21 d’abr. 2009

Mecànica

Són les nou i mitja i em dirigisc de pressa a l’ estació per agafar el metro que va cap a València. Altre dissabte més m’he adormit i arribe tard a les classes particulars de francès. Puge corrents les escales, passe el bitllet i creue la via per a no perdre el metro. S’obrin les portes i dirigisc la meua mirada cap a ambdós costats del metro, amb la finalitat de localitzar un seient lliure. Tampoc hi havia molta gent, a causa de la foscor que hi ha en el cel i a les gotes que estan començant a caure.

Em sec en el seient que hi ha més a prop de l’ entrada, al meu costat hi ha un diari, l’agarre i li pegue una ullada. Faig una lectura ràpida dels titulars i no apareix cap notícia alegre.
Totes estan relacionades amb accidents de trànsit per excès de velocitat, amb dones mortes a les mans de les seues parelles, amb la búsqueda desesperada de la jove assassinada, etc.
Deixe el diari en el seient i busque el MP3 en la meua motxilla, sense èxit, deixe de buscar-lo i em dedique a obsevar la gent com a únic passatemps fins arribar a la meua parada.

Al meu costat no hi havia ningú, davant s’havia assegut un home ben vestit, amb corbata i unes sabates impecables. Tenia el pèl curtet però blanc com la neu, devia tindre un cinquanta anys. Portava ulleres i llegia un llibre de mecànica, pareixia prou interessant. I, en terra, un maletí molt luxós devia amagar documents importants per a ell.
Pareixia cansat, ja que acabava de finalitzar el seu torn de guàrdia a l’Hospital General de València. El doctor Miquel Planells és un metge excel·lent, realitza operacions de qualsevol tipus amb un gran èxit. Porta moltíssims anys exercint com a metge, però no li satisfeia.

Des de xicotet ha crescut entre llibres de medicina, el seu pare era metge i la seua mare infermera. Però Miquel sempre estava jugant amb cotxes, camions etc. Li apassionava tot allò relacionat amb els motors. El seu pare, en canvi, estava convençut que el seu fill havia de seguir els mateixos passos que ell. En complir la majoria d’edat, va haver de triar el seu futur. Ell el tenia prou clar, volia dedicar-se al món del motor, però el seu pare no consentiria mai que el seu fill llancés el seu futur a perdre. L’orgull del pare podia molt més que la pròpia decisió del fill.


Miquel va estudiar medicina i es va especialitzar en cirurgia general, era famós per les seues operacions, però això a ell no el satisfeia. Per a Miquel tots els dies eren iguals, gent que necessitava una operació per a continuar amb la seua vida i el seu treball era donar-li-la. Ell no es preocupava pels malalts, no li interessaven en absolut les seues vides, simplement es dedicava a fer bé el seu treball i a donar-los una vida millor. Es queixava de tenir una vida monòtona fins que arribà a la seua vida una infermera amb la qual es va casar i va tindre dos xiquets, els quals han sigut lliures de decidir el seu futur.

El trajecte se m’ha fet més curt de l’habitual, sense adonar-me he arribat a la meua parada. M’alce del seient i aquell elegant home encara continua assegut, molt interessat en el seu llibre de mecànica. Baixe del metre i me quede parada per a observar com s’hi allunya, mire el rellotge, són les deu i vint del matí. Altre dissabte més que arribe tard a classe de francès.


Irene Moriñigo López
2n de Batxillerat (IES Enric Valor, Picanya)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.