T’ha despertat una violenta sacsada del vagó. Et sents desprotegit, mires al teu voltant, la llum dels al·lògens t’enlluerna, i la poca gent que hi ha un dissabte a estes hores, muntada en este tren de Rodalies, et mira de reüll la cara d’atabalament que deus fer. Tots no et miren. Una dona que es troba asseguda al teu davant, té la mirada fixada al terra del vagó. Deu estar abstreta en les seues cabòries.
Pel seu aspecte físic creus que tindrà, més o manco, uns cinquanta anys. És rossa tenyida, porta el cabell replegat dalt del cap, i amb la mà esquerra s’acaricia suaument el bescoll. Sobre les seues cames, descansa una bossa de mà blanca amb reblons daurats. Just al seu davant, apegada a les cames, una gran maleta de rodetes, i damunt d’esta, una bossa de plàstic. Pareix que se’n va a algun lloc. Diries que abandona una vida, per començar-ne una altra de nova...
Joana, que així és com es diu, no ha tingut una vida gens fàcil. Des de la més tendra infància, ha hagut de créixer créixer a passes agegantades. El seu pare la maltractava, a ella i a sa mare. Prompte va aprendre a torejar tot allò de la millor manera que va trobar, i quan va veure que tenia l’oportunitat d’escapar d’aquell infern que era sa casa, ho va fer.
Es va casar als 16 anys amb un xic del seu poble. Nou mesos justos després del casament, va nàixer un xiquet que va rebre el mateix nom que el seu pare, Josep. La felicitat els embriagava, però no va durar molt més. A Josep pare, el van acomiadar del treball i va entrar en una espiral d’autodestrucció i violència sense límits. Va començar a freqüentar bars, clubs de carretera, on malbaratava els pocs diners que guanyava Joana anant a netejar patis. A més, quan tornava a casa, sempre borratxo, l’emprenia a colps amb la seua dona, amb la espantada mirada de Josep fill, que presenciava aquell horrorós espectacle. La història es repetia altra vegada, encara que mai va arribar a tocar el xiquet. Puntellons, colps de puny, espentes, insults... van marcar la vida de casada de Joana. Fins a hui.
Josep fill té la seua pròpia vida, i la seua família. A Joana res no la lliga ja a la casa on ha viscut un segon infern, i hui ha pres una determinació. Ha aprofitat una de les rutinàries eixides de l’home, per a fer les maletes i fugir d’una vida que l’ha castigada per segona vegada.
Ha pujat a l’últim tren. Un últim tren, que la portarà a una nova vida. Es dirigeix a casa de la seua cosina Paqui, dos anys major que ella, i que viu sola. Allí s’instal·larà per sempre. El Rodalies està a punt d’eixir d’un túnel. Un túnel que be podria ser la vida que ha viscut Joana. Ja veu la llum del final, i deixa l’obscuritat. Per fi.
Pel seu aspecte físic creus que tindrà, més o manco, uns cinquanta anys. És rossa tenyida, porta el cabell replegat dalt del cap, i amb la mà esquerra s’acaricia suaument el bescoll. Sobre les seues cames, descansa una bossa de mà blanca amb reblons daurats. Just al seu davant, apegada a les cames, una gran maleta de rodetes, i damunt d’esta, una bossa de plàstic. Pareix que se’n va a algun lloc. Diries que abandona una vida, per començar-ne una altra de nova...
Joana, que així és com es diu, no ha tingut una vida gens fàcil. Des de la més tendra infància, ha hagut de créixer créixer a passes agegantades. El seu pare la maltractava, a ella i a sa mare. Prompte va aprendre a torejar tot allò de la millor manera que va trobar, i quan va veure que tenia l’oportunitat d’escapar d’aquell infern que era sa casa, ho va fer.
Es va casar als 16 anys amb un xic del seu poble. Nou mesos justos després del casament, va nàixer un xiquet que va rebre el mateix nom que el seu pare, Josep. La felicitat els embriagava, però no va durar molt més. A Josep pare, el van acomiadar del treball i va entrar en una espiral d’autodestrucció i violència sense límits. Va començar a freqüentar bars, clubs de carretera, on malbaratava els pocs diners que guanyava Joana anant a netejar patis. A més, quan tornava a casa, sempre borratxo, l’emprenia a colps amb la seua dona, amb la espantada mirada de Josep fill, que presenciava aquell horrorós espectacle. La història es repetia altra vegada, encara que mai va arribar a tocar el xiquet. Puntellons, colps de puny, espentes, insults... van marcar la vida de casada de Joana. Fins a hui.
Josep fill té la seua pròpia vida, i la seua família. A Joana res no la lliga ja a la casa on ha viscut un segon infern, i hui ha pres una determinació. Ha aprofitat una de les rutinàries eixides de l’home, per a fer les maletes i fugir d’una vida que l’ha castigada per segona vegada.
Ha pujat a l’últim tren. Un últim tren, que la portarà a una nova vida. Es dirigeix a casa de la seua cosina Paqui, dos anys major que ella, i que viu sola. Allí s’instal·larà per sempre. El Rodalies està a punt d’eixir d’un túnel. Un túnel que be podria ser la vida que ha viscut Joana. Ja veu la llum del final, i deixa l’obscuritat. Per fi.
Toni Castillo, IES Berenguer Dalmau (Catarroja)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.