força amb ajuda de 3 homes i una dona més, aquests no van aconseguir fugir.

Andrés i Rubén van ser més llestos, com ells havien estudiat la mansió se sabien els passadissos i van escapar sense que no se n’adonara ningú. Els passadissos els han dut fins al metro, ací, en la parada d’Hospital. El que no saben és que han topat amb mi, he avisat a la policia, i els estan esperant en la següent parada.

Vicente Vernia
2n de Batxillerat (IES Enric Valor, Picanya)

El famós violinista

Posteriorment, després d’uns minuts descansant la vista després d'analitzar les persones que es troben al teu voltant reps un colp al cap que et fa tornar a obrir els ulls i dirigir la mirada cap al costat d’on provenia el colp. En aquest moment t’adones que el colp rebut ha sigut culpa del maletí d’un violinista que et demana disculpes per la seua negligència. Serà un instrument? Una arma? De segur que és un instrument menut i per la seua forma deu ser un violí.
Pep, que és així com s'anomena el violinista, ha acabat les classes en l'ESMUC i tornarà a la seua casa per seguir estudiant el seu estimat instrument. Aquest estudiant de música és un dels privilegiats músics que forma l’orquestra del conservatori.
El violinista començà a xiulanr una obra que estava estudiant i que recordava en aquests moments d'espera fins arribar a casa per seguir estudiant. Recordava i anotava en la seua ment els diferents passatges que havia de repassar perquè la tocaria al recital de fi de carrera. Actuació molt important que li obrirà les portes a les millors orquestres del món per complir el seu somni.

Javier Lara Ribes
2n de Batxillerat (IES Enric Valor, Picanya)

Mecànica

Són les nou i mitja i em dirigisc de pressa a l’ estació per agafar el metro que va cap a València. Altre dissabte més m’he adormit i arribe tard a les classes particulars de francès. Puge corrents les escales, passe el bitllet i creue la via per a no perdre el metro. S’obrin les portes i dirigisc la meua mirada cap a ambdós costats del metro, amb la finalitat de localitzar un seient lliure. Tampoc hi havia molta gent, a causa de la foscor que hi ha en el cel i a les gotes que estan començant a caure.

Em sec en el seient que hi ha més a prop de l’ entrada, al meu costat hi ha un diari, l’agarre i li pegue una ullada. Faig una lectura ràpida dels titulars i no apareix cap notícia alegre.
Totes estan relacionades amb accidents de trànsit per excès de velocitat, amb dones mortes a les mans de les seues parelles, amb la búsqueda desesperada de la jove assassinada, etc.
Deixe el diari en el seient i busque el MP3 en la meua motxilla, sense èxit, deixe de buscar-lo i em dedique a obsevar la gent com a únic passatemps fins arribar a la meua parada.

Al meu costat no hi havia ningú, davant s’havia assegut un home ben vestit, amb corbata i unes sabates impecables. Tenia el pèl curtet però blanc com la neu, devia tindre un cinquanta anys. Portava ulleres i llegia un llibre de mecànica, pareixia prou interessant. I, en terra, un maletí molt luxós devia amagar documents importants per a ell.
Pareixia cansat, ja que acabava de finalitzar el seu torn de guàrdia a l’Hospital General de València. El doctor Miquel Planells és un metge excel·lent, realitza operacions de qualsevol tipus amb un gran èxit. Porta moltíssims anys exercint com a metge, però no li satisfeia.

Des de xicotet ha crescut entre llibres de medicina, el seu pare era metge i la seua mare infermera. Però Miquel sempre estava jugant amb cotxes, camions etc. Li apassionava tot allò relacionat amb els motors. El seu pare, en canvi, estava convençut que el seu fill havia de seguir els mateixos passos que ell. En complir la majoria d’edat, va haver de triar el seu futur. Ell el tenia prou clar, volia dedicar-se al món del motor, però el seu pare no consentiria mai que el seu fill llancés el seu futur a perdre. L’orgull del pare podia molt més que la pròpia decisió del fill.


Miquel va estudiar medicina i es va especialitzar en cirurgia general, era famós per les seues operacions, però això a ell no el satisfeia. Per a Miquel tots els dies eren iguals, gent que necessitava una operació per a continuar amb la seua vida i el seu treball era donar-li-la. Ell no es preocupava pels malalts, no li interessaven en absolut les seues vides, simplement es dedicava a fer bé el seu treball i a donar-los una vida millor. Es queixava de tenir una vida monòtona fins que arribà a la seua vida una infermera amb la qual es va casar i va tindre dos xiquets, els quals han sigut lliures de decidir el seu futur.

El trajecte se m’ha fet més curt de l’habitual, sense adonar-me he arribat a la meua parada. M’alce del seient i aquell elegant home encara continua assegut, molt interessat en el seu llibre de mecànica. Baixe del metre i me quede parada per a observar com s’hi allunya, mire el rellotge, són les deu i vint del matí. Altre dissabte més que arribe tard a classe de francès.


Irene Moriñigo López
2n de Batxillerat (IES Enric Valor, Picanya)

Segones oportunitats

Anava avorrit, mirant a una banda i a l’altra, però sense desaprofitar l’oportunitat de trobar un lloc per seure al metro en hora punta. El vagó estava ple de gom a gom i em va cridar l’atenció una dona que intentava entrar fent força. Tindria uns 30 anys i anava amb un xiquet de color d’uns 6 anys i un altre, blanc, d’un parell d’anys. Era prou difícil imaginar la relació que compartien però per la forma que els tractava em vaig adonar que era la seua mare. Em va estranyar la diferència de raça dels dos xiquets. La dona va tenir una relació amb un home negre, immigrant sense papers, fet que va provocar que es casaren molt prompte i nasquera el primer fill i així, legalitzar la seua estada. Tot va ser tan precipitat que no li va donar temps a conèixer-lo totalment i quan va començar a patir dificultats per a trobar treball pels prejudicis dels quals era objecte, va començar a ser agressiu amb ella i a maltractar-la, com demostrava una cicatriu que tenia a la cella. Li va costar, però finalment aconseguí separar-se d’ell. Afortunadament, va conèixer un home que la tractava molt bé del qual es va enamorar i amb el qual va tenir el segon fill. Ara sí que era feliç.

Jose Vicente Perea Alfaro
2n Batxillerat (IES Enric Valor, Picanya)

Tancament del concurs

Divendres que ve donarem per tancat el concurs de microrelats. Això no vol dir, per descomptat, que no els pogueu enviar, però tots aquells que arriben més tard ja no entraran a concurs.

Ànim i molta sort!

20 d’abr. 2009

Tarragona


Al fons del vagó és troba una xica asseguda amb la cara plorosa. És una adolescent d’uns vint anys.
No es mou, roman quieta amb els auriculars, sentint una d’aquelles cançons tristes. A la cara se li dibuixa un xicotet somriure, però seguix plorant.
Acaba de passar uns dies a casa de la seua parella, uns magnífics dies que, quan puja al tren, recorda amb felicitat.
Sap que el tornarà a vore, que pot ser dins d’uns anys estiguen junts per sempre. Però no tot és tan bonic com sembla.
Ella sap que haurà de tornar a començar, anar a l’Universitat fins que tinga uns altres dies de festa per anar o que ell puga vindre.
A més la gent que l’envolta no l’anima, li diuen que és una història complicada, que com ha pogut arribar a eixe punt, que si tot era l’adolescència.
El que no sap és que dins de poc rebrà una telefonada per dir-li que ha aconseguit un treball a prop i que es voran més seguit. La família del seu nuvi s’oposarà pero ell continuarà amb allò que li dicte el cor.
Un dia d’estiu li demanarà que es case amb ella i com que el vol tant es casaran i tindran un xiquet preciós i una xiqueta boníssima.
Al cap d’uns anys es veuran obligats a la separació, no tot era com esperaven, no era com al principi, ara es volen però d’una altra manera.
Ho passaran malament però coneixeran una altra persona amb qui compartiran tot el que pensaven que havien perdut.
No pedran mai el contacte i no sols per els fills sinò perquè volen el millor per als dos, i tot seguirá bé
Però un dia tornarà a sorgir l’amor i com que pensen que no estan en l’edat per anar jugant no diran res.

Lourdes Raga, IES Berenguer Dalmau (Catarroja)
Davant de tu hi ha asseguda una parella de jóvens. Els dos romanen en silenci, sembla que cadascun es troba immers en els seus pensaments. De sobte la carpeta que porta la xica cau a terra i un fum de papers s'escampen per tot arreu. Aleshores, el xic, molt educadament, l’ajuda a recollir-los.
Es coneixen des de fa prou temps, des que eren uns xiquets; i sempre han estat bons amics. A primera vista semblava difícil d’entendre: ella és una xica que sempre està envoltada de gent, alegre i extravertida; mentre que ell és prou més seriós i solitari. Però així són les coses, i ara sembla que a poc a poc l'amistat ha anat transformant-se en un altre tipus de sentiment, però cap d'ells coneix l’existència d’aquesta transformació. I tu ja saps que mai arribaran a conéixer-la.
Un dia, abans d'acomiadar-se es miraran l’un a l’altre fixament durant uns breus segons, però cap d'ells tindrà el valor necessari per a dir cap paraula. Es separaran, i quan el xic gire el primer cantó creuarà el carrer pensant en ella, sense adonar-se que un cotxe a gran velocitat s'apropava. Morirà en l'acte.
Després de la mort d'ell, la jove es tancarà en els seus estudis per tal de no pensar. Acabarà trobant treball en una oficina obscura i rutinària. Deixarà d’eixir els caps de setmana i de parlar amb les amigues. Fins que la seua vida acabarà reduint-se a un fum de papers. Un fum de papers com els que ara li han caigut, però ell ja no tornarà a ajudar-la a recollir-los.

Cíntia Benítez, IES Berenguer Dalmau (Catarroja)

L'últim tren

T’ha despertat una violenta sacsada del vagó. Et sents desprotegit, mires al teu voltant, la llum dels al·lògens t’enlluerna, i la poca gent que hi ha un dissabte a estes hores, muntada en este tren de Rodalies, et mira de reüll la cara d’atabalament que deus fer. Tots no et miren. Una dona que es troba asseguda al teu davant, té la mirada fixada al terra del vagó. Deu estar abstreta en les seues cabòries.

Pel seu aspecte físic creus que tindrà, més o manco, uns cinquanta anys. És rossa tenyida, porta el cabell replegat dalt del cap, i amb la mà esquerra s’acaricia suaument el bescoll. Sobre les seues cames, descansa una bossa de mà blanca amb reblons daurats. Just al seu davant, apegada a les cames, una gran maleta de rodetes, i damunt d’esta, una bossa de plàstic. Pareix que se’n va a algun lloc. Diries que abandona una vida, per començar-ne una altra de nova...

Joana, que així és com es diu, no ha tingut una vida gens fàcil. Des de la més tendra infància, ha hagut de créixer créixer a passes agegantades. El seu pare la maltractava, a ella i a sa mare. Prompte va aprendre a torejar tot allò de la millor manera que va trobar, i quan va veure que tenia l’oportunitat d’escapar d’aquell infern que era sa casa, ho va fer.

Es va casar als 16 anys amb un xic del seu poble. Nou mesos justos després del casament, va nàixer un xiquet que va rebre el mateix nom que el seu pare, Josep. La felicitat els embriagava, però no va durar molt més. A Josep pare, el van acomiadar del treball i va entrar en una espiral d’autodestrucció i violència sense límits. Va començar a freqüentar bars, clubs de carretera, on malbaratava els pocs diners que guanyava Joana anant a netejar patis. A més, quan tornava a casa, sempre borratxo, l’emprenia a colps amb la seua dona, amb la espantada mirada de Josep fill, que presenciava aquell horrorós espectacle. La història es repetia altra vegada, encara que mai va arribar a tocar el xiquet. Puntellons, colps de puny, espentes, insults... van marcar la vida de casada de Joana. Fins a hui.

Josep fill té la seua pròpia vida, i la seua família. A Joana res no la lliga ja a la casa on ha viscut un segon infern, i hui ha pres una determinació. Ha aprofitat una de les rutinàries eixides de l’home, per a fer les maletes i fugir d’una vida que l’ha castigada per segona vegada.

Ha pujat a l’últim tren. Un últim tren, que la portarà a una nova vida. Es dirigeix a casa de la seua cosina Paqui, dos anys major que ella, i que viu sola. Allí s’instal·larà per sempre. El Rodalies està a punt d’eixir d’un túnel. Un túnel que be podria ser la vida que ha viscut Joana. Ja veu la llum del final, i deixa l’obscuritat. Per fi.

Toni Castillo, IES Berenguer Dalmau (Catarroja)

Darkness

Era dissabte per la nit i jo caminava molt de pressa pel carrer principal de Benetússer.

Una estona després, em vaig introduir en un carreró fosc i estret. Havia quedat eixa mateixa nit a les onze a la porta d’un club d’ambient gòtic, allí m’esperaven Verònica i uns amics d’ella.

Mentre caminava en silenci vaig pensar que tal volta no era bona idea quedar per acabar en aquell club perquè jo no estava familiaritzat amb la subcultura dels gòtics i no sabia què em podia trobar o si seria capaç de mantenir una conversa agradable amb els amics de Verònica; als quals no coneixia; i per arrodonir-ho, el meu rellotge marcava les onze i dos minuts i jo encara no havia aconseguit trobar aquell maleït club, sols coneixia aquell nom el Darkness, que estava situat prop de les vies del tren, però per molt que el buscava no el trobava.

Després de buscar sense descans, el meu rellotge marcava les onze i quart, ja arribava tardíssim i estava més perdut que una altra cosa. Em vaig decidir a preguntar al primer caminant que passara per allí, però vaig tindre mala sort perquè en dos carrers que vaig recórrer no em vaig creuar amb ningú i quan ja estava apunt de donar-me per vençut, vaig sentir unes rialles i unes veus que conversaven alegrement entre elles.

Una de les veus em resultava curiosament familiar i vaig decidir seguir el so d’aquella veu i en girar una cantonada vaig trobar pintat en un mur amb lletres gòtiques la paraula Darkness i allí mateix estaven Verònica i els seus amics. Ella i els seus amics em varen saludar amablement i un a un es presentaren. Va ser aleshores quan em vaig adonar que tots portaven roba de color negre, blanc i roig els teixits de la qual eren de seda o de cuir. Els xics portaven els cabells llargs i les xiques faldes de vellut o d’encaix i els seus llavis pintats de color roig fort o negre.


Després de les presentacions, vam entrar dins del local queestava il·luminat únicament per uns focus petits que penjaven del sostre. Allí tot el món parlava, bevia i escoltava música.

La nit transcorria tranquil·la fins que em vaig adonar d’un xic que bevia absent a la barra tot sol; amb la mà dreta sostenia una copa mentre que recorria tot el local amb una mirada curiosa. Vestia roba molt elegant i per l’expressió del seu rostre vaig concloure que era un xic misteriós i elegant, amb carisma i acostumat a marcar les diferències.

Segurament treballava en algun despatx d’advocats , un treball en el qual es requeria confiança en un mateix i molta facilitat amb els clients, però també podia ser un músic apassionat, ja que em vaig adonar que a les puntes dels dits tenia la pell endurida, cosa que fa pensar que tocava un instrument de corda o percussió, tal volta en una orquestra simfònica i en la seua intimitat componia melodies precioses, però també es dedicava a la pintura i al dibuix, perquè observava tot el local amb una mirada curiosa, com altre pintor.

Aleshores el xic es girà cap a mi i quan el vaig mirar als ulls, el seu pensament em donà la clau del meu misteri; aquest era un geni que sabia el que es feia i que estava molt per damunt de tots els que allí érem.

Verónica Sánchez, IES Berenguer Dalmau (Catarroja)